Salou honora Jaume I

 

Salou va commemorar ahir el 750è aniversari de la mort del rei Jaume I amb una sèrie d’actes institucionals i una emotiva ofrena floral. 

L’acte va servir per reivindicar el paper del municipi en la història de la Corona d’Aragó i el fort vincle que uneix la localitat amb el monarca, qui l’any 1229 va escollir el port natural de Salou com a punt de sortida de la flota per a la conquesta de Mallorca.

Al matí, l’alcalde de Salou, Pere Granados, es va desplaçar al monestir de Poblet per fer una ofrena floral davant del sepulcre real del monarca. Durant la visita, es va lliurar a l’abat una reproducció del segell del rei Jaume I.

Frases memorables

 

Quan miro el nostre mar, no hi veig només un paisatge extraordinari. Hi veig la nostra història, les nostres arrels i una part essencial de la nostra identitat com a poble.

Aquest missatge tan poètic en honor de Jaume I l’ha escrit a les xarxes socials Pere Granados, alcalde imperial de Salou, que, de jove, no sortia mai de la xarcuteria. I que amb prou feines sabia on eren el carrer Barcelona, el pas a nivell o la platja fins que el va rescatar Esteve Ferran, de qui després va renegar. 

El ‘Diari’ perd 115.161 euros

 

Diumenge passat, el diari Ara va revelar que l’Ajuntament de Salou és l’única institució catalana que apareix en el sumari del cas Leire Díez. Segons la investigació periodística publicada, el consistori —governat per Pere Granados (Sumem per Salou-PSC)— va contractar publicitat amb el mitjà digital Crónica Libre, considerat pels investigadors com un “instrument” informatiu dins de la presumpta trama criminal de l’exmilitant socialista.

Cap altre mitjà del territori s’hi ha referit, han preferit mirar cap a un altre costat. No és estrany, si el titular de dalt fos real, si el Diari hagués publicat això, ipso facto hauria deixat d’ingressar 115.161 euros en concepte de publicitat (l’import és de l’any 2025). I igual hauria passat amb el Diari Més (21.420 euros anuals), amb La Ciutat (40.627 euros) o amb La Vila (9.667 euros). És el que costa dir la veritat.

Quan el plagi cobra entrada

 

Fa prop de dos anys, la coreògrafa nord-americana Courtney Ortiz va denunciar públicament que una de les seves coreografies, publicada prèviament a Instagram, s’impartia en un estudi de Madrid sense la seva autorització, sense atribució d’autoria i en classes de pagament.

En la seva denúncia aclaria que no qüestionava que altres ballarins aprenguessin el seu treball o s’hi inspiressin. Allò inacceptable era que una creació pròpia s’utilitzés amb finalitats econòmiques sense permís i sense reconèixer-ne l’autora. Més tard va ampliar les seves acusacions i va afirmar que el mateix responsable havia utilitzat també obres d’altres coreògrafs internacionals.

En aquell moment vaig compartir la seva publicació perquè coincidia plenament amb una idea que continuo defensant avui: una obra publicada a internet no perd el seu autor pel fet de fer-se pública. Una coreografia continua pertanyent a qui la va crear. La xarxa facilita la difusió, però no converteix les obres en material d’ús lliure. Qui ho creu així no està confós: està triant no veure allò que li convé no veure.

I hi ha alguna cosa gairebé còmica en tot això: com se li pot acudir a algú que la Courtney no se n’anava a assabentar, si ell mateix anunciava les seves classes en el mateix entorn digital on ella havia publicat la coreografia original? Les xarxes que faciliten copiar són les mateixes que faciliten que t’enxampin. Això no és mala sort: és no pensar dos passos per endavant, confiant que ningú no mira, quan precisament aquest “ningú” inclou l’autora original a un clic de distància.

La inspiració forma part de l’art, i ningú no ho discuteix. Però hi ha una frontera clara, i traspassar-la té nom: apropiar-se de la creació aliena per impartir classes, promocionar un negoci o cobrar-hi sense autorització ni reconeixement d’autoria no és homenatge ni és comunitat de la dansa. És plagi, i és plagi amb ànim de lucre.

I ja que hi som: una salutació també per als imitadors de torn que imparteixen cursos sobre l’estil de Bob Fosse sense haver trepitjat mai un assaig seu, sense haver treballat amb ell ni amb qui sí que ho van fer. Venen una autoritat sobre un llegat que no els pertany, i de pas devaluen la feina real del coreògraf professional: el que sí que ha dedicat anys a formar-se, a investigar una tècnica i a construir un llenguatge propi abans d’ensenyar-lo.

