Hi
ha persones que sembla que hagin convertit el mal humor en una
professió. Tant se val si treballen darrere una finestreta, responen
un telèfon o atenen una recepció. És igual l’hora del dia. Elles
ja estaven enfadades abans que tu arribessis.
Com
a bona coneixedora d’aquesta província, els anys m’han donat
prou dades per dibuixar el perfil típic de moltes recepcionistes,
administratius i funcionaris. Afortunadament, alguns han estat
aquella grata sorpresa que trenca la norma. Però la norma continua
sent aquella presència ignominiosa de qui no aixeca la vista del
teclat, et parla des de la condescendència com si tinguessis
l’obligació de conèixer la normativa municipal, la sanitària i,
de passada, el Codi Civil.
Perquè,
senyores i senyors, si davant de l’excel·lència digital va
aparèixer aquell ciutadà que va dir: “Soc gran, no soc ruc”,
per poder gestionar els seus estalvis i resoldre els tràmits més
quotidians, ara jo elevo la frase a un altre nivell: “Sigui amable;
vostè no sap què està passant cadascú”.
Em
refereixo a no deixar una persona en una finestreta explicant un
problema privat, amb llàgrimes als ulls o a punt de perdre la
paciència, davant d’una cua sencera de desconeguts. Hi ha
assumptes que mereixen una porta tancada, una cadira i cinc minuts
d’humanitat.
Si
ja ens han tractat com si fóssim bestiar per fer una simple cua en
ziga-zaga; si “falta aquest document” s’ha convertit en el nou
“error 404” de les nostres vides; si fem tres còpies de
seguretat de cada notificació per si l’Administració decideix que
l’anterior no existeix... què més volen?
Darrere
de cada estoic hi ha un impacient que va comprendre que la vida era
alguna cosa més que néixer per omplir formularis, perseguir
certificats impossibles i discutir amb un contestador automàtic que
no para de repetir: “Premi el coixinet. Premi l’u. Premi el dos.
Si vol tornar al menú principal, premi el nou”. Quan, després de
vint minuts de musiqueta en bucle, finalment respon un ésser humà...
resulta que no és el departament. I és aleshores quan un acaba
recordant-se de la mare que va parir l’inventor de les esperes
telefòniques automatitzades.
La
paciència no neix; es fabrica a base de cues, finestretes i esperes
telefòniques interminables.
Perquè
la calor és insuportable i, exceptuant (Love Is Like a) Heat Wave,
ningú no li troba la gràcia. D’acord que l’agost ens fongui les
neurones i ens deixi la paciència en números vermells. Però una
cosa és la irritabilitat i una altra, ben diferent, el mal humor
convertit en manera de viure. La calor apreta; la mala educació és
una elecció. L’agost ja té fama de ser el mes dels assassinats.
No donem idees. Ja en tenim prou sobrevivint acabar a les
finestretes, als contestadors automàtics i al “torni demà”
sense acabar sortint emmanillats.
Siguem
amables.
Ningú
no arribarà més tard per cedir el pas a la vorera. Ningú no
canviarà el seu destí per deixar passar una persona amb un sol
producte al supermercat. Ningú no morirà per somriure, sigui en
persona o per telèfon. I no, no cal tractar ningú de senyor o
senyora. És que el somriure canvia la veu.
Amb
això de les estrelletes de les ressenyes de Google, empleats i
empreses tenen una petita espasa de Dàmocles penjant sobre els seus
qüestionaris de qualitat. Potser no és el sistema perfecte, però
almenys recorda que atendre bé també forma part de la feina.
Jo
tinc un costum. Quan algú m’atén amb professionalitat, amb
educació o, senzillament, amb humanitat, li dic: “Et posaré més
estrelletes a l’enquesta de les que hi caben”. Riuen. Jo també.
Però després procuro complir-ho. Perquè si exigim que es faci
visible allò que es fa malament, també hauríem de reconèixer qui
fa bé la seva feina. L’amabilitat també mereix un excel·lent.
Siguem
amables.
Perquè
l’àvia continua a l’hospital. O el teu marit. Perquè la
quimioteràpia amb prou feines et regala uns mesos més. Perquè el
nadó fa tres nits que no et deixa dormir. Perquè t’estàs
separant. Perquè acabes de perdre la feina. Perquè fan mal els
ossos, el ronyó, els ovaris, les hèrnies... i també l’ànima.
Perquè l’estrès mata. I l’antipatia alimenta la desconfiança
en aquest país de la desatenció al client que ben poques empreses
aconsegueixen superar.
Deixem
les cançons del mòbil per als auriculars. També les converses
privades a crits. A l’autobús i a l’AVE ja ho adverteixen; ara
només falta que alguns passatgers s’hi donin per al·ludits.
Siguem
amables amb qui cedeix un seient. Amb la incertesa de qui està a
l’atur. Amb la gana a casa aliena. Amb qui entra en una oficina
sense saber ni tan sols com explicar el problema que porta al damunt.
I
les institucions... que siguin representants i no botxins guiats
exclusivament per protocols, tipificacions i codis interns. Les
normes són necessàries. L’empatia també.
Collons!
Som persones amb circumstàncies. Prou feina tenim carregant les
nostres pròpies misèries per anar descarregant-les sobre el cap del
primer que es creua pel nostre camí.
Diguem:
“Que maca et veig avui!”. O simplement: “Et trobava a faltar”.
“Com estàs?”. “Necessites res?”. Un missatge. Un emoji. Una
trucada. De vegades cal ben poca cosa per canviar-li el dia a algú.
Comprenguem
que tots som al mateix sac, suportant la ineficàcia d’uns i
agraint la comprensió dels altres. Perquè, al final, només importa
acabar un dia més amb les necessitats cobertes i sense un altre
ensurt després d’un diagnòstic. Sense una altra trucada que et
canviï la vida. Sense una altra notícia que et capgiri el món.
Així
que provem de ser amables. És gratis. No requereix cap màster. No
necessita cap protocol. I, fins avui, ningú no ha hagut d’anar a
Urgències per somriure.
La
gent acostuma a tornar-te el somriure. I saps quan és de debò,
perquè et mira als ulls.
I
si algun dia no entens per què algú sembla absent, irritable o
cansat, recorda que potser està lliurant una batalla de la qual tu
no en saps absolutament res.
Això
sí... tampoc fem servir la vida com a excusa permanent per ser un
malcarat.
Perquè
una cosa és tenir un mal dia.
I
una altra de ben diferent... ser de professió, malcarat.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.