dilluns, 7 de setembre del 2026

Necrològica: Rodolf Hembrechgn

 

Avui acomiadem Rodolf Hembrechgn, membre i amic de la nostra entitat, Casal Argentino Salou. Feia poc que estava organitzant l’entitat italiana a Salou. Era membre actiu i havia estat escollit membre del Comitè dels Italians Residents a l’Estranger (COMITES) d’Andorra, Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana, la regió de Múrcia i les Illes Balears, del Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i era intèrpret judicial d’italià i alemany. Un veí del nostre estimat poble, Salou.

Una persona solidària com poques, sempre disposada a oferir ajuda. Un geni amb un cor noble.

Sabia escoltar com ningú i sempre tenia el consell just.

Se’n va una gran persona, però ens queda el seu exemple, la seva generositat i la seva amistat.

Gràcies per tant, Rodolf. Descansa en pau.

Sempre al nostre cor...

Vola ben alt, amic!

Damián Umbert

Granados va portar paraigua a missa, per si aquesta vegada sí que plovia

 


Després del precedent del 15 d’agost, quan l’Ajuntament va suspendre la processó i el castell de focs artificials per una alerta vermella de l’Inuncat que finalment no va deixar ni una gota a Salou, ahir l’alcalde, Pere Granados, no va voler córrer riscos.

Per a la comèdia Missa major 2 (com a les pel·lícules de Torrente), la processó i els focs d’artifici, Granados va anar preparat amb paraigua, no fos cas que aquesta vegada el cel fes cas de les previsions del dia 15.

La prudència és comprensible. Al capdavall, després de suspendre els actes de la Mare de Déu d’Agost per una alerta ful, qualsevol núvol devia ser observat ahir amb la màxima atenció.

Per tant, ahir el protocol activat per Protecció Civil Salou va ser el següent:

-15 d’agost: alerta vermella, missa major, suspensió dels actes i cap gota.

-6 de setembre: Missa major 2, processó recuperada, castell de focs i paraigua preventiu (per si de cas9 i nou àlbum fotogràfic de l’alcalde..

La imatge de Granados amb l’estri meteorològic permet pensar que, aquesta vegada, l’Ajuntament havia après la lliçó. Si plovia, l’alcalde estaria preparat. I si no plovia, també.

Per cert, el primer tinent d’alcalde, Yeray Moreno (PSC), està fent mèrits per figurar amb lletres d’or al santoral local: no s’ha perdut cap de les dues misses. I hi va aguantar fins al final com un campió de la fe, no com altres regidors que es van deixar veure a la processó, però que tan bon punt van poder, van tocar els dos.

No, a Granados no li agrada exhibir-se

 


Hi ha frases que, amb el pas del temps, adquireixen una dimensió profètica. I n’hi ha d’altres que només necessiten una fotografia per convertir-se en un problema.

En el darrer ple municipal, l’alcalde de Salou, Pere Granados, va retreure al regidor de Vox, Paul Daniel Axinte, que anés a missa “a exhibir-se”. Granados ho va dir després que Axinte li demanés explicacions per no haver anat a la missa major del 15 d’agost, durant la festa major d’estiu de Salou, malgrat que aquesta s’havia celebrat.

Ahir es va repetir la missa major a la qual l’alcalde no va anar fa tres setmanes. I, com era d’esperar, hi va haver una profusió de fotografies de Granados: a missa, a la processó, embarcat al moll i durant el castell de focs d’artifici.

I és aquí quan apareix la gran pregunta: si Axinte va anar a missa “a exhibir-se”, què estava fent Granados ahir?

Pregant en privat?

Fent una inspecció tècnica de l’estàtua de la Mare de Déu?

Comprovant que les flors complien la normativa municipal?

O simplement comprovant si a Salou encara fa molta calor, perquè a la foto se’l veu molt estufat?

En qualsevol cas, la fotografia permet arribar a una conclusió tranquil·litzadora: a Granados sí que li agrada anar a missa. I molt!

Tant, que quan hi va no només hi és: també queda àmpliament documentat.

Salou tanca les Nits Daurades amb la missa de Granados

 


Salou va posar punt final ahir diumenge a les Nits Daurades amb la celebració de la missa solemne, la processó i el tradicional castell de focs artificials, que havien quedat ajornats el passat 15 d’agost arran de l’alerta vermella meteorològica ful de l’Inuncat.

L’alerta va portar l’Ajuntament a suspendre els actes finals previstos tot i que, finalment, a Salou no hi va caure ni una gota.

