Ordenances inventades del Padró Municipal

El cas que relato, i que en el moment més àlgid del meu empipament va estar en la cua de la safata de continguts en un programa de TV3, també l’he enviat a la premsa encara que, lògicament, els mitjans no perdran un client per mi.

Tot està documentat amb còpia de les comunicacions amb l’Ajuntament i la Generalitat. No tinc intencions espúries i se’m coneix per la meva transparència, per tant, soc responsable de què dic i no del que vostè interpreta.

Serveixi el meu cas per a altres persones que desconeixen els seus drets i que, com jo, han estat i seran torejades amb una ordenança incorrecta. Remarco expressament que tot el que dic en aquest text té com a base la informació que m’ha facilitat la Generalitat, govern superior, segons l’única normativa nacional que dicta el Govern d’Espanya i que no fa distincions entre autonomies ni ciutadans.

Cas Padró Municipal Salou 2024 de Carolina Figueras Pijuán.

Em vaig mudar a l’habitatge del qual soc copropietària com el meu germà petit a la fi de gener. M’havien intervingut de cirurgia i anava amb crosses. En iniciar els tràmits per via telemàtica se’m va requerir que el meu germà signés un document autoritzant el meu empadronament. Aquesta exigència em va semblar injusta i absurda, i com no l’entenia ho vaig fer saber al Padró quan m’ho va demanar per correu electrònic. No vaig rebre resposta.

Ja era el mes de març i havent de presentar aquest paperet signat vaig fer una consulta paral·lela a la Generalitat, preguntant els termes legals i jurídics de per què sent una dona de seixanta-dos anys necessitava l’autorització del meu germà per a empadronar-me en la meva pròpia casa on ja residia, i aquesta és la resposta.

FOTO DOCUMENT PERSONAL 1 (Prohibit l’ús fora d’aquest bloc).

FOTO DOCUMENT PERSONAL 2 (Prohibit l’ús fora d’aquest blog).

En la finestreta 8 i 9 i de la OAC, davant la meva insistència i disconformitat per aquest absurd, van respondre que “demanaven aquest requisit perquè podria donar-se el cas que l’altre resident i jo estiguéssim barallats i que era per a evitar problemes”. Això es tradueix en una invenció no gaire legal, per a llevar-se les puces del damunt en el supòsit d’existir disputes entre els residents enemistats del domicili. No és el meu cas —sort, la meva, de tenir un bon germà exemplar— però si estiguéssim desavinguts tenia ple dret a empadronar-me sense la seva autorització.

L’única cosa que haguera necessitat era una inspecció policial. L’Ajuntament no em va facilitar aquesta informació i el Padró em va fer passar tant sí com no per aquesta ordenança. Vaig posar una reclamació de sis pàgines en la OAC dirigida al Padró, Igualtat i Alcaldia. Vaig formular tres preguntes, que tampoc han estat contestades:

- A: Sota quin criteri legal van obligar-me a presentar un document que la Generalitat i l’Estat no estableixen com necessari?

- B: Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal, per tal de garantir els meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?

- C: Si el meu germà no haguera signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou haguera denegat l’empadronament?

No obstant això, em van enviar una carta estàndard amb aquell estil tou de paraules que volen semblar correctes però igualment incompetents.

La Direcció General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat m’advertia que si no es resolia a favor meu podia adreçar-me al síndic de greuges. I encara m’ho penso perquè no es repeteixi.

Estic empadronada, sí, i tant!, després de necessitar la signatura d’un home de la família, com si fos una delinqüent o una dona sense independència o amb les facultats mentals disminuïdes. M’indigna. Especialment quan no soc una desconeguda. He residit molts anys a Salou i he pagat els impostos; he dirigit l’Escola Carol Dansa, on van passar 300 estimades famílies; he creat els xous de més de 30 hotels amb ciutadanes als qui vaig fer professionals i pioneres en tota Tarragona. He estat la primera a portar el nom de Salou amb les meves alumnes a certàmens de dansa no competitius a Barcelona i també a les meves ballarines professionals a RTVE amb ERA Produccions i ARC i amb la prestigiosa Big Band Cotton Club.

Compto amb 20 cartes d’agraïment de Cultura, Esports, Joventut, Lleure i Turisme des de 1994 fins al 2004, quan me’n vaig anar a Turquia per una motivació que omplís les meves inquietuds. Vaig col·laborar sempre gratuïtament amb les meves alumnes i artistes en les Nits Daurades, la carrossa del Patronat de Turisme en el Cos Blanc i el Parc de Nadal. Vaig crear el Festival Dansa-lou amb diverses edicions i vaig col·laborar en La Lliga Contra el Càncer, també durant diversos anys.

No demano tracte de favor ni m’aprofito d’influències. Soc honesta i em sento molt volguda, com jo me’ls estimo, quan em trobo a tantes persones després de vint anys, per l’afecte i simpatia que queden patents. Si algú té alguna cosa en contra meu, segurament és perquè no vaig cedir a propostes i assumptes poc clars, el meu és aixecar la punteta de la catifa i posar en relleu la brutícia que amaga. Això molesta.

Finalment, per tot el que he exposat fent el tràmit fins a aconseguir aquest empadronament i amb raons concretes l’Ajuntament m’ha maltractat com a persona, dona i ciutadana catalana perquè aquesta normativa no és necessària. Ni per a vostès nouvinguts innocents, desitjosos de pertànyer a una comunitat justa, ni per a mi.

Tot plegat ha resultat discriminatori, ineficaç en la informació i gestió. Denota carències importants d’atenció i respecte a l’usuari que, de segur, perjudicarà també altres ciutadans davant de similars circumstàncies. Resta una important credibilitat a la imatge de l’Ajuntament de Salou.

Padró, segons la Generalitat, ha de cenyir-se a la Resolución de 29 de abril de 2020 de la Subsecretaría por la que se publica la resolución de 17 de febrero de 2020 de la Presidencia del Instituto Nacional de Estadística y de la Dirección General de Cooperación Autonómica y Local por la que se dictan instrucciones técnicas a los Ayuntamientos sobre la gestión del Padrón Municipal. No a les seves ordenances més inventades que l’alemany que parlen en els sketchs de José Mota. I això, no és humor. En tot cas, una aixecada de camisa que ha resultat un estrès gratuït acompanyat d’una notable i peculiar diferència entre administracions.

Pensar que vaig portar la meva família de Barcelona l’any 2001 creien que residir aquí era millor!

Hi ha més, molt més de com es tracta a la gent d’aquí. Per avui ja n’hi ha prou.

Queda el meu testimoniatge, i torno al filòsof José Mota: “Que no pasa nada, pero ser, eres”.

O sí que passa? Salou forma part de la meva vida productiva, solidària, activa veïnalment i culturalment, professional i feliç, que més haguera volgut que no haver de viure i explicar aquesta experiència!

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.