El queixal ràdio

 

Hi ha històries que, quan te les expliquen per primera vegada, no saps si estàs davant d’una curiositat científica o d’una innocent presa de pèl.

A mi em va passar gràcies al doctor Antonio García G. Quan em va parlar del queixal ràdio, vaig pensar que havia decidit divertir-se a costa meva. Però no. Darrere d’aquella anècdota gairebé inversemblant hi havia un fenomen físic que va alimentar una de les llegendes més singulars del segle XX.

La teoria era tan senzilla com fascinant. Les antigues obturacions metàl·liques podien comportar-se, en circumstàncies molt concretes, com una petita antena. Si s’hi afegien dos metalls diferents, la saliva actuant d’electròlit i la conducció òssia del propi crani, la recepta era perfecta perquè la imaginació fes la resta.

No és estrany que més d’una persona jurés haver sentit música, veus o fins i tot codi Morse sense tenir cap ràdio a prop. Avui sabem que, si el fenomen existia, era extraordinàriament excepcional. Però les bones històries no sempre necessiten estadístiques; sovint els n’hi ha prou amb una possibilitat.

Confesso que jo també hauria anat directa al dentista.

—Doctor, crec que tinc una psicofonia.

—Obri la boca.

—És greu?

—Greu no... avui li entra Catalunya Ràdio pel queixal del seny.

I a partir d’aquí, la imaginació s’embala. Algú buscant el transistor per tota la casa fins a descobrir que el transistor és ell mateix. Un altre convençut que el seu empast només capta tertúlies polítiques. O aquell pacient resignat perquè, entre emissora i emissora, també li entren anuncis.

La història encara va guanyar més volada quan Lucille Ball va explicar que, després d’una intervenció dental, sentia xiulets i codi Morse. Mai no es va poder demostrar del tot. Però és una d’aquelles anècdotes que sobreviuen perquè són massa bones per deixar-les perdre.

Avui els composites moderns són infinitament més eficaços... i també molt més avorrits. Ja no converteixen una dent en un transistor improvisat ni deixen gaire espai perquè la fantasia s’hi escoli.

I potser és millor així.

Vivim envoltats de pantalles, notificacions, auriculars, rellotges intel·ligents i algoritmes que decideixen què escoltem abans fins i tot que nosaltres mateixos. En aquest món hiperconnectat, costa no sentir una certa simpatia per aquella vella llegenda d’un empast capaç de captar una emissora de ràdio.

Perquè hi ha invents que, encara que probablement mai no hagin funcionat tal com ens agrada imaginar-los, expliquen molt millor una època que molts llibres d’història.

I com que ja coneixeu la meva tendència a la imaginació desbocada, si algun dia he d’escoltar alguna cosa dins del cap —sempre que no sigui un motiu per acabar al psiquiatre—, em conformo que sigui la meva llista preferida d’Spotify.

Ara bé, vist el ritme que porta la tecnologia, potser el queixal ràdio només va néixer unes quantes dècades massa aviat.

No m’estranyaria gens que, d’aquí a uns anys, ja no ens venguin auriculars. Potser ens oferiran un xip capaç de reproduir la nostra música preferida sense necessitat de portar res a les orelles.

I aquell dia, més d’un recordarà amb un somriure aquella vella llegenda d’un simple empast capaç de captar una emissora de ràdio.

Això sí...

...espero que també hi hagi l’opció “sense anuncis”.

P. D. Si aquesta història hagués arribat a les mans de James Bond, segurament hauria acabat així:

—Martini?

—Agitat o remenat?

—Tal com cau.

—Que no vol que perdi la cobertura.

I ja sabem què hauria dit 007 abans de sortir per la porta:

“My tooth is my license to tune”.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Nova campanya de seguretat aquàtica per a platges i piscines

 

L’Ajuntament de Salou s’ha fet ressò d'una nova campanya de la Generalitat de prevenció per reduir els accidents en entorns aquàtics, coincidint amb l’inici del període de màxima afluència a les platges i piscines. Sota el lema A l’aigua, fem equip, es recorda que la seguretat és una responsabilitat compartida i que una actitud prudent pot evitar incidents greus.

