Salou, Vila-seca i Cambrils veuran el futbol amb pantalles gegants

 

Màxima expectació a la Costa Daurada per al decisiu partit d’aquest vespre (21:00 hores) que enfrontarà les seleccions d’Espanya i França per un bitllet per a la gran final del Mundial del 2026. Els ajuntaments de Salou, Vila-seca i Cambrils han confirmat la instal·lació de pantalles gegants en espais públics per tal que veïns i turistes puguin seguir l’enfrontament de forma totalment gratuïta i en un ambient festiu.

A Salou, el consistori habilitarà una pantalla gegant a l’interior del Pavelló Esportiu Centre. L’accés serà lliure fins a completar-ne l’aforament.

Vila-seca, per la seva banda, ha triat el parc de la Riera, a l’aire lliure. L’Ajuntament convida les famílies i grups d’amics a concentrar-se en aquest cèntric pulmó verd del municipi.

Finalment, Cambrils ubicarà la seva pantalla a la plaça de l’Ajuntament, un espai obert pensat per acollir la gran colònia d’espanyols.

Es preveu una gran afluència de públic als tres municipis, per la qual cosa les autoritats recomanen desplaçar-se amb antelació als punts de visionat per garantir un bon lloc abans del xiulet inicial de les nou del vespre.

Ah! No cal dir que el partit serà retransmès en francès per M. Rajoy.

Granados es declara obertament antiindependentista

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha tornat a expressar públicament la seva oposició al moviment independentista català. En una entrevista concedida al Diario de Madrid, Granados assegura que Catalunya “ha perdut una dècada sencera amb el tema de la independència per no arribar absolutament a res” i defensa que “en un Estat democràtic no es pot actuar contra l’ordenament jurídic”. Segons Granados, l’actual context polític ofereix “estabilitat per continuar treballant i invertint” i permet un “encaix clar amb Espanya”.

Les declaracions situen novament l’alcalde de Salou en una posició clarament contrària a l’independentisme, una actitud que ja havia manifestat en diverses ocasions al llarg de la seva trajectòria política. Granados ha defensat reiteradament la unitat d’Espanya i s’ha mostrat partidari del respecte a les institucions de l’Estat, inclòs l’Exèrcit espanyol, del qual també ha fet declaracions de suport en diferents moments.

Aquest posicionament també s’ha reflectit en diverses decisions i actes impulsats des de l’Ajuntament de Salou. El municipi és un dels pocs de Catalunya que organitza retransmissions públiques de les finals disputades per la selecció espanyola de futbol, una iniciativa que ja va tirar endavant en la darrera Eurocopa.

Al mateix temps, el castellà manté una presència molt destacada en la comunicació institucional del consistori. Tant les xarxes socials municipals com bona part de les campanyes promocionals i de difusió adreçades al gran públic utilitzen habitualment aquesta llengua.

En l’entrevista, Granados atribueix el fracàs del procés independentista al fet que, a parer seu, era “totalment previsible” que no prosperés perquè “en un Estat democràtic no es pot actuar en contra de l’ordenament jurídic”. L’alcalde defensa que el que vol actualment la ciutadania és “estabilitat” i considera que Catalunya ha recuperat un marc favorable per a l’activitat econòmica gràcies a aquesta situació.

Les seves paraules reforcen un perfil polític que des de fa anys s’ha caracteritzat per un discurs allunyat del sobiranisme i alineat amb plantejaments espanyolistes.

Granados fa seves les victòries electorals d’Esteve Ferran

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha assegurat en una entrevista al Diario de Madrid que el seu partit “ha guanyat totes les eleccions a Salou des que ens vam segregar i ens vam convertir en municipi independent el 1989”. L’afirmació és certa si es fa referència a les sigles de FUPS, però deixa fora una part rellevant de la història política del municipi.

