L’eclipsi total del 12 d’agost genera una allau de reserves turístiques

 

El pròxim 12 d’agost, la meitat nord de la península Ibèrica viurà una cita històrica amb la Lluna i el Sol. Tindrà lloc un eclipsi solar total, el primer visible en aquesta zona des de fa més d’un segle.

Començarà a Galícia cap a les 19.31 hores, a la província de la Corunya. El seu punt màxim es podrà observar a les 20.28 hores i conclourà a les 21.22 hores. L’últim indret on arribarà seran les Illes Balears. A Palma començarà a les 19.32 hores, assolirà el màxim a les 20.31 hores i finalitzarà a les 20.49 hores. A la meitat sud també serà visible, però de manera parcial.

La singularitat d’aquest esdeveniment ha provocat una allau de reserves hoteleres a les zones rurals del nord d’Espanya, un fenomen que el sector de l’hostaleria celebra, però que els moviments pel dret a l’habitatge afronten amb preocupació.

Fenomen extraordinari

Es tracta d’un esdeveniment extraordinari. L’última vegada que la península Ibèrica va observar un eclipsi total de Sol va ser l’any 1912. A les Canàries, però, l’últim es va poder veure el 1959. Aquest eclipsi es veurà de manera total a Lleida i Tarragona.

La raó per la qual aquests fenòmens es produeixen és la confluència de diversos factors que, tot i que es poden calcular matemàticament, rarament coincideixen. L’òrbita lunar al voltant de la Terra està inclinada cinc graus respecte de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Això fa que el satèl·lit passi per sobre o per sota la major part de les vegades. A més, quan es dona aquesta alineació dels astres, també ha de coincidir que sigui visible des d’un punt geogràfic determinat.

En venen dos més

En el cas que ens ocupa, aquestes coincidències no s’han produït des de fa un segle. Així i tot, aquest serà el primer de tres anys consecutius en què es podrà observar un eclipsi solar. L’any 2027 tindrà lloc un altre esdeveniment de característiques similars, el 2 d’agost, visible totalment des del sud (Cadis, Ceuta, Màlaga i Melilla).

El 26 de gener de 2028 n’hi haurà un de nou, però no serà total, sinó anul·lar. En aquest cas, la Lluna es trobarà més lluny de l’òrbita de la Terra, de manera que el seu disc serà més petit que el solar. Això deixarà visible un anell de llum al voltant de la vora. De fet, aquest tipus d’eclipsi ja es va poder veure des de la península el 3 d’octubre de 2005.

A la Fira Internacional de Turisme de Madrid (Fitur), l’eclipsi total ha tingut un paper protagonista en el disseny i els continguts de l’estand de Turespaña.

Es disparen les cerques d’allotjaments

Segons dades d’Airbnb, les cerques d’allotjaments en municipis situats al llarg del recorregut de l’eclipsi han augmentat fins a un 830%. “S’espera que milers de visitants, tant nacionals com internacionals, es desplacin a algunes de les zones rurals amb menys habitants del país”, assegura la companyia.

El perill és que habitatges destinats a viure passin a ser allotjaments turístics, que es multipliquin les reserves a qualsevol preu i que els veïns de tot l’any quedin en segon pla. El problema no és que vingui gent, sinó com es gestionarà aquesta arribada, apunten fonts del sector, especialment tenint en compte que l’eclipsi coincidirà amb el període vacacional d’agost (temporada alta).

La Generalitat preveu un elevat volum de desplaçaments cap a les comarques del sud, especialment les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. Per aquest motiu, la consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat, ha mantingut reunions prèvies amb els alcaldes de Cambrils i Vila-seca per abordar la situació. (Font: Público).

Omplir-se la boca: nova modalitat de turisme esportiu

 

En l’últim ple de l’Ajuntament de Salou, celebrat el passat 28 de gener, el portaveu d’USAP, Ignacio Durán, va preguntar a l’alcalde, Pere Granados (PSC), “quins resultats reals i mesurables” ha tingut la seva política de desestacionalització turística en l’àmbit esportiu. Durán li va recordar que l’any 2023, i novament el passat mes de gener, l’alcalde va vendre a Fitur (la Fira Internacional de Turisme de Madrid) el municipi com a destinació esportiva. El portaveu d’USAP plantejava la pregunta perquè “ara com ara continuem trobant-nos amb hotels tancats fora de la temporada alta”.

A l’alcalde no li va agradar gens la interpel·lació i va respondre amb el seu to alliçonador habitual: “A veure, senyor Durán, per aclarir-li, jo no vaig presentar a Fitur Salou com a destinació esportiva. Vostè està equivocat. Jo vaig participar en una taula rodona juntament amb representants del Govern d’Aragó, representants del Govern de Canàries, i l’únic municipi d’Espanya que hi havia era jo, perquè Fitur Export em convida perquè Salou expliqui quin és el seu model turístic de turisme esportiu”.

