Trobada de salouencs que encara no saben que són de Salou

 

La sala Europa de l’Ajuntament de Salou va acollir dimecres la presentació del Pla de Foment del Sentiment de Pertinença, una iniciativa de l’alcalde, Pere Granados, que neix amb l’objectiu de “reforçar el vincle emocional entre la ciutadania i el municipi, tot posant en valor la identitat, la història i la diversitat que caracteritzen Salou”. (Font: Ajuntament de Salou).

Durant la seva intervenció, l’alcalde va destacar la història mil·lenària del municipi i el nostre patrimoni arquitectònic, natural, i també les nostres festes, els nostres productes, com ara l’oli, el perfum, la nostra gastronomia i els nostres restaurants, la nostra llengua (l’espanyol, perquè el català no el parla ningú a Salou), i un llarg etcètera de meravelles (suposo, perquè no hi vaig anar) que fan que estiguem orgullosos del nostre poble.

La pregunta és: això, una història mil·lenària, un patrimoni, unes tradicions, una cultura, una idiosincràsia no és el que tenen en comú tots els municipis? Tan perdut va l’alcalde que encara està buscant les seves arrels?

PortAventura censura una colla del carnaval

 

PortAventura ha forçat la històrica Colla la Bóta del Carnaval de Tarragona a canviar la disfressa satírica que preparava per a aquest 2026, després d’un requeriment legal que advertia d’“accions” per vulneració de marca i competència deslleial.  La comparsa ha renunciat al muntatge MortAventura, amb què volia criticar la gestió i el deteriorament del parc, i finalment desfilarà amb una proposta alternativa.

La Bóta i la comparsa Divax havien anunciat al novembre que sortirien amb la temàtica MortAventura, una paròdia de PortAventura que denunciava conflictes laborals, deteriorament d’instal·lacions i queixes de clients i treballadors. El disseny imitava el logotip del parc i incloïa una au trista amb dalla, volent simbolitzar la “decadència” del complex d’oci, dins de la tradició satírica i crítica social del Carnaval tarragoní. 

La comparsa va rebre una carta d’un bufet d’advocats de PortAventura exigint que cessés “immediatament” la difusió i promoció de MortAventura o de qualsevol denominació que evoqués la imatge del parc. 

El requeriment instava a “retirar i destruir” tot el material físic i esborrar els continguts digitals en el termini aproximat d’una setmana, sota l’amenaça d’emprendre accions per “infracció de drets de propietat intel·lectual i industrial” i “competència deslleial”. 

Davant el risc econòmic i legal, la colla va consultar advocats i va optar per recular, admetent que no podria assumir una eventual multa o demanda d’una gran empresa com PortAventura. 

L’entitat ha denunciat públicament que se sent “censurada” i lamenta que, després d’anys fent sàtira de l’Ajuntament, del port o grans empreses com Repsol, és el primer cop que rep un avís d’aquest tipus. 

Com a resposta irònica a la polèmica, la colla ha decidit girar la sàtira cap a la mateixa censura i desfilarà amb una nova proposta: en algunes versions, sota el títol Censored o bé amb ambientació de gàngsters dels anys 20 amb to burlesc, sempre allunyant-se explícitament de qualsevol referència directa al parc. 

El cas ha obert un debat a Tarragona sobre els límits de la paròdia, la llibertat d’expressió en el Carnaval i el poder de les grans marques a l’hora de condicionar la crítica satírica en festes populars.

Cambrils crea una policia secreta

 

L’Ajuntament de Cambrils va presentar dimarts la incorporació de tres nous agents a la plantilla de la Policia Local. Els efectius s’integren al cos com a funcionaris en pràctiques després d’haver superat el procés selectiu i de disposar del curs obligatori de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

Els nous agents formen part de la convocatòria de cinc places que el consistori va posar en marxa a finals de l’any 2025. Tot i que el procés ja ha finalitzat, aquests tres aspirants han pogut iniciar el servei de forma immediata, aquest mes de gener, en haver completat prèviament la seva formació inicial. (Font: Ajuntament de Cambrils).

El que no entenc és per què l’Ajuntament distribueix una foto d’un agent amb la cara pixelada. Potser és el nou responsable de la policia secreta del municipi?

Dret de cuixa en l’era del divisme

 

No és tasca de l’opinió pública prejutjar, però a aquestes altures —com en cada escàndol sexual que esclata— el judici paral·lel s’ha convertit en l’esport nacional. Aquesta vegada tenim l’etern “truhà i senyor”, Julio Iglesias, a la picota. I, per descomptat, els tertulians entren en el bucle de sempre: per què les dones han trigat tant? Per què ara i aquí a Espanya?

