Es diu Omar. Viu a Salou en una barraca des de fa anys, sense llum i amb aigua que treu d’un pou. Sense família, sense ingressos i sense papers. Té 75 anys i està malalt. Amb prou feines pot caminar perquè uns dels peus el té tort, fins al punt que és el turmell el que toca a terra. Té problemes de mobilitat en braços i mans.
La primera vegada que el vaig veure al centre de Salou, tenia més de mig cos dins un contenidor, intentant trobar alguna cosa per introduir al carro que li dóna suport.
Rep menjar de tant en tant, i també la visita de la policia municipal “per veure si estic viu o mort”, com diu ell. No li agrada queixar-se, i de fet ho fa el just, perquè considera que hi ha gent que està pitjor, però la seva situació és desesperada. El juny de l’any passat va caure a l’exterior de la barraca i va estar hores a terra sense poder aixecar-se fins que va venir un veí que va trucar l’ambulància. El van portar a l’hospital Joan XXIII, li van reencaixar l’espatlla i tornada cap a Salou sense ni tan sols mirar-li la cama.
Fa uns dies, uns homes el van advertir que hauria de deixar la barraca en una setmana, perquè s’hi han de fer unes obres allà, possiblement per ampliar un pàrquing municipal. No li van oferir cap alternativa més que el carrer. Tot i que pot perdre la cama i una mica més si no rep assistència mèdica adequada, els serveis socials de Salou segueixen arronsant les espatlles.
Si en la seva visita al país de fa uns mesos l’hagués vist Philip Alston, el relator de Nacions Unides sobre la pobresa extrema i drets humans, estaria indignat i ho hauria denunciat davant les autoritats competents. Estic segur que a molts de Salou us indigna i entristeix igualment. Posem entre tots de la nostra part per posar fi a aquesta situació indignant.
