Regulació de la pirotècnia urbana, ja!

 

Val que la revetlla de Sant Joan.

Val que és un dia.

Però no és un dia.

És més d’una setmana.

És Sant Pere. És la següent festa patronal. Són les tronades, els balls de diables, els trabucaires.

És un gol de futbol. I un altre partit. I un altre. I un altre.

És Cap d’Any.

És, fins i tot, la voluntat de fer mal: aquests nens tan innocents que saben que hi ha un gos i venen fins al teu portal a fotre’l. I quan defenses la teva propietat i el teu animal, apareixen els progenitors a dir-te que no n’hi ha per tant. Que són nens. Que, per cert, provoquen espurnes i cremades.

Però és clar: el ranci és qui es queixa i qui molesta és un ciutadà exemplar.

És caminar pel carrer i patir un altre sobresalt, encara que no portis gos.

És generar un estrès innecessari.

És el risc d’incendi en un habitatge.

És la contaminació del terreny i del mar.

La festa és per divertir-se, no per imposar-la.

Perquè mentre vostè encén el misto, hi ha persones i animals que pateixen aquesta festa sense obtenir-ne absolutament cap benefici. I, a sobre, compte a protestar.

Que som uns aigualafestes.

Que, si no ens agrada, marxem a un altre lloc.

Que tanquem les finestres.

Prendre el carrer no és una diversió ni una revolució.

És un abús.

L’excusa perfecta per posar l’ego per davant i fer el que et dona la gana perquè ho mana el calendari.

I no, no és tradició.

És acceptar que el dret d’uns a divertir-se consisteix a imposar el soroll als altres.

És una guerra acústica en temps de la teva pròpia pau.

I que ningú confongui la convivència amb l’obligació d’aguantar-ho tot.

Perquè aquí hi ha els qui s’omplen la boca parlant dels seus drets i s’obliden dels dels veïns, dels avis, dels nadons i dels qui no necessiten cremar pólvora per celebrar un ritu.

Potser, amb menys exaltació atàvica i menys discurs barat, podríem viure de debò aquesta convivència que tant es proclama.

Signat:

Una persona que no suporta els petards i que, democràticament, no té per què fer-ho. Encara que sigui un festeig municipal d’uns i no de tots.

Regulació de la pirotència urbana, ja!

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Dos Eurofighter sobrevolen Salou i comencen a tocar els pebrots

 

Dos caces Eurofighter han sorprès aquest dijous els veïns de Salou en sobrevolar la ciutat a gran velocitat. El fort soroll de les aeronaus ha fet que nombroses persones miressin al cel per intentar identificar-ne l’origen. Els aparells han fet un vol de reconeixement abans d’aterrar a Reus.

El sobrevol s’ha produït un dia abans dels entrenaments de la Festa al Cel, que començaran demà divendres entre les 11 i les 15 hores. Durant aquesta jornada, els participants faran vols d’entrenament i comprovacions tècniques abans de les exhibicions del cap de setmana.

La Festa al Cel s’allargarà fins diumenge i inclourà aeronaus militars, històriques i civils, helicòpters i equips acrobàtics. Entre els participants hi ha precisament l’Eurofighter Typhoon. 

Dissabte se celebrarà el PortAventura Sunset Airshow, mentre que diumenge, d’11 a 15 hores, tindrà lloc la gran exhibició aèria.

El programa també incorpora dissabte a la nit un espectacle de drons, dins de la programació especial de la Festa al Cel.

A la recerca del francès

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha participat aquesta setmana a la IFTM Top Resa de París, una de les principals fires turístiques d’Europa, amb l’objectiu de reforçar el mercat francès i captar nous visitants.

El consistori vol potenciar una oferta turística més diversa i sostenible (i sobretot, molt més cívica, com deixen constància els gavatxos quan ens visiten) i avançar així cap a la desestacionalització, un objectiu que mai assoleix.

La fira, celebrada al recinte de Porte de Versailles, acaba avui després de tres jornades de trobades amb professionals i operadors turístics. 

