L’Emílio va obrir amb la seva dona, Elvira, l’any 1986 el Mercabar, un emblemàtic bar del mercat municipal de Vila-seca. Era una persona molt entranyable i coneguda al municipi, precisament per estar al capdavant d’aquest negoci familiar que ara porta el seu fill. El funeral se celebrarà demà, dilluns 14 de setembre, a les deu del matí a l’església de Sant Esteve.
En el darrer ple de l’Ajuntament de Salou, celebrat a finals d’agost, el portaveu del PP, Mario García, va preguntar si la nova canalització del barranc de Barenys havia respost adequadament a l’episodi de precipitacions d’uns dies abans i si s’hi havia detectat alguna incidència o deficiència que requerís actuacions complementàries.
García va recordar que es tracta d’una infraestructura que arriba després de “molts anys d’espera” i d’una inversió important, i va defensar que la ciutadania mereixia conèixer el seu funcionament davant d’un episodi de pluges.
L’alcalde, Pere Granados, va assegurar que la canalització “ha funcionat molt bé” i va atribuir-li un paper important en el fet que no es produïssin inundacions al barri de la Salut, una zona que històricament ha patit episodis d’aquest tipus.
Segons Granados, el barranc va arribar a funcionar al 33,35% de la seva capacitat durant les pluges. L’alcalde va afirmar que, quan la infraestructura estigui completament acabada i pugui arribar al 100% de la seva capacitat, “per molt que plogui” Salou tindrà pràcticament garantida l’absència de noves inundacions.
Granados va destacar que el resultat és especialment significatiu tenint en compte que les obres encara no estan acabades. Segons va explicar, els treballs haurien de finalitzar a finals d’aquest any o a principis del 2027.
Durant el debat, però, el regidor d’Urbanisme, Hèctor Màiquez, va introduir un matís a la valoració de l’alcalde. Màiquez va confirmar que el barranc havia funcionat correctament pel que fa a la seva funció hidràulica, però que les pluges havien malmès part de l’encofrat de la mateixa obra.
El regidor va assenyalar que aquesta afectació podria comportar “algun petit endarreriment” en els treballs, tot i que va descartar que representés un retard important en l’execució de la infraestructura.
García es va congratular que la canalització hagués funcionat i va expressar el desig que, un cop finalitzada, permeti solucionar definitivament el problema endèmic de les inundacions que ha patit Salou, especialment al barri de la Salut.
La pregunta del portaveu del PP es va formular l’endemà que l’Ajuntament hagués publicat una nota informativa en què explicava que les obres del nou barranc havien canalitzat amb èxit el cabal d'aigua durant les pluges torrencials del 24 d’agost. La del Mario semblava una pregunta per encàrrec, perquè l’alcalde pogués lluir-se durant la sessió plenària, atès que la qüestió que el popular preguntava ja s’havia contestat satisfactòriament pel mateix Ajuntament el dia anterior.
Un voltor va ser rescatat divendres, 11 de setembre, a Cambrils després de caure al mar i arribar fins a l’arena de la platja del Regueral. L’aparició de l’animal va generar una gran expectació entre els banyistes i els vianants que es trobaven en aquesta zona del litoral cambrilenc.
L’avís de la ciutadania va permetre que la Patrulla Verda de la Policia Local intervingués de manera immediata per posar l’animal fora de perill i garantir-ne el trasllat.
El carronyaire, poc avesat a l’entorn marí, hauria caigut a l’aigua i hauria hagut de nedar durant una estona fins a arribar a terra ferma. Un cop a la platja, els agents van actuar per assegurar-lo i evitar que la situació pogués posar en risc l’animal.
Tot i que es tracta d’un fet poc habitual, no és la primera vegada que un voltor necessita ser rescatat a les platges de Cambrils. L’octubre de 2020, la Policia Local ja va intervenir per rescatar un altre exemplar que havia aparegut ferit a la platja de la riera d’Alforja.
