Granados s’atribueix la creació de l’Associació de Municipis Turístics

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha assegurat en una entrevista al Diario de Madrid que l’Aliança de Municipis Turístics de Sol i Platja (AMT) va ser promoguda per ell. La declaració, però, obvia l’origen real de l’entitat, que va ser constituïda l’any 2017 per iniciativa conjunta de vuit dels principals municipis turístics de sol i platja de l’Estat espanyol.

La documentació fundacional de l’AMT mostra que l’aliança va ser creada conjuntament per Salou, Benidorm, Lloret de Mar, Torremolinos, Calvià, Adeje, Arona i San Bartolomé de Tirajana. L’objectiu era unir esforços per defensar interessos comuns dels grans municipis turístics davant les administracions i compartir estratègies en matèria de sostenibilitat, finançament i competitivitat. 

Un altre element que reforça aquest caràcter compartit és el sistema de governança de l’organització. La presidència de l’AMT és rotatòria entre els municipis integrants. De fet, després que Granados n’hagi exercit la presidència, actualment aquesta responsabilitat correspon a l’alcaldessa d’Arona, Fátima Lemes (PP), mentre que Torremolinos ocupa la vicepresidència.

Per cert, fa uns dies l’AMT es va reunir a Madrid amb motiu de la presentació de Turisme que Suma, i Salou no hi era.

El que sí que és cert és que Salou va impulsar, conjuntament amb Lloret de Mar, l’Aliança de Municipis Turístics Costa Catalana, una plataforma creada el 2020 i que era una còpia de l’AMT però en àmbit català. Tanmateix, aquesta iniciativa no va aconseguir consolidar-se ni tenir una activitat rellevant, fins al punt que ha quedat pràcticament desapareguda de l’escena institucional. En la pràctica, el projecte va acabar esdevenint un fracàs i avui no té cap protagonisme dins del panorama turístic català.

Granados exculpa el turisme de la manca d’habitatge

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, considera que el turisme no és responsable de les dificultats d’accés a l’habitatge. En una entrevista concedida al Diario de Madrid, Granados assegura que el veritable problema és “la falta d’implicació de les administracions públiques” amb competències en aquesta matèria, en referència a les comunitats autònomes i al Govern central.

“Molt fàcil: la culpa de l’accés a l’habitatge no la té el turista. Aquesta és l’excusa fàcil que s’ha buscat per tapar la veritable realitat”, afirma Granados, que sosté que són les administracions superiors les que disposen de les eines necessàries per impulsar habitatge públic i abaratir-ne el preu.

Segons l’alcalde, la solució passa per promoure habitatge públic en sòls on el cost del terreny no repercuteixi en el preu final, amb l’objectiu de garantir lloguers adaptats als ingressos de la població.

Les declaracions arriben en un moment en què el debat sobre l'habitatge és especialment intens a Salou, un municipi on el pes dels apartaments turístics i de les segones residències és molt elevat. Diversos sectors consideren que la pressió turística, l’alta rendibilitat del lloguer vacacional i la reducció del parc d’habitatge residencial expulsen molt veïns cap a altres municipis davant la gran dificultat de trobar un habitatge assequible.

Granados rebutja així vincular el model turístic amb la crisi residencial i atribueix tota la responsabilitat a la manca de polítiques públiques d’habitatge.

Granados acusa Cambrils de tenir el top manta més gran de Catalunya

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha tornat a carregar (per enèsima vegada aquests dies) contra l’Ajuntament de Cambrils pel fenomen del top manta amb una afirmació que no està sustentada per dades objectives. En una publicació a les xarxes socials, assegura que la inacció de l’Ajuntament veí “ha provocat un efecte crida que ha convertit el top manta de Cambrils en el mercat il·legal més gran de la Costa Daurada i, possiblement, de Catalunya”.

Es tracta d’una declaració contundent, però també exagerada, que no va acompanyada de cap informe, estadística ni estudi que l’avali. No existeixen dades oficials que permetin afirmar que el dispositiu de venda ambulant il·legal del Cap de Sant Pere sigui el més gran de la Costa Daurada ni, encara menys, de Catalunya.

