L’alcalde influencer

 

La percepció que els influencers són un col·lectiu d’aprofitats, dropos i paràsits socials continua molt estesa i està més que justificada. Sovint són l’antítesi de la visió tradicional de la feina: enregistren vídeos de pocs minuts en lloc de buscar una feina normal, d’aquelles amb jornades laborals de vuit hores. 

A sobre, i això és el que irrita més, aconsegueixen ingressos espectaculars sense fotre brot. I per adobar-ho, entre stories, reels i col·laboracions patrocinades, molts acaben fent publicitat encoberta i promocionant negocis d’una categoria, diguem-ne, discutible. Això quan no difonen informació poc rigorosa, perquè acostumen a ser uns venuts.

En aquest context, l’alcalde de Salou, Pere Granados, va rebre ahir al seu despatx la influencer brasilera Bruna Oliveira, creadora de contingut especialitzada en viatges. La trobada va ser presentada com una oportunitat per donar visibilitat internacional al municipi, un objectiu perfectament coherent amb la intensa activitat viatgera de l’alcalde, que tomba més que els avions de Ryanair.

No cal dir que la influencer va poder conèixer de primera mà els atractius de Salou i conversar amb l’alcalde sobre turisme i promoció exterior. I sobre de com n’és, d’encantador aquest home quan li dones la raó en tot. La reunió també va servir per confirmar una sospita cada vegada més estesa: la frontera entre un influencer i un alcalde de Salou és molt més prima del que sembla.

De fet, les similituds són notables. Tots dos necessiten presència constant a les xarxes socials, publiquen fotografies en llocs atractius, acumulen seguidors, col·laboren amb marques o institucions i dediquen una part important del seu temps a construir una imatge pública curosament editada i, sovint, a viure de la visibilitat que els proporcionen els seus fidels.

En el cas de Granados, els paral·lelismes resulten especialment inevitables. Viatges, trobades amb persones que ell presenta com a rellevants, fotografies institucionals, missatges motivadors i una activitat digital incessant conformen un ecosistema comunicatiu que faria les delícies de qualsevol tiktoker. Com si la política municipal s’hagués convertit en una forma de creació de contingut pensada només per alimentar-se a si mateix.

Necrològica: Diego Domínguez Barranco

 

Ens ha deixat Diego Domínguez Barranco, de 73 anys. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dimecres 12 d’agost, a les quatre da la tarda al tanatori municipal de Salou. Vetlla: a partir de les cinc d’aquesta tarda.

Salou amplia el repartiment d’ulleres i la galeria fotogràfica de l’alcalde

 

L’Ajuntament de Salou ha anunciat l’ampliació del dispositiu de repartiment gratuït d’ulleres homologades per a l’eclipsi solar total previst per a demà. Després d’una primera fase adreçada a veïns i turistes, ara el consistori ha decidit estendre la iniciativa a sanitaris, hotelers, restauradors i entitats socials del municipi. (Font: Ajuntament de Salou).

Segons el consistori, l’objectiu és “garantir una observació segura d’un fenomen astronòmic excepcional” en una jornada que es preveu multitudinària al litoral de la Costa Daurada. El cert, però, és que cada notícia de l’eclipsi s’acompanya de fotos de l’alcalde, Pere Granados. 

La campanya, que bé podria batejar-se com a Mira el Sol, però sobretot mira Granados, inclou punts de distribució als centres de salut, hotels, restaurants i equipaments socials. Diversos treballadors del sector turístic han confirmat que comencen a estar enlluernats de tant d’alcalde.

“És important protegir la vista de la població”, ha explicat un portaveu municipal, “però també és important que la ciutadania pugui identificar correctament qui ha tingut la brillant idea de repartir tantes ulleres”. De fet, el consistori no descarta ampliar el dispositiu amb una segona remesa de material òptic per als veïns que pateixin fatiga visual després de veure tantes fotos del batlle.

Mentrestant, alguns veïns han suggerit que, aprofitant la logística desplegada, l’Ajuntament podria repartir també filtres especials per suportar la sobreexposició institucional que acompanya qualsevol inauguració, visita, reunió o passejada de l’alcalde.

Els experts recorden que mirar directament un eclipsi sense protecció pot provocar lesions oculars greus. Encara no s’ha determinat, però, quins efectes pot tenir observar durant massa estona les xarxes socials municipals en plena temporada d’autopromoció.

