PortAventura és una merda

 

El repte marró ha arribat a PortAventura World. Dimarts a la tarda, PortAventura Caribe Aquatic Park va haver de tancar diverses piscines al públic per la presència d’excrements humans a l’aigua. Els fets van passar cap a les 16.30 hores.

En detectar la presència de defecacions a l’aigua, els socorristes van evacuar (mai millor dit) les diferents piscines afectades del ressort de la Costa Daurada. Els clients no han dubtat a queixar-se a les xarxes socials dels fets.

El parc temàtic assegura que “la seguretat i el benestar dels nostres visitants és la nostra màxima prioritat, i el nostre equip està format i preparat per gestionar aquest tipus de situacions amb la màxima diligència i eficàcia. Apliquem de manera rigorosa tots els protocols sanitaris establerts per la normativa vigent i per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. En concret i davant de qualsevol cas de detecció i presència de femtes, vòmits o altres residus orgànics visibles a l’aigua, es prohibeix el bany de forma immediata fins que es normalitza la situació després d’aplicar-hi el protocol corresponent”.

Tot i que els fets van passar a les 16.30 hores, el parc no ha concretat si les piscines es van poder reobrir més tard, ja que el ressort aquàtic tanca portes a les 19 hores durant la temporada alta. Ahir dimecres la situació s’hauria normalitzat.

PortAventura Caribe Aquatic Park compta amb 16 atraccions i diverses zones de bany, repartides entre tobogans per a grans i petits, zones de relax i zones familiars. També té una zona interior amb piscina, tobogans i jocs infantils. Recentment, aquest ressort aquàtic ha estrenat una nova zona familiar inspirada en una antiga badia pirata submergida, Coral Bay.

Coral Bay, la nova zona de PortAventura

Aquest repte s’ha fet viral des de l’any passat i ha obligat a clausurar diverses piscines arreu de Catalunya. Aquest estiu, la piscina exterior municipal de Vila-seca ja ha tancat dos cops per la presència de caca a l’aigua, igual que a la Riera de Gaià. (Font: Diari Més).

Alerta groga = ni per regar les plantes

 

Dissabte passat, l’Ajuntament de Salou va emetre una alerta vermella del pla Inuncat que va obligar a suspendre la processó de la Mare de Déu del 15 d’agost, patrona del municipi, i els focs artificials que havien de posar punt final a les Nits Daurades.

No va caure ni una gota.

Ahir a la nit, el consistori va tornar a enviar una alerta, aquesta vegada groga, per la previsió de fortes pluges.

Tampoc va caure ni una gota.

A aquest ritme, l’alcalde, Pere Granados, acabarà aconseguint una fita: que a Salou deixem de fer cas de les alertes meteorològiques (de Granados ja fa temps que n’hem deixat de creure). 

El problema no és que plogui o no plogui. El problema és que, quan s’activa una alerta, la ciutadania espera que serveixi per prevenir riscos i prendre decisions amb criteri. Si després no passa res, perfecte. Precisament aquesta és la gràcia d’una alerta: prevenir abans que passi alguna cosa.

Però quan les alarmes es multipliquen i el cel continua sense assabentar-se’n, la prevenció corre el risc de convertir-se en rutina. I la rutina, en incredulitat. I quan la ciutadania deixa de creure les alertes, potser el problema ja no és el temps.

Per cert, entre alerta i alerta, se sap ja per què l’alcalde no va anar a la missa major de dissabte passat? O és que amb ell, plou sobre mullat.

Una sensesostre espiritual

 

Ja pot ser estrany que, després de tants anys sense parlar amb Déu, m’assegui en una cafeteria amb el mossèn per demanar-li que celebri una missa pels meus difunts.

Encarrego la missa, pago amb Bizum. Amb l’interlocutor celestial directe, així, sense wifi ni res. I adverteixo: jo no hi seré.

Em sembla un home piadós. M’escolta. No em qüestiona. Al capdavall, resar no fa mal a ningú. És una vibració de sanació i d’ajuda.

Les misses tenen un preu en forma de donatiu. No hi he posat cap objecció; és més, n’he doblat la xifra.

I no, no ha estat per aquelles restes de culpa judeocristiana tan ben inculcades en el si de la família i en aquella escola postfranquista.

Li explico que, si algun dia es troba vint-i-cinc llantions encesos, he estat jo.

Quan passo per allà per anar a comprar, sempre tinc algú al cap per qui demanar.

Pel seu camí, allà dalt o aquí baix. Mai se sap.

Jo no puc resar pels meus difunts.