Tres setmanes després, el consistori va recuperar els actes pendents i va fixar com a nova data el 6 de setembre, una decisió que sembla atorgar a l’Ajuntament competències extraordinàries sobre el calendari litúrgic

La missa solemne va comptar amb la presència de l’alcalde, Pere Granados, que va estar acompanyat per diversos regidors de FUPS i altres membres de la corporació municipal que tampoc no havien assistit a la celebració del 15 d’agost.

Aquesta vegada, però, es van produir diverses absències. No hi van assistir els regidors d’ERC (amb l’excepció de Sebastià Domínguez, que es trobava participant en els actes vinculats als pescadors), Noelia Izquierdo (FUPS) ni Germán Rueda (PP).

Una de les absències més destacades (la més sonada, i mai millor dit) va ser la de la coral, que sí que havia participat en la celebració corresponent al 15 d’agost, quan es va commemorar la festivitat de la Mare de Déu d’Agost i, per tant, va cantar quan tocava.

Un cop finalitzada la celebració religiosa, la comitiva va iniciar la processó seguint l’itinerari habitual, fins al moll i posteriorment pel passeig de Jaume I.

La processó va donar pas al castell de focs artificials, que va posar el punt final a les Nits Daurades després de tres setmanes d’espera respecte de la data inicial prevista i amb una afluència de públic molt menor.

Granados inaugura un gimnàs privat i descuida el municipal

 


Pau Pasqual Armengol, històric militant d’ERC a Salou, ha adreçat una carta pública a l’alcalde, Pere Granados, en què li retreu haver participat, juntament amb la subdelegada del Govern i el regidor d’Esports, en la inauguració del gimnàs privat Nexum Fitness Salou mentre denuncia les condicions deficients que presenta el gimnàs municipal.

Pasqual assegura que Granados ha comès “un error de poca sensibilitat política” i considera difícil d’entendre que l’alcalde participi en la inauguració d’un equipament privat quan el servei esportiu municipal “es troba en un estat que deixa molt a desitjar”.

En la carta, l’autor afirma que hi ha dies que al gimnàs municipal “no s’hi pot entrar per la forta olor de suor” i denuncia que les màquines són “velles” i “deteriorades”. També assegura que algunes presentarien un estat que “pot arribar a comprometre la seguretat dels usuaris”.

Pasqual defensa que la qüestió no és competir amb els gimnasos privats, sinó garantir unes condicions adequades en el servei públic. “No demanem un gimnàs de luxe; demanem un gimnàs digne, segur i ben mantingut”, afirma.

En aquest sentit, considera que el gimnàs municipal ha de donar resposta especialment a les persones que “no poden o no volen pagar un gimnàs privat”.

La carta no critica la feina dels treballadors del gimnàs municipal. Al contrari, segons Pasqual, són ells qui, gràcies a la seva “professionalitat, dedicació i bon fer”, permeten que l’equipament continuï funcionant malgrat les mancances que denuncia.

Els treballadors no poden suplir amb professionalitat allò que correspon a l’Administració garantir amb inversió i manteniment”, afirma.

L’autor de la carta convida l’alcalde a visitar el gimnàs municipal de Vila-seca per comprovar que, al seu parer, “tenir un equipament públic en bones condicions no és cap impossibilitat”.

Pasqual també assegura haver vist com, amb els anys, diversos usuaris del gimnàs municipal de Salou han acabat marxant a gimnasos privats o al mateix equipament municipal de Vila-seca. “No creu que alguna cosa estem fent malament?”, pregunta directament a Granados.

La crítica s’estén també al regidor d’Esports, Yeray Moreno (PSC), a qui retreu haver acompanyat l’alcalde en la inauguració de Nexum Fitness “sabent quin és l’estat actual del gimnàs municipal”.

La carta incorpora una altra qüestió política i pregunta al PSC què opina del fet que l’alcalde, el regidor d’Esports i la Subdelegada del Govern participessin en la inauguració d’un gimnàs privat mentre, segons la denúncia, l’equipament municipal presenta mancances.

Pasqual defensa que la iniciativa privada és “legítima i necessària”, però considera que la prioritat hauria de ser garantir “serveis públics dignes i de qualitat per a tothom”.

L’autor vincula finalment aquesta reivindicació amb Salou per Viure, candidatura a la qual manifesta donar suport, i assegura que, sota aquest projecte, “això no passaria”. Val a dir que ERC forma part del govern municipal. (Font: Pau Pasqual Armengol).

