Una tempesta de confeti obliga a suspendre el Cos de Sant Antoni

 

Una intensa acumulació de confeti va obligar ahir a suspendre la popular cursa de cavalls del Cos de Sant Antoni, una de les cites més destacades del calendari hípica estatal. L’organització va decidir anul·lar la prova després de constatar que l’estat del circuit no garantia les condicions mínimes de seguretat per als genets i els animals.

Segons diverses fonts, la tamborinada es va originar arran de la celebració del Cos Blanc, el Carnaval de Salou, durant el qual els carcamals van llançar prop de vint tones de paperets de colors. El fort vent registrat les darreres hores va dispersar el material per diferents municipis de la zona, afectant especialment el circuit de la Torre d’en Dolça, que va quedar totalment cobert de confeti.

Granados és sinònim de borrasca

Els responsables de la cursa van assenyalar que la presència massiva de confeti a la pista feia impossible garantir el desenvolupament normal de la competició. A més, van recordar que aquesta no és la primera vegada que el Cos de Sant Antoni es veu alterat per causes meteorològiques o ambientals, si bé, fins ara, mai Salou s’havia atrevit a rebentar la cursa de cavalls.

La cursa ja es va haver de suspendre el passat 18 de gener a causa d’un fort temporal de pluja, que va deixar el circuit completament inundat. Amb aquesta nova anul·lació, l’organització estudiarà ara possibles dates alternatives per poder celebrar la prova amb garanties. (Font: Tururut Viola News).

Eco-fitness: menys gimnàs, més consciència

 

Avui he fet eco-fitness a la platja de la zona portuària. No he inventat la sopa d’all ni busco protagonisme. Però davant l’allau de modes d’exercici, tant físic com mental saludable, he constatat una veritat simple: caminar i ajupir-se per omplir una bossa de brossa de 100 litres és un gran entrenament. Puja el ritme cardíac, et fa suar sota l’aire pur i ajuda a dissoldre el greixet que s’instal·la com una okupa resistent a la barriguita de Famosa. Després d’una jornada a la vora del mar, se m’ha descongestionat el nas i sento el pit ple de vitalitat. Si abans ho sabia, ara em declaro addicte al benestar arcaic dels ions negatius del mar, que es rebolca a la sorra com un nen sense por de jugar i de viure. No és qüestió de matar-se al gimnàs ni d’anar a teràpies excessivament cares per reconnectar amb un mateix. En aquesta riba, he tingut temps de fer mindfulness i meditar sobre el que faig, el que dec o el que necessito fer; que és, en el fons, la veu interior d’allò que tots necessitem.

Dos treballadors molt educats i sorpresos m’han dit que he de demanar permís, i així ho faré. La platja serà zona portuària, però el mar és meu. En canvi, les llaunes, ampolles i plàstics són seus... de qui els llença. I venen de molt lluny: d’una excursió en veler, d’un iot de luxe, d’un abocador a Tunísia o d’una revetlla boja. L’impacte ambiental és tan estúpidament innecessari com llançar focs artificials o globus blancs en un funeral. Siguem conscients: ni el foc al cel ens fa més feliços, ni els globus arriben a les persones estimades que van marxar. Tot cau a l’aigua i enverina o afoga espècies per les quals després plorem en vídeos de rescat animal.

Som uns hipòcrites. Per això, ha arribat el moment de constituir patrulles ciutadanes ambientals. De la mateixa manera que vigilem els carrers perquè els xavals no caiguin en les drogues, no robin a un avi ni violin una dona, hem de vigilar el nostre entorn. El civisme no s’acaba on comença la sorra.

No estem sols en això. Recordem en Fernando de Yarza, un home que es va fer viral per la seva tasca incansable recollint plàstics a les costes de Menorca (Scott y Milá, Movistar, 2020). O el cas d’Afroz Shah a l’Índia: la platja de Versova, a Bombai, era un dels abocadors més grans del món fins que aquest jove advocat va començar tot sol amb un veí gran; no va esperar l’acció governamental. Se li van unir des de pescadors locals fins a estrelles de Bollywood, formant una patrulla massiva. El resultat? Després de recollir cinc milions de quilos de plàstic, la sorra va tornar a veure’s i, després de vint anys d’absència, les tortugues marines van tornar a pondre-hi ous perquè tornava a estar neta.

Si una dona sexagenària pot fer-ho, què us sembla la sortida quinzenal del grup de l’institut? La del casal de gent gran? La de les senyores que caminen juntes després de deixar els nens a l’escola? És una llàstima que aquest exercici no estigui degudament orientat. Caminar amb la pelvis en retroversió —o, per dir-ho clarament, amb el culet fora— només desalinea i desequilibra tot el cos, i fa més panxa en perdre el to abdominal. Ajupir-se a recollir un residu, amb la tècnica correcta, és molt més beneficiós que quilòmetres de caminada mal executada.

