Granados porta Salou al neolític

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va celebrar dimarts passat al Teatre Auditori un acte de presentació del patrimoni històric del municipi. L’esdeveniment estava previst inicialment a Madrid amb motiu de la fira turística de la capital d’Espanya (Fitur), però es va haver de suspendre arran de l’accident ferroviari d’Adamuz (ja sabeu que els polítics són molt solidaris).

L’acte va consistir en la projecció d’un vídeo que repassa la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat. Segons Granados, aquest relat històric vol oferir una nova manera de descobrir Salou més enllà del model tradicional de sol i platja, i ha avançat que el farà servir com a eina promocional en els seus nombrosos viatges institucionals.

Durant la presentació, l’alcalde va posar un èmfasi especial en la futura Ruta del neolític, una iniciativa que, segons va explicar, podria atraure visitants interessats en “cultura, història, gastronomia i autenticitat”. (Font: Ajuntament de Salou).

Vivim encara en l’Edat de Pedra

No cal dir que aquesta proposta és mera fantasia, ja que el perfil majoritari del turisme que arriba a Salou és sol, platja i disbauxa non-stop. Intentar reorientar la promoció turística cap a un relat històric evidencia que l’alcalde té una visió molt allunyada dels interessos reals de bona part dels visitants.

Encara més, no cal una Ruta del neolític perquè ja la tenim. Només cal veure les fotos de la sèrie Cuida Salou (1, 2, 3, 4 i 5) per constatar que encara continuem ancorats en aquella època.

Per on passen les persones grans?

 

Les obres de reforma del xalet Fort han generat un problema de mobilitat a l’accés al carrer Pont dels Estanyets des del carrer Barcelona, on des de fa temps es formen bassals d’aigua que impedeixen el pas normal dels vianants.

Quan plou, el pas queda pràcticament inutilitzat i obliga els vianants a fer volta per altres carrers per continuar el seu recorregut. La situació és especialment incòmoda per a les persones amb mobilitat reduïda, que troben encara més dificultats per travessar aquest punt.

El problema s’ha agreujat recentment amb la col·locació de pilones de formigó a la zona. Aquests blocs dificulten encara més el trànsit de vianants tant si hi ha bassal com si no, fins al punt que s’ha creat una autèntica barrera arquitectònica.

Ciutat inclusiva?

La situació contrasta amb el discurs de l’alcalde de Salou, Pere Granados, qui defensa el model d’una ciutat exemplar en accessibilitat universal i adaptada a les necessitats de les persones amb discapacitat.

En aquest cas, la realitat del carrer no encaixa amb el relat oficial, ja que el pas continua presentant obstacles que compliquen la mobilitat quotidiana dels vianants més vulnerables.

Sis regidors no acrediten els estudis que figuraven als seus currículums

 

L’equip de govern de Salou ha actualitzat finalment els currículums dels regidors que apareixen a la web municipal, després que a finals de novembre de l’any passat el Partit Popular presentés una instància demanant que els 21 regidors del consistori acreditessin els títols acadèmics que hi constaven.

La petició es va formular amb l’objectiu de garantir la transparència i l’honestedat en els càrrecs públics, especialment després del cas detectat a Cambrils, on el regidor d’Urbanisme, Carles Caballero, no havia acabat la carrera d’Arquitectura que figurava al seu currículum.

En el cas de Salou, no s’ha acreditat cap currículum fals pròpiament dit, però sí que s’han detectat estudis no acreditats o no verificats en sis regidors: Cristina Berrio (PSC), Hèctor Màiquez (FUPS), Noelia Izquierdo (FUPS), Marçal Curto (ERC), Paul Daniel Axinte (Vox) i Josefa Aguirre, antiga membre de Vox.

Val a dir que dels sis currículums inflats, quatre corresponen a regidors de l’equip de govern.

Berrio s’endú la palma

El cas més destacat és el de Cristina Berrio, que no ha pogut acreditar cap dels estudis que assegurava tenir al seu currículum: un grau en Ciències Polítiques i Gestió Pública per la Universitat Online a Distància, un postgrau en Comunicació i Lideratge Polític per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), així com formacions com a educadora infantil per la UAB, reflexologia podal, mestra de reiki, quiromassatgista i coach de benestar.

