Hi
ha un moment en què una cançó, un artista, una pel·lícula et
toquen i s’instal·len per sempre, no només en la teva memòria,
sinó en la manera d’absorbir l’art i d’integrar-lo en la teva
vida. Aquestes empremtes es posen de manifest el dia que l’artista
mor i et posen davant del descarnat mirall d’aquesta existència
que tu creies com a pròpia, però que està composta de fragments
d’altres persones.
De
sobte, recentment se’ns en van Dolly Parton i Tim Curry. Em costa
escriure sobre la Dolly perquè la seva cançó I
Will Always Love You sempre
em fa plorar, reconnecta totes les històries d’amor, més que
possibles.
I,
a dir veritat, a Tim Curry hi vaig arribar per tres camins. Jo he
trepitjat l’escena, graó a graó i molt des de baix, perquè
després de vuit anys dedicats al ballet vaig veure Fame,
d’Alan Parker, al cinema Aribau i em va remoure tant que vaig
sortir dient: “Jo vull això”. Ballar sense plorar per una
disciplina mal aplicada. Ser feliç en la llibertat que l’escenari,
malgrat totes les seves regles, et dona, sobretot quan cobres per
aprendre’n. Lluny d’aquella moral de veïnat, de quan ser
ballarina era sinònim de dona de mala vida.
Així
em va arribar, gràcies a aquesta pel·lícula, l’escena de culte
de The
Rocky Horror Show.
I, amb la recerca sobre el film, el fabulós Tim Curry, l’home
vestit amb cotilla i lliga més sexy que he conegut. The
sweet transvestite from Transylvania.
De
fet, la seva mossegada de llavi en aquesta cançó ha estat replicada
en moltíssimes il·lustracions: una sola icona per representar la
seducció en l’art. Vaig tenir la sort de conèixer dos fantàstics
Frank-N-Furter espanyols: l’aragonès Alfonso Nadal —també
protagonista de Jesucrist
Superstar amb
Camilo Sesto— i el talentós Xavier Morán, en la producció del
director Ricard Reguant, coreografiada pel meu amic i referent del
jazz dance a Catalunya, Máximo Hita.
Tres
versions, un aplaudiment unànime.
Són
símbols, estrelles d’altres temps… I passa com quan mirem el
cel: la brillantor continua viatjant per l’espai, encara que allò
que ens arriba ja no sigui la seva llum present. Quina metàfora del
que aconsegueix l’art escènic: que recordem una vida i hi posem
cares, bandes sonores i escenes en què mai no vam participar, però
que són per sempre nostres. Emocions vives que no es perden amb el
temps.
Si
comencem, cadascú, a fer la retrospectiva dels propis mites, trobem
camins d’estima i admiració que es van creuant amb milions de
persones. Cadascú manté el seu santuari en aquell racó que fa de
l’emoció sentida un motiu de comprensió, lucidesa i rendició
total.
Ens
dol la mort de persones alienes perquè formen part de les emocions
més autèntiques de nosaltres mateixos i, alhora, ens fan partícips
d’alguna cosa més important en relació amb els altres.
No
se m’acut res més que fer aquest homenatge a aquests dos artistes,
amb la frase atribuïda al no menys gran Anthony Hopkins, que
resumeix el privilegi d’envellir sent conscient de la bellesa,
l’experiència i l’aportació que ens han regalat tots aquells
que van fer de l’escena el refugi de la vida menys amable, dels
sentiments més exacerbats i de la capacitat d’imaginar i crear un
altre futur, un altre horitzó i una altra comprensió de qui som.
“Veuràs
que, a mesura que envelleixis, només voldràs plorar. I ni tan sols
es tracta de dolor. Es tracta de la glòria de la vida”.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.
.jpg)