Normes a les platges

S’insisteix en la importància de seguir les indicacions dels socorristes i respectar la senyalització, especialment el sistema de banderes que regula el bany. També s’alerta sobre els riscos dels dies de vent —quan els matalassos inflables i els flotadors poden ser arrossegats mar endins— i es demana vigilar els infants en tot moment. A més, es remarca la necessitat de mantenir-se fora de les zones reservades als esports nàutics, on circulen embarcacions i motos aquàtiques.

Normes a les piscines

Les indicacions també afecten les piscines, tant públiques com privades. Es recomana entrar a l’aigua de manera gradual, evitar el bany si es té malestar o cansament i extremar la vigilància dels infants, que han d’utilitzar materials de flotació adequats a la seva edat. També s’adverteix del perill dels jocs bruscos —com les empentes o els salts per sobre d’altres persones— i es recorda que les piscines particulars han de disposar de tanques protectores per prevenir caigudes accidentals.

Dones de Salou: Cinta Sanz Marro

 

La figura de Cinta Sanz Marro va ser una altra de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou: arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña que va servir per reivindicar el paper de les dones que van contribuir a construir la història del municipi.

Nascuda entre 1897 i 1898 a la caserna de carrabiners Maria Cristina, a Mont-roig del Camp (Miami Platja), Cinta era filla de Cinta Marro, natural dels Reguers, i de Carlos Sanz, originari de Mas de Barberans. Quan només tenia cinc mesos, el seu pare va ser destinat a Salou com a carrabiner, motiu pel qual la família es va establir al municipi, on va obrir una botiga d’ultramarins al carrer de l’Església.

Els inicis de cal Sisquet

Amb els anys, Cinta va conèixer Francesc Germà Gené, conegut popularment com a Sisquet, natural de Sant Cugat del Vallès. La parella es va casar i va tenir sis fills, entre els quals hi havia Francesc Germà Sanz.

Junts van adquirir el local d’un edifici situat a la cantonada dels carrers Barcelona i Llevant, on van obrir un bar que amb el temps es convertiria en el popular Hotel Germà, espai que actualment ocupa la perfumeria Druni.

L’establiment, conegut per tothom com cal Sisquet, es va convertir en un dels punts de trobada més emblemàtics del Salou de l’època. Inicialment, funcionava com a bar i, posteriorment, com a fonda, on s’oferien menjars econòmics i per encàrrec. També s’hi venia tabac i diversos objectes de regal.

Un espai de convivència durant la Guerra Civil

Durant els anys de la Guerra Civil, cal Sisquet va continuar essent un lloc de reunió per als veïns i els soldats destinats a la zona. El local acollia balls que ajudaven a alleujar les dificultats del moment.

Segons diversos testimonis, músics procedents de Vila-seca hi baixaven regularment per formar una petita orquestra. Entre ells, hi havia alguns professionals vinculats al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigits pel pare del reconegut pianista Tete Montoliu.

Acabada la guerra, el negoci va continuar creixent. Es van habilitar habitacions a la planta superior i Cinta Sanz va assumir la direcció de l’Hotel Germà, que també acollia banquets de casament i trobades populars.

El veí Quim Aragonés Forés va deixar escrit en els seus manuscrits un record d’aquells anys: “A les festes, per les tardes i nits, tothom es trobava al ball familiar de cal Sisquet, gran cafeter i bona persona. Es ballava amb gralles, després amb gramola i més endavant amb pianola”.

Posteriorment, el negoci va passar a mans del seu fill Francesc Germà Sanz, conegut com a Paquito Sisquet, i de la seva esposa, Josefina Solé Cardona, que van modernitzar l’establiment ampliant les habitacions.

A més, la pista de ball situada darrere de l’edifici es va reconvertir en un cinema a l’aire lliure, un dels espais d’oci més recordats pels salouencs durant dècades.

Un llegat que perdura

La història de Cinta Sanz Marro és també la història dels inicis de l’hostaleria moderna a Salou. El seu esperit emprenedor, compartit amb el seu marit, va contribuir a convertir cal Sisquet en un establiment de referència i en un dels centres de la vida social del municipi durant bona part del segle XX.

Avui, aquest llegat continua viu a través dels seus descendents, que regenten el restaurant La Gaviota, mantenint el vincle familiar amb la restauració i la història de Salou.

Fotos: la Cinta Sanz Marro, a l’antic bar, al Salou dels anys 40 (autor desconegut), i l’Hotel Germà, el 1965, feta pels fotògrafs Segú-Chinchilla.

