Després de contemplar el desplegament d’il·luminació i el concepte videovisual decoratiu d’Eurovisió 2025, em dono per assabentada que l’absenta que inspirava Shakespeare —i tants altres genis subjectes a muses una mica més químiques— continua corrent per certs circuits creatius. I em pregunto, amb tota la curiositat del món: qui és el proveïdor d’inspiració d’aquests escenògrafs contemporanis?
Perquè amb pressupostos a l’estil Siegfried & Roy a Las Vegas, o l’inoblidable Franco Dragone (D.E.P.) del Cirque du Soleil, és evident que parlem de molt més que recursos tècnics. Aquí hi ha visió, audàcia… i un punt de deliri escènic. En comparació, en Valerio Lazarov, amb els seus zooms hipnòtics, estroboscòpics i efectes calidoscòpics, semblaria un aprenent aplicat, però ingenu. I no, aquestes imatges no es generen amb un simple cafè macchiato i una rosquilla del torn de nit d’una comissaria de Nova York. Aquí hi ha tota una alquímia creativa en marxa.
Ara bé, una petita reflexió: la sobrecàrrega estètica d’alguns intèrprets —aquests looks tan “estranyets” o directament imprecisos— dificulta centrar-se en l’essencial: la música. És això una aposta per la marca personal o senzillament una gran distracció?
Per a excentricitat excelsa, ja tenim la inoblidable Diva Plavalaguna a El Cinquè Element: pura fantasia vocal i visual, amb propòsit i personalitat. Excentricitat amb sentit.
Dit això, Eurovisió sembla encaminar-se a pas ferm cap a una Gala Drag del Carnaval de Canàries… i sincerament, em sembla fantàstic. Visca l’extravagància ben orquestrada!
Ara bé, una confessió personal: jo reconec el talent en una caixa negra, un zenital ben enfocat i un intèrpret que em posi la pell de gallina. No cal res més. Si ho aconsegueixen sense artificis, tenen el meu aplaudiment.
I, com deia algú en una pel·lícula: “L’òpera no s’acaba fins que la grossa canta des del gronxador”.
Una frase que sempre em fa somriure. No la interpreto com un insult, sinó com una d’aquestes veritats no escrites del món de l’espectacle, plena d’ironia i tradició.
Això sí, no deixa de ser curiós com, dins d’aquest mateix imaginari, s’ha normalitzat quelcom tan seriós com l’obesitat, que sabem que és una malaltia, i no només una característica pintoresca o entranyable. L’espectacle té les seves mitologies, sí, però potser ja toca revisar-ne algunes.
Paraula d’exgrossa (jo): unes malles brillants, amb una cuixa ofegada entre un mallot mal escotat i unes botes de canya alta, però sense taló que estilitzi són… el pitjoooor! per a una dona curvy 5XL, com he vist en dues participants. Uns pantalons ben tallats o un vestit amb una bona caiguda sumen estil, dignitat i presència escènica. No tot s’hi val sota el paraigua de l’autoexpressió i el “women power”. Perquè el poder també està en el bon gust, en el coneixement del propi cos i en saber quan una lluentor ajuda… i quan es converteix en enemiga.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
