Fa molts anys que no anava a una fira. La botzina dels autos de xoc funciona com un activador sensorial, almenys en el meu cas. Lluny de ser un reclam, m’ha portat a la ment potents imatges que, d’alguna manera, han entrat en tromba per l’únic canal que em queda per recordar com, quan i on vaig ser.
D’aquella fira del Poble Nou, a Barcelona, apareixen les pomes caramel·litzades de vermell i els núvols de sucre, possiblement l’objecte més desitjat als quatre anys, quan la constant familiar és que no et donaran tot el que demanes. Però això sí.
I una figura de cartró pedra d’un home cepat i somrient sobre una bóta de vi. Era el monument del poble menut a la crida de la festa de calendari.
D’aquella ensomniació infantil passo, abruptament, a adulta, amb diversos anys de gira, trobant-me sempre els mateixos firaires a les mateixes ciutats. Sopant a les dues de la matinada per 300 pessetes el plat de pollastre a l’ast amb patates. L’aroma dolç del caramel deixa pas a les brases amb pebrots i xoriços, mentre les meves companyes i jo rebem tiquets de regal per pujar a totes les atraccions. Firaires que havien conegut Lina Morgan, Juanito Navarro, Tania Doris i Colsada, Manolita Chen, Esteso i Pajares; que havien conviscut amb la carpa del Lido i amb altres invents de l’empresari Juan Ruiz.
En una d’aquelles carpes de Juan Ruiz vaig treballar amb els meus estimats germans Calatrava, acabant la temporada a Jaén i Saragossa. Tres funcions. N’hi havia que en feien sis.
Mai més.
I després, la fira de Salou, al port, uns anys més tard. Allà, als 32 anys, la festa del carrer s’acaba de cop amb la mala punteria. Després d’haver gastat més del que val l’os de peluix, el firaire me’l regala encara que no hagi encertat ni un sol tret.
Se m’acaba la fira per sempre.
Jo, que estava acostumada a Montjuïc i al Tibidabo... Tot se’n va al fons d’una vida les emocions de la qual recordo, però que ja no reconec.
Però, tot i això, en sentir la botzina, és la memòria la que em fa l’ullet amb un salt sentimental: el noi preciós que feia de bruixa.
Aquell que donava cops d’escombra de palla amb una disfressa sense gaire traça. En treure’s la careta per refrescar-se, m’allargava un parell de tiquets mentre m’estrenyia la mà amb una certa tendresa, mirant-me als ulls. Allà, a Sant Martí, al costat dels habitatges de la Santa Fe. Les llums, els colors, el soroll humà en la seva màxima expressió s’aturaven un segon, juntament amb la respiració, perquè no hi ha res més desitjable que pujar al tren i esperar que el noi es recordi de tu.
I se’n recordava, rèiem, i jo vaig aprendre que no tots els cops fan mal.
Malgrat totes les fires visitades, ni va tornar al meu barri ni el vaig trobar en cap altra fira. Va desaparèixer amb el mateix candor amb què va aparèixer. Des d’aleshores vaig comprendre aquell romanticisme d’aquells que se’n van anar amb un circ de pas, d’allà on no passava res, o era massa petit per a un esperit lliure.
I aquells nois que s’apostaven sobre les barres-seient dels autos de xoc, tots com ocellets, ull viu, mentre nosaltres, a l’altra banda, contemplàvem l’arribada de l’atracció per la llei invisible del tomb al cor. Aquell batec que avança més idealització que aventura i més hormona regirada que poesia.
Quina llàstima que tot això, encara que milers de nens i adolescents ho visquin com la seva primera vegada, passi a ser el despropòsit d’un carrer de barra lliure, on, de matinada, gots mig plens han quedat com a brossa als murs de les finques. El bar de l’equilibri precari, no fos cas que pateixin una hèrnia si s’acosten al contenidor de les escombraries. Les patates fregides, els recipients de cartró, les llaunes, els trossos d’entrepà per terra.
I els eterns molestadors, amb els seus crits ebris, fent del son dels veïns l’últim desig incomplert de l’estiu.
Beneeixo la innocència i la memòria de totes aquelles vegades, quan la fira era un espai delimitat i feliç, no el llit on dormim els qui no la visitem: un llit humit de calor, mentre decidim si ens ofeguem sense aire o respirem amb soroll.
I així, totes les festes estivals, que són obligatòries. Independentment de si volem participar-hi o no. Almenys a Saragossa, la fira era al descampat de Tenerías i no a la teva república del descans.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