Berrio es troba actualment de baixa des que es va conèixer que un pla d’ocupació de l’Ajuntament del seu departament estava vinculat en realitat a un pla d’ocupació del PSC.

Altres implicats

Pel que fa al regidor d’Urbanisme, Hèctor Màiquez, havia indicat que tenia un grau en Turisme per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), quan en realitat encara l’està cursant.

Noelia Izquierdo no ha acreditat un curs de comèdia musical a l’escola de dansa Coco Comín de Barcelona, un curs de modern-jazz de Máximo Hita, i un curs d’especialització en gestió d’oci i espectacles de la Universitat Rovira i Virgili que sí que figuraven al seu currículum original.

En el cas de Marçal Curto, no ha pogut acreditar la titulació de tècnic de manteniment industrial que figurava al seu currículum. També afirmava haver estudiat batxillerat, però aquests estudis no els va acabar.

A l’oposició, també

Paul Daniel Axinte tampoc ha pogut acreditar un curs d’apologètica cristiana especialitzat en l’islam que afirmava haver seguit.

Finalment, Josefa Aguirre no ha pogut acreditar els estudis d’animació turística que assegurava haver cursat al CETT Barcelona School of Tourism Hospitality and Gastronomy ni tampoc els estudis de turisme per a la preparació de la revàlida TEAT al centre d'estudis turístics de Granollers.

La revisió dels currículums municipals reobre el debat sobre la verificació de les dades acadèmiques dels càrrecs públics i la necessitat d’establir mecanismes més estrictes de comprovació per garantir la transparència institucional.

A Salou, el resultat, quant a la credibilitat dels nostres polítics, és de suspens final.

Klein vol tornar a ser alcalde de Cambrils

 

L’alcalde de Cambrils, Oliver Klein (NMC), ha admès que li agradaria tornar a encapçalar el govern municipal del 2027, any en què se celebraran les eleccions municipals, tot i que assegura que aquesta decisió haurà de ser avalada pel seu partit. “Això ho han de confirmar els companys”, afirma amb una falsa modèstia, ja que és ell qui exerceix el lideratge dins de Nou Moviment Ciutadà.

Segons explica, la seva motivació principal és poder culminar els projectes que ha posat en marxa durant el seu mandat. “La meva inspiració és que les coses que començo es puguin acabar”, assenyala. En aquest sentit, recorda que va accedir a l’alcaldia a mig mandat, després de la crisi que va liquidar el quadripartit (ERC, PSC, Junts i Podem). 

“Necessito més temps”

“Per portar a terme aquests canvis que he compartit amb la gent necessito una mica més de temps”, defensa Klein, que considera que encara hi ha actuacions importants pendents d’executar o acabar.

Entre els projectes que li agradaria veure completats cita les obres de l’avinguda Diputació i la construcció del Palau d’Esports. També es mostra especialment interessat a poder presenciar la posada en marxa del futur tramvia del Camp de Tarragona.

“M’agradaria ser-hi per veure el tramvia funcionant el 2028”, conclou l’alcalde. (Font: Diari de Tarragona).

De conferència res, és un discurs promocional

 

L’Ajuntament de Salou ha informat que l’alcalde, Pere Granados, ha estat convidat a oferir una conferència a l’hotel Waldorf Astoria de Berlín (a saber quant ens haurà costat!). 

En el vídeo penjat a les xarxes socials, l’alcalde es dirigeix al públic dient-los que “Salou és llum. És el sol mediterrani que es reflecteix en platges daurades. Tenim vint-i-cinc cales i platges impressionants. Salou està preparat. Salou és benestar. Salou és qualitat de vida, i Salou és obert. És obert perquè acollir les famílies no és per a nosaltres una estratègia de màrqueting. És part de la nostra identitat. I Salou és acollida, seguretat i respecte. Salou està orgullós”. (Font: Ajuntament de Salou).