Allò greu no és només el cas puntual. És la mà ampla amb què el sector tolera aquestes pràctiques quan el responsable té una certa visibilitat o un cert negoci al darrere. Es justifica com “això funciona així”, es normalitza que l’obra d’un creador esdevingui el producte d’un altre sense que passi res. Cada vegada que això queda impune, s’envia un missatge: crear no té valor si un altre se la pot apropiar sense cost ni conseqüència. I aquest missatge empobreix tota la cultura, no només qui ha estat copiat, perquè desincentiva precisament allò que diu defensar el mateix gremi: la creació original.

Avui la tecnologia permet acreditar l’autoria de manera verificable. És cert que la simple metadada d’un vídeo ja incorpora una data de creació. Eines com Safe Creative certifiquen l’autoria mitjançant un segell temporal validat per un tercer de confiança, cosa que cap metadada no pot oferir.

Pagar per protegir-se del mercat. Del propi gremi.

Tot i així, cap eina no substitueix allò essencial: un principi de respecte professional que hauria de ser innegociable.

Pensem en un símil senzill. Si algú fotocopiés un llibre, li canviés la portada i el vengués com a propi, ningú no ho anomenaria “inspiració”: en diríem robatori. Ningú no ho toleraria, ni buscaria excuses, ni miraria cap a una altra banda. Tanmateix, quan passa amb una coreografia, de sobte apareixen les justificacions, l’ambigüitat, el benefici del dubte cap a qui copia i no cap a qui va crear.

No hi ha cap diferència real entre tots dos casos. Una coreografia és una obra, tant com un llibre, un quadre o una cançó, i mereix el mateix respecte. Per això dono suport sense matisos a tots els creadors originals, i per això continuo compartint denúncies com la de Courtney Ortiz. Perquè mentre la indústria continuï tractant el plagi com una zona grisa, continuarà premiant qui copia i castigant, amb el seu silenci, qui crea.

Als qui fotocopien i signen amb el seu nom: que no es diguin artistes. Que es diguin allò que són.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Helena Casas revalida quatre ors en pista i ja suma 49 títols d’Espanya

 

La ciclista Helena Casas, del Club Ciclista Vila-seca, continua engrandint la seva llegenda sobre el velòdrom. La vila-secana ha estat, un any més, la gran protagonista del Campionat d’Espanya de Pista elit/sub-23, disputat aquest cap de setmana, després de conquistar quatre medalles d’or per tercer any consecutiu i elevar fins als 49 títols de campiona d’Espanya el seu impressionant palmarès.

Casas, que ja havia dominat els Campionats d’Espanya del 2023, va repetir la gesta el 2025 i ara ha tornat a imposar la seva llei el 2026, confirmant-se com la gran referència de la velocitat femenina estatal.

La corredora vila-secana s’ha proclamat campiona d’Espanya en velocitat individual, quilòmetre contrarellotge (CRI), keirin i velocitat per equips, en aquesta darrera disciplina formant equip amb Adriana Vargas, Lucía García i Laura Rodríguez.

A més dels quatre títols, Helena Casas ha aconseguit una altra fita personal en sumar, per primera vegada, una cinquena medalla en un mateix Campionat d’Espanya. Ho ha fet amb el bronze en el Team Sprint Inclusiu, una nova prova incorporada al programa estatal, formant equip amb Axel Moreno i el paraciclista Biel Pérez.

Les victòries de la vila-secana han estat determinants perquè la selecció catalana tanqués el campionat com la millor de l’Estat, amb 10 medalles en categoria elit i 24 en paraciclisme.

La representació catalana també ha brillat amb l’or de l’equip masculí de velocitat, format per Axel Moreno, Gerard García i José Antonio Escudero, així com amb els títols sub-23 d’Adrià Garmendia i Axel Moreno. En paraciclisme, Catalunya ha tornat a demostrar el seu potencial amb nou campionats d’Espanya i un total de 24 medalles.

Però, una vegada més, el gran nom propi del campionat ha estat el d’Helena Casas. La ciclista vila-secana encadena tres Campionats d’Espanya consecutius assolint quatre medalles d’or i continua ampliant un palmarès excepcional que ja arriba als 49 títols estatals, una xifra que la consolida com una de les grans llegendes del ciclisme en pista espanyol.

