Les Nits Daurades treuen a escena el talent musical local

 

Les Nits Daurades de Salou tornaran a convertir-se en un gran aparador del talent local el pròxim dijous 6 d’agost. La plaça de les Comunitats Autònomes acollirà, a partir de les nou del vespre, una vetllada dedicada íntegrament als artistes de la ciutat, dins del programa de la festa major d’estiu del municipi.

La gran nit de la música local començarà amb el ritme de DJ Dani, encarregat d’obrir una programació que reunirà sobre l’escenari diferents estils i generacions d’artistes salouencs.

La festa continuarà amb les actuacions de Sailly Ferras i Acapella Academy, Miquel Font, Júlia Menchén, Júlia Crespo i Óscar Nell, que aprofitarà la cita per presentar el seu nou tema. La música urbana també tindrà protagonisme amb Saik Promise + Rosendo i AIEM – Isaac Minguell.

El punt final d’aquesta marató musical el posarà Agustín Aspa y su Grupo Habana, que tancarà la nit amb els seus ritmes llatins.

I, tractant-se d’una vetllada dedicada als artistes locals, de ben segur que entre el públic hi trobeu un altre habitual dels escenaris de Salou: l’alcalde Pere Granados.

Bé, en aquest cas potser seria excessiu parlar d’artista. Granados és més aviat aficionat a les males arts, especialment quan s’acosten les eleccions municipals.

Emprius acollirà el festival de música electrònica 240 BACK HOME

 

Salou acollirà el pròxim dissabte 29 d’agost el festival de música 240 BACK HOME, una cita que preveu reunir fins a 10.000 persones al parc dels Emprius en una jornada dedicada als sons més contundents de l’escena electrònica.

L’esdeveniment està impulsat pel segell discogràfic 240KM/H, fundat pel DJ i productor cambrilenc Adrian Mills, i suposa una tornada als orígens de la marca (d’aquí el nom Back Home) amb un format de grans dimensions.

El festival se celebrarà de les 12 del migdia a les 11 de la nit al parc dels Emprius, situat a l’avinguda del Dr. Eduard Punset de Salou (on també s’ha fet el Festiuet), i oferirà onze hores de música amb una proposta centrada especialment en el hard techno, el trance i el hard bounce, acompanyada d’una estètica marcadament rave i industrial.

El cartell està encapçalat pel mateix Adrian Mills i inclou també Buenri B2B Amygdala, Cloudy, Fumi B2B Serafina, Inés Isla, Nita Key, Wilderích B2B Human Error i Zwilling. B2B Dvaid.

La cita planteja una experiència musical immersiva i busca convertir-se en un dels grans esdeveniments electrònics de l’estiu a la Costa Daurada. La previsió d’una afluència que podria arribar a les 10.000 persones situa el 240 BACK HOME entre els festivals amb més capacitat per mobilitzar públic a Salou aquest estiu.

Les entrades oficials es gestionen a través de la plataforma Enterticket. El festival compta, a més, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Salou.

Abraçades a Salou, menyspreu a Vila-seca

 

La delegada del Govern de la Generalitat a Tarragona, Lucía López Cerdán, va visitar dijous passat l’Ajuntament de Salou, on va ser rebuda per l’alcalde, Pere Granados, i diversos membres de l’equip de govern municipal.

La trobada va servir per repassar diferents projectes estratègics i infraestructures pendents o en marxa al municipi. En matèria educativa, es va parlar de les obres d’ampliació de la llar d’infants Cavallet de Mar i de l’inici dels treballs del futur institut escola del Cap Salou.

En l’àmbit de la mobilitat i l’urbanisme, la reunió va abordar l’Eix Cívic, el desplegament del TramCamp i la construcció de dues noves rotondes a la C-31B. També es va tractar la cessió de terrenys a la Generalitat per construir habitatges de protecció oficial, la situació de la seguretat al municipi i qüestions relacionades amb el turisme.

Granados va aprofitar igualment la trobada per reiterar una de les seves reivindicacions habituals: que els municipis turístics com Salou disposin d’un sistema específic de finançament que tingui en compte l’increment de població i de serveis que han d’assumir durant bona part de l’any. (Font: Ajuntament de Salou).

Però més enllà dels assumptes tractats, la visita va deixar una altra imatge. Quan López Cerdán va arribar a l’Ajuntament, Granados va sortir personalment a rebre-la. Somriures, abraçades i tota mena d’afalacs, com correspon a una relació institucional aparentment excel·lent.

La imatge resulta més curiosa si es compara amb el que havia passat només uns dies abans.

