UTPS proposa crear un viver d’empreses i un centre de coworking

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha defensat la necessitat que el municipi impulsi un nou model econòmic menys dependent del turisme estacional i ha plantejat la creació d’un viver d’empreses i un centre de coworking per fomentar l’emprenedoria i la innovació durant tot l’any.

La formació assegura que “el futur de Salou implica diversificar la seva economia” i considera que el municipi necessita generar activitat econòmica més enllà de la temporada turística.

La proposta d’UTPS consisteix a habilitar un espai per a emprenedors que combini serveis de viver empresarial i de treball compartit amb l’objectiu de facilitar la creació de nous negocis, atraure talent i donar suport a iniciatives innovadores.

Segons el partit, aquesta mesura permetria crear ocupació estable i de qualitat, captar noves empreses i reforçar el teixit econòmic local. També sosté que contribuiria a avançar cap a un turisme de més qualitat i cap a un model de ciutat “més modern, competitiu i sostenible”.

La formació considera que el govern municipal encapçalat per Pere Granados “està esgotat” i és incapaç de donar resposta als reptes de futur que afronta el municipi.

UTPS defensa que és “el moment de mirar més enllà, innovar i construir un model econòmic més fort, modern i diversificat” i assegura que continuarà treballant per convertir aquestes propostes en una realitat.

El comunicat conclou amb una apel·lació directa a la ciutadania i reivindica un “Salou amb oportunitats per a tothom”, insistint que cal un “nou rumb” polític per al municipi. (Font: UTPS).

Cuixa de governador civil de menú

 

L’any 1986, Javier de Campos, E.P.D., humorista i lliurepensador, home d’una cultura superior, fill de militar i gai, feia un monòleg durant la gira de Una noche con Bibi. En un moment de l’actuació, quan imaginava que entrava en un restaurant, deixava anar:

—Posi’m una cuixa de governador civil.

Lluny de posar-se les mans al cap, mirar al voltant amb desconfiança o preguntar-se qui podia estar escoltant, el públic reia.

Han passat quaranta anys. Hem avançat democràticament, sens dubte. Però encara existeix una policia del pensament. Sobretot quan qui es creu lliure per pensar porta veritats incòmodes i resulta més fàcil desacreditar-lo que assumir-les.

A mi em va passar fa poc.

Dues vegades a Espejo Público i una altra a Y ahora Sonsoles, en denunciar públicament l’assetjament sexual continuat i l’agressió física que vaig patir, amb testimonis, a la companyia de Colsada l’any 1984.

Jo tenia un part de lesions a la mà, que es va perdre en denunciar-ho a la feina. Ningú no anava a la policia per un babós persistent i, encara menys, sense delicte de sang.

Ho vaig denunciar aleshores.

Primer, al regidor. Després, vaig anar escalant fins a arribar a la cúpula de cinc caps. I vaig obtenir una sola resposta:

“Val més que t’oblidis d’això si vols continuar treballant”.

Evidentment, no me’n vaig oblidar.

Pot ser que el delicte hagi prescrit. Els testimonis han mort. Però aquí estem.

I aleshores apareixen les xarxes, la premsa que repeteix l’assumpte i els comentaris anònims:

“I per què ho explica ara?”.

“Per al seu minut de glòria”.

Aquella intervenció formava part del context de moltes altres denúncies d’artistes. No necessito aquest infame minut de glòria.

Soc lliure de dir que van atemptar contra la meva voluntat.

Durant anys, massa dones vam rebre la mateixa resposta: callar, oblidar i continuar treballant.

D’això tracta el menú d’avui.

Sempre hi haurà una “cuixa de governador civil”. O de president d’empresa. O de cap de secció. O de politicastre de pa sucat amb oli que es toreja el partit i el ciutadà. Algú que es creu que la seva posició li permet emmudir una veu que té dret a expressar el fracàs d’una societat.

I continuaré rebutjant el menysteniment i la humiliació.

Sigui qui sigui.

Perquè no hi ha res com que intentin silenciar-te per aprendre, sent una persona directa, a prendre les rotondes i les dreceres necessàries per continuar exercint la teva llibertat.

I per què ho explico ara?