L’alcalde més buscat al món

Per afegir: “I li diré més: representants de turisme de diversos països, en concret de Cartagena d’Índies, de Colòmbia, van voler contactar amb mi, i vam estar parlant perquè els expliqués el model, perquè hi estaven interessats. Per tant, aquesta és la realitat. Nosaltres vam presentar fa ja anys, a Madrid, sí, fa anys, Salou Destinació Esportiva, i li puc dir que hem aconseguit situar Salou com un referent del turisme esportiu, no només a Catalunya, a Espanya, sinó també internacionalment”.

“I vostè, la pregunta que fa, ja l’hi dic jo: el turisme esportiu ens aporta més de dos-cents mil esportistes que venen a Salou a practicar esport des del punt de vista turístic. Per tant, aquesta és una xifra contrastable. I li diré més, fixi’s que l’esport, el turisme esportiu, no es fa als mesos d’estiu, amb la qual cosa, és clar que ajuda a la desestacionalització, i molt”.

L’art de fugir d’estudi

En resum, que Granados no va respondre la pregunta de Durán i, en lloc d’això, es va centrar en l’autobombo, lluny de la concisió i la claredat que exigeix a les intervencions de l’oposició.

Granados també oblida que aquesta Fitur sí que es va promocionar Salou com a destinació esportiva. Prova d’això és que a la fira es va presentar la marca Salou Sport, amb l’objectiu de situar el municipi “al centre del mapa esportiu nacional i internacional”.

És cert que el turisme esportiu contribueix a la desestacionalització. Però aquest turisme esportiu el porta qui realment se’n preocupa: els inversors privats, que són els que fan negoci (i molt rendible) amb els seus visitants.

La resta és voler posar-se medalles que no toquen.

Diversitat poc diversa

 

L’Ajuntament de Salou ha impulsat una campanya institucional per fomentar el sentiment de pertinença al municipi. Sota lemes amables i missatges aparentment inclusius, es reivindica que tots som iguals, malgrat el gran nombre de nacionalitats que conviuen a la ciutat, i que els serveis públics treballen per garantir una bona convivència social.

Sobre el paper, la iniciativa és positiva. En una ciutat turística, diversa i complexa com Salou, reforçar els vincles comunitaris i el respecte mutu és una necessitat real. El problema, però, no és el discurs. És la imatge que l’acompanya.

Les fotografies utilitzades en la campanya mostren famílies, parelles i persones somrients, en escenes curosament escollides. Tanmateix, aquesta suposada diversitat té uns límits molt clars: perfils majoritàriament blancs, entorns acomodats, absència gairebé total de col·lectius migrants i racialitzats que formen part essencial del teixit social del municipi.

Resulta especialment cridaner que no hi aparegui, per exemple, el col·lectiu senegalès, un dels més nombrosos i visibles a Salou. Com si no tinguessin dret a sortir a la fotografia oficial. O llatins, la presència dels quals és també força significativa a la capital de la Costa Daurada.

Així, mentre el relat institucional proclama pluralitat, la comunicació visual construeix una realitat filtrada, amable i parcial. Una diversitat de boutique que no incomoda, que no qüestiona, que encaixa amb la imatge idíl·lica que es vol projectar, però que no reflecteix la diversitat real del municipi.

Quan una administració parla d’inclusió, però evita mostrar determinats col·lectius, està enviant un missatge implícit: formes part de la ciutat, sí, però no prou per a representar-la. Hi ets, però no comptes del tot.

Això alimenta la desconnexió entre discurs i realitat, debilita la credibilitat institucional i genera frustració entre aquells veïns i veïnes que no es veuen reflectits en el relat oficial. La pertinença no es construeix amb eslògans, sinó amb reconeixement real.

Si Salou vol ser una ciutat cohesionada, ha de començar per mirar-se tal com és. Amb totes les seves cares, colors, accents i trajectòries. Sense maquillatge. Sense exclusions subtils. Sense por de mostrar la seva diversitat autèntica.

Fidelitat abans que capacitat

 

Els darrers moviments al govern municipal de Cambrils tornen a posar sobre la taula una qüestió incòmoda, però inevitable: fins a quin punt alguns càrrecs públics arriben als seus llocs per mèrits propis o, simplement, per lleialtat personal al líder del partit?