López Cerdán va ser una de les autoritats que el cap de setmana anterior van acompanyar a Vila-seca la consellera de Territori, Sílvia Paneque, en l’acte de col·locació de la primera pedra del futur TramCamp. Precisament, una de les infraestructures que Granados va abordar després amb la delegada del Govern al seu despatx.

Però a Vila-seca l’alcalde de Salou no hi va anar. Va enviar-hi un dels seus regidors en representació de l’Ajuntament.

La diferència entre les dues estampes és significativa. Quan la Generalitat visita Salou i l’alcalde exerceix d’amfitrió, hi ha recepció, fotografies, somriures i abraçades. Quan la fotografia institucional es fa fora de Salou i el protagonisme correspon a Vila-seca, Granados desapareix de l’enquadrament.

I això passa malgrat que estem parlant del TramCamp, un projecte vital en què l’alcalde ha reivindicat reiteradament la seva intervenció. Recordem que aquell dissabte Granados va plantar la consellera (i també la seva estimada delegada) per anar a les festes dels barris del Mirador i del Cap Salou. Aquestes fotos, amb vista a les municipals de l’any vinent, sí que eren importants!

Cristina Lagé no és una salouenca més

 

La directora general de Turisme de Catalunya, Cristina Lagé, va aprofitar el pregó de les Nits Daurades per declarar-se “molt emocionada i orgullosa” d’haver estat escollida pregonera de la festa major d’estiu de Salou. I encara va anar més enllà: “Em considero una salouenca més”, va dir.

És una afirmació bonica. Queda bé en un pregó i encara millor en una nota de premsa. Però considerar-se salouenca i ser considerada salouenca pels salouencs no és exactament el mateix.

Lagé ho va justificar assegurant que “el gran èxit de Salou és que qualsevol persona se senti a casa seva des del primer moment”. I segurament té raó. Salou és una ciutat turística, oberta i acostumada a rebre milions de persones. Que algú que hi arriba digui que se sent com a casa és un afalac. Però sentir-se com a casa no converteix automàticament ningú en representant de la casa.

I aquí és on grinyola tot plegat.

Perquè Cristina Lagé no només ha estat escollida per l’Ajuntament per pronunciar el pregó de les Nits Daurades. L’alcalde, Pere Granados, també li va concedir el títol d’ambaixadora de Salou, amb la missió de projectar el nom de la ciutat arreu.

I la pregunta continua sent la mateixa: per què ella?

Quina trajectòria especialment vinculada a Salou justifica que sigui pregonera de la seva festa major? Quina aportació extraordinària al municipi explica que se li concedeixi la condició d’ambaixadora? Quins mèrits específicament salouencs acumula perquè l’Ajuntament consideri que és una de les persones més adequades per representar-nos?

Que sigui directora general de Turisme de Catalunya explica la seva rellevància institucional. No explica, per si sol, el seu vincle amb Salou.

I aquest és precisament el problema. Les Nits Daurades haurien de ser una oportunitat per treure profit persones que formen part de la ciutat, que hi han treballat, que hi han deixat empremta o que han contribuït d’una manera especial a fer-la millor. Salou té esportistes, comerciants, empresaris, mestres, artistes, treballadors, entitats i veïns amb dècades de compromís amb el municipi. Costa de creure que entre tots ells no hi hagués ningú amb prou mèrits per pronunciar el pregó.

En canvi, l’alcalde ha preferit una alt càrrec de la Generalitat relacionada directament amb el sector turístic. Una elecció que pot semblar més institucional que ciutadana i més relacionada amb les relacions polítiques i turístiques del batlle que amb la mateixa festa major.

Lagé té tot el dret del món a sentir-se “una salouenca més”. Només faltaria! I és positiu que tingui estima per la ciutat.

Però ser salouenc no és un títol que concedeixi l’alcalde ni una frase que s’incorpori al discurs d’un pregó. És una vinculació amb una ciutat, amb la seva gent i amb la seva vida quotidiana. I encara menys pot donar-se per fet que algú sigui representatiu del municipi simplement perquè l’Ajuntament decideixi nomenar-lo ambaixador.

Potser Cristina Lagé se sent una salouenca més. El que no pot decidir ni ella ni Pere Granados és que els salouencs ens sentim representats per ella.

I aquesta és, probablement, la diferència entre sentir-se de Salou i representar Salou.

Un tutú no significa ballet

 

Rosalía, LUX i la peresa de la crítica.

