Granados és el Joaquín Balaguer de Salou

 

La portaveu de Vox a l’Ajuntament de Salou, Anabel Rodríguez, ha denunciat la difusió d’una fotografia de l’alcalde, Pere Granados, que considera manipulada digitalment. A la imatge, publicada pel mateix alcalde a les xarxes  socials, Granados apareix envoltat de membres de la comunitat cubana resident al municipi.

“L’alcalde de Salou ha de recórrer a figurants de Photoshop per simular suport”, ha afirmat Rodríguez, que ha acompanyat la seva crítica amb la fotografia compartida pel mateix alcalde.

Efectivament, la imatge presenta diversos indicis d’haver estat modificada mitjançant eines d’intel·ligència artificial, amb anomalies visibles en algunes cares i en la composició de determinades figures, fet que ha alimentat la polèmica sobre la seva autenticitat.

Més enllà de la possible manipulació de la fotografia, el més preocupant és el missatge que apareix imprès a les samarretes que mostren alguns dels assistents. El lema diu: “Mientras Pere Granados respire, que nadie aspire”.

Aquesta frase és una adaptació d’una coneguda consigna política atribuïda a l’expresident de la República Dominicana Joaquín Balaguer o al seu entorn polític: “Mientras Balaguer respire, que nadie aspire”. L’expressió s’associa al seu estil de lideratge personalista i al control absolut que exercia sobre el Partit Reformista Social Cristià, rebutjant qualsevol intent de relleu intern.

Val a dir que el lema és tot un encert, perquè reflecteix fidelment la manera autoritària d’exercir el poder de Pere Granados i la seva voluntat de perpetuar-se al capdavant de l’alcaldia després de gairebé dues dècades de mandat.

UTPS acusa Granados d’arribar tard a la crisi de l’habitatge

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha posat en dubte l’anunci de l’Ajuntament de Salou sobre la construcció de 1.600 habitatges de protecció oficial durant els pròxims anys i es pregunta si aquesta iniciativa respon a una planificació real o bé és una reacció després que UTPS anunciés la seva proposta d’impulsar 1.000 habitatges assequibles si governa el municipi després de les eleccions municipals.

El partit liderat per Josep Maria Fernández Piñol assegura que celebra que el debat sobre l’habitatge hagi passat a ocupar un lloc central en l’agenda política, però considera inevitable preguntar-se “per què aquesta iniciativa arriba ara i no abans”, després de gairebé vint anys de governs encapçalats per l’alcalde Pere Granados.

UTPS sosté que, durant aquestes dues dècades, els joves i moltes famílies de Salou han vist com l’accés a l’habitatge s’ha anat dificultant sense que s’haguessin impulsat mesures com les anunciades ara.

La formació també recorda que no és la primera vegada que el govern municipal presenta grans projectes a les portes d’un cicle electoral. Com a exemple, recorda la ciutat esportiva, una infraestructura que, segons afirma, ha aparegut reiteradament en diversos programes electorals, però que encara no s’ha materialitzat.

Per aquest motiu, UTPS defensa que Salou necessita “menys anuncis d’última hora i més fets” i assegura que el seu compromís és treballar amb planificació, transparència i compliment dels projectes, especialment en una qüestió que considera prioritària com és l’habitatge.

UTPS conclou que els veïns de Salou “mereixen un govern que compleixi el que promet”. (Font: UTPS).

Noelia Castillo va ser violada a Salou

 

La mare de Noelia Castillo Ramos, la jove de 25 anys que el passat 26 de març va rebre la prestació d’ajuda per morir a l’Hospital Residència Sant Camil, a Sant Pere de Ribes, ha presentat una denúncia davant la Fiscalia perquè s’investiguin les agressions sexuals que, segons sosté, la seva filla va patir abans de sol·licitar l’eutanàsia.

L’objectiu de l’acció penal és identificar i depurar responsabilitats pels fets que, segons la denúncia, Noelia va deixar relatats als seus diaris personals. La mare assegura que la seva filla no volia que aquests presumptes delictes quedessin impunes, tot i que el seu deteriorament físic i psicològic li va impedir afrontar una investigació penal en vida.