Hi he de tornar, perquè aquella bossa de 100 litres no ha estat suficient i jo tampoc ho seré; em ve gran la fita. Només fa falta iniciativa popular. Si fa anys practicava rural fitness transportant tones de llenya del jardí a la llar de foc fent de la petjada de carboni l’herència del primitiu, avui proposo que cada passejada per la platja porti de sèrie una bossa de brossa per deixar les coses com la natura vol que estiguin. Que no sigui un càstig, ajupir-se, sinó un premi col·lectiu.

És qüestió de decència i de què pensen deixar als seus nets, vostès que en tenen. Si algú vol sumar-se a aquesta aventura, ja sap on trobar-me; m’encanta la idea de participar en una cosa que ens faci bé a tots, i de passada practiquem a posar el culet i la panxa a lloc sense prendre mal.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Montserrat Serrat Pastells

 

Ens ha deixat Montserrat Serrat Pastells, de 91 anys. 

El funeral se celebrarà avui, dilluns 9 de febrer, a les quatre de la tarda a l’església de Sant Esteve de Vila-seca.

Necrològica: Matea López Pérez

 

Ens ha deixat Matea López Pérez, de 98 anys. 

La Matea era la dona del Noé Roigé, propietari de la desapareguda pensió l’Arca de Noé, situada a l’autovia de Salou a Reus. La cerimònia de comiat se celebrarà avui, dilluns 9 de febrer a les del del matí al cementiri de Vila-seca.

Primeres fotos de la corona real robada al Louvre

 

El Museu del Louvre ha difós aquesta setmana les primeres fotografies de la corona de l’emperadriu Eugènia des que va resultar malmesa durant el robatori de joies del 19 d’octubre de 2025, i ha confirmat que la peça està “esclafada però restaurable”.  

Les imatges mostren una diadema molt deformada, però amb la pràctica totalitat dels seus elements originals, fet que permetrà una restauració completa sense haver d’afegir materials nous. 

Danys reparables

Segons l’informe inicial del Departament d’Arts Decoratives del Louvre, la corona va patir una “deformació significativa” per un fort impacte en caure a terra durant la fugida dels lladres per la Galeria d’Apol·lo.  

A les fotos es pot apreciar l’armadura torta i la pèrdua d’una de les vuit àligues d’or que la decoraven, mentre que totes les palmetes de diamants i maragdes s’han conservat, tot i que quatre s’han desprès del muntatge i algunes estan doblegades. 

Les autoritats franceses han detingut els quatre presumptes integrants del comando que va perpetrar el robatori, tot i que el cervell de l’operació i les altres vuit joies continuen desapareguts. 

Autobús per anar al Cos Blanc, però per a l’ambulatori no

 

L’Ajuntament de Salou va habilitar ahir un servei especial d’autobús entre Cap Salou i la plaça d’Europa amb motiu del Cos Blanc, l’acte central i més multitudinari de la Festa Major d’Hivern de Salou.

L’objectiu del dispositiu era facilitar el desplaçament dels veïns i visitants fins al centre del municipi i afavorir l’afluència de públic a la celebració. El servei va comptar amb dos trajectes d’anada, a les cinc i a les sis de la tarda, des de Cap Salou fins a la plaça d’Europa.

Pel que fa al retorn, es van programar dues sortides a les deu i a les onze de la nit. El recorregut incloïa la carretera de la Costa, el carrer Replanells, la carretera del Far, la urbanització Mirador, el Camí del Racó, la urbanització Xalets de Salou i la plaça d’Europa, amb el mateix itinerari en sentit invers per a la tornada.

Amb aquesta mesura el consistori pretenia garantir l’èxit de la festa, reduir l’ús del vehicle privat, millorar la mobilitat durant els actes festius i garantir una major seguretat viària, especialment en una jornada marcada per una elevada concentració de persones.

Per al Cos Blanc sí que hi ha autobusos urbans. Per anar a l’ambulatori, a les escoles, o poder fer gestions bàsiques a la ciutat o a l’Ajuntament mateix, fote’t.

La llibreria Cap Salou inicia una nova etapa amb Aline al capdavant

 

Des d’aquest mes de febrer, la llibreria-papereria Cap Salou, situada al número 49 del carrer Barcelona, ha iniciat una nova etapa amb un canvi de direcció. Aline és la nova responsable del negoci, després de la jubilació de l’Elisa, qui en va ser la fundadora l’any 1984.