Tampoc està acreditada la relació de causa i efecte que estableix Granados entre una suposada “inacció” del consistori cambrilenc i l’aparició d’un “efecte crida”. Aquesta és una interpretació política defensada per l’alcalde de Salou, però no un fet demostrat.

L’alcalde sosté també que els manters preparen els seus punts de venda “amb total impunitat”. Tot i que una imatge pot mostrar els venedors instal·lant-se, no permet concloure, per si sola, que actuïn amb impunitat ni acreditar quina és la resposta policial abans o després del moment en què es va fer la fotografia.

Les declaracions arriben pocs dies després que els Mossos d’Esquadra duguessin a terme un operatiu contra el top manta a la zona. Curiosament, Granados va celebrar aquella actuació policial i va reclamar que no fos un fet aïllat, malgrat que l’any passat havia criticat públicament els dispositius contra el top manta perquè, segons afirmava aleshores, perjudicaven la imatge turística de Salou.

Matar el missatger

 

Hi ha un vell costum que sembla no passar de moda: matar el missatger.

No cal fer-ho literalment.

N’hi ha prou de qüestionar els seus motius, preguntar-li per què parla ara o insinuar que hauria estat més elegant callar.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, el debat deixa de girar entorn dels fets per centrar-se en qui els explica.

Amb la publicació del meu llibre vaig recordar una conversa que no he oblidat mai.

Un lector em va dir:

—Aquella persona no es pot defensar.

Li vaig respondre:

—Jo tampoc vaig poder.

No va ser una ocurrència.

Va ser un fet.

Perquè quan allò va passar, i no una sola vegada, vaig parlar.

I, després de comunicar-ho, vaig rebre una advertència tan senzilla com eficaç: oblidar-ho i continuar treballant, o insistir-hi i assumir-ne les conseqüències.

Vaig triar continuar treballant.

No perquè cregués que el silenci era just, sinó perquè coneixia el preu d’enfrontar-se a determinades mans negres.

Vaig esperar quaranta anys per escriure aquelles pàgines.

Quaranta anys.

En el meu llibre no vaig identificar, precisament, aquells que més mal van fer.

Va ser una decisió conscient.

Si hagués volgut escriure contra persones, hauria donat noms.

Vaig preferir escriure sobre conductes.

No vaig protegir els seus noms per por.

Els vaig protegir per convicció.

No vaig afegir res que no hagués viscut.

No vaig exagerar els fets.

Em vaig limitar a explicar-los.

I, tanmateix, gairebé ningú no em va preguntar què havia passat.

La pregunta va ser una altra.

“Per què ara?”.

És una pregunta curiosa.

Perquè quan vaig denunciar, gairebé ningú no va preguntar per què denunciava.

Quan vaig rebre l’advertència de callar per poder continuar treballant, ningú no va qüestionar per què havia de callar.

Quan vaig guardar silenci durant quaranta anys, gairebé ningú no va preguntar per què callava.

Les preguntes van començar el dia que vaig decidir publicar el meu llibre.

El dia que, finalment, em vaig alliberar.

I aleshores van aparèixer paraules com rancúnia, revenja o ressentiment.

També hi va haver qui va insinuar que, després de quaranta anys, algú pot parlar per aconseguir un minut de notorietat.

Sempre m’ha semblat una idea tan còmoda com poc creïble.

Hi ha una certa mesquinesa a atribuir al desig de protagonisme allò que, en realitat, sol ser el final d’un silenci massa llarg.

Com si algú fos capaç de carregar durant quatre dècades una història així només per gaudir d’uns minuts d’atenció.

Hi ha sospites que retraten molt millor qui les formula que no pas qui les rep.

Potser continuem sentint-nos més còmodes examinant el missatger que mirant de cara el missatge.

És més fàcil posar sota sospita qui destapa una realitat incòmoda que preguntar-se com va ser possible que aquella realitat existís.

Algú comet un abús.