Falta d’aigua i llargues cues en plena onada de calor al Festiuet

 

Nombrosos assistents al Festiuet, celebrat divendres i dissabte al Parc dels Emprius de Salou, de Salou han denunciat la manca de punts d’aigua potable dins del recinte del festival, una situació que, segons afirmen, s’ha repetit per segon any consecutiu malgrat les altes temperatures registrades.

Les queixes s’han difós a través de les xarxes socials i també s’han adreçat als Mossos d’Esquadra, a l’Ajuntament de Salou, els organitzadors del festival i a diferents mitjans de comunicació. Els assistents asseguren que dins del recinte només hi havia una única font d’aigua gratuïta, que, segons indiquen, correspon a una font destinada inicialment als gossos.

Diversos usuaris denuncien que aquesta única font havia de donar servei als prop de 30.000 assistents previstos durant el festival, fet que provocava cues inacabables. Segons aquestes queixes, aquesta circumstància convertia l’accés a l’aigua en “pràcticament inaccessible”, especialment en els moments de molta calor.

“La normativa exigeix aigua potable gratuïta accessible, però a la pràctica les cues la fan inaccessible. És un risc clar per a la salut”, assenyala un dels missatges adreçats als Mossos.

Un altre assistent interpel·lava directament l’Ajuntament de Salou afirmant que “una única font, a més per a gossos, per a 30.000 persones representa un risc evident per a la salut”.

Entre els testimonis recollits també hi ha el de diferents joves que asseguren que van desistir d’intentar arribar fins a la font.

“No vaig arribar a la font perquè la cua era infinita. Estava marejat de la set, tota la roba xopa de suor per la calor i vaig preferir marxar a casa abans de desmaiar-me”.

Altres participants expliquen que van intentar introduir ampolles d’aigua amagades perquè, segons afirmen, als controls d’accés se’ls impedia entrar begudes de l’exterior.

“Nosaltres vam passar ampolles d’aigua com si fossin entrepans, embolicades amb paper d’alumini. A altres persones els van obligar a llençar-les”.

Les crítiques no s’han limitat a la manca d’aigua. Diversos assistents també han qüestionat la distribució dels serveis del recinte.

Una usuària denuncia que una amiga amb discapacitat va tornar a sol·licitar sense èxit poder accedir amb un tamboret, mentre observava que altres persones entraven amb cadires de càmping.

També hi ha hagut queixes perquè els lavabos estaven concentrats en un únic punt del recinte, cosa que provocava grans aglomeracions i núvols de pols quan coincidien els desplaçaments entre concerts.

Les queixes sobre la disponibilitat d’aigua no són noves. Durant la primera edició del Festiuet celebrada a Salou, l’any passat, diversos assistents ja van denunciar la insuficiència de punts d’aigua gratuïta i les dificultats per hidratar-se en un context de temperatures elevades.

Aquest any, alguns participants reconeixen que el preu de l’aigua embotellada s’ha reduït de 3 a 2 euros, però consideren que aquesta rebaixa no resol el problema principal: la disponibilitat d’aigua potable gratuïta i fàcilment accessible.

Malgrat aquestes incidències, molts assistents també destaquen el bon ambient del festival.

“La gent va amb molt bon rotllo i pràcticament no hi va haver incidents”, assenyala un dels comentaris compartits a les xarxes.

Així va viure Salou l’inici de la Guerra Civil

 

Aquest 18 de juliol ha fet 90 anys del cop d’estat militar protagonitzat pel general Francisco Franco contra el govern legítim de la Segona República, una insurrecció que va desencadenar una Guerra Civil de gairebé tres anys i una dictadura que es va prolongar durant prop de quatre dècades.

Tot i ser aleshores un petit nucli costaner integrat dins del municipi de Vila-seca, Salou no va quedar al marge dels esdeveniments. L’esclat del conflicte va transformar profundament una població que començava a fer els primers passos com a destinació turística en un punt estratègic de la rereguarda republicana.

L’estiu de 1936, Salou ja rebia nombroses famílies, principalment procedents de Barcelona, que hi passaven les vacances. L’aixecament militar, però, va provocar una situació d’incertesa que va precipitar el retorn dels estiuejants als seus llocs d’origen.

