Coreògrafa, dius

 

No sabeu el que implica aquesta posició professional. Penseu que aquest treball consisteix a fer balls. Seria el normal no? Comencem per el que és ocult, ja que la resta és evident. Si quan estudies, creus que la teva tasca consistirà en una idíl·lica existència fent i vivint del que t’agrada, t’equivoques.

No solament de moviments de ball viu el coreògraf. Et prepares, aprens d’altres, treballes, i quan fas el pas de pujar de categoria, comença el repte diari. Hauria de ser tot professional. Aquí, amb la coreografia, va començar el meu segon treball. Solucionadora de problemes.

Molts ballarins creuen que són millors que tu, i segurament ho serien si tinguessin aquesta oportunitat, però ara es tracta del teu lloc i el teu pa. Així i tot, malgrat les traïcions i ambicions que se succeiran, els protegeixes. Si t’importa aquest treball, clar.

Has de saber quina classe de tela convé. Si va amb l’estil de ball, i el mateix passa amb les sabates i els complements. Has de conèixer els secrets del vestuari, perquè algú, ja que no sempre es compta amb una modista, ha de poder arribar sense desperfectes fins al final del contracte. Les perruques, el maquillatge, les sabates per reparar… Tot ha d’estar impecable. Decidir amb l’il·luminador quins efectes són els correctes, perquè la llum pot enfonsar una bona feina, poder editar àudio de qualitat, retallar un número llarg. Entendre que la coreografia pot ser genial, però que l’actuant s’ofega o no aconsegueix el nivell, l’estàs fotent. Has de poder amagar qui no aixeca tant les cames, de manera que tots es vegin en una línia de kickline, iguals. Saber que si el xou es farà en sis passis diaris, no pots forçar la màquina: no és el mateix que en un videoclip, un musical o un concert. Preveure que algú fallarà. Cobrir aquestes falles.

Els assajos, la neteja o el poliment d’estil. Amb les rutines inevitables, els ballarins tenen tendència a emportar-se la coreografia al seu terreny, a personalitzar-la amb els seus tics, i llavors el teu treball queda deslluït. Necessites aliats disposats a entregar-se amb el mateix entusiasme en cada funció. Això al principi és meravellós. Després arriben els vicis de veterans.

Un dia, hi ha un problema de parella. Se suposa que ser professional inclou no barrejar aquests assumptes amb la funció, però la realitat és una altra. Si hi ha infidelitats, discussions o ruptures, es traslladen al camerino. Els ballarins ho pateixen, i no és tan fàcil somriure. Agres discussions per nimietats i egos exaltats conformen això tan còmic que em va explicar un dels meus ballarins treballant en un creuer, quan durant l’assaig es nomenen passos de ball per a memoritzar. Els comptes contenen multitud d’accents i matisos que cal dictar, i si et fan una seqüència de l’1 al 8 sense més ni més, estàs tractant amb un aficionat. Però al que anava, es deia en aquest assaig: “Kick, ball change, kick, kick... drama, drama... turn, kick”. És a dir, el drama està a l’ordre del dia i esgota tant als companys com a la direcció.

Però que bonic és ballar en l’escenari! Amb la menstruació, amb grip, amb el cos adolorit, amb una lesió sense dret a baixa o vomitant. La majoria dels espectacles comercials tenen cos de ball, coristes totalment anònims on realment importa poc si en falta un.

Us podria contar moltes anècdotes mentre et vas guanyant la permanència en aquest lloc, però solament referiré un parell molt eloqüents.

Una vegada, un component de l’equip em va confessar que tenia molèsties i coïssor en les seves parts íntimes. Pot semblar rar, però mancant un cap superior, que estaria ocupat seduint a l’última pardaleta o dormint la mona, vaig decidir prendre la iniciativa. Aviat em vaig adonar, amb el risc de demanar-li a un noi que es baixés els pantalons, que era una malaltia venèria. El problema era que els vestits s’alternaven per a dos equips diferents de vint persones. Ni sabíem des de quan existia ni érem a temps de passar tot el vestuari per la bugaderia. Teníem un greu assumpte entre les cames de tots. Finalment, es va poder tractar a aquella persona, netejar tots els vestits possibles l’endemà, però mai sabrem fins on va arribar el contagi.  En comunicar-ho, la gent callava i sentia vergonya.