Algú té el valor de comunicar-lo.

Comença el silenci.

Passen els anys.

La persona aconsegueix reconstruir-se, comprendre allò que va viure i explicar-ho, ja no com una ferida oberta, sinó com una vivència.

I aleshores el silenci canvia de forma.

Es converteix en descrèdit.

En sospita.

En escàndol.

Com si resultés més incòmode qui parla que no pas allò que va haver de suportar.

Si algú està vivint avui una situació semblant, m’agradaria dir-li una cosa que a mi ningú no em va dir.

No permetis que ningú et convenci que el silenci converteix allò que ha passat en menys cert.

Si avui pots parlar, parla.

Si avui pots denunciar, denuncia.

I si avui no pots fer-ho, no et culpabilitzis.

Guarda proves.

Escriu el que ha passat.

Explica-ho a algú de confiança.

No permetis que el temps esborri la teva pròpia veritat.

No esperis quaranta anys com vaig haver d’esperar jo.

El silenci també passa factura.

I aquesta factura no sempre arriba al cor.

A vegades arriba al son, a l’ansietat, a les relacions... i també a la butxaca.

Parlar no sempre canvia el passat.

Però pot canviar el teu futur.

I potser evitar que una altra persona hagi de recórrer el mateix camí.

Perquè el problema mai no va ser que algú parlés.

El problema va ser que hi va haver massa gent disposada a donar suport al silenci.

El silenci mai no va protegir la veritat.

Només va protegir aquells que tenien més poder que ella.

No matem el missatger per protegir la veritat.

El matem per no haver-la de mirar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Salou estrena banderes de mar inclusives per a daltònics

 

A falta de banderes blaves, l’Ajuntament de Salou ha incorporat aquest estiu nous distintius a les platges pensats per facilitar la informació sobre l’estat del mar a les persones amb daltonisme. 

La iniciativa adapta els símbols habituals de seguretat amb formes geomètriques que permeten identificar cada situació sense dependre exclusivament del color.

Segons la informació publicada pel consistori, el nou codi visual manté els tres estats tradicionals: bon estat del mar (bany permès), representat amb un cercle; bany permès amb precaució, identificat amb un quadrat, i bany prohibit, marcat amb un triangle.

Aquesta adaptació pretén millorar l’accessibilitat i garantir que totes les persones, independentment de la seva percepció cromàtica, puguin interpretar de manera immediata les condicions de seguretat. L’Ajuntament destaca que la mesura s’emmarca en el compromís de fer les platges del municipi més inclusives i segures.

Granados continua fantasiejant amb la seva estació de trens

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, torna a insistir en un vell anhel ferroviari. En una entrevista amb el Diario de Madrid, defensa la necessitat d’una millor connexió ferroviària i apunta novament a projectes de futur que, avui dia, no tenen cap perspectiva real de materialitzar-se.

Les declaracions xoquen amb els fets dels darrers anys. Va ser el mateix Granados qui va impulsar amb fermesa el tancament de l’antiga estació de tren de Salou, situada al carrer Carles Roig, en ple centre del municipi, per tal de fer realitat el seu projecte urbanístic conegut com a Eix Cívic. Aquella infraestructura, que durant dècades havia connectat directament el cor de la ciutat amb Barcelona i altres destinacions, va desaparèixer per donar pas a una nova estació ubicada als afores, al costat de PortAventura, lluny del nucli urbà i gairebé sense trens.

En el seu moment, Granados va presentar el canvi com una gran oportunitat. Va assegurar que la nova estació es convertiria en una de les més importants de la demarcació, amb l’arribada de trens xàrter, milers i milers de turistes i un important increment dels serveis ferroviaris.

La realitat, però, ha estat molt diferent. La nova estació registra una utilització molt inferior a la prevista i continua disposant d’una oferta ferroviària paupèrrima. Lluny de consolidar-se com un gran node de comunicacions, el servei continua sent escàs i les connexions directes amb Barcelona, previstes en el nou pla ferroviari de la Generalitat, tenen els dies comptats.