El buit de poder generat durant les primeres setmanes del conflicte va donar lloc a un episodi singular de la història local. L’agost de 1936 es va constituir el Comitè Antifeixista de Salou, integrat per milícies i organitzacions locals que van declarar la independència municipal i van assumir el control de la seguretat i l’ordre públic.

Amb seu a l’antic edifici de la Duana, aquest organisme va actuar de manera pràcticament autònoma respecte de Vila-seca i va gestionar durant uns mesos els afers municipals com si es tractés d’un ajuntament propi. A més de mantenir l’ordre, el comitè va organitzar el repartiment dels subministraments bàsics, va requisar propietats considerades vinculades a sectors de dretes i va coordinar les primeres tasques defensives.

El retorn a la legalitat republicana

Al setembre de 1936, la Generalitat va ordenar la dissolució dels comitès revolucionaris per restablir el funcionament ordinari de les institucions republicanes. El de Salou es va transformar en una junta veïnal amb funcions municipals, situació que es va mantenir fins a l’abril de 1937, quan el territori va tornar formalment a dependre de l’Ajuntament de Vila-seca.

L’any 1937, davant el temor d’un possible desembarcament de les tropes franquistes a la costa catalana, la Generalitat i les juntes de defensa van impulsar un ampli sistema de fortificacions al litoral.

A Salou es van construir búnquers, trinxeres, refugis subterranis, polvorins i posicions d’artilleria, aixecats amb la participació tant d’obrers locals com de treballadors desplaçats d’altres indrets, fins i tot de Barcelona.

Entre les construccions més destacades hi ha els nius de metralladores de la Punta del Cavall, edificat sobre roca viva amb tres troneres orientades al mar, i els de la Punta del Porroig.

Al voltant del far de Salou també es van habilitar dues importants línies defensives, conegudes com la Glorieta i la Talaia, connectades entre si mitjançant refugis i galeries subterrànies.

Els bombardejos i el final de la guerra

La relativa tranquil·litat de la rereguarda es va trencar amb l’inici de l’ofensiva franquista sobre Catalunya a finals de 1938.

Segons la documentació històrica, el terme de Salou va patir almenys nou bombardejos aeris, efectuats principalment per l’Aviazione Legionaria italiana establerta a Mallorca. Els atacs buscaven destruir la infraestructura ferroviària i les comunicacions entre Tarragona i la resta del litoral.

Després de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre, l’avanç de les tropes franquistes des de l’interior va deixar sense utilitat les defenses costaneres, concebudes exclusivament per rebutjar un hipotètic atac per mar.

Salou va ser ocupat per les tropes franquistes a mitjan gener de 1939, pocs dies abans de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, i de l’èxode massiu de civils i militars republicans cap a la frontera francesa.

Nou dècades després de l’inici del conflicte, les fortificacions construïdes durant la Guerra Civil formen part del patrimoni històric de la Costa Daurada i estan protegides com a béns culturals d’interès local, constituint un testimoni material d’un dels episodis més dramàtics de la història contemporània de Salou.

En resposta al paroxisme legal de l’excel·lentíssim alcalde de Salou

 

Ja que es reivindica tant la legalitat, convé recordar que aquesta també obliga l’Administració. Respectar la llei no és només exigir-ne el compliment als ciutadans; és, abans de res, aplicar-la correctament des de les institucions.

La legalitat també inclou respectar el dret a l’empadronament d’una dona de 62 anys, copropietària d’un habitatge a Salou, sense exigir-li l’autorització signada del seu germà petit.

Vaig ser resident a Salou entre els anys 1994 i 2006 i vaig participar activament en la vida cultural i social del municipi. Després de viatjar i viure a Cambrils, l’any 2024 vaig sol·licitar novament el meu empadronament.

Malgrat això, la Regidoria d’Estadística, Habitatges i Padró em va imposar com a “obligatori” un requisit que, d’acord amb les consultes oficials efectuades a la Generalitat de Catalunya i amb la normativa del ministeri competent del Govern d’Espanya, no era legalment exigible. No se’m va oferir cap fonament jurídic que justifiqués aquesta exigència, quan una simple comprovació de la Policia Local hauria estat suficient per acreditar la meva residència.

Em vaig personar a l’OAC. Les mateixes funcionàries em van explicar que aquella exigència responia a un criteri intern per evitar reclamacions i discussions entre els residents de l’habitatge a les oficines municipals.

