dilluns, 10 d’agost del 2026

Els veïns de Salou esclaten pel mal estat de les voreres

 


L’Ajuntament de Salou ha posat en marxa la primera fase d’un pla de millora i renovació de voreres, amb actuacions simultànies en tretze punts del municipi. El govern local presenta la iniciativa com una actuació destinada a millorar l’accessibilitat, la mobilitat dels vianants i la seguretat de l’espai públic.

Tanmateix, la reacció dels veïns a les xarxes socials ha estat immediata i molt crítica. Els comentaris publicats a Facebook reflecteixen un malestar generalitzat per l’estat d’abandonament de nombrosos carrers i barris de Salou, i molts ciutadans aprofiten l’anunci municipal per reclamar actuacions que consideren urgents des de fa anys.

Entre les queixes més destacades hi ha la de Plácido, que lamenta: “Quan els toca als carrers de Sol i València? El barri de la Salut som veïns de tercera excepte per pagar impostos”.

Altres usuaris demanen actuacions concretes en diversos punts del municipi. Milagros pregunta per la situació del carrer Gavina, mentre que Maite reclama millores als carrers Nord i Lleida. En la mateixa línia, Montse considera “urgent” una intervenció a l’avinguda de Salvador Vilaseca.

La neteja viària també apareix com una de les principals preocupacions ciutadanes. Juan Carlos assegura que l’Ajuntament hauria de “centrar-se també en la neteja, com es feia anys enrere. Els carrers estan que fan fàstic”, mentre que Patri reclama directament més inversió en aquest servei.

La zona d’Emprius és un altre dels espais esmentats pels veïns. Juanjo es pregunta irònicament si aquest sector “pertany també a Salou”, una crítica que apunta a la percepció de manca d’atenció municipal en alguns barris perifèrics.

Fins i tot les veus més conciliadores expressen reserves. Lourdes admet que les obres tot just han començat i demana paciència, però reconeix que encara hi ha problemes d’accessibilitat i d’accés per als vehicles.

El debat generat evidencia que l’actuació municipal, lluny de ser rebuda com una simple millora urbanística, ha obert un nou focus de discussió sobre el degradat espai públic a Salou. Les voreres s’han convertit així en el símbol d’un malestar més ampli relacionat amb la manca de manteniment, la neteja i la sensació de desequilibri entre barris que una part dels residents denuncia des de fa temps.

A dalt, el cèntric carrer Barcelona.

El pavelló central també té problemes amb l’aire condicionat

 


Ja no és només el Mercat Municipal, on a l’estiu et torres de calor: el Pavelló Municipal d’Esports Central també s’ha sumat a l’experiència tropical.

Dissabte passat, durant la celebració del torneig 3x3 de bàsquet, jugadors, àrbitres i espectadors van poder gaudir d’una activitat complementària no anunciada al programa oficial: una intensa sessió de sauna comunitària amb pilota inclosa.

La sensació tèrmica era tan autèntica que alguns participants van dubtar si s’havien inscrit en un torneig de bàsquet o en un curs accelerat de supervivència als Monegres.

L’Ajuntament, sempre innovador, podria estar desenvolupant un revolucionari model esportiu basat en la termodinàmica aplicada al rendiment atlètic. La teoria és senzilla: si els jugadors sobreviuen a quaranta minuts dins del pavelló, després poden competir sense problemes en qualsevol pista de l’NBA o de l’ACB, encara que sigui sense coberta.

A Salou, però, sempre cal veure el costat positiu: si algun dia torna a haver-hi una gran apagada elèctrica, el municipi ja tindrà una ciutadania perfectament entrenada per viure i competir en condicions subtropicals. A la imatge superior, l’alcalde suant la cansalada i comprova sobre el terreny els beneficis de la climatització natural.

El top manta enfonsa el comerç de Salou

 


Aquesta és la crònica d’una mort anunciada. La situació és dramàtica i Salou viu hores fosques. Els comerciants miren l’horitzó amb preocupació a causa del top manta, aquest monstre imparable capaç de devorar qualsevol negoci que gosi vendre… exactament el mateix que venen molts altres establiments al costat.

