Es
recorden de la idíl·lica Menja,
resa, estima?
Aquella espiritualitat de postal topa de morros amb una realitat molt
més fosca que el cinema, de vegades, també s’encarrega de
mostrar-nos.
Parlo
del documental A
Beautiful Tragedy,
sobre Oksana Skorik a l’escola de ballet de Perm, gravat quan
encara no era l’estrella internacional que és avui, sinó una nena
indefensa atrapada dins d’un sistema ferotge.
Allí,
el ballet no era una elecció mística, sinó una fugida desesperada
de la pobresa. L’Oksana explicava com la seva vida artística
començava fregant terres per conservar la miserable habitació de
l’internat i mantenir la plaça a l’acadèmia. El pes era inhumà:
si ella fracassava, ella i la seva mare serien pobres per sempre.
El
seu destí, de fet, ja semblava escrit des dels tres mesos de vida,
quan la seva mare —que no havia pogut complir el seu propi somni—
li estirava els músculs per modelar-li el cos segons el cànon
clàssic. No li transmetia només un desig; li imposava un futur que
la nena no havia escollit.
Amb
1,60 d’alçada i 40 quilos, Skorik confessava davant la càmera
que, quan menjava, se sentia plena i immediatament culpable.
Explicava també el menyspreu de les més “agraciades” i l’horror
de trobar cristalls dins de les puntes: sabotatges alimentats per
rivalitats que alguns adults toleraven sota el nom de l’excel·lència.
Sota
la tutela de figures llegendàries, aquelles nenes vivien en un
aïllament gairebé monàstic on la bellesa era l’única moneda de
canvi. Si no brillaves, el retorn a la misèria era immediat.
Mai
he acceptat —es tingui en compte o no— que una ballarina o una
gimnasta d’elit hagi de passar fam. Alguns han justificat aquestes
situacions com un “peatge” inevitable cap a l’èxit. Però sota
paraules com disciplina, exigència o perfeccionament tècnic s’han
comès atrocitats dignes de jutjat.
Ho
vam veure amb Nadia Comăneci i jo mateixa ho vaig viure de prop:
vaig tenir una companya a l’equip nacional de gimnàstica castigada
a fer 1.500 abdominals pel “delicte” de tenir una barreta de
xocolata a la taquilla. Avui és catedràtica. Llavors només era una
nena sotmesa a una tirania física disfressada de rigor esportiu.
Durant
massa temps, molts han tractat els abusos de certes escoles de dansa
com simples vicis de l’ofici: el vòmit de qui menja amb gana i
després es penedeix, el sabotatge físic entre companyes o la
humiliació sistemàtica convertida en mètode pedagògic.
És
una barbaritat sense justificació possible.
I
no cal anar gaire lluny per entendre-ho. La ficció fa anys que ens
ho crida a la cara: des de Cigne
negre
fins
a Flesh
and Bone,
on l’anorèxia, l’autodestrucció i fins i tot el suïcidi
apareixen com el final natural d’una obsessió malaltissa per la
perfecció.
L’art
i l’esport no poden convertir-se en zones franques on els drets
humans se suspenen a canvi d’una ovació. L’estètica no pot
valer més que la integritat d’una infància.
Per
això m’alegra veure que el silenci, a poc a poc, es trenca. Cada
vegada hi ha més professors, mestres i coreògrafs valents —rebels
amb causa— que denuncien aquests abusos i entenen que el veritable
llegat no es construeix sobre cossos trencats.
Per
això avui el crit hauria de ser un altre:
Menja.
Ho necessites. És el teu combustible.
Dorm.
El descans també forma part de l’entrenament.
Si
estàs lesionada, no et destrossis per continuar. Això no és
heroisme; és un risc que pot passar una factura irreversible.
I
si el teu professor et demana que et destrueixis per arribar més
lluny, qüestiona la seva autoritat.
Perquè
la bellesa que neix de la por i de la desnutrició no és art: és el
símptoma d’una societat malalta que, per fi, comença a despertar.
No
oblidem tampoc que moltes ballarines de l’est van ballar per
necessitat, per obligació dictatorial o per escapar de la pobresa,
després d’haver idealitzat un conte de princeses de Txaikovski
sense saber quin preu real amagava aquell somni.
Menja.
Dorm. Balla.
I
balla feliç, encara que no arribin els grans títols ni els diplomes
de fireta que també proliferen, massa sovint, pel nostre territori.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
