Salou no és Benidorm (ni volem que ho sigui)

 

La impossibilitat de construir la torre de dotze plantes prevista al nou Eix Cívic al costat de la Torre Vella no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, un senyal d’alarma sobre el rumb que està prenent el model de ciutat impulsat des de l’Ajuntament de Salou.

El Govern central ha estat clar: la normativa vigent impedeix aixecar edificis d’aquesta altura a menys de 500 metres de la platja pel seu impacte visual i territorial. Una regulació coneguda, consolidada i fàcilment consultable. Per això sorprèn —i preocupa— que el consistori hagi impulsat un projecte d’aquestes característiques sense tenir en compte aquest marc legal.

No es tracta d’un simple error tècnic. És un símptoma d’una manera de governar basada més en l’anunci grandiloqüent que en la planificació rigorosa. Es presenta un projecte espectacular, es ven com a símbol de modernitat i tarannà social, i després es descobreix que no és viable. Mentrestant, es genera confusió, expectatives irreals i una sensació d’improvisació permanent.

Construir cap amunt

Més inquietant encara és el missatge que s’amaga darrere d’aquesta proposta: la voluntat de continuar creixent cap amunt quan ja no es pot créixer cap als costats. Convertir Salou en una ciutat de torres no és sinònim de progrés. Al contrari, amenaça de diluir-ne la identitat, saturar-ne els serveis i degradar-ne el paisatge urbà.

La comparació amb Benidorm no és gratuïta. Allà, el model vertical va respondre a una lògica turística concreta, en un context històric i territorial molt diferent. Pretendre replicar-lo a Salou, sense un debat profund i sense consens social, és una aposta arriscada que pot hipotecar el futur del municipi potser per sempre.

Salou necessita més qualitat urbana, no més formigó. Més espais públics, no més ombres polítiques. Més planificació sostenible, no més projectes inflats que xoquen amb la realitat normativa.

Oportunitat única

La Torre Vella, símbol històric del municipi, mereix un entorn respectuós i coherent, no convertir-se en el teló de fons d’un experiment urbanístic fallit. L’Eix Cívic hauria de ser una oportunitat per cosir la ciutat, millorar la mobilitat i guanyar espais per a la ciutadania, no per alimentar somnis de grandesa vertical.

Aquest episodi hauria de servir de lliçó. Governar una ciutat turística madura exigeix rigor, coneixement tècnic i visió a llarg termini. No n’hi ha prou amb voler deixar empremta. Cal saber on es trepitja.

Perquè Salou no necessita assemblar-se a ningú. I encara menys a costa de perdre’s a si mateixa.

Klein aparta Mar España de Recursos Humans

 

La regidora de Recursos Humans de l’Ajuntament de Cambrils, Mar España, ha estat apartada del càrrec per l’alcalde, Oliver Klein, que passa a assumir ara aquestes competències. El cessament arriba després de setmanes de forta tensió interna al departament, amb crítiques sindicals pel col·lapse del servei i una petició explícita de dimissió per part de la representació dels treballadors.

La sortida de Mar España de l’àrea de Recursos Humans s’ha acordat amb el govern local (en el qual també són PSC i PP) i s’ha presentat públicament com una decisió consensuada. España mantindrà l’acta de regidora i la resta de responsabilitats de l’equip de govern (Serveis Jurídics, Nova Ciutadania i Benestar Social). 

Klein assumirà personalment les competències de Recursos Humans, amb l’objectiu de pilotar la reestructuració del departament i respondre a les demandes de la plantilla municipal. 

Pressió sindical i col·lapse del servei

Els sindicats de l’Ajuntament, amb el CSIF al capdavant, havien denunciat un “col·lapse estructural” del departament de Recursos Humans, que afectava tant les condicions laborals de la plantilla com la qualitat del servei a la ciutadania. 

Els sindicats reclamaven “la dimissió o cessament immediat” de Mar España per la seva “manca de lideratge” i exigien mesures urgents per revertir la situació. 

Klein també ha assumit recentment les competències del servei de taxi al municipi, atès que el regidor de Mobilitat, Antonio Martínez (també de l’NMC, el partit de Klein) és taxista i desenvolupava un càrrec incompatible. 

Reguant: l’ofici que ens sobra

 

En un país que confon l’avantguarda amb un pollastre desplomat davant d’una càmera, el nom de Ricard Reguant cou. Cou perquè té ofici, perquè té memòria i perquè ha comès el pecat imperdonable en la nostra escena: el treball dur, l’exploració de la fórmula més adequada i l’èxit sense permís de l’establishment.