Les fotografies adjuntes, fetes al centre urbà i en plena ebullició turística, mostren l’abast de la tragèdia. Són el retrat d’una nova víctima de la competència deslleial que el prestigiós comerç de Salou pateix per culpa de la venda ambulant.

Un estudi recent encarregat per Shopping Salou, en col·laboració amb l’Ajuntament de la ciutat, enumera els articles més perjudicats pels manters: samarretes esportives, ulleres de sol (imprescindibles per contemplar l’eclipsi i quedar-se cec), bosses amb una sospitosa semblança amb marques prestigioses, fundes de mòbil per a models que van deixar de fabricar-se ja fa uns quants anys, xancletes de tots els colors imaginables, ferrades, pales i joguines de platja destinades a sobreviure exactament dos dies, peluixos inclassificables que barregen superherois, animals marins i personatges de dibuixos animats en un mateix malson estètic; pilotes de futbol amb escuts que farien plorar qualsevol dissenyador gràfic, imants turístics fabricats a milers de quilòmetres del Mediterrani i, per descomptat, l’insubstituïble obridor amb forma de penis, patrimoni cultural no reconegut de la Costa Daurada. Sense oblidar les samarretes amb eslògans sexuals, perfectament alineades amb el refinat feminisme que impera a la capital de la Costa Daurada.

La preocupació és màxima. Alguns comerciants asseguren que el manter ven ulleres de sol a cinc euros, una pràctica intolerable que amenaça seriosament aquells que les ofereixen a quinze euros després d’haver-les adquirit, ves per on, al mateix distribuïdor.

Aliens a aquesta catàstrofe comercial, els turistes es desplacen fins al Cap de Sant Pere per continuar aquest particular boicot al comerç local, posant en perill un model turístic que fa dècades que es resisteix obstinadament a evolucionar.

Això sí, si busques alguna cosa mínimament de qualitat, l’oferta amb cara i ulls la trobes en una altra ciutat.

Un grapat de raons dubtoses

 


Quan em van preguntar què volia ser de gran vaig respondre que princesa. Les riallades de les nenes de la classe van ser monumentals. La mestra, intentant posar ordre, va argumentar:

Si es casa amb un príncep...

El que ningú no sabia era que el meu regne no era d’aquest món. Jo no em volia casar. I, vist com van les monarquies europees, m’alegro d’haver deixat els contes enrere.

Hauria volgut dir, amb els meus set anys, que volia ser investigadora del paranormal i ufòloga, però aquelles professions encara no existien i, ara que existeixen, continuen gaudint de ben poc prestigi.

Vista la fascinació que desperta allò desconegut, escoltin, ja posats a ser ambiciosa, cada vegada que escolto Giorgio A. Tsoukalos defensar les teories dels antics astronautes em dic: això sí que és la feina dels seus somnis. O la de qualsevol persona capaç de posar-hi aquella passió, aquella energia i aquells recursos per convèncer el món que no estem sols.

Bé, Carl Sagan, que es tenia per científic, també es va entretenir a enviar aquella sonda amb un disc d’or gravat amb informació compromesa, en el supòsit que existeixin éssers d’altres galàxies tan avançats tecnològicament que, malgrat tot, l’únic que aconsegueixen és estavellar-se a Roswell o aturar cotxes en carreteres solitàries. I això, si a sobre es dediquen a introduir sondes als abduïts i a practicar mutilacions de bestiar.

Independentment de la veritat absoluta, que ningú no posseeix, hi ha una cosa que no se’ns escapa: sempre passen coses i no sempre tenen explicació.

Que hi hagi gent dedicada a estudiar aquests fenòmens i, a més, s’hi guanyi tan bé la vida, em mereix un sincer aplaudiment. Perquè la constància i l’entusiasme estan infravalorats en una societat que ha perdut la capacitat d’admirar-se i també la valentia de defensar idees, encara que avui ja ningú no acabi a la foguera per fer-ho.