Aline, que compta amb el suport del seu marit, Franco, ha assumit la gestió de l’establiment amb l’objectiu de garantir la continuïtat d’un comerç de proximitat essencial en un municipi de fort caràcter estacional com Salou.

La llibreria es troba en una de les vies més transitades i emblemàtiques del municipi, en ple centre comercial, fet que la converteix en un punt de referència per als veïns. L’establiment destaca per disposar d’un ampli estoc de material d’oficina i escolar, productes de manualitats, premsa, llibres i servei de recollida de paquets.

Botiga de barri

Amb aquest relleu, l’establiment consolida el seu paper com a comerç de confiança, especialment en moments clau com la tornada a l’escola, i com a punt de subministrament per a empreses i entitats locals.

El canvi de titularitat permet, així, mantenir viu un servei proper i necessari per al dia a dia dels residents, reforçant el teixit comercial del municipi i apostant per la continuïtat del comerç de barri.

​En un metre de platja

 

He vist la làmina d’aigua cristal·lina com un mirall i l’onatge amenaçador saltar-se el mur del passeig. He vist sorra fina envaïda per algues que escalen roques i es queden els dilluns, els dimarts i els dimecres al sol, creant figures; monticles tous que fan olor de vida, que criden les mosques i que, l’endemà, ja no existeixen.

Entre les despulles llançades per les borrasques, en aquest metre de platja, he vist gavines passejar-se alienes a les ampolles de plàstic, a les llaunes i a aquells objectes la presència dels quals fa mal als ulls. Petxines trencades. Pedres de formes i colors curiosos: recordatoris d’antiguitat i resiliència en la biografia del planeta. Però les ampolles continuen arribant i cap no porta un missatge a dins, més que la crònica d’una brossa humana que ignora la immensitat del mar.

Amb la pluja clavant-se a la meva cara, he comprès que algunes tempestes no venen a fer mal, sinó a netejar el camí i l’aire per veure-ho tot més clar; a evitar que cometis l’error que ja no escau.

He vist tots els blaus, marrons i verds que tenen un número a la carta Pantone, però que no caben en la meva memòria. He vist un gos jugar amb les onades com qui s’enfronta a un amic monstruós i, alhora, acollidor. I la posta de sol que uneix muntanya i riba i pluja amb vent... recordant-me que he de viure per deure i per dret. He vist el trajecte cap a l’infinit i el final de tot.

He vist les estrelles d’Orió apropar-se —que sempre han estat aquí, en les meves reflexions més profundes, com la lluna— mentre la remor d’una barqueta es recull al port sentint el fred de la nit... i escolta, no sé com he arribat fins aquí, perquè ni en la meva vida ni l’any passat tenia aquest pla i només sé que de petita deia que quan fos gran escriuria en una finestra al costat del mar... i aquí estem sense saber com hi hem arribat.

Branques de pi, canyes, palmeres; totes fora de lloc. Troncs blancs, gairebé escultures en homenatge als nàufrags que encara volten per la terra buscant el seu lloc. I més algues, que fan de l’aigua una mostra del que espera a sota. I peixos morts, assecats per aquella última gota que en altres llocs es desborda i mata; com per la boca mor i mata aquest peix que resisteix un dia més.

He vist les llums de les boies, supervivents a la ferocitat de la marejada, no més forta que la meva ànima, sempre en contradicció i recerca, però sense temps per al penediment; disposada a nedar sense guardar la roba. Marquen aquest estrany indici que es burla de la màgia, per endevinar, per arriscar-se en el buit fosc que assenyala l’aigua; com un desafiament continu a la intuïció i a un destí que, com sé, no està escrit.

T’espero per recollir la brossa i les nostres restes sense escletxa per a culpes, per intuir la bellesa de l’efímer o per acomiadar-nos per sempre perquè ja no tenim res més a compartir.

I res més. És només un metre de platja on puc sentir que no soc res i que puc continuar sent-ho tot. Com tu.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Allau de queixes a les xarxes per la Diana Florejada

 

La Diana Florejada d’aquest dissabte al matí, emmarcada dins la programació de la Festa Major d’Hivern de Salou, ha generat una forta polèmica entre part del veïnat a causa del soroll provocat pels petards i la música estrident des de primera hora.

L’acte, que ha començat cap a les sis del matí, s’ha allargat durant prop de dues hores i ha despertat nombroses crítiques a les xarxes socials. Diversos veïns han qüestionat la necessitat d’iniciar activitats festives tan aviat i amb un nivell de soroll tan elevat.