A la imatge de dalt de tot, un altre voltor. També l’11 de setembre, però a Salou.
En això de les relacions simples, en una cafeteria, en una conversa amb possible interacció laboral o en un comerç, he observat les resistències a la llengua. Un altre dels meus variats estudis de camp.
Aquests petits gestos comencen per entrar parlant o escrivint en català i, depèn de la resposta, ja em trobo en el precipici entre la correcció i la conveniència.
Algú em diu que “manté el català” fins i tot amb gestualitat, per fer-se entendre per una altra persona que no el domina, com a l’anglès si és un senyor baixet i es deixa.
El que es resol amb un intercanvi ràpid de frases per situar-se, fins i tot preguntant abans de tot i molt amablement si en català o en espanyol, acaba en un dubte. Jo ja no sé si estic obrint la porta amb una persona bilingüe mitjanament comprensiva o tancant-la, perquè comunicar-me en una llengua concreta em situa davant de dues variables: o soc nacionalista empedreïda o soc enemiga de Catalunya infiltrada, i cap de les dues és certa.
I així, em queden dues opcions: fer comunicats de correu electrònic en les dues llengües. O tirar una moneda a l’aire i que sigui el que Déu vulgui, que… ja saben com cau a terra: sembla que el cel no la vol, que es conforma amb la donació a la missa.
Si això de l’atzar sembla ridícul, a mi em causa perplexitat haver de ser una persona menys oficial pel que parli, depenent d’on soc, amb qui i amb quin propòsit.
I, d’alguna manera, això també estressa. Així he desenvolupat un instint d’adaptació que poso a disposició de l’interlocutor, perquè l’únic que m’interessa és fer-me entendre i no donar lliçons d’un idioma natiu, sí, però no perfecte a nivell d’escolarització obligatòria, i per molt que m’instrueixi amb lectures i converses de nivell.
A més, em trobo una quantitat de posts de catalans molt defensors de la identitat que ho escriuen malament. Però això sí, cal mantenir-ho. Digueu-ho als metges que han vingut de tot arreu i amb els quals una no es pot arriscar a no ser atesa en la llengua que li ve de gust utilitzar.
Sincerament, no perdré ni un minut a imposar-me. El que vull és una solució de salut, no fer una guerra de guerrilles. I el mateix, ja sigui un conductor d’autobús, un taxista o qualsevol mena d’atenció al client. Que ja t’ofereixen opcions en les interminables respostes telefòniques, incloent-hi l’avís de gravació, abans que respongui una persona.
Que jo recordi, a Cambrils existia fa anys una traductora d’àrab en centres també cooficials. És un detall. Ignoro si també es mantenen, ella i l’idioma, per anar normalitzant-nos.
Després ve Murphy, a posar la cirereta del pastís: quan entro en català, em responen en espanyol i viceversa.
I estem amb el de sempre: tinc dues webs en espanyol perquè, de veritat, vull transcendir el som sis milions d’antany. A més, existeix la traducció automàtica a la majoria de cercadors. La meva feina m’obliga a conèixer l’anglès, que ja s’ha deixat dominar, l’italià… que està en procés de ser conquerit, almenys entenc el que em diuen, i encara ningú m’ha donat un contracte en català per molt que el defensi. Curiós.
Aquest és el problema que ningú revela, però que es pateix en silenci, com el famós anunci de fa uns anys: el de ser una persona cooficial.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
Ens ha deixat José Antonio Centeno Romero, de 82 anys.
El funeral se celebrarà demà, dilluns 14 de setembre, a les onze del matí a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou. Vetlla: sala 1 del tanatori municipal.
Assemblea Nacional Catalana, Consell per la República, Candidatura d’Unitat Popular, Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Òmnium Cultural van celebrar dijous la tretzena edició de la Marxa de Torxes de Salou.
Segons els organitzadors, unes 200 persones van participar en la mobilització, que va començar al moll i va continuar pel carrer de Barcelona i pel tram esquerre de la Via Roma fins a la plaça de l’Onze de Setembre, on es troba el monument dedicat a Rafael Casanova.