La presència de Granados a París s’emmarca en una acció de promoció conjunta amb la Federació Empresarial d’Hostaleria i Turisme de Tarragona, cosa que el consistori salouenc omet.

Granados al Top Resa francès? Doncs resem perquè no torni, que amb ell allà estem molt tranquils.

UTPS qüestiona que Granados parli de mobilitat segura

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha qüestionat el missatge de “mobilitat segura, saludable i sostenible” que l’Ajuntament de Salou difon amb motiu de la Setmana Europea de la Mobilitat i reclama que aquesta promoció vagi acompanyada d’un manteniment continuat de les infraestructures ciclistes.

L’Ajuntament ha programat, entre el 16 i el 21 de setembre, diverses activitats relacionades amb la mobilitat sostenible, entre les quals hi ha tallers sobre l’ús segur de bicicletes i patinets, una pedalada popular, una caminada i altres accions de sensibilització. 

UTPS considera positiva la promoció de la bicicleta, però planteja una pregunta: “Com podem parlar de mobilitat segura si una part de la infraestructura ciclista del municipi presenta problemes de conservació, continuïtat i manteniment?”.

La formació assenyala que les seves crítiques no es basen únicament en una valoració política, sinó també en el diagnòstic que recull el mateix Pla de Mobilitat Urbana Sostenible.

El document municipal identifica, entre altres qüestions, l’existència de carrils bici en mal estat o amb una amplada insuficient perquè hi puguin circular dues bicicletes simultàniament, com també la manca de continuïtat de la xarxa ciclista. El pla també assenyala que una part dels carrils segregats no disposaven de senyalització específica. 

Per a UTPS, aquesta situació fa necessari que l’Ajuntament prioritzi la conservació de la xarxa abans de limitar-se a promocionar-ne l’ús durant una setmana concreta.

“Una mobilitat sostenible no consisteix només a organitzar una pedalada una vegada a l’any o a fer activitats de sensibilització”, assenyala la formació. Segons UTPS, també implica mantenir durant tot l’any les infraestructures que utilitzen els veïns.

La qüestió de la continuïtat de la xarxa ciclista no és nova. El mateix Ajuntament ha impulsat en els darrers anys diferents actuacions destinades a connectar trams existents.

Un exemple és el carril bici de l’avinguda Pompeu Fabra. El projecte municipal tenia precisament com a objectiu connectar els carrils existents del Pla de Maset i del carrer Casp i continuar ampliant la xarxa ciclista. L’Ajuntament va assenyalar que aquesta actuació permetria interconnectar diferents trams i facilitar els desplaçaments amb bicicleta entre Salou, Cambrils i Vila-seca. 

El consistori també ha explicat que aquest tram formava part d’una estratègia més àmplia per completar i millorar la xarxa de mobilitat sostenible del municipi. 

UTPS defensa que Salou hauria de disposar d’una xarxa ciclista que permetés als infants, joves, famílies i usuaris habituals de la bicicleta desplaçar-se amb seguretat, però considera que els trams deteriorats, els obstacles, les discontinuïtats o les deficiències de manteniment poden acabar transmetent un missatge contradictori amb les campanyes municipals de promoció de la bicicleta.

Per aquest motiu, reclama que la mobilitat sostenible es converteixi en una política municipal permanent, amb carrils bici “segurs, continus, accessibles i ben mantinguts”. (Font: UTPS).

Els sindicats denuncien irregularitats en el Comitè d’Ètica

 

Les seccions sindicals de CCOO, USOC-UGT, CATAC i CSIF de l’Ajuntament de Salou han fet públic un comunicat en què qüestionen la manera com s’ha constituït el Comitè d’Ètica municipal i denuncien les retribucions que, segons asseguren, perceben actualment els seus membres.

Els sindicats consideren que un òrgan que hauria de vetllar per la transparència, la integritat i el bon govern “neix completament deformat” perquè, segons denuncien, els seus quatre integrants (un president, dos vocals i un secretari) han estat designats directament per l’equip de govern, sense que la resta de treballadors de l’Ajuntament haguessin pogut presentar-s’hi voluntàriament.