En efecte, FUPS ha estat la força més votada en totes les eleccions municipals des de la segregació de Salou. Ara bé, les primeres victòries van correspondre al FUPS de Ferran, liderat pel primer alcalde del municipi, Ferran, que va impulsar la creació del partit sota el nom de Ferran Units per Salou. Aquella formació va aconseguir àmplies majories absolutes i va dominar amb claredat, fins al 2007, la política salouenca.

Pere Granados no va formar part del projecte des de l’inici. Es va incorporar a FUPS l’any 1995 de la mà de Ferran i, cinc anys després, va acabar assumint pel darrere el control del partit. Ferran i Granados van acabar molt malament, i aquest va mantenir les sigles FUPS, tot i que en va modificar el significat, que va passar a ser Formació Unitat per Salou, conservant així unes sigles ja consolidades entre l’electorat.

Des d’aleshores, FUPS ha continuat sent la força més votada a Salou, però els resultats electorals ja no han reproduït les àmplies majories absolutes de l’etapa fundacional. De fet, Granados ha necessitat diferents pactes de govern per mantenir-se a l’alcaldia al llarg dels anys.

En diferents mandats ha governat gràcies a acords amb formacions com CiU, Junts, PP, PSC, o ERC, en funció de la composició del plenari. Aquesta dependència dels pactes contrasta amb les majories absolutes que va obtenir el FUPS original durant els primers anys del municipi.

Les declaracions de Granados al Diario de Madrid, per tant, reivindiquen l’hegemonia electoral de les sigles FUPS, però no fan referència al fet que el partit va néixer sota el lideratge de Ferran ni a l’evolució política posterior, marcada per una progressiva pèrdua de suport electoral que ha obligat el seu successor a cercar aliances desesperades per continuar governant.

El grup municipal de Junts Cambrils es passa en bloc a Aliança Catalana

 

El portaveu de Junts a l’Ajuntament de Cambrils, Enric Daza, serà el cap de llista d’Aliança Catalana en aquest municipi a les eleccions locals del 2027. Aliança també ha incorporat les altres dues regidores de Junts a Cambrils, de manera que tot el grup municipal passa a integrar-se a la formació durant aquest mandat.

Fonts d’Aliança asseguren que tècnicament poden fer aquest pas perquè la candidatura es va registrar com a Compromís per Cambrils, i no pas com a Junts. Tanmateix, tant durant la campanya electoral com posteriorment, el grup municipal ha utilitzat la marca Junts per Cambrils. Les altres dues regidores del grup són Laura Mellau i Teresa Recasens.

“Necessitem tornar a posar ordre, cuidar els nostres carrers, reforçar la seguretat, impulsar el comerç, protegir el nostre model turístic i tornar a situar els interessos dels cambrilencs al centre de totes les decisions. Estic convençut que Aliança Catalana és la força que ens permetrà fer possible aquest canvi”, ha assegurat Daza.

Tercer partit en set anys

Enric Daza va estrenar-se en el món de la política local l’any 2019 de la mà del Nou Moviment Ciutadà (NMC). En aquelles eleccions, va ser el número 2 de la llista (l’any 2015 ja havia ocupat el número 6, però no va sortir escollit) del partit encapçalat per Oliver Klein. El pacte de l’NMC amb ERC i Junts va suposar que passés a ser regidor d’Urbanisme i Obra Pública, càrrec que va ocupar fins i tot després de la moció de censura promoguda per l’NMC i del pacte d’aquest partit amb PSC, Ciutadans i PP.

A tres mesos i mig de les eleccions del 2023, però, i tot i que ja havia estat confirmat com a número 2 dels municipalistes per a unes noves eleccions, Daza va anunciar que abandonava el partit i fitxava per Junts per Cambrils com a cap de llista. Això va provocar que acabés el mandat 2019-2023 com a regidor no adscrit, després de ser expulsat de l’NMC. Tanmateix, després de les eleccions de maig del 2023, Junts va pactar amb ERC, PSC i Comuns per desbancar l’NMC (que havia guanyat les eleccions) i Daza va recuperar la regidoria d’Urbanisme i Obra Pública.

