A
les classes de català per a adults, a l’Ajuntament, em van
ensenyar que es diu dona de fer feines, i no senyora. Això em va
recordar immediatament un trajecte en Plana, entre Cambrils i Salou,
anant a treballar al ressort dels mil premis. Darrere meu hi havia
dues senyores que necessitaven no sé què. Quan els vaig facilitar
la informació, em van donar les gràcies i, quan els vaig preguntar
si estaven de vacances, em van dir: “Sí, som dues cleaning
ladies”. Que, traduït literalment, és dues dames de la neteja. I
em va encantar. Perquè res fa pensar que pel fet de netejar una
deixi de ser una dama. I dit per dues senyores, passats els 50 anys,
tenia aquell regust de manual d’educació de postguerra,
d’urbanitat i bones maneres, que avui, vint anys després d’aquella
anècdota de l’autobús, gairebé han desaparegut.
Jo
continuo dient senyora a la doctora, també a la dependenta i també
a la recepcionista. I, a més, amb traïdoria, perquè se
n’assabentin els que venen darrere.
S’ha
passat de criada. De senyoreta de companyia que fa de tot menys
companyia. A la noia
si
neteja o si és una abnegada cuidadora. I en algun moment del
creixement de la nostra incultura general, l’única nota que no
consta en els títols acadèmics, es va decidir que una dona que
neteja no era una senyora. Que les prostitutes, no fos cas que
s’escandalitzessin, eren senyoretes de companyia o fulanes. Encara
que algunes tinguin més classe i savoir-faire que moltes dones que
no es venen a molts sinó a un de sol. I que qualsevol que faci una
tasca d’assistència és una dona, així, sense el mínim respecte,
és clar, tret que porti el títol penjat al costat de la bossa.
I
així ens trobem que a una dependenta li diuen: “Escolta, rossa”,
en lloc de senyoreta. I que les senyorasses s’ofenen si no se’ls
fan reverències i se’ls donen tractaments, encara que no tinguin
criades.
Aquest
grau de beateria i de supremacia sobre el fet de ser dona va arribar
al meu límit de tolerància quan un cap de departament em va cridar
per telèfon, sent jo també cap d’un altre departament. Perquè,
és clar, posar al seu lloc, sent dona, un tio que es comporta com un
goril·la està mal vist. I cal l’escarni, amb còpia CC al correu
electrònic a tota l’empresa, i en una reunió presencial, amb
aquesta premissa: “Qui t’has cregut que ets?”.
Que
s’assabentin que jo mano més —però no—, dona. És clar,
senyora cap de departament, era demanar massa.
En
realitat, creure, el que es diu creure, no. Però ser, sí. Perquè
això se soluciona responent: “Soc jo mateixa... i vaja per Déu.
El teu lloc ja estava ocupat”. Però aquí no soc la teva
subordinada i el llenguatge de cops al pit no va amb mi. I no, això
no va d’homes, perquè si en un linxament d’oficina hi participa
una altra dona que mana i que no protesta, com a testimoni de la
humiliació, la sororitat no hi és per enlloc. I la senyora cap
tampoc hi és. Si tu et defenses de la violència, ets la dona que ha
perdut els papers.
Que curiós. Això va de societat i arregla’t com puguis.
I
després hi ha totes aquelles dones que surten cada dia a treballar i
que perden el tractament de respecte pel camí: per assegurar-se el
sou, que és el que importa. Per no ser titllades de conflictives.
Per desaparèixer amb tal de romandre.
I
torno al ressort, on, anteriorment, abans d’ascendir, la meva
llavors cap em va comminar a posar-me l’uniforme de minifaldilla,
per a una tasca on era totalment prescindible. Escolta, que tinc 46
anys, i si em tornes ni tan sols a insinuar que m’he de vestir com
una noia de 18, et poso una denúncia per assetjament laboral. Fi.
Espero,
senyores, totes vostès, que acullin aquest pamflet incendiari amb
summa satisfacció i facin prevaler la seva dignitat per damunt de
títols batxillers i nobiliaris, això sí, sense jugar-se el lloc de
treball, però apretant.
Dames,
senyores i senyoretes. Dones com cal.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