L’alcalde, el millor client de la nova agència de viatges

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va assistir la setmana passada a la inauguració d’una nova agència de viatges al municipi. Fins aquí, tot normal. El que no és tan habitual és que l’acte hagi despertat tanta confiança entre els promotors del negoci.

Segons va manifestar el mateix alcalde, l’obertura representa una “nova activitat que amplia l’oferta comercial i de serveis de la nostra ciutat i que contribueix a continuar generant dinamisme i oportunitats a Salou”. A més, va desitjar als responsables de l’establiment “molta sort i molts èxits en aquesta nova etapa”.

I, certament, els auguris no poden ser millors.

Si hi ha algú que pugui garantir volum de negoci a una agència de viatges, aquest és, precisament, Pere Granados. Entre visites institucionals, congressos, fires, promocions turístiques, desplaçaments internacionals i autobombo, l’alcalde sembla haver convertit la maleta en una extensió natural del seu despatx.

No és estrany que alguns veïns ja especulin amb la possibilitat que l’agència inauguri una targeta de fidelització amb descompte especial per a clients habituals. Si és així, el primer carnet honorífic ja sabem a nom de qui anirà.

I no us estranyi si algun dia es compra una avioneta per anar a fer-se fotos als barris. O per fugir volant després del cas Leire Díez el dia que esclati un altre escàndol: el de Plus Ultra.

Dones de Salou: Palmira Companys

 

Tot i que no va ser una de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou, arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña al Casal de Dones, la figura de Palmira Companys Canals mereix un lloc destacat en la història del municipi. La seva trajectòria empresarial, institucional i cívica la converteix en una de les dones que més va contribuir al desenvolupament del Salou turístic i modern.

Palmira Companys va néixer el 15 de maig de 1924 a Talavera, a la comarca de la Segarra (Lleida). Quan tenia només nou mesos, la seva família es va traslladar a Santa Coloma de Queralt, on va créixer i es va formar.

Acabada la Guerra Civil, es va instal·lar a Barcelona per treballar com a aprenenta de modista. Poc després va superar unes oposicions que li van permetre obtenir una plaça d’auxiliar a l’Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, on va exercir durant onze anys.

L’any 1961 va fer un gir decisiu a la seva vida quan el seu germà, Fernando Companys, li va demanar ajuda durant l’estiu al restaurant El Pinar, que acabava d’obrir a Salou. L’experiència va marcar l’inici de la seva vinculació amb la població.

Dos anys més tard, el 1963, tota la família es va establir definitivament a Salou. Durant un temps va compartir societat amb el seu germà, però el 1966 va iniciar el seu propi camí professional dedicant-se a l’administració i al lloguer d’apartaments turístics. Aquella aposta empresarial va culminar el 1968 amb la fundació de Finques Palmyra, una empresa que es convertiria en un referent del sector immobiliari i turístic del municipi.

La seva activitat no es va limitar al món empresarial. Palmira Companys va assumir nombroses responsabilitats dins d’entitats professionals i institucions públiques. Va formar part de la Junta d’Apartaments Turístics, va presidir durant quinze anys el Col·legi d’Administradors de Finques de Tarragona i també va ser membre del Consell General d’Administradors de Finques, amb seu a Madrid.

A més, va participar activament en la vida pública de Salou com a consellera de l’Ajuntament, membre del Sindicat d’Iniciatives i Turisme i, durant nou anys, va exercir com a jutgessa de pau del municipi.

La seva trajectòria reflecteix l’esforç i la capacitat emprenedora d’una generació que va contribuir decisivament a transformar Salou en una de les principals destinacions turístiques de la Mediterrània. Des del món empresarial fins al servei públic, Palmira Companys va deixar una empremta profunda en la història local.

Va morir el 13 de desembre de 2017, als 93 anys, després d’una vida dedicada al treball, al compromís cívic i al progrés de Salou. Avui, el seu llegat continua sent un exemple del paper fonamental que moltes dones van tenir en la construcció del municipi actual.

Granados planta la consellera Paneque

 

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va presidir dissabte l’acte de col·locació de la primera pedra del futur Centre Operatiu del Tramvia del Camp de Tarragona (TramCamp) a Vila-seca. Aquesta instal·lació esdevindrà el "cor" de la nova xarxa ferroviària de la regió. 

El recinte s’ubica a Vila-seca, concretament entre l’avinguda de Ramon d’Olzina i l’autovia A-7. Comptarà amb una àrea construïda de 6.336 metres quadrats. Inicialment, acollirà 7 tramvies, però està dissenyat per encabir fins a trenta combois per a futures ampliacions cap a Tarragona i Reus. Allotjarà les cotxeres, un taller de manteniment, les oficines centrals i el centre de control de tràfic. Les obres s’han adjudicat per 19,95 milions d’euros a la UTE Coalvi-Acisa. El temps d’execució previst d’aquest equipament és de 20 mesos.

