El president de l’Argentina, Javier Milei, va convertir la motoserra en un emblema del seu govern i de la seva retòrica. L’empunya com a metàfora de les retallades, del desmantellament de l’Estat i de l’eliminació del que ell considera “despesa inútil”. El seu estil es basa en la confrontació, el menyspreu cap a les estructures tradicionals i la idea que només un lideratge fort (el seu) pot alliberar el país dels mals que l’afligeixen.
A Salou, l’alcalde, Pere Granados, no necessita brandar la motoserra, però la seva manera d’exercir el poder també es pot descriure com a motoserrista: una gestió altament personalista, centralitzada i amb poc marge per a la dissidència. Després d’anys al capdavant del consistori (és alcalde des del 2009), la seva figura concentra les decisions, el relat i la visibilitat, mentre que les altres veus (fins i tot dins del seu propi govern) queden apagades.
La política del jo
Tots dos líders comparteixen, doncs, una visió vertical del poder: entenen la política com un exercici de voluntat individual més que no pas com una construcció col·lectiva. En tots dos casos, la motoserra (real o metafòrica) actua com a eina de control per tallar allò que sobra, eliminar intermediaris, imposar un ordre propi i tirar pel dret.
En tots dos batega la mateixa lògica: la política del jo, on la figura del líder eclipsa el projecte, i la motoserra (com a símbol de poder) talla també els ponts del diàleg.