Reguant és molt més que un director de teatre, televisió i cine. És un pioner del teatre musical a Catalunya, sense entrar en comparacions amb altres col·legues d’èpoques properes. Malgrat tot, el seu nom ha deixat de sonar en el panorama espanyol i, com tot profeta a la seva terra, compta amb un reconeixement que va molt més enllà de la nostra petita frontera escènica —per no dir intel·lectual—.

Vaig tenir la sort de ser convidada a alguns dels seus assajos i obres als anys noranta; avui, aquesta proximitat física ha estat suplantada per les xarxes socials. En un moment puntual, vaig ser crítica amb un parell de les seves obres, però allò acusava la curtesa de mires de certs productors o mercaders de l’entreteniment sense sensibilitat artística que ni tan sols eren dramaturgs, i no la falta de perspectiva de l’autor.

Reguant ha estrenat peces originals i importades, aconseguint una cosa que pocs tenen: el reconeixement i l’afecte dels actors. Aquests mateixos actors que, en termes de crítica i competitivitat, a vegades són com els ballarins amb els coreògrafs: creuen que ells, els qui no s’arrisquen, ho farien millor. O, per dir-ho suau, d’una altra manera.

Ha donat moltes oportunitats a talents que ha portat a la cartellera. A mi també em va obrir una porta amb aquesta generositat de qui no tem la competència —perquè no ho he estat mai—; un gest de company sense factura posterior, encara que mai hàgim treballat plegats. Recordo aquelles converses al Cafè Leonés, en plena avinguda del Paral·lel. Allà, entre cafès i anècdotes, la paraula va posar cadascú al seu lloc, sense necessitat de confrontacions ni hipocresies.

Però no vinc a parlar només del seu èxit en els escenaris internacionals, sinó d’una obra literària completa que recull la seva devoció i una acurada documentació sobre els musicals. Un compendi excel·lent, segons admiradors i col·legues.

Recordo el dia en què un parell d’artistes dedicats a aquesta performance tan intangible es van revoltar contra mi amb una barreja de catalanitat postmoderna i despectiva quan vaig elogiar el talent de Reguant per seleccionar cares noves i donar-los la seva primera oportunitat en una cartellera. M’ho rebatia algú el sentit estètic del qual consistia a aplaudir un artista que posava un pollastre de supermercat davant la càmera i li enganxava plomes.

Un acte de resurrecció sense cap sentit que em va semblar tan repulsiu com desmerèixer qui suma i no resta. Menysprear l’enorme font d’experiència de Reguant és no entendre la seva passió escènica. És un guerrer que ha sabut entomar les traïcions i punyalades per l’esquena amb la dignitat de qui les pot rebatre amb els fets que la Història mai li podrà negar.

La seva enciclopèdia del musical és una obra que als Estats Units o a Anglaterra seria el cànon acadèmic per excel·lència; un màster de lectura obligada a les universitats on l’art dramàtic és una disciplina sagrada. La seva figura ocuparia el lloc necessari en aquesta cultura col·lectiva que preserva els seus talents amb el respecte que es mereixen.

Reguant és l’exemple clar de com Catalunya i Espanya tracten tot aquell que s’atreveix a trencar el cordó sanitari del gruix, del munt i de la falta d’iniciativa. Jo, com a persona que estima l’escenari —que no tots els estils— i que encara s’emociona visiblement, fins i tot amb llàgrimes, davant la feina ben feta, em poso en mode altaveu per donar suport a aquesta fita en la seva carrera.

Desitjo que la seva autoria no sigui només una anècdota per als coneguts, sinó una realitat digna d’estudi i d’aplaudiment. L’obra, de quatre volums, Historia del Musical Around the World, no és barata; l’art autèntic no ho és mai.

A hores d’ara, només em mou aquesta justícia poètica que amb l’edat no s’estova, només s’assenta. És obvi que Reguant ha sumat i, com a tal, mereix el reconeixement d’un sector que sovint s’oblida dels qui van deixar empremta, per després desfer-se en homenatges quan l’artista ja no hi és per gaudir-ne.

Seria un error garrafal que les institucions del nostre Patrimoni Cultural no guardessin sota bon record aquest llegat, de la mateixa manera que el llibre del periodista i crític teatral Marcos Muñoz, Broadwayrriors, publicat fa uns anys. És la mostra que el Broadway de Nova York no només viu de franquícies a Madrid; comptem amb autors de pes que sí que ens podem permetre.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Francisco Javier Nieto Latorre

 

Ens ha deixat Francisco Javier Nieto Latorre, de 53 anys. 

La cerimònia de comiat se celebrarà avui, dimecres 4 de febrer, a les cinc de la tarda a la sala del cementiri de Vila-seca.

