El 6 de setembre és el Dia Mundial del Sexe Oral

 

El 6 de setembre se celebra el Dia Mundial del Sexe Oral, una efemèride (no oficial) que aprofita la coincidència numèrica del 6/9 amb una de les posicions sexuals més conegudes: el 69, descrita al Kama sutra com una pràctica en què dues persones poden estimular-se mútuament de manera simultània.

La jornada forma part de les iniciatives que es duen a terme per promoure pràctiques segures, consensuades i informades, com també l’educació sexual, el consentiment, la igualtat i la comunicació en les relacions. També és una ocasió per parlar amb més naturalitat de sexualitat i contribuir a trencar alguns dels tabús que encara l’envolten.

Evidentment, Salou no podia ser aliè a una efemèride tan assenyalada, fins al punt que l’Ajuntament ha decidit recuperar el 6 de setembre la cloenda de les Nits Daurades que no es van poder celebrar el 15 d’agost arran de falsa alerta vermella (dic falsa, perquè al final no va caure ni una gota) de l’Inuncat. Com ara, la tradicional processó i el castell de focs.

Esperem que aquell dia el cel estigui força serè i no calgui activar un altre cop l’Inuncat. Perquè aleshores, en lloc de Nits Daurades el que tindríem és pluja daurada, una altra pràctica sexual que aniria en sintonia amb l’encisador 69.

El 15 d’agost l’únic perill que hi havia era el d’insolació

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va justificar la suspensió dels actes de cloenda de les Nits Daurades del 15 d’agost per l’activació de l’alerta vermella del pla Inuncat davant la previsió de pluges intenses. La decisió va deixar Salou sense la tradicional processó marítima de la Mare de Déu d’Agost i sense el castell de focs, dos dels actes més emblemàtics de la festa major.

Granados va defensar que la vida i la seguretat dels ciutadans, dels participants i dels visitants havien de prevaldre per damunt de qualsevol altra consideració festiva. Segons l’argumentari municipal, l’anul·lació va ser una “decisió responsable”, adoptada d’acord amb les indicacions tècniques dels serveis d’emergències de l’Ajuntament i de la Generalitat. 

El problema és el resultat.

Perquè el 15 d’agost, a Salou, no va caure ni una gota. Ni una. El dia va acabar amb unes condicions meteorològiques molt diferents de les que es temien: sol i temperatures pròximes als 30 graus segons diverses dades meteorològiques.

Aleshores, quin perill hi havia a Salou el 15 d’agost? El risc d’agafar una insolació?

Per cert, l’alcalde, Pere Granados, no ha donat explicacions sobre on eren ell i els seus regidors de FUPS, absents de la missa major. Que potser també hi havia alerta vermella a la primera fila de la parròquia de Santa Maria del Mar?

El 15 d’agost no es toca

 

Una alerta vermella de l’Inuncat pot suspendre una processó. Pot obligar a cancel·lar un castell de focs. Pot fer que un ajuntament decideixi que aquell dia no és segur sortir al carrer a celebrar res, encara que no hi hagi ni un núvol al cel. El que no pot fer (ni tampoc pot fer l’Ajuntament) és moure el 15 d’agost del calendari.

L’Assumpció de la Mare de Déu se celebra el 15 d’agost. No és una data escollida per l’Ajuntament de Salou, ni una casella d’un programa de festa major que es pugui desplaçar al primer diumenge disponible. És una solemnitat del calendari litúrgic cristià. I, per tant, hi ha una diferència important entre ajornar una festa i traslladar una celebració religiosa.

La suspensió de la processó i del castell de focs de les Nits Daurades davant una alerta vermella era una decisió comprensible. La seguretat de les persones ha d’estar per damunt de qualsevol programa festiu. Però una cosa és suspendre els actes previstos de manera precipitada i una altra, ben diferent, és anunciar que el 6 de setembre es recuperarà la celebració religiosa com si es tractés d’un concert que havia quedat pendent per culpa de la pluja.