Les organitzacions sindicals no faciliten els noms dels membres, però sí que identifiquen els seus llocs de treball: cap del Servei de Planificació i Gestió Estratègica de Ciutat, tresorer, tècnica de promoció del Patronat Municipal de Turisme i cap de Secció de Qualitat, Atenció Ciutadana i Innovació Interna.

Els sindicats qüestionen que no s’hagi obert un procés de participació per a la plantilla i plantegen una pregunta: “Com pot un comitè jutjar l’ètica de la institució si els seus membres han estat escollits a dit pel mateix poder que han de fiscalitzar?”.

Cobraments dobles

Un dels principals motius de protesta és el sistema de retribucions establert per als integrants del Comitè d’Ètica. Segons el comunicat sindical, els membres perceben dietes d’assistència equivalents a les d’un tribunal d’oposició.

La denúncia se centra en el fet que, segons els sindicats, les reunions es fan dins de la jornada laboral. Per aquest motiu, consideren que es produeix una situació de “cobraments dobles”: els treballadors percebrien el seu salari ordinari i, simultàniament, una dieta per la participació en un òrgan que es reuneix durant el seu horari de treball.

Els sindicats qualifiquen aquests pagaments d’“immorals” i “injustificats” i consideren especialment qüestionable que es remunerin unes funcions que, segons denuncien, es desenvolupen dins de la jornada laboral habitual.

Recursos Humans defensa els pagaments

El comunicat també recull la resposta que, segons les organitzacions sindicals, els hauria donat el regidor de Recursos Humans davant les seves queixes.

Segons els sindicats, el regidor hauria justificat les dietes argumentant que “si no es pagués, ningú en voldria formar part d’aquest Comitè d’Ètica”.

Les organitzacions sindicals rebutgen aquest argument perquè, segons afirmen, mai no s’hauria ofert a la plantilla la possibilitat de presentar-se voluntàriament per formar part de l’òrgan.

En aquest sentit, asseguren que existeixen professionals dins de l’Ajuntament disposats a participar-hi “sense necessitat de lucrar-se doblement”.

Les funcions del Comitè d’Ètica

Segons el comunicat sindical, entre les funcions atribuïdes al Comitè d’Ètica hi ha impulsar i millorar el marc d’integritat municipal, gestionar la Bústia Ètica, estudiar les comunicacions que s’hi rebin, orientar sobre dilemes relacionats amb el Codi Ètic i de Conducta i difondre els valors de l’ètica pública.

Precisament per la naturalesa d’aquestes funcions, els sindicats consideren especialment important que el sistema d’elecció dels seus membres sigui transparent i obert.

Cal un procés públic i transparent

CCOO, USOC-UGT, CATAC i CSIF, juntament amb la Junta de Personal i el Comitè d’Empresa, reclamen la “paralització immediata” dels pagaments, la dissolució de l’actual Comitè d’Ètica i l’obertura d’un procés públic i transparent perquè qualsevol empleat públic pugui optar a formar-ne part.

Els sindicats tanquen el comunicat reivindicant “la transparència, la dignitat laboral i el respecte als diners públics”.

​Dames, senyores i senyoretes

 

A les classes de català per a adults, a l’Ajuntament, em van ensenyar que es diu dona de fer feines, i no senyora. Això em va recordar immediatament un trajecte en Plana, entre Cambrils i Salou, anant a treballar al ressort dels mil premis. Darrere meu hi havia dues senyores que necessitaven no sé què. Quan els vaig facilitar la informació, em van donar les gràcies i, quan els vaig preguntar si estaven de vacances, em van dir: “Sí, som dues cleaning ladies”. Que, traduït literalment, és dues dames de la neteja. I em va encantar. Perquè res fa pensar que pel fet de netejar una deixi de ser una dama. I dit per dues senyores, passats els 50 anys, tenia aquell regust de manual d’educació de postguerra, d’urbanitat i bones maneres, que avui, vint anys després d’aquella anècdota de l’autobús, gairebé han desaparegut.