La plaça de la Torre Vella serà l’epicentre de l’Eix Cívic

 

A poc a poc, amb comptagotes, es comencen a saber més dades del projecte d’Eix Cívic, que amb tres quilòmetres de llargada ha de discórrer per l’antiga via ferroviària de Salou des del càmping Sangulí fins a PortAventura.

En total, s’urbanitzaran 65.000 metres quadrats de superfície. El termini d’execució previst és de dos anys, i les obres costaran 14,24 milions d’euros. La previsió és que els treballs comencin a finals d’any i acabin el 2028.

L’Eix Cívic incorporarà el tramvia del Camp de Tarragona entre Cambrils i Vila-seca en una primera fase.

El punt central del projecte serà una nova plaça a l’altura de la Torre Vella. Segons l’Ajuntament, aquest indret serà la columna vertebral del projecte, amb graderies, punts d’ombra i punts de trobada. Sota la plaça de Torre Vella, a més, s’hi construirà un nou aparcament subterrani.

Una de les novetats del projecte era, inicialment, un gran bloc de dotze pisos de protecció oficial que havia de definir la silueta urbana salouenca. El consistori haurà de rebaixar l’edificació, previsiblement a nou pisos, a causa de les restriccions del Ministeri d’Habitatge sobre els edificis pantalla, limitats a 500 metres del mar. (Font: Diari Més).

A Toledo no volen la publicitat de Salou al bus municipal

 

La publicitat de Salou en els autobusos de Madrid està provocant enrenou. Si més no, a Toledo, on l’oposició del PSOE a l’Ajuntament de la ciutat la considera inapropiada en un vehicle municipal.  

El grup socialista acusa el govern municipal de fer una gestió “poc professional i irresponsable” per permetre que el bus turístic de Toledo vagi retolat amb publicitat de la capital de la Costa Daurada i de Madrid.

Argumenta que una concessió municipal hauria de prioritzar la promoció de Toledo i veu inadequat que es facin anuncis d’altres destinacions en aquests vehicles. 

El regidor de Turisme, José Manuel Velasco (PP), diu que és una situació temporal: la nova concessionària està fent fabricar dos autobusos nous per a Toledo i, mentrestant, opera amb vehicles de Big Bus que ja duen contractada aquesta publicitat. 

Afegeix que, un cop arribin els nous busos, també podran anunciar altres ciutats, igual que Toledo es publicitarà en autobusos turístics de destinacions estrangeres i espanyoles, tal com obliga el plec de condicions. 

Salou té contractada una campanya de promoció a Madrid a través d’un autobús turístic de Big Bus, que serveix també de suport per a aquesta imatge que ara es veu a Toledo. (Font: El Español).

Cambrils s’apunta al ‘golferio’

 

Cambrils ha participat en la fira Golfmesse de Zúric amb l’objectiu de presentar una proposta integrada de destinació: golf, allotjament i serveis de qualitat, i una completa oferta complementària marcada especialment per la gastronomia. La promoció s’ha fet des de l’estand de Turespaña amb un taulell propi, juntament amb l’Associació Golf Costa Daurada, el club Infinitum.

La Golfmesse s’ha consolidat en els darrers anys com un dels punts de trobada més rellevants del golf a Suïssa i que s’ha celebrat en paral·lel a la gran fira turística FESPO, al recinte de Messe Zürich. 

Gran poder adquisitiu

La participació de Cambrils en aquest certamen respon a una estratègia clara: el mercat suís té un perfil de viatger amb alta capacitat de despesa i una demanda sòlida d’escapades esportives, especialment quan combinen golf amb experiències de destinació (gastronomia, clima i tranquil·litat). 

En una fira que es defineix com “el punt de trobada” de l’escena golfística suïssa i que concentra ofertes de viatge, assessorament expert i novetats d’equipament, la presència permet posicionar Cambrils com a destinació de golf dintre de l’oferta de la resta de l’Estat. (Font: Ràdio Cambrils).

Del Paral·lel i rodalies

 

A diferència d’altres companyes que, després d’assentar-se a Madrid, han esborrat literalment el seu pas pel Paral·lel de les seves biografies, jo el conservo com una escola de professió i de vida. No només no me n’amago, sinó que el dignifico amb cada anècdota, personal o col·lectiva, tal com he plasmat en el meu llibre. Va ser un inici, però mai vaig arribar per quedar-me; de la mateixa manera que passa amb les experiències laborals, els companys o fins i tot les ciutats on he viscut, jo hi estava de pas. Un pas nutritiu i bàsic, però un més.

L’última vegada que vaig treballar al Paral·lel com a coreògrafa —amb els germans Calatrava i ERA Produccions a l’Arnau— el deteriorament de la gran avinguda ja era notable. Més tard vaig tornar a Scenic amb les meves ballarines de Salou, Reus i Tarragona, Carol & Co., per inaugurar la I Gala dels Premis ARC amb TVE; i després va venir aquella festa de Rambleros i del mateix Paral·lel cap al 2010.