Perquè el 6 de setembre no serà l’Assumpció. L’Assumpció continuarà sent el 15 d’agost.

Naturalment, la parròquia pot celebrar una missa, organitzar una processó o fer un recorregut marítim en una altra data. Ningú no discuteix aquesta possibilitat. El que resulta discutible és la manera d’empaquetar-ho institucionalment: missa, processó, recorregut marítim, castell de focs i fotos de l’alcalde a dojo, tot junt, per recuperar el que no es va poder fer el 15 d’agost i posar així el punt final a les Nits Daurades.

És aquí on una celebració religiosa corre el risc de quedar reduïda a un acte més del programa festiu municipal. Com si la processó fos equiparable al castell de focs, al concert o a qualsevol altra activitat que es pot ajornar i reprogramar segons li vingui de gust a l’alcalde.

I no cal ser creient per entendre la diferència. N’hi ha prou amb respectar el significat que una tradició religiosa té per a les persones que hi participen. Si l’Ajuntament organitzés una celebració del ramadà el 20 d’abril i després decidís recuperar-la el 10 de maig perquè havia plogut, probablement entendríem que alguna cosa no acaba de quadrar. Amb les celebracions cristianes hauria de passar exactament el mateix.

Es pot ajornar una processó per raons de seguretat. El que no es pot ajornar és el calendari cristià.

I potser el més sorprenent de tot és que, després de suspendre els actes per una alerta meteorològica, el consistori tingui tanta necessitat de recuperar-los que acabi convertint una solemnitat religiosa en una mena de capítol pendent de les Nits Daurades.

El 15 d’agost no és una activitat municipal que es pugui passar al 6 de setembre. És el 15 d’agost. I el calendari, ni tan sols a Salou, depèn del programa de festes.

Ara estaria bé que el 6 de setembre plogués a bots i barrals. Que falta ens fa, la pluja!

Carta oberta a Elena Zhukova

 

Senyora Zhukova,

Fa uns dies vaig llegir una frase seva sobre Salou que em va cridar especialment l’atenció. Va dir vostè que, al costat del “Salou de postal”, existeix un altre Salou: “un Salou de gent que vivim cada dia i veiem coses que no poden passar”.

Espero que sigui alguna cosa més que un eslògan.

Perquè jo conec aquest altre Salou.

Quan l’actual alcalde, Pere Granados, va entrar en política el 1995, jo ja feia anys que treballava i aportava a Salou. Vaig ser la primera coreògrafa catalana a presentar, amb ballarins també catalans, tres produccions per a tres temporades a la Sala Galas. La primera i única vegada en la seva història. Vaig produir espectacles per a hotels i ressorts de la zona. Vaig dirigir l’Escola Carol Dansa.

Vaig continuar vinculada a Salou durant anys i vaig col·laborar gratuïtament en actes de cultura, turisme i joventut. També vaig conèixer i vaig col·laborar amb Pere Granados quan va ser regidor de Cultura.

Una de les realitats que conec és la situació laboral dels artistes en l’entorn hoteler. La vaig viure professionalment i vaig ser jo qui va posar de manifest fa poc el tracte que rebíem: falta de respecte i condicions de treball que difícilment podien considerar-se dignes o segures.

Vaig arribar a treballar amb una tarima que no reunia les condicions necessàries i amb un vestuari improvisat sota un extractor de cuina, cobert per una lona i compartit amb gats les puces dels quals ens van acabar afectant.

Vaig advertir d’aquella situació el cap d’animació, que va ignorar la meva observació. Aleshores vaig anar a recepció i vaig demanar parlar amb el director. No es va dignar a rebre’m.

I, com aquesta, moltes altres escenes indignes per a un professional.

Molts professionals callàvem perquè necessitàvem continuar treballant. Jo no. Enfrontar-me a l’abús empresarial també em va costar alguna data, tenint aleshores al meu càrrec el pa de més de quinze persones, algunes d’elles de Salou.