S’han mobilitzat un total de 219 milions d’euros per al tram entre Cambrils, Salou i Vila-seca. La previsió oficial del Govern de la Generalitat és que aquesta primera fase entri en funcionament a finals de 2029. S’espera assolir els 9,5 milions de viatges anuals a l’inici, escalant fins als 12,8 milions en un termini de 15 anys. Hi van anar la presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó; la delegada del Govern de la Generalitat a Tarragona, Lucía López, l’alcaldessa de Reus, Sandra Guaita, i el de Cambrils, Oliver Klein, i el president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Carles Ruiz, entre altres autoritats.

L’alcalde de Salou, Pere Granados, no hi va anar. En lloc seu hi va enviar un dels seus manats. Tampoc no hi va anar quan va venir el president Salvador Illa. De fet, no va mai enlloc a la demarcació. S’estima més que el vinguin a veure. I aleshores sí: vinga a llepar culs a tort i a dret, perquè de Salou no surt si no és per anar a tombar pel món. 

En lloc d’anar a interessar-se per un transport vital per al Camp de Tarragona, va menysprear l’acte de la consellera i es va estimar més passar el matí a la festa de barri del Mirador i del Cap Salou.

L’Ajuntament descuida Salou

 

El juny del 2018, l’Ajuntament de Salou va posar en marxa una nova eina de participació ciutadana que, a través d’una aplicació mòbil i del web municipal, permetia informar de qualsevol mena d’incidència a la via pública adjuntant la geolocalització i una imatge. L’aplicació es va batejar amb el nom de Cuida Salou i tenia com a finalitat facilitar la resolució de les deficiències que els ciutadans detectaven al municipi.

Durant la presentació de Cuida Salou, l’alcalde, Pere Granados, va afirmar que “el nivell de manteniment de la ciutat és bo, però busquem l’excel·lència”. I va afegir que “el que volem és que els ciutadans utilitzin aquesta eina i que la facin seva, perquè és el veritable canal per comunicar-se de manera eficient i efectiva”.

Doncs bé, en Xavier, un veí nostre, ha intentat informar d’un desperfecte en el pas de vianants que hi ha a la cruïlla del carrer del Mar amb el passeig Jaume I, atès que una persona gran podria entrebancar-s’hi i la roda d’un cotxet enganxar-s’hi i bolcar. “Em disposo a informar-ne, entro al web de l’Ajuntament de Salou i intento baixar-me l’app Cuida Salou, que recomana fer servir, però no existeix per a iPhone”.

No és la primera vegada que hi ha queixes veïnals pel mal funcionament de l’aplicació (tant en iPhone com Android), de manera que no es poden notificar incidències a la via pública a l’Ajuntament. Queda clar que abans d’arreglar la ciutat, el que haurien de fer al consistori és posar-se en ordre ells mateixos.

Parlem de talent, d’evolució o d’embolcall?

 

A aquestes alçades procuro no perdre la perspectiva, ni per l’edat ni per les conviccions. Aquests dies em ronden algunes reflexions sobre dones que prenen decisions pròpies en aquest territori sempre complex on es creuen la llibertat personal i l’acceptació del pas del temps.

Milà, 2026: Madonna recrea el seu propi look de Like a Virgin —el mateix corset, el mateix vel— quaranta anys després. Tornar a un vestuari com a picada d’ullet pot funcionar. La qüestió és no preguntar-se què comunica aquest mateix disseny sobre un cos que ja no és el de 1984. El vestuari mai és neutre: dialoga amb qui el porta i, si aquest diàleg no s’actualitza, el vestit deixa de cobrir o adornar i comença a evidenciar.

“Si tinguessis aquest cos, tu també aniries nua”, va respondre Jennifer López als seus crítics durant la seva residència a Las Vegas. La frase sona com una defensa del físic, però l’objectiu real és un altre: no exhibir-se, sinó no desaparèixer. En aquest moment de la seva carrera, el vestuari extrem funciona com una àncora de vigència, una manera de continuar ocupant el centre de l’escenari quan ja no hi ha cap disc nou que ho justifiqui. El problema no és el cos que ensenya. És que confon visibilitat amb llegat, com si l’única manera de tancar una carrera fos continuar reclamant presència en lloc de construir un final al nivell del que ja ha fet.