El fet que l’alcalde, Oliver Klein, hagi hagut d’assumir directament la regidoria de Recursos Humans després del fracàs de Mar España en la gestió del conflicte amb els funcionaris municipals, així com la decisió de retirar les competències del servei de taxis a Antonio Martínez per incompatibilitat professional, no són episodis aïllats. Formen part d’un mateix patró.

En tots dos casos, parlem de regidors del mateix partit, el NMC, creat i liderat pel mateix alcalde. I en tots dos casos, el resultat és el mateix: incapacitat per gestionar àrees sensibles, incompatibilitats no resoltes a temps i una solució final basada en la concentració de poder en mans del mateix líder.

Quan un alcalde es veu obligat a intervenir constantment perquè els seus regidors no se’n surten, no estem davant d’un problema puntual. Estem davant d’un fracàs en la selecció de l’equip.

L’hora del caramel·let

La política municipal no és un espai per premiar fidelitats personals. El sistema falla quan s’ha prioritzat la lleialtat per sobre de la competència.

Aquest model, basat en la submissió al líder i en la manca de criteri propi, no és nou. És típic d’estructures tancades, jeràrquiques i poc transparents, on el debat intern és substituït per l’obediència cega i on la discrepància és vista com una amenaça. 

És un funcionament més propi de règims autoritaris que no pas democràtics, sense que es qüestioni qui ha posat aquests aprenents de polític allà. Sense oblidar el cas del presumpte arquitecte, un altre element insigne de la família NMC. Tot això, a sobre, amb la complicitat del PSC i del PP.

Salou no és Benidorm (ni volem que ho sigui)

 

La impossibilitat de construir la torre de dotze plantes prevista al nou Eix Cívic al costat de la Torre Vella no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, un senyal d’alarma sobre el rumb que està prenent el model de ciutat impulsat des de l’Ajuntament de Salou.

El Govern central ha estat clar: la normativa vigent impedeix aixecar edificis d’aquesta altura a menys de 500 metres de la platja pel seu impacte visual i territorial. Una regulació coneguda, consolidada i fàcilment consultable. Per això sorprèn —i preocupa— que el consistori hagi impulsat un projecte d’aquestes característiques sense tenir en compte aquest marc legal.

No es tracta d’un simple error tècnic. És un símptoma d’una manera de governar basada més en l’anunci grandiloqüent que en la planificació rigorosa. Es presenta un projecte espectacular, es ven com a símbol de modernitat i tarannà social, i després es descobreix que no és viable. Mentrestant, es genera confusió, expectatives irreals i una sensació d’improvisació permanent.

Construir cap amunt

Més inquietant encara és el missatge que s’amaga darrere d’aquesta proposta: la voluntat de continuar creixent cap amunt quan ja no es pot créixer cap als costats. Convertir Salou en una ciutat de torres no és sinònim de progrés. Al contrari, amenaça de diluir-ne la identitat, saturar-ne els serveis i degradar-ne el paisatge urbà.

La comparació amb Benidorm no és gratuïta. Allà, el model vertical va respondre a una lògica turística concreta, en un context històric i territorial molt diferent. Pretendre replicar-lo a Salou, sense un debat profund i sense consens social, és una aposta arriscada que pot hipotecar el futur del municipi potser per sempre.

Salou necessita més qualitat urbana, no més formigó. Més espais públics, no més ombres polítiques. Més planificació sostenible, no més projectes inflats que xoquen amb la realitat normativa.

Oportunitat única

La Torre Vella, símbol històric del municipi, mereix un entorn respectuós i coherent, no convertir-se en el teló de fons d’un experiment urbanístic fallit. L’Eix Cívic hauria de ser una oportunitat per cosir la ciutat, millorar la mobilitat i guanyar espais per a la ciutadania, no per alimentar somnis de grandesa vertical.

Aquest episodi hauria de servir de lliçó. Governar una ciutat turística madura exigeix rigor, coneixement tècnic i visió a llarg termini. No n’hi ha prou amb voler deixar empremta. Cal saber on es trepitja.

Perquè Salou no necessita assemblar-se a ningú. I encara menys a costa de perdre’s a si mateixa.

Klein aparta Mar España de Recursos Humans

 

La regidora de Recursos Humans de l’Ajuntament de Cambrils, Mar España, ha estat apartada del càrrec per l’alcalde, Oliver Klein, que passa a assumir ara aquestes competències. El cessament arriba després de setmanes de forta tensió interna al departament, amb crítiques sindicals pel col·lapse del servei i una petició explícita de dimissió per part de la representació dels treballadors.

La sortida de Mar España de l’àrea de Recursos Humans s’ha acordat amb el govern local (en el qual també són PSC i PP) i s’ha presentat públicament com una decisió consensuada. España mantindrà l’acta de regidora i la resta de responsabilitats de l’equip de govern (Serveis Jurídics, Nova Ciutadania i Benestar Social). 