Apa! Aquí teniu el minut de glòria que m’heu adjudicat, inquisidors.

En realitat, és deixar constància.

Nivell arxiu.

Nivell llibre publicat el 2021.

Nivell hemeroteca des de 1995.

Nivell televisió i ràdio.

Escric per no callar.

Per ovaris, els meus.

Perquè encara queden governadors civils a Catalunya.

I la seva cuixa no és plat del meu gust.

Però, per si de cas, i ja que alguns s’ho empassen tot, que aprofiti!

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

A la zona de Carles Buïgas l’eclipsi es va veure per partida doble

 

L’eclipsi total de sol d’ahir va deixar imatges espectaculars arreu del litoral salouenc, però hi va haver una zona on el fenomen es va viure amb una intensitat molt especial: l’avinguda de Carles Buïgas.

La gran concentració de bars, pubs i locals d’oci de la principal artèria turística va convertir aquest punt en un autèntic observatori improvisat. Mentre milers de persones miraven cap al cel per contemplar el pas de la Lluna davant del Sol, molts visitants asseguren que, gràcies a les emanacions etíliques, van poder veure (i beure) l’espectacle per partida doble.

L’ambient festiu que caracteritza habitualment aquesta zona va contribuir a crear una experiència singular. Entre terrasses plenes, música i copes alçades, alguns turistes van acabar contemplant no només l’enfosquiment temporal del Sol, sinó també unes inusuals pampallugues als ulls que els va durar pràcticament tota la nit. De fet, aquest matí molts encara anaven cecs.

Els establiments de la zona van registrar una elevada afluència de públic durant tota la tarda i el vespre, coincidint amb l’expectació generada pel fenomen astronòmic. Per sort, la venda d’ulleres homologades pels fabricants de begudes esperitoses va contribuir a rellançar encara més l’economia local.

Així, si la resta de la ciutat va concentrar els observadors més estrictament astronòmics, l’avinguda de Carles Buïgas es va erigir en l’epicentre de l’apagada de cervells col·lectiva. Un gran èxit, vaja.

L’eclipsi, un altre Mundial

 

L’eclipsi total de sol d’ahir havia de ser un fenomen astronòmic excepcional. I ho va ser. El problema és que a Salou fa dies que havia deixat de ser astronomia per convertir-se en una altra cosa: una gran operació de promoció personal de l’alcalde, Pere Granados.

Des de feia setmanes, la maquinària comunicativa de l’Ajuntament funcionava a ple rendiment. Notes de premsa, declaracions, fotos, repartiment massiu d’ulleres, crides a la mobilització ciutadana, recomanacions constants i una presència omnipresent de l’alcalde vinculada a qualsevol informació relacionada amb l’esdeveniment. Tot girava al voltant de l’eclipsi. I, sobretot, al voltant de qui el gestionava políticament.

La coincidència amb les Nits Daurades ha accentuat encara més aquesta sensació. Festa major i eclipsi han acabat funcionant com dos grans altaveus personals. Les imatges institucionals mostraven un alcalde com a eix central de l’esdeveniment, saludant turistes, atenent televisions i apareixent a cada escenari possible. Semblava menys l’organització d’un dispositiu públic que la cobertura d’una campanya permanent.

Mentrestant, els problemes quotidians continuen exactament on eren: la brutícia en determinades zones, les voreres deteriorades, el col·lapse circulatori, la pressió turística, les queixes veïnals, la falta d’habitatge assequible o la saturació turística de la ciutat. Però aquests assumptes no generen fotografies espectaculars ni imatges virals amb el mar de fons i milers de persones mirant el cel.

Assistim a una nova versió del vell pa i circ. Quan no és un festival, són les Nits Daurades; quan no és una inauguració, és un gran esdeveniment astronòmic. Sempre hi ha un motiu per construir un relat d’eufòria col·lectiva que permeti desplaçar el debat sobre la gestió real del municipi.

El més preocupant és la facilitat amb què es genera una expectació gairebé irracional. S’alimenta durant dies la idea que es viu un moment històric irrepetible i, naturalment, la ciutadania respon massivament. 