Estimar Salou des de la dansa

 


Mai no vaig pensar a muntar una escola de dansa. No era el meu objectiu i, tanmateix, l’any 1994 pràcticament vaig abandonar una posició professional a Barcelona per instal·lar-me a Salou: una ciutat àrida pel que fa a la dansa, on dues predecessores no havien aconseguit mantenir les seves escoles i on l’espectacle cultural es limitava, en gran manera, a les festivitats locals, sense representació dels seus propis ciutadans.

M’hi vaig quedar per una relació sentimental i hi vaig romandre durant vuit anys. Vaig abandonar els focus, la carretera... i una credibilitat guanyada a pols.

El primer dia que vaig obrir la meva escola, va venir un pare, de cognom R., a dir-me que les ballarines érem putes. És clar: ell havia passat per la presó precisament per traficar amb dones.

Així va començar la meva tasca. Ensenyar nenes que arribaven amb motxilles molt feridores: una amb un pare alcohòlic; una altra, amb un pare maltractador; la nena grassa; aquella que, segons deien, “és un ànec marejat”; la que patia bullying a l’escola i es quedava enganxada al fons de l’aula... I també la mare que tot ho criticava per costum i les que més em donaven suport.

Perquè, en el fons, elles sabien que, a més de sopa de Carol per sopar, igual que passava a l’acadèmia de ballet de Sant Martí, a Barcelona, als anys vuitanta, elles mateixes desitjaven formar part d’aquella il·lusió. Eren genials i les adoro.

Era una tasca de neteja anímica que no es resumia a ensenyar passos de dansa ni a imposar una disciplina frustrant. Es deia objectiu i felicitat.

Mai no vaig tenir les de davant ni les de darrere: a totes els vaig donar el protagonisme que mereixien, amb la finalitat de potenciar tant l’amor propi com la seguretat per enfrontar-se a la vida.

Pel que fa a l’Església, el rector no va tenir l’amabilitat de modificar els dies de catequesi, tot i que els mateixos pares li ho havien demanat. Només es tractava de canviar un dels dies perquè quinze alumnes no haguessin de deixar la dansa per la coincidència d’horaris.

Perquè, com diu l’Eclesiastès: “Tot té el seu moment, i cada cosa té el seu temps sota el cel”. “Temps de plorar, temps de riure; temps de fer dol, temps de ballar”.

En aquell temps vaig portar a Salou set ballarins professionals d’alt nivell per treballar en més de trenta hotels i càmpings. Entre ells, un coreògraf i una coreògrafa en actiu que avui treballen arreu del món. També vaig portar un company que actualment dirigeix una escola.

Vaig portar algunes de les primeres artistes de music-hall i commercial dance formades amb mi a TVE, juntament amb el president d’ARTE i ARC, Ricardo Ardévol fill, i a Barcelona, per a la primera gala dels Premis ARC. Eren alumnes meves, ciutadanes de Salou, Reus i Tarragona, i van ser les primeres artistes locals a treballar a la Costa Daurada. A més, van formar part de la Big Band Cotton Club, dirigida per J. Barceló.

Vaig crear i dirigir diverses edicions de DANSA-LOU, la carrossa del Patronat de Turisme per al Cos Blanc, espectacles solidaris per a la Lliga contra el Càncer, actuacions per a les Nits Daurades, el Christmas Show per al Parc de Nadal i l’IMSERSO, a més de molts altres esdeveniments.

Quan vaig comprendre que l’àmbit hoteler no milloraria les condicions dels artistes locals —mentre s’oferien sous triplicats als acabats d’arribar— em vaig apartar d’aquell circuit i vaig crear el primer show de sirenes d’aquest país i el segon del món, en un parc aquàtic.

La relació sentimental per la qual m’havia quedat es va acabar. Vaig passar una mala etapa emocional, completament sola, i em vaig enterrar en vida. L’ensenyament, a més, no era suficient per a mi com a trajecte ni com a finalitat. Els alumnes venen i se’n van. Els ballarins també. I jo havia après, des dels vint anys, que sense aquest trànsit no hi ha experiència ni futur. Jo mateixa necessitava moure’m, sortir.

Cal ballar amb els altres, guanyar-se el dret de trepitjar un escenari i fer d’aquella presència un motiu d’identitat i compromís.