Que Rosalía és una artista de talent excepcional, treballadora i capaç de construir un univers d’una densitat inusual en la música popular, no admet discussió. Anys de dedicació s’han traduït en un èxit que, agradi o no la partitura resultant —i a mi, ho he de confessar, no sempre em convenç i d’altres em captiva—, exhibeix moments d’autèntica bellesa i complexitat. Dit això, hi ha un racó de la cobertura mediàtica de la seva gira LUX, tant a la premsa espanyola com nord-americana, que mereix un examen més rigorós del que ha rebut fins ara: el tractament del ballet.

Posar-se un tutú de plat —una peça que, per tradició i per estatus, pertany al repertori de gran prestigi—, incorporar algun pas reconeixible o fotografiar-se amb sabatilles de puntes fent un intent d’arabesque a casa no equival a conèixer el ballet. 

Tanmateix, diverses publicacions han deixat anar, entre elogis, la idea que Rosalía “domina també el llenguatge del ballet”. És una afirmació inexacta: n’hi ha prou de mirar qualsevol d’aquestes fotografies i vídeos per comprovar-ho. S’hi observen genolls desalineats, peus inadmissiblement torts i una col·locació de malucs incompatible amb la perfecció que exigeix aquesta dansa. Són defectes estructurals que no aprovarien un examen oficial de segon curs, i que qualsevol practicant disciplinat —dels que s’hi deixen la pell, els ossos i les nafres cada dia— i qualsevol professor qualificat detecta immediatament.

Convé recordar per què al ballet se l’anomena disciplina. Està reservat a qui pot sostenir alguna cosa més que una fortalesa olímpica, a qui hi dedica anys de pràctica diària, suor i una voluntat absoluta. La lleugeresa que s’admira en un escenari no és un do gratuït: l’avala un control i treball musculoesquelètic excepcional, invisible per al públic i que rarament es reconeix fora del rigor tècnic. Fora d’aquest rigor, tot es redueix a un “que bonic” i un “quin talent” que no distingeixen entre una execució i una visió estilística o romàntica. Basta observar el fenomen amb la simplicitat amb què ho farien el mestre Cecchetti o la mestra Vaganova —sense èpica, sense relat, només la tècnica nua— perquè la diferència esdevingui evident.

No és casualitat que la coreografia s’hagi adaptat a ella i no al revés. En un concert on l’essencial és el torrent vocal i una posada en escena trencadora, protegir l’artista d’aquesta manera és comprensible i intel·ligent. Rosalía, de fet, ho ha resolt bé: va transformar un cos amb tendència curvy mitjançant l’alimentació i una preparació física metòdica per sostenir espectacles físicament i vocalment exigents. Això no s’hauria de minimitzar.  Però una cosa no acredita l’altra: haver treballat el cos per l’escenari no és haver assolit la tècnica més estricta.

Aquí és on la crítica hauria d’intervenir, i no ho fa. Massa sovint prefereix exalçar abans que desgranar, i el resultat és una tovor impròpia d’una premsa que es presumeix seriosa. No es tracta de caure en la falsa crítica constructiva, que no és més que la destructiva disfressada per no quedar malament, sinó d’aplicar una vara mínima d’honestedat crítica: reconèixer que construir un univers escènic propi, amb professionals de primer nivell i un llenguatge visual pres del ballet, és un assoliment legítim; i admetre, alhora, que aquest llenguatge s’utilitza com a recurs comercial, no com a tècnica dominada. Si això empeny algunes fans a apropar-se al ballet real, molt millor. Però anomenem les coses pel seu nom.

Rosalía pot sorprendre amb la seva posada en escena i la seva veu, i merèixer el reconeixement per la feina ben feta. Tot això és compatible amb dir el que qualsevol professional de la dansa veu a primer cop d’ull: això que fa no és ballet.

De fet, la mateixa Anna Pavlova, la gran estrella del ballet de començaments del segle passat, seria avui assenyalada pel mateix: manca de rigor tècnic. En plena època de l’academicisme estricte de Petipa, el seu turnout era deficient, ballava amb els genolls flexionats i el seu port de bras s’apartava del cànon. Res d’això és discutible: està documentat pels seus contemporanis. Però Pavlova va assajar sense treva, sabent el que en la meva professió es diu sense embuts i amb una mica de mala bava: ets aquí perquè no hi ha ningú millor i més barat per ocupar el teu lloc. I va ser el seu do de fer art —no l’absència de tècnica— el que la va salvar del judici estricte de l’escola.