El comercial

A veure, dir-ne conferència a un acte propagandístic no crec que sigui el més encertat. Bàsicament, perquè una conferència és una exposició estructurada, treballada sobre un tema concret. Amb arguments, dades i anàlisi. El que fa Granados és un discurs promocional o institucional, no és una conferència. És màrqueting territorial, una declaració promocional, una presentació turística. Granados es presenta com un comercial de Salou.

Però és clar, amb una conferència se li dona ales al convidat, s’aconsegueix donar-li més rellevància a un acte que potser no en té tanta. És com la història dels currículums falsos d’alguns regidors, que s’inflen per aparentar el que no són.

Per cert, els subtítols del vídeo són en espanyol. Salou, Capital de la Cultura Catalana.

Territori impulsa el viaducte sobre l’A-7 a Vila-seca pel TramCamp

 

El Departament de Territori ha fet un pas endavant en el desplegament del futur tramvia del Camp de Tarragona amb l’impuls del viaducte que creuarà l’A-7 a l’avinguda Alcalde Pere Molas, a Vila-seca. Aquesta estructura, un pont de més de 100 metres de llarg i 10 metres d’amplada, permetrà la connexió tramviària entre Vila-seca i Salou mitjançant uns vagons que circularan paral·lels al pont actual per a vehicles i vianants.

Les obres d’aquest viaducte s’han licitat amb un pressupost de 4,5 milions d’euros i un calendari que preveu la seva finalització a finals de l’estiu. En paral·lel, ja s’estan executant treballs a Cambrils, configurant el primer paquet d’actuacions orientat a preparar l’arribada del tramvia al territori.

En el tram de Vila-seca s’han desviat tots els serveis d’aigua, electricitat i gas per adaptar-los al futur pas dels combois. Els treballs de construcció han comportat el tall d’un carril d’accés a PortAventura tant des de l’autovia A-7 com des de l’avinguda Alcalde Pere Molas, amb afectacions parcials a la mobilitat a la zona.

El pla de Territori prioritza inicialment les zones no urbanes i els àmbits on es requereixen obres de més impacte. A finals d’estiu es preveu que ja siguin visibles les plataformes per on passarà el tramvia en la primera fase, que unirà les estacions de tren de Vila-seca i Cambrils al llarg d’un traçat de 14 quilòmetres, amb entrada en servei prevista per al primer trimestre del 2028.

Paral·lelament, la Generalitat ha licitat la construcció del centre operatiu i les cotxeres del tramvia, que se situaran darrere de l’avinguda Ramon d’Olzina. Aquestes instal·lacions, destinades a la gestió i manteniment de la nova xarxa tramviària, compten amb un pressupost de 25 milions d’euros. (Font: TAC 12).

Cuida Salou deixa de funcionar (V)

 

Al carrer Cambrils de Salou hi ha una escena que sembla gairebé una broma de mal gust: un pal d’electricitat que, en lloc de sostenir els cables, sembla que són els cables els que el sostenen a ell perquè no acabi a terra.

La imatge és prou eloqüent. El pal està clarament inclinat i subjectat pels mateixos cables que hauria d’aguantar, en una situació que transmet una sensació evident de precarietat i de risc. No cal ser enginyer per entendre que alguna cosa no funciona com hauria de funcionar.

Ciutat intel·ligent

Davant d’aquesta situació, alguns veïns han intentat advertir l’Ajuntament de Salou del possible perill. El problema és que el canal oficial creat per comunicar incidències a la via pública —l’aplicació Cuida Salou— fa temps que no funciona correctament. Ni a l’aplicació mòbil ni a la web municipal, amb la qual cosa l’eina és inútil.

Això deixa els ciutadans en una situació absurda: es demana la seva col·laboració per detectar problemes a l’espai públic, però quan intenten comunicar-los es troben amb un sistema que no respon. Mentrestant, el pal continua allà, sostingut pels cables i esperant que algú decideixi intervenir abans que la situació passi de l’anècdota al problema real.

‘Liza at 80’, última escala de nostàlgia (Imserso de luxe)

 

Hi ha concerts que són una culminació. L’homenatge que el Carnegie Hall dedicarà a Liza Minnelli el pròxim 25 de juny de 2026 —un tribut en música i dansa interpretat per artistes convidats— és, clarament, un d’ells.

