És
possible que en compondre Pedro Navaja
en 1978, el músic Rubén Blades no fos conscient que aquell era el seu moment amb el disc Siembra, el més venut de la història de
la salsa. És molt probable, també, que els milions de persones que entre
xarrups, passions i revetlles, han ballat aquest tema no es detinguessin a
pensar en el significat, tràgic i massa corrent, que un home apunyali a una
dona. En aquesta cançó, la dona havia deixat de sotmetre’s al pinxo per a fer
el carrer pel seu compte i risc.
L’èxit
musical ha estat versionat desenes de vegades i aquest personatge sinistre,
portat al cinema, apareix en moltes referències d’altres artistes. La cançó ha
obtingut una gran fama com a història urbana a Nova York, amb tints llatins,
encara que té el seu origen en la reinterpretació d’una persona real que va
viure entre 1702 i 1724 a Anglaterra, anomenat Jack Sheppard, apareixent en el
repertori de L’òpera del captaire,
estrenada en 1728.
També
se li va fer un altre gir com a cançó alemanya Mackie Messer, de Bertolt Brecht i Kurt Weill en L’òpera dels tres centaus, de 1928.
Louis Armstrong la va popularitzar a ritme de jazz en 1956 titulada Mack the knife. Jo la vaig escoltar
cantada per Frank Sinatra, la primera vegada. Paraules majors i noms grans.
La
melodia s’enganxa i la lletra es recorda per sempre; “El diente de oro que
brilla por la avenida”, “Sorpresas te da la vida”... “Quien a hierro mata a
hierro termina” (Evangeli segons sant Mateu, capítol 26, versicles 51-52).
És
el sòrdid retrat d’una societat que roman impassible davant la sang d’una dona
abocada sobre la vorera, i s’ha pres gairebé tres-cents anys per a mantenir-se
dalt de tot. No imagino, no m’és possible extrapolar, que per a guanyar 99
cèntims d’euro en iTunes i molts polzes en alt en YouTube, algú vengui una
cançó avui en qualsevol lloc del món amb la història d’una de tantes víctimes
locals com protagonista.
Ningú
s’atreviria, ni jo, a acusar els autors ni als músics de fomentar l’assassinat
de dones. Cada partitura i guió escènic és el mirall de la mentalitat d’una
època. No fa tant que els humoristes Martes y Trece van ser massacrats en les
xarxes i en televisió, fins al punt d’haver de demanar perdó, pel sketch de la
dona al telèfon en 1991: “El meu marit em pega”. Sincerament, mai va tenir
gràcia i era d’un gust pèssim. El maltractament estava assumit, com aquella
bona dona que va afirmar: “Em pega... el normal”.
Per
a evitar suspicàcies, el meu lema és Un
artista inspira a un altre artista. Com tinc temps per a crear, m’he
entretingut a fer-li un petit homenatge en vídeo animació a aquesta dona
Josefina Wilson, caiguda a les mans d’un criminal de barriada. D’entrada és una
reivindicació, per consideració a totes les Josefines que han mort soles i
desaparegudes sense pietat ni suficient condemna. No hi ha govern de confiança,
mentre es cometi un altre assassinat. El que compta és la seguretat i la
justícia. Han d’acabar amb les estadístiques i no autocomplaure’s en el fet que
enguany han mort menys dones que en el passat. Cap, aquest és l’objectiu.
És
un tema universal, és art, és música, què és Pedro Navaja? És un feminicidi cantat i ballat per a xerinola
general. A això hem arribat en tres segles de progrés i cultura que, ja veuen,
tampoc significa educació. El criminal de
la salsa que va voler robar-li el protagonisme a Jack l’Esbudellador,
reapareix, viu, en una altra creació posterior titulada Sorpreses. Llavors, és feminicidi. Tot i això, es continuarà
ballant i no és denunciable perquè no és la història d'una estimada i plorada
coneguda nostra.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