Ningú no balla per a quatre parets. Es balla per a un mateix, sí, però també per mostrar allò que tant costa integrar en una vida ja prou complicada. Es pot fer per afició, però amb ànima de professional.

Per això, quan va arribar el moment, vaig marxar a Turquia.

Hi va haver —quin cinisme— un cap de premsa de l’Ajuntament que em va dir una vegada que estar a Salou havia fet possible que jo fes el salt a MNG Holding.

Només que hi ha un petit detall.

Quan vaig arribar a Salou, amb trenta anys acabats de fer, venia d’haver tingut el meu propi ballet a TV3, de treballar amb ERA Producciones i d’haver passat tres temporades al restaurant-espectacle Galas. A més d’una vida professional iniciada als quinze anys, durant la qual havia estat ballarina, capitana de ballet i coreògrafa.

Això no és un CV. És amor a la professió, a les persones i a Salou.

Fa molt que no quedo amb els meus artistes. Els de Barcelona, els de Madrid... Les relacions s’apaguen amb el temps i la distància. Amb alguns, fins i tot, ja no tenim res en comú. Però tot allò que vam viure, tan durament com alegrement, als anys vuitanta i noranta, va fer possible transmetre a diverses generacions l’únic que queda: honestedat i ofici. Sense necessitat d’un reel ni d’exposar-se contínuament a les xarxes per demostrar absolutament res.

I em passa el següent: dels meus turcs, dels meus romanesos, dels meus búlgars, dels meus russos, brasilers i ucraïnesos; dels meus catalans i dels meus salouencs, en parlo jo. Perquè he viscut i compartit amb ells processos que, en molts casos, han format part de l’experiència necessària per arribar a ser qui són.

I del que ha perdut Salou també en parlo amb coneixement, per respecte a les persones que em van acollir i per menyspreu cap als qui em volen fer callar.

En quedarà constància escrita, perquè la veritat, i no el temps, posarà les coses al seu lloc.

Beneeixo el meu pas per Salou i ningú no em discutirà com l’he estimat ni la importància que ha tingut a la meva vida.

Quan Salou es va presentar per primera vegada en un certamen extern, FES DANSA Barcelona, hi vaig portar les meves alumnes. No vam portar trofeus, diplomes ni medalles. No era un esdeveniment competitiu. El premi per a Salou eren elles.

El material audiovisual que conservo és al meu canal, per a les meves alumnes, alumnes i les seves famílies. Aleshores no hi havia mòbils: els vídeos els gravava jo mentre treballava i fins i tot els pagava en els esdeveniments.

Aquí, un exemple: Memory Bookhttps://www.youtube.com/watch?v=NCmE84xUGsQ

PD: la meva mare, Pilar Pijuán, va vestir aquestes estimades alumnes, tal com m’havia vestit a mi quan estudiava i també per a les meves produccions.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Necrològica: Bernat Folch Canalda

 

Ens ha deixat Bernat Folch Canalda, de 67 anys. 

El Bernat era el propietari i ànima de la serralleria Folch, un negoci familiar situat al començament del carrer Jacint Verdaguer de Vila-seca. El funeral  se celebrarà avui, dilluns 7 de setembre, a les quatre de la tarda a l’església de Sant Esteve. Vetlla: sala 1 del tanatori municipal.

diumenge, 6 de setembre del 2026

Una nova alerta vermella obliga a suspendre la processó i els focs

 


L’Ajuntament de Salou ha informat que, davant la situació d’alerta vermella de l’Inuncat activada per la Generalitat i seguint els protocols de seguretat establerts per a aquest tipus d’episodis, queden suspesos els actes previstos per aquest vespre amb motiu de les Nits Daurades.

La decisió s’adopta per criteris de seguretat i prevenció, davant les condicions meteorològiques adverses i amb l’objectiu prioritari de protegir la ciutadania, els participants i totes les persones implicades en l’organització dels actes.

En concret, se suspèn la tradicional processó de la Mare de Déu, el castell de focs artificials i l’actuació de l’orquestra La Privada, previstos com a cloenda de les Nits Daurades.

Es recomana a la ciutadania que extremi les precaucions, eviti desplaçaments innecessaris i segueixi en tot moment les indicacions i recomanacions dels serveis d’emergències i dels canals oficials.

L’Ajuntament de Salou lamenta les molèsties que aquesta suspensió pugui ocasionar, especialment tractant-se d’uns actes molt esperats i arrelats a la ciutat, però recorda que la seguretat de les persones és la màxima prioritat davant una situació d’alerta. (A la fotografia, l’alcalde, sota pal·li, per si plou).