Un cop arribats a la plaça, es va fer la lectura d’un manifest a favor de la independència de Catalunya. La Marxa de Torxes, que se celebra tradicionalment la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, té com a objectiu reivindicar el procés independentista i mantenir viu el compromís amb la independència.
Entre les absències de la convocatòria va destacar la del regidor Marc Montagut (PDeCAT), que aspira a formar part de la candidatura de Pere Granados de cara a les pròximes eleccions municipals.
L’alcalde de Salou, Pere Granados, va intentar relegar ahir a la segona fila la regidora d’ERC Elena Zhukova durant l’acte institucional que l’Ajuntament organitza cada any a la plaça de l’Onze de Setembre amb motiu de la Diada.
Zhukova és la sisena tinenta d’alcalde i, d’acord amb el protocol de l’acte, li corresponia ocupar un lloc a la primera fila. La regidora va mostrar la seva disconformitat amb la ubicació que se li havia assignat i finalment es va situar al racó dret de la primera fila.
L’episodi es produeix en un moment de creixent desconfiança de Granados envers Zhukova, després que la regidora fos presentada com a cap de llista de Salou per Viure, l’alternativa municipalista amb què ERC concorrerà a les eleccions municipals de 2027 i que compta amb l’aval de la CUP.
Des de la presentació de Zhukova com a candidata, la seva continuïtat dins del govern municipal s’ha convertit en un element de tensió política. Granados estaria pressionant la regidora perquè passi a l’oposició.
La posició de la regidora contrasta amb la dels altres tres regidors d’ERC, Sebastià Domínguez, Marçal Curto i Marc Riverola, que s’han desmarcat de la direcció del partit i mantenen una posició de lleialtat a Granados.
De fet, els tres regidors garantirien la majoria absoluta Granados actual en el supòsit que Zhukova deixi el govern.
El gener de 2025, ERC de Salou va escollir una nova executiva local, liderada per Emili Arnau, que es va imposar a la candidatura continuista, en la qual figuraven els regidors Sebastià Domínguez, Marçal Curto i Marc Riverola. La regidora Elena Zhukova, en canvi, estava alineada amb la llista guanyadora.
La victòria del nou equip es va interpretar com un vot de càstig als regidors partidaris del pacte de govern amb Pere Granados (Sumem per Salou-PSC), mentre que Zhukova és la candidata a l’alcaldia de Salou per Viure, la nova marca municipalista amb què ERC es presentarà a les eleccions municipals de 2027 al municipi i que compta amb l’aval de la CUP.
La relació entre les dues parts s’ha anat deteriorant progressivament, fins al punt que Domínguez, Curto i Riverola s’han desmarcat políticament d’ERC, tot i mantenir les seves actes de regidors.
El darrer episodi de tensió es va produir ahir durant la celebració de la Diada. Quan membres de Salou per Viure s’acostaven al monument de Rafael Casanova per fer-hi la seva ofrena floral, amb Elena Zhukova entre els representants de la formació, Marçal Curto, que es trobava amb el gruix dels regidors, es va girar i els va donar l’esquena.
Aquesta mostra de menyspreu posa de manifest la distància política entre els dos sectors d’ERC de Salou i evidencia que la fractura oberta fa gairebé dos anys continua ben present.
L’Ajuntament de Salou ha organitzat per a avui, dissabte, la festa del barri de Barenys i Platja Ponent, que se celebrarà a la plaça de la Província. El consistori ha difós el programa a través de les xarxes socials i ha convidat veïns i visitants a participar en les activitats.
La jornada començarà a les sis de la tarda amb inflables d’aigua i tallers infantils a càrrec del Club Xic’s. Les activitats infantils s’allargaran fins a les nou del vespre.
A partir d’aquell moment tindrà lloc el sopar popular, organitzat per la Colla Las Prisas. Els tiquets tenen un preu de deu euros i inclouen menjar i beguda.
