Hi
ha històries que, quan te les expliquen per primera vegada, no saps
si estàs davant d’una curiositat científica o d’una innocent
presa de pèl.
A
mi em va passar gràcies al doctor Antonio García G. Quan em va
parlar del queixal ràdio, vaig pensar que havia decidit divertir-se
a costa meva. Però no. Darrere d’aquella anècdota gairebé
inversemblant hi havia un fenomen físic que va alimentar una de les
llegendes més singulars del segle XX.
La
teoria era tan senzilla com fascinant. Les antigues obturacions
metàl·liques podien comportar-se, en circumstàncies molt
concretes, com una petita antena. Si s’hi afegien dos metalls
diferents, la saliva actuant d’electròlit i la conducció òssia
del propi crani, la recepta era perfecta perquè la imaginació fes
la resta.
No
és estrany que més d’una persona jurés haver sentit música,
veus o fins i tot codi Morse sense tenir cap ràdio a prop. Avui
sabem que, si el fenomen existia, era extraordinàriament
excepcional. Però les bones històries no sempre necessiten
estadístiques; sovint els n’hi ha prou amb una possibilitat.
Confesso
que jo també hauria anat directa al dentista.
—Doctor,
crec que tinc una psicofonia.
—Obri
la boca.
—És
greu?
—Greu
no... avui li entra Catalunya Ràdio pel queixal del seny.
I
a partir d’aquí, la imaginació s’embala. Algú buscant el
transistor per tota la casa fins a descobrir que el transistor és
ell mateix. Un altre convençut que el seu empast només capta
tertúlies polítiques. O aquell pacient resignat perquè, entre
emissora i emissora, també li entren anuncis.
La
història encara va guanyar més volada quan Lucille Ball va explicar
que, després d’una intervenció dental, sentia xiulets i codi
Morse. Mai no es va poder demostrar del tot. Però és una d’aquelles
anècdotes que sobreviuen perquè són massa bones per deixar-les
perdre.
Avui
els composites moderns són infinitament més eficaços... i també
molt més avorrits. Ja no converteixen una dent en un transistor
improvisat ni deixen gaire espai perquè la fantasia s’hi escoli.
I
potser és millor així.
Vivim
envoltats de pantalles, notificacions, auriculars, rellotges
intel·ligents i algoritmes que decideixen què escoltem abans fins i
tot que nosaltres mateixos. En aquest món hiperconnectat, costa no
sentir una certa simpatia per aquella vella llegenda d’un empast
capaç de captar una emissora de ràdio.
Perquè
hi ha invents que, encara que probablement mai no hagin funcionat tal
com ens agrada imaginar-los, expliquen molt millor una època que
molts llibres d’història.
I
com que ja coneixeu la meva tendència a la imaginació desbocada, si
algun dia he d’escoltar alguna cosa dins del cap —sempre que no
sigui un motiu per acabar al psiquiatre—, em conformo que sigui la
meva llista preferida d’Spotify.
Ara
bé, vist el ritme que porta la tecnologia, potser el queixal ràdio
només va néixer unes quantes dècades massa aviat.
No
m’estranyaria gens que, d’aquí a uns anys, ja no ens venguin
auriculars. Potser ens oferiran un xip capaç de reproduir la nostra
música preferida sense necessitat de portar res a les orelles.
I
aquell dia, més d’un recordarà amb un somriure aquella vella
llegenda d’un simple empast capaç de captar una emissora de ràdio.
Això
sí...
...espero
que també hi hagi l’opció “sense anuncis”.
P.
D. Si aquesta història hagués arribat a les mans de James Bond,
segurament hauria acabat així:
—Martini?
—Agitat
o remenat?
—Tal
com cau.
—Q no vol que perdi la cobertura.
I
ja sabem què hauria dit 007 abans de sortir per la porta:
“My
tooth is my license to tune”.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