Alguns diran: ep, aquest és el comunicat de l’Ajuntament del passat 15 d’agost! I és cert; també és perfectament vàlid per avui: amb el sol rostint, cap núvol al cel i pluja inexistent. Just el mateix que va passar el 15 d’agost!

La Festa al Cel de Grècia acaba malament

 


Els dos pilots d’un caça militar F-4 Phantom II de la Força Aèria Grega han mort aquest dissabte després que l’aparell s’estavellés durant una exhibició aèria a la base de Tanagra, als voltants d’Atenes.

El tràgic accident s’ha produït en el marc de la popular Athens Flying Week, un dels esdeveniments d’aviació més multitudinaris del sud d’Europa.

Segons les informacions disponibles, el caça biplaça ha perdut alçada sobtadament pocs minuts després d’enlairar-se, mentre efectuava maniobres a baixa altitud. Diversos testimonis han explicat que l’avió ha impactat primer contra un pal de la línia elèctrica i un pi, abans d’estavellar-se contra el terra.

Els serveis d’emergència desplaçats fins al lloc de l’accident no han pogut fer res per salvar la vida dels dos ocupants.

I d’aquí a dues setmanes, a Salou… la Festa al Cel.

Salou recula vuit segles… com a mínim!

 


L’Ajuntament de Salou ha informat que la ciutat va retrocedir ahir al vespre gairebé vuit segles en el temps amb la recreació de la sortida de l’expedició de Jaume I cap a Mallorca.

Segons el consistori, “la ciutat ha tornat simbòlicament al 5 de setembre de 1229, quan el jove rei Jaume I, amb només 21 anys, emprenia des del port natural de Salou una de les grans expedicions de la història medieval: la conquesta de Mallorca”.

Una afirmació que, per una vegada, sembla descriure amb força precisió la realitat política de Salou. Perquè amb Pere Granados d’alcalde, la ciutat ha retrocedit vuit segles... o potser més!

Si aquest ritme d’anar enrere es manté i Granados torna a ser elegit alcalde el maig vinent, Salou encara podria acabar instal·lada directament a l’època dels Picapedra.

Una cosa és recrear la història medieval durant una vesprada. L’altra és convertir-la en model de govern municipal, que és el que fa una pila d’anys que patim.

L’amor a judici

 


Hi ha amors que posen de manifest les nostres mancances. Hi busquem allò que no vam tenir i ells tampoc no ens ho donen, però volem creure que sí. És la nostra condició: donar, encara que no s’hagi d’esperar rebre. Així s’esgoten amors que només eren idees d’altres vides: la vida que la teva àvia desitjava per a tu, la que imaginava la teva mare, la que criticava la teva veïna.

Els amors perduts es van anar fent impossibles i es van anar sumant a la llista de tot allò que mai no vam voler. Ningú no volia un maltractador, ni un addicte al joc, ni una persona aferrada a la droga, ni una dona gelosa. I, tanmateix, alguns d’aquells que no volíem van acabar convertint-se en pors presents: ansietat, dolor, fracàs.

Hi va haver qui va creure tenir sort perquè va trobar el primer i l’únic. Jo aplaudeixo qui el va trobar i encara hi continua. Altres vam anar errant pel món i vam trobar, sense buscar, tot allò que no era per a nosaltres. La passió inicial es va convertir en problema, l’interès en indiferència, l’assiduïtat en càrrega, l’adaptació en avorriment i la discussió en ruptura. Alguns van fer tant de mal com van agradar; d’altres ens van arribar per un error de lliurament, sense garantia ni devolució a la fàbrica del romanticisme.

Molts van acabar convertits en nostàlgia: per covardia, per mandra, per falta d’oportunitat i, per què no, per sort. Perquè sabíem que no funcionarien, que una nit no era un contracte de permanència i que un casament tampoc no era el negoci infal·lible de la seguretat.

Després es van encotillar en relacions serioses. “Ja és el tercer amb qui surts, què dirà la gent?”. “És un bon noi, treballador i t’estima”. Consells de mares antigues que no van saber rescatar les seves filles modernes i les van condemnar a l’esclavitud del matrimoni decent a canvi d’una vida apassionant. O com em va dir el meu pare, perquè mai no vaig tenir un xicot formal, quan tenia trenta-vuit anys i va conèixer un tercer amant —amant, que no parella—: “Sembles l’Obregón…”. Bé, més val que es quedés amb la idea que només en van ser tres. Fan falta molts exàmens per obtenir el títol de màster. Tres amants no fan una Obregón. Fan falta crèdits, convocatòries, recuperacions, pràctiques de camp i molts exàmens per arribar a un màster.