Els paradistes del mercat recullen firmes perquè s’ofeguen de calor

 

Els paradistes del Mercat Municipal de Salou han posat en marxa una recollida de signatures per reclamar a l’Ajuntament que arregli les màquines d’aire condicionat, que “fa molt de temps que estan en mal estat, des de fa uns set anys”.

“En aquests moments de l’estiu, la calor es fa molt feixuga i cap a les 12 del migdia arribem a estar a 30 graus. Això afecta els clients, que van amb ventalls i pregunten per la temperatura; i nosaltres hem d’estar pendents de la quantitat de gènere que traiem perquè no es faci malbé”, explica un paradista.

Des de divendres passat, ja s’han recollit al voltant de 150 signatures: “El 90% dels qui passen per aquí s’afegeixen a la queixa”.

L’Ajuntament assenyala que recentment s’ha signat un reforç de la maquinària de fred que es materialitzarà ben aviat i recorda que les temperatures que s’han assolit aquest estiu, en general al territori, han estat de calor extrema.

A l’estiu, el Mercat Municipal de Salou amplia l’horari d’atenció al públic i, durant el mes d’agost, obre de dilluns a diumenge. Hi treballen vuit parades.

Els paradistes atribueixen la situació de l’aire condicionat “al tram final de les concessions, que acabaran el 2030” i al fet que el manteniment que s’hi fa, asseguren, “ja és mínim”.

“El mercat hauria de ser un refugi climàtic, un lloc on estar fresc, i no un forn”, lamenten.

L’Ajuntament precisa que la maquinària de refrigeració “té molts anys d’antiguitat” i que “fins ara havia estat suficient per garantir unes condicions adequades a l’interior”. Insisteix que episodis de calor extrema com els que s’estan produint posen al límit els sistemes de climatització.

I subratlla que, davant d’aquesta realitat, el consistori ja ha previst la renovació integral de la maquinària de fred, una actuació que “es durà a terme el 2027” i no el 2030.

L’objectiu, diu l’Ajuntament, és donar una solució immediata amb el reforç de la maquinària de fred i, de cara al 2027, executar la renovació completa del sistema. (Font: Diari de Tarragona).

El meu comiat a Ángel Alonso

 

El món del teatre plora la mort d’Ángel Alonso, un director fonamental de les arts escèniques a Catalunya. Amb més de cinquanta anys de trajectòria, ha deixat un llegat importantíssim.

En aquest gremi, moltes persones poden explicar vivències relacionades amb el director teatral Ángel Alonso.

La meva queda en una anècdota.

Ens vam conèixer al cafè del desaparegut Teatre Arnau i el vaig convidar a presenciar una obra en què jo treballava.

Tot i que el gènere no li interessava, va ser molt cortès i s’hi va quedar. Crec que no li calia la meva invitació: tenia passi lliure per tot el Paral·lel.

Va esperar que acabés i, vaja, aquella frase que ja m’havia dit vuit anys abans Alfonso Nadal, a l’Oasis de Saragossa, em va resultar reveladora:

—Què hi fas, aquí?

En un principi no vaig saber què respondre, excepte:

—És una feina que no permet gaires possibilitats de tria, senyor Alonso. Però he tornat. M’han portat al Paral·lel com a coreògrafa, deu anys després d’haver-lo abandonat com a corista. Són artistes que aprecio i respecto. Ja ho sap: avui aquí i demà allà. Vinc del music-hall.

—Podries ser en un altre lloc, tens més possibilitats —va respondre.

Ja no vaig dir res. Li vaig donar les gràcies.

Abans de marxar, em va dir una cosa que no he oblidat:

—Aquell Libertango... aquella presentació d’Applause... No t’assembles a ningú que conegui. No perdis el teu segell.

Jo tenia trenta-cinc anys, un nou projecte de vida a Salou, lluny de la colla habitual, sense temps per adaptar el matalàs laboral a negociacions dignes de diplomàtics i, per què no dir-ho?, també de proxenetes.

A més, mai havia tingut relacions amb el teatre establert, el “seriós”, el dels grans titulars i els aforaments de prestigi.

—Senyor Alonso, jo soc aquella nena de cinc anys que va fugir de casa perquè va pensar que, si s’havia portat malament, ja no l’estimarien. I va ser la seva mare, veïna de la casa del davant, qui em va acollir i va avisar la meva mare i la meva àvia.