No vaig tenir temps de dedicar un article a Erich von Däniken quan va morir i avui el recupero de passada perquè també mereix un reconeixement que poques vegades rep. Sense les preguntes que va plantejar als seus llibres segurament no hauríem conegut pel·lícules com Alien ni Close Encounters of the Third Kind on el mateix doctor J. Allen Hynek —assessor científic del Projecte Llibre Blau de la Força Aèria dels Estats Units— fa un breu cameo. Ni tanta bona ciència-ficció que ha alimentat la imaginació i les preguntes de milions de persones, sense distinció de raça, sexe o creences.

Més enllà de la veracitat dels fets o d’unes conclusions encara per demostrar, hi ha persones que han callat per por —ara en diem cancel·lació— i d’altres que han defensat els seus plantejaments amb una convicció fèrria, fins i tot caient en el conegut biaix de confirmació.

Igual que quan jo tenia set anys, continuen existint oficis per inventar i misteris per descobrir. Jo em quedo amb les raons dubtoses, perquè els dubtes raonables ja els han esgrimit tota mena d’estudiosos.

Així que, si algun dia em tornen a preguntar què vull ser de gran, respondré que arqueòloga astronòmica i antropòloga còsmica. Arribar a ser-ho no sé si ho aconseguiré; però viure d’una passió com la d’en Giorgio, això sí que ho signaria.

Mira que he viatjat de nit escrutant el cel. Res. El més estrany que m’ha passat va ser anar de gira en autobús amb la companyia de la divina Bibi i despertar-nos, sense cap explicació, al mig d’un camp de blat. Mai no vaig saber si ens vam perdre... o ens van tornar. El conductor mai no va poder explicar com hi vam acabar.

Aquí ho deixo. S’admeten teories. Com més esbojarrades, millor.

Trieu la vostra i divertim-nos intentant esbrinar si l’última ombra que vam veure era un gris... o un reptilià.

I gràcies, Erich, per una ideació capaç de despertar la curiositat i sacsejar els fonaments neuronals de diverses generacions dels qui, alguna vegada, hem aixecat la vista cap al cel.

I want to believe. Això també és un biaix. Hi ha qui creu en els olis essencials i en el poder de les pedres i no el fan miques com a Iker Jiménez, que, al cap i a la fi, és periodista.

Si altres éssers existeixen, potser des de les Plèiades encara ens estan veient arribar amb les caravel·les de Colom.

Em pregunto què deuen pensar els extraterrestres quan veuen que som tan cruels amb les altres espècies, tan desconsiderats amb les nostres pròpies fonts de riquesa i, sobretot... què dimonis fan aquests humans prenent el sol a la platja.

Ja es deia que una intel·ligència superior com la nostra seria incapaç de fer-se entendre amb unes formigues. Espero que, si algú va arribar a rebre aquell disc d’or, no tingui la temptació de jugar amb les nostres fràgils ments quan arribi el moment de defensar aquest punt blau de l’Univers.

No s’ha conegut cap civilització que no hagi volgut imposar-se a una altra. Per què haurien de ser diferents?

Em quedo pensant fora del planeta... perdó, de la caixa.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

diumenge, 9 d’agost del 2026

Batejos de Katarina, Dalia i Unai

 

La parròquia de Sant Esteve de Vila-seca ha celebrat recentment diversos baptismes, incorporant nous infants a la comunitat cristiana. El dissabte 1 d’agost, a les dotze del migdia, va rebre el sagrament del baptisme Katarina Esmeralda Gonzales Barrientos, filla de Gian Marco i Kiara Valentina.

Ahir dissabte, 8 d’agost, també a les dotze del migdia, va ser batejada Dalia Reyes Alba, filla d’Antonio i María del Mar.

Posteriorment, a la una, va rebre el baptisme Unai Gavilán Gandia, fill de Javier i Cristina.

Salou homenatja la jota aragonesa

 


L’Ajuntament de Salou va retre ahir homenatge a la jota aragonesa i al cinema clàssic en el marc de les Nits Daurades. L’esdeveniment, titulat La jota aragonesa al Cinema, va tenir lloc a la plaça de les Comunitats Autònomes, on es va aconseguir harmonitzar el folklore espanyol més autèntic amb la pantalla gran.