Això també és Salou.

En un moment determinat, quan era directora de la meva escola de dansa, vaig ser convidada a participar en ERC Salou. Vaig dir que no perquè, per circumstàncies personals, no podia assumir aquell compromís. Mai no vaig formar part d’ERC. Escric des del que aleshores i ara considero honest.

Com a educadora i artista, vaig mantenir excel·lents relacions amb diferents membres del consistori: Jesús Barragán, Josep Maria Llorca, Benet Presas, Esteve Ferran, Pablo Otal, Maria Dolors Oliva i el mateix Pere Granados. D’aquelles relacions en van sortir coses bones per a la ciutadania. Aquest ha estat sempre el meu criteri, més enllà de la satisfacció personal per la meva dedicació a la que aleshores era la meva ciutat.

Com a directora artística i educadora, sempre m’he degut a tothom, sense distinció.

El 2024 jo tenia 62 anys. Era copropietària al 50% d’un habitatge a Salou juntament amb el meu germà, més jove que jo, i hi residia de manera efectiva. Ell hi estava empadronat des de principis dels anys 2000.

Quan vaig iniciar el tràmit per empadronar-me, se’m va requerir la seva signatura autoritzant el meu empadronament.

Em va semblar una exigència absurda. Vaig preguntar al Padró per què era necessària i no vaig obtenir resposta. A l’OAC em van confirmar que era un sistema per evitar “bronques” entre residents a l’Ajuntament.

Vaig consultar aleshores directament la Generalitat de Catalunya. La seva resposta, per escrit i amb data 15 de març de 2024, em va indicar que aquella autorització no era necessària i que, acreditada la meva residència efectiva, corresponia a l’Ajuntament fer les comprovacions oportunes i procedir a l’empadronament.

Tanmateix, l’Ajuntament va mantenir la seva exigència.

Finalment, vaig presentar la signatura del meu germà i vaig poder empadronar-me.

Vaig haver d’aconseguir l’autorització d’un altre adult, més jove que jo, de la meva pròpia família, per acreditar una residència que ja era efectiva i en un habitatge del qual jo mateixa era copropietària.

Això és el que em continua semblant inacceptable.

Per això vaig presentar una reclamació i vaig formular tres preguntes:

1. ¿Sota quin criteri legal em van obligar a presentar un document que la Generalitat i l’Estat no estableixen com a necessari?

2. Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal per garantir els meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?

3. Si el meu germà no hagués signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou hauria denegat l’empadronament?

Vostè és sòcia de govern. Apel·lo a la seva independència respecte d’Alcaldia i del Padró. Per a la ciutadania, l’eficiència administrativa ha d’estar per damunt de la política.

La Generalitat ja es va pronunciar expressament sobre el meu cas el 2024. La documentació és als registres. Vostè hi és. Comprovi-ho.

Què passa en aquest Ajuntament quan una Administració superior ja ha establert el que correspon?

On queda aleshores el principi democràtic?

Perquè el meu no va ser un cas aïllat. Si em va passar a mi, els està passant a altres.

Com veu, senyora Zhukova, la postal de Salou és com el “rasca i guanya”: encara hi ha molt per descobrir i molt per millorar.

Carolina Figueras Pijuán
Antiga resident i contribuent de Salou
Coreògrafa i directora de l’Escola Carol Dansa

Necrològica: Josefa Sánchez Caravaca

 

Ens ha deixat Josefa Sánchez Caravaca, de 91 anys. 

El funeral se celebrarà avui, dimarts 18 d’agost, a dos quarts de quatre de la tarda a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou. Vetlla: sala 1 del tanatori municipal.

