Necrològica: Marcelina Losada Rodríguez

 

Ens ha deixat Marcelina Losada Rodríguez, 96 años. 

La cerimònia de comiat tindrà lloc demà, dimecres 14 de octubre, a les dotze del migdia al tanatori municipal de Salou.

El bisbe de Salou confon Santa Rita amb Santa Bàrbara

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va invocar Santa Rita en dues ocasions durant el tens debat amb el regidor de la USAP, Ignacio Durán, sobre l’ús i el control de la targeta Visa municipal que utilitza l’assessor de premsa de l’alcalde, Ricard Checa.

“El que no pot fer, senyor Ignacio, és no fer la seva feina com l’ha de fer, amb responsabilitat. I quan toca revisar [les despeses], revisar-les no només quan plou (?) i se’n recorda de Santa Rita, com està fent ara…”, va etzibar Granados.

Santa Rita de Càssia és coneguda popularment com la patrona de les causes impossibles, mentre que la tradició popular invoca Santa Bàrbara quan trona. Per tant, si Granados, conegut també com el bisbe de Salou per la seva facilitat a l’hora de canviar de data la processó de la festa major, volia fer referència a una hipotètica tempesta (tot i que no queda gaire clar què hi pintava en aquell moment), el nom correcte era Santa Bàrbara, no Santa Rita.

I, ja posats a invocar santes, potser els ciutadans haurem de demanar ajuda a Santa Clara, a qui la tradició popular relaciona amb el bon temps. A veure si el maig vinent, amb una eventual derrota electoral de Granados i la seva sortida de l’alcaldia, arriba d’una vegada l’esperada clariana política. Perquè, després de tants anys de tempesta, ja toca que surti el sol!

USAP alerta d’un possible ús indegut de la targeta municipal

 

La controvèrsia sobre les despeses d’una targeta Visa municipal va protagonitzar un tens intercanvi al darrer ple de l’Ajuntament de Salou entre el regidor d’USAP, Ignacio Durán, i l’alcalde, Pere Granados. El debat es va centrar en les despeses d’una targeta Visa municipal proporcionada a l’assessor de premsa de l’alcalde, Ricard Checa, i en les dificultats que, segons Durán, està trobant l’oposició per accedir a les factures i als moviments d’aquesta targeta.

Durán va recordar que ja havia reclamat anteriorment que el govern municipal li fes arribar la documentació que sol·licita (no només de la Visa), alhora que lamentava que els compromisos adquirits per l’alcalde durant els plens de lliurar-li no es tradueixin, segons ell, en resultats.

Pel que fa a la tarjeta de Checa, el regidor d’USAP va explicar que aquesta té un límit de 3.000 euros i va qüestionar els moviments que s’haurien produït durant el darrer mes. En la seva intervenció, va esmentar un increment de 1.300 euros i una despesa de 900 euros en menys de quatre dies, com també recàrregues que, al seu entendre, farien que el límit no actués com un topall efectiu de la despesa.

Durán va insistir que havia demanat les factures i els moviments de la targeta sense haver rebut la documentació. Per aquest motiu, va preguntar directament a Granados per què no se li facilitava la informació i si hauria de tornar a recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), com havia fet en altres ocasions.

“No estem demanant res d’extraordinari, estem demanant transparència, justificació i control dels diners públics”, va defensar el regidor, que va reclamar que la documentació li fos enviada.

La resposta de l’alcalde va ser contundent. Granados va retreure a Durán que parlés de despeses sense disposar, segons va argumentar, de tota la documentació necessària per conèixer-ne el detall.

“Com pot dir vostè que el senyor Checa es gasta 3.000 euros amb una targeta si està demanant documentació per saber en què s’ha gastat?”, va preguntar l’alcalde, que va defensar que els 3.000 euros són el límit de la targeta i no necessàriament la despesa efectuada.

Granados va assegurar que la targeta no és d’ús personal, sinó que serveix per pagar despeses municipals, i va afirmar que les factures es presenten a la comissió de serveis econòmics, on els regidors de l’oposició poden consultar els expedients.

L’alcalde va acusar Durán de no fer la seva feina quan correspon i de plantejar la qüestió al ple amb una intenció política. “El que ve aquí és fer el paper, el teatre, que és el que està fent avui”, li va etzibar.