L’actuació conjunta de la Rondalla del grup D’Aragón i la Rondalla Jaime I de Salou, acompanyades pel seu cos de ball, va repassar la història d’aquest gènere musical.

L’espectacle va fer viatjar els espectadors per diverses composicions cèlebres extretes de grans produccions cinematogràfiques espanyoles: Nobleza baturra (1935), Agustina de Aragón (1950), Alma aragonesa (1961), La ciudad no es para mí (1966) i La Dolores (1940). Tot un revival, vaja.

Amb aquesta iniciativa, el municipi consolida el seu espai dedicat a l’agermanament regional i a la preservació de les manifestacions tradicionals manyes al municipi.

Granados abaixa ara el to contra el top manta

 


L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha publicat un article al Diari de Tarragona en què torna a abordar el problema del top manta i defensa les mesures adoptades pel seu govern per combatre aquest fenomen. Fins aquí, res de nou. El que sí que crida l’atenció és el gir en el to i en l’enfocament polític respecte a les declaracions que va fer fa només uns dies.

En el Diari, Granados aposta per la coordinació entre administracions, una actuació policial continuada i una estratègia compartida i no confrontació entre institucions. Un plantejament que contrasta amb la contundència exhibida dimecres passat, quan va carregar durament contra l’Ajuntament de Cambrils i el Departament d’Interior (del qual depenen els Mossos d’Esquadra) per la suposada permissivitat amb la venda ambulant il·legal al Cap de Sant Pere, a tocar de Salou.

Dit ras i curt: Granados abaixa el to. I ho fa amb una rapidesa que convida a pensar que algú li ha fet veure que la seva diatriba contra Cambrils i Interior havia anat massa lluny.

Fa només uns dies, el missatge era clar: Cambrils tolera el problema; Interior no actua prou i els Mossos són insuficients.

Ara, en canvi, el relat és un altre: totes les administracions han d’actuar juntes, Salou ofereix ajuda i experiència i la lluita contra el top manta és compartida.

El canvi és prou significatiu. L’alcalde que assenyalava culpables es presenta ara com un actor disposat a cooperar, amb un discurs molt més mesurat, conciliador i institucional.

A l’article, Granados insisteix també que “Salou és un exemple d’èxit” en la lluita contra el top manta i que aquesta activitat “no té cabuda” al municipi. És una afirmació excessivament triomfalista que no s’ajusta amb la realitat recent.

Cal recordar que a Salou s’han dut a terme operatius policials recurrents contra la venda ambulant il·legal, amb decomisos de material falsificat i actuacions conjuntes de Mossos d’Esquadra, Policia Local, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Precisament aquestes operacions evidencien que la logística vinculada al top manta continua tenint una presència important al municipi. Dit d’una altra manera: que Salou no està tan net de top manta.

Per això resulta discutible que Granados presenti Salou com un lloc on el top manta ha desaparegut o no té cap mena de presència, atès que els mateixos operatius policials desmenteixen aquesta imatge d’erradicació pràcticament absoluta que afirma Granados.

L’article publicat al Diari de Tarragona no rectifica explícitament les declaracions anteriors, però sí que les matisa de manera evident. El focus ja no és la crítica directa a Cambrils ni la denúncia de la inacció d’Interior, sinó la necessitat de coordinar recursos, compartir estratègies i treballar conjuntament.

En política municipal, els canvis de to rarament són casuals. Quan un dirigent passa en qüestió de dies de la confrontació directa a la crida a la cooperació institucional, és difícil no interpretar-ho com una rectificació del discurs després d’una bona estirada d’orelles.

Els paradistes es rebel·len contra el mal estat del mercat municipal

 


Units Tots per Salou (UTPS) ha tornat a denunciar el que considera un estat d’abandonament i manca de manteniment del Mercat Municipal i de diversos edificis i instal·lacions públiques del municipi.

UTPS assegura que ja havia advertit anteriorment d’aquesta situació i sosté que els fets coneguts ara “demostren que aquelles denúncies no anaven desencaminades”.

