Un ciutadà denuncia que Salou no garanteix els drets lingüístics

 

Miquel Mola, activista en defensa del català, ha presentat una reclamació davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), l’organisme independent que garanteix el dret d’accés a la informació pública, perquè considera que l’Ajuntament de Salou no garanteix adequadament els drets lingüístics dels consumidors.

Mola havia demanat al consistori informació sobre les inspeccions i actuacions municipals per comprovar el compliment d’aquests drets, com també els informes de seguiment del Reglament per a l’ús de la llengua catalana.

L’Ajuntament li ha respost que la Policia Local no porta a terme inspeccions específiques ni tramita expedients sancionadors per vulneracions dels drets lingüístics dels consumidors i que tampoc disposa de protocols específics. El consistori atribueix les competències de control en aquesta matèria als organismes de consum de la Generalitat.

El reclamant qüestiona aquesta resposta i assenyala que el mateix reglament municipal preveu comissions de seguiment que s’haurien de reunir periòdicament. Per això, reclama a la GAIP que determini si l’Ajuntament ha de facilitar les actes i informes corresponents o explicar per què aquests mecanismes no s’han aplicat.

Mola considera que la manca de documentació no pot justificar-se simplement per la seva inexistència si aquesta és conseqüència de la manca d’actuació municipal.

La qüestió afecta també la gestió política de la Policia Local, que depèn del regidor d’ERC Sebastià Domínguez, membre del govern municipal que encapçala l’alcalde Pere Granados (PSC). Cal recordar, a més, que el 2025 Salou va ostentar el títol de Capital de la Cultura Catalana.

Vila-seca en Comú discrepa de la nova inversió al pump track

 

Vila-seca en Comú ha criticat la gestió de les instal·lacions esportives municipals i ha qüestionat la nova inversió prevista al pump track (un circuit tancat dissenyat per a recórrer-se sense necessitat de pedalar ni impulsar-se amb els peus, utilitzant únicament la inèrcia i la força de gravetat), que puja a 19.187 euros.

La formació considera que el municipi “comença la casa per la teulada” a l’hora de planificar les inversions esportives i reclama que, abans de construir o reformar equipaments, l’Ajuntament escolti les necessitats dels clubs i dels esportistes.

En el cas concret del pump track, situat a la Torre d’en Dolça i considerat el més gran de Catalunya, amb una superfície de 2.000 metres quadrats i un recorregut d’uns 400 metres de longitud, Vila-seca en Comú assegura que el circuit actual no reuneix les condicions necessàries per acollir competicions oficials. Segons expliquen, amb algunes modificacions en el recorregut, com ara una major longitud, canvis en el pendent o la incorporació de peralts, la instal·lació podria tenir unes altres prestacions.

La formació també lamenta la manca d’altres equipaments i serveis vinculats al ciclisme. Entre les deficiències que assenyala hi ha l’absència d’una caseta per a una escola de ciclisme, així com la manca de zones d’ombra, bancs i un punt d’aigua. També recorda que Vila-seca havia disposat d’un velòdrom que, segons denuncien, “es va deixar perdre”.

“No es tracta de fer més, sinó de fer-ho bé”

Vila-seca en Comú insisteix que no s’oposa a les inversions en matèria esportiva, sinó que reclama una millor planificació i una major participació dels principals usuaris de les instal·lacions.

“Si tenim clubs, esportistes i esportistes d’elit, per què no els preguntem quines són les necessitats i els fem cas?”, planteja el regidor Francesc Benaiges, que considera que les decisions sobre els equipaments haurien de partir de les necessitats reals del teixit esportiu local.

Els comuns també apunten que hi ha problemes de dimensions en altres instal·lacions municipals, com el camp de futbol, i defensa una revisió global de la planificació esportiva.

“No es tracta de fer més obres, sinó de fer instal·lacions que funcionin, que s’utilitzin i que, sobretot, tinguin sentit”, conclou Vila-seca en Comú, que reclama una gestió dels diners públics basada en la planificació prèvia i en l’escolta dels clubs i esportistes. (Font: Vila-seca en Comú).

Nou rector de la Unitat Pastoral Mare de Déu de la Pineda

 

La parròquia de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca ha acollit aquest dilluns la presa de possessió de mossèn Antonio Rodríguez Moreno com a nou rector de la Unitat Pastoral (UPA) Mare de Déu de la Pineda.