Només qui ha hagut de mesurar les seves forces contra una figura de tal calibre entén el pes d’aquest silenci. Aquelles extreballadores que han fet el pas no només s’enfronten a un nom, sinó a una llegenda blindada. Només qui sap que una denúncia pot desbaratar no només una carrera i la reputació, sinó la vida sencera, entén per què la por paralitza i el sentiment d’impunitat encoratja.  

Davant d’aquest soroll, Ayuso ha sortit en defensa d’una mentida: dir que en Julio és el nostre artista més internacional per justificar la seva impecabilitat és un error d’embalum. Aquest tron, per justícia històrica, pertany a Raphael, qui va fer molt més tant pel vessant internacional del nostre país com per obrir les portes d’Amèrica a altres artistes com la Dúrcal i la Jurado.

Díaz Ayuso s’equivoca en anteposar la projecció artística al dubte moral. Tant és el talent si el verí domina la ment. I el mateix passa amb Jaime Peñafiel i Ana Obregón en posar la mà al foc per un amic basant-se en la seva “afabilitat” i educació exquisida. A menys que hagin compartit la seva intimitat cada dia i cada nit, ben poc poden saber de les pràctiques que van patir aquelles dones que van treballar per a ell. Existeixen tirans a hores concertades que, per a la majoria dels seus coneguts, són encantadors i estan més lliures de pecat que la Immaculada.

Ramón Arcusa apunta al fet que les dones tenen un “mòbil”; creia jo que aquesta era una paraula per perfilar assassins i no víctimes. I no content amb això, entra en la conspiranoia més rampant per afirmar a Más Espejo que això és una orquestració del Govern i que, si una dona és violada durant mesos i no denuncia, és una relació consentida. Aquí mateix, per aquesta falta de respecte que ratlla la cretinesa cap a les dones violades repetidament, m’abaixo de qualsevol admiració a la seva música.

Però, clar, quan som amics ens costa acceptar la mínima sospita. Al cap i a la fi, un amic és qui no t’abandona quan els altres ho fan; tinguis o no raó, siguis o no culpable.

Díaz Ayuso puntua molt alt en aquest esport d’ignorants que posen corones de llorer a un cèsar espanyol que, mira per on, viu sense tributar aquí. No obstant això, en el costat oposat del tauler també falta rigor. Es requereix certa prudència i moltes dades, contrastades i legitimades judicialment, abans de demanar la retirada d’un títol honorífic o el nom d’un carrer; abans de llançar-se als braços de l’exacerbació feminista i radical a l’estil de Rita Maestre. La memòria pública no pot ser un penell mogut per l’últim titular.

Definitivament, aquí tampoc ens salvem de la màfia artística que tant critiquem dels Estats Units. Aquest corporativisme que només funciona en una direcció: expandir la teranyina i silenciar qui s’atreveix a trencar-la. Aquesta prudència necessària, així i tot, no s’ha de confondre amb el servilisme cap a un cas de divisme previsible, amb aromes d’influències i d’aquell ranci dret de cuixa de qui es creu impune per la seva fama. Al cap i a la fi, cap ídol se salva de la crema fins que la justícia parli, per molt que alguns s’entestin a continuar escombrant sota la catifa vermella.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

El Patronat de Turisme falseja un vídeo amb IA

 

El Patronat de Turisme de Salou ha publicat a les xarxes socials un vídeo promocional amb imatges del nou banc instal·lat al port, amb l’objectiu que la gent s’hi faci fotos i “immortalitzi” les seves vacances a la capital de la Costa Daurada.

Al vídeo s’hi veuen joves saltant i ballant amb entusiasme al ritme de Love Story d’Indila, en una escena que canta molt. Perquè és fals, ha estat creat amb intel·ligència artificial (IA).

Només cal fixar-s’hi una mica. És difícil de creure que ningú pugui saltar amb aquella alegria damunt les roques del port sense acabar relliscant, caient o trencant-se el cap. A més, el nivell del mar sembla haver crescut de manera fulminant —i no només per efecte del canvi climàtic— fins al punt que, al fons de la imatge, els joves fan la sensació d’estar a tocar de l’aigua, com si el port hagués canviat de morfologia en qüestió de dies.

Els moviments dels cossos tampoc ajuden: són antinaturals, fins al punt de traspassar els límits de la física real. Tot plegat reforça la percepció que no estem davant d’una escena quotidiana de Salou, sinó d’un producte digital dissenyat barroerament per semblar-ho.