Aquella fugida, deguda a la por primerenca de no ser estimada, podria haver acabat malament en altres circumstàncies. A la senyora, disculpeu que no en recordi el nom, li vaig donar instruccions: em faltava el pijama, m’hauria de portar a l’escola i calia treure’m l’escaiola del bracet trencat.

El cas és que, quan estimo algú o trobo sintonia, sempre dic:

—Fugim-nos!

Em passo la vida fugint de llocs, de persones i d’emocions que, tard o d’hora, m’atrapen per altres vies.

Aquell amor, per qui havia abandonat Barcelona, havia estat amb mi a la funció la nit anterior. Només va fer un comentari en sortir:

—Estic incòmode... No sé si m’agrada veure’t a l’escenari o potser ja hauries de deixar-ho.

Així que...

I des d’aleshores, aquell any 1995, ja vivint a Salou i dirigint una escola de dansa, sí que vaig aplicar més criteris professionals a l’hora de triar. Hi vaig continuar, però, és clar, vaig pagar les conseqüències de canviar un amor que creia segur i que no ho va ser per la realització que vaig trobar en una professió que forma part de la meva identitat.

La mort del senyor Alonso m’ha fet recordar tot allò: aquella tremenda incertesa per a algunes coses i aquella determinació feroç per a d’altres.

L’escola i jo, tres anys després, continuàvem sense aquell amor. Ho vaig poder suportar fins que vaig entendre per mi mateixa la mateixa pregunta:

—Què hi fas, aquí?

I vaig posar tot el meu esforç a continuar des de zero.

Que sembla ser la meva constant vital.

El meu no ha estat una bohèmia trasnochada. Ha estat treballar i treballar, creient que cada dia comptava.

I sí. Comptava.

Perquè és la meva vida.

Soc una hacker del meu destí. Si més no, si cregués que estava escrit, hauria d’admetre que he trencat tots els codis massa vegades.

I crec que el senyor Alonso, acostumat a les grans figures, ho va entendre. La seva honestedat, sent pràcticament desconeguts, em va posar un mirall al davant, en aquella etapa tan complicada en què avances sense saber si t’estàs passant de parada o de frenada.

Però he entès, amb tant anar i venir, que l’amor va amb tu. I la professió també me l’ha donat, a través de les satisfaccions i de moltíssimes persones que han format part de la meva vida.

I és clar, amb els anys, ha guanyat la identitat. I també aquell amor únic, en una vida, que està còmode amb mi perquè accepta qui soc.

El senyor Alonso va ser això.

Un senyor.

Una sola vegada.

Descansi en pau.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

120 participants en una marxa aquàtica a Salou

 

La platja de Llevant va acollir divendres al vespre una nova edició de la Marxa Aquàtica Nocturna de Salou, en el marc de les Nits Daurades, amb més de 120 participants, una xifra que confirma el creixement d’aquesta disciplina al municipi.

L’activitat, organitzada pel Club Excursionista Salouenc, amb la col·laboració de l’Ajuntament i de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), forma part del Circuit Català de Marxa Aquàtica 2026.

El vicepresident de la FEEC, Josep Casanovas, va remarcar els beneficis d’un esport que fomenta “la convivència, el benestar i la salut”. (Font: Ajuntament de Salou).

Tot el que vulgueu, gent. Però abans que la marxa aquàtica el prioritari a Salou, ara per ara, és que Pere Granados marxi de l’Ajuntament.

Els veïns de Salou esclaten pel mal estat de les voreres

 

L’Ajuntament de Salou ha posat en marxa la primera fase d’un pla de millora i renovació de voreres, amb actuacions simultànies en tretze punts del municipi. El govern local presenta la iniciativa com una actuació destinada a millorar l’accessibilitat, la mobilitat dels vianants i la seguretat de l’espai públic.

Tanmateix, la reacció dels veïns a les xarxes socials ha estat immediata i molt crítica. Els comentaris publicats a Facebook reflecteixen un malestar generalitzat per l’estat d’abandonament de nombrosos carrers i barris de Salou, i molts ciutadans aprofiten l’anunci municipal per reclamar actuacions que consideren urgents des de fa anys.

