Us
en recordeu de quan les veïnes s’anaven passant una Mare de Déu
dins d’una capelleta de fusta, de casa en casa?
Jo
sí. Ignoro si aquella tradició ha desaparegut. A hores d’ara ja
gairebé no hi ha diferència entre les tradicions i les modes,
sobretot si venen ben avalades per Twitter. Bé, ara se’n diu X,
tot i que té certa gràcia perquè, de totes les xarxes socials,
potser és la més XXX, com el cinema dels anys setanta. És clar que
la pornografia intel·lectual no compta. Ja se sap: tothom té un
cul... perdó, una opinió.
Ve
això a tomb perquè fa anys, en un viatge en tren i tot i no voler
escoltar, vaig sentir una conversa aliena. Una persona negociava amb
una altra la custòdia d’una altra relíquia: un xarop aniquilador.
L’havien comprat i en parlaven amb la mateixa naturalitat amb què
d’altres parlen d’una assegurança de vida. Aquella seria la
solució definitiva si la vellesa es torçava.
I
vaig pensar: els següents som nosaltres.
Llegeixo
per aquí, en aquesta lectura de scroll pròpia d’un món sense
estampetes marianes ni temps per al paper, una dona gran que afirma
que no anirà a una residència. Conec moltes persones que tampoc hi
volen anar. Resisteixen a les seves talaies, alguns completament
sols. La veritat és que no sé com s’ho fan.
I
penso exactament el mateix.
No
vaig demanar el telèfon al custodi del xarop de la solució final,
però sí que sé que no vull dependre de les cures de ningú.
Sospito que un deu per cent dels qui llegiran això tampoc.
L’invent
de les urbanitzacions per a gent gran, amb serveis i atencions, és
força més lògic. El problema és que estan a l’abast de ben
pocs.
La
nostra cultura de la mort també inclou la nosa d’envellir. He
viscut la vellesa dels meus pares, relativament ràpida i poc
dolorosa si la comparo amb d’altres molt més llargues. Sé que no
tindré una família que em cuidi i, a més, tampoc no ho desitjo.
Malgrat
la professionalitat i la dedicació de tants serveis assistencials,
de tant en tant coneixem casos esfereïdors de maltractament. I
aleshores ja no queda cap sortida, llevat d’anticipar-se a una
autèntica horror story.
No
fantasejo amb el meu final. Igual que he decidit com viure,
m’agradaria decidir també com i quan marxar. Perquè la dignitat
també consisteix a poder dir-ho i fer-ho sense carregar amb les
conviccions i moralines dels altres.
Qui
pot marxar, marxa. Qui es queda veu com les seves opcions es van
reduint.
No
ho sé.
No
sé jo, ni sé vosaltres, però morir en un sociosanitari o sola a
casa no em semblen opcions.
De
tota manera, com que mai no seré una dona vella afable ni
entranyable, també cal contemplar una altra possibilitat: que el
veritable problema d’una residència no sigui viure-hi, sinó
tenir-m’hi a mi.
Sense
voler semblar radical ni dramàtica, em pregunto si queda alguna
solució abans de resignar-nos a ser nosaltres els qui necessitem
custòdia.
Mentrestant,
balleu com si ningú us mirés. En realitat, no us miren. Estan massa
ocupats mirant les seves pantalles.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