Que una administració faci ús de la intel·ligència artificial no és, en si mateix, cap problema. El debat no és tecnològic, sinó ètic. Quan l’objectiu és promocionar un espai públic i atraure visitants, el mínim exigible és no enganyar l’espectador. N’hi hauria prou amb un simple hashtag o una breu nota indicant que el contingut ha estat generat amb IA per garantir que no s’està venent una realitat que no existeix.

Tot i això, aquesta falsedat tampoc hauria de sorprendre gaire. L’alcalde de Salou, Pere Granados, fa temps que construeix un relat idíl·lic del municipi que sovint no es correspon amb el Salou de debò. El vídeo del banc és, simplement, una prova més d’aquesta manera de fer: prioritzar la imatge perfecta per damunt de la veracitat.

I aquí és on el problema es fa més profund. El deure d’un alcalde i del seu govern no és alimentar la ficció, sinó generar confiança. La promoció turística no pot basar-se en la falsedat, encara que sigui estètica o aparentment inofensiva. La veritat no hauria de ser opcional, ni tan sols en un vídeo de xarxes socials.

Cambrils ja planifica l’eclipsi del 2027

 

L’Ajuntament de Cambrils va informar dimarts que l’alcalde, Oliver Klein, havia mantingut una reunió de treball amb la consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat, Núria Montserrat, per abordar la planificació i l’organització dels espais del municipi des d’on es podrà observar l’eclipsi solar total previst per al pròxim 12 d’agost. (Font: Ajuntament de Cambrils).

La trobada entre l’alcalde i la consellera es va celebrar el divendres dia 9, però no n’informen fins quatre dies després. 

Si es manté aquesta dinàmica informativa, no es pot descartar que Cambrils acabi anunciant l’eclipsi quan ja s’hagi produït, amb la qual cosa els veïns hauran d’esperar al pròxim eclipsi total, previst per al 2 d’agost del 2027.

Això sí, amb un petit inconvenient: per poder-lo observar caldrà desplaçar-se al sud d’Espanya o al nord d’Àfrica. 

​Una taca més per al tigre

 

Una coneguda acostuma a dir “una taca més per al tigre” quan se li acumulen els problemes i fa observacions ben iròniques. La taca, en aquest cas, és el missatge —molt correcte, professional i en la línia de la transparència (però amb molta lletra i poca solució)— d’Endesa Energia i Energia XXI. Ens avisaven ahir que algú havia accedit a les nostres dades sensibles, incloent-hi l’IBAN. No sé on ha quedat aquell sistema d’organitzar-se amb els últims quatre dígits per no identificar el compte, però el cas és que jo no tinc el meu IBAN visible ni a l’ordinador ni al telèfon. 

I aquí és quan el tigre es desperta, a la recerca de dades per robar de qualsevol forma. És llavors quan ens assalta aquesta sensació que tanta modernitat digital compleix, exactament, la funció de complicar-nos la vida.

Que si les contrasenyes. Que si les gestions complicades per a la gent gran. Que si les galetes emmagatzemades. Que si permisos per accedir a tot el que és "gratuït", venent la nostra ànima al servidor central i a 400 associats que ho volen saber tot sobre la nostra vida, costums, alimentació, salut i despeses. Que si gestors per memoritzar l’impossible, amb clau mestra i doble verificació de seguretat, sigui per enviar un correu o per consultar la vida laboral. En fi, que les empreses, com a banqueres de les dades que els confiem, s’han convertit en un pati d’esbarjo per als hackers.

Un d’aquests llestos de la xarxa em va rebentar la paraula de pas de LinkedIn i em va enviar un correu dient que havia de pagar-li en criptomonedes per no difondre als meus contactes unes fotos pornogràfiques que, per descomptat, no han existit mai. Fins i tot vaig buscar a la deep web i vaig trobar un arxiu comprimit amb el meu nom on les fotos van resultar ser d'una dona desconeguda en biquini. Aquí rau el fàstic d’allò que està òbviament mal fet. Com aquella última trucada d’un suposat tècnic sense identificar, sol·licitant accedir al meu domicili per revisar un servei d’internet instal·lat el dia anterior. Les taques del tigre ja són considerables.

Per cert, un aplaudiment a qui va posar 12345678 o contrasenya com a clau per a les seves gestions i encara no ha patit un saqueig de la seva identitat i intimitat. No sé vostès, però a mi tot això em sembla el guió d’una pel·lícula de baix pressupost; només que aquí estan negociant amb les nostres pertinences. Això sí, ho fan de forma transparent, molt més que el mateix Govern, que un dia sí i l’altre també ens sorprèn amb un tripijoc, una investigació incòmoda o un nou impost. Venen ganes de sortir de la rutina i de la xarxa, una missió impossible avui dia si vols pagar una compra i perds el mòbil.