No obstant això, el govern quadripartit no duraria gaire i, després de diverses crisis, Junts per Cambrils va acabar dinamitant-lo en una roda de premsa que acabaria suposant l’expulsió d’Enric Daza del govern municipal. El trencament del pacte anti-Klein i el retorn d’aquest a l’alcaldia van deixar Enric Daza a l’oposició (per primera vegada des que està en política municipal, a excepció dels darrers mesos del mandat 2019-2023) com a portaveu del grup municipal de Junts per Cambrils.

Ara, un any i mig després, Enric Daza trenca amb Junts per integrar-se a Aliança Catalana. Aquest serà, per tant, el tercer partit que representarà Daza en la seva trajectòria de set anys de política local activa. (Font: Revista Cambrils).

Bateig d’Anahí

 

Dissabte passat, 11 de juliol, a la una del migdia, es va celebrar el bateig d’Anahí Loaiza Gualtero. 

Anahí és filla de John Harold i Yulieth Jazmín, que van participar emocionats en un acte senzill i proper, presidit pel mossèn de la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou.

Eira Lancharro, plata en categoria júnior a la Swim Roc

 

La nedadora vila-secana Eira Lancharro Ramos, del Club Natació Salou, va aconseguir una destacada actuació a la Swim Roc 3000, la travessia d’aigües obertes celebrada aquest cap de setmana a Roda de Berà.

Lancharro es va proclamar subcampiona en la categoria júnior femenina, assolint la medalla de plata en la prova dels 3.000 metres. A més, la nedadora va completar una excel·lent actuació amb la desena posició de la classificació general femenina, un resultat que posa de manifest el seu bon estat de forma davant d’un destacat nivell de participació.

Aigües obertes

La Swim Roc és una de les travessies d’aigües obertes més consolidades del litoral tarragoní i reuneix cada any nedadors de diferents categories en un recorregut pel litoral del Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà.

El resultat d’Eira Lancharro suposa un nou èxit per a l’esport vila-secà i també per al Club Natació Salou, entitat amb la qual competeix, consolidant la progressió d’una de les joves promeses de la natació en aigües obertes del territori.

Necrològica: Manuel Flores Julián

 

Ens ha deixat Manuel Flores Julián, de 85 anys. 

La cerimònia de comiat se celebrarà demà, dimarts 14 de juliol, a les dotze del migdia a la sala del cementiri de Vila-seca. 

Granados defensa la política de trinxera... sense trepitjar el carrer

 

En una entrevista publicada pel Diario de Madrid, l’alcalde de Salou, Pere Granados, assegura que “els polítics municipals som polítics de trinxera” i afirma que el veí “et para pel carrer” per explicar-te els problemes quotidians del municipi.

És una afirmació que sona bé. Fins i tot podria ser inspiradora si anés acompanyada dels fets. El problema és que, en el cas de Granados, costa reconciliar aquestes paraules amb la imatge que molts veïns tenen del seu alcalde després de més de disset anys al capdavant de l’Ajuntament.

Granados defensa una política de proximitat, però és poc habitual veure’l passejant pels barris sense una agenda institucional, sense càmeres o sense formar part d’una inauguració, una festa o un acte oficial. La seva activitat pública està fortament vinculada als esdeveniments organitzats per l’Ajuntament, on la cobertura propagandística acostuma a tenir un paper destacat.

Si realment la política municipal consisteix a escoltar el ciutadà al carrer, molts es poden preguntar quan va ser l’última vegada que l’alcalde va dedicar un matí a recórrer els barris, parlar espontàniament amb els comerciants, comprovar l’estat de les voreres o interessar-se pels problemes quotidians sense que hi hagués una convocatòria oficial al darrere.