De fet, el govern català ha anunciat la desaparició de les poques línies directes que encara uneixen Salou amb la capital catalana, una decisió que suposa un nou revés per a la mobilitat ferroviària del municipi.

En aquest context, les noves reivindicacions de Granados sobre futures connexions ferroviàries desperten escepticisme. Després d’haver defensat una operació que va comportar la pèrdua de l’estació cèntrica i d’haver anunciat una infraestructura que havia de ser un referent territorial, el resultat és una estació perifèrica amb pocs serveis i un futur ferroviari que, lluny de millorar, continua empitjorant.

El discurs de l’alcalde torna a basar-se més en expectatives que en realitats. I el pitjor de tot: els veïns han perdut connexions i un transport abans utilitzat per més de 600.000 d’usuaris anuals.

Dones de Salou: Maria Teresa Bargalló Gendre

 

La història de la Maria Teresa Bargalló Gendre és també la història d’un dels negocis més emblemàtics del Salou de mitjan segle XX. Nascuda el 9 de novembre de 1932 en una casa del carrer Barcelona, va ser una de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou: arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña al Casal de Dones.

Filla de Josep Maria Bargalló Casadó i Josepa Gendre Bargalló, la Maria Teresa (a dalt, en una foto de 1952, amb només vint anys) va créixer entre les parets del Forn de Salou, situat al número 2 del carrer de l’Església. Els seus pares en van assumir la propietat l’any 1934 i aviat el negoci es va convertir en un referent gràcies a l’elaboració de pa de Viena, pa integral, coques i un servei de repartiment a domicili, poc habitual en aquella època.

La seva infància, però, va quedar profundament marcada per la Guerra Civil. El seu pare va ser mobilitzat i acabà fet presoner, mentre que el forn va ser requisat per les tropes republicanes per elaborar pa destinat tant als soldats destinats a Salou com als veïns del poble.

Amb el final del conflicte, les dificultats no es van acabar. La fam i l’escassetat van colpejar bona part del país i les botigues de Salou gairebé no disposaven de productes. Tot i que la presència de l’agricultura i la pesca va fer més suportable la situació que en altres indrets, les necessitats continuaven sent enormes. Després de l’ocupació franquista de Tarragona, el gener de 1939, el règim va distribuir aliments a través de l’Auxilio Social. Mentre Tarragona va rebre 111.500 racions, Reus 32.700 i Vila-seca 15.200, a Salou només n’hi van arribar 600, en una operació que també perseguia consolidar el suport de la població al nou règim.

Ja als anys seixanta, el negoci familiar va experimentar una transformació important. Les reformes efectuades als baixos de l’edifici van traslladar l’accés del forn del carrer de l’Església al carrer Barcelona, on va passar a funcionar com a Pastisseria-Cafeteria Bargalló (foto del 1964), mantenint també la venda de pa.

La Maria Teresa va continuar al capdavant del negoci juntament amb el seu marit, Antoni Pino, natural d’Almoster i venedor de farina, amb qui es va conèixer precisament gràcies a la seva professió. El matrimoni va tenir tres fills: Helena, Carles i Ester.

L’any 1966 es va tancar una etapa històrica. La família Bargalló va vendre el forn a Santiago Barceló i Rogeli Alemany, que en van assumir la gestió i li van donar un nou nom: Forn de Sant Jordi, iniciant així una nova etapa per a un establiment que havia estat durant dècades un dels símbols del comerç tradicional de Salou.

El testimoni de Maria Teresa Bargalló permet recuperar la memòria d’una família estretament vinculada a la història del municipi i recordar com, darrere d’un forn de pa, s’amaguen episodis de guerra, supervivència, esforç i emprenedoria que formen part del patrimoni col·lectiu de Salou.

Granados passa de criticar a aplaudir les batudes contra el top manta

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha celebrat l’operatiu que els Mossos d’Esquadra i la Policia Local van dur a terme dimarts passat contra el top manta a la zona del Cap de Sant Pere de Cambrils, a tocar del terme municipal de Salou. L’alcalde espera que aquesta actuació “no sigui un fet aïllat” i reclama una reunió multilateral entre l’Ajuntament de Cambrils i la resta d’administracions per coordinar una resposta conjunta contra la venda ambulant il·legal. (Font: TAC 12).