Coincidint amb el sopar, també a les 21 hores, els Gegants de Salou oferiran una actuació conjunta amb el grup Salou Destroy Silence. La festa continuarà a les deu de la nit amb música en directe a càrrec del grup Boomerang.
L’organització de la festa per part de l’Ajuntament es produeix un altre cop al marge de l’associació de veïns de Barenys, que tradicionalment era l’encarregada de preparar aquesta popular vetllada. La decisió municipal és una mena de càstig del govern municipal pel seu rebuig al projecte de l’Eix Cívic impulsat per l’alcalde, Pere Granados.
L’associació ha expressat reiteradament la seva oposició al projecte pels efectes urbanístics negatius que pot tenir sobre el barri. Els veïns reclamen més zones verdes i una menor pressió edificatòria.
Les reivindicacions de l’entitat veïnal han topat amb la negativa de l’equip de govern, que manté la seva aposta actual per l’Eix Cívic.
Manual de supervivència avançada en entorns burocràtics hostils.
Com convertir un projecte en una “idea” i després intentar desmuntar-ne l’autoria.
Una autora crea Tallers: Artistes Locals.
No és una idea llançada a l’aire. És un projecte desenvolupat: té títol, metodologia, horaris, grups d’edat, continguts, estructura i resultats.
L’escriu.
El converteix en PDF.
Des de la Regidoria, a través del formulari en línia, s’indica a l’autora que l’ha d’enviar a una adreça externa de Gmail per problemes amb el servidor municipal.
L’adreça no se l’inventa l’autora: la hi facilita Joventut.
L’autora fa el que li indiquen i conserva els correus, amb data i metadades. L’envia.
A més, el projecte va ser enviat a dos ajuntaments més, en dates contigües, dins de la mateixa seqüència de treball.
Després resulta que el correu no consta.
Bé.
Que no consti no significa que no existís.
I molt menys que el projecte no existís.
Però aquí arriba el detall.
Per qüestionar-ne l’autoria, es desmunta el document en peces soltes.
Paraules. Expressions. Fragments.
L’autora tampoc pretén ser propietària del diccionari.
Està parlant d’una creació concreta.
D’un projecte que va crear, desenvolupar i posar per escrit.
I aquí hi ha un altre petit detall: l’autora es dedica professionalment a crear.
Per això resulta força curiós intentar desmuntar-ne l’autoria sense entrar realment en allò que ha creat.
No sembla que hagin mirat el projecte. Sembla que han mirat al voltant del projecte per no haver-lo de mirar.
I encara n’hi ha més.
Es poden tenir opinions jurídiques diferents.
Perfectament.
El que no sembla raonable és afirmar una cosa amb una seguretat que ni la mateixa argumentació aconsegueix demostrar.
Perquè posar una afirmació per escrit no fa que sigui certa.
També s’ha de poder demostrar.
L’autora sap què ha creat.
Sap quan ho va crear.
Sap quan ho va enviar.
I conserva la documentació.
Això són fets.
Lliço del dia: “Que no consti” no significa “que no existís”.
Una paraula comuna no converteix una creació en una cosa comuna.
I, sobretot: si vols desmuntar una creació, primer hauràs de mirar la creació.
A aquestes alçades, continuar explicant-ho seria entrar en aquella antiga obligació bíblica d’ensenyar qui no sap.
Però fins i tot la Bíblia té límits.
Expedient tancat.
Motiu: avorriment.
Causa: mandra d’ensenyar qui no sap.
El projecte existeix.
L’autora també.
I la documentació, per sort, és a casa i al banc.
Trencant la quarta paret.
Contribuent:
—Perdoni… això qui ho ha escrit?
La pallassa:
—Jo. Però el Gmail el va indicar Joventut.
Contribuent:
—I qui paga tot això?
La pallassa, aixecant el Gmail:
—Jo no.
Fi de la classe.