Durant anys, nombroses queixes veïnals sobre l’estat d’alguns carrers, la neteja, el manteniment o la manca d’habitatge assequible han arribat als plens municipals a través de l’oposició i també dels mateixos ciutadans a les xarxes socials. Costa veure, per tant, aquesta “política de trinxera” de què parla Granados.

És legítim reivindicar la proximitat. El que resulta més discutible és presentar-la com una característica pròpia quan la percepció d’una part molt significativa de la ciutadania és precisament la contrària.

En política, les paraules tenen valor. Però també el tenen els gestos. I la proximitat no s’explica: es practica.

L’alcalde defensa l’habitatge turístic de Salou

 

L’Ajuntament de Salou ha difós a través de les seves xarxes socials l’entrevista que el Diario de Madrid va fer a l’alcalde, Pere Granados. Entre les diverses qüestions abordades, la que es destaca en el titular és la relacionada amb la dificultat d’accés a l’habitatge. “La culpa de l'accés a l'habitatge no la té el turista; és l'excusa fàcil”, afirma l’alcalde.

És cert el que diu l’alcalde. Però és una afirmació amb trampa: el turista, per si mateix, no és el responsable de l’encariment dels lloguers ni de la manca d’habitatge assequible. Cap família que visita Salou determina directament el preu dels pisos.

El debat se centra en el model turístic. La proliferació dels allotjaments d’ús turístic redueix l’oferta de lloguer residencial i incrementa la pressió sobre els preus en destinacions amb una elevada demanda turística. Aquest fenomen es produeix perquè molts propietaris obtenen una rendibilitat superior destinant els seus habitatges al lloguer vacacional que no pas al mercat residencial.

Això vol dir que la responsabilitat no recau en els visitants, sinó en les decisions urbanístiques i en el model de ciutat impulsat des de l’Ajuntament, que ha afavorit el desenvolupament ràpid d’un parc d’habitatges orientat al turisme per sobre de les necessitats residencials de la població.

Fa temps que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels veïns de Salou, especialment entre els joves i les famílies que busquen un lloguer assequible durant tot l’any sense èxit.

Salou inaugura El Racó Jove, el nou espai juvenil de la Masia Tous

 

L’Ajuntament de Salou ha posat en marxa El Racó Jove, un nou espai de 12 metres quadrats situat a la Masia Tous i concebut íntegrament a partir d’un procés participatiu on els joves del municipi han estat els protagonistes. La sala, que fins ara funcionava com a magatzem, ha estat transformada en un entorn acollidor pensat per a la trobada, la convivència i el desenvolupament d’activitats juvenils. 

Els nois del Casal Jove d’Estiu, principalment d’ESO, han tingut un paper destacat en la transformació física de l’espai. Fins i tot el nom, El Racó Jove, va ser escollit mitjançant un concurs a través de les xarxes socials.

La nova sala disposa de llum natural i servei de bany, i s’ha dissenyat per fomentar la participació i la convivència. Amb aquesta incorporació, la Masia Tous amplia la seva oferta juvenil, que ja inclou una sala polivalent, una aula d’estudi amb ordinadors, una zona d’oci (futbolins, ping-pong, PlayStation), una sala de ball i una sala de música, totes accessibles gratuïtament mitjançant reserva.   

L’alcalde, Pere Granados ha destacat, que El Racó Jove és “el reflex d’una joventut viva, activa i implicada en el present i el futur del municipi”, i ha reafirmat el compromís del govern municipal per escoltar les necessitats dels joves i continuar ampliant els recursos que tenen al seu abast. (Font: Ajuntament de Salou).

Life on Mars

 

Gràcies, Madrid.

Corria l’any 1988 quan Michael Jackson feia un concert a Barcelona. Feia des del 1980 que volia veure’l en directe, o potser fins i tot abans. El cas és que jo era aleshores una ballarina mercenària, al millor ballet modern de music-hall de la ciutat: una actuació aquí i una altra allà, sense contracte, sense Seguretat Social, sense garanties.