No estem per laments, però observo amb escepticisme la realitat de la zona. Recordo la reobertura d’El Molino, on només vaig entrar una vegada —quan era encara aquell local amb tradició que es va perdre per sempre— per veure Núria Feliu amb el meu estimat Javier de Campos. També vaig estar a la Sala Apolo amb les meves noies, Les Girls de Cambrils, i el desaparegut cantant Ferran Sinatra. Allà, un artista septuagenari va intentar seduir les joves i es va emportar un parell de desencisos. Ja ho sabeu: el conqueridor de vodevil mai desisteix, només es transforma en quelcom patètic.

Lamentablement, el temps m’ha donat la raó. L’any passat vaig dinar en aquell local emblemàtic ple de fotografies d’artistes, un “vaig ser aquí” que constitueix l’essència del lloc. I, tot i que valoro cada vida allí retratada, vaig sentir una desafecció tremenda. A quaranta anys vista, un no torna al parvulari ni a l’institut a reviure; s’hi torna per entendre el camí recorregut.

El Paral·lel, com a regnat, va acabar fa dècades amb una agonia constatable. Mai va ser el Broadway espanyol, com pretenia aquell il·luminat i avesat comerciant de fantasia anomenat Colsada. La seva empresa modèlica no va ser més que una maquinària d’estafar cotitzacions i saltar-se infamement convenis; un niu d’encobriment d’assetjadors on sempre s’amenaçava d’agafar el telèfon per enterrar la carrera dels artistes a Barcelona. Així qualsevol és empresari: perdent bosses de diamants a la seva mort i deixant pàrquings i propietats immobiliàries per repartir en herència. Potser a mi i als meus companys ens correspondria una part d’aquell patrimoni, però la llei prescriu sovint a favor dels poderosos. Com que és de casa bona ser agraït, puntualitzo que la meva estrena com a coreògrafa va ser a la casa: sense cobrar, però, al cap i a la fi, signant l’espectacle, on vaig coincidir amb l’eurovisiva Salomé, Antonio Amaya i Rafael Conde. Efectivament, ja no sento res, i aquest tipus d’alliberament és un signe d’evolució. L’Apol·lo, l’Arnau i el Victòria ja no són els que vaig conèixer. Aquesta pàgina ja s’ha passat.

Perquè allà vam riure i plorar, vam passar fred a l’hivern i calor a l’estiu. Vam amagar els nostres idil·lis i vam destrossar el cos dormint en autocars. Allà ens van donar una identitat laboral i una mínima estabilitat —sempre que no et fiquessis en embolics—, però també ens van prendre massa hores no retribuïdes, sense dret a baixa per malaltia o lesió, obligant-nos a viatjar en dies lliures (cosa prohibida per llei) i sense cotitzar per la nostra categoria corresponent.

Al Paral·lel i a la professió li vam donar molt més del que mai ens van retornar en justícia. Tanmateix, jo no me’n penedeixo; ho entenc com una fase d’aquesta capacitació professional que no consta en els títols oficials ni es llegeix entre les línies d’una biografia convencional. És, simplement, el mestratge de la vida.

El que és pràctic és acceptar-ho; el que és romàntic, guardar-ho en un racó de la nostra història particular. I així serà, ja que les velles glòries ni facturen ni generen res més que oblit, i em nego a sentir llàstima. Serveixi aquest petit testimoni abans de dir-li adeu a aquest llast cultural que la ciutat de Barcelona no ha sabut valorar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Frases memorables

 

La nostra Festa Major és molt més que uns dies de celebració. És retrobament, convivència i orgull d’un poble, orgull de Salou. És el moment de sortir al carrer per compartir somriures i amistat, i mostrar al món la nostra essència, la d’un poble amb identitat, la d’una ciutat oberta, acollidora i diversa.

Pere Granados, alcalde sempre carregat d’èpica municipal, en un discurs amb motiu de l’arrencament de la festa major d’hivern de Salou. 

Efectivament, és el moment de sortir al carrer… si vols trobar-te forats a la ciutat. Perquè, oh, sorpresa!, sempre n’hi ha un de nou amb el qual et delectaràs.

Salou aprova una “millora laboral” amb cara de funeral

 

El ple de l’Ajuntament de Salou va aprovar dimecres passat només amb els vots de l’equip de govern la Relació de Llocs de Treball i el sistema de Valoració de Llocs de Treball, dos documents que, segons la versió oficial, han de portar llum, justícia, equitat i felicitat eterna als 161 treballadors municipals.

