Em
cau bé Bruce Willis. No vaig poder conèixer-lo en l’etapa de
Moonlighting;
en aquell horari d’emissió jo estava treballant. Quan va arribar a
la pantalla amb Die
Hard (La jungla de cristal),
vaig trobar l’actor que encarna l’antieroi capaç de tot, que
qualsevol persona porta dins. Tot i que va ser a Sin
City,
amb l’enorme plasticitat visual del dibuixant i guionista Frank
Miller, quan ja em vaig quedar amb la seva manera de treballar.
I,
alhora, la creació de Miller,
que em sembla digna de menció, trenca per sempre amb el poc elaborat
clixé que els còmics són coses d’adolescents o de gent que no
sap llegir només lletra. D’acord que llegir estimula la
imaginació, però el còmic redefineix la imaginació visual. Com
van fer els monjos de les abadies, amb l’abnegació de voler
il·lustrar allò diví. El lector havia de creure. Eren els còmics
de la cristiandat. I és una expressió fascinant; com més fosca,
gairebé que millor.
El
fet que Bruce pateixi demència frontotemporal i que la seva dona,
Emma Heming, ho hagi fet visible fins al punt de compartir el seu
amor i les seves cures amb l’ex de Bruce, l’actriu Demi Moore,
afegeix una certa fe restablerta en les relacions sentimentals
acabades, per damunt de les diferències. I són les paraules d’Emma
(“Estem de dol per algú que encara és viu”), les que han
ressonat fortament en milers i milions de persones que cada dia
s’enfronten a unes cures que no tenen marxa enrere i condicionen la
vida de tothom.
Aquesta
fermesa, sovint del cuidador anònim i no recompensat emocionalment,
és digna d’una consideració que el món no té temps de retre.
Excepte, és clar, d’aquells micromons familiars on tot està
succeint com una projecció del futur més negre, molt més que la
tinta d’aquell Sin
City que
considero, juntament amb 300,
els meus films de capçalera inspiracionals, juntament amb Sucker
Punch.
I
no, no es tracta d’estètica. Es tracta d’art i de com aquest
mateix transforma.
Tant
me’n recordo que, quan pujo en un ascensor d’altura, no puc
evitar recordar l’edifici Nakatomi Plaza i, quan premo el pis,
sempre dic: “Som-hi! Hans Gruber”. Sobretot quan estic enfadada.
Més d’un s’ha quedat mirant-me; ha reconegut de què anava la
meva pel·lícula.
De
fet, no suporto la violència gràfica, i tant Sin
City com
300,
amb tota la seva cruesa, van suposar un abans i un després en la
meva aproximació a la foscor. Hi ha, en això, tota una paleta de
colors dels inferns dels éssers humans.
Bruce,
com ho sento. Com es troba a faltar aquell humor teu barrejat de
constància i supervivència. Aquella facilitat per traslladar
l’espectador al lloc de l’escena o del crim o, en si mateix, al
plató que ha tingut el luxe de comptar amb tu.
I
en aquest sentiment es manifesta la compassió mesurada, justa,
davant el patiment de les persones que hi són, encara que sembli que
no. Els seus familiars. Els seus amics.
Perquè
amb Bruce podem revisitar el seu cinema, i quedarà sempre aquell
tipus amb qui voldries prendre una copa i, en canvi, encara que sigui
un altre clixé, ens retrotrau a la pel·lícula de la nostra vida:
els vídeos Super 8, els Betamax… els VHS… els DVD on encara
guardem accions, mirades i somriures dels nostres éssers estimats.
De
fet, tinc una gravació on els meus pares i el meu germà s’aixequen
d’un espectacle i miren a càmera, una d’aquelles Handycam dels
90, on soc jo, filmant les meves alumnes al Parc de Nadal, i els tres
em diuen adeu amb la mà.
No
hi ha guionista que superi això.
Encara
puc mirar-ho. Encara puc sentir-ho.
I
no dic que les declaracions d’Emma serveixin. Crec que colpegen: la
realitat de qui passa exactament pel mateix, ser testimoni en perdre
algú que ja no és qui era.
El
meu suport més sincer a tots aquells que es troben en la situació
de no poder acabar ni poder acomiadar-se, sabent el que està per
venir.
Gràcies,
Bruce, per una vida d’aventures i d’emocions a través dels teus
personatges.
Que
et sigui lleu.
T’estàs
emportant en vida l’homenatge que els morts no coneixen, i això és
poesia.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.