Encara estic enfadada amb ells.

Ja vaig trencar els objectes de la casa. Ja vaig cridar. Ja vaig plorar com una desbocada i em vaig deixar portar pel cansament.

Teixir els dols com una Penèlope digital m’ha consumit un temps que no tinc i una esperança que no contemplo.

Continuo amb estrès posttraumàtic i l’hi dic.

No com a excusa, gairebé com un alliberament.

També li dic que no crec que la vida em degui res.

Tenint en compte la quantitat de vegades que podia haver-la perdut, seria bastant pretensiós per part meva passar-li ara factura.

I li explico que crec en els àngels.

Per contaminació directa de la iaia Maria, suposo. Especialment en l’Àngel de la Guarda, que en el meu cas es diu Damabiah.

En fi, els nefilim eren àngels o extraterrestres. Ves a saber.

El mossèn escolta sense fer ni un sol gest delator.

Ni una cella.

Res.

Em mira, somriu i em diu:

—Tens per a tothom menys per a tu. Resarem també per la Carol.

No sé què contestar-li.

A vegades penso en aquella espelma que van encendre a la catedral de Barcelona la meva àvia, la meva mare i la meva tieta quan els van dir que jo no naixeria.

Elles no hi són per sostenir aquella fe.

I jo no la trobo.

A vegades, en el silenci de la nit, em cau una llàgrima.

Una sola.

I no sé si és per ells.

És pel dubte.

Per si vaig fer prou.

Per si vaig ser el que esperaven.

Per si, realment, les coses no podien haver estat, com en totes les famílies, una mica millor.

No m’importa la vida eterna.

M’importa aquesta.

Deixar de patir.

I l’abandonament de la sang de la meva sang d’aquest món —coses per dir, alegries per compartir, dolor per oblidar— m’ha retornat al principi de tot plegat.

Perquè, entre vostès i jo, en aquest confessionari improvisat, hi ha una cosa que tinc bastant clara:

el dolor no ensenya.

Ni transitar-lo em fa millor.

Tampoc compro aquesta teoria flower power que un va triar aquesta encarnació, o la seva família, o fins i tot les seves circumstàncies, per aprendre.

Ni qualsevol altra teoria, pròpia de papallones libadores que necessiten justificar-ho tot de forma mística.

Hi ha dolors que no triem.

S’instal·len.

Per molt que vulguis passar pàgina.

Així que toca esprémer el que queda.

No perquè al final hi hagi una recompensa.

Precisament perquè no vull trobar res.

Em centro en la vida que encara em queda, i penso en tot allò que ja no podré fer.

Continuo posant espelmes per aquells que estimo, però he de deixar anar allò que ja no em pertany.

Oculto la meva pròpia llum per poder veure les estrelles.

Al final, la foscor.

Sense lliçons ni explicacions.

Sense faules ni promeses.

I, per si de cas existeix un cel, el meu únic aferrament: si els meus gossos no hi poden entrar, jo tampoc hi entraré.

Ells m’han permès suportar l’absència de tots els altres.

Tinc moltes probabilitats d’acabar sent una sense sostre espiritual.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Necrològica: José Antonio Meneses Hernández

 

Ens ha deixat José Antonio Meneses Hernández, de 89 anys. 

El funeral se celebrarà avui, dijous 20 d’agost, a tres quarts de set de la tarda a l’església de l’Esperit Sant de la Pineda. Vetlla: sala 1 del tanatori municipal de Vila-seca.

L’Ajuntament activa una prealerta per risc d’inundacions

 

L’Ajuntament de Salou ha emès una prealerta groga del pla Inuncat davant la previsió d’episodis de pluja intensa que podrien provocar acumulacions d’aigua i incidències puntuals al municipi. La novetat de l’avís és que el dispositiu ara funciona per hores, ja que estarà actiu des de les vuit del vespre fins a les dues de la matinada de dijous.

Davant d’aquesta situació d’incertesa climàtica, el consistori ha difós diversos consells de seguretat: evitar desplaçaments (sobretot a l’església, tal com l’alcalde ja va fer dissabte passat amb la missa major; ell i tots els de FUPS i el PP) durant les hores de l’episodi; no aparcar en zones inundables o prop de torrents i punts baixos (és a dir, a qualsevol punt de Salou), i seguir les indicacions de les autoritats i consultar únicament canals oficials, aquells que l’Ajuntament recomana amb la mateixa convicció amb què la ciutadania els ignora.

Els serveis municipals es mantenen en estat de vigilància per actuar en cas que les pluges provoquin afectacions a la via pública i a la parròquia. 

