dissabte, 22 de juny del 2024

Morir per manca de protocol

 


Quan es va produir el confinament, el primer que va rebre la meva mare, que prenia quimioteràpia a casa, va ser una trucada telefònica per a cancel·lar l’assistència a l’Hospital Joan XXIII que li facilitava la dosi mensual. La meva mare vivia amb el meu germà i la meva tia, que era de visita i va haver de quedar-se per no poder tornar al seu país de residència.

Ja va saltar la contestatària que porto de sèrie per a dir que d’això res. “Truca a la infermera de la teva doctora i digues-li que te les facin arribar”, li vaig dir sense dubtar-ho.

Vull que se m’entengui, això no és una justificació, és un avís, ja que no és egoisme el voler que la mare que et va parir visqui.

La infermera li va respondre que no hi havia protocol per a actuar en un cas d’aquestes dimensions. I tant que no. Com soc tossuda vaig insistir, enfadada amb la pèssima superioritat executiva: “Digues-li que vius davant d’un centre de salut, que cada dia paren aquí 50 ambulàncies i unes quantes furgonetes de subministraments de la mateixa xarxa sanitària, que et portin la medicació a la teva zona”.

Així ho va fer i així va succeir. Li van portar les pastilles, fora de protocol.

Pregunto quina intel·ligència i capacitat d’acció han de posseir unes persones amb preparació específica i al càrrec de la nostra salut perquè entenguin que hi ha altres solucions no protocol·làries, urgents. I si ho vaig dir jo, per desesperació i també per rebel·lia... quantes persones més van creure que era possible actuar més eficientment sota emergència i es van sotmetre al maleït protocol absent?

No sé quant temps de vida li ha robat a la meva mare la ineptitud d’uns i la lentitud d’uns altres, la pandèmia va col·laborar encara que a efectes de la freda matemàtica no la va matar. Amb Covid no es feien autòpsies. Sense autòpsia no hi ha determinació. Estava a punt de complir vuitanta-cinc anys. A qui li importa un càncer vell? Quantes pneumònies i altres afeccions, atribuïdes a la pandèmia, han passat per aquest embut?

Aquest va ser el principi de la meva aversió declarada a les notícies diàries en la televisió. La contínua exposició a la por i al desemparament.

Vaig contemplar els dibuixos dels nens amb frases tipus: “Tot anirà bé” amb una profunda llàstima. No cal espantar, cal protegir i la situació que més ens protegeix és la veritat. Poca va haver-hi. Vaig viure el procés de saber que perdríem a la nostra mare, per l’estadística del càncer, sense poder passar aquest últim compte enrere amb ella.

Molts dels nostres estimats grans se n’han anat per altres causes que consten en els seus historials clínics, i en tots ells veig la taca fosca dels qui han fet i desfet havent de respondre davant la societat; dades que es manegen i distorsionen segons qui les publica. Recentment, Illa va dir que la ciutadania no va ser obligada a vacunar-se, que ho vam fer per pròpia voluntat i perquè confiàvem en ells. Com?, sense el passaport Covid no es podia anar enlloc.

Escric sense ressentiment i no tinc lloc per la resignació. El sistema, li hi diuen. A quin país vivim? Si no hi havia protocols era necessari establir un gabinet de crisi, per no dir de conflicte bèl·lic, perquè va ser una guerra tant biològica com psicològica. Els governants que corrien com pollastres sense cap ens van tractar com a beneits.

Com deia en els anys vuitanta l’amic Javier de Campos, en pau reposi: “No és de quines mans depenem, sinó de quines urpes pengem”.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.