Ahir em vaig creuar amb una veïna. Tenia cara de son, eren les 8:30 del matí, i em va dir amb orgull:
—I això que avui no he anat al gimnàs a les 7... és que ahir a la nit vam sortir.
És clar, el sacrifici.
Jo, la veritat, mai m’he imaginat fent exercici al matí. I mira, vaig encertar. No em vaig perdre res.
Si no ho pots imaginar, potser és que no era per a tu. En canvi, sí que he estat capaç d’una altra cosa: un espectacle de 45 minuts sense pausa, amb el cos, la cara i els cabells xops. Cremalleres encallades, sivelles trencades, canvis de vestuari a contrarellotge entre escales relliscoses i turmells embenats. Menstruacions infernals, grips de perdre el nord… i tot i així, entrega i moltíssima alegria per bé de ves tu a saber qui.
I després, per baixar l’adrenalina, una estona a la pista de ball. Sense alcohol. Només pel gust.
I tres hores de carretera de tornada. Tot forma part del ritual.
Superació? Sí.
Però sense selfies, sense malles amb eslògans, sense reptes compartits a stories.
No m’expliquis històries de fitness amb roba de disseny.
No em parlis de “superequip” de campionat, si no has hagut d’ajudar algú mentre es canvia a les fosques entre telons i, a la vegada, arriscar-te a arribar tard a escena, o fins i tot cobrir el lloc d’algú que s’ha desmaiat o ha sortit a vomitar i no ha tornat.
I està bé, no cal que ho entenguis. Perquè la superació real no es publica, es viu.
No crida. No es cronometra.
És constància callada, repetida, sense testimonis ni aplaudiments.
I sí, hi ha moltes maneres d’activar les teves endorfines.
Totes són vàlides. També amb sabatilla de punta —aquella que amaga dits destrossats— o amb un taló de nou centímetres. No per vanitat, sinó per amor a l’art.
Quina poca valoració rep això, en les escasses nòmines decents i a la galeria de la fama d’un públic que tan aviat t’oblida. Perquè això eleva, entrena, ensenya, endureix i humanitza.
També és mens sana in corpore sano.
Tant que se’n parla d’humilitat... no tenen sous estratosfèrics, no venen rellotges ni cotxes... serà perquè, com va dir Einstein, els ballarins són els atletes de Déu.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