Pel que fa als xats empresarials que no atenen persones, són pitjors que la rotonda de les Gavarres: moltes preguntes preconfigurades i poques respostes útils per triar. Els bots tampoc estan per ximpleries ni per creativitat intel·lectual, sobretot quan el que vols dir no encaixa en el camp a omplir. Això sí... no oblidi puntuar l’experiència, que tots plegats viuen del prestigi i de l’excés de la nostra confiança, pràcticament naïf, en les bondats del sistema modern. I mentrestant, el tigre... va a la seva i aprèn a sobre totes les nostres misèries i vulnerabilitats.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Carmelo Rodrigo Rodrigo

 

Ens ha deixat Carmelo Rodrigo Rodrigo, de 68 anys. 

La vetlla tindrà lloc a la sala 1 del tanatori municipal de Vila-seca, des de les deu del matí d’avui dijous, 15 de gener, fins a dos quarts d’onze de demà. Posteriorment, serà incinerat en el crematori de Reus.

Frases memorables

 

Que Salou tingui una bona qualitat de l’aire no és casualitat, és el resultat d’haver treballat en una regeneració vegetal dels parcs i les platges i d’unes polítiques de reducció de la presència de vehicles als carrers.

Pere Granados, alcalde de Salou i president de la Cooperativa Agrícola del municipi, en declaracions a El Periódico sobre el fet que la capital de la Costa Daurada no necessiti una zona de baixes emissions. És la sort que tenim de tenir un polític ecologista.

Caballero descarta quedar com un cavaller

 

El regidor d’Urbanisme, Activitats, Cultura i Patrimoni de Cambrils, Carlos Caballero (NMC), ha admès públicament que va cometre un error falsificant el seu currículum, però ha assegurat que no dimitirà. “Em vaig equivocar, però no volia enganyar ningú”, ha declarat.

La polèmica es va originar quan el portaveu de Cambrils en Comú, Jordi Barberà, va denunciar que Caballero havia afirmat falsament ser llicenciat en arquitectura al currículum penjat a la web de l’Ajuntament. El regidor ha reconegut que no té aquesta titulació, però ha defensat la seva trajectòria professional i ha insistit que no hi va haver intenció de mentir.

Empara de l’alcalde

Caballero ha explicat que el currículum es va redactar en un moment de transició política i que es va basar en una versió anterior que contenia l’error. Tot i les crítiques rebudes, ha afirmat que continuarà exercint les seves funcions amb responsabilitat i transparència.

L’alcalde Oliver Klein, per la seva banda, ha mantingut la confiança en el regidor i no ha anunciat cap mesura disciplinària. Des de l’oposició, els Comuns i ERC han exigit explicacions clares i han reiterat la necessitat de rigor institucional. (Font: Ràdio Cambrils).

Els polítics no poden mentir

Afirmar ser llicenciat en arquitectura quan no ho ets —i sent regidor d’Urbanisme— no és un error menor. Sobretot si ets polític, on l’exigència de rigor ha de ser màxima. Dir que això va passar en un moment de transició és poc sòlid, no exonera la responsabilitat personal. Un càrrec públic té l’obligació de revisar allò que es publica amb el seu nom.

Encara que no hi hagués intenció explícita de mentir, el resultat és el mateix: la ciutadania va rebre informació falsa durant un temps. 

Per tant, si no vol plegar, que no plegui, però la seva decisió, èticament, és discutible. La qual cosa comporta una pèrdua de credibilitat. No volia enganyar, però ho va fer.

La sabata

 

La vida és un anar i venir constant, com les onades infinites del mar. Avui acaronen l’arena i demà s’enduen els records que no volies oblidar. El mar no camina ni corre, simplement es desplaça sense parar. No saps si et visita o si fuig de tu. Potser només juga a ser lliure, a dir-te que hi és, però que mai no és del tot teu.

Vet aquí, en aquesta sabatilla abandonada, un símbol de la indiferència. De l’absurditat quotidiana. Avui apareix i, amb una mica de sort, a veure si demà el servei de neteja municipal la recull i deixa la platja com hauria d’estar.

El fred hipnòtic de ‘Fargo’

 

Quan la direcció de fotografia perfecta vesteix de luxe la maldat. 

L’univers narratiu de Fargo, creat per Noah Hawley a partir del film dels germans Coen, posseeix un component que resulta horriblement atraient. És una d’aquestes obres que enganxa a l’espectador no sols pel morb, sinó per la profunda immersió en la naturalesa humana portada a l’extrem.