Tot plegat en un ambient solemne que recordava més un funeral que no pas una celebració per la millora de les condicions laborals.

I és que a la fotografia que acompanya la notícia, els regidors apareixen drets, amb el cap cot, les mans creuades i cara de “descansi en pau”, com si estiguessin acomiadant alguna cosa molt estimada. 

Potser els drets laborals. Potser els complements salarials. Potser la tranquil·litat del personal funcionarial.

L’oposició (Vox, PP, USAP i la regidora no adscrita) va optar per no donar suport a la proposta, potser perquè va intuir que darrere de tanta terminologia tècnica s’amaga, com acostuma a passar, la clàssica escabetxada laboral.

“Millor sol que amb aquest alcalde al govern municipal”

 

L’humorista Edu Soto va pronunciar dijous passat el pregó de la Festa Major d’Hivern de Salou. Reproduïm tot seguit el monòleg amb el qual va captivar el públic i que ens ha estat facilitat per l’agència Tururut Viola News.

Bona nit, Salou.
Bona nit…
si encara no heu marxat a Benidorm.
Perquè aquí…
o ets resident…
o estàs de pas.
I a vegades ni tu mateix saps en quin grup ets.

Jo no visc a Salou.
En tot cas, sobrevisc.
Que ja és mèrit.
Perquè viure a Salou és com viure dins d’una estació de trens… però sense trens.

Sempre amb gent arrossegant maletes.
Sempre.
A les 3 del matí.
A les 6.
A les 9.

Tu dormint, si et deixen els borratxos.
És la banda sonora del municipi.
El turisme mode invasió.
A l’estiu hi ha gairebé tants estrangers…
com forats als carrers.

A Salou no tenim estacions.
Tenim temporada alta.
Temporada molt alta.
Temporada “mare meva”, quanta gent!
I temporada “ja n’hi ha prou de guiris, no?”

I a l’hivern?
A l’hivern tot és tancat.
“Desestacionalització”, li diu ara l’alcalde
i tornem a trobar-nos.
“Ah, tu vivies aquí!”

Parlem de política.
A Salou, cada any hi ha grans projectes.
Sempre.
Cada any.
La biblioteca que mai es fa.
La selva del jardí botànic.
Obres mal fetes.
Viatges amunt i avall.
I promeses.

Amb foto.
Amb molta foto.
Aquí no es governa.
Aquí es posa en escena.
Tot és: “Acció!, foto, nota de premsa, més fotos…”.

I ja està.
Obren una paperera?
Foto.
Pinten una ratlla?
Foto.
Canvien un semàfor?
Foto.

Tot és “Salou aposta per…”.
“Salou lidera…”.
“Salou consolida…”.
A Salou l’alcalde ho fa tot.
Menys habitatge social.
Això no.

Aquí els apartaments són turístics.
Per a la gresca.
No per viure-hi.
I aparcar?
Aparcar és un joc d’escape room però en blau.
Si agafes el cotxe…
prepara la cartera.

Sort que a Salou hi ha molt d’ambient.
Crits.
Música.
Sirenes de policia.
Comiats de solter.
After improvisat.

Tu expliques fora:
“Jo visc a Salou.”
I et diuen:
“Que bé, vacances tot l’any!”
No.
Jo visc on tu vens de festa.
A vomitar.
No és el mateix.

Però turisme és riquesa, diuen.
Els sous, no.
Un cafè: tres euros.
Un pis: de 900 cap amunt.
Un sou: 1.200 a l’estiu i Càritas a l’hivern.
Matemàtiques creatives.

Abans érem poble.
Ara som producte.
No diem:
“Anem al centre”.
Diem: “Anem a la zona explotada”.

Tenim més botigues de records que records.
Més sangria que sang.
Més happy hour que hores felices.
Perquè Salou no és perfecte.
Per molt que s’ho pensi el d’Almeria.

Això sí, visca el sentiment de pertinença.
De pertànyer a un municipi desmanegat.

Visca Salou!

La paradoxa del clatellot

 

Es recorden d’aquell intent d’acudit? Aquell on uns individus posaven una persona davant d’unes llums potents i li preguntaven què sabia. L’home responia que no sabia res i li fotien un clatellot. En el seu acte de supervivència, recorria a l’altra resposta abans d’arribar a una cosa pitjor i explicava coses; llavors els interrogadors li tornaven a ventar: en sap massa.