Rodríguez assumeix el càrrec com a rector in solidum de les parròquies de Sant Esteve Protomàrtir de Vila-seca, Sant Sebastià de la Canonja, Santa Maria del Mar de Salou i Sant Ramon Nonat de Salou, que integren aquesta unitat pastoral. El seu nomenament va ser signat per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, el passat 30 de juny.

L’acte de presa de possessió s’ha celebrat a la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca, tal com ha informat la comunitat parroquial a través de les xarxes socials, amb la participació de diversos membres de la comunitat.

La Unitat Pastoral Mare de Déu de la Pineda agrupa les comunitats parroquials de Vila-seca, Salou i la Canonja. En total, està formada per quatre parròquies i diversos centres de culte, en un model d’organització pastoral compartida que busca reforçar la coordinació entre les diferents comunitats.

Mossèn Antonio arriba a la Unitat Pastoral Mare de Déu de la Pineda procedent de l’UPA Santa Coloma de Queralt, on des de l’any passat exercia com a rector d’una àmplia xarxa de parròquies de la Conca de Barberà.

Anteriorment, també havia estat vinculat a l’UPA Valls.

De quines urpes pengem?

 

Jo vaig tenir un cap diabòlic l’estratègia del qual era tenir-nos a tots enfrontats.

Venia, deia, deixava anar el dubte. Anava, sembrava, marxava. Així creia que ens tenia controlats, però, en realitat, tot era molt més senzill. Així vam descobrir que feia diferències de 300 pessetes —que gran em fa comptar els diners així— entre nosaltres. Ni per categoria ni per conveni. Per caprici seu. I és exactament el mateix que passa amb els pressupostos, partides, subvencions i impostos: depèn d’on viu un.

De sobte, confident. I, de cop, fiscal de la teva vida privada. Ara un infundi per posar-te nerviosa i després una palmadeta a l’esquena per guanyar-se una confiança que ja estava perduda. Fins que un dia vaig dir prou. I allà es va quedar. Després de mi, molts altres que hi van passar quan començaven van fer el mateix.

Us explico això perquè observo aquest comportament a escala nacional. Déu me’n guard de l’exemple moralitzador que porto, ja que no soc cap santa, però tampoc cap bandida.

Boicotejar Catalunya sense comprar cava o espetec per la petita contrarietat de l’independentisme. Boicotejar Astúries i Cantàbria per les decisions que ara justifiquen l’extracció de llops. Quina paraula per evitar la criminalització de la vida salvatge.

És el que es promou a les xarxes incendiades: persones que ja han deixat de tenir causes pròpies, locals, per sentir-se lliures d’arremetre contra el veí. Un veí autonòmic que necessita ajuda, com amb la dana de València, el volcà canari, l’accident dels trens o davant la pèrdua de llars, bestiar i vegetació de cada estiu.

I això no pot ser.

No és possible que, volent ser tan independents tots, precisament ens dediquem a fer cas al cap que perverteix. Perquè després, quan passa alguna cosa, som els primers a ajudar aquell que estava crucificant l’altre. Sobretot a un clic de distància, perquè les hòsties als perfils no fan mal. Només emprenyen i eleven el nivell de crispació de ciutadà contra ciutadà.

Ja no dic això de Ceuta. Això és una altra cosa.

Aquí algú ho està fent malament.

Algú ha deixat oberta l’esquerda entre desastres forestals i discussions infinites sobre qui la té més grossa, fins al punt que s’envaeix Ceuta. I res de mitges tintes, perquè la vida dels espanyols, amb totes les seves distincions i els seus fets diferencials, no val el permís per pescar en aigües alienes ni l’amenaça velada de la posició estratègica que d’altres, més llestos, sabran aprofitar.

Perquè nenes violades i gats massacrats en territori espanyol no són més que un signe de tebiesa. I si cal portar-hi l’exèrcit, que s’hi instal·li com a mesura dissuasiva. No volem morts, ni ofegats, ni salvatges solts sembrant el terror per desesperació.

I totes aquestes situacions em recorden aquell cap, a qui un dia vaig plantar cara per sempre: marxant.

Però com que no podem marxar d’aquesta realitat, l’estem estirant més que un xiclet Bazoka dels d’abans.