També es van convertir en retrets, en pallisses, en fugides i en un infern per als fills que mai no van venir a arreglar allò que ja estava trencat. Van ser prohibits, clandestins i secrets, com si estimar-se fos l’últim pecat, aquell que mai no seria perdonat perquè ningú no el va beneir i que, tanmateix, va destrossar la carn per deixar volar l’ànima.

Uns van passar sense pena i d’altres tenien data de caducitat. Però els no correspostos es van quedar al coixinet d’agulles de l’abnegada cosidora que remata les nostres cicatrius. Com sempre... sense resposta.

També hi ha aquell que dura sempre, que rejoveneix a les fotos més velles i apunta cap a un destí compartit quan s’espera el final. De vegades acaba convertit en una tragèdia solitària, quan totes les passions ja són memòria d’allò que no tornarà a ser. Al final, queden reduïts a làpides, pòlisses d’assegurances, herències i històries que ningú no ens explicarà mai.

Perquè l’amor és poderós, però mal utilitzat ens desarma i, de vegades, ens esgota enduent-se tot allò que encara quedava per estimar: sense temps, sense ganes, sense vida.

Però aquí arriba el que és veritablement mesquí. N’hi ha prou de contemplar l’experiment social de First Dates per comprovar com el més lleig renega de la poca bellesa d’una desconeguda o la més gran critica que l’home amb qui comparteix taula i estovalles es vegi arrugat. Atribuir a un tatuatge o a una excentricitat estètica el poder de l’amor, de la sintonia, allò que diuen: “No ets el meu prototip”... com si fossis el penúltim invent de Werner von Braun.

Ja no és jutjar el llibre per la portada. És jutjar el vàter pel color de la tapa.

Senyors, senyores, mai l’elegància no havia estat tan necessària com per saber dir que no sense destripar la moral de qui va anar a un sopar que va acabar convertit en un judici. Per això, encara que algunes conegudes hagin anat al programa, jo no hi aniria mai, ni al preu de quedar-me sola a l’illa d’un Eros mig mort. Que tot pot ser.

Cada vegada entenc més els solitaris que no necessiten parella, especialment quan qui té panxa exigeix que l’altre no en tingui, quan el cos és façana i no un embolcall que valgui la pena desembolicar. Una persona no és un producte per a un vídeo d’unboxing, aquell famós invent que consisteix, al cap i a la fi, a obrir una caixa, encara que aquella caixa contingui tanta misèria que, curiosament, busca amor.

De debò, això de la sinceritat està sobrevalorat. No he vist mai gent més humiliada pagant un sopar que algunes fins i tot consideren que ha de pagar l’altre... encara que després s’endugui el disgust.

Això de l’amor és un misteri que es resol amb química i afecte, amb una compatibilitat que ningú no garanteix. Es treballa a foc lent i també s’enterra, almenys amb una certa cerimònia, perquè una part de nosaltres hi va creure alguna vegada.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

dissabte, 5 de setembre del 2026

La Torre Vella reviu la taverna del port de Salou de l’any 1229

 

La Torre Vella va acollir ahir La taverna del port de Salou, una obra de teatre musical que es va representar com a part dels actes de la XXXI Festa del Rei Jaume I.

L’espectacle va oferir dues funcions (a les vuit del vespre i a les deu de la nit), amb aforament limitat i accés gratuït mitjançant invitació prèvia. La trama va transportar els assistents a l’any 1229 per reviure, amb música, històries tradicionals i remeis populars, l’ambient portuari previ a la conquesta de Mallorca.

Nou cantants van interpretar diverses peces a quatre veus, creant un espai sonor que ha transportat els assistents a l’atmosfera d’una autèntica taverna marinera de l’època. Els intèrprets han estat acompanyats per instruments com el violí, la guitarra, l’arpa, la flauta britànica, el bodhrán, el busuqui i el sac de gemecs.

Per als qui no van poder veure la funció, hi ha una altra possibilitat: que es desplacin a l’avinguda de Carles Buïgas i els seus voltants, on la cervesa corre a dojo durant les 24 hores del dia (i de la nit).

