Una cosina i una amiga em diuen, molt serioses, que el català s’està perdent. Ai, quin drama. Com si fos aquell acudit de l’anglès que, si és baixet, es deixa dominar. Jo, ho confesso: penso en castellà. No per traïció —tranquils, no cal que truqueu a la conselleria— sinó perquè hi tinc més recursos: més sinònims, més matisos, més capacitat de reacció. Però no, el català no el perdo. Tot i que ja és rar que et responguin en català si el parles pel carrer. Ves quina cosa.
Fa poc, em va sobtar una crítica que va rebre el festival d’una escola de dansa d’un bon company a Salou. El crim? Fer-se al TAS i no fer-se en català. No sabia que, per actuar en un teatre municipal, calgués també portar la llengua al guió. També control de passaport idiomàtic per pujar a l’escenari?
Mireu, jo he ballat en anglès. Sí, sí, en anglès. A TVen3, ni més ni menys, durant dos anys. I allò sí que era immersió. Vaig aprendre molt, inclús a parlar millor un idioma que no vaig aprendre a l’escola. Ballant espectacle nu i cru amb professionals, per a públic català i per a turistes de luxe amb la copa a 60 €, en aquesta costa. Que no és com ara, que a l’hotel de quatre estrelles en tens quatre en una taula amb dues Coca-Coles, i encara.
He ballat amb les meves alumnes al ritme del blues, del jazz, de tants estils que fa dècades que estan tatuats a la memòria col·lectiva. No em feu dir autors locals, perquè no en sé. Som el que escoltàvem d’adolescents, fills d’aquell so que ens va enamorar. Després, amb sort, temps i molta experiència internacional n’afinem el gust i hem gaudit de tot.
Ara bé, ballar en català —encara que sigui sense lletra, fent hores en els passadissos i amb el convenient toc de política— té premi. Als anys noranta, recordo un fort impuls per a les joves companyies. Sí, com aquella on ballava la filla d’en Jordi Pujol. Es van crear uns premis de dansa i sé d’un coreògraf que es va gastar les subvencions literalment pel nas, deixant els ballarins tirats a París. I no va passar res. Perquè en aquest ofici, el millor és callar. Mai saps quin inútil acabarà manant, i potser un dia et caldrà el seu vistiplau.
La dansa i la música no necessiten traduccions. Tant pot ser hip-hop com un fragment de ballet rus o una bachata, tot ens posa al mateix nivell. La interculturalitat viu en les diferències, no en les imposicions. És com allò de les cultures antigues: totes parlen de diluvis i éssers del cel, però n’hi ha una religió que s’ho queda tot i silencia els altres, i alhora ens converteix en dissidents. Com gosem discutir la divinitat?
Jo, al català no el perdo, ni ho penso fer. Soc partidària de qualsevol mitjà que serveixi per unir, no per dividir. Però no fos cas que, entre tanta exigència i tanta puresa, acabem com els francesos a Saint-Denis, que se’ls ha escapat del control. Posem les barbes a remullar?
La gent de bé s’entén, encara que no parli el mateix idioma. Perquè, al final, el que importa és comunicar-se. No sé què fa més por: si la crisi lingüística o la colonització identitària.
Ja vaig dir a un dirigent d’Esquerra, fa molts anys, que ser artista catalana m’havia sortit com una quota privada: molt pagament per endavant i cap benefici merescut a casa meva. Serà que no actuava al Mercat de les Flors, sota les ales del mecenatge patriòtic. Però mira continuaré ballant en anglès, que sí que m’ha resultat força rendible.
No feu el nostre país més petit del que no deu ser.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