Perquè no he sentit, i seria ridícul, boicotejar les vieires contra el tràfic de polvets blancs. Ni boicotejar les tapes basques pel que fessin els del tret al clatell. O el ball de sevillanes perquè es moren cavalls al Rocío.

Que no.

Que nosaltres no som l’enemic.

És el cap.

I així tot.

On uns veuen crispació, jo hi veig manipulació. I la manipulació és el principi de tot poder.

Per tant, vostès no em perjudiquen per no comprar cava. Ni tan sols quan m’insulten per ser catalana.

Es perjudiquen vostès.

Perquè jo continuaré ajudant qualsevol espanyol. I no negaré un got d’aigua a un immigrant. El que no permetré és que, entre uns i altres, entrin a casa meva, em robin pel carrer i juguin amb el futur d’aquells que hi seran quan jo ja me n’hagi anat.

S’ha acabat la moda del bonisme de Barbie Gaza i lady Colau, patrona dels sense sostre, que avui retornen a la memòria aquelles barraques de Montjuïc dels 70 i aquell gueto de la Perona. Jo la vaig conèixer. Era al costat de casa meva. Mai no hi vaig passar de nit, per allà, on s’amagava la flor i nata de la delinqüència, com a la Mina, però on també subsistien famílies honrades els vàters de les quals evacuaven directament a les vies del tren.

Hi ha gent que necessita coses que no se li donen perquè s’està confonent la caritat amb l’atracament a mà armada, políticament correcte.

Vostès cedeixen a canvi d’uns beneficis que ja s’ha demostrat que els vots no garanteixen.

Deixin de dividir-nos. Perquè, efectivament, divideix i venceràs.

Així ho estan fent, des de dins i des de fora.

I aquells que es mengin les seves sardines i el seu oli de pitjor qualitat, i a fer punyetes els acords diplomàtics i comercials, perquè l’abús d’una frontera té, tant a Ceuta com a la mateixa Espanya enfrontada, un preu que no podem pagar.

Fem pinya.

Exigim un govern decent.

Compte amb el cap diabòlic.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Salou és un circ

 

El Circ del Terror ha instal·lat la seva carpa a Salou i oferirà funcions diàries fins al pròxim 7 de setembre. Els espectacles comencen a les 19.30 hores, excepte el darrer dia, quan la funció s’avançarà una hora.

El circ està ubicat al costat del vial del Cavet, al descampat situat abans d’arribar al col·legi Elisabeth. La proposta combina l’espectacle circense amb el terror, un reclam cada vegada més habitual per atraure el públic. 

Abans els circs eren per fer riure; ara, per espantar.

És com l’Ajuntament, que el passat 15 d’agost va alarmar els ciutadans amb una alerta vermella de l’Inuncat, fet que va comportar la suspensió de la processó i del castell de focs de les Nits Daurades, i al final no va caure ni una gota. Amb la qual cosa van acabar fent riure.

La música militar torna a donar el tret de sortida a la Festa al Cel

 

Salou escalfa motors per a la segona edició de la Festa al Cel amb un concert de marcat caràcter militar. La Unitat de Música de la Inspecció General de l’Exèrcit oferirà el concert Música del Cel el divendres 18 de setembre, a les set de la tarda, com a preludi de l’esdeveniment aeronàutic. (Font: Ajuntament de Salou).

El concert serà gratuït i, a diferència de la primera edició, celebrada l’any passat, es traslladarà del Teatre Auditori a la plaça de les Comunitats Autònomes. El canvi d’ubicació busca donar a l’actuació un caràcter més popular i acostar-la a un públic més ampli.

La proposta servirà, així, per obrir una nova edició de la Festa al Cel, una exhibició aèria promoguda per l’Ajuntament de Salou i amb nombrosa presència d’aeronaus militars.

L’elecció d’una unitat de música de l’Exèrcit per inaugurar els actes previs de la Festa al Cel torna a evidenciar el caràcter marcadament militar que està adquirint l’esdeveniment, impulsat i promocionat amb entusiasme per l’alcalde, Pere Granados.

Una circumstància que resulta especialment significativa tenint en compte que ERC forma part del govern municipal de Granados i que posa en contradicció la seva coherència política: pot un partit que sovint es presenta com una força progressista, pacifista i crítica amb determinades expressions de l’Estat, participar sense aparent incomoditat en un govern que converteix Salou en aparador de l’aviació militar?

Potser aquesta música militar el que està aconseguint és amansir a un partit republicà que se presentava com a alternativa de govern.

