Escolto,
jo mateixa ho he dit a vegades, com les persones es refereixen a una nova etapa
dràstica de la seva vida amb l’expressió començar
des de zero. És una frase feta. En realitat, per molt que iniciem aquest
camí que se’ns obre per davant com la mar a l’horitzó, tan immens, confús i
inabastable, portem en la motxilla una sèrie de coneixements i experiències.
Sovint, clar que serveix el que hem conegut, però a vegades no es pot aplicar
al que ens trobarem. Allò que va funcionar tan bé pot resultar ara estèril o
desfasat en un món que canvia a un ritme vertiginós.
L’edatisme
no és un misteri, s’ha de resoldre, i no perquè ho digui Chicote en un espot
publicitari, existeix. En algunes professions, a mesura que l’experiència
creix, el cos no acompanya i se’ls descarta en benefici de joves talents
emergents i, a vegades, d’alguns experts més grans. Aquesta energia de la
joventut molt preparada arrasa encara que sigui trepitjant els caps dels
treballadors sèniors, que també saben el que és cremar-se o emmalaltir per la
feina. En altres àmbits, siguem sincers, ningú contractarà una persona
sobrequalificada per a una feina inferior. Això de buscar treball i adaptar-se com sigui és més aviat un
crit d’auxili per pagar factures que una motivació professional.
Hi
ha eslògans fets per convèncer, però no per vèncer, tot un compendi de béns
d’equip i valors d’empresa que amaguen el mateix de sempre, això tan correcte i
fred que s’anomena el perfil i, que
bàsicament, consisteix a no respondre a l’enviament d’un CV, ni tan sols per
donar les gràcies per l’interès. No hi ha temps material per a enviar
quatre-centes negatives als candidats per a tres llocs vacants. Però estaria bé
que la secció de recursos humans fos tan humana com s’anuncia.
Tot
el que hem acumulat en la vida, sigui personalment o professional, ha de
servir-nos per seguir des de zero. És un gran repte, especialment quan no es
tenen ganes de demostrar res perquè no fa falta. Els nouvinguts canvien les
coses, justifiquen el seu lloc, encara que s’equivoquin. Els americans diuen: Si funciona no ho toquis. També hi ha un
amor propi, de no sortir-se del joc, com cantava Elton John, I’m still standing. Si rebusco en la
meva memòria musical, m’apareix el tema de Stephen Sondheim I’m still here, on es retraten aquestes
vicissituds que un dia ens porten a recomptar monedes per a una cerveseta i
altres a brindar amb xampany francès. Seguim aquí, no importa on, però sí que
importa com.
És
la vida mateixa que, més que donar una altra nova volta al sol per reafirmar
que estem vius, ens belluga aquest fràgil sòl on hi ha una efímera casa que
sempre genera despeses per molt nostra que sigui, com la tomba del cementiri
municipal.
Reciclar-se.
No sé vostès, però això em recorda als contenidors selectius d’escombraries.
Reinventar-se, diuen. Continuar formant-se i, finalment, encarar una altra
oportunitat que molt pocs poden dir que els proporciona alguna felicitat.
Aquest manteniment imprescindible depèn de qui triï a dit qui continua jugant.
L’edatisme
és un exemple més d’aquesta societat altament competitiva i amb poc respecte
pels seus membres més veterans. Zero és un número que, en el costat dret de la
xifra, agrada més quan es tracta de material i que, quan es tracta de persones,
no deixa de ser un clar indicador de prejudici, falta de benestar i
inseguretat. Només importem quan som útils per votar vots i pel consum.
Digues-li a la sanitat, les emergències catastròfiques i guerres, la feina, les
pensions, la vellesa, l’educació, les necessitats especials i la misèria. Totes
elles, continuen des de menys zero cada dia. Facin joc, la ruleta gira... Sort!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
