Salou s’alia amb Coca-Cola per empoderar les dones

 

L’Ajuntament de Salou ha informat que, un any més, col·labora amb el programa Gira Mujeres. El projecte ofereix formació a dones d’entre 18 i 67 anys que volen créixer professionalment, emprendre o obrir-se pas en el mercat empresarial.

Val a dir que el programa Gira Mujeres el promou (cosa que no es diu a la nota) Coca-Cola. I la multinacional no és precisament una ONG; si desenvolupa aquesta iniciativa és perquè hi té més a guanyar que a perdre.

En primer lloc, perquè actualment les empreses no només es jutgen pels seus beneficis, sinó pel seu impacte al món i per la seva imatge. Programes com aquest ajuden a complir les quotes de responsabilitat social que exigeixen els inversors i els governs. 

Ampliar el mercat

A més, fomentant l’emprenedoria també busquen nous talents que s’incorporen a l’òrbita o ecosistema de la multinacional en el sector de l’hostaleria i la restauració, tan potent a Salou, generant en els nous directius clients potencial de la marca.

En resum, Coca-Cola va per feina. La multinacional guanya reputació, dades i mercats més estables, mentre que les participants obtenen formació i finançament que, d’una altra manera, potser no tindrien.

Perquè quan una multinacional, amb l’alcalde de Salou de copilot, et diu que és feminista o que busca empoderar les dones, mau.

Cambrils (i no Salou) consolida el lideratge gastronòmic del territori

 

Cambrils encapçala la llista de Sols Repsol a la demarcació de Tarragona, amb fins a tres restaurants guardonats: Can Bosch, Miramar i Rincón de Diego. Aquests locals destaquen per la seva cuina mediterrània de qualitat, la creativitat i l’ús de productes locals, fet que consolida el municipi com a epicentre gastronòmic del territori i també del país.

Amb dos Sols (l’excel·lència) també hi ha Les Moles (Ulldecona) i Villa Retiro (Xerta). I amb un Sol, Ferran Cerro i Cervus (Reus), Quintaforca (Nulles), AQ i El Terrat (Tarragona), El Celler de l’Arbocet (Riudoms), Citrus del Tancat (Alcanar), Quatre Molins (Cornudella de Montsant) i Deliranto (Salou). En total, quinze restaurants distingits.

Aquí predomina la cuina turística

L’alcalde Pere Granados no es cansa de repetir que la gastronomia de Salou és un referent a la Costa Daurada i que el seu prestigi va més enllà de les nostres fronteres. Es tracta d’una afirmació recurrent en els seus discursos de promoció turística. No negaré que a Salou s’hi pugui menjar bé, però és evident que l’alcalde escombra cap a casa quan fa les seves proclames.

Perquè, com revelen els Sols Repsol, Cambrils és, ara per ara, el municipi que atresora la millor cuina de la zona. Sí, Salou té una oferta molt àmplia i molts restaurants, però una part important està dissenyada per al turista de pas (menús internacionals, menjar ràpid, franquícies). Una realitat que els discursos oficials no poden amagar.

El TAS obre temporada i s’obre també el debat sobre coherència cultural

 

El pròxim 27 de febrer arrencarà la nova temporada del Teatre Auditori de Salou (TAS) amb un concert de Pacoenlaluna, nom artístic de Francisco Valero, un creador polifacètic que combina música d’autor, humor i espectacle. L’artista presenta la seva nova gira, Inteligencia Animal, amb la qual recorrerà diverses ciutats de l’Estat espanyol.

Valero és valencià i coneix el català, però el seu projecte actual es desenvolupa gairebé íntegrament en castellà. De fet, el 95% de les lletres de l’espectacle Inteligencia Animal són en castellà, una dada rellevant per entendre la naturalesa real de la proposta artística que inaugurarà la programació del TAS.

El que m’ha sobtat, però, és el cartell informatiu del concert, on l’Ajuntament indica —en lletra molt petita— que l’espectacle és en “català i castellà”.

Per adobar-ho, el consistori recorre al logotip de Salou com a Capital de la Cultura Catalana 2025 per reforçar una proposta que no és ni majoritàriament en català. Una estratègia comunicativa que sembla voler colar-nos una oferta que, tot i ser legítima i de qualitat artística, no encaixa plenament amb el relat que es vol projectar.