Jo continuo dient senyora a la doctora, també a la dependenta i també a la recepcionista. I, a més, amb traïdoria, perquè se n’assabentin els que venen darrere.

S’ha passat de criada. De senyoreta de companyia que fa de tot menys companyia. A la noia si neteja o si és una abnegada cuidadora. I en algun moment del creixement de la nostra incultura general, l’única nota que no consta en els títols acadèmics, es va decidir que una dona que neteja no era una senyora. Que les prostitutes, no fos cas que s’escandalitzessin, eren senyoretes de companyia o fulanes. Encara que algunes tinguin més classe i savoir-faire que moltes dones que no es venen a molts sinó a un de sol. I que qualsevol que faci una tasca d’assistència és una dona, així, sense el mínim respecte, és clar, tret que porti el títol penjat al costat de la bossa.

I així ens trobem que a una dependenta li diuen: “Escolta, rossa”, en lloc de senyoreta. I que les senyorasses s’ofenen si no se’ls fan reverències i se’ls donen tractaments, encara que no tinguin criades.

Aquest grau de beateria i de supremacia sobre el fet de ser dona va arribar al meu límit de tolerància quan un cap de departament em va cridar per telèfon, sent jo també cap d’un altre departament. Perquè, és clar, posar al seu lloc, sent dona, un tio que es comporta com un goril·la està mal vist. I cal l’escarni, amb còpia CC al correu electrònic a tota l’empresa, i en una reunió presencial, amb aquesta premissa: “Qui t’has cregut que ets?”.

Que s’assabentin que jo mano més —però no—, dona. És clar, senyora cap de departament, era demanar massa.

En realitat, creure, el que es diu creure, no. Però ser, sí. Perquè això se soluciona responent: “Soc jo mateixa... i vaja per Déu. El teu lloc ja estava ocupat”. Però aquí no soc la teva subordinada i el llenguatge de cops al pit no va amb mi. I no, això no va d’homes, perquè si en un linxament d’oficina hi participa una altra dona que mana i que no protesta, com a testimoni de la humiliació, la sororitat no hi és per enlloc. I la senyora cap tampoc hi és. Si tu et defenses de la violència, ets la dona que ha perdut els papers. Que curiós. Això va de societat i arregla’t com puguis.

I després hi ha totes aquelles dones que surten cada dia a treballar i que perden el tractament de respecte pel camí: per assegurar-se el sou, que és el que importa. Per no ser titllades de conflictives. Per desaparèixer amb tal de romandre.

I torno al ressort, on, anteriorment, abans d’ascendir, la meva llavors cap em va comminar a posar-me l’uniforme de minifaldilla, per a una tasca on era totalment prescindible. Escolta, que tinc 46 anys, i si em tornes ni tan sols a insinuar que m’he de vestir com una noia de 18, et poso una denúncia per assetjament laboral. Fi.

Espero, senyores, totes vostès, que acullin aquest pamflet incendiari amb summa satisfacció i facin prevaler la seva dignitat per damunt de títols batxillers i nobiliaris, això sí, sense jugar-se el lloc de treball, però apretant.

Dames, senyores i senyoretes. Dones com cal.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Necrològica: Renate Schulz Mehler

 

Ens ha deixat Renate Schulz Mehler, de 83 anys. 

La Renate era l’esposa de l’Emili Arnau, president de la secció local d’ERC Salou. La vetlla tindrà lloc avui, dimecres 16 de setembre, de tres de la tarda a nou del vespre, i demà, de deu del matí fins a la una del migdia, a la sala 1 del tanatori municipal. No hi haurà cerimònia de comiat. 

ERC Salou ha expressat tot el seu escalf i condol a la família i a les persones estimades per la pèrdua, en aquests moments tan difícils.

Salou culmina la Setmana Europea de la Mobilitat amb la Festa al Cel

 

Salou s’ha sumat a la Setmana Europea de la Mobilitat amb un programa d’activitats gratuïtes destinat a fomentar mitjans de transport més segurs, sostenibles i saludables. Una iniciativa que, sobre el paper, encaixa perfectament amb els objectius europeus de reduir la dependència del vehicle privat i promoure una mobilitat més respectuosa amb el medi ambient.