Durán va respondre a les acusacions i en el seu torn de rèplica va rebutjar les acusacions de l’alcalde i va assegurar que disposava de proves de les seves peticions. El regidor va afirmar que havia presentat fins a tres sol·licituds de documentació que, segons va denunciar, encara no li havien estat ateses.

Durán va defensar que, precisament perquè no disposa de tota la informació, demana aclariments sobre les despeses. També va negar que esperi expressament els plens per plantejar aquestes qüestions i va insistir que reclama la documentació tant abans com després de les sessions plenàries.

Granados va tornar a prendre la paraula per insistir que Durán no havia entès la seva resposta i li va recomanar que, si considerava que tenia dret a una documentació que no li havia estat facilitada, anés directament a l’alcaldia per parlar-ne amb ell.

En el tram final de l’intercanvi, Granados va acusar el regidor d’USAP de formular preguntes “tendencioses i capcioses” i va acabar la discussió afirmant: “Vostè té un problema de comprensió profund”, però l’alcalde no va aclarir en cap moment l’ús dels diners gastat.

Deliranto es presenta oficialment a Andorra

 

El restaurant Deliranto, distingit amb una estrella Michelin, ja s’ha presentat oficialment a Andorra, on iniciarà una nova etapa gastronòmica. La presentació va tenir lloc el passat 6 d’octubre al Grand Plaza Hotel & Wellness, un establiment de cinc estrelles.

Segons es va anunciar durant l’acte, Pep Moreno assumirà a partir del desembre el càrrec de xef executiu del grup hoteler, amb la missió d’impulsar una reestructuració de les cuines des de la base.

La nova proposta gastronòmica es desplegarà en diverses fases. L’abril del 2027, l’hotel estrenarà un concepte culinari més informal, inspirat en la cuina viatgera del xef, que ocuparà l’espai actual del restaurant Instants.

Posteriorment, entre els mesos de juny i agost del 2027, està prevista l’obertura definitiva de Deliranto, que substituirà l’espai Sottovoce. El restaurant hi desenvoluparà la seva proposta d’alta cuina, basada en relats, experiències sensorials i emocions, un univers creatiu que ha caracteritzat la trajectòria de Moreno.

L’arribada de Deliranto ha despertat expectació entre els agents econòmics andorrans. Entitats com l’associació turística Skål Club d’Andorra van assistir a la presentació per donar la benvinguda al xef i destacar el valor que aquesta incorporació pot aportar a la projecció del país com a destinació turística i gastronòmica d’alt nivell.

La direcció de Plaza Hotels & Resorts va definir l’aliança com un pas estratègic per reforçar la identitat culinària del grup. Deliranto es convertirà en una de les peces centrals d’aquesta nova etapa, amb l’objectiu de dinamitzar l’oferta de restauració de la capital andorrana.

La proposta combinarà productes de proximitat amb la creativitat que ha definit la cuina de Moreno, adaptada al context de muntanya.

El trasllat representa un canvi d’escenari per a Deliranto, que fins ara desenvolupava la seva activitat a Salou. Amb la nova ubicació, el restaurant aspira a consolidar-se en un entorn hoteler de luxe i a contribuir a l’oferta gastronòmica d’Andorra.

El meu gos turc

 

Encara recordo com, deixant Kundu Köyü enrere, de tornada del Kremlin Palace, sota una pluja torrencial, un petit bony que es movia al mig de la carretera va fer que en Ramon frenés el cotxe.

De cara ens venia un camió, com si fos un avió: només vèiem unes llums enormes que ens enlluernaven. I, enmig d’aquella escena, la figura d’en Ramon, xop, amb la silueta retallada contra els llums, aixecant els braços per avisar el camioner.

El camió es va aturar.

I en Ramon va recollir de la carretera la boleta marró que vam batejar com a Bombó.

Vam trucar a diverses portes, en cases humils, algunes de llogades a les famílies kurdes que venien a collir cotó o a treballar als camps, que eren plens a vessar.

Ningú no hi va mostrar interès. Era un gosset de poques setmanes que ningú no volia.

Així va arribar en Bombó al nostre pis del Lodjman.