Hi ha una diferència entre acceptar-se una mateixa o acceptar les altres, i construir un personatge que ven discos i omple concerts. El primer és llibertat. El segon és mercat. Els maillots escotats de Jennifer són un excés de disseny mal aplicat a un cos poderós. No l’acompanyen: la delaten. El mateix problema que Madonna a Milà.

Amb tot el respecte cap a totes dues, i per molt que vulguem aplaudir la seva valentia: Madonna i Jennifer López s’estan desfasant. I el que desconfio és de qui sempre els diu que estan divines, sobretot quan poden caure en el ridícul.

Lizzo va construir bona part de la seva marca —inclosa la seva pròpia línia de roba interior, Yitty, amb talles de la XS a la 6X— com a símbol de la positivitat corporal. Des de 2023 documenta a les xarxes el que ella mateixa anomena el seu “weight release journey” i, al gener de 2025, va anunciar haver assolit el seu primer objectiu. La mateixa indústria que la va convertir en una icona de l’acceptació del cos real celebra ara, amb el mateix entusiasme, cada quilo que perd.

El twerking com a únic llenguatge coreogràfic no és art, és fórmula. Es pot defensar com a celebració del cos i com a reapropiació del plaer — hi ha qui ho viu així. Però des de la direcció escènica, veig una altra cosa: un moviment repetit fins a buidar-lo de tot excepte una part del cos. Una dona és més que un cul. I una coreografia que només en parla d’això, per molt viral que sigui, no empodera: redueix.

Jo també he ballat en tanga. Però no per refregar el cul en una pantalla 4K, i en topless, amb distància prudent molt parisina o a l’estil de Las Vegas: l’artista és desitjable, no òbvia. Solament forma part de la fantasia de la posada en escena, i per tant inabastable.

El 1992 dirigia un ballet modern de dones no estrictament primes, inclosa jo mateixa. Mànagers i artistes titulars ja em deien aleshores que anava avançada al meu temps. Mirant ara aquelles fotos, no hi veig greix: hi veig les mateixes formes que avui les marques de moda porten com a bandera, i que les dones que superen la talla 38 ja exigeixen com a normals.

Parlem de talent, d’evolució o d’embolcall?

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Salou, l’única ciutat catalana al sumari del cas Leire Díez

 

Els socialistes catalans neguen cap mena de relació amb el mitjà Crónica Libre, el suposat instrument informatiu de la trama de Leire Díez al PSOE. La col·laboradora i accionista del diari que va dirigir la difunta Patricia López, operava sota el lideratge del llavors secretari d’organització Santos Cerdán, segons la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. No hi ha al sumari cap rastre de relació entre el PSC i la trama –tot i que l’UCO no la descarta– i només un vincle concret amb un ajuntament governat pels socialistes. El govern municipal de Salou, encapçalat per la coalició PSC-Sumem, va pagar una campanya publicitària a Crónica Libre.

El contracte es va fer el gener del 2024, una mica més de mig any després de les eleccions municipals, amb l’objectiu –expliquen des del consistori– de promocionar la ciutat en el marc de la fira Fitur. 726 euros en publicitat per a un megabàner en la pàgina principal de la web i l’elaboració de dos articles. Aquest no és, però, l’únic lligam de l’ajuntament amb Crónica Libre: el director de comunicació del consistori és el periodista Ricard Checa, que precisament era corresponsal del mitjà digital. L’equip de govern, però, nega que això hi tingués res a veure i justifica la relació per una campanya de publicitat “adequada”.

“Per indicació de Ricard Checa, us enviem el bàner relatiu a la campanya que presentem demà dimarts a Madrid, Salou sempre sorprèn”, s’explica en un correu del 22 de gener del 2024 al qual ha tingut accés l’ARA. La proposta parteix del 21 de desembre del 2023, quan la sòcia fundadora i directora adjunta de Crónica Libre, Patricia Espinar, enviava una proposta a l’ajuntament per oferir un “megabàner”, “el més destacat”, sempre en posició fixa en el web i “en la part superior”. Ja el 14 de desembre del 2023, Espinar escriu al departament de comunicació del consistori per fer-los arribar una proposta publicitària sobre “la marca” de la ciutat, i destaca que aquest mitjà gaudiria de “més de 200.000 lectors” i que lideren “la investigació en estat pur”.