El problema és que, pràcticament al mateix temps, Salou es prepara per acollir una nova edició de la Festa al Cel. I aquí apareix una d’aquelles contradiccions que costen una mica d’explicar.

Per una banda, l’Ajuntament anima els ciutadans a deixar el cotxe a casa, caminar, anar en bicicleta i utilitzar formes de transport més sostenibles. Per l’altra, la ciutat acull un esdeveniment de gran capacitat d’atracció que, més enllà dels avions, implica el desplaçament de nombrosos espectadors fins al municipi, molts dels quals hi arribaran en vehicle particular.

Cal recordar que l’any passat l’afluència massiva de visitants va provocar importants retencions de trànsit i problemes d’aparcament al municipi.

És contradictori predicar la mobilitat sostenible durant el dia i, alhora, preparar la ciutat per rebre una allau de cotxes durant el cap de setmana.

La paradoxa encara és més curiosa perquè la Festa al Cel comporta contaminació atmosfèrica i acústica dels avions i una activitat que, evidentment, no és precisament un homenatge al transport públic ni a la mobilitat de zero emissions.

Plafons informatius que no informen de res

 

Els plafons informatius de la plaça del Carrilet no informen gaire. De fet, no informen gens. Havien de recordar el passat ferroviari del municipi i l’antiga estació, però el que en queda és només això: un record que sembla més aviat digne de ser oblidat.

Les fotografies mostren uns panells amb una considerable acumulació de brutícia, restes d’adhesius i altres mostres més que palpables de deixadesa i deteriorament.

El resultat és paradoxal: uns elements instal·lats per explicar el patrimoni de Salou s’han convertit en un exemple més del deteriorament de l’espai urbà.

Els plafons estan situats al costat de l’antiga estació del Carrilet (ara ocupada per l’espai Xic’s). El text explica (se suposa) aspectes relacionats amb l’arribada d’aquest enyorat trenet que connectava el municipi amb Reus.

La plaça del Carrilet acostuma a ser escenari de nombroses festes populars i és un dels llocs més concorreguts del municipi. Per tant, el lamentable estat que presenten aquests plafons no són precisament la millor carta de presentació d’una ciutat que fa bandera del turisme, de la cultura i del patrimoni.

Si la intenció era preservar i divulgar la memòria de Salou, potser caldria començar per evitar que aquesta memòria quedi literalment tapada per la brutícia i el gamberrisme.

Salou té 2.000 quilòmetres de carreteres en només 15,13 km²

 

L’Ajuntament de Salou ha presentat el municipi com una destinació esportiva de primer ordre i assegura que disposa d’una xarxa de més de 2.000 quilòmetres de carreteres per practicar el cicloturisme.

Una xifra que, tenint en compte que Salou té només 15,13 quilòmetres quadrats de superfície, converteix el municipi en una autèntica potència mundial del ciclisme o en un territori molt més gran del que ens havien explicat. Vaja, que sense adonar-nos-en ens hem annexionat Vila-seca i tot el Camp de Tarragona d’una tacada i d’un dia per l’altre.

Per fer-nos una idea de la magnitud de la xifra, 2.000 quilòmetres són aproximadament els que separen Salou de Berlín. També permetrien arribar fins a Varsòvia, Budapest o endinsar-se gairebé fins a Grècia.

De fet, si fem números, a Salou li corresponen més de 132 quilòmetres de carreteres per cada quilòmetre quadrat de superfície. Una densitat viària extraordinària que, si fos literal, obligaria els enginyers a explicar-nos com han aconseguit encabir tanta carretera en tan poc terme municipal.

Perquè siguem sincers: a Salou no hi cap turista capaç de recórrer 2.000 quilòmetres en bicicleta durant les vacances. Ni que vingui amb ganes de fer esport. Aquesta fita sembla més aviat a l’abast dels riders de Glovo, que no paren de donar voltes pel municipi matí, tarda i nit.

