Hi ha artistes que, d’alguna
manera, t’atrapen. L’actor no és el personatge, però el
personatge sí que et recorda l’actor. Això és el que m’ha
passat amb la gran actriu italiana Monica Guerritore a través de la
sèrie Inganno, en què encarna una dona de 60 anys que té un romanç
amb un home més jove.
El
que passa no és nou: incredulitat, tabú i escàndol. Perquè
vostès, senyors, sí que poden sortir amb una dona que els porta 20
anys i no passa res. Ah, bé, sí… La sospita plana sobre el poder
o els diners, fins i tot sobre l’existència d’una figura
paterna, només que, en general, una dona no s’allita amb el seu
pare.
Monica
ha portat aquest personatge més enllà de la seva feina i és normal
que li preguntin què ha sentit durant el rodatge. Imagineu-vos-ho:
tot. La mirada de la càmera és també la del jove, la de la mare,
la de l’avi… a les seves cases. Ha donat molt a parlar. I sabeu
què? He entès perfectament aquestes reserves morals d’una
societat que no veu més enllà de les seves pròpies idees.
Reconec
que, quan era jove, no m’interessaven els homes més joves. Aquesta
és una broma de la vida, perquè, en un moment donat, sí que he
pogut sentir atracció per algú més jove que jo. I, com molt bé em
va dir algú: “No vull desitjar allò que no puc tenir”. O sí,
si puc i vull.
Les
reflexions de Monica han calat en la societat italiana i han obert
una conversa quotidiana: què passa amb la dona quan ja ha estat mare
o àvia? Qui determina què ha de sentir o expressar lliurement en
públic, i per què? Per què el prejudici frena un possible amor
quan es jutja com si la seva única raó de ser fos formar una
família, com si es tractés exclusivament d’una projecció de
futur? On queda allò de viure el moment, i per què hem de construir
la nostra vida en funció dels altres, siguin amants o familiars?
Hi
ha amors, tants que els grecs ja es van dedicar a posar-los
etiquetes. I d’això es tracta ara: etiquetes noves per a vestits
vells.
Hi
ha amors d’un dia, d’un mes, d’un any… Admiro els qui creuen
en l’amor únic del cigne. La vida m’ha demostrat que fins i tot
l’amor més intens es transforma i pot tenir data de caducitat.
Escoltin, si s’agraden, si s’estimen… qui té dret a
ficar-s’hi?
No
tots pensem en l’amor per fundar una família. Alguns vam decidir
ja de joves que no volíem parella si això havia de suposar un
segrest de les nostres llibertats i decisions vitals. Per motius
professionals. Per independència personal.
D’altra
banda, m’alegra saber que la senyora Guerritore, que està
esplèndida i ha passat per una quimioteràpia, participa a Ballando
con le stelle, a la RAI.
Avui,
com que no interactuo a les xarxes, he comès l’error de
comentar-hi en defensa seva davant dels qui qüestionen si balla o
no. I sí que balla, al seu nivell. Hi ha una gran diferència que no
hem d’oblidar quan ens posem tan crítics com jo mateixa: la que
existeix entre el ballarí, per molt nivell que tingui, i l’artista
que balla.
Deia
que havia estat un error perquè ara tinc una ocupació a temps
parcial: respondre a Facebook tant als qui em donen la raó com als
qui continuen qüestionant les seves capacitats de manera
insignificant o acarnissant-s’hi d’una manera desaforada.
Per
a mi, la crítica constructiva és més aviat un mite o, com a molt,
un acte de generositat professional que practico en comptades
ocasions, perquè, si no, es converteix en un consell no sol·licitat.
Tinc clar que tothom opina i que, per molt legítim que sigui el dret
a expressar-se, alguns també poden abocar la seva frustració o
enveja en els comentaris. La meva feina m’obliga a acceptar totes
les opinions; després decideixo quines sumen.
Es
pot criticar Monica pel que no domina i, mira, jo voto per ella.
Sense llàstima, sense biaix. Voto des de la meva perspectiva
professional, sabent que tots els concursants tenen les seves
inseguretats, els seus egos i les seves capacitats. I, sobretot, voto
perquè té més de 60 anys i el coratge d’exposar-se davant de
milions de persones amb un repte.
Brava,
Monica, per portar a l’actualitat les dones que desapareixen i per
ballar a la seva manera, però amb l’ànima d’una estrella de
l’escena, al capdavall.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.