La petició contrasta amb la posició que Granados havia mantingut fins ara respecte a aquesta problemàtica. Quan l’Ajuntament de Cambrils havia reclamat una actuació coordinada per combatre el fenomen del top manta, l’alcalde de Salou havia defensat que es tractava d’un problema que afectava el municipi veí i no pas Salou, rebutjant assumir una estratègia compartida.

A més, fa un any Granados va qüestionar públicament les batudes dels Mossos d’Esquadra contra els manters. Aleshores, considerava que aquests operatius perjudicaven la imatge turística de Salou, en plena temporada d’estiu.

Ara, en canvi, el mateix alcalde reclama més contundència policial i demana que els dispositius es repeteixin amb regularitat. Aquest gir en el posicionament reobre el debat sobre la coherència i els canvis de camisa d’un alcalde que sembla governar a batzegades, sense criteri propi, adaptant el seu discurs segons les circumstàncies del moment.

​La platea lliure i el camerino en silenci

 

Hi ha un fenomen sociològic curiós que es repeteix sovint tant a la premsa com a les xarxes socials. Es produeix quan es publica una opinió sobre les costures de l’ofici: la precarietat de les grans produccions, la pèrdua de memòria del sector o qualsevol altra qüestió que convidi a reflexionar sobre la professió.

No es tracta d’una qüestió de popularitat, ni d’esperar un nombre més gran de “m’agrada” o comentaris. El que resulta realment interessant és una altra cosa: qui participa públicament i qui no.

Les publicacions de caràcter promocional —una estrena, un assaig, una fotografia d’escena, un premi o un nou projecte— acostumen a rebre amb facilitat mostres de suport públic per part del mateix sector. En canvi, quan el contingut deixa de ser promocional i proposa una reflexió sobre l’ofici, la interacció canvia. Qui sol reaccionar públicament són espectadors, aficionats, persones interessades en la cultura o un nombre reduït de professionals. Bona part de les persones que actualment viuen d'aquesta activitat romanen en silenci.

Aquest silenci admet diverses interpretacions. La primera té a veure amb la prudència. En un ecosistema petit i profundament interconnectat, on les relacions personals i laborals es creuen constantment, un comentari o un simple “m’agrada” poden interpretar-se com una presa de posició. En aquest context, la discreció pot acabar convertint-se en una forma d’autoprotecció.

Perquè, evidentment, aquestes coses ja no passen. Ningú no ha esperat mai una trucada després d’un càsting menjant-se primer les ungles i després els monyons dels colzes; a ningú no li ha quedat mai un sou pendent de cobrar; ningú no ha treballat sense els drets laborals que li corresponien i, per descomptat, ningú no ha tingut mai por de ser considerat conflictiu pel simple fet de defensar la seva feina i reclamar el respecte que mereix.

Deuen ser, senzillament, velles històries de camerino.

I, tanmateix, potser aquesta explicació no és suficient. També ens podem preguntar si la reflexió sobre el mateix ofici ha anat perdent espai en la conversa pública del sector.

En una època dominada per la immediatesa, la imatge i la promoció constant, l’anàlisi sembla despertar molt menys interès que allò que simplement celebra, anuncia o promociona.

Naturalment, cap realitat no és absoluta. Hi haurà professionals que llegeixin aquestes opinions sense intervenir-hi o que prefereixin expressar els seus punts de vista en privat. Però la poca participació pública davant d’aquest tipus de publicacions constitueix, per si mateixa, un fet digne de reflexió.

Sigui quina sigui l’explicació, el resultat convida a pensar. Potser tota professió necessita un espai on poder pensar-se a si mateixa. Si aquest espai comença a quedar buit, el silenci deixa de ser una simple absència de comentaris per convertir-se en un símptoma.