Vox reclama un criteri únic i clar davant les alertes del CECAT

 

El grup municipal de Vox a l’Ajuntament de Salou ha demanat un criteri “únic, clar i proporcionat” per actuar davant les alertes del Centre de Coordinació d’Emergències de Catalunya (CECAT), després que el consistori suspengués els actes de cloenda de les Nits Daurades mentre municipis de l’entorn amb avisos similars van mantenir la seva programació.

La portaveu de Vox a Salou, Anabel Rodríguez, ha subratllat que “ningú discuteix que hi hagués un avís meteorològic ni que calgui actuar amb prudència”, però ha qüestionat que es transmetés que existia una “obligació de cancel·lar” quan la Generalitat no va imposar cap restricció específica a Salou.

Vox recorda que la suspensió de la processó, el castell de focs artificials i la resta d’activitats va ser una decisió pròpia de l’Ajuntament de Salou, mentre que localitats com Botarell, la Canonja, Colldejou, Aiguamúrcia, Tarragona, Ulldemolins, Senan, Vallverd o la Secuita van mantenir diversos actes sota avisos meteorològics semblants.

“No és seriós que davant avisos similars cada municipi actuï de manera completament diferent sense que ningú expliqui quin és el criteri. Això genera desconcert i desconfiança entre els veïns”, ha afirmat Rodríguez.

La formació ha avançat que s’ha posat en contacte amb el Departament d’Interior de la Generalitat i amb Protecció Civil per conèixer de primera mà quines comunicacions i recomanacions van rebre els ajuntaments i quin marge d’actuació tenien.

Vox també ha criticat la gestió de la informació durant la jornada. La prealerta s’havia rebut ja des del migdia del dia anterior, per la qual cosa consideren que hi havia prou temps per preparar una comunicació més eficaç amb veïns i visitants.

Rodríguez considera que la megafonia municipal té “molt marge de millora” i ha qualificat l’actuació durant la cloenda de les Nits Daurades com a “molt millorable, especialment en matèria d’informació i coordinació”.

Protocols fiables

Els regidors de Vox han recordat el precedent del mercat dels dilluns, restringit davant una previsió meteorològica que finalment no es va materialitzar en precipitacions.

“Sempre és millor prevenir que curar, però prevenir no significa aplicar automàticament la mesura més restrictiva. El CECAT falla massa i precisament per això necessitem protocols clars, informació precisa i criteris homogenis”, ha conclòs Rodríguez. (Font: Vox).

Salou lloga un sistema provisional per refrigerar el Mercat Municipal

 

L’Ajuntament de Salou llogarà durant deu setmanes un sistema provisional de climatització per al Mercat Municipal, un cop la instal·lació actual hagi quedat greument limitada en plena temporada d’estiu. El consistori ha anunciat que hi destinarà 15.880,52 euros.

El nou equipament arriba després que paradistes i clients hagin iniciat una recollida de firmes per protestar contra la calor extrema que pateixen a l'interior de l'edifici a causa del mal funcionament de l'aire condicionat. Segons els afectats, la maquinària de climatització fa uns set anys que arrossega problemes i deficiències.

L’Ajuntament reconeix que el sistema de refrigeració es troba en un estat de funcionament deficient. Dels quatre circuits frigorífics que conformen el sistema de producció de fred, només n’hi ha un d’operatiu. Aquesta situació redueix de manera molt significativa la capacitat frigorífica disponible i impedeix assolir les temperatures previstes per al funcionament correcte de l’equipament, especialment durant els mesos d’estiu.

Els tècnics municipals ja havien comunicat aquesta problemàtica en diverses ocasions i l’Ajuntament afirma que ja havia estudiat diferents alternatives per substituir integralment els equips de climatització. Al·lega, però, que fins ara no s’havia disposat de la consignació pressupostària necessària per executar la renovació definitiva.

Fins que arribin aquests aparells, el consistori ha optat per una solució provisional. L’Ajuntament considera ara que la necessitat és urgent perquè coincideix amb el període de màxima demanda de refrigeració i les altes temperatures poden afectar les condicions de treball dels paradistes, el confort dels usuaris i la correcta conservació dels productes alimentaris exposats a la venda.