Més enllà de comptar amb un elenc brillant i uns arguments que especegen la fragilitat del comportament ètic, el veritable geni de la sèrie resideix en la seva posada en escena. La direcció de fotografia en cadascuna de les seves antologies és, senzillament, perfecta. No és un simple acompanyament; és l’element que transforma la violència i l’estupidesa humana en una experiència visual captivadora. Els paisatges gelats, la simetria geomètrica dels enquadraments interiors i la paleta de colors freda i dessaturada actuen com un personatge silenciós i omnipresent. Aquesta estètica polida i gairebé poètica genera un contrast brutal amb el caos, el crim i la sang que inevitablement irrompen en la calma de l’Amèrica profunda. Aquí radica la bellesa de l’horrible. Fargo ens confronta amb actes d’una crueltat absurda i sovint maldestra, però ho fa sota un embolcall tan cuidat i visualment hipnòtic que no podem apartar la mirada. La sèrie ens obliga a ser testimonis, no per sadisme, sinó pel mestratge amb què se’ns presenta el descens moral dels seus protagonistes. Una vegada que es fa el primer pas en qualsevol de les seves temporades, el desig de saber com acaba no sols està motivat per la resolució de la trama criminal, sinó per la necessitat estètica de veure com aquesta perfecció visual es trenca o es restableix.

Fargo ens demostra que la direcció de fotografia, quan s’utilitza amb intenció narrativa, pot convertir l’estudi més fosc de la maldat en una obra d’art irresistible. 

La llum explica els sentiments de tota història i expressió estètica, sigui film, fotografia, moda, pintura o teatre. És l’emoció que no es pot explicar, cal sentir, perquè el cervell és més ràpid amb l’ull que amb la paraula.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Confirmat: Gaudí era de Salou

 

Ni Reus (la ciutat que apareix a la majoria dels seus documents oficials i on va ser batejat) ni Riudoms (d’on provenia la família paterna). Després de dècades de debat estèril, la veritat ha sortit finalment a la llum: Antoni Gaudí va néixer a Salou. I si algú encara ho dubta, només cal fer un tomb pels carrers del municipi.

La prova definitiva són les jardineres modernistes que, en les últimes setmanes, han començat a proliferar per la capital de la Costa Daurada com bolets després de la pluja. Corbes impossibles, trencadís inspirador i una clara voluntat de dir al món: “Això és Gaudí, encara que ell no ho sàpiga”. Difícil negar l’evidència.

Però la relació de l’arquitecte amb Salou va molt més enllà de les jardineres. Segons el senyor Fuentes del Ayuntamiento, la Cooperativa Agrícola del municipi també és obra seva. La seva arquitectura modernista no només va marcar una època, sinó que va servir de base espiritual i estètica per a l’elaboració del famós oli de Salou, un producte amb tantes propietats que costa creure que no tingui també denominació d’origen gaudiniana.

Així doncs, mentre Reus i Riudoms continuen barallant-se com a criatures per ostentar el mèrit de ser bressol de l’insigne arquitecte, Salou ho té clar: “Gaudí és nostre”, ha sentenciat l’alcalde, Pere Granados. (Font: Tururut Viola News).

Perds oli? Doncs vine a Salou, que t’ho arreglem!

 

L’Ajuntament de Salou contractarà una campanya publicitària als autobusos urbans de Madrid amb l’objectiu de captar nous visitants cap a la capital de la Costa Daurada. L’acció es farà sota l’eslògan Perds oli? Vine a Salou, que t’ho arreglem.

La campanya aprofita les virtuts de l’oli de Salou, presentat com un producte multiús: apte tant per amanir plats com per lubricar, afinar o fins i tot com a substitut de l’oli del cotxe. Un concepte versàtil que, segons el consistori, connecta amb la idea d’un destí capaç de donar resposta a tota mena de necessitats i públic. “El nostre oli és divers i, alhora, inclusiu”, ha destacat l’alcalde, Pere Granados.

Bogeria garantida

Els autobusos amb la publicitat institucional, que porta el segell del Patronat de Turisme, circularan per diversos carrers cèntrics de la capital espanyola i faran un recorregut amb sortida i arribada al barri de Chueca. 

Amb aquesta acció, Salou busca reforçar la seva presència a Madrid i continuar posicionant-se com un destí molt obert, modern i amb unes ganes boges d’ampliar mercat. (Font: Tururut Viola News).