I quan les reflexions sobre un ofici troben més ressò entre els qui el contemplen des de la platea que entre els qui l’exerceixen des de l’escenari, la paradoxa deixa de ser una anècdota de les xarxes per convertir-se en un mirall de la professió.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

El Patí Club Vila-seca suma una plata i un bronze a la Copa Catalunya

 

El Patí Club Vila-seca ha tornat a demostrar el seu gran nivell competitiu a la Copa Catalunya de Grups Xou, disputada aquest cap de setmana al Pavelló Olímpic de Reus, amb un balanç de dues places de podi que consoliden el club entre els referents del patinatge artístic català.

El resultat més destacat va arribar en la categoria de Grup Petit Nivell 4, on el conjunt vila-secà es va proclamar subcampió de Catalunya gràcies a la coreografia Ars Aeterna (17,80 punts). El títol va ser per al CP Alcover (17,80 punts) per darrere del CP Alcover (20,40 punts). 

Els vila-secans també va pujar al podi en la categoria de Grup Júnior Nivell 2, on van obtenir una tercera posició sumant 24,98 punts amb el ball La clau del destí.

Més enllà dels dos podis, el Xou Petit Nivell 1 va participar en el Critèrium, on va completar una actuació molt destacada que va posar de manifest la progressió de les patinadores al llarg de la temporada.

UTPS proposa destinar la despesa en promoció turística al bus urbà

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha criticat la decisió del govern municipal d’incrementar en 249.000 euros la partida destinada a actes de promoció turística i ha plantejat destinar aquests recursos a reforçar els serveis públics del municipi, especialment a la implantació d’un autobús urbà municipal.

La formació considera que, en un municipi que ja rep milions de visitants cada any, la prioritat hauria de ser millorar la qualitat de vida dels residents. Segons UTPS, els 249.000 euros previstos per a viatges i campanyes de promoció turística podrien finançar durant un any el servei de transport públic urbà, una infraestructura que Salou encara no té.

El partit recorda que fa quinze anys Salou ja rebia prop de dos milions de visitants i que l’any passat la xifra va arribar als 2,4 milions, un creixement que atribueix també a l’evolució general del turisme a tota la costa mediterrània. Per aquest motiu, qüestiona la necessitat de continuar augmentant la despesa en promoció quan els principals dèficits del municipi són la manca de serveis i d’infraestructures per als veïns.

UTPS sosté que altres municipis costaners han apostat per diversificar la seva economia amb polígons industrials, ciutats esportives, espais de coworking i altres equipaments que generen activitat durant tot l’any, mentre que Salou continua sense disposar d’un servei municipal d’autobús urbà.

Davant aquesta situació, la formació defensa un model de ciutat que prioritzi les necessitats dels residents per davant de l’increment constant de la promoció turística. En aquest sentit, assegura que treballarà perquè Salou disposi, com a mínim, dels mateixos serveis, equipaments i infraestructures que la resta de municipis costaners del seu entorn.

“Tot és una qüestió de prioritats”, conclou UTPS, que reivindica un model de ciutat orientat a millorar la qualitat de vida dels veïns i a reduir la dependència exclusiva del turisme. (Font: UTPS).

Allau de crítiques veïnals per la minsa inversió en voreres

 

L’anunci de l’Ajuntament de Salou d’invertir tres milions d’euros en la reparació de voreres no ha tingut la rebuda esperada. Lluny de generar optimisme, la notícia s’ha omplert de comentaris de veïns denunciant el mal estat de carrers i espais públics de diversos barris de la ciutat.

Prova d’això són les xarxes socials municipals, que s’han convertit en un autèntic aparador de queixes. Molts ciutadans consideren que les actuacions arriben tard i aprofiten la publicació per recordar punts de Salou on les voreres continuen degradades i representen un risc per als vianants.

Les reclamacions fan referència a nombrosos indrets del municipi. Hi ha qui denuncia el deteriorament del carrer Major, el carrer del Nord, els carrers Sol i València, Berenguer de Palou, l’avinguda de Salvador Vilaseca o la zona més moderna i remota d’Emprius. Altres comentaris alerten de rajoles soltes, sots o voreres aixecades i, fins i tot, gairebé inexistents (foto de dalt).