L’Ajuntament demana a la ciutadania prudència, col·laboració per garantir la seguretat durant l’episodi i canviar de dia l’ofici religiós. Per exemple, el 6 de setembre, en espera que el xàfec d’aquell dia no sigui tan torrencial com el de dissabte passat i obligui a traslladar, un altre cop, la missa al cap de setmana de la Festa al Cel.

Cap Salou prepara la seva Festa de l’Estiu amb sopar, ball i sortejos

 

Dissabte vinent, Salou viurà una de les nits més esperades de la temporada amb la celebració de la Festa de l’Estiu 2026, que tindrà lloc a la pista exterior del pavelló de Cap Salou. La cita arrencarà a les nou del vespre i s’allargarà fins a la matinada, amb un programa pensat per gaudir en companyia de familiars i amics.

L’esdeveniment, organitzat per l’Associació Estival, oferirà un sopar complet que inclourà aperitiu d’entrada, amanida variada, pollastre a l’ast amb guarnició i gelat de postres. La beguda (aigua, refresc, vi i cava) també anirà inclosa en el preu, que serà de 18 euros per als socis i de 20 euros per als no socis.

Per amenitzar la vetllada, els assistents podran gaudir de l’actuació musical de Jose Vadel, que posarà ritme a la nit amb el seu ball i també conduirà un sorteig amb premis. A més, l’espectacle comptarà amb la participació de Miguel en Vivo, que promet sumar energia i diversió a l’escenari.

Les reserves ja estan obertes i es poden formalitzar fins al pròxim 18 d’agost trucant al telèfon 657 91 16 11 o enviant un correu electrònic a associacioestival@zonaestival.com. Des de l’organització recomanen no deixar la inscripció per a l’últim dia, ja que l’aforament és limitat.

La Festa de l’Estiu compta amb el suport de l’Ajuntament, que ha destacat la importància d’aquest tipus d’iniciatives per dinamitzar la vida social i cultural del municipi durant les nits d’estiu.

Una oportunitat única, doncs, per acomiadar l’agost amb bona música, gastronomia i companyia, i amb més emoció que unes eleccions municipals, en què l’alcalde s’ho juga tot.

On eren Granados i els seus mariachis el dia de la missa major?

 

Quatre dies després d’escaquejar-se de la missa de la festa major d’estiu, l’alcalde de Salou, Pere Granados, encara no ha explicat públicament els motius de la seva absència. Tampoc hi van assistir els regidors del seu grup, FUPS, en una absència col·lectiva que difícilment pot passar desapercebuda en un acte tradicionalment vinculat a les Nits Daurades i a la representació institucional habitual de l’Ajuntament, que un cop acabat l’ofici obre la comitiva de la processó.

Cal recordar que Pere Granados ocupa un càrrec que no és seu, sinó dels ciutadans de Salou. I això li comporta obligacions: és als veïns a qui es deu i és davant d’ells que ha de respondre dels seus actes i decisions. 

No es tracta de qüestionar el dret de l’alcalde a participar o no a una cerimònia religiosa (en la seva vida privada pot fer el que li roti), sinó de reclamar una explicació quan la seva absència es produeix en un acte institucional de la Festa Major i, a més, coincideix amb la dels regidors del seu grup, com si hi hagués una consigna clara de no assistir.

Un alcalde pot decidir no anar a missa. El que no hauria de fer és actuar com si no hagués de donar explicacions als ciutadans que representa. La transparència i la rendició de comptes són, com a mínim, una exigència raonable per a qualsevol polític que afirma estar al servei dels altres.

Però Granados no va ser l’únic dirigent polític de Salou que va fer campana a la missa major. Tampoc hi va faltar el portaveu del PP, Mario García.

Una absència que, d’altra banda, no hauria d’estranyar. Si Granados no hi va, ell tampoc. Només cal veure els plens municipals, on sovint sembla més el portaveu de FUPS que no pas el del Partit Popular. Una proximitat política amb l’alcalde ja treballa amb vista a possibles suports després de les municipals del maig vinent.

Repeteixo: on eren Granados i els seus mariachis el dia de la missa major?

La tocacollons sexagenària

 

Des de quan notificar, denunciar —fer públic, comunicar— un tema administratiu és un assumpte personal?

Ho pregunto perquè, de tot el que he escrit i que també ha quedat palès en el meu llibre, a Salou li he llançat moltes més roses que espines.

He escrit sobre famílies notables, polítics exemplars i empresaris modèlics. He explicat coses que vam fer plegats i que van ser importants. Moltes, pràcticament per solidaritat, sempre des de la bona fe i amb una exigència professional impecable.

