dimarts, 21 de maig del 2024

Residents o turistes, igual desconsideració

 


En l’última urbanització de Mont-roig on vaig viure succeïen coses. La més notòria era la territorialitat dels primers colons que mai van considerar als qui estàvem de lloguer com més iguals. El president era maco i disposat a ajudar, però les conductes qüestionables no tenien fàcil mediació.

Al segon dia d’instal·lar-me, una dona furiosa em va aixecar la veu i el dit amenaçadorament perquè la meva gossa bordava responent als altres gossos de les cases pròximes. L’endemà, gairebé me la van liquidar amb mata-rates. Va viure gràcies al meu marit i al AniCura de Cambrils. No vaig poder demostrar qui va ser, però vaig descobrir una cosa que no havia sentit fins llavors: odi. I sense objectiu.

Un veí va plantar un castell inflable enmig de la via pública, totalment comprensible, ja que el seu jardí estava ocupat amb una rampa per a patinadors el soroll de la qual va estar torturant-nos durant llargues temporades just quan més somnolència ens queia damunt. A més, aquesta casa tenia una clàusula especial de dret de pas per a poder portar la llenya a casa d’una veïna gran i vídua, però no va tenir cap objecció a construir una caseta i treballar en un autèntic taller mecànic, deixant a la senyora a la mercè de la bona voluntat i el preu extra del tractorista proveïdor i a nosaltres fins al capdamunt de serres, soldadures i martellades. En la mateixa zona, altres dos veïns, disparaven a matar als coloms en els pins que queien morts en els nostres recintes, era igual que vingués la patrulla forestal, van continuar matant-les. El carrer s’ocupava per a celebracions d’adults fins a altes hores de la matinada, sense permís municipal i de sobte quinze cotxes de persones no residents creaven un embut, sense poder entrar ni sortir —un incendi o una emergència mèdica serien un desastre— però la comunitat de propietaris el considerava un gest de bon veïnatge. El repartiment de gentilesa, ja veus, era peculiar.

Aquestes molèsties no són comparables a les causades pels lloguers turístics ni als estrictes controls de contaminació sonora que s’apliquen als hotels. En cada grup d’edificis es repeteixen les obres que no respecten l’horari, els nens que només saben jugar xisclant, especialment en les piscines comunitàries i les famoses xerrades nocturnes a les terrasses. Són activitats dels residents locals, encara que els turistes creuen que les seves vacances de borratxera i escàndol tenen prioritat sobre la nostra existència. S’han convençut que els necessitem i inclouen l’abús en el paquet, això també és conseqüència de l’oferta barata.

Vivim apilats i condemnats a això que a la meva casa faig el que em dona la gana, encara que el seu pati, com diu la cançó, no és particular. Un balcó és un portaestendard de nacionalismes, aparador de misèries i amplificador de soroll que va rebotant d’una paret a una altra de manera que a la 1 i mitja de la matinada les riallades i la xerrameca no et deixen dormir amb la finestra oberta ni tancada. Signes de poca consideració cap als altres. El fastiguejo es van incorporant a la nostra rutina i es consent per no semblar mals veïns. Hi ha dies que em ve de gust contraatacar amb els altaveus en pla Apocalypse Now, amb la Cavalcada de les Valquíries de Wagner. Després em passa. Aquesta fantasia èpica —de megalòmana no tinc res— supera la ficció de la pel·lícula de Francis Ford Coppola, una còpia de l’ús que se li va donar per a introduir les aparicions de Hitler. La seva propaganda va impactar valent-se de la grandiositat de la partitura, en presentar l’avió de transport militar Messerschmitt 323 en el NO-DO 53 B del 3 de gener de 1944. Davant la dimensió de la batalla en el bloc, valoro les meves forces i sé que la possible resposta ofensiva de reggaeton amanit de bramuls i mugits sempre serà pitjor.

Segurament estic assilvestrada, he passat molts anys en cases independents i no m’adapto a la vida en el bloc de pisos a Salou.

Queda telefonar a la policia que per escassetat d’efectius, no pot assimilar tantes queixes. Viu i deixa viure? On?

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.