En fi, que sembla que no comencem bé. Vaja, que tot indica que els nostres responsables municipals tornen a estar a la lluna

Desmantellada una xarxa dedicada a la fabricació de perfums

 

Una operació conjunta entre els Mossos d’Esquadra i Vigilància Duanera de l’Agència Tributària ha permès desarticular una important xarxa criminal dedicada a la fabricació massiva de perfums falsificats i al seu tràfic internacional. El dispositiu, desenvolupat principalment a la demarcació de Girona (de Salou, de moment, encara no hi ha dades), ha culminat amb la intervenció d’un volum de producte sense precedents: 1,2 milions de perfums i 150.000 litres de matèria primera, valorats en més de 90 milions d’euros.

Segons fonts de la investigació, la banda operava des d’una fàbrica amb una capacitat de producció superior als quatre milions de flascons anuals (alguns dels quals molt pestilents), fet que situava l’organització com una de les més actives d’Europa en aquest tipus de falsificació. 

Imitacions

Els perfums imitaven marques de luxe àmpliament comercialitzades al mercat (i per alguns ajuntaments), i eren distribuïts per carretera entre Catalunya i diversos països europeus (aprofitant l’arribada de turistes).

L’operatiu policial s’ha saldat amb set persones detingudes i 11 més investigades per delictes de pertinença a organització criminal, contraban i vulneració de la propietat industrial. Els investigadors assenyalen que la xarxa estava perfectament estructurada i comptava amb una logística internacional consolidada.

L’acció policial es porta a terme quan tot just l’Ajuntament de Salou havia començat una nova campanya promocional del Salou Essences, que destaca la frescor del producte salouenc.

Granados va celebrar Sant Valentí amb si mateix

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va celebrar molt intensament la festivitat de Sant Valentí de dissabte passat. Ho va fer fidel al seu estil: amb una demostració d’amor propi, canalitzada a través d’una intensa activitat fotogràfica i una presència destacada —i reiterada— a les xarxes socials municipals.

Lluny de celebracions discretes o gestos simbòlics cap a altres persones properes, la jornada va estar marcada per un degoteig d’imatges en què l’alcalde apareixia somrient, perfectament enquadrat i amb posat institucional, transmetent un missatge inequívoc: l’amor comença per un mateix… i continua davant la càmera.

Selfies per estimar la ciutat

Segons fonts properes al consistori, Granados va voler aprofitar Sant Valentí “perquè els veïns vegin com m’estimo la ciutat”, un concepte que, a la pràctica, es va traduir en diverses selfies protagonitzades pel mateix alcalde en diferents indrets del municipi, amb Salou com a decorat secundari. 

L’objectiu, expliquen les mateixes fonts, era “humanitzar la política” i “reforçar el vincle emocional”, tot i que alguns veïns ho van interpretar com una nova mostra d’autobombo institucionalitzat.

La càmera com a parella

A les xarxes, els comentaris no es van fer esperar. Mentre alguns usuaris celebraven la constància de l’alcalde a l’hora de no perdre cap oportunitat de ser fidel als seus principis, d’altres es preguntaven si Sant Valentí no mereixia una mica més d’amor cap als carrers, les voreres o els barris, cada cop més abandonats.

Amb tot, l’alcalde hauria tancat la jornada satisfet, convençut d’haver complert amb l’esperit de la diada: “estimar intensament… encara que sigui a mi mateix”. Una relació, la seva amb la càmera, que a Salou ja ningú no posa en dubte que és estable, duradora i, sobretot, molt ben retratada. (Font: Tururut Viola News).

El TramCamp agafa el tramvia de Tenerife com a referència

 

El TramCamp que projecta Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) al territori pren com a principal referència el tramvia de l’illa canària de Tenerife, considerat el model que més s’ajusta a les característiques i dimensions del futur servei tarragoní.

“Hem estat comparant amb altres tramvies perquè és la primera vegada que posem en marxa un tren des de zero. Cal tenir en compte que cada servei té la seva dimensió i està adaptat al lloc on s’implanta. Però el tramvia de Tenerife és el que més s’aproparia al nostre”, explica Carles Ruiz, president d’FGC.

Dues vies

Els motius són diversos. D’entrada, el model de gestió, ja que el tramvia tinerfeny està operat per un ens públic, MetroTenerife, dependent del Cabildo de Tenerife. També hi pesa una qüestió de dimensions: el sistema canari disposa de dues línies, igual que el projecte previst al Camp de Tarragona.

La línia principal de Tenerife, que connecta San Cristóbal de La Laguna i Santa Cruz de Tenerife, té una longitud aproximada de 12,5 quilòmetres, mentre que la primera fase del TramCamp arribarà als 14 quilòmetres. En tots dos casos, el temps de trajecte complet d’una punta a l’altra és d’una mica més de 30 minuts.