L’ARA s’ha posat en contacte amb Checa, que assegura que s’ha llegit les resolucions judicials i els informes de l’UCO, i es remet a una resposta per escrit de l’Ajuntament. El gabinet de comunicació ha contestat a aquest diari i ha remarcat que el desembre del 2023 la sotsdirectora de Crónica Libre es va posar en contacte amb l’Ajuntament de Salou per presentar una proposta publicitària coincidint amb la participació del municipi a Fitur [Fira de Turisme] 2024. La proposta, amb un import de 600 euros més IVA, “va ser una de les moltes actuacions de promoció i difusió que l’Ajuntament desenvolupa habitualment a Madrid”, “adreçades al públic i al mercat madrileny”, juntament amb altres mitjans de la capital de l’Estat. Per aquest motiu s’emmarcava dins de les campanyes de promoció turística que es van dur a terme per a la fira.

Malgrat la coincidència en el cas de la contractació de Checa, asseguren rotundament que no hi té res a veure el factor que fos corresponsal del diari. “És cert que es coneixia el mitjà perquè en Ricard hi havia col·laborat anteriorment des de Catalunya, però va deixar de fer-ho l’abril de 2023, molts mesos abans que es rebés aquesta proposta publicitària i abans d’ocupar el càrrec de cap de comunicació i premsa”, apunten. I afegeixen que “la decisió de contractar aquesta campanya es va adoptar exclusivament en el marc de les accions de promoció turística de Salou durant Fitur” per a un diari amb una audiència aproximada de 200.000 lectors. El cert és que aquesta audiència no es pot corroborar perquè no està auditada per l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i no es pot saber si fa referència a usuaris únics diaris, mensuals o senzillament visites –en unes xifres que són modestes per a un generalista d’àmbit estatal–. “La decisió es va fonamentar en criteris objectius de promoció, com ara l’abast del mitjà, el nombre de lectors i el públic potencial al qual s’adreçava” amb “un cost molt assequible”, insisteixen des de Salou.

L’Ajuntament també deixa clar que “no tenia cap coneixement” que el mitjà formés part de l’engranatge de la presumpta trama i que el consistori “mai no ha mantingut cap contacte amb la senyora Leire Díez”.

“Salou sempre sorprèn”, d’Ángel Marino, és el títol de l’article que es va publicar el 29 de gener del 2024 –sense detallar que és publicitat–, en què es destaca que la ciutat va “més enllà de les típiques vacances de sol i platja”. “Salou presenta la seva proposta turística per al 2024 amb la intenció de sorprendre”, de Julián Castro, el 23 de gener del 2024, va ser la segona peça. A hores d’ara, qui ha aixecat la veu per aquesta contractació és Vox, arran de la notícia de l’ARA, i el partit liderat per Anabel Rodríguez al consistori ho ha estudiat jurídicament perquè “veu prou indicis per prendre mesures judicials”, que, de fet, estan ultimant. (Font: Ara).

I espera’t, que encara queda Hard Rock.

Salou gastarà 870.000 euros en renaturalitzar espais públics

 

Salou ha posat en marxa un pla de renaturalització de 870.000 euros per plantar 17.000 arbres, arbustos i plantes en dos anys, amb l’objectiu de convertir espais públics en refugis climàtics i combatre l’efecte d’illa de calor.

La primera fase inclou actuacions al passeig Jaume I (substitució de palmeres afectades pel picut), al carrer Vendrell, al passeig del 30 d’Octubre, al pàrquing de l’Ajuntament (perquè els regidors encara visquin més a l’ombra), a l’avinguda del Pla de Maset, a la carretera de la Costa, al jardí de la Torre Vella i a l’avinguda de l’Alcalde Pere Molas (substitució d’eucaliptus per arbres de fusta dura).

La segona fase, a partir del 2027, preveu actuacions al pavelló de Salou-Ponent, a l’avinguda Antoni Gaudí (canvi de til·lers per grevíl·lees), a la Masia Catalana (plantació de pins i garrofers) i a l’autovia de Reus. (Font: Diari de Tarragona).

Altres indrets de la ciutat no es tocaran, ja que, tal com es veu a la foto de dalt, ja estan prou servits.

Vox qüestiona la candidatura de Salou com a Capital dels Drets Humans

 

La portaveu de Vox a l’Ajuntament de Salou, Ana Belén Rodríguez, va qüestionar en el darrer ple la candidatura de Salou com a futura Capital Espanyola dels Drets Humans. Rodríguez va posar en dubte la solidesa de la iniciativa, assegurant que es tracta d’una designació “de poc recorregut”, i va recordar que aquest any cap municipi ostenta aquest reconeixement.