Vaig estar temptada de cancel·lar aquella data, però no ho vaig fer per una raó ben senzilla: el compromís. Quan algú diu que es queda i quan algú et dona una oportunitat amb moltes actuacions per davant, sigui per responsabilitat, disciplina o per la paraula donada, és molt difícil trencar aquest pacte silenciós.

Michael Jackson va passar, com passen aquells trens de la vida que creiem no haver perdut, fins que un dia comprenem que sí. Aleshores pensava que la joventut consistia a sacrificar-se, a quedar bé, a mantenir una reputació de cara al futur. Potser per això va pesar més la feina que no pas el plaer.

Van passar els anys. Van arribar més concerts, com el de Tina Turner; més artistes per admirar. I sempre hi havia una feina per fer, unes factures per pagar i una economia per vigilar. I també la por. La por a les multituds d’un estadi.

Als meus 65 anys he assistit al meu primer gran concert i no he sentit por. He cantat, he ballat, he rigut i he plorat d’emoció. I, dins la subjectivitat pròpia de la meva manera de ser —entranyable, diu un amic, per no dir-ne una altra cosa—, he sentit que 50.000 persones, de països, regions i cultures diferents, sense banderes i amb l’únic llenguatge de la música, sota l’influx totalment desmesurat i eufòric de l’energia de Bruno Mars i de la seva magnífica banda i col·laboradors, no podien ser males persones.

Avis, mares, netes, germans, pares, dones que es resisteixen a envellir, joves que no saben on mirar per trobar un euro d’esperança, artistes retirats o en actiu, treballadors... tant se valia. Tots units per una única consigna: ser feliços.

I tant que ho vam aconseguir.

Gràcies, Bruno Mars, Anderson .Paak i The Hooligans, per oferir un espectacle musical d’altíssim nivell, digne de cada cèntim invertit per assolir aquella felicitat que mai no saps quan es pot estroncar.

Un espectacle de factura nord-americana. Recordeu-ho: no business, no show. Sense aposta, sense pressupost i sense benefici no hi ha espectacle. Davant de l’escenari en brillen uns quants; al darrere hi treballen centenars de persones perquè tot sigui perfecte.

Després de veure, sentir, criticar i treballar durant tants anys en aquesta indústria, tan satisfactòria com cruel, puc dir una cosa que m’honora: el millor espectacle de la meva vida no l’he fet jo. És aquest.

Ha estat la recompensa a dues setmanes de recerca d’entrades de revenda, sospites de frau i càlculs sobre el mapa de l’estadi i la visibilitat de les localitats. Mesos d’espera, inclòs el retard d’una ressonància magnètica amb contrast, perquè no volia córrer el risc que cap contratemps o cap notícia m’impedissin viure aquesta experiència.

Tota una odissea.

Va ser perfecte. El concert de la nostra vida per a aquells que, com nosaltres, no deixem de lluitar ni perdem la resiliència de la qual tan poc es parla: la il·lusió.

Perquè a Madrid només hi he trobat somriures, eficiència i amabilitat. Universalitat, sense bonisme afegit. Gràcies als taxistes, als cambrers, als recepcionistes de l’hotel, al personal de control d’accessos i a totes les persones que, amb un somriure, una indicació o un gest d’amabilitat, van fer de Madrid una ciutat acollidora. Gràcies a tots. Una ciutat és, sobretot, les persones que la fan sentir acollidora i, encara que només sigui per unes hores, teva.

I això em fa preguntar si cada gran esdeveniment a Barcelona s’ha de convertir en una batalla política i en un titular que acabi avergonyint-nos per la manera com es diuen les coses, en lloc de recordar la importància de com es viuen. Sense més discussió.

L’endemà al matí, a l’estació d’Atocha, abans de pujar, com jo, a l’AVE de tornada cap a casa, he conegut una mare i el seu fill. No n’esmentaré els noms per respecte a la seva privacitat, tot i que tinc el seu permís per compartir aquesta fotografia.