“Hem buscat una referència en doble sentit, tant pel model de gestió com per les dimensions. Aquest mirall no el trobem en tramvies com els de Granada, Saragossa o Barcelona”, afegeix Ruiz. De fet, representants d’FGC van viatjar a Tenerife per conèixer de primera mà el funcionament del servei.

Un sistema consolidat des del 2007

El tramvia de Tenerife es va inaugurar l’any 2007 i, des d’aleshores, ha registrat més de 240 milions de passatgers, amb prop de 2,5 milions de viatges comercials i 24 milions de quilòmetres recorreguts. El servei opera de dilluns a divendres de 6.00 a 24.00 hores, mentre que els caps de setmana i festius funciona les 24 hores. En hora punta, entre les 7.00 i les 15.00 hores, la freqüència és de cada cinc minuts.

Segons l’última memòria anual de MetroTenerife, el 40% dels viatges responen a motius de mobilitat obligada, principalment feina o estudis. A la línia 1, els desplaçaments més habituals són cap a casa (26%), la feina (24%) i centres educatius (18%). A la línia 2, el pes principal recau en els trajectes a casa (40%), feina (15%) i estudis (10%).

Connexions

Actualment, el tramvia és l’únic sistema ferroviari de les Canàries, però el futur passa per l’ampliació de la xarxa, amb noves línies i extensions. Entre els projectes previstos hi ha una connexió amb l’Aeroport de Tenerife Nord i l’allargament de la línia 2 fins al barri de La Gallega.

Un recorregut, el de Tenerife, que serveix ara de model per al TramCamp. (Font: Diari Més).

Fernández troba a Cambrils un nou xofer particular

 

El president del Partit Popular a Catalunya, Alejandro Fernández, es va desplaçar ahir fins a Cambrils, on es va reunir amb l’alcalde Oliver Klein (NMC) i amb regidors peperos de l’equip de govern. 

Fernández va deixar clar que, sense el PP al capdavant, Catalunya no funciona. Segons va afirmar, en matèria d’alguns dels serveis públics més bàsics, com el transport o la salut, la situació és “pitjor que mai”. Fernández també va acusar el govern de Salvador Illa de no fer res per solucionar el greu problema de l’accés a l’habitatge. En clau territorial, el popular va lamentar que el projecte Hard Rock no tiri endavant i va augurar que, mentre Illa sigui president, el complex d’oci i joc que s’ha de construir entre Salou i Vila-seca continuarà encallat. El motiu és que, a parer seu, el govern del PSC és un “tripartit encobert” perquè els socialistes reben el suport dels Comuns i d’ERC, dos partits contraris al projecte. 

Revulsiu turístic

Fernández creu que el projecte és clau per a la zona, ja que serviria per complementar l’oferta turística del litoral tarragoní. De fet, assegura que la Costa Daurada es podria convertir en el pols d’atracció turística del sud d’Europa si el Hard Rock acaba sent una realitat. (Font: Ràdio Cambrils).

Val a dir que Fernández va aprofitar la seva estada per visitar la ciutat, probablement de la mà de Klein, qui darrerament ha assumit amb notable eficiència les funcions del taxi.

‘¡Ay, qué risa!’

 

Com a bon fill de miner de la conca del Caudal, vaig créixer escoltant Víctor Manuel. Hi ha una cançó seva de l’any 1976 titulada ¡Ay, qué risa! Tot i que va ser una crítica a la política heretada de la dictadura de Paco La Culona, no sé per què se m’antulla apropiada per a aquests moments de distopia orwel·liana.

Quan em van agitant la democràcia a la cara, intentant salvar-me de les urpes de la ignorància, les proclames buides, els eslògans fets forma i emocions, amb l’única intenció d’administrar la seva dosi regular de por, llavors sento a les meves entranyes aquest foc que m’ha consumit des que tinc ús de raó.

Comparteixo un parell d’exemples d’aquesta meravellosa democràcia forjada en Soló, la Revolució Francesa i la República Americana. Hi ha molts més casos, però només avanço dos.

El coronel Jacques Baud, retirat de les forces armades de Suïssa, analista polític i exmembre dels serveis d’intel·ligència de l’OTAN, sancionat perquè la seva narrativa de les causes de la guerra d’Ucraïna no està alineada amb el discurs oficial, i únic possible, d’aquesta meravellosa i democràtica institució que és la UE. Li han congelat els actius, no té accés als seus béns i té prohibida la circulació dins de la UE.