Klein assumirà personalment les competències de Recursos Humans, amb l’objectiu de pilotar la reestructuració del departament i respondre a les demandes de la plantilla municipal. 

Pressió sindical i col·lapse del servei

Els sindicats de l’Ajuntament, amb el CSIF al capdavant, havien denunciat un “col·lapse estructural” del departament de Recursos Humans, que afectava tant les condicions laborals de la plantilla com la qualitat del servei a la ciutadania. 

Els sindicats reclamaven “la dimissió o cessament immediat” de Mar España per la seva “manca de lideratge” i exigien mesures urgents per revertir la situació. 

Klein també ha assumit recentment les competències del servei de taxi al municipi, atès que el regidor de Mobilitat, Antonio Martínez (també de l’NMC, el partit de Klein) és taxista i desenvolupava un càrrec incompatible. 

Reguant: l’ofici que ens sobra

 

En un país que confon l’avantguarda amb un pollastre desplomat davant d’una càmera, el nom de Ricard Reguant cou. Cou perquè té ofici, perquè té memòria i perquè ha comès el pecat imperdonable en la nostra escena: el treball dur, l’exploració de la fórmula més adequada i l’èxit sense permís de l’establishment.

Reguant és molt més que un director de teatre, televisió i cine. És un pioner del teatre musical a Catalunya, sense entrar en comparacions amb altres col·legues d’èpoques properes. Malgrat tot, el seu nom ha deixat de sonar en el panorama espanyol i, com tot profeta a la seva terra, compta amb un reconeixement que va molt més enllà de la nostra petita frontera escènica —per no dir intel·lectual—.

Vaig tenir la sort de ser convidada a alguns dels seus assajos i obres als anys noranta; avui, aquesta proximitat física ha estat suplantada per les xarxes socials. En un moment puntual, vaig ser crítica amb un parell de les seves obres, però allò acusava la curtesa de mires de certs productors o mercaders de l’entreteniment sense sensibilitat artística que ni tan sols eren dramaturgs, i no la falta de perspectiva de l’autor.

Reguant ha estrenat peces originals i importades, aconseguint una cosa que pocs tenen: el reconeixement i l’afecte dels actors. Aquests mateixos actors que, en termes de crítica i competitivitat, a vegades són com els ballarins amb els coreògrafs: creuen que ells, els qui no s’arrisquen, ho farien millor. O, per dir-ho suau, d’una altra manera.

Ha donat moltes oportunitats a talents que ha portat a la cartellera. A mi també em va obrir una porta amb aquesta generositat de qui no tem la competència —perquè no ho he estat mai—; un gest de company sense factura posterior, encara que mai hàgim treballat plegats. Recordo aquelles converses al Cafè Leonés, en plena avinguda del Paral·lel. Allà, entre cafès i anècdotes, la paraula va posar cadascú al seu lloc, sense necessitat de confrontacions ni hipocresies.

Però no vinc a parlar només del seu èxit en els escenaris internacionals, sinó d’una obra literària completa que recull la seva devoció i una acurada documentació sobre els musicals. Un compendi excel·lent, segons admiradors i col·legues.

Recordo el dia en què un parell d’artistes dedicats a aquesta performance tan intangible es van revoltar contra mi amb una barreja de catalanitat postmoderna i despectiva quan vaig elogiar el talent de Reguant per seleccionar cares noves i donar-los la seva primera oportunitat en una cartellera. M’ho rebatia algú el sentit estètic del qual consistia a aplaudir un artista que posava un pollastre de supermercat davant la càmera i li enganxava plomes.

Un acte de resurrecció sense cap sentit que em va semblar tan repulsiu com desmerèixer qui suma i no resta. Menysprear l’enorme font d’experiència de Reguant és no entendre la seva passió escènica. És un guerrer que ha sabut entomar les traïcions i punyalades per l’esquena amb la dignitat de qui les pot rebatre amb els fets que la Història mai li podrà negar.

La seva enciclopèdia del musical és una obra que als Estats Units o a Anglaterra seria el cànon acadèmic per excel·lència; un màster de lectura obligada a les universitats on l’art dramàtic és una disciplina sagrada. La seva figura ocuparia el lloc necessari en aquesta cultura col·lectiva que preserva els seus talents amb el respecte que es mereixen.

Reguant és l’exemple clar de com Catalunya i Espanya tracten tot aquell que s’atreveix a trencar el cordó sanitari del gruix, del munt i de la falta d’iniciativa. Jo, com a persona que estima l’escenari —que no tots els estils— i que encara s’emociona visiblement, fins i tot amb llàgrimes, davant la feina ben feta, em poso en mode altaveu per donar suport a aquesta fita en la seva carrera.