Entre les queixes més destacades hi ha la de Plácido, que lamenta: “Quan els toca als carrers de Sol i València? El barri de la Salut som veïns de tercera excepte per pagar impostos”.

Altres usuaris demanen actuacions concretes en diversos punts del municipi. Milagros pregunta per la situació del carrer Gavina, mentre que Maite reclama millores als carrers Nord i Lleida. En la mateixa línia, Montse considera “urgent” una intervenció a l’avinguda de Salvador Vilaseca.

La neteja viària també apareix com una de les principals preocupacions ciutadanes. Juan Carlos assegura que l’Ajuntament hauria de “centrar-se també en la neteja, com es feia anys enrere. Els carrers estan que fan fàstic”, mentre que Patri reclama directament més inversió en aquest servei.

La zona d’Emprius és un altre dels espais esmentats pels veïns. Juanjo es pregunta irònicament si aquest sector “pertany també a Salou”, una crítica que apunta a la percepció de manca d’atenció municipal en alguns barris perifèrics.

Fins i tot les veus més conciliadores expressen reserves. Lourdes admet que les obres tot just han començat i demana paciència, però reconeix que encara hi ha problemes d’accessibilitat i d’accés per als vehicles.

El debat generat evidencia que l’actuació municipal, lluny de ser rebuda com una simple millora urbanística, ha obert un nou focus de discussió sobre el degradat espai públic a Salou. Les voreres s’han convertit així en el símbol d’un malestar més ampli relacionat amb la manca de manteniment, la neteja i la sensació de desequilibri entre barris que una part dels residents denuncia des de fa temps.

A dalt, el cèntric carrer Barcelona.

El pavelló central també té problemes amb l’aire condicionat

 

Ja no és només el Mercat Municipal, on a l’estiu et torres de calor: el Pavelló Municipal d’Esports Central també s’ha sumat a l’experiència tropical.

Dissabte passat, durant la celebració del torneig 3x3 de bàsquet, jugadors, àrbitres i espectadors van poder gaudir d’una activitat complementària no anunciada al programa oficial: una intensa sessió de sauna comunitària amb pilota inclosa.

La sensació tèrmica era tan autèntica que alguns participants van dubtar si s’havien inscrit en un torneig de bàsquet o en un curs accelerat de supervivència als Monegres.

L’Ajuntament, sempre innovador, podria estar desenvolupant un revolucionari model esportiu basat en la termodinàmica aplicada al rendiment atlètic. La teoria és senzilla: si els jugadors sobreviuen a quaranta minuts dins del pavelló, després poden competir sense problemes en qualsevol pista de l’NBA o de l’ACB, encara que sigui sense coberta.

A Salou, però, sempre cal veure el costat positiu: si algun dia torna a haver-hi una gran apagada elèctrica, el municipi ja tindrà una ciutadania perfectament entrenada per viure i competir en condicions subtropicals. A la imatge superior, l’alcalde suant la cansalada i comprovant sobre el terreny els beneficis de la climatització natural.

El top manta enfonsa el comerç de Salou

 

Aquesta és la crònica d’una mort anunciada. La situació és dramàtica i Salou viu hores fosques. Els comerciants miren l’horitzó amb preocupació a causa del top manta, aquest monstre imparable capaç de devorar qualsevol negoci que gosi vendre… exactament el mateix que venen molts altres establiments al costat.

Les fotografies adjuntes, fetes al centre urbà i en plena ebullició turística, mostren l’abast de la tragèdia. Són el retrat d’una nova víctima de la competència deslleial que el prestigiós comerç de Salou pateix per culpa de la venda ambulant.

Un estudi recent encarregat per Shopping Salou, en col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat, enumera els articles més perjudicats pels manters: samarretes esportives, ulleres de sol (imprescindibles per contemplar l’eclipsi i quedar-se cec), bosses amb una sospitosa semblança amb marques prestigioses, fundes de mòbil per a models que van deixar de fabricar-se ja fa uns quants anys, xancletes de tots els colors imaginables, ferrades, pales i joguines de platja destinades a sobreviure exactament dos dies, peluixos inclassificables que barregen superherois, animals marins i personatges de dibuixos animats en un mateix malson estètic; pilotes de futbol amb escuts que farien plorar qualsevol dissenyador gràfic, imants turístics fabricats a milers de quilòmetres del Mediterrani i, per descomptat, l’insubstituïble obridor amb forma de penis, patrimoni cultural no reconegut de la Costa Daurada. Sense oblidar les samarretes amb eslògans sexuals, perfectament alineades amb el refinat feminisme que impera a la capital de la Costa Daurada.