UTPS: “Granados arribar tard i malament al Parc Botànic”

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha carregat novament contra la gestió del govern municipal de Pere Granados pel que considera anys d’abandonament del Parc Botànic i ha criticat el projecte que ara planteja l’Ajuntament per donar un nou ús a aquest espai.

La formació assegura que fa temps que denuncia l’estat d’abandonament del parc i recorda que recentment va difondre un reel i va publicar un article per posar de manifest la situació. Segons UTPS, després d’aquestes denúncies públiques, l’Ajuntament ha reaccionat i ha situat el Parc Botànic entre els espais sobre els quals preveu actuar.

“Pere Granados i el seu equip arriben tard i, pel que veiem, també arriben malament”, afirma la formació en un comunicat.

UTPS qüestiona especialment la intenció de convertir el Parc Botànic en una instal·lació esportiva. Segons el partit, el recinte no està dissenyat ni, al seu entendre, reuneix les condicions necessàries per acollir aquesta classe d’activitat.

La formació considera que aquesta proposta respon a una manera de fer basada “en les presses, els pedaços i la improvisació” i alerta que una actuació precipitada pot acabar comportant modificacions posteriors i un increment de la despesa pública.

UTPS defensa que el futur del Parc Botànic s’hauria d’abordar a partir d’un estudi tècnic rigorós que defineixi clarament quin ús ha de tenir l’espai, amb un pressupost complet i realista i comptant amb la participació dels veïns.

“No es tracta de fer alguna cosa de pressa per poder anunciar-la. Es tracta de fer les coses bé”, sosté la formació.

UTPS reclama, en aquest sentit, que qualsevol projecte per recuperar el Parc Botànic es plantegi amb “serietat, transparència i participació ciutadana” i acusa el govern municipal d’intentar compensar ara, amb presses, “anys de mala gestió o, directament, de nul·la gestió”.

La formació conclou que Salou “no necessita una altra fotografia, un altre anunci ni una altra promesa d’última hora”, sinó “planificació, gestió i responsabilitat amb els diners de tots els contribuents”.

“Prou de pedaços. Prou d’improvisació. Salou mereix projectes pensats per al futur, no nyaps per sortir del pas”, conclou. (Font: UTPS).

Granados vol recuperar el Jardí Botànic després de deixar-lo morir

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha tornat a posar el Jardí Botànic en el centre de l’agenda municipal. Ho ha fet amb l’anunci d’una inversió de 2.547.600 euros per recuperar i transformar un espai que, paradoxalment, el seu propi govern ha deixat degradar durant anys després de la seva inauguració, l’agost del 2009.

El Jardí Botànic va néixer com un projecte ambiciós ideat durant l’etapa de l’alcalde Esteve Ferran. Construït sobre els terrenys d’un antic abocador, el parc va suposar una inversió propera als tres milions d’euros i havia de convertir-se en un espai innovador de prop de dues hectàrees a l’entrada de Salou.

El projecte incloïa unes 500 varietats de plantes i vegetació, tant autòctona com procedent d’altres parts del món, i tenia també una clara vocació didàctica i científica. De fet, la previsió inicial contemplava la creació d’itineraris científics per donar a conèixer les diferents espècies vegetals.

Però aquella bona idea inicial es va quedar pel camí.

Després de la inauguració, les queixes pel deteriorament i la manca de manteniment han estat una constant. L’espai va anar perdent progressivament la seva funció didàctica, els itineraris científics previstos no es van arribar a desenvolupar i el recinte va acabar en una situació de progressiva degradació i abandonament.

Promeses que no es van complir

No és la primera vegada que Pere Granados promet recuperar el Jardí Botànic. L’alcalde ja va anunciar la seva restauració (primer amb Junts) l’any 2019, en plena proximitat electoral. La promesa es va tornar a repetir el 2023 (aleshores amb el PSC), però tampoc no es va materialitzar.

Ara, amb les eleccions municipals de 2027 a l’horitzó, l’Ajuntament anuncia una intervenció de gran abast, aquest cop amb una inversió milionària de 2,5 milions d’euros, com si tornéssim a la casella de sortida. (Font: Ajuntament de Salou).