Segons explica, el malestar dels paradistes del Mercat Municipal ha arribat a un punt que els mateixos comerciants han iniciat una recollida de signatures per reclamar actuacions urgents davant la falta de resposta que atribueixen a l’Ajuntament.

UTPS entén que el fet que els paradistes hagin d’impulsar una campanya de signatures per exigir millores en una instal·lació municipal “hauria de fer reflexionar seriosament el govern local”.

El partit considera que el cas del mercat és “una mostra més de la deixadesa i la ineficàcia en la gestió del manteniment dels espais públics de Salou” i assegura que el problema afecta altres àmbits del municipi.

En aquest sentit, la formació cita el mal estat d’algunes voreres, com també qüestions relacionades amb el manteniment de la biblioteca, el Jardí Botànic, el carril bici i altres equipaments municipals.

UTPS afirma que existeix “una llarga llista de problemes que es van acumulant i que requereixen manteniment, atenció i solucions”.

També critica l’actuació del govern municipal encapçalat per Pere Granados, al qual acusa de prioritzar “la imatge” per damunt del manteniment quotidià dels serveis públics.

La formació contraposa “les fotografies de l’alcalde, els viatges a l’estranger i la preocupació per la imatge” amb la situació real de carrers, edificis públics, mercats, parcs i instal·lacions municipals.

UTPS sosté que “Salou no és una fotografia, sinó l’estat dels seus carrers, voreres, edificis públics i equipaments”, i conclou que la gestió municipal presenta “massa problemes sense resoldre”.

Finalment, UTPS reclama a l’Ajuntament que escolti els paradistes, atengui les seves reivindicacions i actuï de manera immediata per millorar les instal·lacions del Mercat Municipal.

La formació defensa que els veïns “paguen els seus impostos per disposar de serveis i instal·lacions públiques dignes i correctament mantingudes” i lamenta que hagin de reclamar reiteradament solucions per a problemes que fa massa temps que continuen sense resposta. (Font: FUPS).

L’Ajuntament arxiva l’expedient ètic contra el regidor de Vox

 


El departament de Govern Obert, Qualitat i Atenció Ciutadana de l’Ajuntament de Salou ha acordat arxivar l’expedient obert arran d’una denúncia presentada contra el regidor de Vox, Paul Daniel Axinte, per una presumpta agressió a un excompany del partit a Tarragona.

La denúncia tenia caràcter anònim, tot i que Vox l’atribueix a l’alcalde de Salou, Pere Granados, i al seu entorn.

El departament de Govern Obert, Qualitat i Atenció Ciutadana va ser creat pel consistori per donar compliment a les lleis de transparència aprovades tant pel Parlament de Catalunya com per les Corts espanyoles.

L’arxivament acordat en l’àmbit administratiu i ètic no afecta la causa penal que continua oberta contra Axinte en un jutjat d’instrucció de Tarragona.

El regidor va ser denunciat per Francisco Javier Gómez, exlíder de Vox Tarragona i actual regidor no adscrit d’aquell consistori, per una presumpta agressió després d’una picabaralla entre tots dos després d’un ple municipal.

La portaveu de Vox a l’Ajuntament de Salou, Anabel Rodríguez, ha celebrat l’arxivament decretat pel comitè ètic i ha assegurat que la resta de procediments impulsats contra Axinte “acabaran exactament de la mateixa manera”, ja que, segons ha afirmat, “finalment són desmuntats per la realitat”.

Rodríguez també ha acusat l’alcalde de Salou d’utilitzar Vox perquè els veïns deixin de parlar dels veritables escàndols que envolten el seu govern”.

Entre les qüestions citades per la portaveu de Vox hi ha la polèmica pels currículums presumptament falsejats de membres del govern municipal, la denúncia presentada davant la Fiscalia per permetre l’activitat del top manta des de Salou, una denúncia per presumpte assetjament laboral contra una regidora del PSC i la informació relacionada amb el cap de premsa de l’alcalde i un pagament a un mitjà de comunicació que apareix en una investigació judicial. (Font: Vox).

En aquest últim cas, Vox es refereix al periodista Ricard Checa i al digital Crónica Libre.