A la caseta de seguretat ja hi havia uns quants cadells que els vigilants cuidaven. En Bombó va dormir en una capsa de sabates i li vaig donar menjar del que tenia a mà. Però el que més volia aquell cadell era contacte. Si estava sol, gemegava. No li van faltar ni escalfor ni amor.

Així vam passar uns dies, sabent, amb el cor encongit, que en Bombó es quedaria allà, perquè nosaltres fèiem les maletes per tornar a Espanya.

El nostre gos turc es va quedar amb en Bokao, que em va prometre que en tindria cura, ja que els nois i les noies cuidaven els gats, tot i que estava prohibit tenir mascotes a les seves habitacions.

Sempre recordaré la immensitat de la mirada d’en Bombó, en contrast amb la figura d’en Ramon, salvant-lo d’una mort segura.

Era el 2006.

Com veieu, allò que és important, perdura.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Estrelles Michelin: Cambrils 2-Salou 0

 

El xef cambrilenc Joan Bosch, al capdavant de l’emblemàtic restaurant Can Bosch de Cambrils, ha estat distingit amb el Premi Nacional d’Hostaleria 2026 en la categoria de Cuiner Empresari.

El guardó, concedit per la confederació Hostaleria d’Espanya a proposta de la Federació d’Hostaleria de Tarragona, reconeix més de cinc dècades de trajectòria dedicades a la restauració, com també l’excel·lència de la seva cuina marinera, el compromís amb els productes del territori i el tracte familiar.

Joan Bosch va començar a treballar amb els seus pares el 1969 i, durant la dècada dels vuitanta, va prendre el relleu del negoci juntament amb Montserrat Costa. El 1984, el restaurant va aconseguir la primera estrella Michelin de la demarcació de Tarragona, una distinció que ha mantingut ininterrompudament durant més de quatre dècades.

La cuina de Can Bosch s’ha convertit en un referent de l’alta gastronomia gràcies al respecte pel producte fresc del Baix Camp i del mar.

El reconeixement a Joan Bosch arriba en un moment especialment significatiu per a la gastronomia de la Costa Daurada. El restaurant Deliranto, de Salou, també distingit amb una estrella Michelin, ha anunciat que tancarà el seu establiment actual per traslladar-se a Andorra.

Amb aquesta marxa, Salou perdrà l’única estrella Michelin que tenia al municipi, un reconeixement internacional que atorga la prestigiosa Guia Michelin als restaurants que destaquen per l’excel·lència de la seva cuina.

Ah!, que me n’oblidava: Cambrils no només té Can Bosch; el restaurant Rincón de Diego també compta amb una estrella Michelin. 

Salou celebra els Sants Àngels Custodis amb sis dies de retard

 

El Teatre Auditori de Salou va acollir dijous passat, 8 d’octubre, la celebració dels Sants Àngels Custodis, patrons de la Policia Nacional. Una commemoració que, si més no, va arribar amb retard: la festivitat se celebra tradicionalment el 2 d’octubre, sis dies abans de l’acte organitzat a Salou.

Però, quan es tracta del calendari de les celebracions institucionals a Salou, sembla que les dates també poden ser flexibles. De fet, amb l’alcalde Pere Granados, comencen a ser habituals els canvis en la programació, tal com s’ha vist en altres festivitats religioses: la processó de la Mare de Déu d’Agost, traslladada al mes de setembre, i la de Sant Miquel Arcàngel, patró de les policies locals, avançada un dia perquè l’alcalde havia d’anar a un debat turístic a Barcelona.

Sintonia patriòtica

En qualsevol cas, l’acte va oferir una nova oportunitat perquè Granados escenifiqués la seva sintonia amb la Policia Nacional i reivindiqués la seva vinculació amb els símbols de l’Estat espanyol. Fins al punt que la cap de la Policia Nacional a Tarragona, Alícia Vicente, va resumir aquesta bona sintonia amb una frase significativa: “Ens sentim com a casa”. (Font: Ajuntament de Salou).

En resum, més que una commemoració religiosa, l’acte va tenir un caràcter patriòtic i paramilitar, molt del gust del nostre alcalde.