Segons el projecte anunciat, el Jardí Botànic abandonarà el seu caràcter de parc contemplatiu per convertir-se en un “centre municipal d’activitat, benestar i convivència”, amb un nou enfocament ciutadà. Entre les actuacions previstes hi ha la creació de zones per practicar arts marcials, taitxí, tenis de taula, escacs i altres activitats saludables a l’aire lliure.

L’anunci, però, arriba després d’anys de deteriorament d’un espai que l’Ajuntament va ser incapaç de mantenir adequadament.

La paradoxa és que qui ara promet una transformació radical del Jardí Botànic és el mateix alcalde que ja havia anunciat en dues ocasions la seva recuperació sense que les seves promeses es fessin realitat.

Algú se’l creu ja?

Desvirtuant el musical ‘Cabaret’

 

Un post grandiloqüent a Facebook em crida l’atenció.

Es presenta una altra revisió modernitzada del musical Cabaret, amb Mario Vaquerizo com a Emcee, el mestre de cerimònies del Kit Kat Club.

Stop scroll, això és tan còmic que sembla dramàtic. Aquí les meves celles escrutadores ja han arribat al sostre i se m’han caigut les ulleres de prop.

Jo no tinc manies a l’hora d’aplaudir els artistes. Elogio la professionalitat, el domini de l’escena i aquell ofici que comença molt abans que s’aixequi el teló: disseny d’escenografia, il·luminació, estilisme, direcció, interpretació i execució de tot intèrpret que faci honor al que està fent. Perquè d’això es tracta: d’ofici.

Em pregunto si serà que no hi ha en aquest país actors més preparats per assumir el personatge d’Emcee, l’ànima de l’obra, o si hem arribat a aquell fantàstic moment de tempesta d’idees, mai més ben dit, en què ja no importa tant qui ho pot fer com qui ho pot vendre.

Perquè Cabaret no és precisament un títol que necessiti que ningú li expliqui el seu prestigi i el seu merescut culte. Va guanyar l’Oscar, el Tony i tot allò que es pot guanyar quan una obra es converteix en part de la història de l’espectacle. Les obres són vives i cada generació té dret a mirar-les des del seu temps, però actualitzar no significa rebaixar l’exigència. Quan es toca un clàssic, canviar no és sinònim de millorar.

Hi ha una frontera molt fina entre reinterpretar una obra i convertir-la en aparador d’una idea que necessita autodenominar-se transgressora per resultar interessant. I això també ho he vist amb intents d’esmenar la perfecció: Dirty Dancing, Moulin Rouge, Annie, Hairspray, Chicago.

Potser és el mercat o l’ego. O la suma dels dos. De moment, la novetat, transgressora i actualitzada, l’únic que em provoca són suspicàcies i escepticisme. I més quan s’anuncia 360º. No sé què esperar, perquè asseure’s a taula amb el públic ja està inventat i pujar-lo a l’escenari també.

Ja ho saben: aquell puntet sa de “A veure quina moto m’estan venent”.

La meva mirada no està contaminada. Conec les regles del joc. Una productora viu per fer negoci. Però, perdonin, jo no li veig el business a donar-li el regnat de Cabaret a Mario Vaquerizo. Potser li va funcionar amb Madrid me mata, però això no és una moguda: això és un sistema teatral. I si cau Broadway, cauen tots.

El que em grinyola és aquesta curiosa costum de confondre espectacle amb cultura i màrqueting amb criteri artístic. Un personatge com Emcee no es resol només amb un senyor popular i força sui generis. Necessita domini escènic, capacitat interpretativa, sentit del ritme i autoritat. I, sobretot, ofici.

Sense ànim de pontificar, jo sí que vaig conèixer personalment l’actor Joel Grey, l’Emcee original, durant la seva intervenció en un programa d’Això és massa, amb el Màgic Andreu com a director, a TV3, en el qual el meu ballet era titular i jo n’era la coreògrafa. Era el 1992. En la producció es va decidir fer un número de Cabaret, en el seu honor, i vaig mantenir deliberadament la coherència de no imitar-lo en absolut: vaig deixar la veu, que era de Wayne Sleep (cast de Londres), buida de presència. Un barret, un bastó i un zenital.

Em va agrair especialment el gest. Per respecte. En aquest cas no aportaria la fotografia, per la mandra de buscar-la. Però, lluny de qualsevol autoritat impostada, sincerament, no necessito demostrar-ho.

