Internet,
les xarxes i els assistents d’IA tenen un interès especial a
eliminar qualsevol indici de nuesa. Caldria preguntar-se si aquesta
censura es correspon amb la realitat, quan ningú no veu sexualitat
en un infant acabat de néixer i nu. Se’l considera càndid,
innocent i net. Encara que, ben mirat, quina contradicció, el millor
és que no ha donat permís per ser exposat. En tot cas, el donen els
seus pares, com passa en la publicitat.
Però
si tu vols penjar una foto sexy, aquí ni el Quixot no resumeix la
qüestió d’haver topat amb l’Església.
En
un moment en què els menors consumeixen cada vegada més
pornografia, clarament adreçada als adults, una es troba amb traves
per penjar una foto mig sexy, encara que es mostri despullada amb una
certa gràcia i sense voler emular el desplegable central (mai més
ben dit) d’aquelles revistes que van adornar cabines de camió,
taquilles de vestidors col·lectius i tants altres llocs sagrats del
culte femení.
Tanmateix,
fa uns dies algú ha trobat la manera de colar pornografia a Facebook
mitjançant la composició de la fotografia, i no en revelaré el
truc. Em va sorprendre molt i vaig entendre com ho havia fet.
En
tot cas, deixo aquí aquesta reflexió: el 1992 vaig fer de model de
fotografia i escultura per al benvolgut i malauradament traspassat
Lluís Llongueras, devot del cos artístic de la dona en totes les
seves formes i expressions. Quan em vaig presentar amb un petit tanga
de color carn, em va dir: “No et cal. La nuesa és bella i neta; el
que sexualitza és la tira del tanga, aquesta és la provocació del
desig”.
Vam
fer la sessió, amb la signatura prèvia del consentiment, i aquí es
va acabar tot. Vam quedar que em donaria les fotografies, però el
temps és juganer amb la distància i deuen ser al seu llegat. Culpa
meva per no haver-les anat a recollir. Encara espero poder-ho fer,
perquè ja no tornaré a ser aquella, ni en cos ni en ànima. Seria
un insult a tot el que he viscut voler ser la mateixa.
Ni
tan sols sé en quin llibre o figura estic representada. Les cares no
hi apareixen, però reconeixeria el meu cos si el veiés.
Em
continuo preguntant per què a les pel·lícules hi ha un percentatge
elevat de nuesa femenina que supera el de la masculina i per què la
mostra del triangle pecaminós, tan nefastament anomenat parts
pudendes, continua sent la dinàmica gràfica, mentre que als
concerts i videoclips musicals es cometen cansosos actes
pseudoorgiàstics i pornogràfics, encara que s’hi vagi més que
caracteritzat, disfressat amb vestuaris impossibles que tallen les
línies naturals i exageren parts que ja són prou notòries.
Gràcies,
Sabrina Salerno, pel moment meravellós que ens vas oferir amb Boys,
Boys, Boys.
Mai una teta no havia donat tant de què parlar.
La
teta és legal si alleta i és luxuriosa si balla encantada
d’haver-se conegut. Beatots!
El
pecat, de vegades, és en la ment de qui contempla i no pas en qui
s’exhibeix.
Amb
la censura hem topat, però sempre ens quedarà la nostàlgia del cos
lliure de prejudicis de Michel Angelo, Canova i tants artistes que,
si més no, romanen en la cultura sense un trist i horrible drap al
damunt.
L’encant
de la vida és descobrir-la.
Efectivament,
aquesta idea de l’atracció i l’acceptació dels altres ha
arribat als menors. Ara m’ha agafat per penjar les meves fotos dels
16, 20, 30… 40 anys amb etiquetes ben clares de farmejar
aura.
Què
ens heu d’explicar, passerells, a les dones que vam iniciar la
revolució del topless?
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.