Amb l’immens afecte cap a les persones i les relacions del passat, és possible que estigués bé i encertat encaixar amb les persones adequades en el present i que pot ser que t’acompanyin en el futur.
Evidentment, també hi ha afecte cap a les relacions totalment mortes o actualment en pausa. Però cal teixir la trama actual amb qui aporta i no amb qui llastra.
Es parla molt de fluir; des del dia a dia, amb les activitats dirigides a persones insatisfetes, sigui per comprar la felicitat de viatjar i escapar de la rutina en comptes de dominar-la i canviar-la, els anuncis de senyores fent ioga amb compreses d’incontinència i un llarg etcètera de propostes, però què hi ha del fet de fluir en les relacions? A les xarxes socials per exemple.
Hem deixat l’exhibicionisme artístic per eternitzar la quotidianitat com a manera de dir soc aquí, encara que ningú hi faci cas o hagi convertit un m’agrada en l’almoina virtual d’això que tots necessitem en una mesura o una altra, que és l’atenció.
Com es deia en la pel·lícula Avatar, “Et veig”. No és solament et miro: et percebo i et sento. M’importes. Aquesta és la relació que funciona.
Va vostè, cada dia, als cementiris, pujols i platges on el pòsit dels éssers estimats es perd en la immensitat del no-res? Com es pot celebrar els anys de qui ja no els compleix?
Em desconnecto dels morts, per compassió i respecte a la bellesa i la importància de la seva humanitat. Em desconnecto dels vius, quan comprenc que l’ocasió o la raó de la nostra trobada està realitzada, i carregar amb obligacions o compromisos és també ancorar-se en el passat, volgut, entranyable, meravellós, però passat.
Enyoro la trucada de telèfon, la carta o postal, la intimitat i, més que mai, advoco per les persones intenses... aquelles que provoquen tantes suspicàcies en el front impassible dels moderats i reservats. Són imprescindibles per remoure els nostres valors i sentiments.
Fluir, dius, mentre arrossegues el pes de tot el que ja no pots portar.
Sí, és clar, he fet neteja de velles fotografies i objectes que no signifiquen res si les persones ja no hi són. Elles, allà on es trobin, també necessiten fluir, no seré jo qui ho impedeixi.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
