Escric
des de la melancolia. No espero seguidors, sinó un scroll ràpid cap
a un món més feliç, malgrat tot. Contemplo la vida sense filtre:
el que és, és.
D’això
que en diuen astènia primaveral —sigui amb pluja o amb sol, sempre
violenta, mai esperançadora—, jo en dic negoci de vendre
vitamines. La meva és una melancolia de vida pura, tan meravellosa
com d’episodis durs. Després de planejar com viure, declaro que he
viscut; encara que no sàpiga ben bé com he arribat fins aquí en
aquests últims vint-i-quatre mesos. El temps se m’allarga i es fa
curt com un xiclet mentre faig balanç entre el que no va haver de
ser i el que ha estat.
Els
llocs i les persones desdibuixen la seva intensitat en la meva ment.
Sento gratitud i, de vegades, injustícia. No és un lament, és un
fet: he reconstruït el relat de forma objectiva, podent no ser-ho
com a directora de la meva pròpia vida. L’amor va venir i se’n
va anar; els amics que no n’eren tals van desaparèixer. Els que
queden compten els seus dies com jo, en el present immediat, com si
envellir exigís perdre la il·lusió a cop d’experiència. M’hi
resisteixo. No crec que siguem tan rucs per a atraure el fet lleig i
escapar de la bellesa, quan precisament la bellesa ens és comuna.
Fins i tot la bellament trista.
Avui
compta un somriure o una abraçada, però hi ha pressa per consumir i
postergar. Si el món arrossega milions d’anys, nosaltres hi som
d’una revolada i ja no. Sento la plenitud i la memòria: les frases
dites i les que es van perdre; el “no” que es va plantar bé i el
“sí” eufòric, encara que fos per equivocar-me. Entenc el fràgil
equilibri de la felicitat i el lent ritme que engoleix l’esperança
—aquella que mai he tingut—, ja que el meu camí sempre ha estat
voluntat i acció.
M’assalta
la melancolia en contemplar una cala en un got de vidre. Com les de
l’església de Sant Martí, quan vam fer la comunió sense saber
què menjàvem. Ara ho sé: és l’efímer, l’inabastable. És la
realitat que ens guia més fort que la supervivència o el poder.
Mentrestant, alguna artista pàtria s’enceba en el seu discurs
sobre Déu, en la carència i el Spotify alhora. Reivindico
l’espiritualitat íntima, que no passa per la VISA ni les falses
corones d’espines.
L’any
1991, el ritme el marcava Oye
mi canto de
Gloria Estefan al Galas de Salou. Tres nits per setmana, el
desplegament no admetia treva. Aquell mateix any, el Cap de Salou se
m’antullava una fortalesa a conquerir. Recordo l’esgotament
barrejat amb una lucidesa estranya. “Gaudeix ara aquest esforç —em
deia— perquè arribarà un dia en què no podràs”. Era realisme
radical. Ens ensenyen a queixar-nos de la fatiga, però la verdadera
fortuna és tenir alguna cosa per la qual valgui la pena esgotar-se.
En aquell escenari vaig entendre que la plenitud no es troba en
l’estalvi d’energia, sinó en la seva combustió total.
Avui
l’escenari és diferent. Després dels esdeveniments que van
inundar la meva ànima de pena, ja no puc mirar més cap a aquell Cap
de Salou. Arriba una altra Santa Setmana. Sempre em va semblar
tètrica, massa espectacle de carrer, i els fets de fa un any m’ho
confirmen. El titular al Diari de Tarragona sobre un home que va
caure allà, perdent la vida —el meu germà Quim—, va
desmantellar el meu sòl emocional i familiar fins a les arrels. He
posat tota la genètica en solfa. Em va obligar a ser custòdia i
escriventa d’un evangeli particular, fet de carn i generacions. I
després de mi, res.
Però
em queda horitzó. Em queden ulls i ànima per trobar on he de ser i
on he d’estar. He canviat l’explosió del moviment per la
precisió del pensament. Miro enrere i no veig nostàlgia; veig el
rastre de qui va saber buidar-se per deixar espai a aquesta etapa on
la urgència ja no és a les cames, sinó en la veritat del que queda
per dir. El temps viscut no el marca el calendari, sinó el rastre
que deixen els passos que decidim fer. I ben ballats estan.
No
necessito Déu perquè avali el meu camí. En tinc prou amb el pes
dels meus encerts i el relleu de les meves cicatrius.
Des
de la melancolia d’una pau que es fa un niu en un sospir, escric,
avui.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
