Estimada Elena,
He
llegit atentament tant les teves declaracions sobre “la russa que
parla català” com els recents i vergonyosos assumptes dels perfils
falsos.
Jo,
com tu, estimo Salou, però des de la distància. Perquè, per a mi,
Salou sou les persones i deu anys de la meva vida: el Galas, la meva
escola de dansa, els hotels, els amics dels comerços i tot el que
vaig viure fins que vaig marxar. No pas la institució municipal, amb
la qual tant em vaig comprometre, a més a més gratuïtament, en
tants actes i esdeveniments, precisament pels seus ciutadans.
Vull
dir-te que t’entenc. Quan vaig arribar a Salou, que forma part de
Catalunya, que jo sàpiga, vaig tenir dues benvingudes ben diferents.
He de dir que les famílies fundacionals i els empresaris em van
tractar molt bé, igual que, en general, les famílies vingudes de
fora. I quan dic de fora, em refereixo, per exemple, a Reus, Jaén o
Barcelona, d’on també procedia jo.
Però
també vaig haver de lluitar contra les suspicàcies d’un
determinat sector de la població, que em veia poc menys que com una
estrangera, fins i tot com una intrusa.
No
és una qüestió de nacionalitat, sinó de provincianisme, propi de
pobles petits, on la vida dels altres és motiu de xafarderia. I no
pas d’una ciutat que, com molt bé deia Pablo Otal, és
cosmopolita.
I
et seré molt sincera, a tu i a tothom: per part meva, i encara que
ja no hi visqui, he retirat la confiança a l’alcaldia després de
diverses situacions relacionades tant amb el padró com amb les meves
crítiques en premsa, que no eren constructives, sinó urgents. Quan
dic “he retirat”, vull dir que el meu escrit va entrar al
registre per deixar-ne constància, com es diu en castellà: “Caiga
quien caiga”.
Segurament,
qui llegeixi això dirà: “D’acord, doncs molt bé”. Però
resulta que aquesta decisió té una conseqüència cultural. Una
proposta que primer vaig fer a l’Ajuntament i que, a la vista del
que sé —i no m’invento res—, vaig decidir canviar.
Em
refereixo al fons de més de 7.000 fotografies digitals, a més dels
àlbums de negatius i les fotografies en paper del meu germà Quim,
traspassat recentment. Allò que havia de quedar-se per a tothom, per
mèrit propi, ara estarà tutelat exclusivament pel Centre d’Estudis
Salouencs.
I
el mateix passarà amb el fons dels vuit anys de l’Escola Carol
Dansa, on 300 famílies van trobar un lloc on veure créixer les
seves filles i els seus fills en un ambient sa, no competitiu i
artísticament molt ric.
Més
de 90 vídeos, centenars de fotografies, premsa i programes aniran
igualment al Centre, com a part del meu llegat cultural. Perquè
aquest material és per a ells, per a les famílies. Aleshores no
teníem una càmera al mòbil.
Si
destaques, malament; i si no fas res, encara pitjor. És una llei no
escrita: qui ve de fora o té iniciatives fa por o molesta. Gairebé
sempre.
L’estat
de Salou el 2024, quan hi vaig viure durant deu mesos després
d’haver marxat el 2004, em va semblar lamentable. Efectivament,
darrere de la postal hi ha moltes necessitats per cobrir.
Però
tornant al que deia abans, he tingut la sort de treballar i conviure
amb russos, turcs, búlgars, romanesos, brasilers, argentins,
ucraïnesos, anglesos, italians i francesos. Si entre tots no ens
haguéssim ajudat, no sé què hauria passat... Potser el que cal és
una invasió alienígena per entendre que això és molt més gran
que el patriotisme de bandera, sobretot quan hi ha guerres: és una
qüestió humana que va més enllà de qualsevol territori. I et diré
una cosa: cal tenir la ment molt petita per no entendre que les
fronteres s’han anat diluint com a conseqüència de la
globalització.
I,
malgrat tot, una és d’on viu, treballa, estudia, aporta, menja...
i respira.
Així
doncs, els espanyols nouvinguts, els xinesos, senegalesos i magribins
que també parlen o aprenen català es troben, com tu, assenyalats.
Poca broma! En lloc d’entendre que la llengua està feta per
comunicar-se i no per crear encara més diferències.
Et
dono tot el meu suport, Elena, en el teu afany per construir un Salou
molt millor que el que teniu ara. Tant de bo trobis els aliats
necessaris per fer-ho possible.
Les
persones de Salou estan immerses en problemàtiques prou importants
com per haver de suportar el grau esperpèntic dels perfils falsos i
tantes altres coses pròpies del conte del vestit nou de l’emperador,
a qui ningú no s’atrevia a dir que anava nu.
Perquè
un govern sobre el qual pesa la sospita de crear perfils falsos per
difamar i desinformar no és digne de continuar al capdavant d’una
institució pública.
Per
últim, sé per experiència que aquí, en general, no hauria de ser
així, però hi ha una tendència a matar el missatger de les males
notícies en lloc d’acceptar que cal un canvi.
I
no explicaré res més del que sé pel que fa a aquest any, en què
he portat el Padró davant la GAIP perquè em va lliurar la meva
documentació personal amb parts ocultes amb tinta.
No
vull comprometre persones que no en tenen cap culpa.
Però
aquí, l’única llibertat d’expressió que conec és la de Carrer
del Mar, bromes càustiques i sarcasmes a banda, amb en Jordi Blasi.
Bona
sort i acabeu amb el Holding G. i tot allò que signifiqui una
vergonya i un malbaratament per als vostres veïns!
Una
abraçada.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.