La preocupació és màxima. Alguns comerciants asseguren que el manter ven ulleres de sol a cinc euros, una pràctica intolerable que amenaça seriosament aquells que les ofereixen a quinze euros després d’haver-les adquirit, ves per on, al mateix distribuïdor.

Aliens a aquesta catàstrofe comercial, els turistes es desplacen fins al Cap de Sant Pere per continuar aquest particular boicot al comerç local, posant en perill un model turístic que fa dècades que es resisteix obstinadament a evolucionar.

Això sí, si busques alguna cosa mínimament de qualitat, l’oferta amb cara i ulls la trobes en una altra ciutat.

Un grapat de raons dubtoses

 

Quan em van preguntar què volia ser de gran vaig respondre que princesa. Les riallades de les nenes de la classe van ser monumentals. La mestra, intentant posar ordre, va argumentar:

—Si es casa amb un príncep...

El que ningú no sabia era que el meu regne no era d’aquest món. Jo no em volia casar. I, vist com van les monarquies europees, m’alegro d’haver deixat els contes enrere.

Hauria volgut dir, amb els meus set anys, que volia ser investigadora del paranormal i ufòloga, però aquelles professions encara no existien i, ara que existeixen, continuen gaudint de ben poc prestigi.

Vista la fascinació que desperta allò desconegut, escoltin, ja posats a ser ambiciosa, cada vegada que escolto Giorgio A. Tsoukalos defensar les teories dels antics astronautes em dic: això sí que és la feina dels seus somnis. O la de qualsevol persona capaç de posar-hi aquella passió, aquella energia i aquells recursos per convèncer el món que no estem sols.

Bé, Carl Sagan, que es tenia per científic, també es va entretenir a enviar aquella sonda amb un disc d’or gravat amb informació compromesa, en el supòsit que existeixin éssers d’altres galàxies tan avançats tecnològicament que, malgrat tot, l’únic que aconsegueixen és estavellar-se a Roswell o aturar cotxes en carreteres solitàries. I això, si a sobre es dediquen a introduir sondes als abduïts i a practicar mutilacions de bestiar.

Independentment de la veritat absoluta, que ningú no posseeix, hi ha una cosa que no se’ns escapa: sempre passen coses i no sempre tenen explicació.

Que hi hagi gent dedicada a estudiar aquests fenòmens i, a més, s’hi guanyi tan bé la vida, em mereix un sincer aplaudiment. Perquè la constància i l’entusiasme estan infravalorats en una societat que ha perdut la capacitat d’admirar-se i també la valentia de defensar idees, encara que avui ja ningú no acabi a la foguera per fer-ho.

No vaig tenir temps de dedicar un article a Erich von Däniken quan va morir i avui el recupero de passada perquè també mereix un reconeixement que poques vegades rep. Sense les preguntes que va plantejar als seus llibres segurament no hauríem conegut pel·lícules com Alien ni Close Encounters of the Third Kind on el mateix doctor J. Allen Hynek —assessor científic del Projecte Llibre Blau de la Força Aèria dels Estats Units— fa un breu cameo. Ni tanta bona ciència-ficció que ha alimentat la imaginació i les preguntes de milions de persones, sense distinció de raça, sexe o creences.

Més enllà de la veracitat dels fets o d’unes conclusions encara per demostrar, hi ha persones que han callat per por —ara en diem cancel·lació— i d’altres que han defensat els seus plantejaments amb una convicció fèrria, fins i tot caient en el conegut biaix de confirmació.

Igual que quan jo tenia set anys, continuen existint oficis per inventar i misteris per descobrir. Jo em quedo amb les raons dubtoses, perquè els dubtes raonables ja els han esgrimit tota mena d’estudiosos.

Així que, si algun dia em tornen a preguntar què vull ser de gran, respondré que arqueòloga astronòmica i antropòloga còsmica. Arribar a ser-ho no sé si ho aconseguiré; però viure d’una passió com la d’en Giorgio, això sí que ho signaria.