​A Barcelona, cal anar amb barretina?

 


La gentrificació, aquest concepte que clama al cel dels ciutadans tips de tot, no comença als pisos turístics. Comença molt abans: en un mercat ambulant, abans fins i tot d’arribar a un nucli urbà. Són riuades de persones organitzades en un entorn efímer. Posem per cas Tarragona. Reus. Bonavista.

Anem-hi a Cambrils, on escolto: Çok para (molt car). Em giro i els responc amb un somriure: Yok, yok. İyi fiyat (no, no. És un bon preu). La cara que van posar les dones turques, convençudes que ningú no les entenia, ho deia tot.

Sí, he viscut dos anys a Antalya. Però la llengua de treball era l’anglès, i allò era d’allò més còmic si hi ajuntaves russos, ucraïnesos, turcs, brasilers, búlgars i romanesos. Cadascú amb la seva fonètica, a quina més peculiar.

I ja que parlem d’idiomes...

Tinc una amiga que reivindica l’ús del català i és voluntària per a qui el vulgui aprendre. Fa uns anys vaig assistir a les classes de l’Ajuntament, però un accident em va impedir continuar. Hauria pogut seguir estudiant, però em va vèncer la batalla impossible dels accents i les pronunciacions. Tot i això, tinc a l’abast Softcatalà i eines per defensar-me amb dignitat. Els estrangers es pensen que sóc estrangera i els d’aquí també. Vaja, que passo per tot, menys per catalana, amb tot l’esforç que faig per no deixar de ser-ho.

I torno a allò de la gent. Perquè on n’hi ha, hi ha problemes.

Les dues últimes vegades que he estat a Barcelona ja no es tracta de perdre el català. Entres en un establiment del centre i et parlen en anglès. Només ens falta posar-nos la barretina o un pin i una identificació penjada al coll amb una bandereta perquè cadascú sigui atès en l’idioma que li correspon, com als congressos internacionals.

Els partits independentistes estan molt conscienciats per la pèrdua de la llengua cooficial, que se sàpiga. Ho dic perquè la meva amiga, que és a un pas de convertir-se en censora del règim lingüístic autonòmic, va retreure a un cambrer d’un club nàutic que no li parlés en català. Colombià, veneçolà, argentí... Tant se val. Quan la meva amiga va marxar, em vaig acostar al cambrer i li vaig dir que tenia tot el dret de parlar en castellà i de no ser humiliat en públic per això.

Però vaig una mica més enllà.

Estem tan mediatitzats amb les invasions “a lo pobre, como las patatas”, començant per Ceuta —tema candent i terrible allà on n’hi hagi—, que ningú no diu res de la silenciosa i persistent ocupació dels bars regentats per asiàtics; ni de si els menús escolars contenen més halal que cuina tradicional. I què passarà si d’aquí a no res es demana menjar kosher o amb gust de l’Amèrica Llatina? Què me’n dieu dels múltiples establiments de kebab, un al costat de l’altre? Tal com vaig veure a Bournemouth, U.K.

Jo a la meva amiga, ja li he dit que aquests nous ciutadans venen d’una cultura tàctica: tenir molts fills; els exèrcits amb què es domina el món. I aquí estem, veient com l’índex de natalitat trontolla entre el voler i no poder, amb adults que continuen vivint a casa dels pares i, per tant, fan impensable tenir un fill, sigui espanyol o català.

Que Barcelona elimini els pisos turístics perjudicarà una amiga meva que no té jubilació. Que faci pagar als creueristes no impedirà que el mar continuï contaminant-se.

Baixeu al pudent metro de Barcelona i busqueu dos catalans. O una persona sense maletes.

No hi cabem tots. I no només per la immigració. Tampoc pel turisme. Per això vaig fugint de qualsevol municipi que basi la seva riquesa en la gentrificació.

I ara us faré una confessió digna de sagristia i amb exigència de penitència: com més he estimat el meu país, la meva Barcelona i la meva Catalunya, més lluny n’he estat. Escolteu, que jo soc d’aquelles a qui La Santa Espina emociona tant com un tema de Duke Ellington. No tinc mida.