Nivell: Administratiu — The Twilight Zone II.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
Salou ha commemorat aquest matí la Diada Nacional de Catalunya amb un acte institucional celebrat a la plaça de l’Onze de Setembre, que ha reunit representants municipals, entitats, associacions i veïns.
En un discurs carregat de tòpics, l’alcalde, Pere Granados, ha reivindicat l’Onze de Setembre com una jornada “que uneix memòria i futur” i ha destacat la capacitat de Catalunya per avançar “a partir del treball, l’esforç, la perseverança i la construcció col·lectiva”.
.jpg)
Granados ha reivindicat igualment la llengua catalana “com a patrimoni, identitat i cultura”, però també com “una eina d’acollida, integració i cohesió que ha de continuar viva i compartida per les noves generacions i per totes les persones que han fet de Salou casa seva”. (Font: Ajuntament de Salou).
Que Granados faci ara una defensa tan aferrissada del català és, com a mínim, sorprenent. De fet, encara hi ha qui riu des que Salou va ser nomenada Capital de la Cultura Catalana 2025. I què dir de l’entusiasme del batlle davant les victòries d’Espanya a l’Eurocopa i al Mundial?
Per posar un exemple recent, no fa gaire es va tancar el cicle de Cinema a l’aire lliure. Una de les pel·lícules seleccionades va ser Blancanieves, de la qual no hi ha versió doblada al català. Una elecció que, si més no, costa de conciliar amb aquest discurs de defensa de la llengua catalana com a element de cohesió i cultura.
I encara en podem trobar més exemples. Ja els veurem, ja, el cap de setmana vinent amb la Festa al Cel. Perquè entre el que es diu en un discurs institucional i el que es fa durant la resta de l’any hi ha, en el cas del Salou de Granados, tanta diferència com de la nit al dia.
Units Tots per Salou (UTPS) reclama un canvi en la manera de governar Salou i critica que, a mesura que s’acosten les eleccions, tornin a aparèixer anuncis, promeses i projectes que durant anys no s’han fet realitat.
La formació recorda que, després que UTPS anunciés la seva proposta de 1.500 habitatges assequibles, l’alcalde, Pere Granados, va anunciar posteriorment la construcció de 1.700 habitatges de protecció oficial.
UTPS també assenyala que, després de denunciar el mal estat de diverses voreres de Salou, es van començar a executar actuacions per reparar-les. La formació posa igualment com a exemple el Parc Botànic, i considera que quan posa el focus sobre una necessitat del municipi, el govern municipal “sembla reaccionar”.
Ara, UTPS posa la mirada en el Mercat Municipal i es pregunta si també hi haurà “presses” per recuperar un espai que, segons afirma, porta massa temps abandonat.
Un altre dels projectes que critica és la Ciutat Esportiva, una iniciativa que, segons UTPS, fa aproximadament vint anys que reapareix durant els períodes electorals sense arribar a materialitzar-se.
“Els ciutadans de Salou ja han vist massa vegades aquesta pel·lícula: promeses quan arriben les eleccions, anuncis d’última hora i projectes que continuen esperant”, afirma.
Davant d’aquesta situació, UTPS reivindica la seva proposta com una alternativa municipal “a Salou, que coneix Salou i que fa anys que treballa per Salou”. El partit assegura que durant aquests tres anys ha escoltat, analitzat i preparat “propostes concretes” per al municipi.
La formació defensa que no vol governar “a cop d’anunci”, sinó “amb planificació, compromís i fets”. “Salou mereix molt més que projectes que reapareixen cada quatre anys”, conclou. (Font: UTPS).
La història de Salou també s’ha escrit amb noms de dona. Un d’aquests noms és el de Josefina Mariné Martí, una altra de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou, arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña al Casal de Dones. La Josefina va ser una de les impulsores de la Mercería El Trébol, un establiment que va formar part del teixit comercial del municipi durant dècades.