El contracte preveu el lloguer d’una màquina amb bomba de calor, amb una potència de refrigeració d’entre 60 i 90 kW. El servei inclou el transport, la instal·lació, la posada en funcionament, el manteniment, l’assistència tècnica i la retirada de l’equip un cop acabi el contracte.

Roben els que no tenen targeta

 

Els Mossos d'Esquadra han detingut a Tarragona un home de 39 anys acusat de robar reiteradament pots de propines i objectes personals en diversos bars i restaurants de Tarragona i Cambrils.

El detingut aprofitava els descuits dels treballadors del sector de la restauració per cometre els furts. (Font: Diari de Tarragona)

Veus? A diferència d’aquest home, hi ha gent a la qual no li cal pispar per poder pagar les consumicions. N’hi ha prou amb treure la targeta d’alcaldia i endavant! Fins i tot et pots permetre el luxe de convidar altra gent perquè et votin a les municipals. Amb l’avantatge que, si te l’has oblidat a casa, t’ho paga el teu inseparable assessor de premsa, que també té targeta!

Assalt a la república del descans

 

Fa molts anys que no anava a una fira. La botzina dels autos de xoc funciona com un activador sensorial, almenys en el meu cas. Lluny de ser un reclam, m’ha portat a la ment potents imatges que, d’alguna manera, han entrat en tromba per l’únic canal que em queda per recordar com, quan i on vaig ser.

D’aquella fira del Poble Nou, a Barcelona, apareixen les pomes caramel·litzades de vermell i els núvols de sucre, possiblement l’objecte més desitjat als quatre anys, quan la constant familiar és que no et donaran tot el que demanes. Però això sí.

I una figura de cartró pedra d’un home cepat i somrient sobre una bóta de vi. Era el monument del poble menut a la crida de la festa de calendari.

D’aquella ensomniació infantil passo, abruptament, a adulta, amb diversos anys de gira, trobant-me sempre els mateixos firaires a les mateixes ciutats. Sopant a les dues de la matinada per 300 pessetes el plat de pollastre a l’ast amb patates. L’aroma dolç del caramel deixa pas a les brases amb pebrots i xoriços, mentre les meves companyes i jo rebem tiquets de regal per pujar a totes les atraccions. Firaires que havien conegut Lina Morgan, Juanito Navarro, Tania Doris i Colsada, Manolita Chen, Esteso i Pajares; que havien conviscut amb la carpa del Lido i amb altres invents de l’empresari Juan Ruiz.

En una d’aquelles carpes de Juan Ruiz vaig treballar amb els meus estimats germans Calatrava, acabant la temporada a Jaén i Saragossa. Tres funcions. N’hi havia que en feien sis.

Mai més.

I després, la fira de Salou, al port, uns anys més tard. Allà, als 32 anys, la festa del carrer s’acaba de cop amb la mala punteria. Després d’haver gastat més del que val l’os de peluix, el firaire me’l regala encara que no hagi encertat ni un sol tret.

Se m’acaba la fira per sempre.

Jo, que estava acostumada a Montjuïc i al Tibidabo... Tot se’n va al fons d’una vida les emocions de la qual recordo, però que ja no reconec.

Però, tot i això, en sentir la botzina, és la memòria la que em fa l’ullet amb un salt sentimental: el noi preciós que feia de bruixa.

Aquell que donava cops d’escombra de palla amb una disfressa sense gaire traça. En treure’s la careta per refrescar-se, m’allargava un parell de tiquets mentre m’estrenyia la mà amb una certa tendresa, mirant-me als ulls. Allà, a Sant Martí, al costat dels habitatges de la Santa Fe. Les llums, els colors, el soroll humà en la seva màxima expressió s’aturaven un segon, juntament amb la respiració, perquè no hi ha res més desitjable que pujar al tren i esperar que el noi es recordi de tu.