Això, que ara resulta molt de tebeo a l’estil Mortadelo i Filemón, tan naïf, és la realitat de moltes persones que estan en un estat laboral desolador i sense perspectives. O no en saben prou (manca d’experiència) o en saben massa per accedir a un lloc inferior que els reclutadors creuen que ocasionarà, en un futur, un problema. Doncs és sabut que “treballar del que sigui” no compensa ni emocionalment ni econòmica i, sovint, és una davallada en l’esglaó de l’autoestima i de la subsistència. És la paradoxa del clatellot: això que tu —sí, tu, que em llegeixes— no arribes o et passes en aquesta cosa tan pràctica, impersonal i tècnica anomenada perfil. Aleshores, resulta que a més de saber fer la teva feina, t’has de formar en psicologia per a ineptes per tal de no despertar les seves suspicàcies. En ser invisible, perquè si ets notori, molestes; i en ruc, perquè la teva intel·ligència sobrepassa la mitjana.

Conec casos i també les conseqüències d’un mal pas intel·ligent, d’una opinió encertada i d’un buit social per no adaptar-se al munt d’assalariats que veuen perillar el seu lloc amb qualsevol nova adquisició en recursos humans. Així, és molt difícil treballar sense complicacions i poder exclamar allò tan espanyol de: “Jo faig les meves hores i no vull saber res”.

Així no hi ha promoció que valgui, ja que qualsevol ascens, en el cas d’una dona, significa ser una trepa i, si és un home, un endollat.

Molt difícil no formar part de l’estafa piramidal de cada dia i, pitjor encara, mantenir el legítim orgull professional per sobre de la submissió i el silenci.

Ànims, que no se solucionarà, però almenys sabem què passa. No ets tu, no és culpa teva. És el sistema. Un altre clatellot pel camí, no al cel guanyat a la terra… sinó a la jubilació que mai compensarà haver viscut per treballar i no treballar per viure. Doncs a ningú li importa què vas fer ni com ni qui vas ser, sinó què pots aportar sense aixecar els recels comuns ni remoure consciències poc solidàries. Això és perquè, quan el talent entra per la porta, la mediocritat surt per la finestra.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Segur que l’Edu Soto no va venir en tren

 

En el seu discurs de dijous passat, l’humorista Edu Soto es va disculpar per arribar tard a l’acte a causa de problemes amb Renfe, en un context marcat pel caos ferroviari que aquests dies viu Catalunya a conseqüència del deteriorament i l’abandonament del servei (si fa no fa, equiparable a Salou).

El que Soto potser desconeixia és que, a Salou, sí que hi ha estació, i a més és de nova construcció. El problema, però, és que amb prou feines no hi arriben trens. Una situació que ha convertit la infraestructura en un símbol de la pèrdua de connexions ferroviàries del municipi, deixant tirats milers d’usuaris.

Carta blanca a Adif

El tancament de l’antiga estació i la reordenació ferroviària van ser presentats com un dels grans èxits del govern municipal encapçalat per l’alcalde, Pere Granados, que va donar carta blanca a Adif per executar el projecte.

A canvi, Salou va quedar sense servei ferroviari, mentre Granados aprofitava per desenvolupar l’Eix Cívic, una gran avinguda que continua generant controvèrsia per l’impacte urbanístic que previsiblement comportarà, amb un projecte perfilat del qual gairebé no se’n sap res i que ha generat crítiques entre els veïns més afectats.

Edu Soto, nou ambaixador de Salou al món

 

L’humorista Edu Soto va pronunciar dijous el pregó de la festa major d’hivern de Salou en un acte institucional que va tenir lloc al Teatre Auditori. Prèviament, Soto va signar al llibre d’honor del consistori, on va escriure que “era un plaer estar a Salou”.

En el mateix acte de benvinguda, l’alcalde, Pere Granados, li va lliurar un pin institucional “que el converteix, de manera simbòlica, en ambaixador de Salou al món, com a mostra d’agraïment i reconeixement pel seu vincle amb el municipi”. (Font: Ajuntament de Salou).

Un vincle que, segons va reconèixer el mateix pregoner, tot just acaba de començar, ja que “no havia estat mai aquí i hi he entrat per la porta gran”. Soto admetia, deixava clar, d’aquesta manera que la seva relació amb el municipi era circumstancial, de treball, i que aquesta s’estrenava precisament amb el pregó.

Cal agrair la sinceritat de l’humorista. Altres pregoners solen evocar suposades estades infantils o records familiars a Salou, amb relats de veracitat difícil de comprovar.

Vila-seca adjudica les obres de la nova Cal·lípolis

 

L’Ajuntament de Vila-seca ha adjudicat les obres de construcció del Centre Experiencial i d’Interpretació Cal·lípolis, un nou equipament cultural i turístic que suposarà una inversió de 8.232.007 euros. La junta de govern local ha encarregat els treballs a l’empresa Garcia Riera, i l’inici de les obres està previst per al pròxim mes de febrer.

