Vuit
conquilles recollides a la platja em donen avui la mesura del món
actual. Sàviament —diria que amb plena consciència de
l’ecosistema— un dels meus editors m’alerta que no cal
emportar-se-les; alteren la vida minúscula. Davant l’avís, em
quedo pensant que jo era de les que deien als nens turistes de la
Llosa, a Cambrils, no fa tant, que no s’emportessin els peixets i
organismes de les roques a la galleda dels castells; que no els
condemnessin a agonitzar per observar-los una estona. Ho deien a TV3,
al·ludint a com el turisme impacta en el delicat cicle de la vida
d’aquells éssers que, al cap i a la fi, no deixen de ser ocupes en
una closca morta. Vuit, dic. Vuit més vuit, més vuit d’altres
tantes persones, insisteix el meu editor. És un argument
irrefutable.
A
vegades escolto la senyora Sílvia Orriols i sento al meu cor, amb
les seves traces de bonisme, xiuxiuejar-me que el verb que ella usa
és contundent. Per molt que el senyor Salvador Illa la vulgui
desautoritzar en qüestió de cultura, així en públic, tant de pati
d’escola, guanya ella: és aquesta capacitat de projectar
convicció, d’aportar dades i generar un discurs atraient per a tot
aquell insatisfet amb la delinqüència, la massificació, la pobresa
i la minva en la qualitat dels serveis públics, per esmentar-ne
alguns. Em produeix la curiositat de qui escodrinya els detalls abans
de formar-se una idea cabal; i, per tant, no em pronuncio
políticament encara que digui veritats com punys.
D’Orriols
en vaig saber jo per allò de les llonganisses i els hàbits
alimentaris d’un sector de la població que, lluny d’apartar-se
del que no li convé, i en nom del respecte a la seva cultura,
gairebé exigeix que els altres no en mengem. Que ofèn la mera
presència. Em tinc per respectuosa, però no a costa del “treu-te
tu per posar-m’hi jo” i molt menys de “despullar un sant per
vestir-ne un altre”. I és que les religions de la pau solen ser
les mares de totes les guerres. Escolti, que ja sabem que a Catalunya
hi ha més porcs que persones; el més normal és que qui vulgui
se’ls mengi. Llançar la veritat incòmoda no és racisme de la
ultradreta, de la mateixa manera que lamentar-se avui per l’impacte
digital només delata el profund desconeixement d’aquells que no
van saber preveure-ho.
I
de tornada a la fragilitat marina —ja que la ciutadania se sosté
en el fràgil balanç que ens ofereixen els incompetents— em sembla
que, més enllà dels llors i víctors dels organismes empresarials
de Tarragona, felicitant-se per l’increment econòmic traduït en
la gran pàgina al Diari amb el “Gràcies, turistes” i un
“¡Gracias Aragón!” al Heraldo, que escrivia, plena d’orgull i
satisfacció (mitjanament borbònica), la senyora Berta Cabré, ningú
s’ofèn per un creuer, però a la Pineda els propietaris de segon
habitatge aixequen un clam comunitari per les tarifes de pàrquing.
Sembla que aquesta massa turística que atraca en la nostra riba no
causa cap perjudici. Un creuer, més un, més un… més un… i a
dipositar la seva contaminació a casa nostra. Es nota que no ha
sentit com ens menyspreen els aragonesos contraris a la catalanitat,
els que porten el menjar de casa per no gastar perquè, segons el seu
parer, vivim gràcies a ells… Un altre vassallatge, senyora Cabré,
com Salou amb PortAventura.
Vivim
anant a batzegades d’extrem a extrem, aferrant i deixant anar
siguin creences o valors i, així, és molt fàcil xocar fins i tot
estant tan diametralment oposats. Patim l’època del xoc radical
entre cultures i nacions a cavall d’una globalitat que ningú va
buscar i ha arribat per quedar-se, per universalitzar el que és
autòcton i contaminar el que és genuí en un exercici de coherència
impossible, on se’ns exigeix respecte per no ser respectats. Potser
és hora d’entendre que l’ecosistema, el social i el marí, no
sobreviu només a base de bones intencions, sinó de posar límits
abans que la closca s’acabi de trencar.
Posar
tots els ous del PIB a la cistella del turisme —que ja frega un
històric 14% de la nostra economia amb més de 200.000 milions
d’euros— és hipotecar el futur dels seus fills per a quan passi
la moda i resulti més barat anar a Tailàndia o a una emergent zona
d’Àfrica que a Espanya. En un pròxim moment, i per molt que la IA
esgarrapi llocs de gestió, continuaran fent falta les arts i els
oficis i els porcs. Aleshores... quan les glorioses pernoctacions del
pa per avui siguin, com els creuers i la massacre de criatures al
mar, ecos de poca sostenibilitat, no desitjo saber de què es viurà
en aquesta costa.
Però,
què els he d’explicar que vostès no maquillin, manipulin i
amaguin ja?
Vaig
a fer-me un entrepà d’arepa amb kebab, arròs rossejat i calçots,
amb el seu permís... així arriscant l’apropiació cultural perquè
som tots the
lemonary pear
a
l’hora de celebrar la universalitat.
Ara
miro el recipient on descansen les conquilles i prenc la decisió,
sota el pes imposat de la culpa judeocristiana, de retornar-les al
mar.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