Una de les veïnes lamenta que els tres milions “em semblen molt poc tal com estan totes aixecades, són tot un perill”, mentre que una altra assegura que “a l’autovia de Tarragona les rajoles estan soltes i la gent gran hi ensopega i cau a terra”. També hi ha qui pregunta directament quan s’arreglarà aquesta situació o reclama actuacions al carrer València, que qualifica de “desgràcia”.

Les crítiques no es limiten a les voreres. Alguns veïns també aprofiten la publicació per denunciar altres problemes pendents, com la manca d’aparcament al Cap Salou o l’estat de les palmeres del passeig de Miramar.

Altres comentaris tenen un marcat to polític. Un dels usuaris recorda que les millores que s’havien de fer als carrers Sol i València “són més promeses trencades” i adverteix que “es tindrà en compte a les pròximes eleccions municipals”.

La reacció ciutadana confirma que el deteriorament de la via pública de Salou és un problema acumulat des de fa anys i que molts veïns consideren que les actuacions anunciades arriben tard, a les portes d’un nou cicle electoral.

Cambrils crea la Càtedra de la Dieta Mediterrània

 

L’Ajuntament de Cambrils i la Universitat Rovira i Virgili (URV) han creat oficialment la Càtedra Cambrils Dieta Mediterrània i Salut. Aquesta aliança neix amb l’objectiu de transformar el municipi del Baix Camp en un referent internacional en la recerca, la innovació i la divulgació d’aquest model alimentari i d’estil de vida.

La iniciativa es posa en marxa en un moment crític, ja que, malgrat els reconeguts beneficis de la dieta mediterrània, aquest model alimentari es troba en retrocés. Les dades institucionals indiquen que només el 48% dels joves manté aquests hàbits alimentaris actualment.

Amb aquest acord, Cambrils actuarà com un espai d’experimentació que connectarà cuiners, nutricionistes, investigadors i personal sanitari.

A més, la recerca no es limitarà a la gastronomia com a patrimoni o reclam turístic, sinó que la situarà com a eix estructural per a la salut de la comunitat. També es crearà l’Observatori de Salut de l’Àrea Mediterrània Catalunya Sud per mesurar científicament l’adhesió de la població a aquests hàbits, alhora que es buscarà la col·laboració amb centres d’investigació d’altres països per impulsar programes de formació i transferència de coneixement. (Font: Ajuntament de Cambrils).

Amic Oliver, ja li has demanat permís per fer tot això al teu homòleg Salou, Pere Granados. Pensa que, segons ell, el seu municipi disposa d’una oferta gastronòmica de primer ordre i s’ha marcat l’objectiu de situar la localitat amb tots els honors al mapa gastronòmic mundial.

Vaja, que vosaltres, al costat seu, més aviat sou ben poqueta cosa (i amb el top manta pel mig encara menys!).

​Del decòrum a la paraula

 

D’un temps ençà assisteixo perplexa —i no soc precisament conservadora— a l’acceptació social de conductes que fa ben pocs anys ens haurien semblat deplorables. Escric amb la sensació de pertànyer a un club invisible que encara creu en la paraula donada i en el decòrum com una forma de respecte.

Potser és que escriure davant del mar convida a filosofar amb aquella calma que sempre precedeix la tempesta. Perquè la tempesta sempre acaba arribant. I encara sort. Sense ella, la vida tindria força menys interès.

Tot això em porta a la paraula.

Corria l’any 2023 quan un tècnic —o potser també regidor— i un alcalde em van oferir, sense que jo hagués demanat absolutament res, presentar el meu llibre. Després va arribar el ja clàssic silenci administratiu. Temps més tard em vaig creuar amb un d’ells en una funció al teatre. Ni tan sols vaig haver de preguntar. Es va afanyar a dir-me: “Et trucarem per això del llibre”.

Som al 2026.