La diferència amb Rosalía no és que la història hagi admès sempre un cert marge per a la imperfecció tècnica. La diferència és que Pavlova va viure dins d’aquest art per merèixer-lo, mentre que Rosalía en fa una apropiació estètica i una extravagància escènica al servei del seu concert, però no ballet. Confondre el seu Instagram i la seva actuació amb una disciplina tan alta no fa cap favor ni a l’artista ni al ballet que imita de forma comercial: dir que el domina és una provocació per a qui hi dedica la vida, i cau més en l’excentricitat que en l’obra que ella mateixa defensa. 

Tots els que hem suportat el dolor físic a la barra, hem aprovat un examen de conservatori i hem pagat una entrada ben cara al Liceu, ho sabem perfectament.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Pere, el tramvia tindrà catenària

 

Aprofitant el començament de les Nits Daurades, el Diari de Tarragona li ha fet l’habitual publientrevista a l’alcalde de Salou, Pere Granados. “Per fi veiem moviment d’obres”, li pregunten a l’alcalde. A la qual cosa aquest, visiblement satisfet, contesta: 

“Estem contents perquè, en un moment donat, em vaig quedar absolutament sol defensant que volíem un tramvia integrat a la ciutat, tant pel que fa al traçat com a l’absència de catenàries. Finalment, ho hem aconseguit, i crec que és una millora molt important que no només beneficia Salou, ja que elimina la barrera física que trencava el municipi i facilita la mobilitat de les persones”. 

No és veritat. El TramCamp s’ha dissenyat com un sistema híbrid, raó per la qual sí que hi haurà catenària a la major part del seu recorregut, però no la tindrà en determinats trams urbans, tal com ja preveia la Generalitat, no perquè Granados ho hagués dit.

Una mesura que, tot sigui dit, ha estat criticada per l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, ja que l’ús de bateries afegeix un pes extra considerable als vehicles, incrementa substancialment els costos de manteniment i redueix lleugerament la velocitat comercial en comparació amb un sistema alimentat al 100% de manera contínua mitjançant catenària o a través del terra. 

Salou reivindica la tradició marinera però ignora la festa dels pescadors

 

La platja de Ponent de Salou va acollir aquest divendres a la tarda una nova edició de la Calada de les Malles de Sant Pere, coneguda popularment com el rossegall, una exhibició de pesca tradicional protagonitzada per la Societat de Pescadors Santa Maria del Mar.

“Una seixantena de participants van recrear aquesta antiga tècnica de pesca, tal com es practicava antigament al municipi, i van oferir als assistents una demostració d’un dels oficis més vinculats a la història marinera de Salou”. (Font: Ajuntament de Salou).

Resulta com a mínim paradoxal que l’Ajuntament reivindiqui una antiga tradició pesquera quan, només dues setmanes abans va passar per alt una de les dates més assenyalades del calendari mariner. El 16 de juliol va ser la festa de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors i una de les celebracions més estretament vinculades precisament a la gent de mar. I l’Ajuntament, curiosament, se’n va oblidar.

No pas l’alcalde, Pere Granados, que la va commemorar a la Comandància Naval de Tarragona, amb els seus amics militars.

És a dir, el consistori reivindica el rossegall i les arrels pesqueres de Salou després d’haver ignorat una de les dates més simbòliques del calendari mariner. Una curiosa manera de preservar la memòria marinera: oblidar-se de la patrona dels pescadors i, quinze dies després, reivindicar amb entusiasme les tradicions de la gent de mar.

Què hi fotia Cristina Lagé de pregonera de les Nits Daurades?

 

Les Nits Daurades són, almenys sobre el paper, la festa major d’estiu de Salou. I un pregó hauria de tenir alguna cosa a veure amb la ciutat que el rep: una trajectòria vinculada al municipi, una aportació destacada a la seva vida social, cultural o econòmica, un afecte acreditat per Salou o, senzillament, una història que permeti als salouencs reconèixer el pregoner com algú que forma part, d’una manera o altra, de la seva comunitat.

Quin és el vincle de Cristina Lagé Manich amb Salou?

Cap, més enllà de dir que “el gran èxit de Salou és que tothom s’hi sent com a casa”.  I d’ensabonar reiteradament l’alcalde, Pere Granados, en un discurs que per moments semblava més propi d’una campanya electoral que d’un pregó de festa major.

Nascuda a Barcelona el 1966, Cristina Lagé va donar ahir al vespre el tret de sortida a les Nits Daurades amb un pregó al xalet Torremar, seu del Patronat de Turisme del municipi. Lagé va desenvolupar bona part de la seva trajectòria política a Sant Sebastià, on va ser regidora pel PSE-EE, i el setembre del 2024 va ser nomenada directora general de Turisme pel Govern de Salvador Illa.