Per si això no fos prou, el mateix regidor Yeray Moreno em va respondre per registre amb un escrit en què s’afirmava que havia d’aportar l’autorització del meu “cònjuge”. La realitat és que no es tractava del meu cònjuge, sinó del meu germà. Aquest error consta en la resposta oficial registrada i convida a preguntar-se amb quin rigor es va analitzar el meu expedient.

Si avui es fan grans proclames sobre el compliment de la llei, seria coherent que la mateixa Regidoria expliqués públicament per què aplicava criteris interns que restringien drets dels ciutadans per simple comoditat administrativa. La legalitat no és un discurs que s’invoca quan convé; és una obligació permanent que vincula també l’Administració.

Pel que fa a la serp d’estiu sobre els manters, aquest és un altre debat. En aquest cas, aquest Ajuntament ha demostrat tenir molta més capacitat de flexibilitat i de consideració, sostinguda durant anys, amb aquest fenomen que no pas amb mi, una ciutadana que exercia un dret reconegut per la normativa vigent.

Aquesta és la contradicció. A mi se’m va exigir un requisit que, d’acord amb el criteri comunicat per la Generalitat de Catalunya i amb la normativa del ministeri competent del Govern d’Espanya, no era legalment exigible, mentre que davant d’una situació coneguda des de fa anys, el discurs sobre la legalitat sembla aplicar-se amb una intensitat diferent.

Si la llei és el gran argument, que ho sigui sempre. Sense excepcions ni dobles estàndards. No es pot exigir més rigor als ciutadans que a la mateixa Administració. L’Estat de dret no es defensa només amb declaracions públiques; es demostra garantint els drets de tothom i aplicant la llei amb el mateix criteri en tots els casos.

Per cert, ha quedat ben palesa la utilitat de la premsa en paper per a l’Ajuntament de Salou: al Teatre Auditori de Salou, on recollir l’aigua del terra, per les inundacions, amb diaris és un mètode habitual.

La seva paraula sobre la legalitat, senyor Granados: paper mullat. (Més informació aquí).

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Quan la Bandera Blava sí que interessa

 

Hi ha imatges que, sense voler-ho, resumeixen tota una manera de fer política. Veure l’alcalde de Salou, Pere Granados, somrient durant la hissada de la Bandera Blava al Club Nàutic n’és una.

No perquè el Club Nàutic no mereixi aquest reconeixement. Al contrari. És l’única entitat del municipi que manté aquest distintiu i és lògic que el celebri. El que sorprèn és la presència entusiasta de qui, des que Salou va perdre les Banderes Blaves de les seves platges, ha optat per desacreditar aquests guardons.

Quan les platges de Salou lluïen Bandera Blava, el distintiu era motiu d’orgull institucional. Formava part de la promoció turística del municipi i era present en notes de premsa, discursos i campanyes de comunicació. Però quan les platges van perdre aquest reconeixement, el relat va canviar sobtadament. Les Banderes Blaves van deixar de ser importants, es va posar en dubte el seu valor i es va transmetre la idea que aquell distintiu ja no era un indicador fiable de qualitat.

Ara bé, si realment la Bandera Blava és tan poc rellevant, què hi fa l’alcalde presidint o participant en l’acte d’hissada de l’única que conserva Salou?

És difícil no veure-hi una contradicció. O les Banderes Blaves són un reconeixement digne de ser celebrat, o no ho són. El que resulta poc coherent és defensar una cosa o la contrària segons convingui al relat polític del moment.

El més preocupant no és la fotografia en si, sinó el missatge que transmet. Quan un reconeixement afavoreix la imatge del govern, es converteix en un motiu de celebració. Quan el municipi el perd, es qüestiona el seu valor. Aquesta manera d’actuar dona la sensació que els principis són secundaris davant les necessitats de comunicació.

Al capdavall, no és la Bandera Blava la que ha canviat. El que sembla haver canviat és la conveniència de treure pit per una cosa que ja no tens.

Granados estrena una coberta que havia d’estar acabada fa dos anys

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va visitar dijous la nova coberta de la pista esportiva de l’Escola Santa Maria del Mar, una actuació que, per fi, ja està acabada i que entrarà en funcionament amb l’inici del pròxim curs escolar.

Segons ha informat l’Ajuntament, les obres s’han finançat a través del pla ImpulsDipta de la Diputació de Tarragona. La nova infraestructura permetrà que els alumnes puguin fer educació física i celebrar actes escolars protegits del sol i de les inclemències meteorològiques.