Segons el relat recollit als seus escrits, Noelia hauria conegut un cambrer a Salou, on va ser drogada, alcoholitzada i posteriorment víctima d’una agressió sexual múltiple per part de tres homes.

La denúncia sosté que aquests fets van desencadenar una greu crisi emocional. Tres dies després de la presumpta agressió, Noelia va intentar suïcidar-se llançant-se des d’un cinquè pis, fet que li va provocar una paraplegia i dolors crònics. Aquesta situació va acabar portant-la a sol·licitar l’eutanàsia.

El cas de Noelia Castillo va tenir una gran repercussió mediàtica en convertir-se en el primer procediment relacionat amb la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia que va derivar en una llarga batalla judicial abans que es pogués executar la prestació d’ajuda per morir. (Font: El País).

Les tribus

 

Ho vaig aprendre als catorze anys. El dia que vaig dir que volia ser ballarina, les meves pròpies companyes de barra es van riure de mi. La professora de ballet també. Al col·legi Montseny, de Barcelona, alguns nens van ser més directes. “Puta”. La mateixa lliçó. Eren centres educatius… o fàbriques de renúncies? 

Encara no ho sabia, però acabava d’entendre el veritable poder de la tribu: vol que no siguis diferent.

I, per cert, hi havia les puntes. Aquell fosc objecte de desig de tantes nenes. Unes sabatilles de ras capaces d’obrir nafres i tenyir de sang les gases. Es lluïen amb patiment. Ens elevaven per damunt del terra per semblar etèries mentre els peus aprenien el veritable significat de l’esforç.

El públic veia un cigne. La ballarina coneixia la sang. I, tot i així, somreia.

Tenien un peatge. I l’assumíem encantades. Perquè cada ferida ens acostava una mica més al somni. També deien que allò no servia per a res. Anys més tard vaig canviar aquelles puntes per uns talons de nou centímetres. I tant que va servir.

Em van ensenyar a trepitjar amb determinació. A guanyar-me un lloc sense el permís de ningú. Primer damunt d’un escenari. Després a la vida.

Em van ensenyar tenacitat. Convicció. I la certesa que cap somni important no s’assoleix sense acceptar el peatge que exigeix. Era un pla, no una idealització romàntica.

Des d’aleshores ho he viscut en primera persona i ho vaig veure repetir-se una vegada i una altra com a professora de dansa. Canviaven els noms, les generacions i les modes. El mecanisme era exactament el mateix.

És un fet: ser gregari té un cost. La necessitat de pertànyer exerceix una pressió immensa. Tot comença molt aviat, quan neixen les vocacions i els futurs s’estavellen contra l’aprovació dels altres.

Una nena vol ser artista. “Sí, però…”.

Aquest “sí, però” és un botó vermell nuclear. N’hi ha prou de prémer-lo perquè comencin a esclatar els dubtes, les pors i les renúncies.

“Fes-ho com una afició”, diuen alguns pares. Una activitat que compartirà amb altres nens que, al seu torn, bloquejaran qualsevol forma de destacar, d’aspirar a ser més que una peça uniforme i grisa del grup. Per molts selfies d’èxit compartit.

Un nen vol ballar ballet. Aleshores el botó canvia de lloc i apareix el judici del gènere. “Marieta”.

Una paraula massa habitual no fa pas tants anys. Molt abans que Ángel Corella o Nacho Duato demostressin que l’excel·lència artística exigeix una convicció capaç de suportar el menyspreu, la incomprensió i fins i tot l’exili.

“Fes música. Millor canta en una coral. Això està ben vist”.

És igual que cinquanta menors acabin convertits en clons d’un professor l’únic objectiu del qual sigui acabar el curs sense baixes i fent exactament el mateix que tothom. No fos cas que la seva pròpia tribu el desacredités per sortir del carril.

La necessitat de validació arriba a extrems curiosos. A moltes escoles ja gairebé no s’assaja: ara s’entrena. Perquè “entrenar” sona més esportiu, més competitiu i, per tant, socialment més prestigiós.