La regidora també va recordar que l’Observatori dels Drets Humans d’Espanya (ODHE), que atorga i gestiona aquest distintiu, està presidit per Mario Rigau, la mateixa persona que va ser president executiu de la candidatura de Tarragona 2017 per organitzar els Jocs Mediterranis, que, segons va dir, es va saldar amb un dèficit d’entre 800.000 i 900.000 euros.

A més, la portaveu de Vox va apuntar que l’Observatori manté una vinculació molt estreta amb l’actual assessor de premsa de l’alcalde, Ricard Checa, president de l’Observatori dels Drets Humans de Catalunya i, alhora, director de comunicació de l’ODHE.

Per aquest motiu, Rodríguez va preguntar a l’alcalde, Pere Granados, quins criteris d’objectivitat, transparència i independència havien justificat que el consistori associés el nom de Salou a aquesta candidatura.

La resposta, però, no va arribar. En lloc d’explicar els motius de la decisió municipal, Granados va optar per contraatacar preguntant a la portaveu de Vox per què havia votat a favor de la candidatura durant una sessió del Patronat Municipal de Turisme.

—Jo li trasllado la pregunta a vostè. Per què va votar a favor? —va replicar l’alcalde.

Rodríguez li va recordar que, en un ple municipal, és el govern qui ha de respondre les preguntes formulades per l’oposició.

Lluny d’entrar en el fons de la qüestió, Granados va insistir que la regidora havia d’explicar el seu vot i li va retreure que hagués donat suport a la proposta sense disposar de tota la informació.

Quan Rodríguez va respondre que aleshores no coneixia els antecedents que havia descobert posteriorment, l’alcalde va concloure:

—Doncs informi’s abans de votar. Si no, és una irresponsabilitat.

La regidora va replicar que la responsabilitat correspon al govern municipal, que és qui impulsa la candidatura i qui, segons va dir, hauria de garantir els màxims criteris de transparència abans de comprometre institucionalment el nom de Salou.

El debat es va escalfar més quan Pere Granados va demanar al secretari municipal que fes constar en acta un suposat incompliment reiterat del Reglament Orgànic Municipal (ROM) per part d’Ana Belén Rodríguez i va sol·licitar que aquesta conducta fos traslladada a la Comissió d’Ètica i Bon Govern.

L’intercanvi va deixar una imatge habitual: una pregunta incòmoda sense resposta. I no només això, sinó també una petició formal perquè fos investigat el comportament de la regidora que demanava explicacions.

El ROM estableix que, un cop l’alcalde o el regidor delegat respon a la pregunta formulada, el torn de paraula queda tancat. Sovint, els regidors de l’oposició es queixen que aquesta resposta no és, en realitat, una resposta i que, quan demanen més aclariments, l’alcalde els talla.

UTPS denuncia que li van impedir gravar un vídeo a l’estadi municipal

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha denunciat públicament el que considera un “greu episodi” de censura ocorregut a l’estadi municipal de futbol de Salou, on, segons la formació, el seu alcaldable a les pròximes eleccions municipals, Josep Maria Fernández Piñol, va ser obligat a interrompre l’enregistrament d’un vídeo.

Segons explica UTPS, Piñol estava gravant un reel davant d’una paret on únicament apareixia el nom de Salou, sense captar imatges de menors d’edat ni de cap altra persona. Tot i això, asseguren que el conserge de la instal·lació li va comunicar que havia de deixar de gravar per instruccions rebudes i que, en cas contrari, s’avisaria la Policia Local.

La formació considera especialment greu que s’impedís enregistrar un vídeo en un espai municipal “sense que existís cap afectació a la privacitat de tercers” i lamenta que, en lloc de facilitar la tasca de qui vol comunicar amb normalitat, s’optés per advertir d’una possible intervenció policial.

UTPS apel·la a la transparència institucional i recorda que els espais públics “pertanyen a tots els veïns, no al govern de torn”.

Per aquest motiu, la formació exigeix a l’Ajuntament de Salou que expliqui públicament quina norma, protocol o fonament jurídic justificava impedir l’enregistrament i advertir de la intervenció de la Policia Local.

UTPS sosté que, si no existeix una base legal que avali aquesta actuació, “ens trobaríem davant d’un episodi inacceptable que suposa un obstacle a l’exercici de la llibertat d’expressió i a la participació democràtica”.

Finalment, el partit conclou que “els salouencs mereixen transparència, respecte i explicacions. No silenci ni censura”, i reclama al govern municipal que doni una resposta pública sobre els fets denunciats. (Font: UTPS).

