El meu any de residència al barri de l’Estació, aquell gresol de cultures i de vida que he anomenat el Bronx de Cambrils, ha estat un refugi de pau en un moment personal intens. Aquest sector, amb la seva barreja de nacionalitats i la seva energia genuïna, prometia ser una àncora. No obstant això, el que vaig trobar en aixecar la mirada de la meva pròpia introspecció va ser un cas d’estudi sobre la degradació urbana i l’impacte d’una gestió municipal deficient.
La primera i més evident contradicció rau en la gestió de l’avinguda de Josep Vidal i Barraquer. Mentre la gespa d’aquesta avinguda es manté amb una escrupolosa precisió de cirurgià, i l’asfalt es passa per aigua regularment, l’entorn immediat del barri sembla que es llangueix. Aquesta dedicació selectiva revela una priorització de l’estètica de pas per sobre de la qualitat de vida dels residents. L’abandonament es materialitza en problemes tangibles. Els contenidors de brossa estan crònicament desbordats, una imatge i una olor que persisteixen tot l’any i que resulten inacceptables si es comparen amb la xifra d’impostos anuals i la densitat de població. Pels recursos que genera, aquest barri hauria de guanyar en qualitat, no enfonsar-se en la precarietat.
.jpg)
La manca de planificació s’observa fins i tot en el maneig de la vegetació. Els plàtans d’ombra són massa alts i frondosos, i lluny d’oferir un alleujament, s’han convertit en una font d’al·lèrgia que no em puc permetre. L’invent diabòlic dels aspersors d’aire de la brigada de neteja municipal per apartar les fulles caigudes i tota mena de brutícia no fa sinó confirmar el problema: tota la pols, el pol·len i les espores són impulsats a l’altura d’un cinquè pis, en concret n’he trobat dins els meus llençols i en la roba de cada dia.
Les voreres del barri són perilloses, especialment per a la seva població envellida, que visibilitza una silenciosa precarietat que l’ajuntament sembla ignorar. Hi ha persones que necessiten urgentment atenció social, encara que no la demanin. En contrast, el passeig central s’ha transformat en la pista de velocitat particular d’usuaris sobre rodes que manquen de tota consideració pel vianant. Resulta absurd que Cambrils disposi de quilòmetres de carril bici sense utilitzar, mentre que les seves voreres, vitals per a la gent gran, romanen en un estat d’alt risc. De debò, tenint tants kilòmetres de via per a ciclistes s’ha de demanar que tingueu precaució en una vorera sota el pont de la via del tren? Quin malbaratament de carril bici, on no circula ningú sobre rodes. Quina poca consideració!
.jpg)
La conclusió és inevitable, i es basa en patrons observats en altres zones ferides de la geografia catalana, des de Sant Martí a Barcelona fins al Serrallo de Tarragona: la degradació d’un barri és directament proporcional a l’eficàcia municipal en la gestió dels seus recursos. El carrer, en efecte, acaba fent la gent. Així com la muntanya, l’estepa i el mar influeixen en els seus habitants, l’entorn urbà inclou característiques com l’hospitalitat o l’agressivitat. Si l’administració pública projecta indiferència, el barri es converteix lentament en un suburbi al qual ningú li importa, erosionant el sentiment de pertinença dels qui l’habiten.
El barri de l’Estació va cap a ser això: un gran refugi de treballadors —molts de lloguer com és el meu cas— i jubilats transformat en una zona de pas i d’oblit. Per cert, el nou teatre és necessari, no solament per les actuacions de dansa, com he sentit a dir en algun manifest recent, pels escolars, pels ciutadans, per la convivència i la cultura.
Cambrils, lloc de la meva infància i del meu afecte familiar, passarà a ser un altre dels meus amors de lluny. Ha arribat l’hora de marxar. És curiós: vaig ser gestada aquí i vaig residir-hi en una altra etapa de la meva vida; encara que no vaig venir per quedar-me, aquesta estada m’ha permès l’observació.
És el moment de crear present i records nous. M’emporto el mateix afecte que dono i la profunda gratitud a aquells que sempre em reben amb els braços oberts i tanta alegria hem compartit.
És inevitable dir que el progrés a Cambrils, sense gens de respecte als nostres avantpassats i el seu llegat s’ha endut l'Estació, el Pòsit... i l’encant d’un poble mariner que ha sucumbit al caos urbanístic i de la gentrificació.
“Tornaré!” com va dir en MacArthur, però no faré tanta destrossa com ell. Llàstima que és la ciutat menys respectuosa que conec amb els vianants. Abans m’agafi una mànega marina que un patinet esbojarrat. Els ciutadans mereixen més control i sancions pels amos del carrer. La meva carta de comiat serveixi com a testimoni de la pena que causa veure una llar estimada esvair-se per la desídia.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