L'altre exemple és més sagnant si fos possible. En aquest cas, l’ens sancionador no és cap altre que aquest far de la democràcia, l’exportació més gran del qual és la mort en tots els seus formats possibles. No sé en què estava pensant el francès aquell quan els va regalar l’estàtua aquella tan ben parida. En aquest cas, la receptora de l’afecte sancionador de semblant lluminària de la llibertat no és cap altra que Francesca Albanese, Relatora Especial de l’ONU per als territoris ocupats d’aquell país, que no pot ser anomenat, no fos cas que fos acusat d’obrir la porta de certs forns que hi havia a la campinya polonesa. A la senyora li han congelat els actius, no pot fer servir les seves targetes, ja sabeu, el sistema SWIFT, i a més no pot entrar al país dels menja-burgers. I tot per explicar la veritat.

Aquesta és la democràcia que ens venen a porcions. Jo, al final, em quedo amb aquella frase de José Antonio: el que em nega és el meu enemic.

Ara que cadascú pensi el que vulgui, que com diu la cançó del guaje em passo les seves millors intencions per l’entrecuix, just al costat de les qüestions. Ea!

Una col·laboració d’Hispania Posterior.

TAS: molta programació, però ambició cultural limitada

 

L’Ajuntament de Salou ha presentat la programació del Teatre Auditori al llarg d’aquest 2026, descrita com “una de les temporades més completes dels darrers anys, amb prop de 40 espectacles que abracen música, teatre, dansa, humor, màgia i musicals”.

L’alcalde, Pere Granados, ha destacat que “aquesta temporada consolida el TAS com un dels grans referents culturals de la Costa Daurada, amb una oferta de qualitat pensada per a tots els públics i que reforça la identitat cultural de la ciutat”. (Font: Ajuntament de Salou).

Reis en sarau

A veure, per molt que s’entestin les nostres autoritats locals, Salou no és actualment un referent cultural de la Costa Daurada. Ho és en entreteniment, gràcies a PortAventura, que és una empresa privada; en festes i gresca, i en alguns esdeveniments esportius, també gràcies a la iniciativa privada.

Si el que es busca és una oferta cultural sòlida i completa (museus, òpera, galeries d’art, grans rutes històriques), aleshores has d’anar a Reus o Tarragona. 

Ah!, en el que sí que no ens guanya ningú és en jardineres modernistes. Aquí, arrasem!

El Cos Blanc atrau més públic que el carnaval de Sitges

 

Aquest cap de setmana, el Carnaval s’ha celebrat arreu del territori, amb Tarragona i Reus com a principals focus d’atenció, gràcies a unes rues que van congregar desenes de milers de persones.

A Tarragona, entre 35.000 i 40.000 espectadors van omplir dissabte les voreres de l’avinguda Ramón y Cajal i la Rambla Nova, segons les estimacions municipals. Tot i el fred i el vent, l’ambient va ser vibrant i festiu. Uns 3.000 comparsers, repartits en 31 entitats, van desfilar amb vestits vistosos i carrosses elaborades, convertint el centre de la ciutat en un gran escenari de festa.

Reus bull de gent

A Reus, la Gran Rua de Dissabte va tornar a demostrar la força del carnaval reusenc. La capital del Baix Camp va bullir de gent, amb una assistència estimada d’entre 45.000 i 50.000 persones. Hi van participar 7.000 persones disfressades, integrades en prop de 50 colles, que van omplir els carrers de color, música i animació.

A Salou, però, no hi va haver carnaval* El municipi manté el seu model propi, amb el Cos Blanc com a equivalent festiu, que se celebra el primer dissabte de febrer. Segons dades de l’Ajuntament de Salou, el darrer Cos Blanc va aplegar entre 55.000 i 60.000 persones, unes xifres més que generoses.

Fins al punt que és estrany que l’alcalde, Pere Granados, no hagi sortit a afirmar que la seva festa va congregar més seguidors que el carnaval de Sitges, que aquest any va reunir 250.000 visitants.

A Salou, quan reciclarem de debò?

 

L’Ajuntament de Salou ha impulsat una nova campanya informativa per fomentar el reciclatge correcte entre la ciutadania. La iniciativa inclou una guia visual que recorda què s’ha de dipositar als contenidors verd i groc, amb l’objectiu de reduir errors habituals en la separació de residus.

El material divulgatiu destaca que el contenidor verd és exclusiu per al vidre, com ara ampolles, pots i flascons. També especifica els elements que no s’hi poden llençar, com la porcellana, la ceràmica, els gots trencats, els miralls o les bombetes, residus que sovint es confonen amb el vidre d’envasos.

Pel que fa al contenidor groc, la campanya recorda que està destinat als envasos de plàstic, brics, llaunes i tapes de metall o plàstic. S’hi exclouen objectes com joguines, aparells electrònics, coberts de plàstic dur o CD, que requereixen altres vies de gestió.