La pregunta és inevitable: on caben els 2.000 quilòmetres si només tenim 15,13 quilòmetres quadrats d’extensió? Potser sota terra, gràcies a una xarxa de carrils bici subterrània. O en el trajecte que separa l’hotel del bar, convertit en circuit urbà.

Una darrera possibilitat és que aquests 2.000 quilòmetres només existeixin en una dimensió paral·lela a la de les nostres autoritats municipals, sempre partidàries de la grandesa i d’anar més enllà, fent pròpies infraestructures que no són seves, tal com s’ha vist amb el futbol o el golf.

Cambrils et convida a cafè si domicilies el rebut de l’IBI

 

L’Ajuntament de Cambrils ha presentat un nou pla de foment de la domiciliació tributària per al 2027 que preveu rebaixes directes en l’IBI urbà i en l’Impost de Vehicles de Tracció Mecànica per als contribuents que tinguin els rebuts domiciliats.

La mesura es complementarà amb la congelació de la resta d’impostos i taxes municipals, una política que el consistori aplicarà per segon any consecutiu, ja que l’any vinent hi ha eleccions municipals.

En el cas de l’IBI urbà, la bonificació serà de l’1% el 2027 i augmentarà fins al 2% el 2028. Pel que fa a l’impost de vehicles, la reducció serà del 2% el 2027 i del 4% el 2028.

Per beneficiar-se de la bonificació de manera automàtica, els contribuents hauran de domiciliar els rebuts abans del 30 de novembre. Els rebuts que ja estiguessin domiciliats i s’haguessin pagat correctament durant el 2026 quedaran incorporats automàticament al sistema.

Un altre requisit és que el contribuent estigui al corrent de pagament de totes les obligacions tributàries municipals el 31 de desembre de 2026.

En el cas de l’IBI, es mantindrà el sistema habitual de pagament fraccionat en dos terminis, sense que això afecti el dret a la bonificació.

L’Ajuntament presenta la mesura com un incentiu a la domiciliació dels tributs. Ara bé, en el cas d’un particular amb un rebut mitjà d’IBI, l’1% de bonificació pot representar aproximadament un estalvi d’entre 5 i 15 euros anuals.

Dit d’una altra manera, per a moltes famílies l’anomenat estalvi pot equivaldre, en termes pràctics, a un parell de cafès.

La diferència pot ser considerable, però, quan es tracta de grans superfícies, naus industrials o altres immobles amb rebuts tributaris elevats. En aquests casos, el mateix percentatge de bonificació pot arribar a representar estalvis de milers d’euros anuals.

Batejos de l’Amaya, la Sophie i el Martí

 

La parròquia de Santa Maria del Mar de Salou ha acollit durant les darreres setmanes tres baptismes: el 29 d’agost, a la una del migdia, va rebre el sagrament Amaya Rodríguez González, filla de Pedro Luis i Yaily.

Una setmana després, el 6 de setembre, es van celebrar dos nous baptismes. A la una del migdia va ser batejada Sophie Boussard Guevara, filla de Romuald i Dalia. Posteriorment, a dos quarts de dues va ser batejar Martí Abelló Cano, fill de Xavier i Beatriz.

Salou farda de 15 camps de futbol, però només tres són municipals

 

L’Ajuntament de Salou assegura que el municipi disposa de 15 camps de futbol. La dada, però, cal matisar-la: només tres són de titularitat municipal, mentre que els dotze restants pertanyen a una instal·lació privada.

Els equipaments municipals són dos camps de futbol 7 i un camp de futbol 11. La resta formen part de Mediterranean Sports Hub-Futbol Salou, un complex esportiu privat que disposa de 12 camps de futbol 11, amb superfícies de gespa natural, artificial i híbrida.

El complex també compta amb un miniestadi amb capacitat per a un miler d’espectadors i altres camps que es poden adaptar per a futbol 7 i rugbi.

Per tant, quan l’Ajuntament parla de 15 camps de futbol a Salou, està comptabilitzant com a propis equipaments que no són seus. I amb una diferència notable.