I se’n recordava, rèiem, i jo vaig aprendre que no tots els cops fan mal.

Malgrat totes les fires visitades, ni va tornar al meu barri ni el vaig trobar en cap altra fira. Va desaparèixer amb el mateix candor amb què va aparèixer. Des d’aleshores vaig comprendre aquell romanticisme d’aquells que se’n van anar amb un circ de pas, d’allà on no passava res, o era massa petit per a un esperit lliure.

I aquells nois que s’apostaven sobre les barres-seient dels autos de xoc, tots com ocellets, ull viu, mentre nosaltres, a l’altra banda, contemplàvem l’arribada de l’atracció per la llei invisible del tomb al cor. Aquell batec que avança més idealització que aventura i més hormona regirada que poesia.

Quina llàstima que tot això, encara que milers de nens i adolescents ho visquin com la seva primera vegada, passi a ser el despropòsit d’un carrer de barra lliure, on, de matinada, gots mig plens han quedat com a brossa als murs de les finques. El bar de l’equilibri precari, no fos cas que pateixin una hèrnia si s’acosten al contenidor de les escombraries. Les patates fregides, els recipients de cartró, les llaunes, els trossos d’entrepà per terra.

I els eterns molestadors, amb els seus crits ebris, fent del son dels veïns l’últim desig incomplert de l’estiu.

Beneeixo la innocència i la memòria de totes aquelles vegades, quan la fira era un espai delimitat i feliç, no el llit on dormim els qui no la visitem: un llit humit de calor, mentre decidim si ens ofeguem sense aire o respirem amb soroll.

I així, totes les festes estivals, que són obligatòries. Independentment de si volem participar-hi o no. Almenys a Saragossa, la fira era al descampat de Tenerías i no a la teva república del descans.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Mercedes Lemos Llaó

 

Ens ha deixat Mercedes Lemos Llaó. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dimarts 18 d’agost, a dos quarts de quatre de la tarda al tanatori municipal  de Salou.

Salou es retrata a si mateix

 

L’Ajuntament vol reforçar el missatge que Salou gaudeix d’un turisme arrelat al territori i alineat amb la vida quotidiana dels seus residents. Sota l’eslògan Turismo que suma, el consistori reivindica un model que vol equilibrar l’atractiu turístic amb la qualitat de vida local.

La imatge central de la nova promoció mostra el passeig de Jaume I, el més emblemàtic de la ciutat, flanquejat per palmeres i edificis moderns, en un dia radiant que subratlla l’encant mediterrani del municipi. El missatge principal Hoy lo visitas, nosotros lo vivimos cada día. Aquí se vive apel·la directament al visitant i remarca la identitat dels salouencs com a protagonistes d’un espai que vol ser compartit amb responsabilitat.

La iniciativa s’emmarca en una estratègia més àmplia per consolidar Salou com a destinació sostenible, competitiva i respectuosa amb el seu entorn urbà. La campanya es difondrà a través de xarxes socials, mitjans digitals i suports físics en punts d’alta afluència.

Dalt de tot, el passeig Jaume I, des d’una altra perspectiva, més real.

Ni l’alcalde ni els regidors de FUPS assisteixen a la missa major

 

La suspensió de la processó i dels posteriors focs artificials que havien de posar el punt final a les Nits Daurades per la precipitada alerta de l’Inuncat no va ser l’únic element que ahir va generar controvèrsia entre la ciutadania. L’alcalde, Pere Granados, i els regidors de FUPS Julia Gómez, Hèctor Màiquez, Xavier Montalà i Noelia Izquierdo no van assistir a la missa major de les vuit del vespre, prèvia a la processó de la Mare de Déu, prevista per a les 21.15 hores.

A la missa sí que hi van ser presents regidors tant del govern municipal (a l’esquerra, Marçal Curto, amb pantalons curts com si anés a la platja) com de l’oposició. Tampoc no hi va assistir cap membre del servei de Protocol i Comunicació de l’Ajuntament, com és habitual quan l’alcalde participa en algun acte oficial.