La tribu sempre apareix. El líder que decideix què mereix un aplaudiment i què mereix una burla. I, per aquesta por ancestral a l’expulsió del grup, molts joves amaguen allò que realment desitgen fer.

La tribu té por de la diferència.

Els artistes solitaris, els diferents, els incompresos acaben marcint-se dins el gerro putrefacte de la mediocritat.

Com a professora vaig veure moltes vegades la brillantor als ulls dels qui volien més. També vaig veure com aquella llum s’anava apagant.

“Que estudiï anglès. Això de l’art no serveix per a res”.

Fins que un dia aquell mateix jove treballa com a animador turístic, monitor infantil o, simplement, constata que allò que “no servia per a res” era, precisament, una de les habilitats que ara li permet desenvolupar-se amb naturalitat.

Aleshores comprèn que ballar mai no va ser només ballar. També era aprendre a ocupar un espai propi. A mirar de cara. I a no ser qui es queda arraconat en un casament mentre els altres gaudeixen de la música.

Però hi va haver un dia que mai no oblidaré. A finals dels noranta, una alumna de dansa va rebre un missatge al seu Nokia. Una sola paraula: “Grassa”.

La setmana següent vaig perdre catorze alumnes. Les tres més populars es van quedar. Una d’elles, líder a l’Escola Elisabeth de Salou, l’emissora del missatge. Les altres van abandonar el curs per solidaritat amb qui havia estat assenyalada.

A qui va castigar realment la tribu?

No només aquella nena. També va castigar qui defensava que qualsevol menor tenia dret a ser respectat sense importar el seu físic. Em va castigar a mi.  A pagar el meu lloguer. I al meu compromís moral.

Allò no em va fer canviar d’idea. Ben al contrari. Em va confirmar una cosa que ja intuïa des dels catorze anys: la tribu no sempre protegeix. Massa sovint vigila. Jutja. Premia la uniformitat. I castiga la singularitat.

Les tribus canvien de nom amb els anys: Institut. Universitat. Feina. Professió. Xarxes socials.

Però la por de pensar diferent continua sent la mateixa.

Si vostè és pare o mare i el seu fill li diu que vol ser artista, científic, ballarí, fuster, músic o qualsevol altra professió que li faci brillar els ulls, escolti’l abans de respondre amb un “sí, però…”.

Perquè potser entre els seus amics ja hi ha algú disposat a prémer aquell botó vermell nuclear. Algú disposat a desactivar un futur brillant simplement perquè mai no va trobar comprensió per al seu.

No faci vostè el mateix. Doni suport al seu fill.

Potser per això, quan trobo algú diferent, l’entenc. Perquè sé que, moltes vegades, només necessita una petita empenta. Li toco suaument l’esquena, just allà on neixen aquelles ales que avui es compren per quatre rals a l’actual Ruta de la Seda digital.

És allà on comença a construir-se la seva veritable fortalesa. L’esquena i el centre, el motor d’una combustió de fe. L’estructura emocional des de la qual aprendrà a sostenir-se per ell mateix i a afrontar amb determinació l’etern dilema de l’heroica i anònima batalla quotidiana.

Aleshores sempre apareix la mateixa pregunta.

—Vola!

—I si caic?

I jo sempre dic: 

—I si ho aconsegueixes?

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Domi Palau Gavaldà

 

Ens ha deixat Domi Palau Gavaldà, de 103 anys. 

La Domi era la mare del Ramon Sagarra, un home molt conegut a Salou, com la seva dona, la Maria del Carme del Álamo Gendre, una de les primeres infermeres de l’hospital Joan XXIII de Tarragona i filla de la Teresina Gendre Bargalló, una altra família també molt arrelada al poble. La Domi també era l’àvia del doctor Ramon Sagarra Palau, reconegut metge de família de l’Institut Català de la Salut. 

El funeral se celebrarà demà, divendres 17 de juliol, a les quatre de la tarda a la parròquia de Santa Maria del Mar. Vetlla: sala 2, fins a les nou del vespre.

