Entenc, perfectament, que els paisatgistes urbans —aquests artistes del ciment amb ànima de jardiner— caiguin en la temptació de plantar plàtans d’ombra. Sí, aquest ésser vegetal infame, causant d’espores assassines, filaments que se’t fiquen als ulls com si fossin venjança botànica i al·lèrgies de nivell apocalipsi primaveral.
I també comprenc, amb tot el meu cor lila, que algú tingués la brillant idea de convertir el carrer Ciutat de Reus, de Salou, en un himne al feminisme en versió botànica: vegetació exuberant, pètals violetes cobrint les voreres… Un quadre de Monet, si Monet hagués estat regidor d’urbanisme.
Però, és clar, tothom es queixa de l’arrencada salvatge de les tipuanes. Ai, les pobres tipuanes! Que si cobrien cotxes sencers, que si la melassa, que si els bitxos, que si la taca a la sola que acaba al teu llit com per art de màgia… I ara que ja no hi són, just davant del CAP, tot són lamentacions! No sabíem el que teníem fins que vam perdre de vista el groc que inundava el carrer.
A veure si ens entenem. El món de la jardineria urbana està sobrevalorat. Si es tracta d’alleugerir la calor, torneu a posar una font d’aquelles de tota la vida. D’aquelles on et podies rentar les mans, refrescar-te la cara o curar-te una ferida de guerra després de travessar la jungla hostil de basuralesa municipal, entre contenidors desbordats i parcs que semblen més una prova d’aventura que un espai de lleure.
No ens falten arbres. I no, no deixarem de respirar perquè un carrer tingui menys branques. El problema, com sempre, és que mirem el que tenim a prop amb lupa, i el que importa de debò amb un telescopi... girat. Perquè si ens hem d’indignar, fem-ho bé. Com en Jordi Pujol als seus millors temps: “Espanya ens roba”. Després en aquell acudit de Yoda que es queixava de la Galàxia. Doncs bé: Tarragona ens roba, amb el vistiplau de la Generalitat.
Segons el Diari Més, el 20 de març de 2025: “S’ingressarien uns 564.000 euros dels creueristes de pas a través de la tarifa fixa de l’Impost sobre les estades en establiments turístics. Aquests diners es reparteixen entre la Generalitat i l’administració local. Al consistori tarragoní li correspondrien uns 282.000 euros. I encara falta sumar-hi el possible cànon municipal, que seria 100% per a l’Ajuntament”.
Meravellós! Mig milió d’euros per… per què exactament? El que sí que sabem és el que no rebem: aigua neta. Ni un cèntim per als veïns de costa, que també som (emocionalment, si més no) propietaris d’aquestes aigües cada cop més contaminades amb cada creuer. No en surten guanyant els pescadors, ni els ciutadans. I quina casualitat: Salou perd banderes blaves, però no perd borratxos ni delinqüents.
Així que no, no em preocupa l’ombra d’un arbre brut i que no és autòcton, menys. Em preocupa que l’oxigen que realment necessitem —el del mar, el de veritat— se’ns escapi dels pulmons. I el pitjor: ho permetem. Em molesta que ens critiquin per ser catalans. Però a vegades... gairebé sembla que ens ho mereixem. I perdonin, però a les tipuanes, i els plàtans d’ombra que els bombin, n’estic farta dels antihistamínics. No sé si la seva visió entra en el seu concepte de bellesa... però el mar net és un regal de la vida. Tant que ens agrada reclamar, no hi veig ningú exigint que no ens toquin el nostre.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
