Avui
us porto una reflexió que potser ressonarà en moltes persones: la
innecessària tirania del càstig aplicat sense ordre ni mesura. I no
parlo de la família i les seves normes ni de l’escola, aquell lloc
que a vegades deseduca més per mala voluntat que per ignorància. Em
refereixo a empresaris, coreògrafs, mestres de ball, jefecillos
de
segona fila, capitans de cor, vedets i directors que van convertir el
seu càrrec en un fuet moral i econòmic per a qualsevol que, des de
la professió o la vocació, hagués de suportar-los de manera
totalment desproporcionada i, per tant, injusta.
N’hi
ha —encara que sembli mentida en un món escènic tan donat a
recollir sensibilitats imperfectes, insegures i també
extraordinàries— que no van dubtar a amargar la vida de qui només
volia ser artista. I ho van fer amb aquell refinament tèrbol que
atorga el monopoli del “perquè ho dic jo”, una fórmula que
exclou qualsevol sentit ètic i qualsevol possibilitat de diàleg.
Perquè ja sabem que l’art, massa vegades, tampoc no és
democràtic.
Hi
ha hagut artistes obligats a canviar de ciutat, d’entorn o fins i
tot de professió per sobreviure a vetos, venjances i tot allò que
sempre es va amagar sota la molt ben anomenada mà
negra.
Per aquí els voltants encara es feien servir llistes negres de gent
abnegada i explotada quan demanava millores laborals i salarials.
Tothom que hagi liderat un grup de sofridores
de l’1,2,3 laboral
ho
sap, però... calla. Per si un cas, que l’hipoteca i la nevera no
estan per idealismes i fa molta mandra començar a Barcelona o
Madrid, sense res on aferrar-se.
Si
mireu al vostre voltant, entre els records més íntims i innocents,
potser hi trobareu pistes que us conduiran a una escena incòmoda: un
assaig humiliant, una aula sota pressió, la figura borrosa però
real d’algú que, atrapat en les seves pròpies misèries, va
decidir fer-se fort aixafant qualsevol espurna d’il·lusió o
d’humanitat.
Els
seus mètodes mai no van ser educatius ni professionals i, així i
tot, van ser acceptats com a part de l’ofici quan no eren res més
que una altra manera de castigar. Perquè alguna cosa queda.
Fins
que un dia te’n deslliures i també del seu malefici gratuït. I
aleshores descobreixes una cosa encara millor: que si abans no els
necessitaves per sobreviure, ara tampoc. Perquè aquell mai no va ser
el nostre preu a pagar… sinó el seu deute pendent.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
.jpg)