I precisament va ser el 2024, vint anys després de marxar a Turquia, quan vaig poder recollir literalment tot l’afecte que hi havia quedat.

Alumnes que ja són mares. Les seves mares, aquelles grans còmplices dels meus actes públics, convertides ara en àvies.

No sé quantes persones em vaig trobar pel carrer Barcelona i quantes vegades ens vam abraçar felices i emocionades.

Saben una cosa?

Això és amor.

Perquè Salou són persones. No maons amb ciment.

I aquesta també és la meva història amb Salou.

Quan vaig tornar de Turquia no va ser perquè em faltés feina. El meu cap havia dimitit i, per lleialtat, vaig dir que me n’anava amb ell. Per Setmana Santa no vaig trobar pis de lloguer i vaig acabar marxant a Cambrils.

Però l’afecte per Salou continuava intacte.

Així que no: tenir bona memòria no és ressentiment.

És honor a la veritat.

I cansen les persones que es creuen perseguides.

Mireu: aneu a un ple i resultarà que l’oposició té mania persecutòria. Parleu amb els ciutadans i descobrireu que alguns no s’atreveixen a opinar per no posar-se malament amb ningú, per si de cas.

I, de tota manera, quin ego demostra qui se sent perseguit per mi i creu que la meva opinió el pot perjudicar.

Gràcies per fer-me tan important.

Però em passa com amb les folklòriques de Sálvame: jo només vull parlar de la meva feina, no de les misèries que arrossega l’Administració.

Perquè d’això estem parlant.

L’empresari turístic tindrà els seus revessos. El treballador tindrà els seus. I qualsevol ciutadà pot trobar-se amb una actuació administrativa que tingui conseqüències sobre la seva vida.

Això és el que assenyalo.

No soc la primera ni seré l’última.

Sorgeixen empreses com antiburocracia per ajudar ciutadans, treballadors i empreses. Serà per alguna cosa.

A Salou hi he vist morir el meu pare i la meva mare, portats des de Barcelona.

Aquí s’han pagat els tributs.

Aquí he perdut el meu germà.

Les fotografies d’en Quim ja les he donat al Centre d’Estudis Salouencs, una entitat independent, després de retirar la meva confiança a l’Ajuntament.

Perquè l’Ajuntament és la casa del poble.

No l’apartament turístic de qui ocupa l’Alcaldia.

I he triat aquest destí, igual que per al llegat de l’Escola Carol Dansa, perquè vull que aquest arxiu romangui, pugui ser consultat i arribi a qui té dret a conèixer-lo.

Així que sí: aquí hi ha afecte.

Molt.

Però l’amor també fa mal.

La meva norma número u és no tornar allà on vaig ser feliç.

La vaig trencar el 2024.

I va ser un error.

Vaig rebre moltíssim afecte.

Però també hi vaig trobar un despropòsit administratiu que no esperava.

I ara ja no puc dir que vaig ser feliç allà sense més.

Perquè la memòria també canvia quan un torna.

Per això, senyor Moreno, marxi.

Deixi de cobrar el sou que jo també li he pagat.

Com que el Loctite no té remei, canviï de cadira.

El seu partit, amb vostè en aquest càrrec, té una responsabilitat política.

Perquè jo vaig escriure per registre a Alcaldia, Igualtat i Padró.

Vaig formular tres preguntes concretes.

Cap de les tres instàncies va respondre al que preguntava.

Vostè, senyor Moreno, es va limitar a remetre’m a una resposta anterior.

I aquí estem.

Marxi, senyor Moreno.

Que no sap distingir entre cònjuge i germà.

Caram!

Així que, d’autoritats, les justes.

Com les ximpleries.

Perquè vostè, el 1995, on era?

Jo estava plenament integrada a Salou.

Aportant.

I no parlo des del més.

Parlo des de l’abans.

I per a una dona que ha superat un mobbing i un parell d’assetjaments sexuals laborals, li asseguro que perdre el temps amb les inconsistències del Padró és jugar a casetes.

Que, per cert, ja no en tinc a Salou.

AIXÒ NO ÉS PERSONAL.

És precisió quirúrgica sobre una actuació administrativa que considero inepta.

I és justícia poètica.

La responsabilitat de defensar la qualitat de l’Administració no és meva.

És de qui governa.

Jo només l’he assenyalada des del 2024.

I penso continuar fent-ho.

O és que la història amb mi també és mentida segons qui l’expliqui?

Deixaré molles.

