Durant
el treball que vaig realitzar en plena comunió amb el malauradament
traspassat amic i artista Pino D’Angiò, per a la seva obra de
teatre musical, de la qual soc l’única representant legal, durant
més de tres anys de converses telefòniques, emails i també algun
viatge, hi va haver un tema que puc referir aquí perquè la seva
reflexió també ha estat publicada en mitjans.
Pino
era un artista inclasificable, però summament realista. I després
de tants mesos, durant els quals ja m’havia avisat que un dia podia
morir-se, em va deixar anar una reflexió que vaig acceptar com una
veritat.
El
malalt de càncer pateix una ansietat que no s’acaba mai, em va
dir, perquè sempre es diu: “Havia lluitat contra el càncer”,
“està lluitant contra el càncer”.
I
Pino va continuar:
“Jo
no estic lluitant. Contra el càncer no s’hi lluita. No existeix
cap lluita. Tot és retòrica. El càncer t’obliga només a
esperar. A creure que és possible que tot vagi bé. A esperar que
els tractaments funcionin, a esperar que tu aconsegueixis salvar-te.
És una espera sense fi. Aquí no hi ha lluitadors braus. Estem en
mans de la medicina”.
Em
va commoure molt, però el seu to no era en absolut el d’una
víctima ni el d’un supervivent. Era el d’una persona que
comprenia la fragilitat i l’absurditat de tot allò que es
construeix al seu voltant i que, tanmateix, era valenta i molt forta.
Només
afegeixo el final de la seva reflexió, perquè em va semblar
aleshores, i encara m’ho sembla ara, una lliçó de vida sense
dramatismes.
“Quan
vaig tenir el primer tumor a la gola, em vaig preguntar: «Per què
precisament a mi?»”.
Jo
vaig empassar saliva, perquè molts ens hem plantejat la mateixa
pregunta.
I
no li vaig respondre res. Qui soc jo, més que una persona sense el
talent de la revelació i molt menys addicta al biaix de confirmació,
per fer que tot a la vida m’encaixi segons una creença o un destí,
quan de vegades simplement es tracta que “t’ha tocat”?
I
no, no em serveix que sigui per aprendre.
Encara
no havia acabat d’assumir la cruesa d’aquesta qüestió que tots
ens plantegem quan li veiem les orelles al llop, quan em va dir: “I
quan em vaig curar… Quan vaig refer la meva veu sense cordes
vocals. Quan vaig continuar fumant i això em produïa una caixa de
ressonància per poder continuar parlant. Quan ja havia esquivat la
mort. Aleshores em vaig preguntar: «Per què precisament a mi?»”.
I
senyores i senyors, no tenim resposta per a això.
Per
a això que, en una situació així, es plantegen tants malalts,
tants amics i tants familiars.
No
tenim resposta per saber per què a uns sí i a d’altres no.
Va
ser una lliçó d’algú que mai es va autocompadir i que, des del
primer moment, va organitzar-ho tot perquè la seva família no
pagués les conseqüències de la seva malaltia.
I
no, Pino no va lluitar. La seva lucidesa el feia tan sincer com
provocador. Ell no hi veia mèrits, però tampoc va abocar el seu
patiment sobre ningú. Una presència d’ànim, exemplar.
Ho
van fer els metges de Brescia, on anava cada quatre mesos. Una mica
més i se’ls queda a la taula d’operacions, amb una aturada
cardíaca, i tantes, tantes coincidències que desmuntaven aquest
concepte de lluita.
Ho
va fer la seva família, mantenint la fe. Ho van fer els seus amics,
com continuo sent jo, lluitant per retornar la seva obra pòstuma a
Itàlia tal com mereix aquest llegat, després d’haver respectat
rigorosament el dol. I ho faig de l’única manera que sé, després
d’haver vist com se n’anaven els meus pares per la mateixa
malaltia.
Per
damunt del cadàver del càncer.
I
l’esperança, crec, en el meu cas em paralitza, consumeix part de
la vida que hauria de ser viscuda amb tota la intensitat possible
mentre es pugui. Cuideu-vos.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.