Això, s’ha fet durant molts anys tant en Scala Meliá com a Port Aventura. La gent usa roba suada per uns altres. Com les sabates velles van passant per persones tan distintes durant anys.

Com a coreògrafa i única responsable del xou, soc un missatger immortal. M’han volgut matar tantes vegades quan he hagut de portar el missatge, que tinc assumit que em toca evitar el desastre. No em va el martiri. No hi ha protagonisme que valgui en el cas d’evitar situacions, és una qüestió de responsabilitat. Em pregunto amb ironia que haguera passat si no hagués intervingut. Si algú ho ha agraït. Si el cap cabrejat per la venèria en la companyia va entendre el meu compromís. Com el dia que vaig avisar que un vàter estava supurant les aigües fecals i tots s’emportaven en les sabates i la roba la merda al camerino. Enviar un e-mail, per higiene necessària, em va servir per a ofendre a la direcció de l’establiment per malinterpretar, segons ells, que els deia bruts. Bé, allí estaven els pixums... des del camerino fins a l’escenari. Només demanava un servei de neteja i lampisteria.

Quan tens la responsabilitat de dirigir un assaig general, exigeixes que no hi hagi un martell o un decorador pel mig. És seguretat. En aquest cas, va ser suficient que hagués ordenat que l’escenari estigués lliure d’impediments perquè algú, el jefecillo acomplexat i rebotat, pel fet que soc dona, decidís saltar-se la meva norma. Una de les ballarines, es va fer una ferida al braç amb un clau que no havia d’estar en aquell maleït decorat sense acabar. Era el moment de demostrar que aquest lloc te l’has guanyat treballant, no caient-li bé a algú. Vaig enviar a la ballarina a cosir el braç i per la injecció del tètanus. I vaig parar l’assaig, amb tota la raó, advertint amb no estrenar perquè dimitiria en aquell precís moment per la falta de respecte i de seguretat. I que estrenés el jefecillo, que fins i tot murmurava pels passadissos. A mi no em mana una dona.

Clar que no anava a dimitir, però calia interpretar el paperet: poder i execució. Acabo el que començo, compleixo la meva paraula amb contracte o sense i no abandono a ningú.

Un altre cap de departament em tenia gelosia i per pressionar-me en un altre assaig general, no se li va ocórrer una altra cosa que posar als ballarins a carregar els decorats. Ho vaig aturar immediatament, ja que no era la seva tasca i els posava en perill. Això li va valer una esbroncada merescuda a aquell inútil i des d’aquell dia me la va tenir jurada. Durant l’estrena, i en l’escenari, em va ignorar saltant-se el protocol de presentacions. Ho tinc en vídeo. La qualitat personal no va inclosa en el contracte. És un plus. Però l’important era que l’espectacle, el millor, va ser un èxit i ningú va sortir ferit pel seu mal cap.

Quan algú diu que és coreògraf ha de poder treballar en tota classe de condicions i no sempre a Broadway o en TV3. No és el mateix que fer coreografies. Parlar l’idioma de tots els artistes. Comprendre les seves necessitats i excusar els seus capritxos. Ser pont entre empresa i treballadors. Cuidar els interessos de tots. Escoltar i intuir les dificultats. En aquest ofici no val això: “Entro a la meva hora i faig el que em manen”. Has de saber improvisar. No queixar-te. Anteposar el bé de l’equip a tu mateixa. Prendre decisions, sense temps gairebé per a pensar, i assumir riscos en situacions molt complicades darrere de les cortines. Saps l’hora que entres, però no a la que surts. Esperes el millor i et prepares per al pitjor. Aquesta és la veritable competició del coreògraf i no obté medalles ni sous gloriosos.