La Generalitat desencalla el projecte de la rotonda dels Xalets de Salou

 

La Generalitat ha desencallat el projecte de la rotonda dels Xalets de Salou després d’adjudicar definitivament el contracte per redactar-ne el projecte constructiu. L’empresa pública Infraestructures.cat ha encarregat aquesta feina a l’enginyeria Forest, Gestión Integral de Ingeniería, SL, per un import de 64.660 euros.

La futura rotonda ha de permetre l’accés directe a la urbanització dels Xalets de Salou des de la carretera C-31b, que connecta Tarragona amb Salou. La infraestructura respon a una reivindicació històrica dels residents i de l’Ajuntament, ja que actualment els conductors que arriben des de Tarragona han de fer desviaments de diversos quilòmetres per accedir a la zona, passant per la plaça de la Sardana o travessant l’entorn de la Pineda.

Un dels aspectes destacats de la tramitació és que el projecte s’ha impulsat per la via urgent i de manera independent del Pla director urbanístic del complex recreatiu del Hard Rock. Aquesta separació respon a una exigència municipal perquè la millora de l’accés als Xalets de Salou no quedi condicionada al desenvolupament d’aquest projecte.

La intervenció també incorporarà un estudi hidràulic per millorar el drenatge de la zona i reduir el risc d’inundacions. Entre les actuacions previstes hi ha la possibilitat d’habilitar basses de laminació per retenir temporalment l’aigua i regular-ne l’evacuació en episodis de pluja intensa.

A més de facilitar l’entrada a la urbanització, la nova infraestructura ha de servir com a accés directe a la Pineda, amb el vistiplau de l’Ajuntament de Vila-seca.

L’adjudicació actual correspon a la redacció del projecte constructiu, un pas previ a la contractació de les obres. Un cop completada aquesta fase tècnica, la previsió és que els treballs surtin a licitació durant el 2027. (Font: Diari de Tarragona).

Per la seva banda, l’Ajuntament de Vila-seca ha reiterat el seu compromís amb la construcció de la rotonda després que l’alcalde de Salou, Pere Granados, dubtés de la implicació del consistori veí en un projecte que ha de millorar la mobilitat i connectivitat de les urbanitzacions de Cap Salou, malgrat que també afecta terrenys vila-secans. L’alcalde de Vila-seca, Pere Segura, ha recordat que ha donat suport al projecte des del principi, que manté aquest compromís i que també assumirà la seva part del finançament. (Font: TAC 12).

Jo no demano perdó

 

Cada 12 d’octubre reapareix el mateix sermó: “Res a celebrar”. Espanya ha de demanar perdó pel que va passar fa cinc-cents anys, com si el passat fos una cadena perpètua i com si les generacions actuals haguéssim de carregar amb una cosa que no vam viure. És un discurs cansat i hipòcrita. Mentre aquí es celebra la Hispanitat com un pont cultural, fora alguns insisteixen a reduir-la a una desafortunada caricatura de conquesta i espoli.

I el més cridaner és que molts dels qui aquí i allà ens assenyalen per aquell passat troben avui a Espanya casa, feina, seguretat i oportunitats, sempre que arribin amb bona voluntat. Espanya també ha estat un país d’acollida. Aquesta realitat també compta i no és una contrapartida, no és un pagament moral.

No veig els Estats Units convertir cada 4 de juliol en un exercici de penitència pel desplaçament dels pobles indígenes. No veig el Regne Unit convertir cada celebració nacional en una cerimònia d’expiació per un imperi que va arribar a estendre’s per bona part del planeta. No veig Bèlgica convertir cada celebració nacional en una penitència pels crims comesos al Congo sota Leopold II, un dels episodis més brutals del colonialisme europeu. I tampoc veig Espanya exigint disculpes a França pel cas Bonaparte. Al contrari: continuem rebent els francesos amb els braços oberts.

Alemanya va desenvolupar una política de memòria especialment centrada en el reconeixement dels crims del nazisme, però això no significa que els seus ciutadans actuals hagin de viure en una penitència hereditària.

Cap nació té un passat innocent. Aquí de sants no n’hi va haver cap. Però tampoc Espanya es pot convertir en l’única nació obligada a comparèixer eternament davant del tribunal, mentre en altres societats d’aquell mateix temps existien sacrificis humans, decapitacions i exhibició ritual de caps, en una realitat d’un salvatgisme inimaginable.