Més que un espectacle, serà un punt de trobada: el final d’una travessia emocional que, per a molts, ha durat tota una vida. Tota una generació que va créixer sota l’encanteri de Liza Minnelli ha entrat ja en aquella etapa que canvia el desenfrenament de les nits de joventut pel confort del business class i l’excel·lència d’una trobada a mida.

Serà l’arribada a un moll de records compartits: la cita d’un públic que avui prefereix una butaca de vellut amb bona visibilitat al frenesí de la pista de ball. Un retorn sentimental a Broadway i Hollywood per revisitar els seus èxits.

Però en aquest port de destinació apareix un dilema que neix, precisament, de l’admiració.

L’essència d’una diva.

Liza no va ser només una artista; va ser una diva. La seva presència —tant icònica com imitada— va definir el motlle de l’estrella total. Però per damunt de tot hi havia la seva veu: aquell vibrat elèctric que no era tècnica, sinó batec urgent. Un idioma propi que molts intenten parlar, però que pocs aconsegueixen articular amb aquella barreja de fragilitat i acer.

La crueltat de la llum pública.

L’edat, a més de respectable, pot ser cruel. Ho vam veure en aquella gala dels Oscars en què la modernitat es va permetre una humiliació pública. Mentre un selfie multitudinari ocupava l’escena, una llegenda quedava fora de l’enquadrament. La càmera preferia la brillantor de l’instantani a la majestuositat de l’etern.

Un recordatori incòmode de com el món tracta els seus mites quan ja no encaixen en el ritme frenètic de l’era digital.

El veto del cor.

Aquí és on l’admiració es torna protectora. S’entén el tribut, però davant la seva fragilitat actual costa desitjar assistir-hi. Hi ha un dolor discret en veure la dona que ha sigut pura electricitat convertida avui en una figura delicada, sostinguda per altres damunt l’escenari.

Molts prefereixen exercir un veto emocional. No és manca d’afecte; és excés de respecte.

Potser perquè tota relació entre diva i públic té alguna cosa lleugerament vampírica: el mite necessita continuar alimentant-se de la presència de qui el va encarnar, fins i tot quan el cos ja demana silenci.

Es prefereix que aquest port de records sigui interior, allà on la seva veu no tremola i el focus sempre troba el seu somriure intacte.

La rendició al mite.

I, tanmateix, hi ha una veritat que s’imposa: els homenatges s’han de fer en vida. Hi ha una justícia poètica —i profundament merescuda— a celebrar-los ara, amb ella present.

Perquè quan arribi el moment inevitable, el que quedarà no serà l’eco d’una veu cansada ni el record d’un menyspreu públic, sinó la certesa que vam saber reconèixer el seu talent i celebrar la seva vida mentre encara podia rebre aquest tribut.

Aquest viatge és l’últim pla de la seva vida: el d’una diva envoltada de la devoció que ella mateixa va sembrar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Marta Ballvé recorre en bici 1.230 km entre Copenhaguen i París

 

La vila-secana Marta Ballvé Gelonch ha completat una travessa de 1.230 quilòmetres en bicicleta, la distància aproximada que separa Copenhaguen de París. L’esportista ha planificat i compartit el recorregut en línia a través del seu perfil de Bikemap, on es pot seguir el trajecte d’aquesta ruta cicloturista que connecta la capital danesa amb la francesa.

Ballvé és una ciclista molt activa i amb experiència en rutes de llarga distància. Al seu perfil a Bikemap també hi figuren altres itineraris de cicloturisme per diferents punts d’Europa, fet que evidencia la seva clara vocació de cicloviatgera.

En aquesta última aventura, la Marta va sortir de Copenhaguen i va dirigir-se cap al sud travessant Dinamarca i el nord d’Alemanya. Després va continuar el seu recorregut pels Països Baixos i Bèlgica fins a entrar a França, on va completar el trajecte a l’àrea de París.

