Jo
no tinc bestiar i no soc una de les persones directament perjudicades
pels atacs del llop. Però tinc un planeta i tinc un país. I
precisament per això em preocupa què fem amb una espècie que forma
part del nostre ecosistema.
A
Yellowstone van haver de reintroduir els llops després d’haver-los
exterminat. Sense ells, les poblacions d’herbívors van créixer i
van exercir una pressió enorme sobre la vegetació, alterant
l’equilibri del paisatge. La recuperació del llop va contribuir a
restablir-lo.
És
la cadena tròfica: cap espècie existeix de manera aïllada. El que
passa amb un depredador repercuteix en les seves preses, en la
vegetació i en moltes altres espècies. Quan eliminem una peça, les
conseqüències poden aparèixer allà on ningú les esperava.
I
hi ha una cosa més. Quan es trenca aquest equilibri i els herbívors
exerceixen una pressió excessiva sobre la vegetació, no només
desapareixen arbres, arbustos i hàbitats. També canvia l’estructura
del paisatge i, en determinades condicions de sequera i acumulació
de combustible vegetal, pot augmentar el risc i la intensitat dels
incendis.
Per
això, abans d’autoritzar la mort de llops a Espanya, hauríem de
pensar què estem alterant.
El
llop pot causar perjudicis a la ramaderia extensiva, especialment en
determinades zones, i aquests danys són objecte de prevenció,
gestió i compensació. Però eliminar el depredador no significa
necessàriament solucionar el problema.
I
sincerament, sense pertànyer a cap bàndol, em costa entendre que el
llop sigui presentat com una de les grans amenaces del món rural
mentre convivim amb una presència cada vegada més gran del senglar,
també en zones urbanes i periurbanes.
Un
senglar pot provocar accidents, danys agrícoles i situacions de
perill. Pot ferir greument i fins i tot matar d’una estocada dels
seus ullals quan se sent amenaçat. També pot ser reservori i
transmissor de malalties.
Ho
dic des de la meva pròpia experiència. Fa uns anys vaig ser jo
mateixa qui va avisar la policia de Cambrils en trobar un senglar
mort, inflat i exposat al sol a la N-340. I no és la primera vegada
que ens trobem amb un adult i les seves cries corrent pels marges
dels conreus.
No
es tracta d’escollir entre el llop i el senglar. Es tracta
d’entendre que cada espècie ocupa un lloc diferent dins de la
cadena tròfica i que no podem decidir quin animal sobra únicament
en funció del conflicte immediat que ens provoca.
Abans
de matar el llop, hauríem de preguntar-nos quines conseqüències
tindrà eliminar una peça de l’ecosistema.
I
hi ha una altra cosa que em preocupa: que algú confongui una
autorització administrativa amb una llicència per matar. Que algun
furtiu eixelebrat es cregui un comando Caputxeta amb dret a disparar
contra qualsevol llop que es creui en el seu camí.
No.
La gestió de la fauna té lleis, controls i responsabilitats. El
bosc no és terra sense llei.
Jo
no tinc bestiar. Però tinc un planeta, tinc un país i,
democràticament, els seus boscos també són meus. Ploro quan es
cremen. Em causa tristesa quan les seves espècies estan amenaçades.
Són
el nostre patrimoni.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.