La missa major del 15 d’agost a Salou és l’acte litúrgic central del dia gran de les Nits Daurades, la festa major d’estiu del municipi. La celebració ret homenatge a Santa Maria del Mar, patrona de Salou, i esdevé un dels moments més significatius de la festa, en què conflueixen la tradició religiosa, la identitat marinera i la participació popular en plena temporada turística.

De fet, no sorprèn l’actitud de Granados. El passat mes de març tampoc no va assistir a Vila-seca a l’acte en què el president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar la primera fase del TramCamp, el tramvia que ha d’unir Cambrils, Salou i Vila-seca. Tampoc no va participar el mes de juliol en l’acte de col·locació de la primera pedra del projecte, amb la presència de la consellera de Territori, Sílvia Paneque.

Ahir, per acabar d’arrodonir-ho, a qui va plantar va ser a la Verge. Lògic d’algú que es creu deïficat.

Salou suspèn la seva nit més gran per una alerta que dura una hora

 

L’Ajuntament de Salou va suspendre ahir, a les 19.05 hores, la processó de la Mare de Déu d’Agost i el castell de focs artificials que havien de posar punt final a les Nits Daurades. El consistori va comunicar la decisió a la població a través de les xarxes socials després de rebre l’avís de risc associat al Pla especial d’emergències per inundacions de Catalunya (Inuncat), el protocol de Protecció Civil de la Generalitat per prevenir i gestionar episodis de pluges intenses i inundacions.

L’avís meteorològic de Meteocat es va emetre a les 18.41 hores, poc més de vint minuts abans que l’Ajuntament fes pública la suspensió. 

La decisió municipal es va justificar per raons de seguretat. La processó de la Mare de Déu és un dels actes més multitudinaris de l’any a Salou i el castell de focs congrega cada 15 d’agost milers de persones al passeig Jaume I. El programa oficial preveia la processó a les 21 hores i els focs a les 22.45.

Però la seqüència dels fets planteja alguns interrogants. Ahir a la tarda, mentre Salou anunciava la suspensió, el sol lluïa amb força al municipi i no hi havia cap senyal aparent de tempesta imminent. I, segons la informació meteorològica difosa posteriorment, el perill associat a l’episodi va desaparèixer poc després.

La situació encara resulta més sorprenent si es té en compte que el 15 d’agost era festa major en nombrosos municipis del Camp de Tarragona. Botarell, la Canonja, Colldejou, Aiguamúrcia, Tarragona, Ulldemolins, Senan, Vallverd o la Secuita, entre d’altres, celebraven també actes festius. No consta que aquests municipis suspenguessin les seves celebracions per aquest episodi. I a PortAventura es van llançar els habituals coets a l’hora prevista.

El problema, per tant, no és que l’Ajuntament decidís actuar amb prudència. El problema és la desproporció de la resposta. Salou va optar per suspendre precisament els dos actes que constitueixen el moment culminant de la seva festa major: una tradició religiosa amb una enorme participació ciutadana i el castell de focs que tanca les Nits Daurades.

Una decisió d’aquest calibre requeria alguna cosa més que una alerta meteorològica: requeria valorar l’evolució real de la situació, l’horari dels actes i les previsions actualitzades. I aquí és on apareix la dada més difícil d’ignorar: l’avís que havia provocat la suspensió es va produir a les 18.41 hores i poc després la situació meteorològica ja havia evolucionat favorablement, fins al punt que a les 19:41 (una hora després de llançar l’alerta), el Meteocat va informar que el perill ja havia passat.

Expedient X, padró municipal de Salou

 

En el bucle del padró, HELP!

Hi ha assumptes administratius que comencen amb una pregunta senzilla i acaben en una altra dimensió.

El meu va començar el 2024.

Han passat dos anys i encara tinc tres preguntes.