L’eclipsi d’ahir recordava aquella atmosfera fanàtica del Mundial de futbol: compte enrere, mobilització general, orgull patriòtic, cobertura incessant i suspensió temporal de qualsevol altre tema. Durant unes hores semblava que no existia res més.

Aquesta és la gran habilitat dels pitjors polítics: convertir l’espectacle en govern. La realitat no desapareix, però queda emmascarada.

Granados, cara al Sol

(Ja sabeu: la musiqueta).

Bajo un cielo espléndido, sin atisbo de nubes y en un ambiente de fervor ciudadano, la villa turística de Salou vivió en la jornada de ayer un acontecimiento de excepcional trascendencia astronómica: el esperado eclipse total de Sol, seguido con emoción por millares de vecinos y visitantes congregados frente al Mediterráneo.

Desde primeras horas de la tarde, las principales avenidas y paseos marítimos presentaban un aspecto de extraordinaria animación. Familias enteras, turistas de diversas nacionalidades y curiosos llegados de numerosos puntos del territorio se disponían a contemplar el singular fenómeno celeste, cuidadosamente organizado por el Ayuntamiento de Salou.

Al frente de tan importante dispositivo se hallaba, cómo no podía ser de otra manera, el alcalde, don Pere Granados, cuya constante presencia marcó el desarrollo de la histórica jornada. Atento en todo momento al bienestar de la población, el primer edil supervisó personalmente el reparto de decenas de miles de gafas homologadas para la observación segura del eclipse, gesto acogido con visible gratitud por los asistentes.

Las cámaras de televisión y los reporteros gráficos recogieron numerosos instantes de la intensa actividad municipal. Don Pere apareció recorriendo los distintos puntos de observación, saludando cordialmente a los ciudadanos, atendiendo a los medios de comunicación y ofreciendo instrucciones precisas para que el acontecimiento pudiera seguirse con el orden y la solemnidad que la ocasión requería.

El momento culminante llegó cuando el Sol comenzó a ocultarse tras la sombra de la Luna. Un respetuoso silencio se extendió por el paseo marítimo mientras cientos de miradas se elevaban al firmamento. En primera línea, junto a las autoridades y fuerzas de seguridad, el alcalde contempló el fenómeno cara al Sol, símbolo de la firmeza y la confianza con que Salou afronta los grandes acontecimientos de su tiempo.

La multitud respondió con aplausos y expresiones de admiración ante el espectacular oscurecimiento del cielo mediterráneo. Muchos asistentes destacaron la excelente organización municipal y la capacidad de la ciudad para convertir un fenómeno astronómico en una celebración colectiva de convivencia y promoción turística.

La jornada concluyó con un ambiente de satisfacción general, quedando para la posteridad las imágenes de un Salou volcado con el eclipse y de un alcalde omnipresente que, una vez más, supo situar a la ciudad en el centro de la atención pública y mediática.

Salou, bajo la luminosa guía de sus instituciones, ofreció así una lección ejemplar de civismo, entusiasmo popular y proyección internacional, demostrando que la Costa Dorada continúa siendo escenario privilegiado de los grandes acontecimientos nacionales. ¡Viva España!

Cultura, no esport

 

Cada vegada trobo més professors de dansa a les xarxes socials que parlen d’entrenaments. Penso que l’assaig pertany al procés artístic; l’entrenament pertany a l’esport.

L’auge de les competicions de dansa em genera reserves i objeccions. Quan avui tantes coreografies acaben assemblant-se entre elles, la creació continua essent el veritable segell del professor. La coreografia posa de manifest el seu talent i la seva personalitat artística. L’alumne té el mèrit d’exposar-se, interpretar-la i defensar-la.

Aplaudeixo els coneixements de molts docents totalment lliurats a la seva feina. Han dedicat la seva vida a les aules, als cursos i a les classes especialitzades.

Aquestes competicions generen desplaçaments, hotels, inscripcions, vestuari específic, quotes... despeses i més despeses per alimentar la idea que competir és progressar. Però la dansa és cultura, no esport. I, tanmateix, és molt més dura i ingrata per a qui decideix convertir-la en la seva professió, especialment lluny de la moda.

