Sembla
que en els ministeris, entre cafè de comerç just i moqueta de
disseny, han descobert un nou enemic nacional: el terme #charo. Sí,
amics, segons el nostre Govern (aquest que sembla haver perdut el GPS
i la medicació contra la paranoia simultàniament), anomenar a algú
Charo
és
un acte de terrorisme sociològic, un atemptat masclista i,
probablement, la causa oculta del canvi climàtic.
Personalment,
em costa digerir tanta estupidesa institucional. Sort que faig servir
protector d’estómac. Delicada que és una.
Mentre
les llistes d’espera en sanitat són més llargues que la saga de
Star
Wars,
ells dediquen temps i diners dels nostres impostos a muntar una CSI
gramatical.
De
veritat no hi havia res més urgent que fer? Arreglar les carreteres?
Abaixar l’IVA?
No,
millor perseguir el llenguatge dels youtubers que prenen birra en
sana conversa o beuen aigua en un florer.
Es
recorden de Matilde?
Va
haver-hi un temps —remot, gairebé prehistòric— en el qual
Telefònica era el monopoli amic i les cabines de cristall servien
per a alguna cosa més que perquè els turistes es fessin fotos i
tanquessin en una pel·lícula a José Luis López Vázquez.
En
aquesta època daurada de les línies fixes, ningú s’esquinçava
les vestidures per la Matilde.
Aquella
dona que parlava per l’auricular no era una víctima de l’opressió;
era una institució.
Però
avui, amb tant d’observatori de gènere i tanta lupa sobre el
vocabulari, reconèixer que les Charos existeixen (i que són una
força de la naturalesa) és gairebé un delicte d’odi. Perquè
mirin, haylas,
com les meigues. I negar la seva existència és com intentar tapar
el sol amb un post-it del Ministeri d’Igualtat.
Diuen
que tothom té una opinió, igual que té un cul. El problema és que
ara, si se t’ocorre lluir la teva sense passar pel filtre de la
correcció política, se t’apareix el fantasma de Nadal del
governador civil de torn per a donar-te una estirada d’orelles
digital.
Vivim
en una hipersensibilitat asfixiant, on un adjectiu mal posat et
converteix en un pària. Ens estan deixant un aire tan pur de tanta
correcció que ens morirem de falta d’oxigen.
I
per rematar la feina nadalenca, parlem de l’anunci de la Loteria.
Quina fantasmada, si us plau! Mira que és difícil fer-ho malament
tenint el llistó per terra, però enguany s’han lluït: és,
senzillament, una cagada amb embolcall de luxe.
Trobo
a faltar al calb de la loteria.
Aquell home no necessitava guions existencialistes. Els protagonistes
podrien haver emmarcat una fotocòpia del dècim i usar els diners
sense tanta pretensió lacrimògena que no arriba a una generació
present que no sap el que és el postfranquisme ni l’escassetat.
D’escassetat
intel·lectual, també, anem escassos. Per això és necessari
escoltar, analitzar i descartar, si realment volem formar-nos una
opinió.
Bon
Nadal!
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