És, per tant, un alt càrrec de la Generalitat amb responsabilitats directament relacionades amb un sector fonamental per a Salou. Però això no la converteix automàticament en una persona vinculada a Salou. Una cosa és convidar la directora general de Turisme a una fira, unes jornades professionals o un acte institucional, i una altra de ben diferent és encarregar-li el pregó de la festa major d’estiu d'una ciutat de 30.000 habitants, amb prou història, entitats i persones vinculades al municipi per trobar una veu pròpia.

La qüestió, però, va molt més enllà de Lagé. Amb quin criteri Pere Granados escull any rere any qui ocupa aquest aparador? La designació del pregoner sembla massa sovint una extensió de l’agenda institucional i de relacions de l’alcalde, en lloc d’un reconeixement de Salou a persones que hagin deixat empremta al municipi.

Cal no oblidar que Granados governa sota la marca Sumem per Salou-PSC i la pregonera és una directora general nomenada pel Govern socialista de Salvador Illa. Un pregó no hauria de ser una moneda de cortesia institucional. Ni un premi a les bones relacions entre administracions. Ni una oportunitat per tenir una autoritat més a la fotografia. Ni un intercanvi de favors. El pregó és de Salou, no de l’alcalde de Salou.

Amb Granados com a alcalde que es vol perpetuar en el càrrec (l’any vinent hi ha eleccions municipals i ell s’hi torna a presentar), la sensació de compadreo és inevitable. Granados es considera l’amo del cortijo i pren les decisions com si Salou fos patrimoni propi. 

Oblida que l’Ajuntament no és casa de Pere Granados. És la casa de tots els salouencs. I les Nits Daurades tampoc no són una recepció privada de l’alcalde, sinó unes festes pagades i celebrades pel conjunt de la ciutadania.

Perquè una cosa és convidar els amics a casa. I una altra és convidar-los quan la casa és de tots.

Intrusisme de qualitat

 

Els espectacles en la “desanimació turística”.

Aquesta és una causa que ja dono per perduda. La vaig començar plena d’orgull i de passió en el meu antic bloc, La guerrillaballerina, fa més de deu anys. Deu ser que d’aquella intenció m’ha quedat el pòsit d’articles imperfectes però propis; algú em va descriure un cop com a articulista franctiradora, i ho compro.

Des de principis dels noranta fins avui he observat, treballat i renegat del sistema d’animació turística nocturna al Mediterrani, especialment a Espanya i, per extensió, a les Canàries. És el sistema que més llocs de treball d’espectacle professional ha destruït, en exigir a un animador que sigui coreògraf, ballarí i fotocopiadora multiús d’espectacles professionals fets per al cinema i el teatre.

Els establiments turístics es vanten constantment de millores i de la qualitat que ofereixen. Però si l’oferta nocturna se sosté amb pressupostos ridículs i empleats no qualificats que usurpen el lloc de coreògrafs, ballarins, cantants i artistes, això no és qualitat: és la consolidació de l’intrusisme. Sota la premissa de “això és el que tinc i amb això salves l’estiu”, es veuen espectacles vergonyosos, amb música i fins i tot playback de veu de bandes sonores originals de cinema, orientats preferentment al family show.

Aquesta costa ha exercit —ho sé per experiència pròpia, tot i que a mi no em va arribar a perjudicar— un racisme amb els artistes locals: nosaltres els donàvem les millors caixes i les millors puntuacions als qüestionaris de clients, i tot i així regalaven les millors nits i els millors sous a espectacles importats, fins i tot de fora de la Unió Europea, sense que això signifiqui que fossin millors ni que haguessin invertit en aquest territori més que nosaltres. O a agències l’única comesa de les quals és cobrar, no cuidar de l’artista quan sorgeixen problemes. I sorgeixen, senyors.

Això no és revenjisme històric, és memòria selectiva: trio recordar allò que explica per què l’entorn laboral d’avui és conseqüència d’allò. Abans d’anar a treballar a un hotel, cal preguntar-se si no és més segur i digne treballar en un supermercat.

Basat en fets reals: a principis dels dos mil, un artista de flamenc va denunciar aquestes condicions laborals en un fòrum de dansa, assenyalant una d’aquestes agències de trapaires, i no va tornar a treballar mai més. El director i músic d’aquesta mateixa agència em va dir un cop a la cara, sense el més mínim remordiment, que els espectacles professionals de music hall podien ser replicats pels desanimadors. Com si tota una vida pagant per formar-me en art escènic no servís de res. I per aquí encara hi són els seus agents, campant sobre terra cremada.