El festival electrònic més gran de la història passa desapercebut

 


El passat 26 d’agost, l’Ajuntament de Salou va anunciar que el parc d’Emprius acolliria “el festival electrònic més gran de la història de 240 km/h”, el segell discogràfic fundat pel DJ i productor cambrilenc Adrián Mills. L’esdeveniment, programat per al cap de setmana següent, preveia aplegar 10.000 persones. (Font: Ajuntament de Salou).

Com és habitual, la nota de premsa del consistori arribava carregada de grandiloqüència. “El festival electrònic més gran de la història” és una d’aquelles expressions que conviden a pensar en un esdeveniment de grans dimensions i amb una notable repercussió més enllà de Salou.

La realitat, però, ha estat força més discreta. Cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressò. Bé, per ser rigorosos, n’hi ha hagut un: El Generacional. I no tot han estat flors i violes.

El mitjà recull les queixes d’alguns dels assistents, que denuncien les condicions que van haver de suportar durant les més de sis hores de festival, especialment a causa de les elevades temperatures.

El principal inconvenient per a molts dels assistents va ser la manca de refugis climàtics i de recursos pràctics per sobreviure a la calor infernal que va castigar durant més de sis hores des de l’obertura del festival”, assenyala El Generacional, que recull diversos testimonis.

Entre les queixes dels assistents hi ha la manca d’ombra (“haurien d’haver ampliat el tendal que sortia de l’stage cap a la pista”), les poques fonts d’aigua, amb les consegüents cues, i la manca de ventiladors de grans dimensions per combatre la calor mentre el públic ballava.

En definitiva, les mateixes queixes que ja es van sentir amb el Festiuet el passat mes de juliol, també celebrat a Salou i amb l’Ajuntament com un dels principals valedors de l’esdeveniment.

La nova escola-institut de Cap Salou no comença ni amb barracons 

 


La nova escola-institut de Cap Salou no podrà començar les classes aquest dimarts, 8 de setembre, tal com estava previst, perquè el mòdul provisional que havia d’acollir els primers alumnes encara no està a punt.

L’Ajuntament de Salou ha informat que, davant d’aquesta situació, els infants d’I3 seran traslladats temporalment a l’Escola Europa, on començaran el curs mentre no es pugui posar en funcionament el nou centre educatiu de Cap Salou.

L’anunci contrasta amb les previsions que el mateix alcalde de Salou, Pere Granados, havia fet públicament fa només dues setmanes. El passat 21 d’agost, Granados va garantir que els escolars començarien les classes al Cap Salou el 8 de setembre. Finalment, però, aquesta previsió no es complirà.

El retard posa en qüestió la planificació del projecte i la coordinació entre les administracions responsables. L’Ajuntament assegura que ha estat en contacte “en tot moment” amb el Departament d’Educació de la Generalitat, que és l’administració encarregada de construir el centre.

Precisament aquesta circumstància fa encara més difícil d’entendre que, a només dues setmanes de l’inici del curs, es donés per garantit que les instal·lacions estarien disponibles per rebre els alumnes. 

Si l’Ajuntament coneixia l’evolució de les obres i mantenia un contacte permanent amb Educació, costa explicar que el 21 d’agost es pogués assegurar una data que ara no es podrà complir.

La situació obliga ara les famílies dels alumnes d’I3 a començar el curs en un altre centre, a l’espera que el mòdul provisional de Cap Salou (un barracó) estigui finalment en condicions per entrar en funcionament.

Més que un simple retard, el canvi de plans pocs dies abans de l’inici del curs evidencia una manca de previsió, planificació i rigor per part dels responsables municipals i de les administracions implicades. Anunciar amb rotunditat que una escola obrirà en una data determinada i comunicar, només dues setmanes després, que no està preparada no sembla precisament el millor exemple de planificació educativa.

Granados titlla el mossèn d’irresponsable per la missa del 15 d’agost

 


L’alcalde de Salou, Pere Granados, va qualificar d’“irresponsable” el regidor de Vox, Paul Daniel Axinte, per haver assistit a la missa major del 15 d’agost, tot i que aquell dia estava activada l’alerta vermella del pla Inuncat i hi havia restriccions de mobilitat.

La recriminació es va produir durant l’últim ple municipal, en el marc del debat sobre la suspensió de la processó i el castell de focs que posaven fi a les Nits Daurades. Granados va qüestionar que Axinte hagués anat a la celebració religiosa malgrat les indicacions de les autoritats davant de l’episodi de pluges intenses i que si hi va anar, va ser “per exhibir-se”.

