D’un
temps ençà assisteixo perplexa —i no soc precisament
conservadora— a l’acceptació social de conductes que fa ben pocs
anys ens haurien semblat deplorables. Escric amb la sensació de
pertànyer a un club invisible que encara creu en la paraula donada i
en el decòrum com una forma de respecte.
Potser
és que escriure davant del mar convida a filosofar amb aquella calma
que sempre precedeix la tempesta. Perquè la tempesta sempre acaba
arribant. I encara sort. Sense ella, la vida tindria força menys
interès.
Tot
això em porta a la paraula.
Corria
l’any 2023 quan un tècnic —o potser també regidor— i un
alcalde em van oferir, sense que jo hagués demanat absolutament res,
presentar el meu llibre. Després va arribar el ja clàssic silenci
administratiu. Temps més tard em vaig creuar amb un d’ells en una
funció al teatre. Ni tan sols vaig haver de preguntar. Es va afanyar
a dir-me: “Et trucarem per això del llibre”.
Som
al 2026.
No,
no vaig esperar mai aquella trucada. Fa temps que vaig aprendre a
distingir entre les paraules i la voluntat de complir-les. N’hi va
haver prou d’observar el llenguatge no verbal dels implicats per
comprendre que aquella paraula ja havia mort en el mateix instant de
ser pronunciada. I mira que no m’agrada jugar a la futurologia. A
aquestes alçades, més que endevinar, un aprèn a llegir.
No
em produeix tristesa. Em sembla un malbaratament. Vaig lliurar de
bona fe el mateix llibre que avui forma part dels fons del MAE, Museu
de les Arts Escèniques de Barcelona, i del Consell Internacional de
la Dansa (CID) de la UNESCO. Quan una institució decideix no mirar
allò que d’altres consideren digne de conservar, qui hi perd no és
l’autor. Hi perden els seus ciutadans, als quals sempre he estimat
i que mereixen que el seu patrimoni sigui valorat amb la mateixa
seriositat.
Per
això també vull expressar el meu agraïment a l’Àrea de Cultura
de Cambrils i a la Biblioteca Josep Salceda i Castells, que van
acollir aquest mateix llibre amb la naturalitat de qui entén quin és
el paper d’una biblioteca pública. Ho agraeixo d’una manera molt
especial. Potser també hi té a veure el fet que soc filla i neta de
pescadors de Cambrils.
I
amb el decòrum també s’ha anat esvaint una altra cosa: la
cerimònia. No parlo de grans protocols ni de formalismes buits, sinó
d’aquells petits gestos que expressaven consideració pels altres.
Arribar puntual, mantenir la paraula, vestir-se d’acord amb el lloc
i l’ocasió, saber quan cal parlar i quan és millor escoltar. En
algun moment vam decidir que tot això era carca, antiquat o
senzillament innecessari. I va ser aleshores quan vam començar a
confondre la llibertat amb la deixadesa.
La
cerimònia no era una qüestió d’etiqueta. Era una forma de
respecte. El protocol no era rigidesa. Era consideració. La
correcció no era aparença. Era educació.
I
és aleshores quan entra en escena el decòrum.
Perquè
quan un veu entrar al TAS persones amb xancletes de piscina comprèn
que ja no estem parlant de comoditat, ni de proximitat, ni de
modernitat. Estem parlant d’haver convertit allò que és tronat en
una virtut i d’haver confós la deixadesa amb l’autenticitat.
Beneït
xandall amb talons per anar al centre comercial un dissabte a la
tarda. Almenys tenia una intenció. El que veiem ara ni tan sols
aspira a això.
La
pèrdua del decòrum ha anat de la mà de la pèrdua de la paraula.
No són dos fenòmens diferents; són la mateixa malaltia. Es pot
vestir Armani de cap a peus i viure instal·lat en la més absoluta
manca de responsabilitat. El vestit mai no ha substituït el
caràcter.
I,
mentrestant, es comencen a encendre els llums vermells.
Les
converses formals degeneren en xerrameca de carrer. Els compromisos
es llancen amb la mateixa facilitat que el confeti per festa major.
Tot s’hi val. Tot es relativitza. Tot s’ajorna. Ningú no respon.
I l’únic que roman és una alarmant manca de respecte envers els
altres i envers un mateix.
Vivim
una època en què mantenir la paraula sembla una heroicitat i
guardar les formes es considera una antigalla. Després ens sorprèn
que la confiança desaparegui de les institucions, dels negocis, de
les amistats o de la vida quotidiana. La confiança no desapareix de
cop. Es desgasta paraula a paraula i gest a gest.
Mentre
ens conformem a dir “ja està bé” per justificar qualsevol cosa,
tot continuarà anant malament.
I
permetin-me un últim apunt. Desconfiïn de qui seu a taula, puja a
l’autobús o entra al mercat amb el pit descobert apel·lant a la
familiaritat, a la calor o a la confiança. Perquè qui menysprea els
petits codis que compartim acostuma a acabar menyspreant també els
grans.
L’elegància
sol fer por segons en quins ambients. Igual que l’honestedat i la
paraula donada. Només qui les practica és capaç de reconèixer-les.
Perquè
el decòrum mai no ha tractat d’elegància. Sempre ha tractat de
respecte.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