Mira que he viatjat de nit escrutant el cel. Res. El més estrany que m’ha passat va ser anar de gira en autobús amb la companyia de la divina Bibi i despertar-nos, sense cap explicació, al mig d’un camp de blat. Mai no vaig saber si ens vam perdre... o ens van tornar. El conductor mai no va poder explicar com hi vam acabar.

Aquí ho deixo. S’admeten teories. Com més esbojarrades, millor.

Trieu la vostra i divertim-nos intentant esbrinar si l’última ombra que vam veure era un gris... o un reptilià.

I gràcies, Erich, per una ideació capaç de despertar la curiositat i sacsejar els fonaments neuronals de diverses generacions dels qui, alguna vegada, hem aixecat la vista cap al cel.

I want to believe. Això també és un biaix. Hi ha qui creu en els olis essencials i en el poder de les pedres i no el fan miques com a Iker Jiménez, que, al cap i a la fi, és periodista.

Si altres éssers existeixen, potser des de les Plèiades encara ens estan veient arribar amb les caravel·les de Colom.

Em pregunto què deuen pensar els extraterrestres quan veuen que som tan cruels amb les altres espècies, tan desconsiderats amb les nostres pròpies fonts de riquesa i, sobretot... què dimonis fan aquests humans prenent el sol a la platja.

Ja es deia que una intel·ligència superior com la nostra seria incapaç de fer-se entendre amb unes formigues. Espero que, si algú va arribar a rebre aquell disc d’or, no tingui la temptació de jugar amb les nostres fràgils ments quan arribi el moment de defensar aquest punt blau de l’Univers.

No s’ha conegut cap civilització que no hagi volgut imposar-se a una altra. Per què haurien de ser diferents?

Em quedo pensant fora del planeta... perdó, de la caixa.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Batejos de Katarina, Dalia i Unai

 

La parròquia de Sant Esteve de Vila-seca ha celebrat recentment diversos baptismes, incorporant nous infants a la comunitat cristiana. El dissabte 1 d’agost, a les dotze del migdia, va rebre el sagrament del baptisme Katarina Esmeralda Gonzales Barrientos, filla de Gian Marco i Kiara Valentina.

Ahir dissabte, 8 d’agost, també a les dotze del migdia, va ser batejada Dalia Reyes Alba, filla d’Antonio i María del Mar.

Posteriorment, a la una, va rebre el baptisme Unai Gavilán Gandia, fill de Javier i Cristina.

Salou homenatja la jota aragonesa

 

L’Ajuntament de Salou va retre ahir homenatge a la jota aragonesa i al cinema clàssic en el marc de les Nits Daurades. L’esdeveniment, titulat La jota aragonesa al Cinema, va tenir lloc a la plaça de les Comunitats Autònomes, on es va aconseguir harmonitzar el folklore espanyol més autèntic amb la pantalla gran.

L’actuació conjunta de la Rondalla del grup D’Aragón i la Rondalla Jaime I de Salou, acompanyades pel seu cos de ball, va repassar la història d’aquest gènere musical.

L’espectacle va fer viatjar els espectadors per diverses composicions cèlebres extretes de grans produccions cinematogràfiques espanyoles: Nobleza baturra (1935), Agustina de Aragón (1950), Alma aragonesa (1961), La ciudad no es para mí (1966) i La Dolores (1940). Tot un revival, vaja.

Amb aquesta iniciativa, el municipi consolida el seu espai dedicat a l’agermanament regional i a la preservació de les manifestacions tradicionals manyes al municipi.

Granados abaixa ara el to contra el top manta

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha publicat un article al Diari de Tarragona en què torna a abordar el problema del top manta i defensa les mesures adoptades pel seu govern per combatre aquest fenomen. Fins aquí, res de nou. El que sí que crida l’atenció és el gir en el to i en l’enfocament polític respecte a les declaracions que va fer fa només uns dies.

En el Diari, Granados aposta per la coordinació entre administracions, una actuació policial continuada i una estratègia compartida i no confrontació entre institucions. Un plantejament que contrasta amb la contundència exhibida dimecres passat, quan va carregar durament contra l’Ajuntament de Cambrils i el Departament d’Interior (del qual depenen els Mossos d’Esquadra) per la suposada permissivitat amb la venda ambulant il·legal al Cap de Sant Pere, a tocar de Salou.

Dit ras i curt: Granados abaixa el to. I ho fa amb una rapidesa que convida a pensar que algú li ha fet veure que la seva diatriba contra Cambrils i Interior havia anat massa lluny.