L’actuació correspon a la primera fase del projecte, inclosa dins la iniciativa Cal·lípolis, l’equilibri sostenible, emmarcada en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència i finançada amb els fons europeus Next Generation. La segona fase preveu les obres d’urbanització exterior de tot l’equipament, mentre que els treballs de museïtzació ja estan adjudicats i actualment en procés d’execució.

Pol d’atracció turística

El Centre Experiencial i d’Interpretació Cal·lípolis s’ubicarà a la Pineda, entre els carrers Plácido Domingo, Pep Ventura, Victòria dels Àngels i Amadeu Vives. L’objectiu del nou equipament és convertir-se en un referent per a la ciutadania de Vila-seca i, al mateix temps, en un pol d’atracció turística, mitjançant el reconeixement dels espais naturals protegits, la mobilitat sostenible i el patrimoni cultural i històric del municipi.

L’edifici comptarà amb una superfície total d’uns 3.000 metres quadrats i es desenvoluparà en una sola planta. Disposarà d’espais polivalents pensats per acollir activitats educatives, culturals i lúdiques.

El projecte arquitectònic és obra de RCR Aranda Pigem Vilalta Arquitectes, un estudi fundat a Olot l’any 1988 i reconegut internacionalment per la seva manera de fusionar arquitectura i paisatge, així com art i disseny. La firma va ser guardonada l’any 2017 amb el prestigiós Pritzker Architecture Prize, considerat el Nobel de l’arquitectura.

Entorn paisatgístic

El futur centre experiencial neix amb la voluntat de valorar la vil·la romana de Cal·lípolis i el seu entorn paisatgístic, explicant l’evolució històrica, ambiental i cultural del territori des de l’antiguitat fins a l’actualitat. El disseny de l’equipament aposta per una alta qualitat paisatgística, urbana i arquitectònica, amb criteris de respecte pel territori, la cultura i el medi ambient.

L’edifici es concep com un conjunt de volums aixecats sobre una plataforma elevada i coberts per una envoltant perimetral i zenital que funcionarà com un umbracle vegetal. La integració paisatgística es completa amb la nova urbanització de l’entorn i la recuperació d’un hàbitat natural propi de les pinedes del litoral català.

Així mateix, el projecte incorpora criteris de sostenibilitat ambiental, amb l’ús d’energies renovables, la minimització del consum energètic i l’optimització de l’eficiència energètica. La seva ubicació estratègica davant del mar reforça la relació visual i física amb el litoral, convertint el nou centre en un espai privilegiat per gaudir de la cultura i del paisatge. (Font: Diari de Tarragona).

El “¡Viva Cartagena!” de l’Edu Soto

 

Em cau bé l’Edu Soto. El considero, sincerament, un bon artista. De fet, està fora de perill d’aquesta hipercrítica que sol habitar en mi. Tanmateix, el seu recent discurs com a pregoner a les festes d’hivern de Salou va ser el que en el teatre anomenem un “¡Viva Cartagena!”.

Per a qui no conegui la referència, és aquest recurs d’emergència nascut d’una anècdota atribuïda al tenor Mario Cruz qui, després de deixar anar un gall monumental a la sarsuela Marina, va cridar el nom de la ciutat per convertir l’esbroncada en ovació. Un exabrupte escènic i populista que transforma l’error en triomf. Es va perfeccionar en les revistes dels cinquanta endavant, on les companyies en gira adaptaven el repertori per ficar-se el públic a la butxaca: una jota a Saragossa o un xotis a Madrid. És, en essència, buscar la ressonància fàcil amb l’audiència.

És el que succeeix avui en la societat en general. Que algú com l’Edu Soto —qui va declarar no conèixer Salou fins al dia del pregó— afirmi que els seus habitants tenen una sort immensa i que són guapos, és pur teatre de revista. Un “¡Visca Salou!” a la desesperada. I ho dic jo, que mantinc la importància d’aquesta ciutat i els seus ciutadans en els meus records i guardo una estima amistosa per la classe política dels noranta.

Trepitjar els carrers de Salou és enfrontar-se a un caos higiènic —parlo de vivències pròpies— i observar la degeneració xarona i masclista de certs comerços de souvenirs. És un símptoma profund que no se soluciona, per descomptat, amb el perfum Salou Essences que vaig poder provar en una de les seves botigues. Com a salouenca que vaig ser, m’entristeix que sigui el centre de bromes i xanxes. Enyoro aquell Salou dels noranta, quan el municipi era una promesa i no aquest fracàs de gestió urbanística i social.