“Cal començar a tirar petards a les sis del matí?”, es preguntava una usuària. Altres comentaris denunciaven que “aquest any s’han passat amb els petards” i que “han estat dues hores sense parar”. Segons aquests testimonis, la situació ha provocat infants plorant, gossos nerviosos i molèsties a persones grans o malaltes.

Més seny

Alguns veïns també han expressat la seva preocupació pel benestar dels animals de companyia. “La meva gossa està tremolant des de les sis” o “estem tancats a casa amb els animals” són algunes de les queixes recollides.

Les crítiques coincideixen a reclamar més seny en l’organització dels actes festius. “Les festes estan bé, però tot en la seva justa mesura”, apuntava un altre comentari, resumint el sentiment generalitzat d’una part de la ciutadania.

La Matinada Jove s’ha convertit enguany en el centre del debat sobre la convivència entre celebració i descans veïnal. La polèmica torna a posar sobre la taula la necessitat d’equilibrar l’activitat festiva amb el respecte al descans i al benestar dels residents, especialment en franges horàries sensibles.

Santoral: Sant Cagat

 

Avui Salou celebra la seva festa major d’hivern. És aquesta una festa pagana, borda, per dir-ho d’alguna manera, ja que no té sant i cau el primer dissabte de febrer. 

La novetat d’enguany ha estat d’escàndol. A les sis del matí hi ha hagut una Diana Florejada que ha consistit a despertar tothom amb música estrident i petards ensordidors. 

Els gossos bordant, els avis buscant el Sintrom a la tauleta de nit, els nens plorant i no poca gent mirant la petroquímica per la finestra i cagant-se en un que tots coneixem. 

Suposo que el terrabastall d’aquesta matinada és un avançament de la gran celebració que hi haurà al carrer el dia que Pere Granados deixi de ser alcalde.

Klein s’estrena a Recursos Humans ensabonant els funcionaris

 

L’alcalde de Cambrils, Oliver Klein, que acaba d’assumir les competències de Recursos Humans després que la regidora del seu partit Mar España no se’n sortís, ha anunciat que el seu objectiu és donar “una embranzida” al departament i contribuir a resoldre els conflictes laborals pendents.

Klein ha explicat que la decisió d’apartar España s’ha pres de manera consensuada, després que la regidora manifestés el seu cansament. L’alcalde ha destacat la feina feta per la fins ara responsable de l’àrea i els avenços assolits durant la seva etapa. I ho ha dit amb tot convenciment, no com si fos un acudit. 

“Ha estat una cursa de relleus”, ha afirmat, “en què ara em toca completar la segona part del recorregut”. Que és com dir: “Que es preparin els funcionaris, perquè això va per llarg i ja veurem com acaba la cosa”.

Embolica que fa fort

Klein s’ha mostrat confiat que la seva experiència [en matèria d’embolica que fa fort] i el coneixement de la situació interna li permetran afrontar el repte amb garanties. En aquest sentit, ha remarcat que coneix “l’arrel del problema” i que vol contribuir a millorar les condicions dels treballadors municipals.

L’alcalde també ha reafirmat el compromís del govern local amb els acords signats amb els representants sindicals, que van permetre desconvocar la vaga. Segons ha explicat, es manté el full de ruta pactat, amb sis acords i un calendari d’execució vigent. Klein ha assegurat que confia a complir els objectius abans d’acabar el mandat, amb la implicació de totes les parts.

Sentit comú

En relació amb el clima laboral, el batlle ha subratllat la necessitat de “restablir” un bon ambient de treball a l’Ajuntament. Davant la possibilitat d’una nova vaga, ha demanat “sentit comú” i ha recordat que s’està avançant en diversos aspectes de la negociació.

Klein ha reconegut que les queixes expressades recentment per la Junta de Personal i el Comitè d’Empresa són “lícites” i que han suposat un “toc d’atenció” per a l’equip de govern. Segons ha indicat, aquestes reivindicacions han servit per accelerar la cerca de solucions als problemes pendents. (Font: Ràdio Cambrils).

En resum, fum i més fum.

Tanatoris en polígons

 

Fa uns dies, mentre abandonava Tarragona en autobús, els meus ulls es van posar gairebé per inèrcia en el tanatori. Després d’aquell respir contingut que sempre provoca el record d’una visita recent, em vaig sentir aclaparada per la impersonalitat de l’entorn. Em va colpir la sensació que el lloc de partida dels nostres éssers estimats s’ha convertit en una nau industrial més; un espai indistingible d’un concessionari de cotxes, un magatzem de subministraments o un centre de bricolatge.

