—Que
no es noti que som espanyols.
Aquesta
va ser la primera norma que em va donar un director coreogràfic
internacional quan, amb vint-i-quatre anys i el meu primer passaport,
vaig embarcar per treballar a Costa Cruceros, allà pels anys
vuitanta.
Ens
ho va dir a la primera escala, rumb a Civitavecchia, després de
deixar enrere les fumaroles de l’Stromboli, aquell volcà
enmig del mar. Poc després vindria el Pireu.
—I
què té de dolent ser espanyol a l’estranger? —li vaig
preguntar.
La
resposta va ser tan breu com contundent.
—Perquè
sou molt cridaners i passem vergonya quan us assenyalen.
Al
ballet hi havia tres angleses, una cubana i un argentí. Però el
contracte era espanyol. I, pel que es veu, això ja era motiu
suficient perquè ens pengessin l’etiqueta de sospitosos habituals
d’escàndol públic.
Aquella
observació em va quedar pràcticament tatuada.
Dècades
més tard, després de viure a Salou, Cambrils i Miami Platja, crec
que he acabat fent un màster en identificació acústica de
turistes. Ja no em cal sentir quin idioma parlen per saber d’on
venen.
El
volum parla abans que el diccionari.
Perquè
tots sabem com funciona això. Quan aprens un idioma, les primeres
paraules gairebé mai no són “gràcies” o “si us plau”. No.
El primer que s’aprèn és a enviar algú a la merda. Hi deu haver
un plaer universal a fer-ho en una llengua que no és la teva.
Amb
els anys vaig descobrir que aquell director només tenia mitja raó.
Els
espanyols fèiem soroll.
Els
altres també.
Només
havien d’estar de vacances.
Els
mateixos que al seu país semblen desplaçar-se amb el silenci d’una
biblioteca descobreixen, tan bon punt travessen la frontera, un dret
inalienable al decibel.
Com
si la crema solar incorporés un permís temporal per parlar tres
tons per sobre del necessari.
I
després hi ha l’arrossegament de les cadires.
Aquest
esport internacional.
Per
què aixecar una cadira amb delicadesa si la pots arrossegar produint
un soroll capaç d’alertar l’Institut Cartogràfic i Geològic de
Catalunya?
Fa
uns dies era asseguda en un club nàutic. Potser influïda pels
últims terratrèmols, vaig fer un petit bot.
Vaig
mirar al voltant.
Res
de greu.
Només
cinc turistes acabaven de seure alhora.
Entre
les cadires, les veus i l’entusiasme amb què trituraven els
aperitius, durant uns segons vaig dubtar si era en una terrassa o en
l’assaig general d’un despreniment.
Vaig
mirar el mòbil.
Cap
alerta del servei d’emergències.
L’escala
de Richter, de moment, tampoc no semblava especialment preocupada.
Així
que vaig acabar el cafè.
Quan
em vaig aixecar, vaig agafar la cadira i la vaig arrossegar amb una
solemne verònica.
Els
cinc caps es van girar a l’uníson.
I
unes quantes taules veïnes també.
És
clar. Jo era sola i, de sobte, m’havia convertit en el centre d’un
insospitat focus d’atenció.
Aleshores
vaig parlar al meu marit, però mirant cap a la taula de l’estrèpit.
—Vaja...
s’ha notat que sóc espanyola.
Ignoro
si, a més, em van identificar com a catalana. Però, si va ser així,
espero que la doble nacionalitat em serveixi d’atenuant i no pas
d’agreujant.
Perquè,
vist el que s’ha vist, a l’estiu la veritable pàtria no és el
país d'origen.
És
el decibel.
Curiosament,
més de quaranta anys després, encara hi ha companyies de creuers
que no contracten treballadors espanyols perquè continuen
arrossegant els mateixos prejudicis.
Mentrestant,
nosaltres despleguem la catifa vermella, inaugurem terminals i
celebrem amb entusiasme l’arribada de creuers a la flamant estació
marítima de Tarragona.
Benvingut,
Mr. Marshall.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.