Més enllà del cicloturisme, Marta Ballvé també practica altres disciplines esportives, especialment el running i el trail running, activitats que combinen resistència física i esperit d’aventura.

Joan Planellas veu inadequada una prohibició “explícita” del burca

 

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ha afirmat que no considera adequada una prohibició “explícita” del burca, com defensa l’extrema dreta, perquè es tracta d’una qüestió complexa que afecta tant la dignitat de la dona com la llibertat religiosa.

En una entrevista, el prelat ha remarcat que el debat requereix “molta pedagogia” i una reflexió profunda. Segons ha explicat, la regulació d’aquesta peça de roba es mou en un terreny “relliscós” i ha advertit que “no és un tema simple”.

El debat sobre el veto al vel integral es va reactivar arran d’una proposta presentada al Congrés a mitjan febrer per Vox. La iniciativa va comptar amb el suport del Partit Popular i d’Unió del Poble Navarrès, però finalment no va prosperar.

Mocions a Salou i Cambrils 

Paral·lelament, Vox també ha presentat mocions similars en diversos municipis, entre els quals Salou i Cambrils, tot i que aquestes iniciatives tampoc han tirat endavant.

Davant d’aquest context, Planellas insisteix que la qüestió exigeix un debat serè i pedagògic, tenint en compte l’equilibri entre la defensa dels drets de les dones i el respecte a la llibertat religiosa. (Font: SER).

Cuida Salou deixa de funcionar (IV)

 

Al carrer Guillem de Montcada de Salou hi ha una instal·lació que desafia les lleis de la física, de l’enginyeria i probablement també del sentit comú. Es tracta d’un pal d’electricitat inclinat que, si no cau a terra, és gràcies al quadre elèctric que l’aguanta (i a una mica de cinta de plàstic, tot sigui dit).

Això de la cinta adhesiva que tant es ven als xinos és la típica solució d’emergència que, massa sovint, acaba convertint-se en permanent. Es posa la cinta, es delimita mínimament l’espai i es dona el problema per resolt.

Ciutat intel·ligent?

Mentrestant, el pal continua allà, inclinat com si estigués fent una reverència involuntària als veïns del carrer. I els veïns, és clar, han de confiar que el miracle tecnològic de la cinta de plàstic seguirà funcionant.

Publico la foto perquè me l’han passat els veïns. Han intentat advertir l’Ajuntament del perill però l’aplicació Cuida Salou (tan al mòbil com a la web municipal) no funciona.

Queda clar que la imatge transmet una sensació clara de provisionalitat i de manca de manteniment que difícilment encaixa amb la idea d’una ciutat intel·ligent, com ens vol fer creure el govern local.

L’espigó del moll, nou aparcament de Salou

 

Un dels indicadors més clars del grau de civisme d’una ciutat és la manera com es respecta —o no— l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta falta de respecte envers els altres és aparcar en una zona exclusiva per als vianants, com si aquell espai fos seu.

La foto en qüestió està feta a l’espigó del moll, davant del Club Nàutic, on hi ha el restaurant Albert. No s’hi pot deixar el cotxe, tal com s’indica al passeig Miramar. Però escolta, no passa res; aquí ningú no els veu.

No és un moment

Aquest tipus de comportament insolidari reflecteix una manera molt concreta d’entendre l’espai públic: “faig el que vull”. “Serà un moment”, “no molesto ningú”, “ara torno”. Són justificacions habituals que, repetides una vegada i una altra, acaben normalitzant comportaments que en realitat perjudiquen el conjunt.

Si a més, la Policia Local tampoc no hi actua, la permissivitat és total. El resultat és que els vianants perden espai, la qualitat urbana es degrada i la norma deixa de tenir valor, ja que quan aquesta impunitat no es corregeix, es transmet el missatge que aparcar en qualsevol lloc és acceptable.

