Una influencer —definició molt altisonant del que abans es considerava ‘sense ofici’ o setciències— , Lola Lolita, ha estat catalogada per alguns mitjans com a “gran artista”, per la seva participació en ‘El desafío’. D’aquest benefici d’opinar i aconsellar sobre cosmètica a passar a fer el ridícul per anunciar com depilar-se “el kiwi” o “la papaia” per no dir engonals (premi per als publicistes) aquest passat estiu fins ara, penso que fer un parell de numerets, mal ballats, amb moltes caretes i acompanyada de totes les facilitats d’un equip de TV no és un mèrit. No és ni art. És una estafa moral més cap als artistes veritables. És un engany, per a qui es prepara i lluita per la seva carrera i per als qui, malgrat la seva tremenda entrega, no aconsegueixen posicionar-se i viure d’allò, per les incomptables qüestions negatives col·laterals a la consecució de l’èxit, que no la fama, en si.
L’única raó que Lola Lolita, hagi estat seleccionada per a participar en aquest programa és la quantitat de noies, plenes d’expectatives però poc realistes, que s’emmirallen en ella i que arrossega com a audiència. No importa sí amb criteri.
Deixa-la sola, sense la il·luminació; decorat; els ballarins millor preparats però eterns coristes per poder menjar; la coreografia, l’estilisme i l’assessorament per a aconseguir passar per bona i l’única cosa que tenim davant és una aficionada més i de les dolentes. Hi ha alumnes de classes de ball en qualsevol acadèmia i AMPA d’institut, que ballen millor i es veuen abocades a triturar els seus somnis abans d’intentar-ho, ja que algú, ja saben “La confraria del perpetu desànim” els diu que no trobaran treball perquè segons la seva gens humil opinió això no ho és.
Quina mania de llançar mediocritat sobrevalorada al públic. Cuidat, que aquesta opinió em valdria el qualificatiu de “hater” quan en realitat, no m’inspira cap sentiment hostil. Simplement, ho veig amb els ulls cansats del càsting; de la suor en les classes; de les llàgrimes; de la fam; dels dubtes i la solitud; dels aplaudiments; les errades i els encerts, i del sou que hem guanyat els professionals.
Com un concurs d’aficionats o persones que necessiten sotmetre’s a reptes, pot ser val. Però si comencen a dir “gran artista” a aquesta noia... s’ho creurà. Abans es deia que per a triomfar es necessitava “un padrí”, ara basta una televisió amb menjar a domicili, sofà i necessitat d’escapar de les pròpies circumstàncies per a viure el somni de fama d’uns altres.
Facin costat als seus, els qui treballen i s’esforcen per aconseguir-ho silenciosament. Però no els ovacionin ni afalaguin massa, el fet d’estimar-los no significa que siguin bons artistes. Calen experts que orientin sense acabar els estalvis familiars. Ningú accepta una valoració mèdica si no és un doctor qui l’emet, ni una casa sense la preparació tècnica i segura d’un arquitecte. Les pretensions són altes, és allò d’aprofitar l’avinentesa, però els fonaments artístics d’aquesta noia són inexistents. Hi ha milers de joves i no tant que s’enfronten al desafiament diari de fer prevaler les seves carreres i vides, sobretot sense el suport i l’aplaudiment de la massa consumidora de continguts inútils en termes d’autèntica superació personal.
Article dedicat als professors de dansa, coreògrafs i grans artistes d’espectacle dels anys vuitanta a Barcelona, que van influir en la meva vida, amb la veritat (els pros i els contres durament), oferint-me una oportunitat en un càsting, una feina i un futur.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