I hi ha una cosa més que em resulta especialment curiosa. Quan convé parlar de pecat heretat, molts recorren a la Bíblia. A l’Èxode 20:5 es diu que els pecats dels pares arriben als fills “fins a la tercera i quarta generació”. Però resulta que la mateixa Bíblia també diu una altra cosa. A Ezequiel 18:20 s’afirma: “El fill no portarà el pecat del pare”.

Aleshores, vostès que són tan cristians i recorren a la religió quan els convé, en què quedem?

No hi era.

No vaig conquerir Amèrica. No vaig participar en aquelles guerres. No vaig explotar ningú. No vaig prendre cap decisió contra éssers humans i les seves riqueses. I, sincerament, ni tan sols sé si entre els meus avantpassats hi va haver algun explorador que travessés l’Atlàntic. Però, en qualsevol cas, ja hem superat àmpliament la tercera generació.

Reconec les ombres sense renunciar a les llums. Mirar aquell passat no significa convertir-lo en una condemna permanent del present.

Amèrica no s’explica només en 1492. Després van venir cinc segles d’evolució, cultura, conflictes, mestissatge i vincles a banda i banda de l’Atlàntic. I tampoc no va ser una història exclusivament castellana. Entre els qui van participar en el comerç colonial i se’n van beneficiar hi va haver comerciants i empresaris catalans; alguns van participar fins i tot en la tracta d’esclaus. També aquesta part de la història existeix. També hi va haver malalties, abusos i espoli. Tot forma part d’una realitat molt més complexa que un únic relat.

Aplaudeixo la sobirania de cada país per decidir sobre els seus recursos i les seves explotacions, fins i tot per qüestionar les multinacionals que en fan un abús. Aquesta responsabilitat correspon a cada país.

Agenollar-se sempre no és retre comptes, és viure el dia de la marmota del 12 d’octubre. Un altre llast del wokisme, que no en té prou de canviar els contes d’Andersen i afegir llicències creatives al passat només per quedar bé a la pel·lícula de torn.

Jo no carrego amb pecats aliens. Ja en tinc prou de desfer-me del llegat judeocristià, inculcat en l’educació escolar, de pecats que no he comès.

El llibre de l’Èxode m’eximeix. I el pobre Ezequiel també.

Jo no soc culpable del que van fer altres fa cinc-cents anys.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Necrològica: Estefania Granell Gil

 

Ens ha deixat Estefania (Estelita) Granell Gil, de 97 anys. 

El funeral se celebrarà demà, dimarts 13 d’octubre, a dos quarts de dotze a l’església de Sant Esteve de Vila-seca. Vetlla: sala 1 del tanatori municipal a partir de les tres de la tarda.

Oques Grasses no sap volar

 

El grup Oques Grasses ha aconseguit reunir un total de 220.000 assistents en la seva gira de comiat definitiva, celebrada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

La banda d’Osona va fer història en exhaurir les entrades per a quatre nits consecutives (7, 8, 9 i 10 d’octubre de 2026), amb una assistència de 55.000 persones a cada concert. Aquesta fita històrica els converteix en la primera banda que canta en català que aconsegueix omplir quatre vegades aquest estadi.

Diuen que 220.000 assistents en quatre dies? Bah, això no és res comparat amb la Festa al Cel: 400.000 persones a Salou. Perdó, “més de 400.000 persones”, segons les sempre objectives dades de l’alcalde.

Granados accepta il·luminar l’Ajuntament amb la bandera espanyola

 

L’Ajuntament de Salou il·luminarà demà la façana de la casa consistorial amb els colors de la bandera espanyola amb motiu del 12 d’octubre, Dia de la Festa Nacional d’Espanya. Així ho va anunciar l’alcalde, Pere Granados (Sumem per Salou-PSC), en resposta a un prec del portaveu del PP, Mario García, durant l’últim ple municipal.

García va demanar que el consistori se sumés a la commemoració de la festivitat amb una il·luminació especial de l’edifici municipal. El regidor popular va argumentar que les administracions públiques també tenen la responsabilitat de contribuir al reconeixement de les efemèrides que formen part del patrimoni comú i dels símbols que representen la nació espanyola.