Amb aquest recordatori gràfic, el consistori vol facilitar la tasca de reciclar i millorar els índexs de recollida selectiva al municipi. Fonts municipals assenyalen que una separació correcta “és clau per reduir costos, minimitzar l’impacte ambiental i avançar cap a un model de residu zero”.

La campanya s’emmarca en les accions de sensibilització ambiental que Salou impulsa de manera continuada per promoure hàbits sostenibles entre residents i visitants.

L’Eix Cívic s’inundarà a finals de segle

 

El Govern de la Generalitat, a través de la Direcció General de la Costa i el Mar, ha identificat 91 municipis del litoral català on cal actuar davant l’amenaça del canvi climàtic. El pla busca evitar els riscos d’inundació i l’erosió de les platges amb un horitzó fixat l'any 2100. 

Es tracta de 22 municipis de la Costa Brava (des de la frontera francesa fins a la desembocadura de la Tordera), 27 de la demarcació de Barcelona (inclou les comarques del Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat), nou municipis de la demarcació del Penedès (des de Sitges fins al Vendrell), 19 municipis de la demarcació de les Terres de l’Ebre (des de l’Ametlla de Mar fins a Alcanar) i 14 municipis de Tarragona: Roda de Berà, Creixell, Torredembarra, Altafulla, la Riera de Gaià, Tarragona, Vila-seca, Salou, pel que fa al Tarragonès, i Cambrils, Mont-roig del Camp, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, al Baix Camp.

És l’hora de reconstruir

El pla no només preveu construir barreres, sinó que prioritza la renaturalització: recuperació de zones humides, gestió de sediments, retrocés planificat (es planteja moure infraestructures cap a l’interior) i creació de sistemes dunars.

La Generalitat calcula que, sense intervenció, el nivell del mar podria pujar entre 40 i 90 centímetres per a finals de segle, posant en risc bona part de l’activitat econòmica i el patrimoni natural d’aquests municipis.

Les obres de millora dels carrers no estalvien crítiques ciutadanes

 

Demà s’inicia la tercera fase del pla de renovació del paviment de Salou, una actuació que l’Ajuntament de Salou qualifica de la inversió econòmica més important de la seva història, amb un pressupost de 4,3 milions d’euros.

Segons el consistori, l’objectiu del projecte és millorar l’estat de diverses vies del municipi i modernitzar el ferm en punts estratègics. Tanmateix, l’anunci de l’inici de les obres ha generat crítiques a les xarxes socials, on alguns veïns posen en dubte tant la priorització dels carrers escollits com la suficiència de la inversió, tenint en compte el lamentable estat general de la ciutat.

I les voreres?

Així, hi ha qui apunta que s’estan reasfaltant carrers que ja es trobaven en condicions acceptables, mentre que altres zones continuen en una situació de degradació evident. “Han arreglat els que estaven més o menys bé. Heu vist el carrer del Sol, prop de la plaça Venus? Està destrossat, allà només hi pots anar amb un tractor”. Altres reclamen actuacions urgents en punts concrets: “Arregleu la Via Aurèlia” o bé posen l’accent en l’espai dels vianants i no dels cotxes: “Més valdria que arregléssiu les voreres”.

Les queixes també apunten a indrets històricament oblidats. “Veniu al barri de la Salut, veureu el revers de la medalla”, afirma un altre comentari, resumint la sensació de greuge comparatiu que expressen molts residents.

La ciutat perfecta

Enmig del degoteig de retrets, també ha circulat un comentari que, per a molts, destil·la una ironia especialment fina: “Dona gust veure la ciutat, la veritat… carrers nets, contenidors buidats diàriament i desinfectats (suposo quan toca), ornamentació que crea un ambient agradable en transitar pels carrers. Suposo que sempre es pot millorar, però és evident que es cuida”. 

Un missatge que encaixa perfectament com una crítica velada al relat institucional enfront de la realitat quotidiana.

El que els veïns de Salou no es volen perdre és l’eclipsi total de Granados

 

Salou es convertirà aquest 12 d’agost en un dels punts destacats per observar un dels fenòmens astronòmics més espectaculars: un eclipsi solar. 

El municipi preveu una afluència notable de públic, atret tant per l’interès científic com per l’experiència visual que ofereix un eclipsi. L’eslògan de la campanya promocional de l’Ajuntament (T’ho perdràs?), apel·la directament a la curiositat i convida a gaudir del moment en un entorn privilegiat com és la costa salouenca.

Tot i això, el fenomen realment important no és astronòmic, sinó polític: comprovar quan es produeix l’eclipsi definitiu de Pere Granados com a alcalde, previst —si les urnes ho confirmen— el darrer diumenge de maig del 2027, coincidint amb les eleccions municipals.