No arriba a morriña gallega. Arriba al convenciment que les llengües estan fetes per entendre’s, no per barallar-se. I que els espais estan fets per gaudir-los, no per ser usurpats.

El català ha de continuar viu. Però compte: amb tant d’odi cap a l’espanyol i l’àrab, qualsevol dia encara acabarem parlant rus... o xinès... No sé si la meva amiga, defensora de la llengua del poble, i jo hi serem per agenollar-nos davant d’imposicions sobre la identitat, el territori i la llengua.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

dissabte, 8 d’agost del 2026

El passeig Jaume I s’omple de cultura popular durant les Nits Daurades

 


El passeig Jaume I de Salou va acollir aquest divendres l’exhibició d’elements festius de les Nits Daurades, la festa major d’estiu del municipi, que va aplegar centenars de persones per gaudir de la cultura popular local.

L’acte va comptar amb la participació d’una àmplia representació del seguici festiu salouenc. Hi van desfilar la Morena de Salou, els gegants pescadors Ramon i Maria del Mar, els gegants manotes l’Arlequí i la Nena, el Pantabrut, la Gralleta, el gegant Xaloc, la Mulassa, la Mulasseta i els Nanos de Salou, representats per la Catalana i el Turc.

L’acompanyament musical i de percussió va anar a càrrec dels Grallers la Tarota, els Tabals del Xaloc, els Diables Maleïts i els Voravent Grallers de Salou, que van donar ritme i ambient festiu a tot el recorregut.

La cercavila va començar a la plaça de les Comunitats Autònomes i va recórrer el passeig fins a les fonts cibernètiques, on la jornada va culminar amb un ball de bastons final que va posar el punt final a una nova mostra del patrimoni festiu i tradicional de Salou. (Font: Ajuntament de Salou).

L’Ajuntament destina 1,7 milions per renovar voreres

 


L’Ajuntament de Salou ha iniciat la primera fase d’un pla de millora i renovació de voreres, intervenint simultàniament en 13 punts del municipi. Aquest desplegament forma part d’un projecte global de modernització de l’espai públic pressupostat en 1,7 milions d’euros, que preveu un total de 27 actuacions en diferents barris. (Font: Ajuntament de Salou).

Està bé que l’Ajuntament puntualitzi que es tracta d’una primera fase, perquè amb la quantitat de feina que tenen pendent, fruit de la deixadesa acumulada durant anys, aquests 1,7 milions d’euros no donen ni per començar.

De veritat hi haurà habitatge protegit a Emprius?

 


La demarcació de Tarragona comptarà amb 43 solars inclosos en la segona convocatòria de la reserva pública de solars impulsada per la Generalitat. Aquests terrenys permetran construir 1.521 habitatges protegits de lloguer assequible, segons les dades facilitades pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.

La xifra inclou els 30 solars del Camp de Tarragona, amb capacitat per a 1.004 habitatges; els nou de les Terres de l’Ebre, on es preveuen 272 habitatges; i quatre solars al Vendrell, amb 245 habitatges projectats.

Per municipis, hi ha 2 solars amb 17 habitatges a Aiguamúrcia, 3 amb 199 a Cambrils, 1 amb 10 a la Selva del Camp, 2 amb 23 a l’Espluga de Francolí, 2 amb 67 a Montblanc, 3 amb 104 a Reus, 2 amb 122 a Salou, 3 amb 26 a Sarral, 11 amb 371 a Tarragona i 1 amb 65 a Torredembarra. (Font: Diari de Tarragona).

Dos solars i 122 habitatges a Salou. És realment creïble l’anunci de l’Ajuntament de Salou de construir 1.700 pisos socials a Emprius, aprovat en l’últim ple, o ens trobem davant d’un nou brindis al sol de cara a les eleccions municipals de l’any vinent?

Vila-seca i Salou, dues maneres antagòniques de governar

 


L’Ajuntament de Vila-seca ha presentat la seva proposta a la convocatòria del Pla de Barris i Viles de Catalunya, que suposa una inversió global de 25 milions d’euros estructurada en 29 actuacions estratègiques que es desenvoluparan durant els pròxims sis anys. L’objectiu principal és revitalitzar el centre històric i els barris adjacents del Colomí i la Formiga.