Granados: enyorar el passat després d’haver-lo destruït

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha compartit a les xarxes socials una fotografia històrica de la platja dels Capellans acompanyada d’un missatge carregat de nostàlgia. “L’arena, la duna i els pins dibuixaven un paisatge gairebé salvatge”, escriu, convidant a recordar “el passat d’un racó emblemàtic del nostre litoral”.

La imatge transmet una idea clara: reivindicar el Salou d’abans, el dels espais naturals, les dunes i els pins que definien el paisatge costaner abans de la gran explosió urbanística derivada del boom turístic.

Tanmateix, aquesta apel·lació al passat contrasta amb moltes de les polítiques impulsades durant els anys per Granados. Només cal recordar les crítiques veïnals per la tala indiscriminada d’arbres en determinats punts del municipi. Arbres eliminats que han estat substituïts per exemplars joves que necessitaran anys per proporcionar una ombra equivalent. 

Per no parlar dels anomenats refugis climàtics impulsats per l’Ajuntament, de dubtosa utilitat immediata precisament perquè la vegetació encara és incipient.

El debat sobre la defensa de la natura també inclou el bosc del Quec. La transformació d’una part d’aquest espai per desenvolupar el projecte del Pla de Maset, que ha comportat la substitució d’una part significativa del pinar per vinyes, ha estat igualment objecte de controvèrsia i ha alimentat el debat sobre el model ambiental que propicia l’alcalde.

A aquestes actuacions s’hi afegeixen les crítiques pel suport municipal a projectes desenvolupats entorn d’Infinitum (La Caixa), que han implicat transformacions del territori vinculades a l’ampliació de camps de golf i a noves promocions residencials de luxe entre pinedes que han estat arrasades. 

És cert que Pere Granados no és responsable de la desaparició del Salou que mostra la fotografia antiga. La major part d’aquella transformació urbanística es va produir molt abans que arribés al consistori. Però també és cert que, des que porta la batuta municipal, ha defensat un model de creixement desmesurat del turisme, la construcció de nous equipaments i l’expansió urbanística desaforada.

Per això, la referència nostàlgica a la platja dels Capellans d’abans i de com és ara suposa una contradicció entre el que diu que pensa i el que ha fet en els últims disset anys de mandat. En resum: tot plegat, hipocresia.

Granados parla del seu relleu... mentre prepara una nova candidatura

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha mostrat novament el seu cinisme amb una resposta sobre el seu possible relleu polític a l’Ajuntament en una entrevista concedida al Diario de Madrid. Preguntat sobre què li agradaria haver aconseguit quan acabi la seva etapa, l’alcalde afirma que només espera “que els veïns encertin en la seva elecció perquè hi hagi continuïtat en aquest Salou sostenible, pròsper i, sobretot, amb molta pau social”.

La declaració, però, contrasta amb la realitat política actual. Granados no es troba en la recta final de la seva carrera institucional, sinó que ja ha anunciat la seva intenció de tornar a optar a l’alcaldia a les eleccions municipals en el 2027. Per tant, quan parla del final del seu mandat no es refereix a un relleu imminent, sinó a un escenari que ell mateix intenta ajornar presentant-se novament als comicis.

Pere Granados forma part de la política municipal des de l’any 1995, quan va entrar a l’Ajuntament de Salou com a regidor d’Esteve Ferran. Des del 2009 ocupa de manera ininterrompuda l’alcaldia gràcies a una moció de censura, presentada a l’esquena de Ferran.

La referència a la “pau social” també ha generat sorpresa, ja que durant els seus anys de govern no han faltat els conflictes polítics (amb acusacions, fins i tot, de compra de vots), les tensions amb els seus detractors, les discrepàncies amb col·lectius veïnals i diverses polèmiques relacionades amb projectes urbanístics, la gestió municipal o les relacions laborals dins de l’Ajuntament.

A més, malgrat apel·lar a la continuïtat del seu model de ciutat, Granados ha necessitat en els seus mandats el suport desesperat de diferents forces polítiques per conservar l’alcaldia, després que FUPS deixés enrere les àmplies majories absolutes dels primers anys del municipi.

La resposta al Diario de Madrid deixa una paradoxa evident: l’alcalde parla del moment en què deixi el càrrec com si fos una realitat imminent, però alhora treballa per continuar ocupant-lo, com a mínim, quatre anys més. 