Passa el mateix que amb els camps de golf: l’Ajuntament diu que a Salou n’hi ha tres, però són privats, ubicats en terrenys que ens va arrabassar PortAventura. Amb la qual cosa acabes presumint de tenir el que no és teu.

Tret que es comptin els forats dels carrers, és clar.

Un carreró ple d’obstacles

 

El tram del carrer Pont dels Estanyets que hi ha a tocar del carrer Barcelona s’ha convertit en una perillosa cursa d’obstacles arran de les obres de l’Eix Cívic i la deixadesa municipal.

L’espai de pas és estret i el paviment presenta forats, esquerdes, irregularitats i pedaços d’asfalt que compliquen el trajecte a les desenes de persones que hi passen cada dia: gent gran, avis amb cadira de rodes o caminador, ciclistes, usuaris de patinets i veïns carregats amb les bosses de la compra.

I quan plou, la situació empitjora. L’aigua cobreix les irregularitats del terreny i converteix el pas en un potencial parany.

Les obres poden explicar que l’espai sigui provisionalment més estret, però no haurien de justificar unes condicions de pas tan precàries i poc segures.

Salou pot tenir grans projectes i flamants equipaments, com el xalet Fort que hi ha al costat, però l’accessibilitat també és important i es demostra en coses tan senzilles com poder caminar per un carrer sense haver de jugar a esquivar forats.

UTPS qüestiona el ritme de les obres i reclama explicacions al govern

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha reclamat explicacions al govern municipal de Salou pel que considera la preocupant lentitud amb què avancen algunes de les principals obres que s’executen actualment al municipi.

La formació assenyala, en concret, l’ampliació de la guarderia municipal, l’Eix Cívic i el barranc de Barenys, tres actuacions de gran importància per al municipi. Segons UTPS, alguns d’aquests projectes avancen a un ritme que genera preocupació entre els veïns i que mereix explicacions per part de l’Ajuntament.

Un dels casos que considera més preocupants és el de l’ampliació de la guarderia municipal, una actuació que, segons la formació, roman pràcticament aturada. UTPS reclama saber què està impedint l’avanç dels treballs, quins problemes s’han produït i quan està previst que l’actuació estigui realment acabada.

La formació també qüestiona el ritme d’execució de les obres de l’Eix Cívic i del barranc de Barenys, que considera extraordinàriament lent.

És en aquest context que UTPS planteja una pregunta al govern municipal: “Hi ha algun criteri electoral darrere del ritme d’execució d’aquestes obres?”.

La formació considera legítim plantejar aquesta qüestió quan projectes d’una gran importància per al municipi acumulen retards o avancen per sota del ritme que els ciutadans esperarien.

“Per què les obres no avancen més ràpidament”, es pregunta UTPS. I afegeix que, si hi ha problemes tècnics, administratius, contractuals o pressupostaris que expliquen la situació, l’Ajuntament els hauria d’explicar amb total transparència.

UTPS considera que els ciutadans “no haurien d’esperar que s’acostin unes eleccions” perquè determinades obres recuperin sobtadament el ritme, s’accelerin les inauguracions i es multipliquin les fotografies institucionals.

“Veurem com, a mesura que s’acosti la pròxima cita electoral, s’accelera la seva execució per arribar a temps a la campanya, tallar cintes i oferir a l’alcalde una nova oportunitat per fer-se fotografies?”, planteja UTPS. “Les obres públiques no s’han d’utilitzar com a eina de propaganda electoral”.

Per aquest motiu, UTPS reclama al govern municipal que informi públicament i de manera detallada sobre l’estat de les principals actuacions: grau d’execució, pressupost compromès i executat, modificacions, problemes existents, motius dels retards i calendari real de finalització.

També demana conèixer els terminis previstos per a les noves actuacions anunciades pel govern municipal.

