M’arriba
per diverses fonts la notícia que la platja situada al final de la
urbanització Jardins El Paradís ha de ser rehabilitada. I em fa
fins i tot gràcia que a la fotografia hi aparegui el “presi de la
urba”, com diu una exveïna maña
i
amiga meva.
Jo
hi vaig viure des del 2017 fins al 2023. I recordo perfectament la
primera vegada que vaig veure aquella platja.
“Maleïts!
Maleïts siguin tots!”, vaig exclamar, posseïda per l’esperit de
Charlton Heston a l’escena final de El
planeta dels simis,
davant les restes de l’estàtua de la Llibertat.
Perquè
això és el que faltava: la pel·lícula. Que, de pel·liculera, ja
n’hi havia prou amb mi.
Ja
saben, associació d’idees.
Jo
sempre li vaig dir la
platja del planeta dels simis.
I és que aquell lloc tenia alguna cosa d’escenari després de la
fi del món. Molt a prop d’allà, el mar també es va endur El
Glaoui, una petita construcció on molts nuvis anaven a fer-se
fotografies a la vora del mar.
El
que em resulta curiós és que hi vam viure sense aigua potable.
L’aigua estava contaminada pels fosfats dels camps i, quina
frivolitat, fins i tot els meus gossos bevien aigua mineral. També
em sembla rellevant que la urbanització no tingui clavegueram i que
cada parcel·la necessiti una fossa sèptica. Tot i que, des de fa un
temps, ja s’hi va canalitzar aigua de la bona.
En
aquella platja, però, hi passaven altres coses.
El
mar era públic, naturalment, però allà s’hi accedia sabent que
existia i coneixent, més o menys, els seus particulars usos i
costums. Hi havia gent que feia nudisme i gent que no. Ni un sol
problema. Als antics terrenys del càmping, algunes persones
practicaven cruising.
I també hi havia gent despistada, com un familiar meu a qui, pel
simple fet d’anar passejant sol, algú va proposar embolicar-se
sota una olivera.
Ja
ho veuen vostès.
Jo
també hi passejava amb els meus tres gossos. I, entre tantes
oliveres i després que m’apareguessin alguns homes amagats,
portava una navalla tàctica militar que m’havia regalat el meu
marit.
No
és que jo tingués cap intenció d’utilitzar-la. Déu me’n
guardi, de la violència. Però una, si l’ataquen, també haurà de
desempallegar-se’n per si Déu no apareix. O com Josefina Wilson,
la víctima de Pedro Navaja, amb la seva Smith & Wesson “pa
que la libre de tooodo mal”.
El
meu cap resolia la situació com podia. En lloc de pensar en termes
policials, pensava com una de les protagonistes assassines del
musical Chicago: “Ell va córrer cap al meu ganivet deu vegades”.
Jo
no faria res, oblida’t de l’esprai de pebre. I no va passar res
més, tot i que vaig informar la comunitat que hi havia individus
rondant i que espantaven.
Em
sembla excel·lent que la meva platja de la fi del món torni a un
estat natural. Fins i tot que amb això s’esvaeixi la meva
mitomania cinematogràfica. Però no puc evitar pensar en allò que
desapareixerà amb la rehabilitació. Perquè aquell racó, amb les
seves ruïnes perilloses, la seva vegetació libidinosa, els seus
pescadors, els seus nudistes i els seus personatges ocults, tenia una
vida pròpia.
I
aquí apareix una altra qüestió que em resulta més curiosa.
La
família Trias construeix el ressort Les Ars i s’hi habilita una
entrada directa des de la N-340. I jo ja no hi veig casualitat, sinó
coincidència. Perquè, dic jo, qui va a un ressort també pot voler
conèixer la seva costa. Una costa que fins aleshores utilitzàvem
quatre intrèpids a la recerca de la solitud i algun pescador, i que
quedarà més llargada en una idíl·lica zona de passeig.
Algú,
del ressort proper o de pas, fugint de la massificació de la costa,
no els en quedi cap dubte, hi passejarà i pensarà: que bonic.
Perquè
quedarà bé.
Les
famílies musulmanes ja no hi acudiran. Aquell racó era per a elles
un lloc més recollit. Els peixos tampoc, tret que els agradi
l’aeròbic, la zumba, la música nocturna i la megafonia típica de
luxe.
I
per Pasqua, els veïns d’altres zones tampoc hi acudiran ja amb els
seus pícnics. Almenys. Perquè una altra cosa que espero que
desaparegui amb tants arranjaments serà tota la brossa que quedava
després d’aquells dies de camp amb plomes de la mona incloses.
Per
últim, algunes de les raons per deixar el lloguer d’aquella casa,
a més de la lògica anticipació d’aquella reverberació de tot el
soroll i trànsit que hi haurà, van ser precisament insòlites
anècdotes que cap ordenança de l’Ajuntament de Mont-roig tindria
en compte.
Un
veí que es va construir una rampa de skate per al seu fill i els
seus amics i que foradava els xalets del voltant. No va quedar aquí
la cosa: el següent va ser col·locar un castell inflable enmig de
l’única via de pas.
O
la festa anual d’una família que atreia més de vint cotxes que,
aparcats, impossibilitaven l’accés, ja que no hi havia una calçada
de dos carrils.
Però
això és una altra història… una de coloms abatuts amb perdigons,
indiscriminadament, no fos cas que la cagada embrutés la piscina.
Una de rates fent funambulisme pels cables telefònics i colant-se
pel meu tub extractor de fums.
I
això que el segon dia d’instal·lar-m’hi, després d’haver
tingut una desagradable benvinguda per part d’una propietària
esquerpa i totalment fora de lloc, el meu gos va aparèixer amb un
sobre de mata-rates a la boca. Li vam salvar la vida de miracle i
aquell dia, jo que no sabia què era l’odi, el vaig experimentar
sense saber cap a on dirigir-lo.
Ara
l’important és que la platja quedi de postal. Llei de Costes, per
damunt de tot.
Faltaria
més.
Quan
llogues no tens privilegis de colon. Ells són més iguals. Es guisen
les barbacoes i ells se les mengen.
No
obstant això, salutacions al presi, a Chus, a Rosa… a Jossette,
als kumbayàs i okupes de l’última casa amb el seu magatzem de
carregaments diversos, als mossos que ens preguntaven on anàvem a
les tres de la matinada en ple confinament preapocalíptic del 2020,
tornant d’urgències per còlic biliar vint vegades, i al mal parit
que va deixar el mata-rates per donar-me la benvinguda.
Jo
hi vaig ser.
Charlton
Heston no.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