Pere Granados fa 68 anys

 

Pere Granados va néixer a Albox (Almeria) el 12 de gener de 1958. És el segon de quatre germans i durant la seva infància va viure un parell d’anys a Demène, prop de Grenoble (França). Posteriorment, la seva família es va establir a Catalunya quan ell tenia nou anys, primer a Reus i, més endavant, a Salou, municipi que considera casa seva.

Granados va iniciar la seva trajectòria en la política local l’any 1995 com a regidor, de la mà d’Esteve Ferran, fundador de la FUPS, a qui no esmenta en la seva biografia oficial. El salt definitiu al poder va arribar el 2009, quan es va quedar FUPS i va accedir a l’alcaldia de Salou gràcies a una moció de censura que va comptar amb el suport del PP i amb el vot decisiu (i fatídic) de Marc Montagut (CDC).

Aferrat al càrrec

Des d’aleshores, Pere Granados no ha abandonat mai el càrrec. Ni tan sols quan, després de les eleccions del 2011, es va comprometre a cedir l’alcaldia durant un any al PP, una promesa que finalment no va complir. Paradoxes de la política local, avui governa com a alcalde amb el suport del PSC, el mateix partit contra el qual va impulsar la moció de censura del 2009.

Ahir, Granados va complir 68 anys. Després de gairebé tres dècades de protagonisme polític i d’un llarg període al capdavant de l’Ajuntament de Salou, esperem que aquest sigui el seu últim any… al càrrec. Tot i això, no sembla fàcil que faci el pas al costat: la política ha estat pràcticament la seva única dedicació professional, i la jubilació, per a ell, fora com morir-se d’avorriment.

L’ocàs voluntari: poesia i interrogants davant la rendició

 

Ja és la tercera vegada que algun amic em parla d’un altre conegut dient que està esperant a morir-se. En un període de temps tan breu, m’ha semblat una tendència i no una casualitat; no una frase feta, sinó una realitat. No patint una malaltia terminal, sembla una rendició la intenció de la qual no qüestiono, perquè evidentment no soc a la seva pell. Però precisament per això, em desperta un interrogant: què porta aquesta persona a abandonar l’activitat, els seus amics i a posar-se de cara a una finestra per enfocar l’ocàs de la seva existència?

No ho sé perquè no m’ha tocat passar per un tràngol vital tan negatiu. El que sí que sé és que les persones ho passen malament, veuen minvades les seves facultats i alguns opten per una retirada silenciosa que provoca una certa preocupació en el seu entorn. En altres cultures, els ancians que veuen com el seu camí final s’escurça s’allunyen de la comunitat per requerir aquesta esperada pau del trànsit.

Si es diu que en morir la nostra vida passa com un flaix a la nostra ment... també la nostra vida passa davant dels nostres ulls en continus flaixos, en records especialment de la infància i de la joventut, de la força i de l’energia quan vam creure que el món era nostre i no calia conquerir-lo amb tant esforç i lluita. Com i per què es dilueix tota una experiència en la solitud de qui ja no té ganes de romandre? I pot ser que es tracti d’això: que l’important no és durar, sinó viure.

Fa uns mesos, les precioses bessones Kessler, artistes fantàstiques que omplien la pantalla en blanc i negre de la televisió de la meva infantesa, van decidir morir juntes. Quantes crítiques desperta el dret a l’eutanàsia quan algú no vol continuar amb nosaltres! I com els que ens quedem ens aferrem a les persones que entenen que han de marxar, per a bé, pensant més en el nostre dolor que en el seu insuportable patiment. Morir voluntàriament no està ben vist, encara sembla egoista. Deixar de patir, deixar de lluitar, deixar l’esperança d’un dia més i abraçar el present inexorable, reptant la pròpia fortalesa per dir que no, que no hi ha res que interessi, ni que ancori. Tot allò que és important ja està fet. L’amor va ser lliurat i gaudit, la feina guanyada, la família preservant l’espècie, els brindis i rialles. El descans els resulta massa llarg en aquesta sala d’espera sense tornada enrere. Pot ser que sigui l’única certesa: el final. I lluny de resultar un afrontament a Déu, hi veig la poesia incompresa del cant del cigne, una mera llegenda i metàfora cultural que fa de la tristesa una estampa mitjanament bella.

Escric això després d’estar recollint petxines buides a la vora de la platja. Cadàvers després de tot, però la senzilla perfecció dels quals, desgastada per l’onatge, el temps i les pedres, culmina en algun lloc de casa meva com un últim acte de gratitud i un penúltim de reflexió.