Que la vida hi entri i en surti —sigui per la porta principal o per les incineradores— reflecteix un canvi profund. Hem transitat des d’aquell excessiu dret cerimonial de l’antic camp sant, on imperava el “què diran” si no acabaves en la pols sacra i beneïda de Déu, fins a una modernitat asèptica com la dels grans tanatoris que semblen aeroports. Avui, abans de l’estatge final, el dol es gestiona en uns metres quadrats perfectament integrats en un polígon comercial on la gent va i ve.

No puc parlar per vostè, però he de parlar per mi. Aquesta industrialització de la mort —amb els seus protocols, tanatoespecialistes i comiats sentits— perd el seu pes emocional en veure’s sotmesa a una profilaxi social que intenta eliminar qualsevol rastre d’incomoditat. Resulta desolador pensar que el fum de les cendres d’un ésser estimat es dispersa en el mateix aire que respira el client que compra mobles o el repartidor de cerveses que, a base de conducta habitual, acaba per desnaturalitzar el sentit del trànsit final.

Aquesta observació em porta a pensar que la gentrificació no és només un fenomen urbanístic; també ha arribat als sentiments. El sistema sembla aplicar una correcció gairebé quirúrgica perquè l’esfondrament personal que suposa una pèrdua no destorbi el flux del consum. No critico el sistema logístic, critico la despersonalització. Qualsevol mort en solitud i silenci, a l’estil de l’ancià de la tribu, posseeix una dignitat més gran que la correcció social que se’ns imposa per continuar morint sense molestar.

I si no en tenen prou amb aquest retrat, podria adreçar-los a una cantonada d’una rambla on la funerària conviu amb la tenda de queviures i la de calçat. Els asseguro que no fa yuyu, tot i que confesso que tampoc tinc ganes de passar-hi cada dia i que se m’obligui a recordar el que ens espera. Es tracta, senzillament, de defensar el dret de la mort i el dol tal com cadascú vol, buscant un espai que no ens obligui a triar entre la fredor d’un polígon o l’exposició pública de la vida urbana.

En definitiva, hauríem de reivindicar el dret de ser acomiadats en un entorn que disti molt d’aquesta pretesa pau que se’ns promet. Una pau de polígon i profilaxi que, sota la seva aparença ordenada, no és més que una forma d’allunyar-nos de la nostra pròpia humanitat perquè la nostra absència no sigui un destorb en l’engranatge dels altres, que, ja ho veuen, passa gairebé desapercebuda. Perquè ja ho diuen: llei de vida. No, llei de mort. 

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

L’institut-escola del Cap Salou començarà amb barracons

 

Després de gairebé vint anys de reivindicacions, el projecte per construir una escola al Cap Salou comença a fer els primers passos reals. El Departament d’Educació ha confirmat que aquest estiu s’iniciaran les primeres obres per posar en marxa el futur institut-escola del nucli, que actualment compta amb prop de 700 infants en edat escolar.

L’any 2009, l’Ajuntament ja va cedir uns terrenys municipals per aixecar el centre educatiu, però el projecte va ser descartat per la Generalitat el 2013. Una dècada més tard, el consistori va tornar a posar els solars a disposició del Govern de manera gratuïta, i el 2023 Educació va reprendre la iniciativa. Tot i això, han passat més de dos anys des d’aquell tràmit sense avenços visibles fins ara.

El futur centre, concebut com a institut-escola per cobrir l’etapa educativa dels 3 als 16 anys, s’ubicarà en una parcel·la de 12.000 metres quadrats situada entre l’avinguda del Pla de Maset i el carrer del Fonoll. La previsió és que comenci a funcionar inicialment amb mòduls prefabricats, mentre es construeix l’edifici definitiu, que encara no disposa de projecte, pressupost ni calendari concret.

Tot està encara força penjat

El primer curs està previst que s’iniciï amb dues línies d’I3, i que l’oferta de places vagi augmentant progressivament fins a completar totes les etapes d’educació infantil, primària i secundària.

Tot i que el compromís inicial del departament era començar l’activitat lectiva el curs 2026-27, a només un mes de l’inici de la preinscripció escolar, Educació admet que encara no hi ha un calendari definit. 

Actualment, el Departament d’Educació treballa en el projecte de fonamentació dels mòduls prefabricats, amb la intenció d’instal·lar-los a partir d’aquest estiu. Prèviament, però, caldrà urbanitzar i preparar els terrenys, un pas imprescindible per fer realitat una escola llargament esperada al Cap Salou. (Font: Diari de Tarragona).