I sí, la pau social arribarà, però quan no hi sigui.

De professió, malcarat

 

Hi ha persones que sembla que hagin convertit el mal humor en una professió. Tant se val si treballen darrere una finestreta, responen un telèfon o atenen una recepció. És igual l’hora del dia. Elles ja estaven enfadades abans que tu arribessis.

Com a bona coneixedora d’aquesta província, els anys m’han donat prou dades per dibuixar el perfil típic de moltes recepcionistes, administratius i funcionaris. Afortunadament, alguns han estat aquella grata sorpresa que trenca la norma. Però la norma continua sent aquella presència ignominiosa de qui no aixeca la vista del teclat, et parla des de la condescendència com si tinguessis l’obligació de conèixer la normativa municipal, la sanitària i, de passada, el Codi Civil.

Perquè, senyores i senyors, si davant de l’excel·lència digital va aparèixer aquell ciutadà que va dir: “Soc gran, no soc ruc”, per poder gestionar els seus estalvis i resoldre els tràmits més quotidians, ara jo elevo la frase a un altre nivell: “Sigui amable; vostè no sap què està passant cadascú”.

Em refereixo a no deixar una persona en una finestreta explicant un problema privat, amb llàgrimes als ulls o a punt de perdre la paciència, davant d’una cua sencera de desconeguts. Hi ha assumptes que mereixen una porta tancada, una cadira i cinc minuts d’humanitat.

Si ja ens han tractat com si fóssim bestiar per fer una simple cua en ziga-zaga; si “falta aquest document” s’ha convertit en el nou “error 404” de les nostres vides; si fem tres còpies de seguretat de cada notificació per si l’Administració decideix que l’anterior no existeix... què més volen?

Darrere de cada estoic hi ha un impacient que va comprendre que la vida era alguna cosa més que néixer per omplir formularis, perseguir certificats impossibles i discutir amb un contestador automàtic que no para de repetir: “Premi el coixinet. Premi l’u. Premi el dos. Si vol tornar al menú principal, premi el nou”. Quan, després de vint minuts de musiqueta en bucle, finalment respon un ésser humà... resulta que no és el departament. I és aleshores quan un acaba recordant-se de la mare que va parir l’inventor de les esperes telefòniques automatitzades.

La paciència no neix; es fabrica a base de cues, finestretes i esperes telefòniques interminables.

Perquè la calor és insuportable i, exceptuant (Love Is Like a) Heat Wave, ningú no li troba la gràcia. D’acord que l’agost ens fongui les neurones i ens deixi la paciència en números vermells. Però una cosa és la irritabilitat i una altra, ben diferent, el mal humor convertit en manera de viure. La calor apreta; la mala educació és una elecció. L’agost ja té fama de ser el mes dels assassinats. No donem idees. Ja en tenim prou sobrevivint acabar a les finestretes, als contestadors automàtics i al “torni demà” sense acabar sortint emmanillats.

Siguem amables.

Ningú no arribarà més tard per cedir el pas a la vorera. Ningú no canviarà el seu destí per deixar passar una persona amb un sol producte al supermercat. Ningú no morirà per somriure, sigui en persona o per telèfon. I no, no cal tractar ningú de senyor o senyora. És que el somriure canvia la veu.

Amb això de les estrelletes de les ressenyes de Google, empleats i empreses tenen una petita espasa de Dàmocles penjant sobre els seus qüestionaris de qualitat. Potser no és el sistema perfecte, però almenys recorda que atendre bé també forma part de la feina.

Jo tinc un costum. Quan algú m’atén amb professionalitat, amb educació o, senzillament, amb humanitat, li dic: “Et posaré més estrelletes a l’enquesta de les que hi caben”. Riuen. Jo també. Però després procuro complir-ho. Perquè si exigim que es faci visible allò que es fa malament, també hauríem de reconèixer qui fa bé la seva feina. L’amabilitat també mereix un excel·lent.

Siguem amables.

