Algú
que no conec m’ha insultat al carrer. El motiu és que el meu gos pixa. Qui
insulta, ni sap ni li interessa que el gos ha après a demanar sortir, però no
pot controlar la seva naturalesa davant els centenars d’olors d’altres
marcatges en una zona comuna. Tampoc sap que els propietaris dels gossos veïns
són molt grans, o tenen problemes de mobilitat, o s’han aixecat del llit i han
sortit amb 39 de febre i que el pipicà més pròxim està a més d’un quilòmetre de
distància. No importa. Aquells que insulten, estan dirigint la seva frustració
i ràbia, ves a saber per què, amb el pretext d’una higiene.
“Marrana”, diu. Si aquesta desconeguda passés per aquest mateix tram de carrer durant tot el dia, veuria que hi ha desenes de persones amb els seus gossos que, per consideració, acosten l’animal a una trista vora de terra resseca i quatre herbes més grogues que verdes, que ni remotament es pot considerar gespa. Per insultar ben a gust, la dona atura el cotxe en una cantonada i s’hi recrea, detenint la circulació. Té la brillant idea de recriminar que tu netegis amb aigua un pixum, 100% orgànic i, per tant, biodegradable, que desapareix en la terra. Totes les persones amb gos que em creuo busquen un tros per no molestar ningú ni embrutar i, si per incontinència del gos o per distracció s’orina en la vorera, el fet de llençar aigua al damunt pot ocasionar també una caiguda. Sap prou greu. L’aigua inexistent de les fonts, a causa de la restricció, és part indispensable d’aquesta sanitat de la ciutat, i quan es netegen els carrers normalment es fa de nit, amb menys trànsit.
Cada
vegada que m’ajupo a recollir caques, observo totes les oblidades per altres.
Percebo que el pipí que tant enfureix a la insultadora anònima (i tants altres
que pensen el mateix) és una mania selectiva. De tots és sabut que qui tira els
xiclets i les burilles en el medi urbà, la qual cosa embruta molt més juntament
amb les cagades de coloms, porta damunt un rascador i una Kärcher per a
netejar. No cal dir que aquest comportament tan cívic es veu reforçat per la
presència de les ampolles de cristall trencades i llaunes de begudes. Fins i
tot, salvaslips, peles de pipes i papers de llaminadures. Pixades humanes,
vòmits i lixiviats amb milers de bacteris de les bosses d’escombraries que ja
no entren en els contenidors, amb les tapes enganxoses, també les netegen els
mateixos interessats.
Això
no es tracta del pipí i del ca.
És
una canalització de l’odi injustificat i té mala solució que compensi una
convivència saludable i eviti ser insultada enmig del carrer per una dona en un
cotxe gris. Una fiscal, jutge i jurat, vaja, allò que se’n diu 3 en 1. Una dona
grollera, malcarada, a qui no li devem explicacions els qui fem tot el que és
lògicament correcte per no embrutar ni posar en perill el passeig dels altres
ciutadans, i que ja ens agradaria saber si neteja la merda que genera quan no
mira ningú.
Per
exemple, les taques de l’oli i tot el greix perenne del seu cotxe, que queden a
l’asfalt, que ens emportem en les sabates i que tots paguem per netejar. Dels
fums que contaminen no dic res, que donant lliçons ja va servida.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
