El
món del teatre plora la mort d’Ángel Alonso, un director
fonamental de les arts escèniques a Catalunya. Amb més de cinquanta
anys de trajectòria, ha deixat un llegat importantíssim.
En
aquest gremi, moltes persones poden explicar vivències relacionades
amb el director teatral Ángel Alonso.
La
meva queda en una anècdota.
Ens
vam conèixer al cafè del desaparegut Teatre Arnau i el vaig
convidar a presenciar una obra en què jo treballava.
Tot
i que el gènere no li interessava, va ser molt cortès i s’hi va
quedar. Crec que no li calia la meva invitació: tenia passi lliure
per tot el Paral·lel.
Va
esperar que acabés i, vaja, aquella frase que ja m’havia dit vuit
anys abans Alfonso Nadal, a l’Oasis de Saragossa, em va resultar
reveladora:
—Què
hi fas, aquí?
En
un principi no vaig saber què respondre, excepte:
—És
una feina que no permet gaires possibilitats de tria, senyor Alonso.
Però he tornat. M’han portat al Paral·lel com a coreògrafa, deu
anys després d’haver-lo abandonat com a corista. Són artistes que
aprecio i respecto. Ja ho sap: avui aquí i demà allà. Vinc del
music-hall.
—Podries
ser en un altre lloc, tens més possibilitats —va respondre.
Ja
no vaig dir res. Li vaig donar les gràcies.
Abans
de marxar, em va dir una cosa que no he oblidat:
—Aquell
Libertango... aquella presentació d’Applause... No t’assembles a
ningú que conegui. No perdis el teu segell.
Jo
tenia trenta-cinc anys, un nou projecte de vida a Salou, lluny de la
colla habitual, sense temps per adaptar el matalàs laboral a
negociacions dignes de diplomàtics i, per què no dir-ho?, també de
proxenetes.
A
més, mai havia tingut relacions amb el teatre establert, el
“seriós”, el dels grans titulars i els aforaments de prestigi.
—Senyor
Alonso, jo soc aquella nena de cinc anys que va fugir de casa perquè
va pensar que, si s’havia portat malament, ja no l’estimarien. I
va ser la seva mare, veïna de la casa del davant, qui em va acollir
i va avisar la meva mare i la meva àvia.
Aquella
fugida, deguda a la por primerenca de no ser estimada, podria haver
acabat malament en altres circumstàncies. A la senyora, disculpeu
que no en recordi el nom, li vaig donar instruccions: em faltava el
pijama, m’hauria de portar a l’escola i calia treure’m
l’escaiola del bracet trencat.
El
cas és que, quan estimo algú o trobo sintonia, sempre dic:
—Fugim-nos!
Em
passo la vida fugint de llocs, de persones i d’emocions que, tard o
d’hora, m’atrapen per altres vies.
Aquell
amor, per qui havia abandonat Barcelona, havia estat amb mi a la
funció la nit anterior. Només va fer un comentari en sortir:
—Estic
incòmode... No sé si m’agrada veure’t a l’escenari o potser
ja hauries de deixar-ho.
Així
que...
I
des d’aleshores, aquell any 1995, ja vivint a Salou i dirigint una
escola de dansa, sí que vaig aplicar més criteris professionals a
l’hora de triar. Hi vaig continuar, però, és clar, vaig pagar les
conseqüències de canviar un amor que creia segur i que no ho va ser
per la realització que vaig trobar en una professió que forma part
de la meva identitat.
La
mort del senyor Alonso m’ha fet recordar tot allò: aquella
tremenda incertesa per a algunes coses i aquella determinació feroç
per a d’altres.
L’escola
i jo, tres anys després, continuàvem sense aquell amor. Ho vaig
poder suportar fins que vaig entendre per mi mateixa la mateixa
pregunta:
—Què
hi fas, aquí?
I
vaig posar tot el meu esforç a continuar des de zero.
Que
sembla ser la meva constant vital.
El
meu no ha estat una bohèmia trasnochada. Ha estat treballar i
treballar, creient que cada dia comptava.
I
sí. Comptava.
Perquè
és la meva vida.
Soc
una hacker del meu destí. Si més no, si cregués que estava escrit,
hauria d’admetre que he trencat tots els codis massa vegades.
I
crec que el senyor Alonso, acostumat a les grans figures, ho va
entendre. La seva honestedat, sent pràcticament desconeguts, em va
posar un mirall al davant, en aquella etapa tan complicada en què
avances sense saber si t’estàs passant de parada o de frenada.
Però
he entès, amb tant anar i venir, que l’amor va amb tu. I la
professió també me l’ha donat, a través de les satisfaccions i
de moltíssimes persones que han format part de la meva vida.
I
és clar, amb els anys, ha guanyat la identitat. I també aquell amor
únic, en una vida, que està còmode amb mi perquè accepta qui soc.
El
senyor Alonso va ser això.
Un
senyor.
Una
sola vegada.
Descansi
en pau.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