El model prové dels Estats Units, on aquests circuits compleixen una funció concreta: augmentar la visibilitat del centre educatiu i detectar talent individual, obrint portes a universitats, companyies o programes professionals, igual que passa en els àmbits esportius. Aquí se n’ha adoptat la fórmula, però no l’estructura que li dona sentit ni les oportunitats que justifiquen aquest recorregut.

Aquest tipus d’esdeveniments poden ser un incentiu per mostrar-se, per viatjar, però també responen a una estratègia comercial de l’esport: crear comunitat i identitat. Tot comença amb una equipació, una marca i un sentiment de pertinença. Després arriben les fotografies i els premis.

Al final, l’alumne s’enduu un diploma sense cap validesa educativa i el centre es queda el trofeu. Tots dos premis es financen amb les inscripcions. Què menys que endur-se’ls? Amb els anys, les vitrines s’omplen de copes i medalles que tampoc no indiquen, rigorosament, que s’és millor. L’alumne canvia; el trofeu roman.

Mai no vaig sentir la necessitat de portar els meus alumnes a competir i, per això, no ho vaig fer mai. Tampoc no vaig organitzar festivals de final de curs. Quan vaig presentar espectacles, sempre va ser en benefici de causes socials o de les festes locals, al servei de la ciutadania.

Com a exemple, a més dels actes benèfics i de les festes populars, vaig crear el festival DANSA-LOU durant diverses edicions per reunir escoles de diferents indrets en un escenari feliç, sense pressió. Sense classificacions. Va ser una iniciativa solidària per la qual mai no vaig cobrar i en què la regidoria de Cultura assumia el cost del desplaçament dels grups participants. Hi van assistir escoles d’Astúries, València, Barcelona, Reus, Cambrils, Tarragona, Andorra i d’altres indrets.

Era la meva manera d’entendre la comunitat artística: compartir en lloc d’enfrontar-nos.

Finalment, la majoria dels adolescents que estudien dansa, encara que sigui com a afició, acaben dient: “He de continuar els meus estudis” o “M’he de posar a treballar”. Aleshores comença la vida real.

Els diplomes acabaran oblidats en un calaix. Les copes continuaran a la vitrina del centre, esperant la generació següent.

Això és el que em sap greu.

Perquè la vida ja ens enfronta a prou exàmens i puntuacions des que naixem fins que morim. No crec que la dansa, que és cultura i art, s’hagi de convertir en un més.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Juan Manuel Parrado Tabares

 

Ens ha deixat Juan Manuel Parrado Tabares. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc avui, dijous 13 d’agost, a dos quarts de cinc de la tarda al cementiri de Vila-seca. Vetlla: tanatori municipal fins a les quatre de la tarda.

Consells de l’Ajuntament per seguir l’eclipsi

 

L’Ajuntament de Salou ha fet un seguit de recomanacions per veure l’eclipsi de sol d’aquest vespre amb seguretat. Són aquestes: 

1. Feu servir exclusivament les ulleres amb filtre solar certificades (norma ISO 12312-2). L’Ajuntament n’ha distribuït unes 70.000 (la meitat de les 150.000 que ha repartit Generalitat, perquè pagant nosaltres el nostre alcalde és així de trempat).

2. No utilitzeu ulleres de sol convencionals, radiografies, CD ni vidres fumats, ja que poden provocar lesions oculars greus i irreversibles, malgrat que el nostre alcalde estigui cec sobre com ha de portar la ciutat.

3. No mireu ni fotografieu el Sol directament amb telèfons mòbils, càmeres, prismàtics o telescopis si no disposen de filtres solars específics (tampoc serveix fer-li un forat a la caixa del Salou Essences).

4. Presteu una atenció especial als infants perquè portin la protecció correctament i no se separin dels adults en zones concorregudes. És a dir, estigueu pendents dels vostres fills per una vegada, en lloc de passejar amb ells mirant el mòbil.

No s’ha establert una única zona oficial; es recomana qualsevol espai obert o platja del litoral amb bona visibilitat cap a la posta de sol. Pel que fa als guiris de l’avinguda de Carles Buïgas, aquests ja fa dies que tenen el cervell etílicament ofuscat.