Seguint la mateixa regla de tres expressada per l’alcalde, l’etiqueta d’“irresponsable» no hauria de quedar limitada al regidor de Vox. Si assistir a la missa durant l’alerta vermella era una conducta irresponsable, també ho hauria estat el capellà que va oficiar la missa major. I els regidors del govern municipal que també hi van assistir, entre els quals hi havia els seus socis de govern del PSC, ERC i Ara Pacte Local. A més del cap de la Policia Local i del responsable de Protecció Civil, responsables, entre altres funcions, de vetllar pel compliment de les instruccions i restriccions establertes durant una situació d’emergència.

Tenint en compte que el 15 d’agost no només no va ploure sinó que tampoc hi havia un núvol al cel, el raonament de Granados obre una curiosa paradoxa: qui la va cagar no anant a missa major? 

La glòria de la vida

 


Hi ha un moment en què una cançó, un artista, una pel·lícula et toquen i s’instal·len per sempre, no només en la teva memòria, sinó en la manera d’absorbir l’art i d’integrar-lo en la teva vida. Aquestes empremtes es posen de manifest el dia que l’artista mor i et posen davant del descarnat mirall d’aquesta existència que tu creies com a pròpia, però que està composta de fragments d’altres persones.

De sobte, recentment se’ns en van Dolly Parton i Tim Curry. Em costa escriure sobre la Dolly perquè la seva cançó I Will Always Love You sempre em fa plorar, reconnecta totes les històries d’amor, més que possibles.

I, a dir veritat, a Tim Curry hi vaig arribar per tres camins. Jo he trepitjat l’escena, graó a graó i molt des de baix, perquè després de vuit anys dedicats al ballet vaig veure Fame, d’Alan Parker, al cinema Aribau i em va remoure tant que vaig sortir dient: “Jo vull això”. Ballar sense plorar per una disciplina mal aplicada. Ser feliç en la llibertat que l’escenari, malgrat totes les seves regles, et dona, sobretot quan cobres per aprendre’n. Lluny d’aquella moral de veïnat, de quan ser ballarina era sinònim de dona de mala vida.

Així em va arribar, gràcies a aquesta pel·lícula, l’escena de culte de The Rocky Horror Show. I, amb la recerca sobre el film, el fabulós Tim Curry, l’home vestit amb cotilla i lliga més sexy que he conegut. The sweet transvestite from Transylvania.

De fet, la seva mossegada de llavi en aquesta cançó ha estat replicada en moltíssimes il·lustracions: una sola icona per representar la seducció en l’art. Vaig tenir la sort de conèixer dos fantàstics Frank-N-Furter espanyols: l’aragonès Alfonso Nadal —també protagonista de Jesucrist Superstar amb Camilo Sesto— i el talentós Xavier Morán, en la producció del director Ricard Reguant, coreografiada pel meu amic i referent del jazz dance a Catalunya, Máximo Hita.

Tres versions, un aplaudiment unànime.

Són símbols, estrelles d’altres temps… I passa com quan mirem el cel: la brillantor continua viatjant per l’espai, encara que allò que ens arriba ja no sigui la seva llum present. Quina metàfora del que aconsegueix l’art escènic: que recordem una vida i hi posem cares, bandes sonores i escenes en què mai no vam participar, però que són per sempre nostres. Emocions vives que no es perden amb el temps.

Si comencem, cadascú, a fer la retrospectiva dels propis mites, trobem camins d’estima i admiració que es van creuant amb milions de persones. Cadascú manté el seu santuari en aquell racó que fa de l’emoció sentida un motiu de comprensió, lucidesa i rendició total.

Ens dol la mort de persones alienes perquè formen part de les emocions més autèntiques de nosaltres mateixos i, alhora, ens fan partícips d’alguna cosa més important en relació amb els altres.

No se m’acut res més que fer aquest homenatge a aquests dos artistes, amb la frase atribuïda al no menys gran Anthony Hopkins, que resumeix el privilegi d’envellir sent conscient de la bellesa, l’experiència i l’aportació que ens han regalat tots aquells que van fer de l’escena el refugi de la vida menys amable, dels sentiments més exacerbats i de la capacitat d’imaginar i crear un altre futur, un altre horitzó i una altra comprensió de qui som.

Veuràs que, a mesura que envelleixis, només voldràs plorar. I ni tan sols es tracta de dolor. Es tracta de la glòria de la vida”.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.