Hi ha sentiments que s’enllacen, teixint una xarxa invisible que el temps s’encarrega de revelar. Les coincidències, per a mi, no són simples atzars; són murmuris del destí.
El meu pare, un pescador de Cambrils, va conèixer la meva mare ballant al vell Pòsit, durant una de les seves visites a casa del cosí José Pijuán, Tamboros. Ja casats i vivint a Barcelona, la vida el va portar per altres camins: es va treure la patronia de iot i va treballar de xofer per a empresaris amb cases amb “porta per al servei”, com nosaltres, els de baix. En aquells cercles, el meu pare, el Climent que coneixeu, el ballador de totes les festes, amic del Pepitu Murrin, el Rufino i Tomàs el policia, sentia parlar de ballarines, no precisament de ballet. Per això, ell, que mai va tenir temps per anar al Liceu ni diners per a luxes, no veia amb bons ulls la meva passió per la dansa. La meva mare, una modista excepcional, i jo, fent tasques extra, vam pagar els meus estudis contra la seva voluntat. Només quan vaig complir els trenta, ell va cedir, en veure que ser artista no era sinònim d’allò que insinuaven aquells senyors de l’alta societat pels quals treballava que, per cert, tampoc trepitjaven el Liceu.
Fa tot just uns dies, en acabar la fira, l’arxiu de l’Ajuntament de Cambrils, sempre tan amable, em va rescatar una imatge que tanca una d’aquestes dolces coincidències. A la meva pantalla, el programa de 1978 anunciava un espectacle del primer representant artístic que em va donar un sou com a ballarina: el senyor, amb totes les lletres, Ricardo Ardèvol, molt famós a Reus en altres moments. Fa poc el seu fill Ricard, també representant meu, va presentar un llibre sobre la vida del seu pare. El Ballet Condal, que apareix en aquest programa, va ser el precursor de l’actual Petit Ballet de Barcelona, del qual també vaig ser segona coreògrafa. La seva pròpia directora, Isa Moren, actuava com a parella sexi acrobàtica amb Nando Buzi, i nosaltres, les seves sis alumnes grans, l’acompanyàvem. Jo encara era menor d’edat i portava amb mi un permís patern, signat davant d’un jutge.
La vida, més enllà de les vacances infantils a casa de les meves ties i tiets, em va portar de nou a residir aquí el 2006 i, després de diversos lloguers pels voltants, el 2024 soc de nou a Cambrils. De bolo en bolo pels pobles de Catalunya, ens vam fer artistes, cobrant com a tals i alternant amb la flor i nata de les varietats. Per a algunes companyes, la brillantor de la purpurina i els focus va durar només un parell d’estius. Per a mi, tota una vida. Una cosa va portar a l’altra, coincidència també que, el 1985 vaig ser coreògrafa per la gran Salomé qui apareix al programa, en el Teatre Apolo de Barcelona.
Encara que ja no trepitjo l’escenari per alegrar la vista a ningú, ho faig des de la part de darrere, amb ofici. Quelcom que pocs ballarins d’avui saben què és, perquè no són pobres, ni ignorants, ni mediocres; simplement, no tenen una feina il·lusionant com la que vam tenir nosaltres.
En mirar aquest programa, l’olor intensa dels productes agrícoles i la fusta emmagatzemats a la vella Cooperativa, convertida en local de festa, inunda els meus records. Tornen a mi la sensació del maquillatge blau als ulls i el pes d’unes pestanyes postisses caríssimes. El mallot negre amb lluentons platejats, unes mitges de reixeta i unes sabatetes.
En tornar a casa, teníem històries a explicar als veïns i els mostràvem les fotos autografiades com un tresor que el temps ha esborronat amb floridura i pols. I sento que aquella va ser una experiència meravellosa que, curiosament, va començar just on els meus pares es van conèixer.
Com es diu en espanyol: Contar la feria como te va. Així va anar la meva Fira de Cambrils: impredictible i extraordinària. (Foto: AMCAM. Fons Ajuntament de Cambrils. Programa de la Fira de 1978).
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