Eviteu els penya-segats, les roques, els espigons i les zones elevades sense protecció. Està totalment prohibit llançar-se al mar des de les roques. 

Es desaconsella rotundament accedir en vehicle privat a la zona del cap de Salou. La configuració dels seus carrers i el volum de cotxes poden bloquejar els serveis d’emergència.

Planifiqueu el trajecte amb temps i prioritzeu el transport públic. Com ara el tren, ha, ha, ha!

Si veniu en cotxe, deixeu-lo als aparcaments municipals i dissuasius, que ja fa dies que estan saturats.

Respecteu les indicacions dels agents i eviteu tapar cruïlles, sortides d’emergència o carrers. En resum, fan una crida perquè vingueu a veure l’eclipsi a Salou i després no us hi pugueu moure.

I per acabar, recordeu que a Salou hi ha un estel encara més enlluernador que el Sol. Li agrada tant ser el centre d’atenció, que és capaç de fer-se selfies amb el Sol al darrere!

Les Nits Blanques van ser el germen de les actuals Nits Daurades

 

Les Nits Blanques van ser les primeres grans festes d’estiu del Salou turístic dels anys seixanta i constitueixen el precedent directe de les actuals Nits Daurades, que aquesta setmana arriben al seu punt àlgid. El Centre d’Estudis Salouencs ha publicat un vídeo que recull imatges i testimonis d’aquelles celebracions entre els anys 1962 i 1971.

La festa tenia com a escenari principal La Bolera, situada al carrer Major, al costat de la plaça Bonet. Aquest espai d’oci a l’aire lliure, amb pista de ball i ambient estiuenc, era considerat el gran punt de trobada de la joventut i dels primers estiuejants que començaven a descobrir la Costa Daurada.

Segons recorda el Centre d’Estudis Salouencs, “La Bolera de Salou, que durant molts anys va ser el lloc de moda i reunió d’estiuejants, acolliria els balls, els espectacles i la gala de l’elecció de Hada de las Noches Blancas”.

Les celebracions tenien lloc durant la setmana del 15 d’agost, coincidint amb la festa major de Salou. El local es decorava íntegrament amb motius blancs i els assistents havien de vestir-se de blanc o portar algun detall d’aquest color. 

Un dels moments més esperats era l’elecció popular de l’Hada de las Noches Blancas, una distinció que reconeixia la noia considerada més agraciada de la vetllada.

El vídeo també explica que a inicis dels anys setanta l’elecció de la Hada passaria al complex vacacional Porta del Mar, mentre que La Bolera acabaria desapareixent amb l’arribada de les noves discoteques modernes que van transformar l’oci nocturn de Salou.

Aquelles Nits Blanques reflectien un Salou familiar, elegant i en ple despertar turístic, on convivien les revetlles populars, els actes socials vinculats a les regates locals i la presència creixent dels primers visitants internacionals.

Amb el pas dels anys, la popularitat de l’esdeveniment va anar augmentant fins que el municipi va decidir donar-li una nova dimensió institucional. Tal com recorda el Centre d’Estudis Salouencs, “Las Noches Blancas, que havien mantingut la flama del 15 d’agost, desapareixerien per renéixer l’any 1982 amb la Festa Major del Turisme Les Nits Daurades”.

El document audiovisual publicat ara pel Centre d’Estudis Salouencs i que podeu veure aquí té un important valor patrimonial i documental, ja que permet contextualitzar socialment el Salou dels anys seixanta i setanta, recuperar festes i costums desapareguts i preservar una part significativa de la memòria col·lectiva del municipi.

A través d’aquestes imatges, els salouencs poden redescobrir una època en què les nits d’estiu es vivien sota les llums de La Bolera, molt abans de la massificació turística i dels grans esdeveniments actuals, quan les Nits Blanques eren el símbol d’un Salou que començava a convertir-se en destinació turística de referència a la Costa Daurada.

UTPS acusa Granados de respondre tard al problema de les voreres

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha carregat contra l’anunci de l’Ajuntament de Salou de renovar voreres en 13 zones del municipi i considera que aquesta actuació és el reconeixement implícit d’una gestió deficient del manteniment urbà.