Per fer-ho possible, el consistori ha sol·licitat una subvenció de 15 milions d’euros a la Generalitat i s’ha compromès a finançar els 10 milions restants mitjançant recursos municipals i altres fons.

El pla preveu construir una nova biblioteca, rehabilitar l’Ateneu Pi i Margall, crear espais de cotreball, recuperar els antics safareigs modernistes i adaptar la Casa dels Obrers, l’Esplai Sant Esteve i l’antiga biblioteca com una única infraestructura comunitària distribuïda.

A més, el projecte contempla reformar l’avinguda de Francesc Macià i la rambla, crear nous refugis climàtics, millorar la mobilitat, rehabilitar habitatges, impulsar una comunitat energètica local, implantar enllumenat sostenible i revitalitzar el centre urbà amb nous sectors econòmics.

Aquesta inversió ha estat aprovada per tots els grups polítics de l’Ajuntament (Vila-seca Segura, PSC, Vila-seca en Comú i Decidim Vila-seca), amb l’única excepció de Vox.

Aquest escenari contrasta amb la situació que sovint es viu a Salou, on la manca d’acords en grans projectes urbanístics del govern de Pere Granados és una constant.

Només cal veure el desacord que genera el desenvolupament urbanístic d’Emprius Nord, aprovat en el darrer ple, i el projecte de l’Eix Cívic, qüestionat no només pels partits de l’oposició sinó també per col·lectius veïnals.

Quan l’alcalde es creu el gran comissari

 


El top manta s’ha convertit en la nova obsessió política de Pere Granados. Aquest estiu n’ha fet el gran tema de combat: declaracions contundents, exigències de mà dura, pressions públiques a Interior i una intensa activitat crítica a les xarxes socials.

Aquesta fixació, en certa manera, l’ha trasbalsat. El passat 7 de juliol els Mossos d’Esquadra van desplegar un dispositiu contra el top manta al Cap de Sant Pere de Cambrils en què es van intervenir 2.600 articles falsificats. 

Hores més tard, Granados publicava a Facebook un missatge triomfalista assegurant que, “gràcies a les seves pressions”, “per primera vegada s’ha actuat de forma efectiva contra el top manta a Cambrils” i que la zona havia quedat lliure de manters. En el seu relat, el mèrit no era dels Mossos ni d’una coordinació d’aquest cos amb l’Ajuntament de Cambrils, sinó de les seves pròpies pressions. El súmmum de la modèstia, vaja.

La realitat, però, és tossuda. L’endemà, els manters tornaven a ocupar el passeig marítim de Cambrils. I aleshores el mateix alcalde que s’havia atribuït l’èxit de l’operatiu anterior tornava a carregar contra l’Ajuntament de Cambrils i ara també contra la Conselleria d’Interior perquè els dispositius policials “no resolien el problema” i els venedors reapareixien al cap de poques hores.

La contradicció és evident. Si la batuda havia estat tan efectiva gràcies a les seves pressions, com s’explica que l’endemà els manters tornessin als seus punts habituals?

Aquest comportament de l’alcalde de Salou revela una manera de fer política basada més en la posada en escena que no pas en l’anàlisi seriosa d’un fenomen complex. El top manta no desapareix amb batudes policials ni amb proclames grandiloqüents. Qualsevol responsable institucional mínimament rigorós sap que els operatius policials poden reduir temporalment la presència de manters, però difícilment poden eliminar el fenomen per si sols.

De fet, no sorprèn el discurs fantasiós de Granados. N’ha fet uns quants. Com quan va assegurar que els responsables de Hard Rock li havien confessat (tot just a ell, no al Govern català) que volien marxar, una afirmació que es va desinflar ràpidament.

S’acosten les municipals, i Granados vol protagonisme. Per repetir en l’alcaldia és capaç de tot. Fins i tot fer-se passar pel cap dels Mossos d’Esquadra, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.