Desitjo que la seva autoria no sigui només una anècdota per als coneguts, sinó una realitat digna d’estudi i d’aplaudiment. L’obra, de quatre volums, Historia del Musical Around the World, no és barata; l’art autèntic no ho és mai.

A hores d’ara, només em mou aquesta justícia poètica que amb l’edat no s’estova, només s’assenta. És obvi que Reguant ha sumat i, com a tal, mereix el reconeixement d’un sector que sovint s’oblida dels qui van deixar empremta, per després desfer-se en homenatges quan l’artista ja no hi és per gaudir-ne.

Seria un error garrafal que les institucions del nostre Patrimoni Cultural no guardessin sota bon record aquest llegat, de la mateixa manera que el llibre del periodista i crític teatral Marcos Muñoz, Broadwayrriors, publicat fa uns anys. És la mostra que el Broadway de Nova York no només viu de franquícies a Madrid; comptem amb autors de pes que sí que ens podem permetre.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Francisco Javier Nieto Latorre

 

Ens ha deixat Francisco Javier Nieto Latorre, de 53 anys. 

La cerimònia de comiat se celebrarà avui, dimecres 4 de febrer, a les cinc de la tarda a la sala del cementiri de Vila-seca.

La plaça de la Torre Vella serà l’epicentre de l’Eix Cívic

 

A poc a poc, amb comptagotes, es comencen a saber més dades del projecte d’Eix Cívic, que amb tres quilòmetres de llargada ha de discórrer per l’antiga via ferroviària de Salou des del càmping Sangulí fins a PortAventura.

En total, s’urbanitzaran 65.000 metres quadrats de superfície. El termini d’execució previst és de dos anys, i les obres costaran 14,24 milions d’euros. La previsió és que els treballs comencin a finals d’any i acabin el 2028.

L’Eix Cívic incorporarà el tramvia del Camp de Tarragona entre Cambrils i Vila-seca en una primera fase.

El punt central del projecte serà una nova plaça a l’altura de la Torre Vella. Segons l’Ajuntament, aquest indret serà la columna vertebral del projecte, amb graderies, punts d’ombra i punts de trobada. Sota la plaça de Torre Vella, a més, s’hi construirà un nou aparcament subterrani.

Una de les novetats del projecte era, inicialment, un gran bloc de dotze pisos de protecció oficial que havia de definir la silueta urbana salouenca. El consistori haurà de rebaixar l’edificació, previsiblement a nou pisos, a causa de les restriccions del Ministeri d’Habitatge sobre els edificis pantalla, limitats a 500 metres del mar. (Font: Diari Més).

A Toledo no volen la publicitat de Salou al bus municipal

 

La publicitat de Salou en els autobusos de Madrid està provocant enrenou. Si més no, a Toledo, on l’oposició del PSOE a l’Ajuntament de la ciutat la considera inapropiada en un vehicle municipal.  

El grup socialista acusa el govern municipal de fer una gestió “poc professional i irresponsable” per permetre que el bus turístic de Toledo vagi retolat amb publicitat de la capital de la Costa Daurada i de Madrid.

Argumenta que una concessió municipal hauria de prioritzar la promoció de Toledo i veu inadequat que es facin anuncis d’altres destinacions en aquests vehicles. 

El regidor de Turisme, José Manuel Velasco (PP), diu que és una situació temporal: la nova concessionària està fent fabricar dos autobusos nous per a Toledo i, mentrestant, opera amb vehicles de Big Bus que ja duen contractada aquesta publicitat. 

Afegeix que, un cop arribin els nous busos, també podran anunciar altres ciutats, igual que Toledo es publicitarà en autobusos turístics de destinacions estrangeres i espanyoles, tal com obliga el plec de condicions. 

Salou té contractada una campanya de promoció a Madrid a través d’un autobús turístic de Big Bus, que serveix també de suport per a aquesta imatge que ara es veu a Toledo. (Font: El Español).

Cambrils s’apunta al ‘golferio’

 

Cambrils ha participat en la fira Golfmesse de Zúric amb l’objectiu de presentar una proposta integrada de destinació: golf, allotjament i serveis de qualitat, i una completa oferta complementària marcada especialment per la gastronomia. La promoció s’ha fet des de l’estand de Turespaña amb un taulell propi, juntament amb l’Associació Golf Costa Daurada, el club Infinitum.

La Golfmesse s’ha consolidat en els darrers anys com un dels punts de trobada més rellevants del golf a Suïssa i que s’ha celebrat en paral·lel a la gran fira turística FESPO, al recinte de Messe Zürich. 

