Al principi és una curiositat. Després, un intent. Més tard, un resultat. I, gairebé sense adonar-te’n, l’acabes incorporant com a eina de treball quan els tràmits, els comunicats i els projectes necessiten posar-se en ordre.
Quan vaig llegir que es presentava un musical creat amb IA em va sorprendre, perquè hi vaig veure reduït allò que, en el meu cas, considero el meu patrimoni: la creativitat. La realitat, però, és que, quan he de redactar un document seriós, institucional, o un projecte ambiciós, tinc dues opcions: una plantilla de Word o un assistent personal que poleixi el contingut. Com que soc la primera a reclamar quan les coses no es fan bé, millor brillar en el detall.
Si a tot això hi afegeixo haver de fer malabars amb l’estructura necessària per presentar tres projectes personals i plantar cara a algunes administracions que no actuen amb justícia, sincerament em sento alleujada de no haver de copiar una plantilla ni pensar com desenvolupar pàgines i pàgines d’un projecte el germen del qual, la idea, és absolutament meva, però que acaba superant-me per pur esgotament mental. En definitiva, es tracta d’auditar amb rigor la meva pròpia presència.
Amb això no vinc a cantar-ne les excel·lències, sinó a constatar l’agilitat que aporta al procés de pensament i la claredat en l’exposició.
També he patit la meva primera fregida mental intentant actualitzar una biografia professional que havia de reduir per explicar molt sense aclaparar. O elaborar un pla d’alimentació més saludable per a un òrgan determinat. O, fins i tot, comprovar l’equivalència de talles entre dues marques de sostenidors: una autèntica tortura de mesures i ajustos. Decidir entre diversos productes cosmètics. Obtenir traduccions de qualitat per presentar la meva feina en altres idiomes. Catalogar i vendre a eBay un material heretat que, d’una altra manera, probablement no hauria venut mai.
Continuaré creant projectes originals. Ara puc construir universos nascuts de la meva identitat i visió, a força de repetir i repetir un prompt fins que aconsegueix canalitzar el meu torrent vital, sense hipotecar dues-centes mil hores més de Photoshop.
Senzillament, he arribat a un lloc on feia temps que volia arribar, sense drenar-me. Sense necessitat de contractar un gestor, un comercial, un coach o un organitzador del temps.
A la IA li tinc prohibida la correcció d’estil. La meva veu continua sent innegociable. El que sí que fa és ordenar aquella allau d’idees que vaig guardant en carpetes mentre continuo obrint-ne de noves.
També li tinc prohibit que intenti adaptar-me a un llenguatge institucional que no és el meu. Prefereixo que es mantingui fidel a les meves instruccions abans que sonar com un document escrit per no molestar ningú. I si algú ha de censurar alguna cosa, aquesta he de ser jo. Ja em trobo prou irregularitats cada dia com per renunciar també al meu propi criteri.
Amb la tranquil·litat i l’honestedat que l’última decisió és meva, per molts epígrafs, maquetacions, presentacions o suggeriments que apareguin pel camí. Més meu que l’anell d’en Gòl·lum.
Continuaré escrivint amb la meva veu, perquè m’agrada, però tramitant amb rigor i amb assessorament. La IA no fa la meva feina. Renderitza les hores de vida que abans consumia en tasques mecàniques, tant si m’agradaven com si no. Me les estalvia perquè pugui dedicar-les a allò que només jo puc fer.
Per això, jo també hi estava en contra i ara estic a favor d’un ús moderat i ètic, però, en qualsevol cas, necessari i molt més útil que el motor d’un cercador. Perquè, en realitat, cada vegada que acudim a Google intentem respondre allò que desconeixem o que necessitem confirmar.
El que tampoc no té res de dolent és reconèixer que he trobat en una IA l’entusiasme i l’atenció al detall que alguns col·legues no van aportar o, senzillament, mai no haurien aportat a les meves cabòries. I potser és aquí on rau una part de la resistència que encara desperta la intel·ligència artificial. No en l’eina, sinó en el mirall que ens posa al davant.
Aporto com a referència dues màximes d’un dels meus mentors nord-americans, Dean of the School of Drama d’una prestigiosa universitat nord-americana, a qui no identificaré… Les meves fonts són el meu tresor.
A Broadway es diu: “T’alegres que al teu amic li vagi bé, però no millor que a tu”.
I la segona ja és aplicable a qualsevol gremi, fet que demostra, una vegada més, que, darrere les màscares de la tragèdia i la comèdia, el show business és una escola de vida: “Perquè tu prosperis, aquest mateix amic ha de fracassar”.
Preneu-vos-ho com vulgueu. Potser amb gel i agitat, no remenat.
Ja ho deia un company de la Cotton Club Big Band: “Digue’m Chris Bon. Christian, el del trombón”.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