La formació es pregunta “per què ara?” i sosté que les voreres no haurien de convertir-se en una actuació extraordinària ni en un gran èxit polític. Segons UTPS, el manteniment dels carrers i de les voreres és una de les obligacions més bàsiques de qualsevol ajuntament i hauria de dur-se a terme de manera permanent, planificada i responsable.

El partit interpreta que el govern municipal ha reaccionat després de les crítiques formulades per la seva formació sobre l’estat d’algunes zones de Salou. A més, considera que l’anunci pot acabar sent contraproduent per al mateix executiu local.

“Si ara és necessari afrontar una autèntica marató de reparacions en 13 zones, què s’ha estat fent durant els últims anys?”, planteja UTPS, que argumenta que, amb un manteniment continuat, no hauria calgut concentrar tants treballs de reparació i renovació alhora.

La formació insisteix que no es tracta d’un mèrit extraordinari, sinó d’una actuació ordinària que qualsevol administració local hauria d’executar amb normalitat. En aquest sentit, considera especialment preocupant que una intervenció de manteniment bàsic pugui presentar-se com un gran assoliment polític.

UTPS defensa que Salou necessita un Ajuntament que s’anticipi als problemes i no un govern que actuï només quan les deficiències es fan evidents o quan les crítiques les posen sobre la taula.

La formació assegura que continuarà denunciant les mancances de la gestió municipal i reclamant manteniment constant, planificació i serveis públics a l’altura del que mereixen els veïns de Salou. (Font: UTPS).

Tantes nits sense dormir

 

Vostè i jo, els seus amics i els meus, tenim una cosa en comú: som exemples d’una generació que ha conegut més gèneres musicals que l’actual. Més canvis socials i polítics. Més conflictes bèl·lics. Més cels blaus i mars cristal·lins.

Una generació que ha conegut les vacunes obligatòries. L’EGB. L’objecció de consciència al servei militar. ETA. Els GRAPO. El 23-F. L’11-M.

I no hi ha cap garantia que els qui venen a ocupar, literalment, el nostre lloc arribin a saber més que nosaltres. No pas per internet. Per la vida.

Els desitgem que sàpiguen valorar allò que els sobra sense haver de conèixer la manca de tot.

Han eliminat la publicitat de les begudes alcohòliques, però la festa alcohòlica continua ocupant els parcs. Han omplert els paquets de tabac d’imatges esfereïdores i han prohibit fumar als espais públics, però la gent no deixa de fer-ho. Hi ha més campanyes de salut que mai, però la sanitat continua quedant curta davant d’algunes de les malalties més comunes i més greus.

Vostè i jo vam veure per televisió com l’home trepitjava la Lluna. Encara que allò hagués estat un immens plató de televisió, l’experiència hauria valgut la pena i jo aplaudiria un enginy semblant. Avui assistim a la teoria terraplanista mentre la NASA redueix la Terra a una patata. I a l’exploració de Mart, on encara no han aparegut els marcians que alimentaven les nostres fantasies.

Ja no existeix una cultura popular sobre l’alimentació casolana. Ara són els estudis mèdics els que dicten que sí i què no hem de menjar.

Pertanyem a aquella generació extraordinària, nascuda de supervivents de guerra. Una generació que, amb sort, va tenir quatre joguines perquè algú es va sacrificar per comprar-les. Alguns no vam tenir mai bicicleta. Molts només vam conèixer les vacances al poble i no la comoditat d’un ressort. Vam aprendre com les nostres mares deixaven de dependre del marit.

Per Tots Sants enceníem una espelma pels nostres difunts. Anàvem a ballar. A divertir-nos. No pas a drogar-nos ni a sortir amb la por de ser violades. I ells ens acompanyaven fins a casa amb l’esperança d’un petó. Sempre consentit. Vam ser les primeres a fer topless a la platja.

No caurem en dir que aquells temps eren millors. Eren els que ens van tocar. I els vam viure amb audàcia i tenacitat.

Però això ja no sembla un relleu generacional natural. És, possiblement, el moment en què qualsevol persona més gran de cinquanta-cinc anys ha de plantar cara i posar límits a l’exclusió. I aquesta exclusió té un nom: edatisme.