Perquè l’àvia continua a l’hospital. O el teu marit. Perquè la quimioteràpia amb prou feines et regala uns mesos més. Perquè el nadó fa tres nits que no et deixa dormir. Perquè t’estàs separant. Perquè acabes de perdre la feina. Perquè fan mal els ossos, el ronyó, els ovaris, les hèrnies... i també l’ànima. Perquè l’estrès mata. I l’antipatia alimenta la desconfiança en aquest país de la desatenció al client que ben poques empreses aconsegueixen superar.

Deixem les cançons del mòbil per als auriculars. També les converses privades a crits. A l’autobús i a l’AVE ja ho adverteixen; ara només falta que alguns passatgers s’hi donin per al·ludits.

Siguem amables amb qui cedeix un seient. Amb la incertesa de qui està a l’atur. Amb la gana a casa aliena. Amb qui entra en una oficina sense saber ni tan sols com explicar el problema que porta al damunt.

I les institucions... que siguin representants i no botxins guiats exclusivament per protocols, tipificacions i codis interns. Les normes són necessàries. L’empatia també.

Collons! Som persones amb circumstàncies. Prou feina tenim carregant les nostres pròpies misèries per anar descarregant-les sobre el cap del primer que es creua pel nostre camí.

Diguem: “Que maca et veig avui!”. O simplement: “Et trobava a faltar”. “Com estàs?”. “Necessites res?”. Un missatge. Un emoji. Una trucada. De vegades cal ben poca cosa per canviar-li el dia a algú.

Comprenguem que tots som al mateix sac, suportant la ineficàcia d’uns i agraint la comprensió dels altres. Perquè, al final, només importa acabar un dia més amb les necessitats cobertes i sense un altre ensurt després d’un diagnòstic. Sense una altra trucada que et canviï la vida. Sense una altra notícia que et capgiri el món.

Així que provem de ser amables. És gratis. No requereix cap màster. No necessita cap protocol. I, fins avui, ningú no ha hagut d’anar a Urgències per somriure.

La gent acostuma a tornar-te el somriure. I saps quan és de debò, perquè et mira als ulls.

I si algun dia no entens per què algú sembla absent, irritable o cansat, recorda que potser està lliurant una batalla de la qual tu no en saps absolutament res.

Això sí... tampoc fem servir la vida com a excusa permanent per ser un malcarat.

Perquè una cosa és tenir un mal dia.

I una altra de ben diferent... ser de professió, malcarat.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Ana Belén Martínez Mora

 

Ens ha deixat Ana Belén Martínez Mora, de 49 anys. 

El funeral se celebrarà avui, dijous 16 de juliol, a les sis de la tarda a l’església de Sant Esteve de Vila-seca.

Canvi de data dels balls d’estiu a Salou pel futbol

 

L’Ajuntament de Salou ha anunciat una modificació en el calendari dels balls d’estiu per a la gent gran, previstos inicialment per aquesta setmana. A causa de la final del Mundial de futbol, el consistori ha decidit reprogramar l’activitat per evitar coincidències i garantir una participació més elevada.

Segons ha informat el municipi, l’esdeveniment se celebrarà divendres 17 de juliol, a les nou del vespre, a la Font Lluminosa. La vetllada gaudirà de l’actuació del duet Swing Family, que oferirà un repertori pensat per al públic sènior en un ambient festiu i estiuenc.

La regidoria de Gent Gran ha remarcat que l’objectiu és mantenir aquesta proposta lúdica, molt ben rebuda cada any, assegurant que les persones grans del municipi puguin gaudir-la sense interferències amb altres esdeveniments d’interès general.

A dalt, un moment de l’assaig dels balls d’estiu ahir a la nit a la Font Lluminosa.

UTPS retreu a Granados una llarga llista de promeses incomplertes

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha carregat contra la política d’anuncis de l’alcalde de Salou, Pere Granados, a qui acusa d’encadenar promeses que, amb el pas dels anys, “acaben quedant-se en no res”. La formació considera que el municipi necessita “menys promeses i més fets” i reclama una manera de governar basada en la planificació i l’execució dels projectes.