No és estrany que la gent n’estigui farta, de Granados: ocupa l’alcaldia des de l’any 2009, i és regidor l’Ajuntament des de l’any 1995, fet que situa la seva trajectòria municipal per sobre de la de Matusalem.

Per a una part creixent de la ciutadania, el cicle polític de Granados fa temps que ha entrat en fase de declivi i hagi esdevingut un astre que ja no brilla. L’eclipsi solar serveix, així, com a imatge simbòlica d’un possible canvi d’etapa, d’un relleu que molts consideren inevitable i necessari per al bé de la ciutat i els seus veïns.

A més, l’eclipsi del 12 d’agost durarà uns minuts, mentre que el que esperem el 2027 tant de bo sigui total i definitiu. 

A dalt, Granados, en mode eclipsi.

Ni l’alerta Ventcat impedeix que l’alcalde continuï fent-se fotos

 

Divendres passat, l’alcalde, Pere Granados, va lliurar a Helena Frías el premi de la segona edició del Souvenir ART per la seva obra Salou–Modernisme daurat, una proposta que, segons l’Ajuntament, “reinterpreta el patrimoni arquitectònic del municipi amb una mirada contemporània i evocadora”.

El guardó es va concedir al xalet Fort després que el jurat avalués un total de 43 iniciatives, totes elles centrades enguany en el patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat. (Font: Ajuntament de Salou).

Crida a extremar les precaucions

L’acte, com s’ha apuntat, es va celebrar divendres. Concretament, divendres a la tarda, poc després que el mateix Ajuntament informés de l’activació d’una alerta Ventcat i demanés a la població extremar les precaucions. Com ara tancar i assegurar portes, finestres i tendals, vigilar el mobiliari urbà i qualsevol element susceptible de caure, i seguir les indicacions de les autoritats i dels canals oficials.

Una situació catalogada com a d’emergència que, pel que es veu, no va impedir que l’activitat protocol·lària ni l’actualització de l’àlbum fotogràfic de l’alcalde seguissin el seu curs habitual. Així, mentre es recomanava prudència a la ciutadania, la imatge institucional continuava projectant normalitat —i protagonisme— davant l’objectiu de la càmera.

Elisa Mouliaá: el naufragi d’una causa

 

Com a dona, em dol observar com una altra s’exposa en els termes en què ho fa Elisa Mouliaá. No és només que hagi perdut el control de la seva narrativa; és que, probablement, no l’ha tingut mai. Dades i no relats: aquest és el mur contra el qual xoca una estratègia mal aconsellada i plena d’afirmacions sense fonament.

Fins i tot veus crítiques com la de Juan Soto Ivars —l’agudesa del qual és de sobres coneguda— han mostrat una contenció inusual al plató d’Espejo Público. No per falta d’arguments, sinó per una mena de pietat davant d’una fragilitat mental i emocional evident. Li ho han advertit en directe: “T’estàs fent mal”.

Abans de caure en la burla fàcil, convé analitzar el que és incontestable. Mouliaá està repetint un patró autodestructiu que resulta nefast per a la seva pròpia causa i profundament perjudicial per al col·lectiu de dones. És aquí on la sororitat —aquella utopia de la germandat incondicional— s’ensorra pel seu propi pes. Cada dia està més sola; cada intervenció és més erràtica.

Al final, per amarg que resulti admetre-ho, l’enemic més implacable de l’Elisa és ella mateixa. Mentrestant, la societat, després del sever acte del jutge Carretero, ha emès el seu propi veredicte des del sofà i el cafè de mig matí: un gest de negació amb el cap. La credibilitat s’ha esfumat. Resulta incomprensible que, després de sentir-se presumptament violentada en una reunió social, decidís pujar a un cotxe per prolongar la vetllada en un domicili privat. Aquesta falta de coherència és la que fa que res se sostingui.

Encara que tingués raó en l’origen, l’execució ha estat desastrosa. Apel·lar al karma després de la mort de la filla d’una amiga —simplement perquè aquesta no va voler plegar-se al seu guió— ha provocat una explosió en unes xarxes socials que l’Elisa no sap gestionar. Aquelles mateixes xarxes que la van empènyer a l’abisme no oblidaran.

El seu fracàs és doble: ho sento per ella, però més encara per totes aquelles víctimes reals que ara callaran per por que la societat rigui de les seves històries, com avui es riu de la seva.

