Estem familiaritzats amb termes crucials com pobresa energètica, pobresa alimentària i la manca de garantia d’un habitatge digne. Totes aquestes són carències fonamentals que defineixen la desigualtat social.
No obstant això, en observar el desolador estat de les nostres fonts —moltes d’elles tancades o seques—, és imperatiu assenyalar que una crisi similar, i sovint invisibilitzada, està afectant la nostra qualitat de vida: la misèria aqüífera.
Darrere de l’eslògan simplista que L’aigua no cau del cel, s’amaga una realitat molt més greu. La higiene i la salubritat de les nostres ciutats, com Barcelona i Tarragona, ja pateixen les conseqüències directes d’aquesta escassetat crítica.
La meva crítica apunta directament a l’ús desmesurat dels nostres recursos hídrics per part dels creuers massius. Continuo insistint: una part significativa de l’aigua dels nostres territoris s’està desviant per abastir aquests gegants del mar als ports de Barcelona i Tarragona.
També és cert que l’aigua es perd en els conductes no revisats ni reparats.
Mentre la ciutadania s’enfronta a restriccions i a la incertesa hídrica, permetem que una activitat que es publicita com a motor econòmic exerceixi una pressió insostenible sobre les nostres reserves. Aquest model de turisme no només és ambientalment insostenible, sinó que també és èticament qüestionable en un context de sequera.
És admirable el recent debat generat pels propietaris de segones residències en zones com la Pineda, els quals, tot i pagar l’IBI i les taxes d'escombraries, han reclamat justícia respecte al pagament del pàrquing. Aquest és un exemple de com la ciutadania s’organitza per exigir equitat fiscal i de serveis.
Seria encara més valuós, i de vital importància per a la supervivència del nostre ecosistema, que aquesta mateixa energia es dirigeixi a la preservació. És urgent que, des de la costa, s’alci una veu clara per exigir un control estricte de l’ús de l’aigua per part de les estructures que actualment fan de pàrquing de vaixells.
Aquests navilis no només consumeixen recursos hídrics vitals, sinó que el seu impacte ambiental (tant en emissions com en la gestió de residus) comporta molta més contaminació i perjudici que un hipotètic benefici d’un turisme veritablement sostenible. Necessitem passar de la queixa a l’acció política per protegir el bé més preuat dels nostres territoris: l’aigua.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