Hi ha un nom perquè et diguin que si faltes un dia per un bolo quatre vegades més ben pagat, et tanquen les portes de tota la costa. Hi ha un nom perquè et descomptin l’IVA en lloc de donar-te’l, mentre tries entre acceptar la irregularitat o mantenir deu persones en temporada. Hi ha un nom per als escenaris que s’obren sota els peus i els quatre halògens miserables que il·luminen artistes professionals, i fins i tot els “desanimadors” de torn, que amb els seus vestits barats de carnaval intenten salvar la pell a costa de liquidar la nostra categoria professional. Hi ha un nom per a allò de “val, us contracto, però a mi me’l feu per trenta euros menys”, o “veniu a provar gratis a la revetlla de Sant Joan”.

Si les valoracions de TripAdvisor depenguessin dels artistes que callen per seguir treballant, se’ls cauria la cara de vergonya: maleters, bars i tendals improvisats sota els extractors de cuina com a camerinos, a la vista de cambrers i empleats. Terres que llisquen i provoquen lesions. Cancel·lacions in situ, perdent un dia de sou per un partit de futbol o per no molestar la tele. Clients borratxos que et volen grapejar. Làser apuntant als teus pits, i si atures el show per demanar respecte, la problemàtica ets tu. Res d’això són llegendes: els meus companys i jo ho hem viscut, i no com a anècdota, ni com a necessitat, sinó com a aportació professional, fins a dir prou.

Perquè un espectacle, senyors empresaris, no el munta un animador: el dirigeix algú format, que sap d’escena, il·luminació, vestuari i coreografia. No amb quatre passets copiats d’un tutorial de YouTube.

Permetin-me dir-los que, a més de la mala fama que ens ha deixat treballar en espectacles de turisme a qui sí que sabem muntar un show des de zero, la qualitat de la qual presumeixen funcionarà a Fitur, però certament no és la que el visitant contempla nit rere nit, per al desllustre d’un PIB que, tanmateix, viu d’això. Vostès són aniquiladors d’ocupació de proximitat... encara que la culpa no és d’aquests artistes. Els clons mexicans, xinesos i dels països de l’Est, les tribute bands que al seu país no treballaven com a artistes i que aquí ja són residents, van fugir de la mateixa explotació en tal parc temàtic. L’intrusisme no el signen ells: el signa qui decideix pagar menys a qui sigui amb tal d’omplir el cartell.

A mi ja no em cal que ningú em contracti: vaig marxar a temps. Però vostès, federacions turístiques i associacions hoteleres, fins quan miraran cap a un altre costat? Hi ha convenis, hi ha categories, i els seus propis espectacles interns i condicions per als professionals de l’escena no es corresponen en cap cas amb les estrelletes dels seus establiments.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Tina Colmenero Chaves

 

Ens ha deixat Tina Colmenero Chaves, de 72 anys. 

El funeral se celebrarà demà, dilluns 3 d’agost, a les deu del matí a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou. Vetlla: tanatori municipal a partir de les quatre d’aquesta tarda.

Salou es prepara per rebre la màgia de Harry Merlin Piper

 

L’Ajuntament de Salou ha confirmat l’actuació del jove il·lusionista britànic establert al municipi Harry Merlin Piper com un dels plats forts de la programació de les Nits Daurades, que comencen avui i s’allargaran fins al 15 d’agost. L’espectacle tindrà lloc aquest dilluns a les 22.00 hores a la plaça de les Comunitats Autònomes.

Sota el títol The Journey (El viatge comença... la màgia és només el principi), l’artista oferirà una ambiciosa proposta visual que fusiona l’il·lusionisme modern, el mentalisme, grans dosis d’humor i una elevada interacció amb el públic. L’entrada és gratuïta i l’espectacle està adreçat a tots els públics.

Amb només 17 anys, Harry Merlin Piper ja és considerat una de les promeses amb més projecció de la màgia internacional. L’artista local, habitual al House of Illusion, ha guanyat una notable popularitat després del seu pas pel concurs nord-americà Star Search, de Netflix, i de les seves aparicions en programes de televisió com Got Talent España o Tot es mou, de TV3.

L’espectacle s’emmarca en les festes majors d’estiu de la capital de la Costa Daurada, amb una programació que combina festes, festes i més festes gratuïtes per als turistes.