Gran poder adquisitiu

La participació de Cambrils en aquest certamen respon a una estratègia clara: el mercat suís té un perfil de viatger amb alta capacitat de despesa i una demanda sòlida d’escapades esportives, especialment quan combinen golf amb experiències de destinació (gastronomia, clima i tranquil·litat). 

En una fira que es defineix com “el punt de trobada” de l’escena golfística suïssa i que concentra ofertes de viatge, assessorament expert i novetats d’equipament, la presència permet posicionar Cambrils com a destinació de golf dintre de l’oferta de la resta de l’Estat. (Font: Ràdio Cambrils).

Del Paral·lel i rodalies

 

A diferència d’altres companyes que, després d’assentar-se a Madrid, han esborrat literalment el seu pas pel Paral·lel de les seves biografies, jo el conservo com una escola de professió i de vida. No només no me n’amago, sinó que el dignifico amb cada anècdota, personal o col·lectiva, tal com he plasmat en el meu llibre. Va ser un inici, però mai vaig arribar per quedar-me; de la mateixa manera que passa amb les experiències laborals, els companys o fins i tot les ciutats on he viscut, jo hi estava de pas. Un pas nutritiu i bàsic, però un més.

L’última vegada que vaig treballar al Paral·lel com a coreògrafa —amb els germans Calatrava i ERA Produccions a l’Arnau— el deteriorament de la gran avinguda ja era notable. Més tard vaig tornar a Scenic amb les meves ballarines de Salou, Reus i Tarragona, Carol & Co., per inaugurar la I Gala dels Premis ARC amb TVE; i després va venir aquella festa de Rambleros i del mateix Paral·lel cap al 2010.

No estem per laments, però observo amb escepticisme la realitat de la zona. Recordo la reobertura d’El Molino, on només vaig entrar una vegada —quan era encara aquell local amb tradició que es va perdre per sempre— per veure Núria Feliu amb el meu estimat Javier de Campos. També vaig estar a la Sala Apolo amb les meves noies, Les Girls de Cambrils, i el desaparegut cantant Ferran Sinatra. Allà, un artista septuagenari va intentar seduir les joves i es va emportar un parell de desencisos. Ja ho sabeu: el conqueridor de vodevil mai desisteix, només es transforma en quelcom patètic.

Lamentablement, el temps m’ha donat la raó. L’any passat vaig dinar en aquell local emblemàtic ple de fotografies d’artistes, un “vaig ser aquí” que constitueix l’essència del lloc. I, tot i que valoro cada vida allí retratada, vaig sentir una desafecció tremenda. A quaranta anys vista, un no torna al parvulari ni a l’institut a reviure; s’hi torna per entendre el camí recorregut.

El Paral·lel, com a regnat, va acabar fa dècades amb una agonia constatable. Mai va ser el Broadway espanyol, com pretenia aquell il·luminat i avesat comerciant de fantasia anomenat Colsada. La seva empresa modèlica no va ser més que una maquinària d’estafar cotitzacions i saltar-se infamement convenis; un niu d’encobriment d’assetjadors on sempre s’amenaçava d’agafar el telèfon per enterrar la carrera dels artistes a Barcelona. Així qualsevol és empresari: perdent bosses de diamants a la seva mort i deixant pàrquings i propietats immobiliàries per repartir en herència. Potser a mi i als meus companys ens correspondria una part d’aquell patrimoni, però la llei prescriu sovint a favor dels poderosos. Com que és de casa bona ser agraït, puntualitzo que la meva estrena com a coreògrafa va ser a la casa: sense cobrar, però, al cap i a la fi, signant l’espectacle, on vaig coincidir amb l’eurovisiva Salomé, Antonio Amaya i Rafael Conde. Efectivament, ja no sento res, i aquest tipus d’alliberament és un signe d’evolució. L’Apol·lo, l’Arnau i el Victòria ja no són els que vaig conèixer. Aquesta pàgina ja s’ha passat.

Perquè allà vam riure i plorar, vam passar fred a l’hivern i calor a l’estiu. Vam amagar els nostres idil·lis i vam destrossar el cos dormint en autocars. Allà ens van donar una identitat laboral i una mínima estabilitat —sempre que no et fiquessis en embolics—, però també ens van prendre massa hores no retribuïdes, sense dret a baixa per malaltia o lesió, obligant-nos a viatjar en dies lliures (cosa prohibida per llei) i sense cotitzar per la nostra categoria corresponent.

Al Paral·lel i a la professió li vam donar molt més del que mai ens van retornar en justícia. Tanmateix, jo no me’n penedeixo; ho entenc com una fase d’aquesta capacitació professional que no consta en els títols oficials ni es llegeix entre les línies d’una biografia convencional. És, simplement, el mestratge de la vida.