Elisa, no estàs bé, tanca les teves xarxes. Concentra’t en la teva filla. Allunya’t dels micròfons. Perquè en aquest incendi, més enllà de la teva carrera, el que s’està consumint és la teva dignitat i el teu futur. Aquest és un error sense retorn. Aturat!

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Milions en asfaltatge de carrers però ni un ral per tapar aquest forat

 

L’Ajuntament de Salou es troba actualment immers en el pla d’asfaltatge més ambiciós de la seva història (fet gens sorprenent: els carrers fa anys que presenten un estat lamentable i l’any vinent hi ha eleccions municipals).

Amb aquest objectiu, s’han destinat 2,8 milions d’euros a un projecte de renovació del paviment i de la senyalització horitzontal que va començar a finals de 2025 i que encara s’està executant.

La superfície total objecte de millora és de 72.500 metres quadrats, i les actuacions clau han estat el passeig Jaume I, el passeig Miramar, l’avinguda d’Andorra i una trentena de carrers del municipi.

Més diners que mai

Dilluns comença una tercera fase que afectarà vuit carrers de la zona de l’avinguda de Carles Buïgas. A banda dels 2,8 milions esmentats, s’ha reservat una partida addicional d’1,5 milions d’euros per a noves millores d’asfaltatge i pintura viària en altres punts de la ciutat que no estaven coberts pel pla inicial, a més de dotacions anuals de 250.000 euros en matèria de manteniment preventiu.

En resum: la inversió total de Salou en asfaltatge puja a 4,3 milions d’euros. Tanmateix, el govern municipal és incapaç d’arreglar un simple bony al costat del xalet Fort, que es converteix en bassal quan plou i que obliga la gent gran a donar la volta pel carrer del Nord per poder passar.

El Govern basc anuncia la “deportació” de jubilats a Salou i Benidorm

 

El Govern basc ha presentat una mesura “valenta, innovadora i absolutament necessària” per sanejar les arques públiques: la deportació massiva de jubilats cap a Salou i Benidorm. Segons fonts de l’executiu, els pensionistes “consumeixen recursos sense generar-ne cap” i “monopolitzen la sanitat, les ajudes socials i els bancs dels parcs”.

“Parlem clar: els jubilats no produeixen”, ha afirmat un portaveu governamental. “A diferència d’altres col·lectius, no treballen, no cotitzen i, a sobre, viuen molts anys. El cost és insostenible”.

Per fer efectiva la mesura, l’executiu ha signat un conveni amb els municipis de Salou i Benidorm, que assumiran l’acollida dels jubilats expulsats. A més, s’ha creat un cos especial encarregat de dur a terme operatius selectius als carrers, bars i societats gastronòmiques del país.

“Vinga, acompanyin-nos, no s’hi resisteixin. Tot serà més fàcil”, es podia sentir durant una de les primeres actuacions, mentre alguns afectats intentaven justificar-se al·legant que “encara cotitzen” o que simplement estaven “fent el txikiteo”.

Concert de María Jesús amb el seu acordió

Les autoritats han volgut tranquil·litzar els deportats assegurant que “a Benidorm els espera María Jesús amb el seu acordió” i que “estaran com a casa”, tot i que alguns jubilats han protestat en adonar-se del destí assignat. “Que jo volia anar a Salou!”, cridava un d’ells mentre era introduït al vehicle oficial.

La campanya, segons el Govern, ha estat un èxit rotund. Tanmateix, l’executiu reconeix ara que no va calcular correctament les conseqüències. “Sense jubilats, no hi ha ningú que cuidi els nens”, han admès entre llàgrimes fonts governamentals. “I nosaltres ja no podem més”.

Davant aquesta situació crítica, el Govern Basc ha anunciat que els jubilats seran retornats immediatament, almenys fins que es trobi una nova solució estructural. “Que tornin, si us plau. Però que tornin tots”, ha conclòs el portaveu abans de demanar silenci i ordenar que algú “deixi de plorar, collons”. (Font: Vaya Semanita).

El fort vent obliga a suspendre el carnaval de Salou

 

L’Ajuntament de Salou ha anunciat aquest matí la suspensió del carnaval a causa del fort vent que afecta el litoral tarragoní. Una decisió preventiva, segons fonts municipals, per garantir la seguretat de participants i assistents.

La notícia, però, amaga una petita paradoxa: Salou no celebra carnaval. De fet, Salou és pràcticament l’únic municipi del territori que no viu el carnaval. El que el municipi organitza cada hivern és el Cos Blanc, una festa de confeti industrial, coreografies previsibles i una absència absoluta de sàtira, crítica social o esperit transgressor. Elements que, precisament, defineixen el carnaval tradicional.