No senyor!, l’error de subestimar Espanya

 

He contemplat centenars de ribes. Platges que són miralls, penya-segats que desafien el temps, tempestats d’una fúria cega i dies violents de sol amb carn socarrada, entre la cridòria dels nens feliços i el constant devanir de les gavines. Però aquest hivern el mar ha decidit mostrar-me un llenguatge diferent, un que m’inquieta profundament. He vist les onades lliscar en sentit contrari, fugint de la terra, bufades mar endins per un vent que no porta alleujament, sinó una sal que punxa la cara com mil agulles de cristall. Per efecte d’aquesta mateixa força, he vist aixecar-se cortines d’aigua, murs líquids que sorgeixen de les seves tombes marines com fantasmes per impedir-nos albirar l’horitzó. I en la soledat del meu balcó, on les algues seques apareixen cada matí com restes d’un naufragi invisible, em pregunto en la foscor de la nit: “Què més ens queda per veure i, sobretot, quant de temps ens queda per veure-ho?”.

Resulta un sarcasme macabre que el món ens exigeixi una virtut quasi ascètica —barallar-nos amb el tap d’una ampolla i una palleta de xuclar per salvar els oceans— mentre, sobre els nostres caps, els suposats líders de l’ordre global s’emboliquen en un intercanvi de míssils que van i venen com joguines de mort. És la tirania de la minúcia davant la impunitat de l’atroç. És especialment feridor veure com un d’aquests fanàtics del poder es permet amenaçar Espanya a través dels mercats i les cancel·lacions, pretenent tractar-nos com una república bananera atrapada entre l’ortodòxia del comunisme i la gran mentida del dòlar. És el cinisme històric en la seva màxima expressió: que pretenguin donar-nos lliçons de civilització aquells els avantpassats dels quals van orquestrar el genocidi dels indis americans i es van aixecar sobre els esquelets de l’esclavitud afroamericana, mentre aquesta Espanya que ara intenten banejar ja era bressol de cultura, riquesa i poder universal quan el mapa d’ells era només una taca d’ambició.

Ronald Reagan va argumentar una vegada que una invasió alienígena ens uniria davant d’un enemic comú, obligant-nos a oblidar les nostres diferències. No obstant això, avui no veig socis comuns davant les fanfarronades d’un president que no només toreja Espanya, sinó bona part d’Europa, usant l’amenaça com a únic argument. Davant d’aquest camí de desraó, no parlo des de la queixa, sinó des de l’afirmació. Ara més que mai, el nostre país ha de replegar-se sobre si mateix, una i lliure, recuperant la sobirania que ens pertany per pes històric. En aquest tauler d’opacitat moral, on els interessos aliens juguen amb vides innocents, cal reconèixer que s’ha plantat cara. Sense la tebiesa d’una diplomàcia que sovint és només submissió disfressada, s’ha mantingut el tipus davant l’assetjament internacional.

Perquè si alguna cosa té aquesta terra, a més de totes les autonomies que la formen, és que cap s’entrega. Al llarg dels segles, envaïda i conquerida, ha sortit sempre enfortida en totes les seves parts amb un rotund “No, senyor”. Ho vam demostrar a Trafalgar, on fins i tot davant la tempesta i el foc, la resistència es va convertir en llegenda i la superació en caràcter. No som vassalls, i no ens agenollem; si cal, resistirem fins que aquell Boabdil plori amb llàgrimes de dona el que no va saber defensar com a home. És el moment de plantejar-nos seriosament si podem viure sense la seva ombra, sense el seu turisme de masses i sense els seus dictats econòmics. O és que també ens enviarà el seu ICE a controlar el nostre destí? Atureu aquests bojos abans que ells ho destrueixin tot.

Aquí segueixo al meu balcó de Tarragona, entre el fum de la petroquímica i el batec silenciós de la central nuclear. Continuo veient les onades marxant, allunyant-se de nosaltres, i en lloc de por em queda una pau que no sé d’on surt. És la imatge de la balena que canta i somia en les profunditats mentre el bus l’admira en perfecta harmonia, aliè a la superfície. Ens queda el mar per, malgrat tot, morir en la batalla o triomfar en consonància amb aquell imperi que va arribar a dominar-lo i amb l’herència d’aquesta tossuderia i punt d’donor que hem guanyat, a base de genètica i supervivència.