L’any 1963, Josefina Mariné i una altra sòcia van decidir tirar endavant el negoci. Cadascuna hi va aportar 15.000 pessetes, l’equivalent a uns 90,15 euros actuals. La primera botiga es va instal·lar al carrer Barcelona, fent cantonada amb el carrer Carril, en l’espai on actualment hi ha una botiga Fernan’s.
Set anys més tard, el 1970, la Mercería El Trébol es va traslladar al carrer de l’Església i, posteriorment, al carrer de València. Després de la mort de la Josefina, el negoci va passar al carrer Barcelona, número 24, on va ser regentat per la seva filla, Lorena Salvadó.
Durant els anys que Josefina va estar al capdavant de l’establiment, la botiga oferia una gran varietat de productes. A més de la merceria, també hi venia roba d’infants i vestits de confecció. Entre els articles que s’hi podien trobar hi havia mitges Janira, polos Fred Perry i Lacoste, banyadors Meyba, llençols El Burrito Blanco, jerseis Escorpión, filatures Fabra i Coats, llanes Pingüin i Esmeralda i mocadors Guasch, entre molts altres productes.
Més enllà de l’activitat comercial, Josefina Mariné és recordada sobretot per la seva amabilitat, alegria i tracte cordial amb la clientela. La seva botiga era també un punt de trobada amb els veïns i formava part d’aquell comerç de proximitat que contribuïa a donar vida als carrers del Salou d’abans.
La seva mort va ser especialment dolorosa per a la família i per a moltes persones que la coneixien. Va morir molt jove, deixant un record especialment intens entre la seva filla, el seu marit i tota la gent de Salou que havia compartit amb ella anys de vida quotidiana.
La primera fotografia correspon a la primera ubicació de la Mercería El Trébol, l’any 1963, al carrer Barcelona. Josefina hi apareix a l’esquerra, acompanyada de dues noies de les quals actualment se’n desconeix la identitat. L’altra fotografia mostra la Josefina aquell mateix any i al mateix establiment.
Em trobo a Facebook —això és molt viejuno, diu un conegut de 24 anys— una plataforma, Antiburocràcia Catalunya, i com que jo em dedico, en les estones lliures, a farmear reclamacions en lloc d’aura, ja em crida l’atenció i la vaig seguint, per l’interès de veure si s’hi planteja algun cas institucional dissenyat per Kafka, com em passa a mi.
Però vet aquí que m’apareix la mare de tots els posts en referència a Bozzo, el director de Dagoll Dagom. Que interessant.
Bozzo critica l’excusa de fer els grans muntatges en castellà “porque así nos entendemos todos”.
Recorda que Dagoll Dagom fa dècades que demostra que els musicals en català poden omplir sales. Sí, poden, però potser altres artistes volen exportar les seves produccions a la resta d’Espanya i ampliar el seu públic.
La frase, però, va més enllà del teatre: és la mateixa frase que es repeteix a botigues, consultes o finestretes.
Jo, amb un nivell d’osadia màxima, perquè normalment no interactuo en comentaris, responc perquè em toca el teatre. Reconec que la frase existeix, adverteixo que l’espanyol és una llengua cooficial i defenso que, en sanitat, per a mi el prioritari és rebre una solució i no abandonar una consulta per la llengua en què soc atesa i jugar-me la vida a urgències.
I, com a resposta de mig foc al meu comentari, m’apareix el tal A. R., que textualment respon: “Com Ciutadans, oi? Ja us heu retratat”.
Jo, davant d’aquesta deriva de l’opinió, només he de dir que no, absolutament no. Jo parlo com a artista lliure. “Ciutadans”? No, gràcies. Jo no participo en funerals de desconeguts.
Les arts d’endevinar intencions, senyor, no funcionen amb mi.
No tinc carnets ni afiliacions. I no em polititzi: és una opinió, no un manifest polític.
És molt arriscat fer retrats sense càmera. Gairebé futurista.
.jpg)
ENBlau, d’El Nacional.cat, ho titula així: Bozzo clava una cleca als que com Àngel Llàcer fan musicals de gran format en castellà: “M’aixeco i me’n vaig”.