Fotos n’hi haurà

En qualsevol cas, hi hagi o no hi hagi carnaval, l’alcalde, Pere Granados, ja trobarà la manera de sortir a les fotos, fer entrades triomfals i esdevenir el centre indiscutible de tot, la qual cosa no deixa de contribuir a la disbauxa popular entre els seus crítics: “Mira, ja torna a fer el papallona!”.

Així doncs, Salou suspèn un carnaval que no existeix, mentre manté intacta la seva aposta per un govern local cesarista i autoritari, sense màscares crítiques, sense irreverència, però amb moltes dosis d’egocentrisme i confeti que encara queda als carrers de la setmana passada.

​Bad Bunny a ‘American Wonderland’

 

A l’intermedi de la Super Bowl, a Bad Bunny només li va faltar córrer amb un rellotge a la mà exclamant: “Que faig tard!”. Comencem perquè la seva presència escènica és la d'un aficionat i la seva dicció recorda el moment en què sortim, encara anestesiats, de la consulta del dentista. No hi connecto. Potser és perquè el concepte identitari boricua no m’és aliè, però: un escenari mal executat amb plantació criolla, al·lusions als talls de llum i molt perreo —o el que és equivalent: sexe explícit al carrer i pels racons a falta de llit com a acompanyament de farcit— no és precisament un senyal d’identitat. No s’atreveixin a anomenar-ho coreografia; veure mascles empenyent per darrere les ballarines és d’una obvietat vergonyosa. Coincideixo amb Trump en el paper de la insofrible Reina de Cors: a més d’avorrit, no se li entenia res.

L’aposta visual només cobrava sentit a través de la pantalla. Per a què volem, doncs, un directe? Jo només vaig veure culs; i vinga culs de dones excessives i very hot, que feien molt poc favor a una interpretació que semblava suggerir que el bressol del cantant no és res més que un lloc on, sense un cul fàcil i gros, no s’és ningú. Això sí, la cosa del sexe en escena, amb molt més morbo i elegància, ja la va inventar Madonna; diguem que aquesta fórmula dels cossos suats en orgia ja està massa trillada. Aquesta visió reduccionista contrastava amb com de bé semblava que s’ho estaven passant entre canyers i cotxes vells; una festa impostada que no aconseguia ocultar la pobresa d’un concepte de poble a l’estil “pa i circ” o, millor dit: “trempar i riure” mentre els immigrants es maten al carrer.

Es van salvar els músics i una Lady Gaga injustament empetitida per exigències del guió (a qui, realment, no li calia ni aparèixer). Veure la grandíssima estrella que és Ricky Martin sotmesa al paper de mera comparsa, rendint-se davant els capricis de la indústria discogràfica, és per girar la cara. No tot hauria de ser acceptable a la vinya del showbusiness.

Em pregunto: on són les veritables i insubstituïbles herències d’Arturo Sandoval, Willie Colón, Rubén Blades, els Orishas, Pete Rodriguez o Celia Cruz? On ha quedat l’autèntica importància ètnica? Els han venut un conflicte racial de superfície, oblidant la riquesa de les arrels per substituir-les per un populisme visual. Per moltes escoltes que s’hagin disparat a Spotify, aquest ambaixador no arriba ni a Jennifer Lopez, ni a Shakira, ni molt menys a Michael Jackson, Beyoncé o Bruno Mars (de cognom Fernández).

Algú em diu que aquest conill estaquirot ha resultat emocionant. Sincerament, en temps de conflictes amb l’ICE, l’aposta és remenar el vesper i tot acaba sent encara més despropòsit. Apel·lar a totes les banderes del continent no és més que un extrem populista. Si es tracta de reivindicar, portem els indis de les reserves, els primers pobladors i els africans i xinesos que van aixecar el país. Una cosa és autoproclamar-se americà d’arrels —més enllà de posar com un drap brut la conquesta espanyola, sense la qual no hi hauria ni tan sols un terme de cultura; prou de demanar perdó o acceptar culpes— i una altra de molt diferent és ser-ho per nacionalitat o per un discurs emocional, residu de les colònies.

Al país del negoci de l’espectacle s’hauran generat milions, però la qualitat i la importància han brillat per la seva absència. Una Wonderland americana on tots acabem perduts amb un idioma que ni jo entenia. Un amic insisteix que el vegi en altres xous, però ja no puc: és impossible. No hi ha una segona oportunitat per causar una primera impressió. Mai més Bad Bunny; soc incapaç d’identificar ni una sola de les seves cançons, si és que a això, encara que tingui un Grammy, se li pot dir cantar. Estafa artística de nivell menuda inventada de Sánchez. I jo no la compro.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.