PD: Recordeu, i encara que no vulguem admetre-ho no estem per romanticismes: la fera ferida, fereix fins i tot a qui vol salvar-la.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Cuida Salou deixa de funcionar (III)

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, es vanta de ser un dels impulsors principals de la transformació del municipi cap al model de smart city i, específicament, de destinació turística intel·ligent. Segons afirma, els projectes impulsats sota el seu mandat demostren que la tecnologia no és només una eina de promoció, sinó també una via per millorar la qualitat de vida dels residents i l’experiència dels visitants. 

A la foto, un pal d’electricitat del carrer Guillem de Montcada presenta una inclinació evident i no cau perquè el sosté un arbre situat just al costat. Els veïns asseguren que han intentat comunicar la incidència a l’Ajuntament a través de l’aplicació municipal Cuida Salou, l’eina destinada precisament a informar de desperfectes a la via pública. 

D’intel·ligència, ben poca

No obstant això, l’aplicació no funciona ni des del telèfon mòbil ni des de la versió disponible a la web municipal, fet que impedeix informar del problema.

Una ciutat intel·ligent hauria de garantir que els canals de comunicació amb l’Ajuntament funcionin correctament en comptes d’estar avariats per culpa de la deixadesa municipal. Tret que t’agradi posar el carro davant dels bous.

Vila-seca reincorpora el policia local denunciat per assetjament sexual

 

Un agent de la Policia Local de Vila-seca, investigat per dues denúncies d’assetjament sexual, tornarà al servei el 16 de març tot i que la causa penal continua oberta i sense resolució judicial ferma. 

La Divisió d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra investiga aquest agent arran de dues denúncies per assetjament sexual: una d’una companya policia i una altra d’una veïna del municipi. Segons la denúncia del primer dels casos, el policia —que feia de cap de torn de nit— hauria entrat diverses vegades al vestidor de dones de la comissaria i li hauria proposat, de manera insistent i agressiva, mantenir relacions sexuals mentre ella era de servei. 

L’altra denunciant és una noia a qui el mateix agent va sorprendre orinant al carrer durant la festa major; després li hauria enviat missatges per Instagram dient-li que tenia “un bon cul” i insinuant que podia fer-li o no la denúncia segons el seu atractiu. 

Arran de les denúncies i de la comunicació d’Afers Interns, l’alcalde, Pere Segura, va signar un decret pel qual li retirava l’arma reglamentària i l’agent va quedar fora de servei durant més de sis mesos, inicialment en situació de baixa mèdica. 

Procediment judicial en marxa

En una reunió amb portaveus municipals, l’alcalde hauria dit que l’agent no es reincorporaria fins que hi hagués una resolució judicial, però ara l’Ajuntament permet que torni al servei el 16 de març mentre el cas continua judicialitzat. 

El govern local defensa que ha de garantir tant la protecció de les presumptes víctimes com la presumpció d’innocència, i que, mentre hi hagi procediments judicials en marxa, el marge d’actuació administrativa és limitat. 

Durant el ple del 27 de febrer, el regidor de Decidim Vila-seca, Josep Forasté, va retreure al govern el canvi de criteri i va mostrar sorpresa per la reincorporació anunciada. La CUP i Vila-seca en Comú també han criticat la decisió a les xarxes socials i l’han qualificat de falta de transparència i de tolerància envers el masclisme institucional, demanant explicacions públiques i garanties per a les dones afectades i la resta de la plantilla. (Font: Porta Enrere).

Klein aparca Mar España

 

L’Ajuntament de Cambrils obrirà un nou aparcament dissuasiu d’ús temporal en un terreny d’11.215 metres quadrats situat entre la carretera de Montbrió del Camp (T-312) i el carrer Francesc Moragues i Barret, tocant el barranc de la Verge del Camí, amb vials existents i bons accessos.

El solar tindrà capacitat per a 328 vehicles. D’aquesta manera, se solucionaran les necessitats d’estacionament en aquesta zona, donant continuïtat a l’aparcament de les Comes I, situat a l’altra banda del carrer, que compta amb 220 places.

El pressupost d’execució és de 204.364 euros i el termini per a la realització dels treballs és de cinc setmanes. (Font: Ajuntament de Cambrils).