Deia ma mare que sabia que en morir ningú aniria a posar una flor a la seva tomba. La vam posar, mare, al costat de l’urna del teu fill. I no, no vull posar més cadàvers de la natura en un altar, perquè les tombes són difícils de carregar, en un lloc anomenat cor on no calen ni fotografies que remoguin el com i per què de tot plegat massa sovint.

Visqui la seva vida i mori-la com desitgi. És una decisió que prenem, ja que, per néixer, per molt que ma cosina m’expliqui la teoria espiritual del precontracte que vam signar abans de venir al món, només això, ens queda per triar: com marxar i com no patir ni provocar-ho en els altres que estimem.

Pot ser que sí, que tinguem també el dret o el deure de baixar del tren i en aquest cas, el millor és anar lleuger d'equipatge, sense dramatismes del còmode Primer Món i amb la consciència que a l’altra banda estarem tal com hem cregut o somiat en vida. Exceptuant els milers de verges com a premi, que perdonin, em sembla un despropòsit masclista, humiliant per a les dones i gens actualitzat.

Al final serem solament closques de petxines, arrossegades per les onades... en un planeta ferit que vol sobreviure sense nosaltres i com més aviat millor. Tan valuosos per alguns i tan insignificants per altres.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Vinga, va, que comencin, que ja toca!

 

Entre 2026 i 2027, l’Ajuntament destinarà 6,3 milions d’euros a diversos plans de millora urbana, que han estat dissenyats amb “mirada llarga”, tal com detalla el consistori, per “donar una imatge completament renovada a tot el municipi”.

En concret, enguany la inversió serà de 2.950.000 euros, mentre que l’any vinent creixerà lleugerament fins a arribar als 3.350.000 euros. El govern local considera aquestes actuacions “una prioritat”, ja que “tenen una influència beneficiosa tant en els residents com en els visitants”. (Font: Diari de Tarragona).

A dalt, foto d’un tram de vorera del carrer Nord. Fa anys que està així (bé, cada any pitjor), però no hi ha manera!

Crítiques veïnals a la publicitat de Salou als autobusos de Madrid

 

La campanya de promoció turística de Salou als autobusos urbans de Madrid ha generat reaccions crítiques entre una part de la ciutadania, que qüestiona tant l’oportunitat com les prioritats municipals a l’hora de destinar recursos públics.

Alguns veïns reclamen que s’aturi la despesa en promoció turística i que els esforços es dirigeixin a la millora de l’estat del municipi. “Deixeu de gastar diners en promocionar tant, que ja tenim prou turistes, i arregleu el poble”, assenyala Ina Morfina a les xarxes socials. En aquest sentit, denuncien que, mentre s’ha renovat el passeig marítim, “els carrers paral·lels s’enfonsen, estan plens de clots”, i consideren contradictori invertir en accions de màrqueting o en projectes com una piscina smart quan hi ha deficiències bàsiques pendents de resoldre.

De cap a CAP

La campanya també ha despertat ironia pel que fa a la mobilitat. “Un autobús de Salou a Madrid?”, es pregunta Pau Mas, tot recordant que “no existeix cap línia que vagi del Cap Salou fins al CAP (el dels metges)”, una mancança que, a parer seu, exemplifica el desajust entre la projecció exterior del municipi i les necessitats quotidianes dels residents.

Les crítiques apunten, en definitiva, a un debat de fons sobre el model de ciutat i la gestió dels recursos públics, posant sobre la taula si la prioritat ha de continuar sent la promoció turística o bé l’atenció a les infraestructures i serveis que afecten directament la qualitat de vida de la població local.

La Cooperativa Agrícola de Salou acull la I Festa de l’Oli

 

Salou ha celebrat avui la seva primera Festa de l’Oli a la Cooperativa Agrícola de la ciutat enmig d’un ambient de tanta autenticitat que només hi faltava el soroll dels tractors.

L’acte ha estat inaugurat per l’alcalde, Pere Granados, que també és membre de la Unió de Pagesos i mestre d’almàssera. Granados ha reivindicat “el profund arrelament agrícola de Salou” mentre, darrere seu, un grup de visitants britànics demanava olives farcides per acompanyar el vermut.

Granados, membre de Revolta Pagesa

Malauradament, la festa de l’oli ha durat menys del previst, ja que l’alcalde ha hagut d’abandonar la Cooperativa Agrícola per agafar el tractor i reincorporar-se als talls de carretera de Revolta Pagesa, convocats contra l’acord comercial entre la Unió Europea i el Mercosur, que —segons ha advertit el delegat de la Unió de Pagesos salouenca— “suposarà la ruïna definitiva del sector”.

