En
un país que confon l’avantguarda amb un pollastre desplomat davant
d’una càmera, el nom de Ricard Reguant cou. Cou perquè té ofici,
perquè té memòria i perquè ha comès el pecat imperdonable en la
nostra escena: el treball dur, l’exploració de la fórmula més
adequada i l’èxit sense permís de l’establishment.
Reguant
és molt més que un director de teatre, televisió i cine. És un
pioner del teatre musical a Catalunya, sense entrar en comparacions
amb altres col·legues d’èpoques properes. Malgrat tot, el seu nom
ha deixat de sonar en el panorama espanyol i, com tot profeta a la
seva terra, compta amb un reconeixement que va molt més enllà de la
nostra petita frontera escènica —per no dir intel·lectual—.
Vaig
tenir la sort de ser convidada a alguns dels seus assajos i obres als
anys noranta; avui, aquesta proximitat física ha estat suplantada
per les xarxes socials. En un moment puntual, vaig ser crítica amb
un parell de les seves obres, però allò acusava la curtesa de mires
de certs productors o mercaders de l’entreteniment sense
sensibilitat artística que ni tan sols eren dramaturgs, i no la
falta de perspectiva de l’autor.
Reguant
ha estrenat peces originals i importades, aconseguint una cosa que
pocs tenen: el reconeixement i l’afecte dels actors. Aquests
mateixos actors que, en termes de crítica i competitivitat, a
vegades són com els ballarins amb els coreògrafs: creuen que ells,
els qui no s’arrisquen, ho farien millor. O, per dir-ho suau, d’una
altra manera.
Ha
donat moltes oportunitats a talents que ha portat a la cartellera. A
mi també em va obrir una porta amb aquesta generositat de qui no tem
la competència —perquè no ho he estat mai—; un gest de company
sense factura posterior, encara que mai hàgim treballat plegats.
Recordo aquelles converses al Cafè Leonés, en plena avinguda del
Paral·lel. Allà, entre cafès i anècdotes, la paraula va posar
cadascú al seu lloc, sense necessitat de confrontacions ni
hipocresies.
Però
no vinc a parlar només del seu èxit en els escenaris
internacionals, sinó d’una obra literària completa que recull la
seva devoció i una acurada documentació sobre els musicals. Un
compendi excel·lent, segons admiradors i col·legues.
Recordo
el dia en què un parell d’artistes dedicats a aquesta performance
tan intangible es van revoltar contra mi amb una barreja de
catalanitat postmoderna i despectiva quan vaig elogiar el talent de
Reguant per seleccionar cares noves i donar-los la seva primera
oportunitat en una cartellera. M’ho rebatia algú el sentit estètic
del qual consistia a aplaudir un artista que posava un pollastre de
supermercat davant la càmera i li enganxava plomes.
Un
acte
de resurrecció
sense
cap sentit que em va semblar tan repulsiu com desmerèixer qui suma i
no resta. Menysprear l’enorme font d’experiència de Reguant és
no entendre la seva passió escènica. És un guerrer que ha sabut
entomar les traïcions i punyalades per l’esquena amb la dignitat
de qui les pot rebatre amb els fets que la Història mai li podrà
negar.
La
seva enciclopèdia del musical és una obra que als Estats Units o a
Anglaterra seria el cànon acadèmic per excel·lència; un màster
de lectura obligada a les universitats on l’art dramàtic és una
disciplina sagrada. La seva figura ocuparia el lloc necessari en
aquesta cultura col·lectiva que preserva els seus talents amb el
respecte que es mereixen.
Reguant
és l’exemple clar de com Catalunya i Espanya tracten tot aquell
que s’atreveix a trencar el cordó
sanitari
del
gruix, del munt i de la falta d’iniciativa. Jo, com a persona que
estima l’escenari —que no tots els estils— i que encara
s’emociona visiblement, fins i tot amb llàgrimes, davant la feina
ben feta, em poso en mode altaveu per donar suport a aquesta fita en
la seva carrera.
Desitjo
que la seva autoria no sigui només una anècdota per als coneguts,
sinó una realitat digna d’estudi i d’aplaudiment. L’obra, de
quatre volums, Historia
del Musical Around the World,
no és barata; l’art autèntic no ho és mai.
A
hores d’ara, només em mou aquesta justícia poètica que amb
l’edat no s’estova, només s’assenta. És obvi que Reguant ha
sumat i, com a tal, mereix el reconeixement d’un sector que sovint
s’oblida dels qui van deixar empremta, per després desfer-se en
homenatges quan l’artista ja no hi és per gaudir-ne.
Seria
un error garrafal que les institucions del nostre Patrimoni Cultural
no guardessin sota bon record aquest llegat, de la mateixa manera que
el llibre del periodista i crític teatral Marcos Muñoz,
Broadwayrriors,
publicat fa uns anys. És la mostra que el Broadway de Nova York no
només viu de franquícies a Madrid; comptem amb autors de pes que sí
que ens podem permetre.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
%20-%20Escalado%20(96%20%25).jpg)
