Avui
he fet eco-fitness a la platja de la zona portuària. No he inventat
la sopa d’all ni busco protagonisme. Però davant l’allau de
modes d’exercici, tant físic com mental saludable, he constatat
una veritat simple: caminar i ajupir-se per omplir una bossa de
brossa de 100 litres és un gran entrenament. Puja el ritme cardíac,
et fa suar sota l’aire pur i ajuda a dissoldre el greixet que
s’instal·la com una okupa resistent a la barriguita
de Famosa.
Després d’una jornada a la vora del mar, se m’ha descongestionat
el nas i sento el pit ple de vitalitat. Si abans ho sabia, ara em
declaro addicte al benestar arcaic dels ions negatius del mar, que es
rebolca a la sorra com un nen sense por de jugar i de viure. No és
qüestió de matar-se al gimnàs ni d’anar a teràpies
excessivament cares per reconnectar amb un mateix. En aquesta riba,
he tingut temps de fer mindfulness i meditar sobre el que faig, el
que dec o el que necessito fer; que és, en el fons, la veu interior
d’allò que tots necessitem.
Dos
treballadors molt educats i sorpresos m’han dit que he de demanar
permís, i així ho faré. La platja serà zona portuària, però el
mar és meu. En canvi, les llaunes, ampolles i plàstics són seus...
de qui els llença. I venen de molt lluny: d’una excursió en
veler, d’un iot de luxe, d’un abocador a Tunísia o d’una
revetlla boja. L’impacte ambiental és tan estúpidament
innecessari com llançar focs artificials o globus blancs en un
funeral. Siguem conscients: ni el foc al cel ens fa més feliços, ni
els globus arriben a les persones estimades que van marxar. Tot cau a
l’aigua i enverina o afoga espècies per les quals després plorem
en vídeos de rescat animal.
Som
uns hipòcrites. Per això, ha arribat el moment de constituir
patrulles ciutadanes ambientals. De la mateixa manera que vigilem els
carrers perquè els xavals no caiguin en les drogues, no robin a un
avi ni violin una dona, hem de vigilar el nostre entorn. El civisme
no s’acaba on comença la sorra.
No
estem sols en això. Recordem en Fernando de Yarza, un home que es va
fer viral per la seva tasca incansable recollint plàstics a les
costes de Menorca (Scott
y Milá,
Movistar, 2020). O el cas d’Afroz Shah a l’Índia: la platja de
Versova, a Bombai, era un dels abocadors més grans del món fins que
aquest jove advocat va començar tot sol amb un veí gran; no va
esperar l’acció governamental. Se li van unir des de pescadors
locals fins a estrelles de Bollywood, formant una patrulla massiva.
El resultat? Després de recollir cinc milions de quilos de plàstic,
la sorra va tornar a veure’s i, després de vint anys d’absència,
les tortugues marines van tornar a pondre-hi ous perquè tornava a
estar neta.
Si
una dona sexagenària pot fer-ho, què us sembla la sortida quinzenal
del grup de l’institut? La del casal de gent gran? La de les
senyores que caminen juntes després de deixar els nens a l’escola?
És una llàstima que aquest exercici no estigui degudament orientat.
Caminar amb la pelvis en retroversió —o, per dir-ho clarament, amb
el culet
fora—
només
desalinea i desequilibra tot el cos, i fa més panxa en perdre el to
abdominal. Ajupir-se a recollir un residu, amb la tècnica correcta,
és molt més beneficiós que quilòmetres de caminada mal executada.
Hi
he de tornar, perquè aquella bossa de 100 litres no ha estat
suficient i jo tampoc ho seré; em ve gran la fita. Només fa falta
iniciativa popular. Si fa anys practicava rural fitness transportant
tones de llenya del jardí a la llar de foc fent de la petjada de
carboni l’herència del primitiu, avui proposo que cada passejada
per la platja porti de
sèrie
una
bossa de brossa per deixar les coses com la natura vol que estiguin.
Que no sigui un càstig, ajupir-se, sinó un premi col·lectiu.
És
qüestió de decència i de què pensen deixar als seus nets, vostès
que en tenen. Si algú vol sumar-se a aquesta aventura, ja sap on
trobar-me; m’encanta la idea de participar en una cosa que ens faci
bé a tots, i de passada practiquem a posar el culet i la panxa a
lloc sense prendre mal.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
