Abandonar
el Camp de Tarragona… o el Baix Camp, és sempre un romanç
d’aquells d’“encara no me n’he anat i ja et trobo a faltar”.
Però, ja posada a la carretera, endinsant-me en les entranyes
rocoses, em fixo en cada veta i cada color com la geòloga que no
soc, pura curiositat. I en la tossuderia de la vegetació, que neix
en llocs escarpats i a les vores de la carretera. El trajecte traspua
vida.
A
vegades, el paisatge, bellíssim, es veu sobresaltat per
aerogeneradors eòlics. Cosa curiosa: tant és el dia i l’hora de
pas, durant anys, a Corbera d’Ebre no arribo a comptar més de tres
persones pels seus carrers. He arribat a imaginar, ja saben que és
gratis… que això de Corbera és un vòrtex. Els tractors porten
raïm. Els camps es veuen esplendorosos.
Gandesa
apareix envoltada de més molins, i aquí comença el desencís.
Perquè la gent és estupenda, i més quan pares a esmorzar, entre
els locals, motoristes i viatgers… però també hi ha pintades
sobre els maleïts trastos i si… vist l’estropellament visual “de
la mare que els va parir”…
Amb
aquesta sensació de la Terra Alta, on els ocells s’ho pensen abans
de travessar quilòmetres de monstres amb aspes, ens instal·lem a
Bot.
I
saben aquell que diu que a Nova York i Dubai et trobes un català.
Doncs al Càmping Terra Alta ens rep un cambrilenc, l’Albert.
Resulta que tenim coneguts en comú i això fa que no sigui una
recepció a l’ús. Més aviat una customized
welcome.
Allà
estem de cine. I mapa en mà —i el mòbil, és clar— arribem a la
Via Verda, on la meva fascinació pels ferrocarrils i els seus túnels
amb històries de viatgers que hi van passar… em provoca un
déjà-vu, estrany perquè jo no hi he estat mai, que em deixa més
que satisfeta. Des de l’estació de Prat de Comte, ara pràcticament
convertida en motiu urbex per a instagramers, fins a la Fontcalda.
Hi
ha poca gent. L’aigua és freda i, vist el trànsit de fauna
aquàtica, no m’hi fico. Total, i ja de tornada: no em captiven les
caminades. Condició física, de 0 a 10: menys 10, però amb orgull.
Després
de recuperar-me d’aquesta excursió, hi ha la possibilitat
d’acostar-se a les Olles d’Horta de Sant Joan i, escoltin… una
meravella. Som els tres sols. És com un paradís i mira que a la
muntanya li tinc respecte. També hi ha fauna pul·lulant, però
m’endinso fins a la cintura.
A
Horta, on també parem en una placeta plena de gent vivint
tranquil·lament, hi ha moltes pancartes als balcons i la gent no
s’amaga: tampoc volen molins. Vaja, és que després de veure la
desgràcia paisatgística que comporta l’energia neta, jo tampoc la
voldria. I mira, els dono la raó.
Com
que m’he vingut amunt, penso que podem anar al Coll del Moro i allà
em queda contemplar, des de la reixa, el poblat ibèric que corona la
muntanya.
No
cal anar més lluny. El paisatge és d’una bellesa extraordinària.
La Terra Alta té alguna cosa… No sé què és, però em crida i em
demana tornar.
Potser
és estimació ètnica, aquesta genètica ibera —per ser exactes,
un 61,9 %— que, juntament amb el 22,3 % romana i el 15,8 %
d’europea del nord-oest, em fa pensar en com he arribat jo aquí.
Però encara més: com van arribar els meus avantpassats? Ja us ho
dic que tinc més de 4.000 cosins tercers, i quarts arreu del mon...
vaja que no m'hi espereu a la cosinada... no surt a compte. Deu-n’hi
do... com les gastaven els predecessors...
I
aquest misteri, o curiositat, em fa sentir un cert agraïment per tot
el que he viscut i també, deixant enrere les vacances, per la
trobada amb aquest Mediterrani que puc estimar tant com el mar més
gèlid i grisenc del nord.
En
aquestes petites coses, dels antics pobladors, entre roques, arbres i
vent net, em paro a pensar abans d’entrar a casa.
Una
casa més, de les moltes que he viscut. I possiblement el meu últim
poblat… encara que sense tribu.
Amb
mi s’acaben els meus gens i els percentatges que, ves tu quina
cosa, m’han fet néixer a Catalunya, encara que em quedaria per
allà on passo en la vida… però sento que no soc de cap lloc.
Nòmada, li diuen. Amb els meus estimats. La meva raó d'estar. O
potser és massa normalitat de les gires teatrals. Perquè tancar la
cremallera d’una maleta ha estat sempre el més semblant a la
felicitat.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
.jpg)
.jpg)
