Quan
es va produir el confinament, el primer que va rebre la meva mare, que prenia
quimioteràpia a casa, va ser una trucada telefònica per a cancel·lar l’assistència
a l’Hospital Joan XXIII que li facilitava la dosi mensual. La meva mare vivia
amb el meu germà i la meva tia, que era de visita i va haver de quedar-se per
no poder tornar al seu país de residència.
Ja
va saltar la contestatària que porto de sèrie per a dir que d’això res. “Truca
a la infermera de la teva doctora i digues-li que te les facin arribar”, li
vaig dir sense dubtar-ho.
Vull
que se m’entengui, això no és una justificació, és un avís, ja que no és
egoisme el voler que la mare que et va parir visqui.
La
infermera li va respondre que no hi havia protocol per a actuar en un cas
d’aquestes dimensions. I tant que no. Com soc tossuda vaig insistir, enfadada
amb la pèssima superioritat executiva: “Digues-li que vius davant d’un centre
de salut, que cada dia paren aquí 50 ambulàncies i unes quantes furgonetes de
subministraments de la mateixa xarxa sanitària, que et portin la medicació a la
teva zona”.
Així
ho va fer i així va succeir. Li van portar les pastilles, fora de protocol.
Pregunto
quina intel·ligència i capacitat d’acció han de posseir unes persones amb
preparació específica i al càrrec de la nostra salut perquè entenguin que hi ha
altres solucions no protocol·làries, urgents. I si ho vaig dir jo, per
desesperació i també per rebel·lia... quantes persones més van creure que era
possible actuar més eficientment sota emergència i es van sotmetre al maleït
protocol absent?
No
sé quant temps de vida li ha robat a la meva mare la ineptitud d’uns i la
lentitud d’uns altres, la pandèmia va col·laborar encara que a efectes de la
freda matemàtica no la va matar. Amb Covid no es feien autòpsies. Sense
autòpsia no hi ha determinació. Estava a punt de complir vuitanta-cinc anys. A
qui li importa un càncer vell? Quantes pneumònies i altres afeccions,
atribuïdes a la pandèmia, han passat per aquest embut?
Aquest
va ser el principi de la meva aversió declarada a les notícies diàries en la
televisió. La contínua exposició a la por i al desemparament.
Vaig
contemplar els dibuixos dels nens amb frases tipus: “Tot anirà bé” amb una
profunda llàstima. No cal espantar, cal protegir i la situació que més ens
protegeix és la veritat. Poca va haver-hi. Vaig viure el procés de saber que
perdríem a la nostra mare, per l’estadística del càncer, sense poder passar
aquest últim compte enrere amb ella.
Molts
dels nostres estimats grans se n’han anat per altres causes que consten en els
seus historials clínics, i en tots ells veig la taca fosca dels qui han fet i
desfet havent de respondre davant la societat; dades que es manegen i distorsionen
segons qui les publica. Recentment, Illa va dir que la ciutadania no va ser
obligada a vacunar-se, que ho vam fer per pròpia voluntat i perquè confiàvem en
ells. Com?, sense el passaport Covid no es podia anar enlloc.
Escric
sense ressentiment i no tinc lloc per la resignació. El sistema, li hi diuen. A
quin país vivim? Si no hi havia protocols era necessari establir un gabinet de
crisi, per no dir de conflicte bèl·lic, perquè va ser una guerra tant biològica
com psicològica. Els governants que corrien com pollastres sense cap ens van
tractar com a beneits.
Com deia en els anys vuitanta l’amic Javier de Campos, en pau reposi: “No és de quines mans depenem, sinó de quines urpes pengem”.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