Que s’organitzin concursos de paios bons, escolti, cap problema! Que es pagui una fortuna a la Melody per a les Nits Daurades, doncs l’ens municipal sabrà com gestiona els seus pressupostos. Però no ens enganyem: el ciutadà no té sort. No la té qui pateix cada nit d’estiu el rebot acústic dels hotels, ni qui suporta els focs artificials del parc com una molèstia de proximitat, ni qui conviu amb l’insomni forçat pels balcons del turisme fins a la matinada.

Hi ha gent guapa, pencaire i decent; jo ho sé. Precisament perquè els conec, entenc que no mereixen el tracte que reben, ni que se’ls despatxi amb un elogi buit sobre un escenari. Si l’Edu Soto no va tenir temps de construir un guió acceptable, el més normal seria que, al·lusions a banda, es mesurés el seu caixet en funció de la seva efectivitat.

Així ens tracten als artistes: a aquells que ens van educar en disciplines sense saber com ser-ho i sense avisar-nos que la nostra obra no és una peça, sinó un contracte. I amb això, senyores i senyors, cal tenir capacitat de gestió i negociació; quelcom que també vam haver d’aprendre pel camí. Perquè tot en aquesta vida és negociació: els pares han de negociar amb els fills, els treballadors amb els executius i, per descomptat, l’Ajuntament de Salou amb aquests personatges públics que cobren una pasta per estampar la seva signatura en el llibre de visites i regalar-nos, a canvi, un compliment de cartó pedra que ha transcendit com a picaresca i res més des d’aquell llunyà principi de segle XX.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Vila-seca recupera la normalitat després de la mestralada

 

La forta ventada registrada aquest matí ha provocat diverses incidències a la via pública de Vila-seca, amb la caiguda d’arbres i branques, així com despreniments puntuals de façanes, tanques i altres elements que podien suposar un risc per a la seguretat de les persones.

Des de primera hora, els serveis municipals (Policia Local, brigada municipal i serveis de jardineria), conjuntament amb els Bombers, han actuat de manera coordinada i immediata per retirar els elements perillosos, senyalitzar les zones afectades i garantir la seguretat de vianants i vehicles.

Les actuacions s’han centrat principalment en la neteja de vies, la retirada de restes vegetals i estructurals, i la revisió d’espais amb risc de nous despreniments. Gràcies a aquesta intervenció ràpida, s’ha pogut minimitzar l’impacte del temporal i evitar danys personals.

Algunes de les incidències que requereixen mitjans tècnics especials o treballs més complexos es completaran durant la jornada de dilluns, amb l’objectiu de restablir completament la normalitat.

El consistori ha agraït la tasca dels equips d’emergència i serveis municipals, destacant la seva ràpida resposta, que ha permès recuperar la seguretat i el bon funcionament de l’espai públic en poques hores. (Font: Vila-seca.cat).

Pere Granados, nou director del Diari de Tarragona

 

Una trentena d’agents de la Policia Local de Salou van protestar dimecres passat durant el ple municipal per denunciar les seves condicions laborals. Els policies acusen l’equip de govern d’incomplir els acords assolits i asseguren que l’alcalde, Pere Granados, posa excuses quan intenten reunir-se amb ell.

La protesta, impulsada pel sindicat CSIF, va incloure un gest simbòlic dels agents, que es van col·locar de cara a la paret quan parlava el seu regidor com a mostra de rebuig a la situació que viuen. 

Poc després de la mobilització, el Diari de Tarragona va publicar una informació recollint tant la plantada dels agents com les reclamacions del CSIF, acompanyada d’una fotografia. Tanmateix, al cap de poques hores, tant la notícia com la imatge van desaparèixer del web del mitjà i, en el seu lloc, es va difondre una nota de premsa facilitada per l’Ajuntament.

Aquest fet no és un cas aïllat. No és la primera vegada que el Diari modifica o substitueix informacions que resulten incòmodes per a l’alcalde. Un precedent es va produir el mes d’octubre passat, quan el mitjà va publicar una notícia sobre el concurs de Míster Espanya amb el titular Salou es converteix en capital de la metrosexualitat. Poca estona després, la informació va aparèixer amb un nou encapçalament: Salou, capital de la bellesa masculina, i sense signatura, segurament perquè el canvi s’havia portat a terme en contra del criteri del redactor.

Aquestes pràctiques han alimentat les sospites sobre una possible ingerència política en els continguts del mitjà. Fins al punt que qui acaba determinant què es publica al Diari de Tarragona (si més no, pel que fa a Salou) no és la seva direcció, sinó l’alcalde de Salou.

Cal tenir en compte que l’Ajuntament va pagar 115.161 euros en publicitat institucional a Promicsa, empresa editora de l’antic Diario Español, fet que reforça les veus que alerten d’una relació molt estreta entre el consistori i el mitjà.

Després, Granados parla i defensa la independència dels mitjans de comunicació.