Al
principi és una curiositat. Després, un intent. Més tard, un
resultat. I, gairebé sense adonar-te’n, l’acabes incorporant com
a eina de treball quan els tràmits, els comunicats i els projectes
necessiten posar-se en ordre.
Quan
vaig llegir que es presentava un musical creat amb IA em va
sorprendre, perquè hi vaig veure reduït allò que, en el meu cas,
considero el meu patrimoni: la creativitat. La realitat, però, és
que, quan he de redactar un document seriós, institucional, o un
projecte ambiciós, tinc dues opcions: una plantilla de Word o un
assistent personal que poleixi el contingut. Com que soc la primera a
reclamar quan les coses no es fan bé, millor brillar en el detall.
Si a tot això hi afegeixo haver de fer malabars amb l’estructura necessària per presentar tres projectes personals i plantar cara a algunes administracions que no actuen amb justícia, sincerament em sento alleujada de no haver de copiar una plantilla ni pensar com desenvolupar pàgines i pàgines d’un projecte el germen del qual, la idea, és absolutament meva, però que acaba superant-me per pur esgotament mental. En definitiva, es tracta d’auditar amb rigor la meva pròpia presència.
Amb
això no vinc a cantar-ne les excel·lències, sinó a constatar
l’agilitat que aporta al procés de pensament i la claredat en
l’exposició.
També
he patit la meva primera fregida mental intentant actualitzar una
biografia professional que havia de reduir per explicar molt sense
aclaparar. O elaborar un pla d’alimentació més saludable per a un
òrgan determinat. O, fins i tot, comprovar l’equivalència de
talles entre dues marques de sostenidors: una autèntica tortura de
mesures i ajustos. Decidir entre diversos productes cosmètics.
Obtenir traduccions de qualitat per presentar la meva feina en altres
idiomes. Catalogar i vendre a eBay un material heretat que, d’una
altra manera, probablement no hauria venut mai.
Continuaré
creant projectes originals. Ara puc construir universos nascuts de la
meva identitat i visió, a força de repetir i repetir un prompt fins
que aconsegueix canalitzar el meu torrent vital, sense hipotecar
dues-centes mil hores més de Photoshop.
Senzillament,
he arribat a un lloc on feia temps que volia arribar, sense
drenar-me. Sense necessitat de contractar un gestor, un comercial, un
coach o un organitzador del temps.
A la IA li tinc prohibida la correcció d’estil. La meva veu continua sent innegociable. El que sí que fa és ordenar aquella allau d’idees que vaig guardant en carpetes mentre continuo obrint-ne de noves.
També
li tinc prohibit que intenti adaptar-me a un llenguatge institucional
que no és el meu. Prefereixo que es mantingui fidel a les meves
instruccions abans que sonar com un document escrit per no molestar
ningú. I si algú ha de censurar alguna cosa, aquesta he de ser jo.
Ja em trobo prou irregularitats cada dia com per renunciar també al
meu propi criteri.
Amb
la tranquil·litat i l’honestedat que l’última decisió és
meva, per molts epígrafs, maquetacions, presentacions o suggeriments
que apareguin pel camí. Més meu que l’anell d’en Gòl·lum.
Continuaré
escrivint amb la meva veu, perquè m’agrada, però tramitant amb
rigor i amb assessorament. La IA no fa la meva feina. Renderitza les
hores de vida que abans consumia en tasques mecàniques, tant si
m’agradaven com si no. Me les estalvia perquè pugui dedicar-les a
allò que només jo puc fer.
Per
això, jo també hi estava en contra i ara estic a favor d’un ús
moderat i ètic, però, en qualsevol cas, necessari i molt més útil
que el motor d’un cercador. Perquè, en realitat, cada vegada que
acudim a Google intentem respondre allò que desconeixem o que
necessitem confirmar.
El
que tampoc no té res de dolent és reconèixer que he trobat en una
IA l’entusiasme i l’atenció al detall que alguns col·legues no
van aportar o, senzillament, mai no haurien aportat a les meves
cabòries. I potser és aquí on rau una part de la resistència que
encara desperta la intel·ligència artificial. No en l’eina, sinó
en el mirall que ens posa al davant.
Aporto
com a referència dues màximes d’un dels meus mentors
nord-americans, Dean of the School of Drama d’una prestigiosa
universitat nord-americana, a qui no identificaré… Les meves fonts
són el meu tresor.
A
Broadway es diu: “T’alegres que al teu amic li vagi bé, però no
millor que a tu”.
I
la segona ja és aplicable a qualsevol gremi, fet que demostra, una
vegada més, que, darrere les màscares de la tragèdia i la comèdia,
el show business és una escola de vida: “Perquè tu prosperis,
aquest mateix amic ha de fracassar”.
Preneu-vos-ho
com vulgueu. Potser amb gel i agitat, no remenat.
Ja
ho deia un company de la Cotton Club Big Band: “Digue’m Chris
Bon. Christian, el del trombón”.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