Segons UTPS, un dels exemples més recents és l’aparcament de quatre plantes anunciat a l’avinguda de Carles Buïgas durant l’actual mandat. El partit recorda que aquesta infraestructura encara no s’ha construït i assenyala que, posteriorment, el govern municipal va anunciar que els 6,5 milions d’euros previstos inicialment per a aquest projecte es destinarien a la construcció d’un pavelló al parc botànic, una actuació que tampoc no s’ha materialitzat.

La formació presidida per Josep Maria Fernández Piñol també recupera una promesa molt més antiga: la construcció d’una ciutat esportiva. Segons UTPS, aquest equipament va ser anunciat fa més de vint anys i encara continua pendent.

Pel que fa a l’habitatge, UTPS afirma que l’anunci de Granados de construir 1.600 habitatges de protecció oficial arriba poc després d’una reunió mantinguda entre representants del partit i tècnics de l’àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament per abordar el problema de l’habitatge assequible.

Segons explica la formació, en aquella trobada se’ls va comunicar que el seu projecte de construir 1.000 habitatges assequibles no era viable perquè el vigent Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) no ho permetia. Per això, considera sorprenent que ara sigui el mateix alcalde qui anunciï una modificació puntual del planejament urbanístic per fer possible la construcció dels nous habitatges protegits.

UTPS assegura que celebra aquest canvi de plantejament. El partit considera que, si finalment es modifica el POUM per facilitar la construcció d’habitatge assequible, serà una bona notícia per al conjunt de la ciutadania.

Finalment, Units Tots per Salou defensa que el municipi necessita “un canvi profund en la manera de governar” i sosté que només amb una gestió basada en projectes executats i no en anuncis es podrà garantir un Salou “amb més oportunitats, més futur i una millor qualitat de vida”. (Font: UTPS).

Teresa Recasens i Laura Mellau es desmarquen de Daza

 

Les regidores de Junts per Cambrils, Teresa Recasens i Laura Mellau, no formaran part d’Aliança Catalana ni acompanyaran el fins ara portaveu del grup municipal, Enric Daza, en el seu salt cap a la formació d’extrema dreta de cara a les eleccions municipals de 2027. Ambdues representants han desmentit categòricament les informacions que apuntaven a una integració en bloc de tot el grup municipal.

En una compareixença de premsa d’urgència, la regidora Teresa Recasens ha assegurat de forma contundent que no ha pactat res amb el partit liderat per Sílvia Orriols. “No combrego amb les idees d’Aliança Catalana”, ha sentenciat Recasens, que també ha refermat el seu compromís de continuar treballant a l’Ajuntament de Cambrils fins al final de l’actual mandat. La regidora ha explicat que cal respectar els votants i el programa original sota el qual van ser escollits el 2023.

Per la seva banda, la regidora Laura Mellau també ha descartat completament incorporar-se al projecte d’ultradreta. Segons ha confirmat, la seva intenció, ferma i planificada des de fa temps, és abandonar la primera línia política tan bon punt acabi el mandat.

El detonant de la crisi s’ha produït després que Enric Daza formalitzés el seu fitxatge com a alcaldable de la formació ultra. Daza s’ha defensat argumentant que hi va haver un “error” de comunicació i que ell mai va afirmar que les seves companyes canviarien de partit.

A més, el comitè local de Junts a Cambrils demanarà formalment l’acta de regidor a Enric Daza i li prohibirà de manera taxativa utilitzar la marca electoral Compromís per Cambrils. Aquesta contundent resposta arriba després que el fins ara portaveu del grup municipal hagi oficialitzat el seu canvi de files per esdevenir l’alcaldable d’Aliança Catalana per a les eleccions municipals de 2027.

Segons ha confirmat el president del comitè local, Gerard Garriga, a la Revista Cambrils, la formació tenia previst comunicar a Daza aquesta mateixa setmana que no comptaven amb ell com a cap de llista per als pròxims comicis. El partit ja ha elegit un nou candidat a escala local, la identitat del qual es presentarà de forma oficial a la militància el pròxim 28 de juliol.