De fora vindran que de casa ens trauran

 

La consultora EIDOS ha informat que el pròxim dissabte 14 de febrer, a les 11 del matí, organitzarà un debat per elaborar el pla d’acció per fomentar el sentiment de pertinença a Salou. La trobada tindrà lloc a la sala Europa de l’Ajuntament.

Segons ha explicat l’empresa, la sessió servirà per recollir aportacions i definir les línies mestres d’un projecte orientat a reforçar la vinculació de la ciutadania amb el municipi. Tot i això, la iniciativa ja ha generat sorpresa i recels en alguns sectors, que qüestionen que una consultora externa sigui l’encarregada d’impulsar un pla d’aquestes característiques sense un coneixement profund de la realitat social local.

Només cal mirar el cartell promocional de la trobada per constatar que no hi apareixen els col·lectius immigrants, malgrat que a Salou hi conviuen persones de més de cent nacionalitats diferents. Aquest fet evidencia la desconnexió d’EIDOS (i del mateix Ajuntament) amb la diversitat real del municipi.

L’Ajuntament va adjudicar a EIDOS un contracte de prop de 12.800 euros per fomentar el sentiment de pertinença a Salou. El contracte estableix que l’empresa ha de prestar un servei de suport tècnic orientat a reforçar la vinculació de la ciutadania amb el municipi.

EIDOS té la seva seu a Barcelona, i pel que es veu són els de fora els que han de venir a dir-nos com som els de Salou. Per cert, també són de fora els promotors municipals de la iniciativa, per molt que a cop de talonari es vulguin presentar més salouencs que ningú.

Tornen les curses de cavalls a Viola-seca

 

Les tradicionals curses de cavalls de Vila-seca, el Cos de Sant Antoni, se celebraran finalment demà passat, 8 de febrer, a les 12 del migdia, al circuit hípic del parc de la Torre d’en Dolça. L’Ajuntament ha reprogramat la jornada després de la suspensió per la pluja del cap de setmana de Festa Major, mantenint intacta la voluntat de preservar un dels actes més emblemàtics del calendari festiu del municipi. 

La diada concentrarà les curses en horari de migdia, amb inici previst a les 12 del migdia. El consistori ha confirmat que es manté el format habitual del Cos de Sant Antoni, amb tres proves de galop de cavalls pura sang anglesos sobre la pista d’arena del recinte hípic. 

Tres proves

En total, prendran part a la jornada 19 cavalls, repartits en tres curses amb diferents distàncies i dotacions econòmiques, seguint el reglament establert pel Joquei Club Espanyol i la Federació Catalana. 

El Cos combinarà l’ambient festiu de la Festa Major d’Hivern amb l’alt nivell competitiu que caracteritza aquesta cita, única al país per les seves característiques. 

Per cert, les cornades de Rossinant segur que fan tant de mal com les d’un brau.

El risc de tornar a Kellerman’s

 

Hi ha musicals que tenen la virtut d’emocionar-te només de sentir el primer acord, però que et deixen un regust amarg en sortir de la sala. No és un dolor emocional buscat pel guió, sinó el que provoca la decepció. Ja ho vam viure amb l’infame remake del 2017: un recordatori que la química no es pot fabricar en un laboratori de càsting i que hi ha clàssics que, si es toquen, és per elevar-los, no per desdibuixar-los.

Ara, l’anunci del retorn de Jennifer Grey com a Baby, quaranta anys després, ens torna a posar entre l’espasa i la paret. La pregunta és inevitable: realment té res a aportar, aquesta tornada al passat?

Dirty Dancing era un equilibri perfecte entre la innocència de la Frances Houseman i el carisma magnètic d’en Johnny Castle. Sense en Patrick Swayze, qualsevol intent de reprendre la història se sent com una coreografia a la qual li falta la base rítmica.

Esprémer la nostàlgia té un límit. En Johnny no era només un interès romàntic; era el catalitzador d’una transformació social i personal. Intentar justificar la seva absència o, encara pitjor, tractar de substituir aquesta energia, pot convertir el que hauria de ser un homenatge en un exercici de melancolia forçada. Val la pena forçar el retorn de la Baby si el Rei del Mambo ja no hi és per treure-la a ballar?

El perill d’aquests projectes és que confonen el llegat amb el fan service. No ens cal veure una Baby madura carregant una síndria o intentant recrear el salt perquè la taquilla respongui. Si aquesta seqüela vol aportar alguna cosa real, hauria de centrar-se en el fet que va quedar d’aquella jove idealista després que els llums del saló s’apaguessin als anys seixanta.

Si la proposta és només un viatge nostàlgic de final de curs, correm el risc de fer malbé un record que era, fins ara, intocable. La mostra més gran de respecte cap a una obra mestra és acceptar que el temps ha passat.