El consistori també destaca que la pista tindrà un ús compartit. Fora de l’horari lectiu, els clubs esportius del municipi hi podran entrenar, contribuint així a descongestionar la resta de pavellons i instal·lacions esportives de Salou. Aquesta és la primera actuació d’un pla progressiu per cobrir les pistes esportives de la resta de centres educatius del municipi. (Font: Ajuntament de Salou).

Més enllà de la visita institucional, la nova coberta arriba amb un important retard respecte al calendari anunciat inicialment. Els treballs van començar el juliol del 2024 amb la previsió que l’estructura estigués enllestida el febrer del 2025.

Finalment, però, els alumnes no podran utilitzar aquest nou espai fins a l'inici del curs 2026-2027, gairebé dos anys després del moment en què s'havia anunciat que estaria disponible.

Una de les causes del retard hauria estat l’adjudicació de les obres a l’oferta econòmica més baixa, una decisió que va permetre a l’Ajuntament estalviar 95.000 euros, però que no oferia prou garanties de seguretat.

UTPS denuncia que Granados utilitza una foto per simular suport veïnal

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha criticat la manera com l’alcalde Pere Granados ha presentat una trobada amb un grup de persones vinculades a la comunitat cubana del municipi, després que Granados mateix difongués una fotografia de la reunió a les xarxes socials.

En un comunicat, l’entitat considera que resulta “curiós” que es vulgui presentar l’acte com una reunió amb “els veïns”, quan la mateixa imatge mostra un grup reduït de persones en què s’identifiquen membres i persones vinculades a l’associació cubana de Salou i a l’entorn habitual de l’alcalde.

UTPS afirma que reunir-se amb amics o simpatitzants és “totalment legítim”, però qüestiona que aquesta trobada es presenti com si representés un barri o el conjunt de la ciutadania de Salou. El partit defensa que escoltar la ciutadania implica donar veu a totes les sensibilitats i no limitar-se a persones afins. En aquest sentit, sosté que la fotografia projecta una imatge de participació que “no es correspon amb la realitat”.

UTPS reclama una participació ciutadana “autèntica, plural i transparent” i considera que els veïns de Salou “mereixen una participació real, no campanyes d’imatge”. (Font: UTPS).

La polèmica s’afegeix a les crítiques que ja havia suscitat la publicació de la fotografia per part d’altres grups de l’oposició, que també van posar en dubte la representativitat de la trobada presentada pel cap del govern municipal.

Per cert, el lema que llueix Granados a la samarreta és una adaptació d’una consigna política de l’autòcrata dominica Joaquín Balaguer: “Mientras Balaguer respire, que nadie aspire”. 

Klein reactiva l’aparcament soterrat al Parc del Pescador

 

L’alcalde de Cambrils, Oliver Klein, ha reactivat el projecte per construir un aparcament soterrat sota el Parc del Pescador, una infraestructura que el govern municipal vol deixar encaminada abans que acabi l’actual mandat. L’objectiu és tenir enllestida tota la tramitació administrativa i convocar el concurs públic per adjudicar les obres abans de les pròximes eleccions municipals.

Segons les dades de l’avantprojecte, el disseny inicial preveu la construcció d’un aparcament amb aproximadament 375 places. El projecte es desenvoluparà mitjançant una concessió administrativa, de manera que una empresa privada assumirà la construcció de l’equipament a canvi de la seva explotació durant un període determinat i del pagament d’un cànon a l’Ajuntament.

L’any 2022 es va estimar una inversió de 3,5 milions d’euros, dels quals 2,5 milions corresponien a la construcció del pàrquing i un milió a la renaturalització de l’actual zona blava en superfície. Tot i això, el consistori haurà d’actualitzar aquests imports per adaptar-los a l’increment dels costos de construcció.

El futur aparcament presenta importants reptes tècnics per la seva ubicació. El Parc del Pescador es troba pràcticament davant de la línia de platja i del port de Cambrils, en una zona amb un nivell freàtic molt superficial. Això obligarà a executar un sistema d’impermeabilització i d’aïllament hidràulic especialment exigent per evitar filtracions d’aigua.