I recordo que Bozzo també ha qüestionat la Nina per declarar que se sentia acollida a Madrid, burlant-se’n en traduir-la com Muñeca. Quin gran gag: Josep Lluís aquí i a la Xina.
Mentrestant, altres companyies catalanes, com La Cubana, trien lliurement la llengua de les seves produccions segons el territori.
I els artistes i companyies que venen de gira a Barcelona tampoc no reben aquesta exigència. És que les òperes del Liceu es fan en català?
De moment, només se li ha exigit al Papa.
I els dic que La Cage aux Folles i Priscilla perden molt si se les treu del seu idioma original. Una rima en anglès no coincideix literalment en un altre idioma: cal adaptar-la, i en aquest procés alguna cosa de l’original inevitablement es perd. I, a més, aquí mamen tots de la mamella dels drets: els que escriuen les noves lletres també cobren.
El meu llibre, escrit i publicat en espanyol, es va presentar a 3Cat, a Tot es mou, i jo allà vaig parlar en català. A més, escric en quatre mitjans digitals en català.
Aleshores, a X, Joel Joan escriu: “Estan culpant la llengua dels seus fracassos com empresaris. De primer de primària. Aneu a la puta merda”.
Només voldria recordar-los a tots ells que, durant els anys 90, amb la implantació d’altres models de programació cultural als ajuntaments, les festes majors van anar deixant enrere les varietats, les vedets, els còmics i les orquestres que havien estat el circuit professional de molts artistes catalans.
El rock català i els espectacles vinculats als actors de TV3 van anar ocupant aquell espai. I molts artistes que vivíem d’aquell circuit vam deixar de treballar-hi.
Immersió, senyors. Una política institucional de normalització i promoció del català. La Llei 7/1983 establia expressament que la Generalitat havia de fomentar el teatre, els espectacles i altres manifestacions culturals públiques en català.
Cal també apuntar un fet: el muntatge original del musical Mar i cel de Dagoll Dagom es va poder fer el 1988 gràcies a un finançament que Joan Lluís Bozzo explica així a El Periódico: “Convencimos a Jordi Pujol a través de Miquel Roca. Pujol pensó que los socialistas le estaban ganando la batalla en el terreno de la cultura y quiso apostar pagándonos la mitad de Mar i cel».
D’aquí, explica el mateix Bozzo, l’etiqueta de companyia convergent que molts van penjar a l’esquena de Dagoll Dagom.
En canvi, a El Molino i l’Arnau se’ls va deixar agonitzar, perquè el teatre canalla del poble que no està per drames ni sofisticacions no comptava.
Així s’entén millor la catalanitat.
I no només això: aquells mateixos anys 90 jo ballava en anglès, a la Corporació catalana, i ningú em va treure a passejar l’estelada.
Vist que és molt difícil ballar en idiomes, entenc que, si no es fa en català, no correspongui cap subvenció.
Ara els tradueixo tot això en primera persona:
Artistes: el gremi menys corporatiu i més caïnita.
I sé de què parlo.
Perquè quan un artista produeix i competeix per la platea, s’ha acabat el col·leguisme i el bon rotllo.
Em nego a acceptar que la catalanitat de cartilla passi per l’aprovació d’aquests personatges que obtenen rèdits polítics d’aquest tipus de declaracions.
Cadascú valora la seva inversió econòmica i la seva audiència. És perfectament legítim.
Aplaudeixo que Bozzo triï el català per a les seves obres. És la seva elecció i mereix tot el meu respecte.
El que no accepto és que aquesta elecció es converteixi en una vara de mesurar per als altres artistes i, menys encara, en una raó per menysprear-los.
No estem per sermons ni per certificats de catalanitat cultural expedits per un tòtem de la indústria ni per un actor entestat a fer que anem al teatre en la llengua que ell vol.
Eleccions, no imposicions. El teatre és universal i qui es juga els diners decideix com.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
