Passa
abans que puguis opinar.
Un
peu marca el pols. Una espatlla s’avança lleugerament. I de sobte
ja hi ets dins. No has decidit ballar: el teu cos ja ho està fent.
T’ha passat. En una botiga, al cotxe, en un casament que no era el
teu. Sona alguna cosa i, sense demanar permís, s’instal·la. No és
una cançó que hagis triat: és una que et tria a tu.
A
mi em va passar en una botiga de moda a Antalya, Turquia. Llum
blanca, penjadors mil·limètrics, aquella estètica que podria ser a
Milà, Madrid o Dubai. I aleshores va sonar alguna cosa que semblava
més eina que melodia: un sintetitzador abrasiu, gairebé mecànic,
repetint un motiu com si algú hagués endollat una serra elèctrica
al sistema de so. Vaig pensar: “Què és això?”.
Era
Satisfaction
de
Benny Benassi. I en aquell instant vaig entendre que hi ha peces que
no busquen agradar: busquen imposar-se. La compressió rítmica
—aquell bombeig que fa que el so respiri al ritme del bombo— no
apel·lava al gust, sinó al sistema nerviós. El meu cap analitzava;
el meu peu ja havia decidit.
Ens
agrada pensar que triem el que escoltem. Que tenim criteri. Que no
ens deixem arrossegar pel que sona pertot arreu. Però hi ha cançons
que no circulen: colonitzen. No convencen; activen.
Una
cosa semblant va passar amb Toxic,
de Britney Spears, aquella peça que va ser oferta a Janet Jackson
abans de convertir-se en un dels engranatges més precisos del pop
dels 2000. Aquell riff de cordes inspirat en sonoritats de Bollywood
no demana permís: s’instal·la. És agut, insistent, gairebé
biològic. No és casualitat. És arquitectura sonora.
Quan
PSY va llançar Gangnam
Style,
molts van somriure amb condescendència. Però el fenomen no va ser
cap accident. Sota el ball caricaturesc hi havia estructura:
acumulació, explosió, repetició estratègica. La imatge va
amplificar l’efecte, sí, però el ritme va fer la feina de fons.
L’idioma va deixar d’importar perquè el patró ja parlava
directament al cos.
Després
va arribar Uptown Funk. Mark Ronson i Bruno Mars van triar una altra
via: la nostàlgia afinada. Funk dels setanta reconstruït amb
precisió digital. Síncopes que desplacen l’accent just el
necessari per mantenir-nos alerta.
I
aquí apareix el truc antic: l’hemiòlia.
Aquest
lleu desplaçament de l’accent que altera la sensació del pols
sense canviar realment la música. Allò que senties estable es
reorganitza. El terra sembla moure’s tot just mig centímetre sota
els peus. No ho analitzes. Ho corregeixes amb el cos.
Res
d’això no és nou. Ja el 1957, Leonard Bernstein jugava amb
aquesta mateixa il·lusió a Amèrica
de
West
Side Story.
Introduir una mínima inestabilitat i confiar que l’oient la
resoldrà movent-se.
Potser
l’interessant no és que aquestes cançons siguin populars. És que
funcionen. Entenen una cosa elemental: l’ésser humà respon a la
repetició, a l’expectativa, a la tensió i al seu alliberament. No
importa l’edat. No importa l’idioma. Tant se val com de
sofisticats ens creguem.
Vaig
entrar en aquella botiga convençuda que estava curada de la
tendència sonora global. En vaig sortir taral·lejant una serra
elèctrica.
Una
serra elèctrica que, per cert, l’últim anunci d’Aldi ha
recuperat amb astúcia publicitària. I allà soc jo, anys després,
reconeixent la fiblada al mig del menjador. Somric i ballo. Perquè
la gaudeixo.
De
vegades el criteri observa.
Però
el cos —també el que ja ha superat la seixantena— vota quan
reconeix una arquitectura perfecta.
I
el ritme, gairebé sempre, governa.
Quina
cançó se’t va ficar dins el cos?
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