Menys precs i més mall

 

De jove vaig estudiar en una acadèmia de ballet de Sant Martí, a Barcelona. Més que una escola semblava un centre de càstig. Allà, un director megalòman, que no era ni artista ni docent, va dir que els artistes no es ficaven en política. Que eren de tothom.

Una companya va preguntar pel sou miserable que cobràvem per actuació.

Nosaltres pagàvem el vestuari, les sabates i viatjàvem sense assegurança. Mentrestant, tothom en sortia beneficiat: la professora, el director, els agents artístics i fins i tot els ajuntaments de tots els colors polítics de Catalunya que contractaven aquelles actuacions per a les seves festes majors.

Si cal desconfiar de les promeses socials o començar a llançar pedres, comencem per aquí. No se salvava ningú.

La resposta va ser immediata:

—Aquí no volem sindicalistes.

Durant aquells anys vaig anar ampliant el cartell de l’Orange Julius de la plaça de Catalunya. Aquell de “Prohibit parlar de futbol, política i religió”.

Jo hi vaig afegir ginecologia, teràpia psicològica —el gran tabú—, conflictes familiars i relacions sentimentals.

Les etiquetes sempre arribaven abans que les persones. Al Teatre Apolo vaig comprovar que res no havia canviat.

Un ballarí argentí va demanar aire condicionat a l’estiu i calefacció a l’hivern per suportar dues funcions diàries.

Colsada va reunir tota la companyia.

—Si continueu demanant aquestes coses, se us ha acabat la feina en tot el Paral·lel.

Va assenyalar el ballarí argentí i els ballarins anglesos, les condicions laborals dels quals estaven molt més protegides i que no entenien aquella manera de treballar.

—A qualsevol que em porti la contrària o promogui reclamacions, el poso a la frontera amb una trucada de telèfon.

La intimidació formava part del sistema. No estàvem sindicats. No teníem dret a baixa laboral. 

Però les reclamacions van continuar ja que sense ballarins no hi havia espectacle.

El ballarí argentí va quedar marcat com a conflictiu. Cada vegada va treballar menys fins que va acabar marxant de Barcelona.

L’any 1984 vaig denunciar un abús sexual al Teatre Monumental. No hi va haver cap conseqüència.

Vaig obtenir una altra etiqueta: conflictiva. No es van atrevir a acomiadar-me. Era la mateixa companyia i sabien que no m’aturaria. No ho he fet mai.

A Salou, amb la meva escola de dansa, vaig col·laborar amb la Lliga contra el Càncer amb l’esposa d’un líder del PP. Ja tenia una etiqueta.

Més endavant, Esquerra Republicana em va venir a buscar per oferir-me el número dos d’una candidatura municipal.

Després vaig col·laborar amb Participació Ciutadana a Cambrils. Va arribar una altra etiqueta, amb el seu alcalde.

He acumulat més etiquetes que una peça de roba d’una botiga de moda. D’aquelles que piquen al coll i molesten al costat. 

Vaig escoltar els cants de sirena de Podemos. 

Vaig continuar sentint que podia ser catalana i estimar trossos d’Espanya i espanyols sense necessitat de convertir-me en una separatista, una proscrita o una enemiga de Catalunya.

He vist coneguts seguir a Facebook moviments i dirigents radicals. Jo no premo el botó de “seguir”. No necessito més etiquetes. Tinc una amiga que defensa el president del Govern espanyol amb una fidelitat que arriba fins i tot a l’evident derrota, sobretot moral.

La frase “si no votes, no et queixis” mai no m’ha convençut.

Ja vaig perdre part d’aquella energia pel camí. Però vaig guanyar el mateix dret que qualsevol altre ciutadà a triar. Fins i tot a continuar equivocant-me.

No financio tavernes. No amago joies. No em serveix el “i tu més”. Em nego a acceptar la deriva nacional.

Com vosaltres, només vull viure tranquil·lament.

Queixes, queixes i més queixes dels joves d’avui. I què passa amb els qui vam obrir el camí?

A les velleses es fan les bestieses. Potser també militància. Però no per nosaltres. Per vosaltres.

Els artistes continuem contribuint al benestar de la societat. Fem política al carrer i tenim l’obligació de posicionar-nos pel bé comú.

Potser ha arribat el moment de pensar més enllà d’un sindicat, d’un partit o d’una ideologia. 

De deixar de pregar i començar a donar amb el mall.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.