Ens hem acomiadat amb una abraçada de debò. Érem uns desconeguts absoluts, però hem connectat gràcies al poder de la música de Bruno Mars.

Un gran espectacle no s’acaba quan s’apaguen els llums. De vegades continua, l’endemà al matí, en una abraçada entre desconeguts que han vibrat junts. I, si sou fans de Bruno Mars, ja tenim alguna cosa més en comú: el principi d’una amistat.

#LifeOnMars #InMarsWeTrust #MarsOnFire

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

El Club Xic’s celebra 15 anys com a espai de referència per a la infància

 

L’espai d’infància Estació del Carrilet de Salou va celebrar ahir una festa amb motiu del seu 15è aniversari, fet que consolida el centre com un dels principals espais municipals per al benestar, el lleure i l’aprenentatge dels més petits del municipi. 

Inaugurat a principis del 2011, aquest centre municipal s’ha convertit en un punt clau del Club Xic’s i ha ofert de manera gratuïta un entorn segur per al joc en família, tallers creatius i activitats culturals.

L’edifici ocupa l’antiga estació del carrilet, un ferrocarril de via estreta inaugurat l’any 1857 que unia Reus i Salou. L’any 2011 es va rehabilitar l’espai, de 418 metres quadrats, així com la plaça contigua, per transformar-lo en una ludoteca pública.

El Club Xic’s ofereix als infants contacontes, projeccions de pel·lícules, jocs lliures i tallers adaptats a les diferents èpoques de l’any. En Rocky, la Confetina i el Pirata Dragut són els seus personatges més carismàtics.

Per commemorar aquesta efemèride, l’Ajuntament va organitzar el Festivalet Xic’s, una gran festa d’aniversari a la plaça del Carrilet. La jornada festiva va comptar amb espectacles gratuïts de titelles, sessions de contacontes i diversos tallers infantils a l’aire lliure adreçats a famílies i infants. (Font: Ajuntament de Salou).

Granados s’atribueix la creació de l’Associació de Municipis Turístics

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha assegurat en una entrevista al Diario de Madrid que l’Aliança de Municipis Turístics de Sol i Platja (AMT) va ser promoguda per ell. La declaració, però, obvia l’origen real de l’entitat, que va ser constituïda l’any 2017 per iniciativa conjunta de vuit dels principals municipis turístics de sol i platja de l’Estat espanyol.

La documentació fundacional de l’AMT mostra que l’aliança va ser creada conjuntament per Salou, Benidorm, Lloret de Mar, Torremolinos, Calvià, Adeje, Arona i San Bartolomé de Tirajana. L’objectiu era unir esforços per defensar interessos comuns dels grans municipis turístics davant les administracions i compartir estratègies en matèria de sostenibilitat, finançament i competitivitat. 

Un altre element que reforça aquest caràcter compartit és el sistema de governança de l’organització. La presidència de l’AMT és rotatòria entre els municipis integrants. De fet, després que Granados n’hagi exercit la presidència, actualment aquesta responsabilitat correspon a l’alcaldessa d’Arona, Fátima Lemes (PP), mentre que Torremolinos ocupa la vicepresidència.

Per cert, fa uns dies l’AMT es va reunir a Madrid amb motiu de la presentació de Turisme que Suma, i Salou no hi era.

El que sí que és cert és que Salou va impulsar, conjuntament amb Lloret de Mar, l’Aliança de Municipis Turístics Costa Catalana, una plataforma creada el 2020 i que era una còpia de l’AMT però en àmbit català. Tanmateix, aquesta iniciativa no va aconseguir consolidar-se ni tenir una activitat rellevant, fins al punt que ha quedat pràcticament desapareguda de l’escena institucional. En la pràctica, el projecte va acabar esdevenint un fracàs i avui no té cap protagonisme dins del panorama turístic català.

