Què em
passa? He creat stories
a
les xarxes. M’he donat un bany de socialité.
En menys de dos mesos he posat en circulació tres fotografies
actuals en què apareixo somrient.
M’he
cansat d’estar segrestada per una situació que he hagut de tractar
amb una terapeuta.
No
em costa dir les coses pel seu nom, i això no necessita ni més
propaganda ni més ocultació. El nom és el que és: estrès
posttraumàtic per xoc.
Encara
miro el meu segrestador, un dol salvatge, amb cert recel. Tot i que
me’n vaig alliberant, si apareix és un dia perdut que em remou els
fonaments familiars i m’obliga a respondre preguntes que ja només
jo puc aclarir.
Dues
tragèdies en tres dies, i els protocols policials que van venir
després, no tenen res de suportable. Abstenir-se filòsofs del “és
llei de vida” i del “tot passa”.
He
de negociar amb el meu segrestador, perquè jo, en lloc d’explotar,
vaig implosionar. M’he refet, i encara busco trossos de mi entre
les meves pròpies runes.
19
mesos de captivitat, volent fugir d’una cosa que era dins meu,
sense poder viure la meva vida per plorar-ne una altra.
Això
em va portar a una profunda revisió de tota la meva existència.
Família. Amants. Companys. Possibles i impossibles. Silencis i
menyspreus. Oportunitats guanyades i desitjos perduts.
Tot
i així, he tingut temps per a tothom. Els meus amics malalts. La
meva família. El meu marit. Les meves amigues més properes.
Sí,
perquè jo sempre hi he estat quan se m’ha necessitat, i no, no puc
dir el mateix quan jo mereixia una mica més. Perquè no és mirar,
sinó ser vista.
Vista
sencera, vista per dins, vista sense por que el meu onatge emocional
i la meva sinceritat arrasin part de la platja de qui m’escolta o
em llegeix.
Des
de jove he espantat perquè soc apassionada de sèrie. Els homes
covards, els prosaics, les dones insegures i les poderoses. Perquè
mai no he viscut sota l’ombra dels clixés, i potser això és el
que més espanta.
A
la vida no he fet res més que marxar d’on em tancaven les portes i
construir-me del no-res per, com diu la cançó, arribar fins on soc
ara.
No
soc la seva mare, ni la seva tia, ni la seva àvia.
Soc
una dona que es nega a interpretar el rol que decideixen els altres.
Disculpin les molèsties.
No
m’avergonyeixo de res del que vaig fer. El que més em pesa és
acceptar que vaig donar massa sense mesurar les conseqüències. Quan
escric, faig el possible per no passar comptes, i encara menys per
demanar compassió. Però si algú té algun compte pendent amb mi,
aquí soc.
Continuo
lliurant batalles silencioses.
Pregant
que els meus éssers estimats estiguin bé i no pateixin.
També
lluito quan recupero un arxiu visual i escric, i amb això
m’esbudello.
Quan
presto atenció a algú, quan dic unes paraules sinceres d’afecte.
Tinc
molt per viure.
Només
vull que qui transiti amb mi l’amistat i l’apreci mereixi la meva
confiança.
I
si no és així, és que no tocava en aquesta vida tenir-me i
gaudir-me en igualtat de condicions.
Hi
va haver qui es va allunyar, i jo ho vaig suportar, ho vaig
comprendre i fins i tot ho vaig acceptar, sobrevivint a més
abandonaments i traïcions. També al fet que m’esborrés de la
seva vida, quan jo sempre vaig ser una suma i no una resta.
I
sí, quan era jo la que marxava, ja estava buidada: era pura
supervivència. Com ara, quan em recupero.
No
he nascut per perdre, només per renunciar.
Fa
temps que escric cartes de comiat a persones amb qui vaig tenir
alguna topada, per deixar pau on hi va haver conflicte.
En
l’amistat i en l’amor, en la feina i en la diversió, en cada
camí i en cada record, Carol només n’hi ha hagut una: aquesta, i
això no es pot canviar. En cada vida amb què em vaig creuar només
vaig voler fer el bé.
En
els últims quinze dies també he rebut missatges molt bonics de
persones del passat que valoren que els nostres camins es creuessin.
Això
és estima, un regal que agraeixo, igual que contemplo com aquesta
marea, que té les seves pròpies lleis, n’allunya uns i n’acosta
misteriosament uns altres.
Gràcies
als qui han estat amb mi fins a veure la llum al final d’aquest
captiveri, que ha fet de mi, una altra vegada, una altra persona.
A
qui no agraeixo res és a CatSalut, que en la meva primera crisi em
va deixar penjada amb un “si ho necessites, torna”. Ha estat una
terapeuta privada qui m’ha permès salvar-me a mi mateixa.
M’hauria
agradat conèixer, una sola vegada a la vida, amb tots els seus
defectes i virtuts, algú que fos com jo. Que s’atrevís com jo. I
precisament amb mi.
No
l’he trobat. I ja no crec que el trobi.
Encara
no soc un record mort. Ja he arribat a la meva quota de dols.
Fa
dues setmanes vaig trobar sobre el meu escriptori una carta d’amor
manuscrita. No cal dir res més sobre qui està amb mi i on he de
ser.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
