Hi
ha alguna cosa hipnòtica a internet.
Milions
de persones poden quedar-se mirant durant minuts com algú retira
incrustacions d’una tortuga marina, neteja la pell d’una balena o
elimina paràsits d’un animal aparentment indefens.
La
sensació és immediata. Alguna cosa molesta. Alguna cosa sobra.
Alguna cosa sembla estar fora de lloc. I algú ho corregeix.
El
cervell rep una petita recompensa.
Com
passa amb determinats continguts ASMR, la satisfacció sembla residir
menys en el resultat que en el mateix procés de reparació.
Confesso
que tampoc no sóc una consumidora d’aquest tipus de continguts.
Potser perquè, després d’anys convivint amb la banda sonora
habitual de qualsevol ciutat —obres, radials, motors i martells
pneumàtics— els sorollets amplificats no em produeixen precisament
relaxació. Més aviat em recorden que el silenci continua sent un
dels luxes més infravalorats del nostre temps.
Però
és evident que milions de persones troben en aquests estímuls una
sensació d’alleujament difícil d’explicar racionalment. No
qüestiono que aquesta reacció existeixi. És humana.
El
que em crida l’atenció és la seva intensitat. La desproporció
entre el problema observat i l’alleujament que genera contemplar-ne
la desaparició.
Personalment,
no sé si m’atreviria a retirar paràsits o incrustacions d’una
tortuga marina o d’una balena. No tinc els coneixements necessaris
per saber quan estic ajudant i quan podria estar interferint en un
procés natural que desconec.
I
és precisament aquí on convé formular una pregunta molt simple:
com han sobreviscut aquestes espècies fins ara sense nosaltres?
Les
tortugues marines no van néixer amb un equip de manteniment
incorporat. Les balenes no han travessat milions d’anys d’evolució
esperant l’arribada d’un creador de continguts amb una càmera i
una espàtula.
La
natura no sempre és neta, ordenada o agradable als nostres ulls. De
vegades confonem el nostre desig de reparar amb una necessitat real
d’intervenció.
Per
descomptat, hi ha situacions en què un animal requereix assistència
veterinària especialitzada. Existeixen rescats legítims, actuacions
necessàries i professionals perfectament capacitats per intervenir
quan la situació ho exigeix.
Precisament
per això convé recordar una cosa elemental.
No
ho intentin a la platja.
No
reprodueixin allò que han vist en un vídeo viral.
No
retirin organismes adherits a tortugues, cetacis o qualsevol altra
espècie marina sense la supervisió d’especialistes qualificats.
La
història d’internet és plena de persones convençudes que estaven
ajudant i que van acabar provocant danys innecessaris.
La
bona intenció no substitueix el coneixement.
I
la viralitat tampoc.
Potser
per això em resulta tan cridanera la fascinació que generen aquests
vídeos. No només perquè molts siguin dubtosos o directament
falsos, sinó perquè semblen alimentar una idea molt contemporània:
que tot allò que ens incomoda visualment ha de ser corregit
immediatament.
Com
si la natura necessités constantment la nostra supervisió.
Com
si una tortuga hagués estat esperant durant segles que aparegués
internet per resoldre un problema que desconeixíem fins ahir.
I,
tanmateix, sospito que el veritable fenomen no són les
incrustacions.
Ni
les tortugues.
Ni
tan sols les balenes.
El
veritable fenomen som nosaltres.
La
nostra fascinació per la reparació immediata.
La
nostra satisfacció en veure desaparèixer una imperfecció.
I
la nostra dificultat creixent per distingir entre ajudar de debò i
sentir-nos bé observant com algú altre sembla fer-ho.
Perquè
potser internet no ens està mostrant tant un problema de les
tortugues.
Potser
ens està mostrant alguna cosa sobre nosaltres mateixos.
La
nostra dificultat per acceptar que no tot requereix la nostra
intervenció.
I
la nostra secreta esperança que els problemes complexos de la vida
es poguessin resoldre tan fàcilment com una incrustació retirada
d’un caparrot.
Malauradament,
les coses importants poques vegades funcionen així.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
.jpg)