Segons García, il·luminar la façana amb els colors de la bandera espanyola el 12 d’octubre és una mostra de “respecte institucional” i d’adhesió a la celebració de la Festa Nacional.

Granados va acceptar sense dubtar la proposta: “Prenem nota del seu prec, i aquest any també il·luminarem amb els colors de la bandera espanyola”.

La decisió contrasta amb la posició que va mantenir el govern municipal el setembre del 2024, quan Vox, amb el suport del PP, va presentar una moció per demanar que la façana de l’Ajuntament s’il·luminés amb els colors de la bandera espanyola amb motiu del 12 d’octubre.

En aquell moment, l’equip de govern de Pere Granados va rebutjar la proposta. Durant el debat, l’alcalde va defensar que la data més adequada per fer aquest tipus de reconeixement institucional i constitucional era el 6 de desembre, Dia de la Constitució espanyola.

Tanmateix, el consistori no va il·luminar la façana municipal en aquella data.

Barcelona vol apujar l’IBI fins al 150% als pisos turístics

 

La comissió d’economia de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat inicialment una pujada de l’impost sobre béns immobles (IBI) de fins al 150% als habitatges d’ús turístic (HUT). Aquesta mesura, impulsada pel govern municipal del PSC, s’aplicarà de manera progressiva segons el nombre de llicències de cada titular, a partir de l’1 de gener del 2027.

La modificació de les ordenances fiscals s’ha aprovat amb els vots a favor del PSC, BComú i ERC, l’abstenció de Junts i el rebuig del PP i Vox. L’objectiu de l’Ajuntament és “endurir i desincentivar” aquesta activitat econòmica fins al novembre del 2028, data en què el govern de Jaume Collboni té previst extingir les 10.627 llicències turístiques actuals perquè els habitatges s’incorporin al mercat residencial.

L’augment de l’impost es desglossa segons el nombre de llicències de cada propietari: un recàrrec del 50% per als titulars d’un sol pis turístic (3.274 habitatges); del 100% per als qui en tenen entre dues i tres llicències (1.276 habitatges), i del 150% per als qui en tenen quatre o més (6.077 habitatges).

L’Ajuntament de Barcelona s’ha acollit a aquesta regulació fiscal gràcies al nou decret de mesures en matèria d’habitatge aprovat pel govern d’Espanya, que habilita els ajuntaments a aplicar recàrrecs sobre la quota de l’IBI a les llicències turístiques en considerar-les una activitat econòmica diferenciada de l’ús residencial.

El consistori calcula que aquesta mesura generarà un increment d’ingressos d’entre set i vuit milions d’euros anuals. ERC ha demanat formalment que aquests diners es destinin íntegrament a la promoció d’habitatge social.

Després d’aquest tràmit d’urgència a la comissió, la proposta s’obre ara a un període d’al·legacions i se sotmetrà a la votació definitiva al ple municipal del desembre del 2026 per a la seva entrada en vigor.

Salou és el segon municipi de Catalunya amb un volum més elevat de pisos turístics, amb un total de 7.217 habitatges d’ús turístic registrats. El municipi de la Costa Daurada se situa just per darrere de Barcelona i, de fet, podria acabar liderant el rànquing català a partir del 2028 si la capital catalana executa finalment la seva intenció d’extingir totes les llicències.

Dones de Salou: Pepita Orts Cabrera

 

La història de Pepita Orts Cabrera és el testimoni d’una generació de dones que van viure la Guerra Civil, van conèixer les dificultats de la postguerra i van contribuir, amb la seva feina i la seva vida quotidiana, a construir el Salou d’abans del turisme. La seva trajectòria es va donar a conèixer en una xerrada al Casal de les Dones, impartida pel cronista local Joan Sardiña, que va recuperar episodis de la seva vida i records d’una època que forma part de la memòria col·lectiva del municipi.

La Pepita Orts va néixer a l’Ampolla el 21 de març de 1928. Era filla de Francesc Orts, pescador d’ofici, i de Pepeta Cabrera, i tenia un germà, Juanito, conegut popularment com l’Ampollero.