A vegades, no deixar que ningú “posi la Baby en un racó” significa també deixar-la tranquil·la al seu lloc dins la nostra memòria. Perquè un Kellerman’s sense la presència d’en Johnny Castle corre el perill de ser, simplement, un hotel buit ple d’ecos que ja no ens pertanyen.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

L’eclipsi total del 12 d’agost genera una allau de reserves turístiques

 

El pròxim 12 d’agost, la meitat nord de la península Ibèrica viurà una cita històrica amb la Lluna i el Sol. Tindrà lloc un eclipsi solar total, el primer visible en aquesta zona des de fa més d’un segle.

Començarà a Galícia cap a les 19.31 hores, a la província de la Corunya. El seu punt màxim es podrà observar a les 20.28 hores i conclourà a les 21.22 hores. L’últim indret on arribarà seran les Illes Balears. A Palma començarà a les 19.32 hores, assolirà el màxim a les 20.31 hores i finalitzarà a les 20.49 hores. A la meitat sud també serà visible, però de manera parcial.

La singularitat d’aquest esdeveniment ha provocat una allau de reserves hoteleres a les zones rurals del nord d’Espanya, un fenomen que el sector de l’hostaleria celebra, però que els moviments pel dret a l’habitatge afronten amb preocupació.

Fenomen extraordinari

Es tracta d’un esdeveniment extraordinari. L’última vegada que la península Ibèrica va observar un eclipsi total de Sol va ser l’any 1912. A les Canàries, però, l’últim es va poder veure el 1959. Aquest eclipsi es veurà de manera total a Lleida i Tarragona.

La raó per la qual aquests fenòmens es produeixen és la confluència de diversos factors que, tot i que es poden calcular matemàticament, rarament coincideixen. L’òrbita lunar al voltant de la Terra està inclinada cinc graus respecte de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Això fa que el satèl·lit passi per sobre o per sota la major part de les vegades. A més, quan es dona aquesta alineació dels astres, també ha de coincidir que sigui visible des d’un punt geogràfic determinat.

En venen dos més

En el cas que ens ocupa, aquestes coincidències no s’han produït des de fa un segle. Així i tot, aquest serà el primer de tres anys consecutius en què es podrà observar un eclipsi solar. L’any 2027 tindrà lloc un altre esdeveniment de característiques similars, el 2 d’agost, visible totalment des del sud (Cadis, Ceuta, Màlaga i Melilla).

El 26 de gener de 2028 n’hi haurà un de nou, però no serà total, sinó anul·lar. En aquest cas, la Lluna es trobarà més lluny de l’òrbita de la Terra, de manera que el seu disc serà més petit que el solar. Això deixarà visible un anell de llum al voltant de la vora. De fet, aquest tipus d’eclipsi ja es va poder veure des de la península el 3 d’octubre de 2005.

A la Fira Internacional de Turisme de Madrid (Fitur), l’eclipsi total ha tingut un paper protagonista en el disseny i els continguts de l’estand de Turespaña.

Es disparen les cerques d’allotjaments

Segons dades d’Airbnb, les cerques d’allotjaments en municipis situats al llarg del recorregut de l’eclipsi han augmentat fins a un 830%. “S’espera que milers de visitants, tant nacionals com internacionals, es desplacin a algunes de les zones rurals amb menys habitants del país”, assegura la companyia.

El perill és que habitatges destinats a viure passin a ser allotjaments turístics, que es multipliquin les reserves a qualsevol preu i que els veïns de tot l’any quedin en segon pla. El problema no és que vingui gent, sinó com es gestionarà aquesta arribada, apunten fonts del sector, especialment tenint en compte que l’eclipsi coincidirà amb el període vacacional d’agost (temporada alta).

La Generalitat preveu un elevat volum de desplaçaments cap a les comarques del sud, especialment les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. Per aquest motiu, la consellera de Recerca i Universitats, Núria Montserrat, ha mantingut reunions prèvies amb els alcaldes de Cambrils i Vila-seca per abordar la situació. (Font: Público).

Omplir-se la boca: nova modalitat de turisme esportiu

 

En l’últim ple de l’Ajuntament de Salou, celebrat el passat 28 de gener, el portaveu d’USAP, Ignacio Durán, va preguntar a l’alcalde, Pere Granados (PSC), “quins resultats reals i mesurables” ha tingut la seva política de desestacionalització turística en l’àmbit esportiu. Durán li va recordar que l’any 2023, i novament el passat mes de gener, l’alcalde va vendre a Fitur (la Fira Internacional de Turisme de Madrid) el municipi com a destinació esportiva. El portaveu d’USAP plantejava la pregunta perquè “ara com ara continuem trobant-nos amb hotels tancats fora de la temporada alta”.