Una es pot preguntar si no hi havia una altra opció: un professional respectat i respectable, capaç d’entrar en el personatge sense que el personatge hagi d’entrar en ell.

L’invent ve presentat per la productora Let’s Go. Doncs jo, davant d’aquesta elecció, dic: No. I Do Not Go.

Espectacle i cultura no són el mateix. De vegades coincideixen. D’altres... Si us plau, Fosse que ets als cels.

Aquesta és una opinió professional i independent. Una opinió que, per cert, han compartit companys que tampoc compren aquesta manera de confondre la provocació amb la qualitat. Afortunadament, tenim una edat i una experiència. Ens podem permetre fer amics... d’aquells que et poden contractar. Dic.

Javier de Campos, el meu amic, filòsof i humorista de capçalera, deia dels polítics: “És que no deixen res per a nosaltres, els còmics”.

Fan les productores el mateix amb els professionals de l’escena?

Perquè aquí apareix la realitat del gremi: per què la professió no opina sobre les decisions estrafolàries dels qui hi posen la pasta? Per què no es reclama un mínim de trajectòria per accedir a tan pocs llocs? Per què costa tant que algú digui simplement: “Això no em sembla una bona idea”? En quin moment tenir criteri es va convertir en una activitat de risc?

Tots sabem on és la porta i, sobretot, qui en té la clau. Si critiques, no treballes.

Porta tancada per excés de criteri.

Disculpin les molèsties.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.

Granados es multiplica per acabar les obres de les voreres

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha publicat a les xarxes socials una fotografia seva durant una visita a les obres d’arranjament i millora d’una vorera del municipi. L’alcalde ha aprofitat la publicació per destacar que es tracta d’“un projecte ambiciós” que busca “transformar i millorar l’espai urbà” i fer de Salou “una ciutat més accessible, segura, amable i pensada per a les persones”.

“Cada actuació suma per millorar la qualitat de vida dels salouencs”, ha afegit Granados.

Més enllà del fet que s’acosten les municipals, la reflexió de l’alcalde és difícil de rebatre. El problema és que, si Granados decideix visitar personalment totes les voreres de Salou que necessiten una actuació, potser s’haurà de comprar una agenda nova. I, sobretot, un bon fotimer de sabates, perquè les gastarà totes.

Si alguna cosa és indiscutible és que la ciutat sembla estar en guerra. O si, més no, que sembla haver patit el pas d’Àtila, ja que en molts punts del municipi hi ha voreres en un estat manifestament deficient, amb paviments aixecats, rajoles trencades, desnivells i obstacles que compliquen la mobilitat dels vianants, especialment de la gent gran, persones amb mobilitat reduïda o famílies amb cotxets.

Que l’Ajuntament arregli una vorera és, sens dubte, una bona notícia. Que les acabi de reparar totes, això ja és un miracle.

Domínguez diu que l’alerta vermella no existeix

 

El regidor de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil de Salou, Sebastià Domínguez (ERC), va assegurar en el darrer ple que l’expressió “alerta vermella” no apareix com a tal en els plans de protecció civil, malgrat que l’Ajuntament la va utilitzar per referir-se a la situació meteorològica del passat 15 d’agost, que va comportar la suspensió de la processó i el castell de focs de cloenda de les Nits Daurades.

Durant la seva intervenció en resposta al regidor de Vox, Domínguez va defensar l’actuació de l’Ajuntament i va justificar l’ús d’aquesta terminologia com una manera de comunicar de forma més senzilla la situació de risc a la ciutadania.

“L’alerta vermella o alerta groga no s’explica als plans. És una manera de sintetitzar una frase que és llarga dins de les fases d’alerta dels plans especials o municipals”, va explicar el regidor republicà.

Segons Domínguez, els plans de protecció civil estableixen diferents fases d’alerta i disposen d’un mapa de risc identificat amb colors, amb una equivalència numèrica de l’1 al 6. Per aquest motiu, va defensar que l’Ajuntament simplifiqui aquests conceptes parlant d’alerta i del color corresponent.

“És important en matèria de protecció civil dirigir-nos a la ciutadania amb conceptes clars, sintètics i que no portin cap classe de dubte”, va afirmar.

Les declaracions del regidor arriben després de la polèmica generada per la decisió de suspendre els actes previstos el 15 d’agost davant l’avís meteorològic de l’Inuncat. Finalment, però, a Salou no es van registrar precipitacions durant la jornada.

