Mai
no vaig pensar a muntar una escola de dansa. No era el meu objectiu
i, tanmateix, l’any 1994 pràcticament vaig abandonar una posició
professional a Barcelona per instal·lar-me a Salou: una ciutat àrida
pel que fa a la dansa, on dues predecessores no havien aconseguit
mantenir les seves escoles i on l’espectacle cultural es limitava,
en gran manera, a les festivitats locals, sense representació dels
seus propis ciutadans.
M’hi
vaig quedar per una relació sentimental i hi vaig romandre durant
vuit anys. Vaig abandonar els focus, la carretera... i una
credibilitat guanyada a pols.
El
primer dia que vaig obrir la meva escola, va venir un pare, de cognom
R., a dir-me que les ballarines érem putes. És clar: ell havia
passat per la presó precisament per traficar amb dones.
Així
va començar la meva tasca. Ensenyar nenes que arribaven amb
motxilles molt feridores: una amb un pare alcohòlic; una altra, amb
un pare maltractador; la nena grassa; aquella que, segons deien, “és
un ànec marejat”; la que patia bullying a l’escola i es quedava
enganxada al fons de l’aula... I també la mare que tot ho
criticava per costum i les que més em donaven suport.
Perquè,
en el fons, elles sabien que, a més de sopa de Carol per sopar,
igual que passava a l’acadèmia de ballet de Sant Martí, a
Barcelona, als anys vuitanta, elles mateixes desitjaven formar part
d’aquella il·lusió. Eren genials i les adoro.
Era
una tasca de neteja anímica que no es resumia a ensenyar passos de
dansa ni a imposar una disciplina frustrant. Es deia objectiu i
felicitat.
Mai
no vaig tenir les de davant ni les de darrere: a totes els vaig donar
el protagonisme que mereixien, amb la finalitat de potenciar tant
l’amor propi com la seguretat per enfrontar-se a la vida.
Pel
que fa a l’Església, el rector no va tenir l’amabilitat de
modificar els dies de catequesi, tot i que els mateixos pares li ho
havien demanat. Només es tractava de canviar un dels dies perquè
quinze alumnes no haguessin de deixar la dansa per la coincidència
d’horaris.
Perquè,
com diu l’Eclesiastès: “Tot té el seu moment, i cada cosa té
el seu temps sota el cel”. “Temps de plorar, temps de riure;
temps de fer dol, temps de ballar”.
En
aquell temps vaig portar a Salou set ballarins professionals d’alt
nivell per treballar en més de trenta hotels i càmpings. Entre
ells, un coreògraf i una coreògrafa en actiu que avui treballen
arreu del món. També vaig portar un company que actualment dirigeix
una escola.
Vaig
portar algunes de les primeres artistes de music-hall i commercial
dance formades amb mi a TVE, juntament amb el president d’ARTE i
ARC, Ricardo Ardévol fill, i a Barcelona, per a la primera gala dels
Premis ARC. Eren alumnes meves, ciutadanes de Salou, Reus i
Tarragona, i van ser les primeres artistes locals a treballar a la
Costa Daurada. A més, van formar part de la Big Band Cotton Club,
dirigida per J. Barceló.
Vaig
crear i dirigir diverses edicions de DANSA-LOU, la carrossa del
Patronat de Turisme per al Cos Blanc, espectacles solidaris per a la
Lliga contra el Càncer, actuacions per a les Nits Daurades, el
Christmas Show per al Parc de Nadal i l’IMSERSO, a més de molts
altres esdeveniments.
Quan
vaig comprendre que l’àmbit hoteler no milloraria les condicions
dels artistes locals —mentre s’oferien sous triplicats als
acabats d’arribar— em vaig apartar d’aquell circuit i vaig
crear el primer show de sirenes d’aquest país i el segon del món,
en un parc aquàtic.
La
relació sentimental per la qual m’havia quedat es va acabar. Vaig
passar una mala etapa emocional, completament sola, i em vaig
enterrar en vida. L’ensenyament, a més, no era suficient per a mi
com a trajecte ni com a finalitat. Els alumnes venen i se’n van.
Els ballarins també. I jo havia après, des dels vint anys, que
sense aquest trànsit no hi ha experiència ni futur. Jo mateixa
necessitava moure’m, sortir.
Cal
ballar amb els altres, guanyar-se el dret de trepitjar un escenari i
fer d’aquella presència un motiu d’identitat i compromís.
Ningú
no balla per a quatre parets. Es balla per a un mateix, sí, però
també per mostrar allò que tant costa integrar en una vida ja prou
complicada. Es pot fer per afició, però amb ànima de professional.
Per
això, quan va arribar el moment, vaig marxar a Turquia.
Hi
va haver —quin cinisme— un cap de premsa de l’Ajuntament que em
va dir una vegada que estar a Salou havia fet possible que jo fes el
salt a MNG Holding.
Només
que hi ha un petit detall.
Quan
vaig arribar a Salou, amb trenta anys acabats de fer, venia d’haver
tingut el meu propi ballet a TV3, de treballar amb ERA Producciones i
d’haver passat tres temporades al restaurant-espectacle Galas. A
més d’una vida professional iniciada als quinze anys, durant la
qual havia estat ballarina, capitana de ballet i coreògrafa.
Això
no és un CV. És amor a la professió, a les persones i a Salou.
Fa
molt que no quedo amb els meus artistes. Els de Barcelona, els de
Madrid... Les relacions s’apaguen amb el temps i la distància. Amb
alguns, fins i tot, ja no tenim res en comú. Però tot allò que vam
viure, tan durament com alegrement, als anys vuitanta i noranta, va
fer possible transmetre a diverses generacions l’únic que queda:
honestedat i ofici. Sense necessitat d’un reel ni d’exposar-se
contínuament a les xarxes per demostrar absolutament res.
I
em passa el següent: dels meus turcs, dels meus romanesos, dels meus
búlgars, dels meus russos, brasilers i ucraïnesos; dels meus
catalans i dels meus salouencs, en parlo jo. Perquè he viscut i
compartit amb ells processos que, en molts casos, han format part de
l’experiència necessària per arribar a ser qui són.
I
del que ha perdut Salou també en parlo amb coneixement, per respecte
a les persones que em van acollir i per menyspreu cap als qui em
volen fer callar.
En
quedarà constància escrita, perquè la veritat, i no el temps,
posarà les coses al seu lloc.
Beneeixo
el meu pas per Salou i ningú no em discutirà com l’he estimat ni
la importància que ha tingut a la meva vida.
Quan
Salou es va presentar per primera vegada en un certamen extern, FES
DANSA Barcelona, hi vaig portar les meves alumnes. No vam portar
trofeus, diplomes ni medalles. No era un esdeveniment competitiu. El
premi per a Salou eren elles.
El
material audiovisual que conservo és al meu canal, per a les meves
alumnes, alumnes i les seves famílies. Aleshores no hi havia mòbils:
els vídeos els gravava jo mentre treballava i fins i tot els pagava
en els esdeveniments.
Aquí,
un exemple: Memory
Book: https://www.youtube.com/watch?v=NCmE84xUGsQ
PD:
la meva mare, Pilar Pijuán, va vestir aquestes estimades alumnes,
tal com m’havia vestit a mi quan estudiava i també per a les meves
produccions.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