Espanya guanya i els veïns de la plaça de la Pau ja tremolen

 

La selecció espanyola de futbol masculina es va classificar ahir per a la gran final del Mundial del 2026 en derrotar amb autoritat França per 0-2 a l'estadi de Dallas, a Texas. Els gols de Mikel Oyarzabal, de penal, i de Pedro Porro (aquest, molt aclamat per l’alcalde de Salou, Pere Granados, fanàtic a matar de la Roja), van segellar una victòria incontestable el mateix dia de la festa nacional francesa.

El partit de semifinals de la Copa del Món de la FIFA va començar amb un respecte mutu sobre la gespa, però el mig del camp d'Espanya, liderat per Rodri Hernández i Fabián Ruiz, de seguida es va fer amb el timó del joc. Al minut 19, una pifiada defensiva de Lucas Digne va acabar en una clara falta sobre Lamine Yamal dins de l'àrea. L'àrbitre el salvadorenc Iván Barton no va dubtar a assenyalar el punt de penal.

Mikel Oyarzabal va assumir la responsabilitat i, amb molta sang freda, va batre el porter Mike Maignan al minut 22. El davanter de la Reial Societat signava així el seu cinquè gol del campionat.

França, tocada pel gol i per la lesió prematura del seu central William Saliba, va intentar estirar les línies abans del descans gràcies a Kylian Mbappé, però es va trobar amb un Unai Simón impecable en les sortides de punys i en la lectura de l'espai.

A la represa, el seleccionador Luis de la Fuente va demanar als seus jugadors que mantinguessin la verticalitat. Lluny d'arronsar-se, el combinat espanyol va trobar el premi de la tranquil·litat abans d'arribar a l'hora de joc.

Així, un inspirat Pedro Porro va protagonitzar una paret perfecta a la frontal de l'àrea amb Dani Olmo. El lateral dret va rebre la devolució i va afusellar Maignan amb un xut ras i creuat que posava el 0-2 al marcador.

Només tres minuts després, un fora de joc mil·limètric va privar Lamine Yamal de celebrar el tercer gol de la nit. A partir d'aquí, Didier Deschamps va cremar les naus fent entrar Désiré Doué i Rayan Cherki, però el bloc defensiu espanyol va signar una actuació col·lectiva impecable. Marc Cucurella va assecar per complet les internades de Mbappé, que va acabar desguiterrat i amonestat amb targeta groga per una falta sobre el porter.

L’Ajuntament de Salou ja ha anunciat que retransmetrà la final entre Espanya i el guanyador del partit Argentina i Anglaterra en una pantalla gegant instal·lada a la plaça de la Pau. 

Pobres veïns, si guanya Espanya. El terrabastall sonor que es produirà serà molt pitjor al dels camions de la brossa de matinada.

Necrològica: Diego Fernández Granados

 

Ens ha deixat Diego Fernández Granados. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dijous 16 de juliol, a dos quarts de dotze del matí al tanatori municipal de Salou.

Salou, Vila-seca i Cambrils veuran el futbol amb pantalles gegants

 

Màxima expectació a la Costa Daurada per al decisiu partit d’aquest vespre (21:00 hores) que enfrontarà les seleccions d’Espanya i França per un bitllet per a la gran final del Mundial del 2026. Els ajuntaments de Salou, Vila-seca i Cambrils han confirmat la instal·lació de pantalles gegants en espais públics per tal que veïns i turistes puguin seguir l’enfrontament de forma totalment gratuïta i en un ambient festiu.

A Salou, el consistori habilitarà una pantalla gegant a l’interior del Pavelló Esportiu Centre. L’accés serà lliure fins a completar-ne l’aforament.

Vila-seca, per la seva banda, ha triat el parc de la Riera, a l’aire lliure. L’Ajuntament convida les famílies i grups d’amics a concentrar-se en aquest cèntric pulmó verd del municipi.

Finalment, Cambrils ubicarà la seva pantalla a la plaça de l’Ajuntament, un espai obert pensat per acollir la gran colònia d’espanyols.

Es preveu una gran afluència de públic als tres municipis, per la qual cosa les autoritats recomanen desplaçar-se amb antelació als punts de visionat per garantir un bon lloc abans del xiulet inicial de les nou del vespre.

Ah! No cal dir que el partit serà retransmès en francès per M. Rajoy.