Mar,
el meu mar. Això és el que deia de petita: “Quan sigui gran,
escriuré en una casa davant del mar”. I avui et tinc aquí, en
aquesta finestra, mentre escric.
Ets
l’única referència ineludible, un tot i res on refugiar-se quan
es comença o acaba. A mesura que passen els anys, et situo a la
memòria. Cada dia ets diferent, i aquesta variació, en lloc de
desconcertar-me, em fascina.
Hi
eres, silenciós i vast, el dia que vaig fer trenta anys, amb els
pètals d’una rosa vermella arrugada a les mans, al port de
Barcelona. Però també hi eres, ferotge, a la platja de la Pixerota
quan vaig comunicar al meu marit la notícia que a la meva mare li
quedaven sis mesos de vida, amb la mirada perduda entre la negació i
la incredulitat.
Vas
ser-hi la tarda que vaig sentir que el primer amor de joventut era
una veritat a mitges. Un assaig cancel·lat. Fins i tot al cor eixut
de Madrid, jo, tan barcelonina, et vaig cridar: “Però si no hi ha
mar! Com m’oriento?”. La Bibiana, la divina tertuliana, reia de
les meves ocurrències, i jo somreia, perquè amb tu, sempre hi ha on
anar a parar.
Sota
la tempesta, m’has estremit. Vaig sentir el vent tallant a la cara,
la profunditat de la solitud envoltant-me. En la negror total, mentre
contemplava les llums de la costa i aquells fars verds i vermells que
assenyalen límits que mai he tingut, vaig surar sense saber el que
guardes a sota, atenta a un cel que semblava anar a desplomar-se
sobre la meva petitesa humana. Una vegada vas voler fer naufragar al
meu pare, al Masnou, però va sobreviure i t’has emportat l’últim
alè del meu únic germà a Salou.
T’he
conegut des de petita, empassant sal i escuma, bolcada per les
onades. Vaig ser adolescent, imaginant romanticismes al ritme dels
boleros del càmping Don Camilo a Cambrils. Després, un matí d’un
tòrrid agost, amb les notes d’On
the Beach
de
Chris Rea vaig sentir que, malgrat l’inconvenient de la sorra, de
la incomoditat, l’amor fugaç era un pecat permès i ple de
sensualitat confessable.
T’he
contemplat en moltes costes, i la teva olor d’algues i ions
m’arrossega una altra vegada al teu costat: a Poole, per
enamorar-me; a Fethiye, i la costa Licia enyorant el meu país; a
Kekova, abocant-me a la història submergida d’una civilització
perduda; i a Palamós, recollint les meves llàgrimes de por per un
fet desafortunat.
Et
vaig observar també a Civitavecchia, Pireu, Gènova, València,
Santander, Alacant, Cudillero, Ribadeo, Cadis, Bilbao i Cherbourg (i
tants més) sempre de pas, buscant el meu lloc en el món, quan
resulta que era el món el que buscava el seu lloc en mi. Quan vaig
treballar en un creuer, a coberta, sola, vaig sentir que la teva
immensitat topava amb la meva, el meu veritable punt de partida sense
camins marcats. I quan jo mateixa em vaig abocar als precipicis de la
quarantena, et vaig llançar pedres amb noms escrits perquè tot el
dolor se n’anés amb tu.
Vaig
treballar entre les fustes dels teatres per construir un futur que ni
tan sols estava planejat. On soc ara. Però no queda res de qui era
cada vegada que vaig anar a veure’t, i em vas acollir com el gran
úter de la mare aigua.
Al
final, sempre torno a tu.
I
ara, amb el teu infinit aquí a la meva finestra, Mar, el meu mar, em
pregunto si seràs l’última morada abans d’abraçar l’oblit en
l’eternitat.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
