Se senten exclamacions, un murmuri que va creixent. Aixeco la vista de la meva meditació sobre quin formatge triar i veig una dependenta, escombra enlaire, amb una expressió entre la sorpresa i el “Déu meu, ara què faig?”. Els comentaris de dubte i els crits d’una por incomprensible augmenten. Finalment, allà, al fons d'un passadís, descobreixo la causa de tant enrenou: un colom.
Està desorientat, sí, però sorprenentment tranquil. Es passeja dirigint-se cap al fons del supermercat. Les dues dependentes, es passen la pilota.
“No la matis!”, els dic, “està perduda”. Una de les noies em fa una mica de cas, alleujada que algú més s’hi impliqui.
“Posa-li unes molles de pa de les que han caigut a l’expositor, les seguirà”, suggereixo, pensant en una solució pràctica. La idea no sembla convèncer-la del tot. Llavors, se m’acut una altra cosa: “També pots trucar a la policia, ells enviaran la patrulla forestal i l’agafaran amb cura”. “A la policia?”, pregunta, incrèdula la dependenta. “Bé”, li responc, “és un animal que necessita ser recollit. Tu què penses fer?”. Ella treu el mòbil i truca a l’encarregada. Més queixes, resolució zero.
Mentrestant, vaig acompanyant el colom, li hi parlo amb suavitat, segueix el seu camí per terra cap a la sortida. Va a la seva, sense immutar-se pel drama humà que l’envolta. Però just en arribar al final d’un passadís, la dependenta, que només sap cridar i assegurar que ella no l’agafarà, l’espanta. Aquesta vegada, el colom s’enlaira i es posa sobre els brics de llet, com si fossin el lloc més natural del món per una bestiola. Ningú fa res.
“Escolteu, que encara no s’ha sabut que un colom hagi matat a ningú”, comento, intentant treure-li ferro a l’assumpte. “L’important és agafar-lo amb cura”. En aquell moment, entra un repartidor de Glovo. I en el seu cistell, hi veig la solució: el cubicle perfecte per no fer-li mal. Li faig el suggeriment al repartidor, que es posa a riure, vaja... que passa...
Vinga home!
Les dependentes continuen paralitzades i el colom contempla l’univers mercantil des de la talaia làctia amb una certa superioritat intel·lectual.
Em dirigeixo a la caixa, sentint de fons una de les dependentes dir a l’altra: “Escolta, que tens un Glovo esperant per enllestir”. Murmuro, “Per a globus, el cacau de la teva companya, que de moment l’única conclusió a la qual ha arribat és que ella no l’agafa”.
Surto per la porta. He donat solucions, tot i que mai a la meva vida he hagut d’evacuar un colom. Però, per al desconsol de l’okupa, cap prospera. Penso en la gent d’Alaska quan se’ls planta un os a porta de casa. I només som al juliol, solament queden els que no fan vacances. Em pregunto si el colom haurà sobreviscut a la falta d’iniciativa o al que ha estat el gran lema nacional: “No és problema meu”. Fins que ho és.
No cal anar més lluny. Si això passa en un súper, imagina a la seu dels polítics més anomenats aquestes setmanes. És això de què ens fiquem en situacions sense saber sortir. Ni voler aprendre, com.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
