Un dels
errors més freqüents és creure que les persones que paguen de la seva butxaca
una mútua mèdica són uns privilegiats. Seria com dir que qui paga una
assegurança de cotxe també ho és, quan en realitat és una obligació pel
benestar de tothom. Una assegurança mèdica privada és tenir una segona
oportunitat davant les llistes d’espera, que no superen el lent embut de la
sanitat pública. Jo mateixa, gràcies a l’empresa on treballa el meu marit, que
tracta tan bé els seus empleats i familiars, puc tenir aquesta garantia de no
haver de resignar-me a arribar tard a aquesta cua. Però més que ser un benefici
personal —que ho és, sense cap dubte—, cada assegurat privat està fent un favor
al sistema sanitari que paguem tots amb impostos. Això no és una ocurrència meva,
és exactament el que va dir el director mèdic d’un departament d’un hospital
davant el meu dubte entre operar-me amb la Seguretat Social o amb la mútua,
quan finalment em van cridar per passar pel seu embut. “No tinguis objeccions
—em va dir—, els fas un favor anant per privat”. Si ara mateix tots els usuaris
de mútua abandonessin les seves assegurances, les garanties sanitàries estarien
a l’altura d’un país del Tercer Món, i a Catalunya, del quart món. S’ha arribat
a un grau de garreperia en la contractació de personal i de saturació de
pacients, que una lesió del tendó d’Aquil·les del 25 de juny, fins avui no té
data per a la rehabilitació. Coixesa que es cronifica. Toca mútua... mentre la
pugui pagar. Jo sí que em responsabilitzo del que em passa i no crec en
l’esperança. No vull ni pensar-hi quan es tracti d’una malaltia greu. Tenir
amics i familiars amb casos avançats que no poden ni han de demorar-se en
llistes d’espera és descoratjador i em genera la mateixa impotència que
l’experiència mística dels meus 20 còlics biliars en plena pandèmia i
confinament, esperant aquesta loteria d’admissió, perquè mai era greu, però sí
totalment incapacitant.
Al
final, després d’un parell de bosses amb tota mena de còctels pel dolor, dignes
d’un after, per via intravenosa
durant un d’aquests vint còlics, encara em quedava humor, que desitjo compartir
aquí: “Morirem, però avui no”, deia en sortir de la llitera i donar les
gràcies. M’encanta quan el metge arquegi la cella i em miri per sobre de les
ulleres, quan sempre que puc faig un incís personal i humà que trenqui la
tensió, proporcionant un segon per somriure o sentir que ni ell ni jo estem tan
sols en les nostres inquietuds. Qui dona suport a qui? Privats o públics?
Sistema o pacients? Tenim una bona professió mèdica, en general, però uns
administradors fatals de les constants vitals de la nostra anònima i
prescindible existència, en termes d’estadística.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
