“A
Salou, com a casa”.
M’arriba
per diversos mitjans la crònica sentimental del pregó de les Nits
Daurades de Cristina Lagé. A més d’un “Visca Cartagena!”, que
supera amb escreix el pregó que va fer, en el seu dia, l’actor Edu
Soto, em trobo que l’autoritat que li confereix el càrrec inclou
el do de la bilocació. Vull dir que es pot ser directora general de
Turisme i, sense viure a Salou, afirmar que és casa teva. Ho dic per
si algú cau en la temptació de pensar que això meu és una opinió
de bar. Perquè, a última hora, al bar, a la perruqueria i al súper
s’hi couen converses amb un calat ciutadà cent per cent amb
denominació d’origen.
Jo
no parlo des de l’autoritat. Parlo des de l’experiència. Perquè
Salou sí que era casa meva. Hi vaig viure, hi vaig treballar i hi
vaig crear felicitat, art, cultura i espectacles de qualitat. També
hi vaig generar feina per a altres persones, inclosos residents de
Salou. Hi vaig apostar fins al punt de portar-hi els meus pares i el
meu germà des de Barcelona perquè creia en la ciutat, en els seus
veïns i en el seu govern lleial. Una casa il·lusionant que, en poc
més d’una dècada, es va convertir en un lloc on ja no volia
continuar.
Però
aquesta és una altra història. Va acabar l’any 2004. Me’n vaig
anar escaldada. Escaldada per mentalitats de cacic, on la innovació
no sempre era benvinguda i qualsevol manera diferent de fer les coses
es vivia més com una amenaça que com una oportunitat. Vaig
continuar viatjant per feina i canviant d’aires per preservar la
meva salut emocional. Per això, una vegada més, escric per no
callar.
Per
poder dir que un lloc és casa teva, primer hi has de viure. I per
ser-ne ambaixadora, n’has de conèixer la realitat.
Una
realitat que comença en una segona part que ja sabem que mai no és
bona: residint-hi durant deu mesos l’any 2024.
En
una ciutat pudent i amb les escombraries desbordades sota el sol més
implacable. Amb gent que viu dins del cotxe. Amb botigues de
souvenirs que venen samarretes obscenes contra la imatge de la dona.
Amb els fills dels borratxos que vaig conèixer als anys noranta,
aquells que saltaven del balcó de sobre al meu per arribar abans al
carrer, molt abans que s’inventessin el balconing.
Un
Salou que jo he conegut, on, en un hotel d’una cadena que, com més
lluïa el nom, més falsa em semblava, es castigava els jubilats de
l’Imserso deixant-los sense esmorzar si s’enduien una peça de
fruita del bufet. Llàstima que l’any 2001 no pogués fotografiar
el cartell enganxat a la porta del menjador anunciant aquell càstig.
Ni que allò fos un reformatori. Per a més escarni dels avis.
Per
mostra, només cal un botó. La convido a conèixer la cantonada de
l’edifici on hi ha la CaixaBank Store, davant del Mercat Municipal,
on el nivell de degradació urbanística fereix la vista.
Una
ciutat on dormir a l’estiu és una loteria sotmesa als focs
artificials del parc temàtic.
Una
ciutat que ha destruït la feina dels artistes del Camp de Tarragona
en favor d’altres procedents de fora de la Unió Europea.
Una
ciutat on reverbera la música de quatre hotels propers contra els
pisos de treballadors que, ves per on, no estan de vacances i es
veuen obligats a assumir tots els inconvenients sense obtenir-ne cap
benefici.
Com
per sortir corrents i vendre la casa heretada dels meus pares. I en
deixo constància amb una profunda amargor. Perquè puc estimar els
ciutadans, però no el seu govern. I encara menys el conte que Salou
és casa d’algú que ni hi és ni se l’espera, tret de quan toca
rebre uns aplaudiments de cortesia i, això sí, que no hi falti la
foto.
Potser
és més fàcil parlar d’un Salou idíl·lic des de la calma
d’algunes urbanitzacions que no pas des dels carrers que trepitgen
cada dia els seus veïns. En qualsevol cas, aquesta no sembla ser la
realitat que coneix de primera mà. Ni la del carrer Barcelona, on el
soroll dels bars, el tràfec incessant dels repartidors de les capses
grogues i la vida turística marquen el ritme de qui hi viu tot
l’any.
Senyora
Lagé, potser Salou triomfa a Fitur, però, sens dubte, no amb la
quantitat de ciutadans indignats davant el Holding Granados, que
s’omple la boca de meravelles com el no menys pudent perfum Salou
Essences.
Es
pot estimar un lloc sense viure-hi. El que no es pot fer és
convertir aquest afecte en un certificat de qualitat, especialment de
la gestió del seu govern. Perquè una ambaixadora representa molt
més que un sentiment: representa la realitat quotidiana de les
persones que, cada dia, fan possible Salou.
Si
així és com ho veu i com ho vol vendre la màxima representant del
turisme de la Generalitat, hi ha una altra miopia que caldria revisar
sobre la realitat de Salou. Potser també convindria distingir entre
els fets i les percepcions. Entre la frustració i la realitat. Però,
ja ho saben, jo oftalmòloga no soc. I ja en tinc prou amb el cor
tocat per la pena que m’ha deixat el Salou que tant estimo.
Aquesta
és la mirada realista d’algú que sí que va considerar Salou casa
seva. Senzillament, perquè hi vivia.
P.
D.: Només una darrera petició, senyora Lagé: ja que deu conèixer
la fórmula de la bilocació, li agrairia que me la fes arribar. Em
seria d’una gran utilitat. Fa anys que intento viure a la Costa
Daurada i desenvolupar la meva activitat a Broadway alhora. Encara no
n’he descobert la fórmula.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
