Quan
em van preguntar què volia ser de gran vaig respondre que princesa.
Les riallades de les nenes de la classe van ser monumentals. La
mestra, intentant posar ordre, va argumentar:
—Si
es casa amb un príncep...
El
que ningú no sabia era que el meu regne no era d’aquest món. Jo
no em volia casar. I, vist com van les monarquies europees, m’alegro
d’haver deixat els contes enrere.
Hauria
volgut dir, amb els meus set anys, que volia ser investigadora del
paranormal i ufòloga, però aquelles professions encara no existien
i, ara que existeixen, continuen gaudint de ben poc prestigi.
Vista
la fascinació que desperta allò desconegut, escoltin, ja posats a
ser ambiciosa, cada vegada que escolto Giorgio A. Tsoukalos defensar
les teories dels antics astronautes em dic: això sí que és la
feina dels seus somnis. O la de qualsevol persona capaç de posar-hi
aquella passió, aquella energia i aquells recursos per convèncer el
món que no estem sols.
Bé,
Carl Sagan, que es tenia per científic, també es va entretenir a
enviar aquella sonda amb un disc d’or gravat amb informació
compromesa, en el supòsit que existeixin éssers d’altres galàxies
tan avançats tecnològicament que, malgrat tot, l’únic que
aconsegueixen és estavellar-se a Roswell o aturar cotxes en
carreteres solitàries. I això, si a sobre es dediquen a introduir
sondes als abduïts i a practicar mutilacions de bestiar.
Independentment
de la veritat absoluta, que ningú no posseeix, hi ha una cosa que no
se’ns escapa: sempre passen coses i no sempre tenen explicació.
Que
hi hagi gent dedicada a estudiar aquests fenòmens i, a més, s’hi
guanyi tan bé la vida, em mereix un sincer aplaudiment. Perquè la
constància i l’entusiasme estan infravalorats en una societat que
ha perdut la capacitat d’admirar-se i també la valentia de
defensar idees, encara que avui ja ningú no acabi a la foguera per
fer-ho.
No
vaig tenir temps de dedicar un article a Erich von Däniken quan va
morir i avui el recupero de passada perquè també mereix un
reconeixement que poques vegades rep. Sense les preguntes que va
plantejar als seus llibres segurament no hauríem conegut pel·lícules
com Alien
ni
Close
Encounters of the Third Kind on
el mateix doctor J. Allen Hynek —assessor científic del Projecte
Llibre Blau de la Força Aèria dels Estats Units— fa un breu
cameo. Ni tanta bona ciència-ficció que ha alimentat la imaginació
i les preguntes de milions de persones, sense distinció de raça,
sexe o creences.
Més
enllà de la veracitat dels fets o d’unes conclusions encara per
demostrar, hi ha persones que han callat per por —ara en diem
cancel·lació— i d’altres que han defensat els seus
plantejaments amb una convicció fèrria, fins i tot caient en el
conegut biaix de confirmació.
Igual
que quan jo tenia set anys, continuen existint oficis per inventar i
misteris per descobrir. Jo em quedo amb les raons dubtoses, perquè
els dubtes raonables ja els han esgrimit tota mena d’estudiosos.
Així
que, si algun dia em tornen a preguntar què vull ser de gran,
respondré que arqueòloga astronòmica i antropòloga còsmica.
Arribar a ser-ho no sé si ho aconseguiré; però viure d’una
passió com la d’en Giorgio, això sí que ho signaria.
Mira
que he viatjat de nit escrutant el cel. Res. El més estrany que m’ha
passat va ser anar de gira en autobús amb la companyia de la divina
Bibi i despertar-nos, sense cap explicació, al mig d’un camp de
blat. Mai no vaig saber si ens vam perdre... o ens van tornar. El
conductor mai no va poder explicar com hi vam acabar.
Aquí
ho deixo. S’admeten teories. Com més esbojarrades, millor.
Trieu
la vostra i divertim-nos intentant esbrinar si l’última ombra que
vam veure era un gris... o un reptilià.
I
gràcies, Erich, per una ideació capaç de despertar la curiositat i
sacsejar els fonaments neuronals de diverses generacions dels qui,
alguna vegada, hem aixecat la vista cap al cel.
I
want to believe.
Això també és un biaix. Hi ha qui creu en els olis essencials i en
el poder de les pedres i no el fan miques com a Iker Jiménez, que,
al cap i a la fi, és periodista.
Si
altres éssers existeixen, potser des de les Plèiades encara ens
estan veient arribar amb les caravel·les de Colom.
Em
pregunto què deuen pensar els extraterrestres quan veuen que som tan
cruels amb les altres espècies, tan desconsiderats amb les nostres
pròpies fonts de riquesa i, sobretot... què dimonis fan aquests
humans prenent el sol a la platja.
Ja
es deia que una intel·ligència superior com la nostra seria incapaç
de fer-se entendre amb unes formigues. Espero que, si algú va
arribar a rebre aquell disc d’or, no tingui la temptació de jugar
amb les nostres fràgils ments quan arribi el moment de defensar
aquest punt blau de l’Univers.
No
s’ha conegut cap civilització que no hagi volgut imposar-se a una
altra. Per què haurien de ser diferents?
Em
quedo pensant fora del planeta... perdó, de la caixa.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.