En resum, a partir d’ara, quan l’Ajuntament parli d’alerta vermella, potser caldrà comprovar si és Protecció Civil o Netflix.

Domínguez afirma que el 15 d’agost es va aplicar el DUPROCIM

 

El regidor de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil de Salou, Sebastià Domínguez (ERC), ha defensat l’actuació de l’Ajuntament durant l’episodi meteorològic del passat 15 d’agost i ha assegurat que les decisions adoptades es van ajustar al que estableix el DUPROCIM, el Document Únic de Protecció Civil Municipal.

Domínguez va intentar rebatre així les crítiques del regidor de Vox, Paul Daniel Axinte, durant el debat al darrer ple municipal sobre la suspensió dels actes de cloenda de les Nits Daurades. En aquella sessió, l’Ajuntament va aprovar una moció que reclama a la Generalitat criteris comuns davant les alertes meteorològiques.

El responsable de Protecció Civil va retreure a Vox una manca de coherència en el seu posicionament. “Vostè va qualificar-me personalment de desproporcionada l’actuació municipal del dia 15 d’agost, però, en canvi, volen sumar-se a una moció que parla de proporcionalitat. Això sí que no és rigor”, va afirmar.

Segons Domínguez, les esmenes de Vox no modificaven el contingut polític de la moció ni aportaven cap element nou, sinó que responien a la voluntat de “desmarcar-se de la moció” i obtenir “rèdit electoral”.

Domínguez va rebutjar l’argument de Vox segons el qual l’activació del pla Inuncat per part de la Generalitat no implicava necessàriament l’activació en fase d’alerta del DUPROCIM. El regidor va assegurar que el document municipal estableix que el procediment operatiu d’activació s’ha de posar en marxa quan la Generalitat informa d’un risc que afecta la zona on es troba el municipi.

“Això va succeir i es va activar tal com indica el nostre DUPROCIM”, va afegir el republicà.

Domínguez va explicar que el DUPROCIM, aprovat pel ple en el darrer mandat i homologat posteriorment per la Direcció General de Protecció Civil, contempla en situació d’alerta municipal mesures com el tancament d’espais públics en cas d’afectació, la suspensió d’esdeveniments a l’aire lliure amb risc de tempestes elèctriques o caiguda de branques i la cancel·lació d’activitats esportives i recreatives en zones inundables.

El regidor va defensar que aquestes mesures s’han d’entendre com a obligatòries quan es donen les circumstàncies previstes en un document aprovat pel plenari i homologat per Protecció Civil.

Recordem que, malgrat l’alerta vermella de l’Inuncat per risc d’inundacions, que va obligar a suspendre el dia 15 d’agost la processó i el castell de focs de cloenda de les Nits Daurades, a Salou no va caure ni una gota.

UTPS defensa el treball en equip, “no només estem per a la foto”

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha reivindicat el treball que desenvolupen els membres de l’estructura del partit en el dia a dia, més enllà dels actes públics i de les aparicions davant les càmeres.

En una nota titulada Al peu del canó, també quan no hi ha càmeres, la formació defensa una manera d’entendre la política municipal basada en la participació interna, la proximitat amb la ciutadania i el treball quotidià.

UTPS considera que existeix “una diferència important entre estar per a la foto i estar per treballar” i assegura que les persones que formen part de l’organització participen activament en la vida interna del partit, aportant propostes i treballant en les diferents qüestions que afecten el municipi.

Segons la formació, la política municipal no es limita a assistir a actes o aparèixer en moments de més visibilitat pública, sinó que també es construeix “escoltant els veïns, analitzant els problemes de Salou, participant en reunions, fent propostes i defensant idees”.

UTPS afirma que els seus membres estan compromesos amb la transformació del municipi des de la implicació directa i rebutja limitar la participació política a les aparicions públiques.

“No volem limitar-nos a observar des de fora ni a aparèixer únicament quan resulta convenient”, assenyala UTPS, que defensa que el compromís polític “no depèn de les càmeres ni dels focus”.

La nota insisteix que fer política municipal significa estar a prop de la ciutadania, conèixer les seves inquietuds i donar la cara, tant en els moments de visibilitat pública com en el treball intern que passa més desapercebut.

“Estem al peu del canó. Participant des de dins. Treballant per Salou. I no només per a la foto”, conclou UTPS. (Font: UTPS).