La família vivia a l’Ampolla, però la proximitat del front durant la Guerra Civil i els combats de la batalla de l’Ebre van empènyer els seus pares a traslladar-se a Salou, on buscaven un lloc més segur per viure.

La guerra, però, també va colpejar Salou. Els bombardejos van afectar el municipi en diverses ocasions (segons els records recollits, hi van caure bombes en 28 ocasions), en part per la presència d’objectius militars i d’infraestructures ferroviàries estratègiques, com l’estació del Carrilet, l’estació dels Ferrocarrils del Nord i les bateries del cap de Salou.

Davant d’aquest perill, la família va decidir refugiar-se en una masia a prop del castell de Vilafortuny. Francesc Orts, que continuava dedicant-se a la pesca, sortia a feinejar a la platja propera. Quan aconseguia una bona captura, anava a veure els comandaments de la Brigada Garibaldi, una unitat de les Brigades Internacionals que estava allotjada al castell i als seus voltants, per intercanviar part del peix per aliments.

En una entrevista que Joan Sardiña i Pedro Otiña van fer a la Pepita, ella també va recordar la presència de monges en una altra masia propera. Segons explicava, s’havien hagut de treure els hàbits i vestir-se amb roba de carrer per por de ser afusellades. Un relat que il·lustra la por i la incertesa que van marcar aquells anys.

Abans que el turisme transformés l’economia de Salou, la pesca i els intercanvis comercials formaven part de la vida quotidiana de moltes famílies.

Quan era jove, Pepita acompanyava el seu pare en una activitat habitual entre les dones de pescadors: portar el peix acabat de pescar fins a Vila-seca, on el venien o el bescanviaven per productes de primera necessitat, com ara oli, guixes, patates, moniatos i carn.

A Vila-seca hi duien principalment sèpies i pops. El peix considerat de més qualitat (com els llenguados, els rèmols o els molls) es portava a Reus, on es venia a canvi de diners. Aquest sistema d’intercanvi permetia a les famílies complementar els seus recursos i garantir l’accés a aliments en una època en què l’economia domèstica depenia sovint de l’aprofitament de cada producte.

Eren temps de feina, sacrificis i solidaritat, en què les dones tenien un paper essencial en l’economia familiar, tant en les tasques de casa com en la venda dels productes i la gestió dels recursos.

També masovers

Acabada la Guerra Civil, la família Orts va tornar a Salou. El destí els va portar a treballar com a masovers del xalet Verge de la Pineda, propietat de la família Miarnau Navàs.

Quan hi van entrar, van trobar l’edifici en unes condicions lamentables. Durant la guerra, el xalet havia estat ocupat per soldats republicans i havia quedat ple de deixalles i brutícia, amb diversos elements malmesos.

Pepita encara era una nena quan va començar a assumir responsabilitats que anaven més enllà de les pròpies de la seva edat. Amb només onze anys, li van ensenyar a posar injeccions a la mestressa del xalet, la senyora Doloretes Miarnau, que patia diabetis i necessitava punxar-se sovint.

Aquest episodi mostra fins a quin punt les circumstàncies de l’època obligaven els infants a assumir tasques i responsabilitats des de ben petits. La vida al xalet va formar part d’una etapa important de la seva joventut, vinculada a una realitat social molt diferent de la del Salou actual.

El 29 d’abril de 1954, la Pepita es va casar amb el José Rufián Soria, nascut a Berlanga, a la província de Badajoz. Rufián havia estat caporal de cavalleria a Alcalá de Henares, a Madrid, i posteriorment va ingressar a la Guàrdia Civil. El seu destí a la caserna de Salou va ser el que li va permetre conèixer la Pepita.

El matrimoni va tenir tres fills: José Antonio, Francesc i Guillem, amb els quals Pepita va formar la seva família i va compartir la resta de la seva vida.

Els darrers anys els va passar a la residència de Salou, on va comptar amb l’acompanyament constant del seu fill petit, Guillem, que va romandre al seu costat fins al final.

Pepita Orts Cabrera va morir el 31 de desembre de 2020, víctima de la covid-19, en un moment especialment difícil per a les persones grans i les residències.

A dalt de tot, la Pepita als 17 anys, el 1945. L’altra foto és del dia del seu casament, el 1954.

