Recordo
aquella porta giratòria d’un gran banc de Barcelona. Era un signe de
grandiositat que feia empetitir a l’humil, com jo era petita i juganera, a
falta de carrusel, era una diversió. Cal veure com ha evolucionat el concepte,
ara aquesta porta és recurs infal·lible per a polítics.
Encara
existeix una d’aquestes portes, a l’hospital Joan XXIII i per molt que vull
trobar la utilitat no veig la gràcia d’estar empresonada en un cubicle amb
persones que fan olor de suor o arrosseguen una infecció galopant o van amb crosses,
que ja és un risc que assumeixen. Uns altres s’apropen massa a la teva esquena
i xoquen.
Com
tants instruments d’ordre públics, la porta fa aquesta funció tan ridícula com
la fila feta de passadissos amb bandes elàstiques en ziga-zaga per guardar lloc
a les cues. Sembla que els superiors pensants no ens creuen capaços de mantenir
l’ordre en línia. És un gest de domini de la població i, millor dit, un tracte
propi de bestiar. Tota aquesta organització supèrflua és un empatx de
condescendència i paternalisme civil.
A
l’hospital, cal passar amb un codi QR. Entenc que les persones que treballen en
control d’accessos fan la seva labor i molt eficientment, però en ser informada
de l’ús de les portes amb codi per primera vegada, si dic alguna cosa amb una
certa jocositat i un somriure com: “D’acord, gràcies, ja ho aprendré per a la
pròxima, encara que espero no haver de tornar”, un d’aquests informadors em
mira i presumeix que em surto... no de la norma, del ramat.
I
això és sospitós. No?
No
som delinqüents ni beneits.
Encara
tenim drets, a riure’ns de l’absurd, per exemple, ja que abans en el mateix
lloc dues persones en una taula central manejaven el que ara és gairebé
l’entrada a una presó de màxima seguretat sense tant de desplegament de
baluerna tecnològica. Tràmits, finestretes, portes giratòries, codis,
pantalles, màquines expenedores de tiquets de torn. El sistema és inevitable,
però no per això ha de ser menys humà, és clar que la porta giratòria dels
polítics sí que és més amable i empàtica, ja que el que entra no surt. Ningú
s’escapoleix del paradís. Alguns, a l’hospital, tampoc en sortiran.
Amb
tantes mesures de seguretat, sembla que ni els hospitals són segurs. Tot això
ho escric mentre espero en una sala on es demana silenci i està prohibit el
mòbil, i un paio s’ha tirat 20 minuts explicant i cridant com està arreglant un
immoble. Ep!, amb tot luxe de detalls i sense cap consideració per l’angoixa
comuna de 20 persones. Els infermers no són policies, ja s’han cansat de
demanar silenci, i mentre el personal de seguretat està a la porta aixecant la
cella, davant d’una, aquesta, que dins de la inquietud davant una prova que no
és cap broma, i de tanta gent malalta, es nega a l’alienació i l’atordiment.
Som
ciutadans pressionats per les cites prèvies, no s’enfadin que no les he
inventat jo. Ja en tenim prou de seriositat sobredimensionada per part de les
administracions.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
