Gràcies,
Madrid.
Corria
l’any 1988 quan Michael Jackson feia un concert a Barcelona. Feia
des del 1980 que volia veure’l en directe, o potser fins i tot
abans. El cas és que jo era aleshores una ballarina mercenària, al
millor ballet modern de music-hall de la ciutat: una actuació aquí
i una altra allà, sense contracte, sense Seguretat Social, sense
garanties.
Vaig
estar temptada de cancel·lar aquella data, però no ho vaig fer per
una raó ben senzilla: el compromís. Quan algú diu que es queda i
quan algú et dona una oportunitat amb moltes actuacions per davant,
sigui per responsabilitat, disciplina o per la paraula donada, és
molt difícil trencar aquest pacte silenciós.
Michael
Jackson va passar, com passen aquells trens de la vida que creiem no
haver perdut, fins que un dia comprenem que sí. Aleshores pensava
que la joventut consistia a sacrificar-se, a quedar bé, a mantenir
una reputació de cara al futur. Potser per això va pesar més la
feina que no pas el plaer.
Van
passar els anys. Van arribar més concerts, com el de Tina Turner;
més artistes per admirar. I sempre hi havia una feina per fer, unes
factures per pagar i una economia per vigilar. I també la por. La
por a les multituds d’un estadi.
Als
meus 65 anys he assistit al meu primer gran concert i no he sentit
por. He cantat, he ballat, he rigut i he plorat d’emoció. I, dins
la subjectivitat pròpia de la meva manera de ser —entranyable, diu
un amic, per no dir-ne una altra cosa—, he sentit que 50.000
persones, de països, regions i cultures diferents, sense banderes i
amb l’únic llenguatge de la música, sota l’influx totalment
desmesurat i eufòric de l’energia de Bruno Mars i de la seva
magnífica banda i col·laboradors, no podien ser males persones.
Avis,
mares, netes, germans, pares, dones que es resisteixen a envellir,
joves que no saben on mirar per trobar un euro d’esperança,
artistes retirats o en actiu, treballadors... tant se valia. Tots
units per una única consigna: ser feliços.
I
tant que ho vam aconseguir.
Gràcies,
Bruno Mars, Anderson .Paak i The Hooligans, per oferir un espectacle
musical d’altíssim nivell, digne de cada cèntim invertit per
assolir aquella felicitat que mai no saps quan es pot estroncar.
Un
espectacle de factura nord-americana. Recordeu-ho: no business, no
show. Sense aposta, sense pressupost i sense benefici no hi ha
espectacle. Davant de l’escenari en brillen uns quants; al darrere
hi treballen centenars de persones perquè tot sigui perfecte.
Després
de veure, sentir, criticar i treballar durant tants anys en aquesta
indústria, tan satisfactòria com cruel, puc dir una cosa que
m’honora: el millor espectacle de la meva vida no l’he fet jo. És
aquest.
Ha
estat la recompensa a dues setmanes de recerca d’entrades de
revenda, sospites de frau i càlculs sobre el mapa de l’estadi i la
visibilitat de les localitats. Mesos d’espera, inclòs el retard
d’una ressonància magnètica amb contrast, perquè no volia córrer
el risc que cap contratemps o cap notícia m’impedissin viure
aquesta experiència.
Tota
una odissea.
Va
ser perfecte. El concert de la nostra vida per a aquells que, com
nosaltres, no deixem de lluitar ni perdem la resiliència de la qual
tan poc es parla: la il·lusió.
Perquè
a Madrid només hi he trobat somriures, eficiència i amabilitat.
Universalitat, sense bonisme afegit. Gràcies als taxistes, als
cambrers, als recepcionistes de l’hotel, al personal de control
d’accessos i a totes les persones que, amb un somriure, una
indicació o un gest d’amabilitat, van fer de Madrid una ciutat
acollidora. Gràcies a tots. Una ciutat és, sobretot, les persones
que la fan sentir acollidora i, encara que només sigui per unes
hores, teva.
I
això em fa preguntar si cada gran esdeveniment a Barcelona s’ha de
convertir en una batalla política i en un titular que acabi
avergonyint-nos per la manera com es diuen les coses, en lloc de
recordar la importància de com es viuen. Sense més discussió.
L’endemà
al matí, a l’estació d’Atocha, abans de pujar, com jo, a l’AVE
de tornada cap a casa, he conegut una mare i el seu fill. No
n’esmentaré els noms per respecte a la seva privacitat, tot i que
tinc el seu permís per compartir aquesta fotografia.
Ens
hem acomiadat amb una abraçada de debò. Érem uns desconeguts
absoluts, però hem connectat gràcies al poder de la música de
Bruno Mars.
Un
gran espectacle no s’acaba quan s’apaguen els llums. De vegades
continua, l’endemà al matí, en una abraçada entre desconeguts
que han vibrat junts. I, si sou fans de Bruno Mars, ja tenim alguna
cosa més en comú: el principi d’una amistat.
#LifeOnMars
#InMarsWeTrust #MarsOnFire
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
