A vegades no cal complicar-se la vida preguntant-se què vam fer malament per no aconseguir allò que esperàvem. Potser, senzillament, no era el que més ens convenia.
S’han fixat en com recolzen el peu en pujar una escala? Hi ha qui deixa mitja planta fora, com un saltador de trampolí aquàtic. I això és un risc… perquè en aquest gest mínim ja t’estàs jugant una caiguda d’esquena. Falta de suport. Falta de base.
La vida és una mica el mateix. Ho diu qui ha baixat escales lluminoses en un escenari i també algunes de més ombrívoles, quan no tot era tan meravellós.
Vivim en un món que et demana que facis servir les escales en lloc de l’ascensor per la teva salut… però ningú t’ensenya a pujar-les, ni un mateix es fixa en com ho fa. I, tanmateix, com a les vedets, sempre hi ha aplaudiments quan es baixen.
El truc, pugis o baixis, és trepitjar fort. No permetre que la falta d’equilibri ho faci anar tot en orris, no només els teus ossos, sinó també la teva vida. Perquè entre l’ascens i el descens es mesura tot.
I en aquest mateix món, que utilitza el sistema piramidal molt més del que ens pensem, el més important és mantenir el posat, aguantar el fons i continuar sense trepitjar el cap a ningú. Perquè no tot s’hi val per arribar a dalt.
I, sigui com sigui, recordin la màxima de la folklòrica… “dientes, dientes… que es lo que les jode”. Perquè, al cap i a la fi, com cantava la Minnelli a Cabaret, tothom estima els guanyadors.
Però guanyar no és no caure. És no quedar-se a baix quan es pot aspirar a més. Perquè conformar-se, no lluitar o no escoltar allò que et mou… també és caure. Encara que sigui en la intimitat dels mateixos desitjos.
Cadascú porta la seva pròpia escala de Jacob. I, al final, tot es redueix a això: triar el seu cel.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