Finalment, no n’hi ha prou amb saber ballar o tenir bons ballarins. Has de crear-te un impermeable emocional, ja que algunes coses afecten i no s’és més professional pel fet d’ignorar-les. Els companys que estimes. Les fallades que reconeixes sense objeccions. L’impacte econòmic i moral que té en les vides d’aquestes persones del teu equip.

Mai he estat nerviosa davant la posada en escena ni actuant. Sabia amb el que comptava i amb el que no. Els meus punts forts i els que ho són menys. Qui s’entregava i qui no. Sempre que he pogut he triat als meus components, però a vegades m’han imposat agent que ningú hagués contractat per assumptes tant pràctics com visats i permisos de treball, encara que fossin uns cretins o poc preparats per la feina. És molt dur prendre la decisió de prescindir d’algú, però més dur és treballar tots amb mal ambient perquè hi ha persones que sempre tenen un problema per a cada solució.

Per això, la psicologia, el món, l’autoprotecció i el fet de saber estar... s’aprenen pel camí i sempre has de ser el lloc segur d’algú. I sí, quan hi ha hagut assetjament de qualsevol mena he sigut implacable i he portat el tema als meus superiors, esperant respostes i accions contundents. Puc dir que un director va ser acomiadat per haver-li demanat a la meva assistent que pugés a la seva habitació a fer-li un ball privat, i en negar-se la va amenaçar. La noia m’ho va explicar molt nerviosa, perquè no volia preocupar-me... Bé, aquesta mena de preocupacions també entren en les funcions d’un coreògraf. I no, precisament, aprofitar-se del poder i els cants de sirenes, per emportar-se al llit mitja companyia.

També cal saber dir que no i no caure en la supèrbia. Una de les últimes ofertes que vaig rebre era ser directora artística de cinc creuers. Vaig declinar perquè no tenia cinc persones de confiança per a poder mantenir el treball en òptimes condicions quan canviés de vaixell. La gent s’enamora, s’embolica, s’enganya. Es baralla. Se salta els límits de conducta correcta. Marxa. I torna a començar! Tot, absolutament tot, anirà a parar a l’escena, perfecta en el guió però impredictible en la realitat. Més endavant em vaig adonar que no volia pertànyer a aquesta classe d’empreses que explota als artistes en els vaixells. I en portes d’una coproducció, molt important, vaig fer un pas enrere del que no em penedeixo.

A 20 anys no s’és professor de ball ni coreògraf. Als cinquanta això es contempla amb una estranya mescla de desencantament i satisfacció. Ser coreògraf és molt més que ajuntar molts passos creatius, fer-se un vídeo i triomfar amb molts m’agrada. El cas és que totes aquestes experiències personals no es poden publicar en el moment. Et censures. Et convences que va en el lot. Han de passar anys i possiblement no necessitar treballar amb aquest tipus d’empreses que mirarien, davant l’envergadura d’aquests problemes, similars o pitjors, cap a un altre costat.

Hi ha molt pocs directors i empresaris que valorin i paguin el que és just pel treball d’un coreògraf, més enllà de la feina tècnica, el compromís personal. Em congratulo d’haver conegut uns quants decents i realment formals amb els artistes. Ha valgut la pena, i tant que sí! Només cal seguir aquest patró del qual vas aprendre de la vella guàrdia perquè el treball tingui un futur més important i seriós. Així i tot, quan et fas gran, les cotitzacions del règim especial d’artistes no quadren. Conec coreògrafs (i jo mateixa), que han sigut donats d’alta com a cambrers, jardiners, animadors de discoteca, tantes trampes per una sola llei, Dies de jubilació robats.

La il·lusió i la creativitat no es perden. Es generen espontàniament (qui les té) però cal enfrontar-se a la realitat. Acceptar-la i adaptar-se. A vegades falla el pressupost, unes altres el cast... Unes altres la teva salut.

I comprovat: si un projecte no tira endavant, és el millor del pitjor que et podia haver passat.

Ser coreògraf no és només ballar. És viure una professió extraordinària, que procura felicitat a tantes persones en el món.

Sense coreògrafs i ballarins no hi ha espectacle.

Almenys, contractin professionals i respectin les seves circumstàncies que generalment no duren trenta-set anys d’activitat continua.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.