Advertiment
al lector: aquest article conté referències a peres, pomes i altres
elements fruiters susceptibles d’establir vincles afectius
lliurement consentits. Qualsevol semblança amb debats polítics
reals no és cap coincidència.
El
debat sorgit al voltant de Wicked ha reobert una conversa que va molt
més enllà d’una pel·lícula. Per a alguns, representa una
oportunitat per parlar d’identitat, orientació i diversitat amb
els més joves. Per a d’altres, planteja una pregunta legítima:
fins a quin punt ha d’arribar la intervenció educativa en
qüestions tan personals?
La
meva reflexió no neix del rebuig a la diversitat. Ben al contrari.
Pertanyo
a una generació que va créixer durant els anys setanta. Vaig
estudiar en un col·legi de monges en una època en què no existien
programes específics sobre identitat, orientació sexual o gènere.
I, tanmateix, el lesbianisme era una realitat perfectament visible.
No perquè s’ensenyés. Simplement perquè existia.
Anys
més tard, en el món del teatre, vaig conviure amb total naturalitat
amb ballarins, actors i creadors homosexuals. En aquell entorn, molt
abans que aquestes qüestions ocupessin titulars o formessin part de
programes educatius, la diversitat era una cosa quotidiana. Formava
part de la vida. De les amistats. De la feina. Dels afectes.
Mai
vaig necessitar una xerrada per comprendre que totes les persones
mereixen respecte. Ho vaig aprendre vivint.
Per
això observo amb certa prudència una tendència creixent a
convertir qüestions profundament personals en objecte d’intervenció
educativa cada vegada més primerenca.
No
em preocupa que els infants aprenguin que existeixen persones
diferents. Sempre ha estat així i em sembla positiu que comprenguin
que qualsevol persona mereix dignitat, respecte i protecció davant
de qualsevol discriminació.
El
que em genera dubtes és una altra qüestió: si correspon a l’escola
impulsar processos d’identificació personal en edats en què molts
infants encara estan construint aspectes bàsics de la seva
personalitat.
Existeix
una diferència important entre ensenyar respecte i suggerir
recerques.
Entre
explicar que la diversitat existeix i animar els menors a
interpretar-se a si mateixos a través de categories identitàries
concretes.
Entre
informar i influir.
La
infància i l’adolescència tenen els seus propis ritmes. Alguns
joves es formularan determinades preguntes molt aviat. Altres ho
faran més tard. Molts trobaran respostes a través de l’experiència,
de la convivència, de les relacions humanes i del pas del temps,
igual que ho van fer generacions anteriors. No crec, tanmateix, que
la feina estigui acabada.
Només
cal observar la reacció que encara generen determinades històries
afectives. L’atenció suscitada per la vida afectiva de Rosalía ha
estat rebuda per molts amb absoluta naturalitat i celebrada com una
mostra més de llibertat individual. Però també ha provocat burles,
desqualificacions i comentaris despectius a les xarxes socials.
Aquesta
contradicció revela una cosa important: continuem vivint en una
societat on el respecte encara no està plenament consolidat.
Afortunadament,
vivim en un país on les llibertats individuals compten amb una
àmplia protecció legal i social. Tanmateix, seria ingenu pensar que
els avenços assolits són irreversibles.
La
globalització no només mou persones; també desplaça valors,
creences i visions del món. Algunes enriqueixen les nostres
societats. D’altres poden entrar en conflicte amb principis que
considerem fonamentals, com la igualtat entre homes i dones, la
llibertat afectiva o el respecte a les persones independentment de la
seva orientació sexual.
Per
això el repte actual no consisteix únicament a reconèixer drets,
sinó també a preservar-los. No davant d’una població concreta,
sinó davant de qualsevol forma d’intolerància, prejudici o
fanatisme que pretengui limitar la llibertat dels altres.
Les
discriminacions canvien de rostre amb el pas del temps, però el seu
mecanisme continua sent el mateix: assenyalar el diferent i
qüestionar el seu dret a viure en llibertat.
I,
tanmateix, és precisament aquí on trobo una de les raons de la meva
reflexió.
No
necessitem dir als joves qui són. Necessitem assegurar-nos que ningú
sigui rebutjat per ser qui és.
L’amor
mereix respecte, independentment de qui estimi cadascú.
La
tasca pendent no és orientar identitats. És erradicar el menyspreu,
la burla i la discriminació que encara acompanyen moltes d’elles.
Perquè la diversitat no necessita ser creada. Ja existeix. El que
necessita és ser respectada.
I
és aquí on l’educació exerceix un paper fonamental.
No
per dir als joves qui són.
No
per suggerir-los qui podrien ser.
Sinó
per garantir que, quan arribi el moment de descobrir-ho per si
mateixos, puguin fer-ho en llibertat i sense por.
Si
després de cinquanta anys continuem veient com una relació
sentimental provoca tants aplaudiments com burles, potser la
prioritat no és orientar identitats, sinó aprendre definitivament a
respectar-les.
La
diversitat mai no va necessitar permís per existir. El que continua
necessitant és respecte.
I
el respecte no neix realment d’una assignatura ni d’una xerrada
puntual. Neix, sobretot, d’allò que els infants observen cada dia
a casa. De com els adults parlen dels qui són diferents. De la
manera com reaccionen davant la diversitat. Dels valors que es
practiquen molt abans que puguin formular-se amb paraules.
L’escola
pot reforçar aquests principis. Pot contribuir a consolidar-los. Pot
oferir eines per a la convivència. Però les primeres lliçons de
respecte solen rebre’s entre les parets de la llar. És allà on
els infants aprenen si la diferència desperta curiositat o rebuig,
comprensió o prejudici, proximitat o distància. Perquè els valors
més profunds no solen transmetre’s mitjançant discursos. Es
transmeten mitjançant l’exemple.
I
algunes de les coses més importants de la vida no s’aprenen en una
xerrada. Es descobreixen vivint.
Postdata.
Lluny
queden aquells temps de les peres i les pomes. No perquè hàgim
descobert res de nou, sinó perquè hem acabat reconeixent una cosa
que la història feia segles que mostrava.
Molt
abans de les xarxes socials, de les campanyes educatives i dels
debats televisius, les persones ja estimaven, desitjaven i construïen
vincles de formes molt diverses. També a l’antiga Tàrraco. També
en tantes èpoques que avui contemplem amb la còmoda il·lusió que
eren més simples que la nostra.
Tot
i que, ben pensat, aquella metàfora tenia la seva gràcia. Ens van
explicar que les peres eren peres i les pomes eren pomes. I era
veritat. El que potser van oblidar mencionar és que algunes peres
s’enamoraven d’altres peres, algunes pomes d’altres pomes i
algunes peres d’algunes pomes.
I,
malgrat això, el món va continuar girant.
Després
de dècades de debat públic, una conclusió sembla inevitable:
continuem dedicant una quantitat extraordinària d’energia a les
preferències fruiteres dels altres.
Mentrestant,
el respecte continua esperant la seva collita.
I
permeteu-me una última observació generacional. Fa dècades que
convisc amb la diversitat. Des que alguns prohoms ja discutien sobre
la composició de la macedònia. A jutjar per la durada del debat, no
descarto que alguns ja hi fossin en temps d’Escipió.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
%20-%20Escalado%20(82%20%25).jpg)
.jpg)
.jpg)