A dalt de tot, un altre mag. L’especialitat d’aquest és crear falses il·lusions i fer-se un àlbum fotogràfic amb qualsevol ximpleria.

Granados carrega ara contra Vila-seca per la rotonda de Xalets Salou

 

Salou busca el compromís de la Generalitat per millorar la seguretat i la mobilitat de la C-31B, l’autovia que connecta el municipi amb Tarragona, mitjançant la construcció de dues noves rotondes que facilitin l’accés a les urbanitzacions de l’entorn.

El consistori salouenc confia poder tancar pròximament un conveni amb la Generalitat per habilitar una rotonda a l’altura de l’avinguda de la Pedrera i una altra a l’altura de la urbanització Xalets de Salou. Aquesta última actuació, però, també afecta Vila-seca, ja que una part de la infraestructura ocuparia terrenys d’aquest municipi.

És precisament aquesta segona rotonda la que ha provocat un nou innecessari episodi de tensió entre l’alcalde de Salou, Pere Granados, amb el seu homòleg de Vila-seca, Pere Segura.

Granados, amb la seva habitual verborrea quan es tracta de referir-se als municipis veïns, ha reclamat que Vila-seca aclareixi definitivament si pensa participar en el projecte i ha assegurat que Salou està disposat a tirar-lo endavant encara que el municipi veí se’n desmarqui.

“La rotonda de Xalets de Salou, hi ha una tercera part que és Vila-seca que encara no s’ha pronunciat, però ja us dic que nosaltres hem instat la Generalitat que demani si sí o si no, perquè nosaltres volem construir aquesta rotonda. Si Vila-seca no vol participar, per a nosaltres no és cap problema. Assumirem les despeses al cinquanta per cent entre la Generalitat de Catalunya i Salou”, ha dit.

L’alcalde salouenc encara ha anat més enllà: “El que no podem és estar més temps així, d’aquesta manera, depenent d’una voluntat. Per tant, si Vila-seca no vol participar, que no participi, però la rotonda existirà”. (Font: TAC 12).

La resposta de l’alcalde de Vila-seca no s’ha fet esperar. I ho ha fet amb una dosi d’ironia davant les paraules del seu homòleg salouenc.

“La veritat és que estem molt agraïts que l’alcalde Granados vulgui pagar la rotonda ell. Però bé, com que nosaltres som una administració seriosa i aquesta és una qüestió que fa dos anys que treballem, vam arribar en el seu dia a un acord de participar-hi d’una manera responsable”.

Segura ha remarcat que Vila-seca no s’ha desentès en cap moment del projecte i que l’actuació també beneficiarà la mobilitat de la Pineda. “Entenem que millorem la mobilitat de diferents àmbits del Cap Salou, de la urbanització Xalets de Salou, però també de l’àmbit de la Pineda. I no ens hem mogut d’aquí”, ha afirmat.

L’alcalde vila-secà ha estat encara més explícit sobre el compromís econòmic del seu ajuntament: “Tenim el conveni i en breu el tramitaré per assumir-ne una tercera part”. (Font: TAC 12).

D’aquesta manera, Segura desmunta la idea que Vila-seca no s’hagi pronunciat o no vulgui participar en l’actuació i deixa una rèplica especialment punyent: mentre Granados advertia que Salou pagaria si Vila-seca no ho feia, Vila-seca assegura que fa dos anys que treballa en el projecte i que assumirà la part que li pertoca.

L’episodi se suma als recents enfrontaments dialèctics de Granados amb municipis de l’entorn. Si fa poc la polèmica va ser amb Cambrils arran del top manta, ara el destinatari és Vila-seca i el seu alcalde. I tot per una qüestió d’enveja: Pere Segura governa Vila-seca amb majoria absoluta, una situació que Granados no ha aconseguit mai amb el seu FUPS. Res, que Granados continua ampliant la seva particular agenda de diplomàcia municipal.

Emprius es prepara per acollir autobusos xàrter

 

La futura estació d’autobusos d’Emprius s’integrarà en un nou complex intermodal de transports, situat al costat de la nova estació ferroviària de Salou. L’Ajuntament ha aprovat l’avanç de la modificació del POUM del sector Emprius Nord, la qual cosa suposa el primer pas oficial per a la transformació urbanística d’aquesta zona d’expansió del municipi. 

Amb el desenvolupament del sector, els Emprius es convertiran en el principal eix de creixement residencial de Salou durant els pròxims anys. El planejament preveu la construcció d’uns 3.400 nous habitatges, aproximadament la meitat dels quals seran de protecció oficial, i també grans zones verdes i nous equipaments públics.