A aquesta dificultat s’hi afegeix un altre factor de risc. Cambrils acumula un llarg historial d’inundacions provocades pel desbordament de la riera d’Alforja, especialment durant episodis de pluges intenses. Aquesta circumstància obligarà els responsables del projecte a extremar les mesures de seguretat hidràulica en el disseny i l’execució de l’aparcament.

Malgrat aquests condicionants, el govern municipal manté la voluntat de deixar el projecte preparat perquè pugui ser adjudicat abans de la finalització del mandat i convertir-lo en una de les actuacions urbanístiques més rellevants dels pròxims anys a Cambrils. (Font: Diari de Tarragona).

Què farem amb els cadàvers dels molins de vent?

 

Cada vegada que s’exalten els beneficis d’una tecnologia em pregunto quina part de la història no s’està explicant.

Aquesta vegada el dubte em va sorgir durant un viatge en tren entre Tarragona i Saragossa, mentre per la finestreta se succeïen, gairebé sense interrupció, parcs eòlics que semblaven haver-se apoderat del paisatge.

No puc evitar veure-hi enormes moles que han canviat la fesomia de muntanyes i planes. I ara també del mar. Aquella imatge em va portar a fer-me diverses preguntes. Com afecten la fauna? Què passa amb els aerogeneradors marins? Què farem amb aquests gegants quan arribi el final de la seva vida útil?

La curiositat va poder més que jo, així que vaig recórrer al meu particular Consell General d’Intel·ligència Artificial. No buscava que em donés la raó. Buscava preguntes que normalment no apareixen quan se celebren les bondats d’una tecnologia. I, com acostuma a passar, com més aprofundia, menys rotundes em semblaven les respostes.

Vaig descobrir que un aerogenerador acostuma a funcionar entre vint i vint-i-cinc anys. Una gran part de la seva estructura es pot reciclar sense gaires problemes. El veritable repte semblen ser les pales, fabricades amb materials extraordinàriament resistents i, precisament per això, difícils de reciclar.

Durant anys, en alguns llocs, la solució va consistir a tallar-les i enterrar-les. Ben aviat vaig comprendre que no hi ha una resposta senzilla. Hi ha qui sosté que aquests materials són molt estables i no representen un risc comparable al d’altres residus tecnològics. Altres posen l’accent en l’enorme volum que ocupen durant dècades, en l’impacte que suposa enterrar-los o en els riscos que podrien comportar si s’incendiessin. Mentrestant, alguns països ja han decidit que no han d’acabar en abocadors i la indústria busca noves maneres de reciclar-los o reutilitzar-los.

Mentre avançava el viatge em va venir una altra idea al cap. Al llarg de la història hem construït moltes infraestructures convençuts que resolien un problema immediat i només anys després ens hem preguntat què calia fer-ne quan deixaven de ser útils. Va passar amb antigues línies ferroviàries, amb instal·lacions industrials, amb centrals energètiques i amb tantes obres que un dia van simbolitzar el progrés. Potser els aerogeneradors no en seran una excepció.

Hi va haver un temps en què talar un pi semblava poc menys que un assassinat ecològic. Avui acceptem amb força naturalitat enormes estructures industrials perquè produeixen energia o perquè es presenten com una peça imprescindible de la transició energètica. No pretenc establir equivalències. Només em crida l’atenció la rapidesa amb què canvien els arguments... i la manera com acabem mirant el paisatge.

Durant uns segons vaig mirar per la finestreta i vaig tenir l’estranya sensació d’estar travessant un escenari de Dune. Només faltava que un cuc gegant emergís de la terra entre aquells molins, convertits en els gegants de la Manxa del segle XXI. La imatge era tan absurda com inquietant.

Això sí, vaig poder certificar una cosa: arbres, el que es diu arbres... encara n’hi havia. I, si més no, una utilitat inesperada sí que els he trobat: per espantar els coloms de Tarragona, aquests gegants semblen absolutament imbatibles.

Quan el tren va arribar a Saragossa em va venir al cap una altra imatge impossible. Don Quixot i Sanxo Pança caminant al costat de C-3PO i R2-D2, sortits de la mítica La guerra de les galàxies, davant dels gegants de la Manxa del segle XXI.

Potser aquesta vegada Don Quixot no abaixaria la llança.

Potser simplement alçaria la vista... i formularia una pregunta.

Què farem amb els cadàvers dels molins de vent?

De moment, les respostes les deixo a la tecnocràcia.

Jo me’n vaig a caçar cucs a Dune.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.