El que és pràctic és acceptar-ho; el que és romàntic, guardar-ho en un racó de la nostra història particular. I així serà, ja que les velles glòries ni facturen ni generen res més que oblit, i em nego a sentir llàstima. Serveixi aquest petit testimoni abans de dir-li adeu a aquest llast cultural que la ciutat de Barcelona no ha sabut valorar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Frases memorables

 

La nostra Festa Major és molt més que uns dies de celebració. És retrobament, convivència i orgull d’un poble, orgull de Salou. És el moment de sortir al carrer per compartir somriures i amistat, i mostrar al món la nostra essència, la d’un poble amb identitat, la d’una ciutat oberta, acollidora i diversa.

Pere Granados, alcalde sempre carregat d’èpica municipal, en un discurs amb motiu de l’arrencament de la festa major d’hivern de Salou. 

Efectivament, és el moment de sortir al carrer… si vols trobar-te forats a la ciutat. Perquè, oh, sorpresa!, sempre n’hi ha un de nou amb el qual et delectaràs.

Salou aprova una “millora laboral” amb cara de funeral

 

El ple de l’Ajuntament de Salou va aprovar dimecres passat només amb els vots de l’equip de govern la Relació de Llocs de Treball i el sistema de Valoració de Llocs de Treball, dos documents que, segons la versió oficial, han de portar llum, justícia, equitat i felicitat eterna als 161 treballadors municipals.

Tot plegat en un ambient solemne que recordava més un funeral que no pas una celebració per la millora de les condicions laborals.

I és que a la fotografia que acompanya la notícia, els regidors apareixen drets, amb el cap cot, les mans creuades i cara de “descansi en pau”, com si estiguessin acomiadant alguna cosa molt estimada. 

Potser els drets laborals. Potser els complements salarials. Potser la tranquil·litat del personal funcionarial.

L’oposició (Vox, PP, USAP i la regidora no adscrita) va optar per no donar suport a la proposta, potser perquè va intuir que darrere de tanta terminologia tècnica s’amaga, com acostuma a passar, la clàssica escabetxada laboral.

“Millor sol que amb aquest alcalde al govern municipal”

 

L’humorista Edu Soto va pronunciar dijous passat el pregó de la Festa Major d’Hivern de Salou. Reproduïm tot seguit el monòleg amb el qual va captivar el públic i que ens ha estat facilitat per l’agència Tururut Viola News.

Bona nit, Salou.
Bona nit…
si encara no heu marxat a Benidorm.
Perquè aquí…
o ets resident…
o estàs de pas.
I a vegades ni tu mateix saps en quin grup ets.

Jo no visc a Salou.
En tot cas, sobrevisc.
Que ja és mèrit.
Perquè viure a Salou és com viure dins d’una estació de trens… però sense trens.

Sempre amb gent arrossegant maletes.
Sempre.
A les 3 del matí.
A les 6.
A les 9.

Tu dormint, si et deixen els borratxos.
És la banda sonora del municipi.
El turisme mode invasió.
A l’estiu hi ha gairebé tants estrangers…
com forats als carrers.

A Salou no tenim estacions.
Tenim temporada alta.
Temporada molt alta.
Temporada “mare meva”, quanta gent!
I temporada “ja n’hi ha prou de guiris, no?”

I a l’hivern?
A l’hivern tot és tancat.
“Desestacionalització”, li diu ara l’alcalde
i tornem a trobar-nos.
“Ah, tu vivies aquí!”

Parlem de política.
A Salou, cada any hi ha grans projectes.
Sempre.
Cada any.
La biblioteca que mai es fa.
La selva del jardí botànic.
Obres mal fetes.
Viatges amunt i avall.
I promeses.

Amb foto.
Amb molta foto.
Aquí no es governa.
Aquí es posa en escena.
Tot és: “Acció!, foto, nota de premsa, més fotos…”.

I ja està.
Obren una paperera?
Foto.
Pinten una ratlla?
Foto.
Canvien un semàfor?
Foto.

Tot és “Salou aposta per…”.
“Salou lidera…”.
“Salou consolida…”.
A Salou l’alcalde ho fa tot.
Menys habitatge social.
Això no.

Aquí els apartaments són turístics.
Per a la gresca.
No per viure-hi.
I aparcar?
Aparcar és un joc d’escape room però en blau.
Si agafes el cotxe…
prepara la cartera.

Sort que a Salou hi ha molt d’ambient.
Crits.
Música.
Sirenes de policia.
Comiats de solter.
After improvisat.