No, no vaig esperar mai aquella trucada. Fa temps que vaig aprendre a distingir entre les paraules i la voluntat de complir-les. N’hi va haver prou d’observar el llenguatge no verbal dels implicats per comprendre que aquella paraula ja havia mort en el mateix instant de ser pronunciada. I mira que no m’agrada jugar a la futurologia. A aquestes alçades, més que endevinar, un aprèn a llegir.

No em produeix tristesa. Em sembla un malbaratament. Vaig lliurar de bona fe el mateix llibre que avui forma part dels fons del MAE, Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, i del Consell Internacional de la Dansa (CID) de la UNESCO. Quan una institució decideix no mirar allò que d’altres consideren digne de conservar, qui hi perd no és l’autor. Hi perden els seus ciutadans, als quals sempre he estimat i que mereixen que el seu patrimoni sigui valorat amb la mateixa seriositat.

Per això també vull expressar el meu agraïment a l’Àrea de Cultura de Cambrils i a la Biblioteca Josep Salceda i Castells, que van acollir aquest mateix llibre amb la naturalitat de qui entén quin és el paper d’una biblioteca pública. Ho agraeixo d’una manera molt especial. Potser també hi té a veure el fet que soc filla i neta de pescadors de Cambrils.

I amb el decòrum també s’ha anat esvaint una altra cosa: la cerimònia. No parlo de grans protocols ni de formalismes buits, sinó d’aquells petits gestos que expressaven consideració pels altres. Arribar puntual, mantenir la paraula, vestir-se d’acord amb el lloc i l’ocasió, saber quan cal parlar i quan és millor escoltar. En algun moment vam decidir que tot això era carca, antiquat o senzillament innecessari. I va ser aleshores quan vam començar a confondre la llibertat amb la deixadesa.

La cerimònia no era una qüestió d’etiqueta. Era una forma de respecte. El protocol no era rigidesa. Era consideració. La correcció no era aparença. Era educació.

I és aleshores quan entra en escena el decòrum.

Perquè quan un veu entrar al TAS persones amb xancletes de piscina comprèn que ja no estem parlant de comoditat, ni de proximitat, ni de modernitat. Estem parlant d’haver convertit allò que és tronat en una virtut i d’haver confós la deixadesa amb l’autenticitat.

Beneït xandall amb talons per anar al centre comercial un dissabte a la tarda. Almenys tenia una intenció. El que veiem ara ni tan sols aspira a això.

La pèrdua del decòrum ha anat de la mà de la pèrdua de la paraula. No són dos fenòmens diferents; són la mateixa malaltia. Es pot vestir Armani de cap a peus i viure instal·lat en la més absoluta manca de responsabilitat. El vestit mai no ha substituït el caràcter.

I, mentrestant, es comencen a encendre els llums vermells.

Les converses formals degeneren en xerrameca de carrer. Els compromisos es llancen amb la mateixa facilitat que el confeti per festa major. Tot s’hi val. Tot es relativitza. Tot s’ajorna. Ningú no respon. I l’únic que roman és una alarmant manca de respecte envers els altres i envers un mateix.

Vivim una època en què mantenir la paraula sembla una heroicitat i guardar les formes es considera una antigalla. Després ens sorprèn que la confiança desaparegui de les institucions, dels negocis, de les amistats o de la vida quotidiana. La confiança no desapareix de cop. Es desgasta paraula a paraula i gest a gest.

Mentre ens conformem a dir “ja està bé” per justificar qualsevol cosa, tot continuarà anant malament.

I permetin-me un últim apunt. Desconfiïn de qui seu a taula, puja a l’autobús o entra al mercat amb el pit descobert apel·lant a la familiaritat, a la calor o a la confiança. Perquè qui menysprea els petits codis que compartim acostuma a acabar menyspreant també els grans.

L’elegància sol fer por segons en quins ambients. Igual que l’honestedat i la paraula donada. Només qui les practica és capaç de reconèixer-les.

Perquè el decòrum mai no ha tractat d’elegància. Sempre ha tractat de respecte.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.