UTPS conclou reclamant transparència, calendaris clars i explicacions públiques, i defensa que el ritme de les obres de Salou l’han de marcar “les necessitats dels ciutadans i no els càlculs electorals”. (Font: UTPS)

Del càncer i les frases fetes

 

Durant el treball que vaig realitzar en plena comunió amb el malauradament traspassat amic i artista Pino D’Angiò, per a la seva obra de teatre musical, de la qual soc l’única representant legal, durant més de tres anys de converses telefòniques, emails i també algun viatge, hi va haver un tema que puc referir aquí perquè la seva reflexió també ha estat publicada en mitjans.

Pino era un artista inclasificable, però summament realista. I després de tants mesos, durant els quals ja m’havia avisat que un dia podia morir-se, em va deixar anar una reflexió que vaig acceptar com una veritat.

El malalt de càncer pateix una ansietat que no s’acaba mai, em va dir, perquè sempre es diu: “Havia lluitat contra el càncer”, “està lluitant contra el càncer”.

I Pino va continuar:

“Jo no estic lluitant. Contra el càncer no s’hi lluita. No existeix cap lluita. Tot és retòrica. El càncer t’obliga només a esperar. A creure que és possible que tot vagi bé. A esperar que els tractaments funcionin, a esperar que tu aconsegueixis salvar-te. És una espera sense fi. Aquí no hi ha lluitadors braus. Estem en mans de la medicina”.

Em va commoure molt, però el seu to no era en absolut el d’una víctima ni el d’un supervivent. Era el d’una persona que comprenia la fragilitat i l’absurditat de tot allò que es construeix al seu voltant i que, tanmateix, era valenta i molt forta.

Només afegeixo el final de la seva reflexió, perquè em va semblar aleshores, i encara m’ho sembla ara, una lliçó de vida sense dramatismes.

“Quan vaig tenir el primer tumor a la gola, em vaig preguntar: «Per què precisament a mi?»”.

Jo vaig empassar saliva, perquè molts ens hem plantejat la mateixa pregunta.

I no li vaig respondre res. Qui soc jo, més que una persona sense el talent de la revelació i molt menys addicta al biaix de confirmació, per fer que tot a la vida m’encaixi segons una creença o un destí, quan de vegades simplement es tracta que “t’ha tocat”?

I no, no em serveix que sigui per aprendre.

Encara no havia acabat d’assumir la cruesa d’aquesta qüestió que tots ens plantegem quan li veiem les orelles al llop, quan em va dir: “I quan em vaig curar… Quan vaig refer la meva veu sense cordes vocals. Quan vaig continuar fumant i això em produïa una caixa de ressonància per poder continuar parlant. Quan ja havia esquivat la mort. Aleshores em vaig preguntar: «Per què precisament a mi?»”.

I senyores i senyors, no tenim resposta per a això.

Per a això que, en una situació així, es plantegen tants malalts, tants amics i tants familiars.

No tenim resposta per saber per què a uns sí i a d’altres no.

Va ser una lliçó d’algú que mai es va autocompadir i que, des del primer moment, va organitzar-ho tot perquè la seva família no pagués les conseqüències de la seva malaltia.

I no, Pino no va lluitar. La seva lucidesa el feia tan sincer com provocador. Ell no hi veia mèrits, però tampoc va abocar el seu patiment sobre ningú. Una presència d’ànim, exemplar.

Ho van fer els metges de Brescia, on anava cada quatre mesos. Una mica més i se’ls queda a la taula d’operacions, amb una aturada cardíaca, i tantes, tantes coincidències que desmuntaven aquest concepte de lluita.

Ho va fer la seva família, mantenint la fe. Ho van fer els seus amics, com continuo sent jo, lluitant per retornar la seva obra pòstuma a Itàlia tal com mereix aquest llegat, després d’haver respectat rigorosament el dol. I ho faig de l’única manera que sé, després d’haver vist com se n’anaven els meus pares per la mateixa malaltia.

Per damunt del cadàver del càncer.

I l’esperança, crec, en el meu cas em paralitza, consumeix part de la vida que hauria de ser viscuda amb tota la intensitat possible mentre es pugui. Cuideu-vos.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.