La història
de la pesca a Salou, tal com va explicar el cronista local Joan
Sardiña, en la xerrada Dones
de Salou, arrels i memòria,
no s’entén sense el paper de les dones que esperaven l’arribada
de les barques, ajudaven a transportar les captures i s’encarregaven
de vendre el peix. Una d’aquestes dones va ser Carme Vaqué Grau,
que va deixar la seva empremta en la vida quotidiana del municipi
durant bona part del segle XX.
Nascuda
a l’Ametlla de Mar l’any 1910, la Carme va arribar a Salou
després de vendre una finca que tenia a la Cala per establir-se al
municipi. Es va casar amb Joan Marsal Rebull, més conegut com a
Morabito,
amb qui va tenir dos fills: Manuel, (també Morabito),
i Joan.
La
família vivia en un pis del carrer Barcelona, al costat de la
barberia de Florenci Boquet Salvador, que posteriorment es
convertiria en el bar Kansas.
La
Carme era mestressa de casa, però també participava activament en
l’economia familiar. Era una dona molt negociant i, a banda de
vendre peix al mercat que hi havia al carrer Ponent, també
practicava el bescanvi: intercanviava el peix per altres aliments de
primera necessitat, com fruita, verdures o carn. Una manera
d’aprofitar els recursos disponibles i assegurar el proveïment de la
família en una època en què l’economia domèstica depenia sovint
de l’enginy i la capacitat de negociació.
La
fotografia principal que acompanya aquesta història mostra la Carme
i el seu marit, Joan Marsal, transportant un cistell amb el peix
pescat unes hores abans. Com ella, altres dones de Salou esperaven a
la punta del moll l’arribada dels seus marits després d’una jornada
de feina a la mar. Volien conèixer les captures del dia, que
constituïen una part fonamental del sosteniment familiar.
El
seu marit i el fill gran van seguir l’ofici de pescador, mentre que
el fill petit, Joan, es va dedicar al sector de la construcció. La
vida dels Marsal estava, per tant, estretament vinculada a aquella
comunitat marinera que durant generacions va donar identitat i
activitat econòmica a Salou.
La
Carme compartia l’activitat de venda de peix al mercat amb altres
dones conegudes de l’època, com la Paca Nita, la Tecla Bertran Such,
la Juana de Montero,
la Rosaura, la Bienvenida dels Canareus,
la Pepeta Cabrera, la Maria del
Domingo,
de Cambrils, i la Cinta Martí, coneguda com la
Magina.
Dones
que, sovint des d’una posició discreta, tenien un paper
imprescindible en l’economia familiar i en la comercialització del
producte que arribava directament de la mar.
En
els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, la pesca
constituïa una font important d’ingressos per a moltes famílies de
Salou. En aquella època hi havia cinc barques dedicades a la pesca
d’encerclament a la llum. En determinades ocasions, també
s’utilitzaven les xarxes per encerclar els peixos agulla, d’entre 30
i 50 centímetres de llargada, que en dies de bona mar s’apropaven a
les platges en grans moles.
Les
cinc embarcacions eren la Salou,
propietat de la família Bertomeu i patronejada per Joan Giménez; la
Catalunya,
de la família Ferran, amb Josep Ferran com a patró; la Teresa,
de la família Blasi i comandada per Batiste Brull (Cap
de Sucre);
la Bienvenida,
dels germans Joan i Josep Figueres, que també n’eren els patrons, i
la Mercè,
propietat de Leonardo Pardo i patronejada per Francesc Sarral, el
Canaro.
A
més d’aquestes embarcacions, a Salou hi havia petites barques que
practicaven altres modalitats de pesca, com el tresmall, el palangre
i la nansa.
Tal
com recordava el divulgador del patrimoni salouenc Josep Maria
Guinovart, “durant centenars d’anys homes i mar resten lligats, en
perfecta simbiosi, per l’activitat pesquera”. Una relació que,
segons explicava, va condicionar l’economia, el mode de vida i el
caràcter dels salouencs, i que va deixar una empremta marinera
encara present en la identitat del municipi.
Avui,
aquella activitat pesquera ha perdut bona part del protagonisme que
havia tingut. A Salou, la memòria dels antics pescadors i de les
seves vivències es manté viva especialment a través de dos
esdeveniments: la calada de les malles de Sant Pere i el concurs de
pesca del calamar.
Carme
Vaqué Grau va morir a Salou el 7 d’abril de 1972, als 62 anys. La
seva història és la de moltes dones que, sense sortir
necessàriament a pescar, van contribuir decisivament a mantenir
l’activitat econòmica de les famílies marineres.
Foto
principal: Carme Vaqué Grau i el seu marit, Joan Marsal Rebull,
transportant un cistell de peix. Anys seixanta. Fons Montse Marsal.
Foto
secundària: barques de pesca a la platja de Llevant, l’any 1965.
Fons Josep Maria Guinovart.
%20-%20YouTube.jpg)