Abans de marxar, i ja amb el motor engegat, el batlle ha liderat una última proclama, corejada entre aplaudiments pel nombrós públic assistent (poc més d’un centenar de persones): “No a l’oli de la Patagònia!”, crit que ha ressonat amb força a la plaça. 

L’acord amb el Mercosur permetrà l’entrada de productes que no compleixen les exigències sanitàries europees, suposant una “competència deslleial per als productes agrícoles de proximitat conreats a Salou”, ha advertit Granados. (Font: Tururut Viola News).

UTPS critica la publicitat de Salou als busos de Madrid

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha carregat contra la campanya de promoció turística de Salou que es pot veure actualment als busos de Madrid, i ha denunciat el que considera una contradicció evident en les prioritats del govern municipal.

Segons UTPS, “és una sort que a Madrid tinguin transport públic on inserir la publicitat de Salou”, mentre que la capital de la Costa Daurada “continua sense disposar de transport urbà públic municipal”, una mancança que afecta directament el dia a dia de la ciutadania. 

UTPS recorda que el cost estimat d’implantar aquest servei a Salou seria d’uns 350.000 euros anuals, una xifra que, al seu entendre, hauria de ser assumible si fos una prioritat política real.

La formació també ha posat el focus en el cost de la campanya publicitària a Madrid, una dada que no s’ha fet pública. “No sabem quin preu s’ha pagat per inserir aquesta publicitat, però sí que sabem quant costaria millorar la mobilitat interna del municipi”, ha assenyalat UTPS, tot apuntant que la gestió dels diners públics respon a decisions polítiques clares.

En aquest sentit, UTPS subratlla que “cada partit sap molt bé quines prioritats té per als ciutadans” i defensa que la seva formació també té “molt clar” com caldria gestionar els recursos dels contribuents, posant l’accent en serveis bàsics abans que en accions promocionals externes.

Finalment, la formació ha ironitzat sobre l’eslògan turístic que acompanya la campanya (De Madrid al cielo) per contraposar-lo a la realitat de la mobilitat a Salou. “Aquí, els veïns continuen amb el coche de San Fernando: un ratito a pie y otro andando”, ha conclòs, tot reclamant un debat de fons sobre el model de ciutat i les prioritats municipals. (Font: UTPS).

I ara l’oli de Salou és el millor del món

 

L’Ajuntament de Salou ha informat que el Casal de la Gent Gran va acollir divendres un tast d’oli elaborat, segons el consistori, a partir d’oliveres centenàries i mil·lenàries del municipi. L’activitat va servir —segons la versió oficial— per posar en valor el patrimoni agrícola i la identitat històrica de la ciutat.

“Aquesta iniciativa s’emmarca dins les accions municipals de posada en valor del patrimoni natural, històric i cultural, amb l’objectiu de reforçar el sentiment de pertinença i la memòria col·lectiva del municipi”. (Font: Ajuntament de Salou).

Tanmateix, el relat difós pel govern local no està exempt de fantasies, ja que ens trobem davant d’una nova construcció simbòlica impulsada per l’alcalde, Pere Granados, que no s’ajusta del tot a la realitat històrica del municipi.

Oliveres del Maestrat

En aquest sentit, cal recordar que bona part de les oliveres que avui es poden veure en diferents espais urbans de Salou no són originàries del terme municipal. Aquests arbres van ser plantats durant l’etapa d’Esteve Ferran com a alcalde, amb una funció principalment ornamental, i van ser traslladats des del Maestrat (Castelló).

En el moment de la seva plantació, aquestes oliveres es van presentar com un símbol de força, longevitat i arrelament del nou municipi, segregat de Vila-seca l’any 1989. Tot i que sovint s’han qualificat de “mil·lenàries”, la seva antiguitat real oscil·la entre els 800 i els 1.000 anys, és a dir, arbres centenaris però no estrictament mil·lenaris.

Fantasies

No és la primera vegada que l’actual alcalde construeix relats idealitzats o directament ficticis quan aborda la història de Salou. Asseguren, a més, que bona part del coneixement històric que Granados exhibeix sobre el municipi prové de testimonis locals que ha fet seus i no d’un arrelament personal al territori, ja que abans de la seva incorporació a la política municipal era pràcticament desconegut a la ciutat, més enllà del seu cercle de la xarcuteria i Albox.

Així, mentre el govern municipal presenta el tast d’oli com un exercici de recuperació de la memòria històrica i agrícola, el debat torna a posar sobre la taula fins a quin punt la construcció del relat identitari de Salou respon a fets contrastats o a una narrativa política convenient.