Cada vegada que vostè i jo, i tants amics, ens neguem a fer un pas enrere en el nostre dret a continuar sent actius, perquè podem, apareix la jubilació com un exili obligat i el retard sistemàtic de les prestacions converteix un dret en una altra forma de discriminació, en lloc de ser la recompensa de tota una vida.

Vostè i jo som aquella generació que ha lluitat per la família, per la feina, per la pau i per aquells que menys tenen.

“Tantes nits sense dormir”, deia un anunci de Larios. Nits idíl·liques i mirades trastocades a trenc d’alba com a sinònim de joventut. També moltes, fent torns de feina o de vetlla al costat d’un llit.

No. El sol no surt per a tothom. Som nosaltres qui correm a trobar-lo, girant al voltant de les mateixes inquietuds amb noms diferents.

Vostè i jo ens reconeixem amb la mirada a qualsevol lloc. Gairebé ja no en parlem. No fos cas que el modern que necessita proclamar el seu discurs buit a TikTok o a YouTube, o el coach d’una vida que ni tan sols és la seva, ens assenyali i pretengui amargar-nos l’existència a través de l’odi i la manca d’empatia que viatgen per la wifi gratuïta, l’únic espai que encara tenim en comú.

Vostè i jo encara tenim il·lusions per complir i experiència per aportar. No batalletes. Experiència.

Vostè i jo no vam néixer per rendir-nos ni per ser arraconats com un moble vell. Continuem lluitant. Mereixem allò que ens hem guanyat. Respecte. Gratitud. Lloc. I menys condescendència.

Perquè no corre saba nova si no la sustenta l’arrel.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

L’alcalde influencer

 

La percepció que els influencers són un col·lectiu d’aprofitats, dropos i paràsits socials continua molt estesa i està més que justificada. Sovint són l’antítesi de la visió tradicional de la feina: enregistren vídeos de pocs minuts en lloc de buscar una feina normal, d’aquelles amb jornades laborals de vuit hores. 

A sobre, i això és el que irrita més, aconsegueixen ingressos espectaculars sense fotre brot. I per adobar-ho, entre stories, reels i col·laboracions patrocinades, molts acaben fent publicitat encoberta i promocionant negocis d’una categoria, diguem-ne, discutible. Això quan no difonen informació poc rigorosa, perquè acostumen a ser uns venuts.

En aquest context, l’alcalde de Salou, Pere Granados, va rebre ahir al seu despatx la influencer brasilera Bruna Oliveira, creadora de contingut especialitzada en viatges. La trobada va ser presentada com una oportunitat per donar visibilitat internacional al municipi, un objectiu perfectament coherent amb la intensa activitat viatgera de l’alcalde, que tomba més que els avions de Ryanair.

No cal dir que la influencer va poder conèixer de primera mà els atractius de Salou i conversar amb l’alcalde sobre turisme i promoció exterior. I sobre de com n’és, d’encantador aquest home quan li dones la raó en tot. La reunió també va servir per confirmar una sospita cada vegada més estesa: la frontera entre un influencer i un alcalde de Salou és molt més prima del que sembla.

De fet, les similituds són notables. Tots dos necessiten presència constant a les xarxes socials, publiquen fotografies en llocs atractius, acumulen seguidors, col·laboren amb marques o institucions i dediquen una part important del seu temps a construir una imatge pública curosament editada i, sovint, a viure de la visibilitat que els proporcionen els seus fidels.

En el cas de Granados, els paral·lelismes resulten especialment inevitables. Viatges, trobades amb persones que ell presenta com a rellevants, fotografies institucionals, missatges motivadors i una activitat digital incessant conformen un ecosistema comunicatiu que faria les delícies de qualsevol tiktoker. Com si la política municipal s’hagués convertit en una forma de creació de contingut pensada només per alimentar-se a si mateix.

Necrològica: Diego Domínguez Barranco

 

Ens ha deixat Diego Domínguez Barranco, de 73 anys. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dimecres 12 d’agost, a les quatre da la tarda al tanatori municipal de Salou. Vetlla: a partir de les cinc d’aquesta tarda.