El nou equipament s’habilita poc després que l’alcalde, Oliver Klein, hagués decidit assumir les competències de Recursos Humans que tenia la regidora del seu partit Mar España, la qual cosa implica aparcar-la en altres departaments que no li vinguin tan grans.

L’art de viure de l’aire: de l’ofici a l’extracció

 

La precarització de l’artista no és només una falta de pressupost extern; és, com bé assenyala Esfera Pública, un hàbit moral internalitzat. Hem normalitzat treballar per visibilitat i acceptar pagaments per sota de la legalitat, diluint la frontera entre l’oci i la feina fins a fer-la invisible.

La trampa de la vocació

Hi ha una paradoxa generacional sagnant. Als anys setanta, el mur era el prejudici: “Això no és una feina”. Avui, el sistema és més sibil·lí: l’art s’ensenya com a excepció, mai com a ofici. Es naturalitza el voluntariat com uns ritus iniciàtics i s’etiqueta la precarietat com a vocació. Però hem de ser clars: és un model d’extracció que utilitza la il·lusió de l’artista com a combustible gratuït.

La pubertat professional perpètua

El derecho de piso (que es diu a l’Argentina) ha de ser una etapa, no un destí. No obstant això, el mercat actual pretén que professionals amb dècades d’experiència visquin en una pubertat laboral eterna. És vital distingir: la beneficència és un acte de gratitud voluntària; el mercat comercial és un negoci. La visibilitat no és el pagament, és la conseqüència d’una feina ben remunerada.

La subhasta a la baixa

Rere el teló, i des de fa anys, les xifres confirmen el col·lapse: musicals a Catalunya: 40 euros diaris per a ballarins que també canten, en dues funcions; musicals a Madrid: 1.200 euros mensuals per a actrius cover de papers protagonistes.

Mentre que en mercats com el Regne Unit o els EUA existeix equity (sindicats amb categories clares i unitat d’acció), aquí impera el silenci de la vergonya. Ningú comunica el seu salari per no admetre que està subvencionant l’espectacle de la seva pròpia butxaca.

El límit del menys

El cop final és el regateig constant: “Un altre m’ho fa per menys”. Aquest menys ha tocat fons. El resultat és un sector en burnout, una professió desmantellada i un relleu generacional expulsat abans de començar. Hem passat de l’amor a l’art a pagar per treballar. Si no defensem l’art com un ofici real, el sistema continuarà extraient talent fins a deixar-lo sec.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Repsol aboca pèl·lets tòxics a la platja de la Pineda des de fa dècades

 

Una investigació dels Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya revela que Repsol Química va abocar pèl·lets plàstics al medi ambient de manera continuada, afectant la riera de la Selva, el riu Francolí i finalment la platja de la Pineda.

Segons l’informe, els pèl·lets s’abocaven per una canonada d’aigües pluvials d’1,5 metres de diàmetre, amb restes incrustades que demostren un abocament prolongat. Els Agents Rurals van comparar mostres i van concloure que els pèl·lets trobats a la platja tenen “colors i formes de la mateixa caracterització” que els produïts per Repsol Química.

Aquests microplàstics, considerats tòxics pels informes de la Fiscalia, s’acumulen a l’estómac de peixos i animals marins, provocant malalties i entrant a la cadena alimentària humana. Tot i la persistència de la contaminació a la Pineda des de fa dècades, la Fiscalia va arxivar la causa per manca d’origen identificat, malgrat les evidències dels Agents Rurals.

Altres casos

A diferència del cas gallec del vaixell Toconao, on es van analitzar pèl·lets per confirmar l’origen, a Tarragona mai s’ha fet un estudi similar. La Fiscalia ha admès que podria sol·licitar a les empreses les característiques dels seus pèl·lets per comparar-los, però fins ara no ho ha fet.

L’Agència Catalana de l’Aigua va imposar una sanció mínima de 3.000 euros a Repsol Química, mentre la platja continua patint aquests abocaments recurrents, creant un problema ambiental crònic. (Font: Porta Enrere).