Fa només uns dies, el missatge era clar: Cambrils tolera el problema; Interior no actua prou i els Mossos són insuficients.

Ara, en canvi, el relat és un altre: totes les administracions han d’actuar juntes, Salou ofereix ajuda i experiència i la lluita contra el top manta és compartida.

El canvi és prou significatiu. L’alcalde que assenyalava culpables es presenta ara com un actor disposat a cooperar, amb un discurs molt més mesurat, conciliador i institucional.

A l’article, Granados insisteix també que “Salou és un exemple d’èxit” en la lluita contra el top manta i que aquesta activitat “no té cabuda” al municipi. És una afirmació excessivament triomfalista que no s’ajusta amb la realitat recent.

Cal recordar que a Salou s’han dut a terme operatius policials recurrents contra la venda ambulant il·legal, amb decomisos de material falsificat i actuacions conjuntes de Mossos d’Esquadra, Policia Local, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Precisament aquestes operacions evidencien que la logística vinculada al top manta continua tenint una presència important al municipi. Dit d’una altra manera: que Salou no està tan net de top manta.

Per això resulta discutible que Granados presenti Salou com un lloc on el top manta ha desaparegut o no té cap mena de presència, atès que els mateixos operatius policials desmenteixen aquesta imatge d’erradicació pràcticament absoluta que afirma Granados.

L’article publicat al Diari de Tarragona no rectifica explícitament les declaracions anteriors, però sí que les matisa de manera evident. El focus ja no és la crítica directa a Cambrils ni la denúncia de la inacció d’Interior, sinó la necessitat de coordinar recursos, compartir estratègies i treballar conjuntament.

En política municipal, els canvis de to rarament són casuals. Quan un dirigent passa en qüestió de dies de la confrontació directa a la crida a la cooperació institucional, és difícil no interpretar-ho com una rectificació del discurs després d’una bona estirada d’orelles.

Els paradistes es rebel·len contra el mal estat del mercat municipal

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha tornat a denunciar el que considera un estat d’abandonament i manca de manteniment del Mercat Municipal i de diversos edificis i instal·lacions públiques del municipi.

UTPS assegura que ja havia advertit anteriorment d’aquesta situació i sosté que els fets coneguts ara “demostren que aquelles denúncies no anaven desencaminades”.

Segons explica, el malestar dels paradistes del Mercat Municipal ha arribat a un punt que els mateixos comerciants han iniciat una recollida de signatures per reclamar actuacions urgents davant la falta de resposta que atribueixen a l’Ajuntament.

UTPS entén que el fet que els paradistes hagin d’impulsar una campanya de signatures per exigir millores en una instal·lació municipal “hauria de fer reflexionar seriosament el govern local”.

El partit considera que el cas del mercat és “una mostra més de la deixadesa i la ineficàcia en la gestió del manteniment dels espais públics de Salou” i assegura que el problema afecta altres àmbits del municipi.

En aquest sentit, la formació cita el mal estat d’algunes voreres, com també qüestions relacionades amb el manteniment de la biblioteca, el Jardí Botànic, el carril bici i altres equipaments municipals.

UTPS afirma que existeix “una llarga llista de problemes que es van acumulant i que requereixen manteniment, atenció i solucions”.

També critica l’actuació del govern municipal encapçalat per Pere Granados, al qual acusa de prioritzar “la imatge” per damunt del manteniment quotidià dels serveis públics.

La formació contraposa “les fotografies de l’alcalde, els viatges a l’estranger i la preocupació per la imatge” amb la situació real de carrers, edificis públics, mercats, parcs i instal·lacions municipals.

UTPS sosté que “Salou no és una fotografia, sinó l’estat dels seus carrers, voreres, edificis públics i equipaments”, i conclou que la gestió municipal presenta “massa problemes sense resoldre”.

Finalment, UTPS reclama a l’Ajuntament que escolti els paradistes, atengui les seves reivindicacions i actuï de manera immediata per millorar les instal·lacions del Mercat Municipal.

La formació defensa que els veïns “paguen els seus impostos per disposar de serveis i instal·lacions públiques dignes i correctament mantingudes” i lamenta que hagin de reclamar reiteradament solucions per a problemes que fa massa temps que continuen sense resposta. (Font: FUPS).