Camina
amb la seva bombona d’oxigen a coll, el tub de plàstic en el nas. Va al bar de
sempre. Veu a la gent de sempre. Pren el mateix de sempre, la seva cerveseta. I
encén el seu cigarret. Com sempre.
Llavors,
els parroquians la renyen deixant anar aquestes frases lapidàries i
condescendents... És que així, si no et cuides... Vaja, perquè no deuries...
Lluïsa
que ha pagat, i de sobres, pel simple fet de néixer i ser ciutadana, amb els
seus impostos tots els gasos que ha respirat del seu cotxe i fins i tot el
d’altres cotxes i de les petroquímiques, el sucre amb recàrrec del fals suc de
taronja saludable del súper, l’alcohol i el tabac cada minut de la seva vida i
de la sanitat pública, ja no contesta.
Ha
adquirit aquesta postura gallarda de qui travessa a primera fila la línia
enemiga i es prepara per a morir. Amb el seu nivell tres o quatre de la maleïda
malaltia, aquesta batalla ja està perduda i, ja que té un peu per anar a
l’altre barri, vol fer-ho sense privar-se de tot allò que els veïns creuen que
la mata. Els altres revessos de la vida, els disgustos, els deutes, les
perdudes personals, la falta d'ocupació. Els fills que no tenen temps i també
la renyen. Que fàcil és castigar al feble. L’abandó i la indiferència, la
depressió, tot això és innocu i no compta davant els ulls de la societat que la
jutja.
A
hores d’ara, només li queda donar una calada al cigarret i beure un xarrup
sense, si més no, pensar que la vida és injusta o cruel.
Fa
mitja volta, arrossega la seva bombona i s’allunya, mentre algú a la seva
esquena la crítica... Clar, és que no es cuida.
I
una altra veu sorgeix d’entre les taules: Deixeu-la en pau, i que gaudeixi
d’allò que solament li queda per a ser feliç.
Ho deia
Serge Gainsburg, un ésser tràgic i esclau de la seva frustració: l’alcohol, el
tabac i les dones... em faran mal, però deixar-los no m’evitaran morir, i vull
anar-me’n amb plaer.
Jo,
d’un home que va ser capaç de provocar-me un sentiment eròtic totalment
desconegut a setze anys i que em va fer desitjar ser adulta per a saber que era
aquell goig d’un single a 45 rpm, no tinc res a objectar. Ja saben, aquella
cançó Je t’aime... moi non plus.
La
seva millor publicitat la hi va donar el Papa, quan va criticar la cançó i la
va prohibir. A l’amor cal cantar-li bajanades sensibleres, per a no aixecar la
ira dels sants terrenals i allargar la virginitat mentre el porno passa per la
pantalla i no deixa res a la imaginació, com la cançoneta en qüestió. Música per
fer l’amor, la posen en les llistes més escoltades de YouTube.
Hi
ha amor i fins i tot bella decadència en això, com en el caminar pausat de la
Lluïsa, que es mor, bombona i tos esgarrifosa en un cos mig cadavèric a ròssec.
La
Lluïsa, a qui ningú posarà, ni en el seu record ni en el seu funeral, una banda
sonora tan exuberant de vida i plaer com els sospirs, panteixos i veus
carregats de passió de qui viu intensament i de qui creu que encara té molt per
gaudir, i es va reservant, per a morir el més sanament possible. Per a fer-ho
d’acord amb els seus jutges del barri, el metge de capçalera i el sistema,
sempre el sistema, al cap del carrer i al principi del no-res.
És
comprensible, això de la Lluïsa, vull dir.
El
rebuig a la clausura i la repressió, davant el no menys bell acte de morir com
un vol i no com ho mana la gent que rebutja la llibertat dels altres mentre
reclama la pròpia. Diem cuida’t... en lloc de dir t’estimo o m’importes.
Tots
aquests aprenents de cuidadors que donen consells dels quals, a casa i sols, no
en fem cas perquè tot es culpa de gent irresponsable com la Lluïsa.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