Tu expliques fora:
“Jo visc a Salou.”
I et diuen:
“Que bé, vacances tot l’any!”
No.
Jo visc on tu vens de festa.
A vomitar.
No és el mateix.

Però turisme és riquesa, diuen.
Els sous, no.
Un cafè: tres euros.
Un pis: de 900 cap amunt.
Un sou: 1.200 a l’estiu i Càritas a l’hivern.
Matemàtiques creatives.

Abans érem poble.
Ara som producte.
No diem:
“Anem al centre”.
Diem: “Anem a la zona explotada”.

Tenim més botigues de records que records.
Més sangria que sang.
Més happy hour que hores felices.
Perquè Salou no és perfecte.
Per molt que s’ho pensi el d’Almeria.

Això sí, visca el sentiment de pertinença.
De pertànyer a un municipi desmanegat.

Visca Salou!

La paradoxa del clatellot

 

Es recorden d’aquell intent d’acudit? Aquell on uns individus posaven una persona davant d’unes llums potents i li preguntaven què sabia. L’home responia que no sabia res i li fotien un clatellot. En el seu acte de supervivència, recorria a l’altra resposta abans d’arribar a una cosa pitjor i explicava coses; llavors els interrogadors li tornaven a ventar: en sap massa.

Això, que ara resulta molt de tebeo a l’estil Mortadelo i Filemón, tan naïf, és la realitat de moltes persones que estan en un estat laboral desolador i sense perspectives. O no en saben prou (manca d’experiència) o en saben massa per accedir a un lloc inferior que els reclutadors creuen que ocasionarà, en un futur, un problema. Doncs és sabut que “treballar del que sigui” no compensa ni emocionalment ni econòmica i, sovint, és una davallada en l’esglaó de l’autoestima i de la subsistència. És la paradoxa del clatellot: això que tu —sí, tu, que em llegeixes— no arribes o et passes en aquesta cosa tan pràctica, impersonal i tècnica anomenada perfil. Aleshores, resulta que a més de saber fer la teva feina, t’has de formar en psicologia per a ineptes per tal de no despertar les seves suspicàcies. En ser invisible, perquè si ets notori, molestes; i en ruc, perquè la teva intel·ligència sobrepassa la mitjana.

Conec casos i també les conseqüències d’un mal pas intel·ligent, d’una opinió encertada i d’un buit social per no adaptar-se al munt d’assalariats que veuen perillar el seu lloc amb qualsevol nova adquisició en recursos humans. Així, és molt difícil treballar sense complicacions i poder exclamar allò tan espanyol de: “Jo faig les meves hores i no vull saber res”.

Així no hi ha promoció que valgui, ja que qualsevol ascens, en el cas d’una dona, significa ser una trepa i, si és un home, un endollat.

Molt difícil no formar part de l’estafa piramidal de cada dia i, pitjor encara, mantenir el legítim orgull professional per sobre de la submissió i el silenci.

Ànims, que no se solucionarà, però almenys sabem què passa. No ets tu, no és culpa teva. És el sistema. Un altre clatellot pel camí, no al cel guanyat a la terra… sinó a la jubilació que mai compensarà haver viscut per treballar i no treballar per viure. Doncs a ningú li importa què vas fer ni com ni qui vas ser, sinó què pots aportar sense aixecar els recels comuns ni remoure consciències poc solidàries. Això és perquè, quan el talent entra per la porta, la mediocritat surt per la finestra.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Segur que l’Edu Soto no va venir en tren

 

En el seu discurs de dijous passat, l’humorista Edu Soto es va disculpar per arribar tard a l’acte a causa de problemes amb Renfe, en un context marcat pel caos ferroviari que aquests dies viu Catalunya a conseqüència del deteriorament i l’abandonament del servei (si fa no fa, equiparable a Salou).

El que Soto potser desconeixia és que, a Salou, sí que hi ha estació, i a més és de nova construcció. El problema, però, és que amb prou feines no hi arriben trens. Una situació que ha convertit la infraestructura en un símbol de la pèrdua de connexions ferroviàries del municipi, deixant tirats milers d’usuaris.

Carta blanca a Adif

El tancament de l’antiga estació i la reordenació ferroviària van ser presentats com un dels grans èxits del govern municipal encapçalat per l’alcalde, Pere Granados, que va donar carta blanca a Adif per executar el projecte.

A canvi, Salou va quedar sense servei ferroviari, mentre Granados aprofitava per desenvolupar l’Eix Cívic, una gran avinguda que continua generant controvèrsia per l’impacte urbanístic que previsiblement comportarà, amb un projecte perfilat del qual gairebé no se’n sap res i que ha generat crítiques entre els veïns més afectats.