Abandonar el Camp de Tarragona… o el Baix Camp, és sempre un romanç d’aquells d’“encara no me n’he anat i ja et trobo a faltar”. Però, ja posada a la carretera, endinsant-me en les entranyes rocoses, em fixo en cada veta i cada color com la geòloga que no soc, pura curiositat. I en la tossuderia de la vegetació, que neix en llocs escarpats i a les vores de la carretera. El trajecte traspua vida.
A vegades, el paisatge, bellíssim, es veu sobresaltat per aerogeneradors eòlics. Cosa curiosa: tant és el dia i l’hora de pas, durant anys, a Corbera d’Ebre no arribo a comptar més de tres persones pels seus carrers. He arribat a imaginar, ja saben que és gratis… que això de Corbera és un vòrtex. Els tractors porten raïm. Els camps es veuen esplendorosos.
Gandesa apareix envoltada de més molins, i aquí comença el desencís. Perquè la gent és estupenda, i més quan pares a esmorzar, entre els locals, motoristes i viatgers… però també hi ha pintades sobre els maleïts trastos i si… vist l’estropellament visual “de la mare que els va parir”…
Amb aquesta sensació de la Terra Alta, on els ocells s’ho pensen abans de travessar quilòmetres de monstres amb aspes, ens instal·lem a Bot.
I saben aquell que diu que a Nova York i Dubai et trobes un català. Doncs al Càmping Terra Alta ens rep un cambrilenc, l’Albert. Resulta que tenim coneguts en comú i això fa que no sigui una recepció a l’ús. Més aviat una customized welcome.
Allà estem de cine. I mapa en mà —i el mòbil, és clar— arribem a la Via Verda, on la meva fascinació pels ferrocarrils i els seus túnels amb històries de viatgers que hi van passar… em provoca un déjà-vu, estrany perquè jo no hi he estat mai, que em deixa més que satisfeta. Des de l’estació de Prat de Comte, ara pràcticament convertida en motiu urbex per a instagramers, fins a la Fontcalda.
Hi ha poca gent. L’aigua és freda i, vist el trànsit de fauna aquàtica, no m’hi fico. Total, i ja de tornada: no em captiven les caminades. Condició física, de 0 a 10: menys 10, però amb orgull.
Després de recuperar-me d’aquesta excursió, hi ha la possibilitat d’acostar-se a les Olles d’Horta de Sant Joan i, escoltin… una meravella. Som els tres sols. És com un paradís i mira que a la muntanya li tinc respecte. També hi ha fauna pul·lulant, però m’endinso fins a la cintura.
A Horta, on també parem en una placeta plena de gent vivint tranquil·lament, hi ha moltes pancartes als balcons i la gent no s’amaga: tampoc volen molins. Vaja, és que després de veure la desgràcia paisatgística que comporta l’energia neta, jo tampoc la voldria. I mira, els dono la raó.
Com que m’he vingut amunt, penso que podem anar al Coll del Moro i allà em queda contemplar, des de la reixa, el poblat ibèric que corona la muntanya.
No cal anar més lluny. El paisatge és d’una bellesa extraordinària. La Terra Alta té alguna cosa… No sé què és, però em crida i em demana tornar.
Potser és estimació ètnica, aquesta genètica ibera —per ser exactes, un 61,9 %— que, juntament amb el 22,3 % romana i el 15,8 % d’europea del nord-oest, em fa pensar en com he arribat jo aquí. Però encara més: com van arribar els meus avantpassats? Ja us ho dic que tinc més de 4.000 cosins tercers, i quarts arreu del mon... vaja que no m'hi espereu a la cosinada... no surt a compte. Deu-n’hi do... com les gastaven els predecessors...
I aquest misteri, o curiositat, em fa sentir un cert agraïment per tot el que he viscut i també, deixant enrere les vacances, per la trobada amb aquest Mediterrani que puc estimar tant com el mar més gèlid i grisenc del nord.
En aquestes petites coses, dels antics pobladors, entre roques, arbres i vent net, em paro a pensar abans d’entrar a casa.
Una casa més, de les moltes que he viscut. I possiblement el meu últim poblat… encara que sense tribu.
Amb mi s’acaben els meus gens i els percentatges que, ves tu quina cosa, m’han fet néixer a Catalunya, encara que em quedaria per allà on passo en la vida… però sento que no soc de cap lloc. Nòmada, li diuen. Amb els meus estimats. La meva raó d'estar. O potser és massa normalitat de les gires teatrals. Perquè tancar la cremallera d’una maleta ha estat sempre el més semblant a la felicitat.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