45 anys després, Palamós

 

(NOT) Everything Was Beautiful at the Ballet — A Chorus Line

Vaig caminar carrer avall, per l’avinguda Onze de Setembre, un capvespre d’agost del 1981. Sola. Arrossegant una maleta i un maletí a pols.

La vigília, al migdia, m’havien donat una pallissa a la casa on m’allotjava. Aquella mateixa nit vaig actuar a l’espectacle, amb l’abdomen i les cuixes negres pels hematomes i amb vessaments interns. Una patrulla de la Guàrdia Civil i el metge d’Urgències van actuar per protegir-me. Sense diners per fugir. Sense dinar. Deshidratada. Vaig passar la nit en una pensió tètrica. Sense dormir. Aquella nit vaig descobrir que resar no et salva. I vaig deixar de parlar amb Déu. L’endemà al matí vaig pujar a l’autobús de Sarfa, sense esmorzar. En arribar a Barcelona, em van pagar les darreres dates de feina: 1.000 pessetes per dia.

Quaranta-cinc anys després, he tornat a Palamós. He passat per l’Hospital i he comparegut a la caserna de la Guàrdia Civil. He aportat dades, programes i fotografies, i he sol·licitat els meus registres d’aquell estiu. Tots dos han tornat a posar els seus mitjans a la meva disposició. L’Arxiu Municipal i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya m’han obert la documentació d’aquells anys.

Avui me’n vaig de Palamós. Agraïda a tots ells.

450 quilòmetres i 400 euros. Tant de bo hagués tornat abans.

El passat és un drac que et segresta. Només pots vèncer-lo plantant-li cara. I, si cal, amb un llançaflames. Hi ha lluites íntimes que no tenen res d’heroic. Però són necessàries. La meva dignitat no es negocia.

Hi va haver un comunicat de lesions i un informe d’Urgències. Si es va escriure, va existir.

I si ho dic jo, també.

2 d’octubre del 2026

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Salou se suma al Dia Mundial de la Salut Mental

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, que se celebra cada 10 d’octubre, l’Ajuntament de Salou ha reafirmat el seu compromís amb la promoció del benestar emocional i l’atenció a la salut pública de tota la ciutadania.

Sota la premissa corporativa Construïm benestar, cuidem la salut, la campanya institucional d’enguany posa el focus en la necessitat de trencar estigmes i visibilitzar els trastorns mentals com una prioritat de salut global, equiparant-ne la importància a la de la salut física.

La iniciativa té com a objectiu sensibilitzar la població sobre la detecció precoç dels senyals d’estrès, ansietat o depressió; impulsar entorns empàtics i xarxes de suport que facilitin l’expressió lliure de les emocions sense por al rebuig o la discriminació, i recordar els canals d’atenció comunitària i les eines de suport psicològic que el municipi posa a disposició de les famílies.

La salut mental és una construcció col·lectiva. Tenir cura del nostre entorn i demanar ajuda professional quan cal són els pilars fonamentals per consolidar una societat plenament saludable.

I, ja que parlem de salut mental, convé recordar que, de vegades, el nostre Ajuntament sembla un manicomi, tot i que cal precisar que els deliris de grandesa (també coneguts com a megalomania) no són, per si mateixos, un trastorn emocional, sinó un símptoma greu que sovint forma part d’altres trastorns psiquiàtrics.

Baixen els delictes, però la policia no se’n refia

 

L’últim balanç oficial de criminalitat del Ministeri de l’Interior, corresponent al primer semestre de 2026 i amb dades actualitzades al setembre, indica que Salou és un dels municipis de la demarcació de Tarragona que registra els descensos més importants en les infraccions penals.

Durant el primer trimestre de l’any, la delinqüència general a Salou es va reduir un 15,66% en comparació amb el mateix període de l’any anterior, passant de 549 a 463 infraccions penals.

Les dades policials acumulades fins a mitjan any també van reflectir una caiguda neta dels delictes del 25,1% en el període de dotze mesos analitzat.

Això és el que diuen les xifres oficials. Al carrer, però, ni els mateixos agents de la Policia Local se’n refien. La prova és que lliguen les bicicletes amb cadenats perquè no tenen ganes que se les pispin. I això que són un tros de ferralla!