Un dels elements més destacats de l’actuació serà precisament el nou nus intermodal. L’objectiu és connectar en un mateix àmbit l’estació ferroviària de Salou-PortAventura, la futura línia del TramCamp i la nova estació d’autobusos, facilitant els transbordaments entre els diferents sistemes de transport.

Si l’estació d’autobusos té tant d’èxit com la nova estació del ferrocarril de PortAventura, a la qual amb prou feines arriben trens, anem ben servits. Ara només cal que ens diguin a Salou prepara l’arribada d’autobusos xàrter.

Comencen les obres del futur Institut Escola Cap Salou

 

Les obres del futur Institut Escola Cap Salou ja han començat amb les primeres tasques d’adequació, neteja i anivellament dels terrenys on s’ubicarà el nou equipament educatiu. Els treballs s’han iniciat aquesta setmana a la zona residencial del Cap Salou i marquen l’inici del desplegament d’un projecte llargament reivindicat pels veïns del barri.

El nou centre s’aixecarà en una parcel·la municipal de prop de 12.000 metres quadrats, situada entre l’avinguda del Pla de Maset i el carrer del Fonoll. En aquesta primera fase, les actuacions permetran preparar el solar per a la instal·lació dels primers mòduls prefabricats que acolliran l’activitat docent.

L’Institut Escola Cap Salou obrirà les portes el pròxim mes de setembre amb dos grups d’Infantil 3 (I3). Inicialment, l’activitat es desenvoluparà en aules modulars (barracons) mentre es planifica i s’executa la construcció de l’edifici definitiu.

El projecte preveu un creixement progressiu del centre, que anirà incorporant nous cursos cada any fins a completar tota l’etapa d’ensenyament obligatori, des d’Infantil fins a l’ESO, per donar resposta a les necessitats educatives d’una zona que ha experimentat un important creixement demogràfic en els darrers anys.

Segons ha informat l’Ajuntament de Salou, la creació d’aquest institut escola respon a una reivindicació històrica dels residents del Cap Salou, que reclamaven un equipament educatiu de proximitat per evitar els desplaçaments dels alumnes a altres punts del municipi.

Paral·lelament a les obres, l’equip directiu que assumirà la gestió del nou centre ja ha estat designat i treballa conjuntament amb l’administració per preparar l’inici del curs i l’acollida dels primers alumnes després de l’estiu.

‘Stilettos’ per a nenes de deu anys

 

De vegades, els vídeos curts de Facebook es salten l’ordre d’allunyament que tinc interposada contra ells, expressada amb un «NO M’INTERESSA» marcat al feed de l’algoritme. Em refereixo a aquell contingut de procedència asiàtica en què s’ha passat d’infantilitzar la dona adulta —genolls i peus en orientació tancada, actitud de vulnerabilitat, sol·licitant protecció— a convertir les nenes en models de passarel·la en stilettos. Les ensenyen a caminar i posar amb un llenguatge corporal impropi de la seva edat. És una aberració sexualitzar una nena amb un símbol que és objecte d’un culte fosc per part dels fetitxistes.

Una manera infame de promoure l’onanisme més pervers.

I no, no és una opinió llançada a l’atzar: és una convicció basada en el coneixement tant antropològic com educatiu.

Vaja, que els talons —inventats pels antics carnissers egipcis per no tacar-se els peus de sang, que després van passar a eliminar la brutícia dels vestits barrocs, fins a convertir-se en signe d’estatus, a més d’objecte usat per qualsevol noia del desplegable d’una revista per a homes totalment nua i, per descomptat, en el ball, com el famós heels dance— ara són el caprici d’unes nenes els pares de les quals s’han deixat arrossegar pel poc seny amb l’argument de «és el que ella vol»... si se sent bé o està preciosa.

Posades a desitjar alguna cosa que no els correspon, se m’acuden més temes innombrables per la decència d’aquesta publicació. Si ha de ser model adulta, que ho sigui quan li correspongui, doncs aquí estem sempre observant el tracte de la infància arrabassada, com els casaments d’altres cultures. Que les principals xarxes socials permetin aquest ús indiscriminat de vídeos de menors en actituds adultes és molt més que hipersexualització: és pornografia tova per a ments dures.

Com a pares, fracàs. Com a professors, explotació i vergonya. I com a gestors de xarxes, tant que censuren el contingut sexual, doncs aquí el tenen de lliure accés: són necessàries lleis restrictives. L’algoritme hauria de funcionar per ètica i no per clics de degenerats.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.