Encara que no li importi a ningú i pugui semblar individualista —quan en realitat és un mal de molts i no és cap consol de rucs—, mai m’adaptaré a una societat que crema pólvora amb sorolls ensordidors, provoca accidents totalment evitables, terroritza els gossos, recicla obedientment al contenidor corresponent, però embruta platges i parcs sense cap mena de mirament.
Tampoc entenc que la gent es baralli i es mati per un color esportiu. I encara menys comparteixo el discurs de qui defensa que “a casa seva fa el que li surt dels collons”, sobretot quan “casa seva” és la d’un veí. Com li ha passat a una amiga meva, que s’ha vist obligada a vendre la seva i marxar, no només de barri, sinó a una altra ciutat.
No és gens sa adaptar-se a la societat tradicional, aquella que tortura i mata animals de manera expressa amb rituals salvatges per celebrar l'estiu. I ja que parlem de tradicions, cal dir-ho clar: violar dones durant les nits de festa s’ha convertit en la delinqüència més silenciada. No es publica tota la veritat esfereïdora que passa a l’esquena de tots nosaltres. I deixeu-vos d’aquestes ximpleries de crida o efecte imitació.
Tampoc crec que sigui l’única que se sent insegura i envaïda al carrer. Els usuaris de patinets elèctrics s’han fet forts i, amb ells, la manca absoluta de límits de velocitat o de sentit comú a l’hora de travessar els carrers. Els vianants no hi veiem ni un bri de prudència. Encara no entenc que la normativa protegeix un infant dins d'un cotxe, però el deixa completament vulnerable quan va assegut en un remolc de bicicleta, davant d’aquests irresponsables que condueixen mirant el mòbil o amb els auriculars posats, desconnectats.
Entre festes tribals i comportaments incívics, resulta que el més important és fer-se veure, cerveseta a la mà i selfie de bon rotllo, integrat en la normalitat social, independentment de fins a quin punt es pot arribar a irritar o posar en perill a aquells que no et molestem, que et cedim el pas a la porta, a la vorera o al súper amb un somriure, i que hem de tolerar, per aquesta suposada bona convivència, tanta estupidesa junta, pròpia d’éssers poc evolucionats que, tristament, marquen el signe del nostre temps.
I parlant de signe del temps i d’evolució, val més que algú expliqui la postura governamental davant els conflictes bèl·lics, on resulta que és més important la part comercial que les vides humanes que es perden. Aquestes guerres potser no són nostres, però els diners que generen alimenten famílies... i també crims, que com sempre passa, la Història s’encarregarà de reescriure. Perquè la Història, com els guanyadors que la redacten i les violacions que s’amaguen, sempre acaba fent una nova versió dels fets i troba comprensió en les circumstàncies... tal com veiem, inclòs el perdó, quan les víctimes es converteixen en els botxins.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