Granados exculpa el turisme de la manca d’habitatge

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, considera que el turisme no és responsable de les dificultats d’accés a l’habitatge. En una entrevista concedida al Diario de Madrid, Granados assegura que el veritable problema és “la falta d’implicació de les administracions públiques” amb competències en aquesta matèria, en referència a les comunitats autònomes i al Govern central.

“Molt fàcil: la culpa de l’accés a l’habitatge no la té el turista. Aquesta és l’excusa fàcil que s’ha buscat per tapar la veritable realitat”, afirma Granados, que sosté que són les administracions superiors les que disposen de les eines necessàries per impulsar habitatge públic i abaratir-ne el preu.

Segons l’alcalde, la solució passa per promoure habitatge públic en sòls on el cost del terreny no repercuteixi en el preu final, amb l’objectiu de garantir lloguers adaptats als ingressos de la població.

Les declaracions arriben en un moment en què el debat sobre l'habitatge és especialment intens a Salou, un municipi on el pes dels apartaments turístics i de les segones residències és molt elevat. Diversos sectors consideren que la pressió turística, l’alta rendibilitat del lloguer vacacional i la reducció del parc d’habitatge residencial expulsen molt veïns cap a altres municipis davant la gran dificultat de trobar un habitatge assequible.

Granados rebutja així vincular el model turístic amb la crisi residencial i atribueix tota la responsabilitat a la manca de polítiques públiques d’habitatge.

Granados acusa Cambrils de tenir el top manta més gran de Catalunya

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha tornat a carregar (per enèsima vegada aquests dies) contra l’Ajuntament de Cambrils pel fenomen del top manta amb una afirmació que no està sustentada per dades objectives. En una publicació a les xarxes socials, assegura que la inacció de l’Ajuntament veí “ha provocat un efecte crida que ha convertit el top manta de Cambrils en el mercat il·legal més gran de la Costa Daurada i, possiblement, de Catalunya”.

Es tracta d’una declaració contundent, però també exagerada, que no va acompanyada de cap informe, estadística ni estudi que l’avali. No existeixen dades oficials que permetin afirmar que el dispositiu de venda ambulant il·legal del Cap de Sant Pere sigui el més gran de la Costa Daurada ni, encara menys, de Catalunya.

Tampoc està acreditada la relació de causa i efecte que estableix Granados entre una suposada “inacció” del consistori cambrilenc i l’aparició d’un “efecte crida”. Aquesta és una interpretació política defensada per l’alcalde de Salou, però no un fet demostrat.

L’alcalde sosté també que els manters preparen els seus punts de venda “amb total impunitat”. Tot i que una imatge pot mostrar els venedors instal·lant-se, no permet concloure, per si sola, que actuïn amb impunitat ni acreditar quina és la resposta policial abans o després del moment en què es va fer la fotografia.

Les declaracions arriben pocs dies després que els Mossos d’Esquadra duguessin a terme un operatiu contra el top manta a la zona. Curiosament, Granados va celebrar aquella actuació policial i va reclamar que no fos un fet aïllat, malgrat que l’any passat havia criticat públicament els dispositius contra el top manta perquè, segons afirmava aleshores, perjudicaven la imatge turística de Salou.

Matar el missatger

 

Hi ha un vell costum que sembla no passar de moda: matar el missatger.

No cal fer-ho literalment.

N’hi ha prou de qüestionar els seus motius, preguntar-li per què parla ara o insinuar que hauria estat més elegant callar.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, el debat deixa de girar entorn dels fets per centrar-se en qui els explica.

Amb la publicació del meu llibre vaig recordar una conversa que no he oblidat mai.

Un lector em va dir:

—Aquella persona no es pot defensar.

Li vaig respondre:

—Jo tampoc vaig poder.

No va ser una ocurrència.

Va ser un fet.

