La
cultura popular sempre ha buscat donar-li rostre a la por, des dels
mites fundacionals fins a les criatures de la ciència-ficció. La
seva fascinació per l’horror còsmic i inoblidable es
cristal·litza en icones com el meu favorit el xenomorf d’Àlien.
De fet, més d'una vegada he acudit al rol de la Ripley per
l’inspiració de força davant l’adversitat.
Aquest
ésser és una obra mestra del disseny biològic: un ou amb mocs
que
amaga un malson doble. Un cap dins d’una boca fétida.
El
seu terror resideix en el visceral, en allò que ens recorda
l’insignificant que és la vida humana enfront de la perfecció
parasitària. És, en efecte, més esborronador que un Predator o
Terminator, perquè és una força de la naturalesa alienígena, pura
i salvatge.
En
aquesta discussió sobre la cúspide del terror, sorgeix la pregunta:
on queden Frankenstein, Dràcula i tots els personatges maleïts de
DC i Marvel?
Precisament
aquí, en l’àmbit de la fantasia. Dràcula, el vampir noble, es
regeix per regles arcanes; Frankenstein, per la ciència
descontrolada. Els vilans de DC i Marvel operen a una escala còsmica,
de destrucció global o megalomania. Són amenaces amb un Manual de
dolent clar.
El
terror que realment ens cala ja no és el del conte elevat al sòrdid
i inexplicable ni el del superpoder, sinó el que imita la realitat
amb una capa de foscor.
La
fredor de Vecna, que destrueix des de la culpa, ressona més en la
ment moderna que l’ullal o el raig làser, perquè és el retrat
fidel del mal que es camufla i ens fa dubtar de la persona que tenim
al costat.
La
veritable tesi del terror modern es revela quan mirem al poble de
Hawkins. La grandesa de Stranger
Things i
la seva culminació en Vecna (Henry Creel / 001) resideix en la seva
capacitat per a destil·lar l’horror sobrenatural en una metàfora
eminentment humana.
Vecna
no és un ésser elemental; és un sociòpata amb poders psíquics.
La seva monstruositat no neix en l’altre Costat (Upside Down), sinó
en la retorçada ment d’un nen que menysprea la humanitat. Per
això, és, amb diferència, el més terrorífic.
Mentre
que el demogorgon
i
el azotamentes
són
forces abstractes del mal, els seus mers lacais, Vecna és el mal
personalitzat. El seu modus operandi no és l’emboscada, sinó la
manipulació psicològica: s’alimenta del trauma, la culpa i el
penediment de les seves víctimes. Ens obliga a mirar a l’abisme
psicològic, a preguntar-nos si la capacitat d’infligir el dolor
més cruel no està en els monstres d’efectes especials.
La
conclusió és inevitable i profundament pessimista: els monstres més
terribles són els que semblen més humans.
És
la persona pròxima, sense attrezzo
ni
efectes especials, la que posseeix la fredor i la intel·ligència
per a destruir-nos des de dins. El terror de Vecna és el de la
maldat triada, de l’abús psicològic que ens trenca els ossos des
de la ment abans que el cos. En el nostre món pre apocalíptic,
estem, lamentablement, envoltats d’aquesta classe de monstres.
Però
si alguna cosa ens ensenya aquesta addictiva ficció dels 80, en la
nova temporada de Stranger
Things
—el
desenllaç de la qual s’acosta amb volums clau com el del 25 i el
final del 31 de desembre—, és que la lluita existeix. El bé
existeix. Com la llum s’obre pas en la foscor, també existeix el
mal. I és en aquest camp de batalla, entre l’ombra d’Henry Creel
i la llum de Eleven, on resideix la fascinació.
L’espera
pel segon lliurament de la cinquena i última temporada, en realitat,
és l’espera per la resolució d’un dilema mil·lenari: pot la
humanitat salvar-se de si mateixa?
Com
diu Hopper: “Tinc una edat per no donar res per suposat”.
No
podem aferrar-nos a l’esperança que tot anirà bé. Hem de plantar
cara i en el camí, com aquells nens de la temporada primera, ens hem
fet adults amb il·lusions i patiment.
Quina
factoria de ficció serà capaç de superar aquest èpic malson
cinematogràfic?
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
