A mi sí que em dona la vida per a més. Tinc temps. Això crec. Però quan me n’adono ja som a un altre mes i no he passat la fulla del calendari.
Entre l’abril i el juny els dies s’han assemblat massa. Papers. Tràmits. Embalatges. Preguntes. Un tsunami de records entranyables i dolorosos. El recosit d’un tros d’ànima. L’ordenació d’emocions i pensaments.
Hi va haver un moment a la vida en què omplíem l’agenda amb bolos.
Després amb classes i esdeveniments.
Més tard amb hotels i bolos.
I després amb vint estrenes seguides als ressorts.
I viatges.
I trobades amb amics.
I cites mèdiques que crèiem puntuals.
I notícies dolentes.
I números vermells.
I funerals.
I la vida que encara dona per a més.
I descans.
I cops de sort.
I pèrdues incomprensibles.
I plans petits.
I mitges pastilles de xocolata sense remordiment.
I moments grans.
I comiats inesperats.
I antipaties irrecuperables.
I brindis en la soledat més desitjada i en la companyia més perversa.
I trobades sorprenents.
I rabies consentides.
I odis, necessaris.
I molt saltar sense xarxa, sense prendre mal.
I coincidències divertides d’aquelles de terra, empassa’m, però amb focus d’estrella i tambors doblant, o com se’n diu touch down: que se sàpiga que fins i tot en això, amb estil. Amb la cama enlaire, ballant Can-Can i cridant Visca Cartagena!, encara que siguem a Bilbao.
Avui havia de ser un dia més, però és el primer des de l’abril que he escoltat una cançó. I després una altra.
La música ha anat fluint i m’ha donat permís. El que em dono jo per avançar. Com sempre, però avui és tot un esdeveniment.
Ballar? No ho sé, quan, però s’ha acabat això de ballar amb el més lleig, vida. La guapa soc jo, i encara que em van educar per esperar aquella cursileria de la petició de ball… sempre he triat jo. T’exigeixo que no ens putegis més.
Si més no, als qui estimo o aprecio o respecto.
Excepte els 25 bloquejats de Facebook (als qui no desitjo cap mal). La resta, la bona gent que lluita silenciosament com jo.
Som-hi. A passar fulles del calendari sense xerrades motivacionals.
És imprescindible viure el camí que hem triat i rodar, rodar i rodar. I rockolejar, blueslejar, swinguejar...
I per una vegada que el corrent vagi al nostre ritme i no ens engoleixi en les misèries del món.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