Perquè quan allò va passar, i no una sola vegada, vaig parlar.

I, després de comunicar-ho, vaig rebre una advertència tan senzilla com eficaç: oblidar-ho i continuar treballant, o insistir-hi i assumir-ne les conseqüències.

Vaig triar continuar treballant.

No perquè cregués que el silenci era just, sinó perquè coneixia el preu d’enfrontar-se a determinades mans negres.

Vaig esperar quaranta anys per escriure aquelles pàgines.

Quaranta anys.

En el meu llibre no vaig identificar, precisament, aquells que més mal van fer.

Va ser una decisió conscient.

Si hagués volgut escriure contra persones, hauria donat noms.

Vaig preferir escriure sobre conductes.

No vaig protegir els seus noms per por.

Els vaig protegir per convicció.

No vaig afegir res que no hagués viscut.

No vaig exagerar els fets.

Em vaig limitar a explicar-los.

I, tanmateix, gairebé ningú no em va preguntar què havia passat.

La pregunta va ser una altra.

“Per què ara?”.

És una pregunta curiosa.

Perquè quan vaig denunciar, gairebé ningú no va preguntar per què denunciava.

Quan vaig rebre l’advertència de callar per poder continuar treballant, ningú no va qüestionar per què havia de callar.

Quan vaig guardar silenci durant quaranta anys, gairebé ningú no va preguntar per què callava.

Les preguntes van començar el dia que vaig decidir publicar el meu llibre.

El dia que, finalment, em vaig alliberar.

I aleshores van aparèixer paraules com rancúnia, revenja o ressentiment.

També hi va haver qui va insinuar que, després de quaranta anys, algú pot parlar per aconseguir un minut de notorietat.

Sempre m’ha semblat una idea tan còmoda com poc creïble.

Hi ha una certa mesquinesa a atribuir al desig de protagonisme allò que, en realitat, sol ser el final d’un silenci massa llarg.

Com si algú fos capaç de carregar durant quatre dècades una història així només per gaudir d’uns minuts d’atenció.

Hi ha sospites que retraten molt millor qui les formula que no pas qui les rep.

Potser continuem sentint-nos més còmodes examinant el missatger que mirant de cara el missatge.

És més fàcil posar sota sospita qui destapa una realitat incòmoda que preguntar-se com va ser possible que aquella realitat existís.

Algú comet un abús.

Algú té el valor de comunicar-lo.

Comença el silenci.

Passen els anys.

La persona aconsegueix reconstruir-se, comprendre allò que va viure i explicar-ho, ja no com una ferida oberta, sinó com una vivència.

I aleshores el silenci canvia de forma.

Es converteix en descrèdit.

En sospita.

En escàndol.

Com si resultés més incòmode qui parla que no pas allò que va haver de suportar.

Si algú està vivint avui una situació semblant, m’agradaria dir-li una cosa que a mi ningú no em va dir.

No permetis que ningú et convenci que el silenci converteix allò que ha passat en menys cert.

Si avui pots parlar, parla.

Si avui pots denunciar, denuncia.

I si avui no pots fer-ho, no et culpabilitzis.

Guarda proves.

Escriu el que ha passat.

Explica-ho a algú de confiança.

No permetis que el temps esborri la teva pròpia veritat.

No esperis quaranta anys com vaig haver d’esperar jo.

El silenci també passa factura.

I aquesta factura no sempre arriba al cor.

A vegades arriba al son, a l’ansietat, a les relacions... i també a la butxaca.

Parlar no sempre canvia el passat.

Però pot canviar el teu futur.

I potser evitar que una altra persona hagi de recórrer el mateix camí.

Perquè el problema mai no va ser que algú parlés.

El problema va ser que hi va haver massa gent disposada a donar suport al silenci.

El silenci mai no va protegir la veritat.

Només va protegir aquells que tenien més poder que ella.

No matem el missatger per protegir la veritat.

El matem per no haver-la de mirar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.