A l’alcalde no li va agradar gens la interpel·lació i va respondre amb el seu to alliçonador habitual: “A veure, senyor Durán, per aclarir-li, jo no vaig presentar a Fitur Salou com a destinació esportiva. Vostè està equivocat. Jo vaig participar en una taula rodona juntament amb representants del Govern d’Aragó, representants del Govern de Canàries, i l’únic municipi d’Espanya que hi havia era jo, perquè Fitur Export em convida perquè Salou expliqui quin és el seu model turístic de turisme esportiu”.

L’alcalde més buscat al món

Per afegir: “I li diré més: representants de turisme de diversos països, en concret de Cartagena d’Índies, de Colòmbia, van voler contactar amb mi, i vam estar parlant perquè els expliqués el model, perquè hi estaven interessats. Per tant, aquesta és la realitat. Nosaltres vam presentar fa ja anys, a Madrid, sí, fa anys, Salou Destinació Esportiva, i li puc dir que hem aconseguit situar Salou com un referent del turisme esportiu, no només a Catalunya, a Espanya, sinó també internacionalment”.

“I vostè, la pregunta que fa, ja l’hi dic jo: el turisme esportiu ens aporta més de dos-cents mil esportistes que venen a Salou a practicar esport des del punt de vista turístic. Per tant, aquesta és una xifra contrastable. I li diré més, fixi’s que l’esport, el turisme esportiu, no es fa als mesos d’estiu, amb la qual cosa, és clar que ajuda a la desestacionalització, i molt”.

L’art de fugir d’estudi

En resum, que Granados no va respondre la pregunta de Durán i, en lloc d’això, es va centrar en l’autobombo, lluny de la concisió i la claredat que exigeix a les intervencions de l’oposició.

Granados també oblida que aquesta Fitur sí que es va promocionar Salou com a destinació esportiva. Prova d’això és que a la fira es va presentar la marca Salou Sport, amb l’objectiu de situar el municipi “al centre del mapa esportiu nacional i internacional”.

És cert que el turisme esportiu contribueix a la desestacionalització. Però aquest turisme esportiu el porta qui realment se’n preocupa: els inversors privats, que són els que fan negoci (i molt rendible) amb els seus visitants.

La resta és voler posar-se medalles que no toquen.

Diversitat poc diversa

 

L’Ajuntament de Salou ha impulsat una campanya institucional per fomentar el sentiment de pertinença al municipi. Sota lemes amables i missatges aparentment inclusius, es reivindica que tots som iguals, malgrat el gran nombre de nacionalitats que conviuen a la ciutat, i que els serveis públics treballen per garantir una bona convivència social.

Sobre el paper, la iniciativa és positiva. En una ciutat turística, diversa i complexa com Salou, reforçar els vincles comunitaris i el respecte mutu és una necessitat real. El problema, però, no és el discurs. És la imatge que l’acompanya.

Les fotografies utilitzades en la campanya mostren famílies, parelles i persones somrients, en escenes curosament escollides. Tanmateix, aquesta suposada diversitat té uns límits molt clars: perfils majoritàriament blancs, entorns acomodats, absència gairebé total de col·lectius migrants i racialitzats que formen part essencial del teixit social del municipi.

Resulta especialment cridaner que no hi aparegui, per exemple, el col·lectiu senegalès, un dels més nombrosos i visibles a Salou. Com si no tinguessin dret a sortir a la fotografia oficial. O llatins, la presència dels quals és també força significativa a la capital de la Costa Daurada.

Així, mentre el relat institucional proclama pluralitat, la comunicació visual construeix una realitat filtrada, amable i parcial. Una diversitat de boutique que no incomoda, que no qüestiona, que encaixa amb la imatge idíl·lica que es vol projectar, però que no reflecteix la diversitat real del municipi.

Quan una administració parla d’inclusió, però evita mostrar determinats col·lectius, està enviant un missatge implícit: formes part de la ciutat, sí, però no prou per a representar-la. Hi ets, però no comptes del tot.

Això alimenta la desconnexió entre discurs i realitat, debilita la credibilitat institucional i genera frustració entre aquells veïns i veïnes que no es veuen reflectits en el relat oficial. La pertinença no es construeix amb eslògans, sinó amb reconeixement real.

Si Salou vol ser una ciutat cohesionada, ha de començar per mirar-se tal com és. Amb totes les seves cares, colors, accents i trajectòries. Sense maquillatge. Sense exclusions subtils. Sense por de mostrar la seva diversitat autèntica.