Vint-i-dues cartes originals de felicitació i agraïment formen avui part del meu patrimoni professional.

El 2024, Esports, Cultura i el Patronat Municipal de Turisme de Salou en van revisar i confirmar oficialment l’autenticitat.

Els informes reconeixen la meva activitat, competència, compromís, eficàcia i dedicació professional.

Quedaran per a qui les sàpiga llegir sense biaixos.

Perquè aquesta història de desamor no la vaig començar jo.

El que va començar el 2024 va ser una altra cosa: la meva decisió de parlar públicament d’allò que considero injust.

I continuaré fent-ho.

No perquè odiï Salou.

Precisament perquè conec massa bé el que ha significat per a mi.

Perquè hi vaig deixar feina molt ben feta.

Hi vaig deixar solidaritat.

Hi vaig deixar passió i il·lusió entre les joves generacions.

Hi vaig deixar lluita professional i molta dignitat.

Hi vaig deixar una herència artística.

Hi vaig deixar persones que estimo moltíssim i que m’entenen.

Hi vaig deixar una part de la meva vida.

I també hi vaig deixar un pas important per l’hemeroteca.

Això no em converteix en enemiga de Salou. Ni tan sols de vostè.

Em converteix en una ciutadana que es reserva el dret de dir el que pensa sobre l’Administració de la seva ciutat.

Encara que algú s’enfadi.

Encara que algú ho interpreti com una qüestió personal.

No callaré.

La tocacollons sexagenària.

Braveheart de Salou.

Carolina Figueras Pijuán
Antiga resident i contribuent de Salou
Coreògrafa i directora de l’Escola Carol Dansa

Necrològica: Isabel Moreno Grau

 

Ens ha deixat Isabel Moreno Grau, de 101 anys. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dijous 20 d’agost, a les deu del matí a la sala del cementiri de Vila-seca. 

Necrològica: Rosa Laínez Martínez

 

Ens ha deixat Rosa Laínez Martínez,  de 89 anys. 

El funeral se celebrarà avui, dimecres 19 d’agost, a les onze del matí a l’església de Sant Esteve de Vila-seca.

Salou prohibeix reservar lloc a la platja, però...

 

L’Ajuntament de Salou ha prohibit reservar espai a les platges mitjançant la col·locació d’objectes, una pràctica habitual que consisteix a deixar para-sols, cadires, tovalloles o altres estris a primera línia de mar per guardar un lloc sense que els seus propietaris hi siguin presents.

La prohibició està recollida en la nova ordenança municipal i té com a objectiu garantir un ús equitatiu i ordenat de l’espai públic, especialment durant els mesos de màxima afluència turística.

La normativa atorga a la Policia Local la potestat de retirar de manera cautelar els objectes utilitzats per reservar un espai o impedir que altres usuaris puguin ocupar-lo. En cas que els propietaris no reclamin els objectes intervinguts, les autoritats podran procedir a la seva destrucció.

L’incompliment d’aquesta normativa es considera una infracció administrativa. Les sancions poden arribar fins als 3.000 euros quan els fets siguin qualificats de molt greus.

Dalt de tot, una imatge de la platja de Salou, “un matí qualsevol”, segons Alf Melendez.

El 6 de setembre és el Dia Mundial del Sexe Oral

 

El 6 de setembre se celebra el Dia Mundial del Sexe Oral, una efemèride (no oficial) que aprofita la coincidència numèrica del 6/9 amb una de les posicions sexuals més conegudes: el 69, descrita al Kama sutra com una pràctica en què dues persones poden estimular-se mútuament de manera simultània.

La jornada forma part de les iniciatives que es duen a terme per promoure pràctiques segures, consensuades i informades, com també l’educació sexual, el consentiment, la igualtat i la comunicació en les relacions. També és una ocasió per parlar amb més naturalitat de sexualitat i contribuir a trencar alguns dels tabús que encara l’envolten.

Evidentment, Salou no podia ser aliè a una efemèride tan assenyalada, fins al punt que l’Ajuntament ha decidit recuperar el 6 de setembre la cloenda de les Nits Daurades que no es van poder celebrar el 15 d’agost arran de falsa alerta vermella (dic falsa, perquè al final no va caure ni una gota) de l’Inuncat. Com ara, la tradicional processó i el castell de focs.

Esperem que aquell dia el cel estigui força serè i no calgui activar un altre cop l’Inuncat. Perquè aleshores, en lloc de Nits Daurades el que tindríem és pluja daurada, una altra pràctica sexual que aniria en sintonia amb l’encisador 69.