Algú
ho sabia. Molts ho sabien. Avui es diu Íñigo Errejón. Ahir es deia Jesús
Carballo. D’altres pul·lulaven, recentment, per centres d’ensenyament d’art
dramàtic a Barcelona, Lleida i Reus. Els seus comportaments resultaven
estranys, però anaven fent. Els van enxampar, però alguns s'han lliurat i
continuen, impunes, en els seus nous reservoris de carn fresca.
Hi
ha un mal torero i pitjor actor septuagenari, que es mou pels voltants del mal
teatre, creient-se l'últim dandi espanyol, fent taquilla explicant els seus
indiscrets i vells assumptes de llit amb la folklòrica oficial del país, i se
n’ha lliurat.
Les
desenes d’afectades pels seus magrejos i intimidacions entre bastidors, en
taxis, autocars i camerinos, ho sabem. Com ho sap la gent de la professió, que
prefereix donar-li una palmadeta a l’esquena abans de qualificar-lo de porc i
fer-li el buit. Totes les companyes i testimonis silenciats durant quatre
dècades guanyaríem un judici segur... però, qui vol ficar-se en aquest fang amb
tan poques garanties de justícia? És una lluita solitària. Fa quaranta anys que
ho observo, amb la desconfiança i orgull propis de qui sí que va tenir els
arrestos per denunciar-lo a l’empresa. No va servir de res.
Caldria
preguntar-se si, en lloc de condemnar els fets quan surten a la llum, no
hauríem de fer-ho quan actuen absolutament impunes en aquestes ombres que ells
mateixos, i els qui callen, projecten en una societat que prefereix viure
enganyada, però que és molt d'escandalitzar-se i assenyalar amb el dit als
mitjans o a escriure alguna bajanada ben vista a X, això sí, des de lluny,
perquè la porqueria no l’esquitxi.
Són
minoria els qui fan un pas endavant perquè l’assetjament no vagi a més.
Defensors de causes perdudes i de penosos judicis plens de sospites i
humiliacions cap a les víctimes. Ja saben els mantres, que no han canviat amb
el temps: “És millor que t’ho oblidis si vols continuar treballant”, “Et
guanyaràs fama de problemàtica”, “Sense testimonis estàs en pitjors
condicions”. Vostès fan alguna cosa molt malament, tapant l’evident amb
maniobres de distracció. Llavors apareixen les frases preferides dels nans
mentals. Aquells que no senten la més mínima empatia ni tenen cap coneixement
per poder opinar: “Et fas pel·lícules!”, “Que exagerada!”, “Et penses que tot
va per tu!”, “Tens mania persecutòria!” (mania sobra, la persecució hi és). “No
serà per tant!”. I la que defineix el tarannà amb els quals treballem, estudiem
o convivim: “Ja voldries tu!”.
Callen
perquè no és assumpte seu, fins que un dia pot ser que sí que ho sigui. Llavors
ens trobarem amb més pantomimes de lamentacions i condemnes sobre el que tothom
sabia.
Sincerament,
saber que els poses… a tots aquests bavosos i bavoses —com la santificada vedet
retorçada a qui gairebé cal posar-li un monument municipal— és més que mala
sort, gairebé és un insult a la condició de ser una dona ben parida.
Saben
vostès allò de donar un copet a un dit del peu trencat? Cada copet d’ignorància
manifesta cau en el mateix lloc a l’ànima d’una persona ferida i que no vol
ferir. Destrossa la moral, però la fa més dura. Si d’alguna cosa serveix
l’experiència nefasta d’abans, és per reconèixer el que tens davant dels teus
nassos. Encara doneu gràcies, es diu alerta. L’instint només s’aprèn vivint. De
cada aprenentatge dolorós queda una cicatriu que recorda la mida del tall de
l’espasa.
Estem
envoltats d’analfabets emocionals, que de tot això encara en treuen profit.
Aquesta és l’autèntica feblesa i no l’aparent debilitat dels homenets que són
incapaços d’entendre que en cada assetjament no queden víctimes sinó
supervivents.
No
és una fabulació de llunàtiques, és una eina infal·lible. La mirada o gest
automàtic d’un abusador o d’un còmplice no s’obliden. Conegut un abusador —de
qualsevol mena—, reconeixem tots.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
