Fa
un temps vaig escriure que cavalcar un home a l’escenari no és
coreografia. Sembla que algú va prendre nota. Ara s’ho munta sola.
L’espectacle és exactament el mateix. Només han retirat el
ballarí. És a dir, l’attrezzo.
I
mentrestant, milers de nenes, mitjançant les pantalles, aprenen que
ballar és això: el contoneig, la insinuació, el cos convertit en
argument principal. No perquè ningú els ho hagi explicat, sinó
perquè ho veuen cada dia, ho imiten, ho aplaudeixen i a penes troben
altres referències. O que ser atractiva i sentir-se validada
consisteix a formar part de la casita,
on, per cert, impera un tipus de cos i de color de pell.
El
problema no és el cos. El cos és bell. Admiro la sensualitat quan
neix d’alguna cosa. Quan respon a una idea, a una emoció o una
intenció artística i a una edat amb coneixement. Però el que veig
aquí és una altra cosa: una celebració permanent de la pròpia
imatge. Una industria que converteix la joventut en producte i que
sovint confon impacte immediat amb construcció artística.
L’orgia
escènica tampoc no és cap novetat. La padrina Madonna ja la va
posar en pràctica fa dècades. Però allò que en el seu moment
formava part d’un univers escènic propi, avui sovint sembla reduït
a una simple successió de postures, contonejos i provocacions
previsibles. Cada cop hi ha més carn. Al ritme d’una intimitat
luxuriosa. I no precisament més dansa.
De
conservadora en tinc poc. Ho deixo per a les llaunes de sardines. Sé
del poder del cos i, com tot poder, convé utilitzar-lo bé.
I
mentre construïm aquest relat d’alliberament femení, continuem
permetent un altre robatori a mà armada —aquest cop entre culets
en pompa, rebolcades per terra i gestos calculadament provocadors—:
el robatori de la innocència. El de les nenes que creixen creient
que el seu valor rau en allò que exhibeixen abans de descobrir qui
són. Que la feminitat es demostra i no es domina. Que el cos és el
missatge i no el missatger.
Una
nena que només coneix un idioma no és lliure. Està limitada.
Anomenar-ho empoderament és, potser, la part més trista de tot
plegat. I anomenar-ho maduresa escènica o metamorfosi artística ja
és el toc final per a cert periodisme que confon qualsevol crítica
amb nostàlgia o puritanisme.
El
que és veritablement ranci no és exigir més contingut, més
imaginació o més talent. El que és veritablement ranci és
presentar la vulgaritat com a progrés davant d’un públic
d’adolescents que creu que això és ser artista i dona.
I
m'alegra saber que part dels professors de dansa moderna d’aquest
país s’estan unint per delimitar què han de ballar les nenes. No
per puritanisme. Per responsabilitat.
Perquè
hi ha una diferència entre formar alumnes i reproduir models sense
qüestionar-los. Fins i tot quan això implica qüestionar els seus
gustos o anteposar criteris pedagògics als interessos comercials.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.