Tres.

No trenta ni tres-centes.

Tres preguntes traslladades a Padró, Alcaldia i Igualtat.

1. Sota quin criteri legal van obligar-me a presentar un document que la Generalitat, en resposta a la meva consulta, indica que no és necessari?

2. Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal, per tal de garantir els meus drets com a ciutadana catalana i espanyola?

3. Si el meu germà no hagués signat l’autorització, l’Ajuntament de Salou hauria denegat l’empadronament?

Tres despatxos. I jo, per cert, fins i tot vaig portar un clauer I Love Salou que em va regalar l’alcalde quan li vaig dir que tenia el cor partit entre Salou i Cambrils, com el d’Alejandro Sanz. Quines abraçades, quin carinyo… Quins temps! Calla, que em cau una llagrimeta.

I si Padró és Estadística, alguna raó deu tenir el nom: soc la variable estadística imprescindible, també coneguda com a tocacollons. Perquè al seu despatx no és que hi hagi un elefant: se’ls ha colat tot Jumanji.

A aquestes alçades ja no sé si estic davant d’un fenomen paranormal o d’un nou gènere de ciència-ficció municipal.

Perquè una cosa és entrar en un tràmit i una altra de ben diferent és no sortir en un bucle.

Benvinguts al bucle del padró. HELP!

El més curiós és que jo visc en un altre municipi. Però no considero l’expedient tancat.

En aquesta història apareix el meu germà petit, de l’autorització del qual depenia per poder empadronar-me a casa meva.

Una misteriosa càrrega que, finalment, es podia haver resolt amb una visita de la patrulla. És a dir, jo l’havia de sol·licitar. Perfecte. El petit detall és que ningú no em va informar que tenia aquest dret. En lloc d’explicar-me la solució, em van fer passar per l’embut de la signatura. Sense necessitat, segons l’empara de la Generalitat.

Aquí apareix el dubte:

Per què ningú m’ho va explicar?

També hi apareixen tècnics i regidors, pràcticament més hermètics que una carmanyola.

I aquí neix una altra qüestió:

El personal de l’ens cobra per fer correctament la seva feina? O són extres de la pel·lícula?

Perquè quan una ciutadana porta des del 2024 esperant una resposta, arriba un moment en què la paciència deixa de ser una virtut i comença a semblar un requisit obligatori.

I no, no en diré silenci administratiu.

És falta de respecte.

Perquè també tinc dret que em responguin.

Com si algú hagués ficat les preguntes en una càpsula del temps.

Així que potser hem descobert una nova dimensió municipal: existeix una solució, ningú no t’explica que la pots utilitzar i, per a més glòria, la mateixa Generalitat acaba contradient el bucle del padró de Salou.

Aquí és on entra Iker Jiménez.

Iker, necessitem una comissió d’experts.

Un per estudiar el document de la Generalitat.

Un altre per interpretar aquesta misteriosa obligació de l’autorització.

Un altre especialitzat en càrregues.

I potser algú del CNI.

Perquè el meu és un Expedient X.

I ara ja sé on va néixer la sèrie: a l’Ajuntament de Salou.

Mulder i Scully van començar aquí.

Jo, per la meva banda, estic pensant seriosament a portar el cas al Síndic de Greuges.

No perquè vulgui convertir això en una epopeia administrativa, sinó perquè m’apassiona la idea que existeixi alguna dimensió en què una administració tingui l’obligació de respondre.

Al principi pensava que tot allò es podia resoldre parlant.

Ara només sé una cosa:

Em queieu bé.

I el que és pitjor…

confiava en vosaltres.

Calla, altre llagrimeta.

Iker, prepara la comissió.

Segur que ens apareix una psicofonia en què se sent:

“Aquesta pesada… aquesta pesada…”.

Després de dos anys, tres preguntes i tot l’Expedient X:

per fi algú respon.

Encara que sigui des del més enllà.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.