En
el bucle del padró, HELP!
Hi
ha assumptes administratius que comencen amb una pregunta senzilla i
acaben en una altra dimensió.
El
meu va començar el 2024.
Han
passat dos anys i encara tinc tres preguntes.
Tres.
No
trenta ni tres-centes.
Tres
preguntes traslladades a Padró, Alcaldia i Igualtat.
1.
Sota quin criteri legal van obligar-me a presentar un document que la
Generalitat, en resposta a la meva consulta, indica que no és
necessari?
2.
Hauré de fer altres consultes paral·leles a les institucions
governamentals superiors en futures gestions de caràcter municipal,
per tal de garantir els meus drets com a ciutadana catalana i
espanyola?
3.
Si el meu germà no hagués signat l’autorització, l’Ajuntament
de Salou hauria denegat l’empadronament?
Tres
despatxos. I jo, per cert, fins i tot vaig portar un clauer I Love
Salou que em va regalar l’alcalde quan li vaig dir que tenia el cor
partit entre Salou i Cambrils, com el d’Alejandro Sanz. Quines
abraçades, quin carinyo… Quins temps! Calla, que em cau una
llagrimeta.
I
si Padró és Estadística, alguna raó deu tenir el nom: soc la
variable estadística imprescindible, també coneguda com a
tocacollons. Perquè al seu despatx no és que hi hagi un elefant:
se’ls ha colat tot Jumanji.
A
aquestes alçades ja no sé si estic davant d’un fenomen paranormal
o d’un nou gènere de ciència-ficció municipal.
Perquè
una cosa és entrar en un tràmit i una altra de ben diferent és no
sortir en un bucle.
Benvinguts
al bucle del padró. HELP!
El
més curiós és que jo visc en un altre municipi. Però no considero
l’expedient tancat.
En
aquesta història apareix el meu germà petit, de l’autorització
del qual depenia per poder empadronar-me a casa meva.
Una
misteriosa càrrega
que,
finalment, es podia haver resolt amb una visita de la patrulla. És a
dir, jo l’havia de sol·licitar. Perfecte. El petit detall és que
ningú no em va informar que tenia aquest dret. En lloc d’explicar-me
la solució, em van fer passar per l’embut de la signatura. Sense
necessitat, segons l’empara de la Generalitat.
Aquí
apareix el dubte:
Per
què ningú m’ho va explicar?
També
hi apareixen tècnics i regidors, pràcticament més hermètics que
una carmanyola.
I
aquí neix una altra qüestió:
El
personal de l’ens cobra per fer correctament la seva feina? O són
extres de la pel·lícula?
Perquè
quan una ciutadana porta des del 2024 esperant una resposta, arriba
un moment en què la paciència deixa de ser una virtut i comença a
semblar un requisit obligatori.
I
no, no en diré silenci administratiu.
És
falta de respecte.
Perquè
també tinc dret que em responguin.
Com
si algú hagués ficat les preguntes en una càpsula del temps.
Així
que potser hem descobert una nova dimensió municipal: existeix una
solució, ningú no t’explica que la pots utilitzar i, per a més
glòria, la mateixa Generalitat acaba contradient el bucle del padró
de Salou.
Aquí
és on entra Iker Jiménez.
Iker,
necessitem una comissió d’experts.
Un
per estudiar el document de la Generalitat.
Un
altre per interpretar aquesta misteriosa obligació de
l’autorització.
Un
altre especialitzat en càrregues.
I
potser algú del CNI.
Perquè
el meu és un Expedient X.
I
ara ja sé on va néixer la sèrie: a l’Ajuntament de Salou.
Mulder
i Scully van començar aquí.
Jo,
per la meva banda, estic pensant seriosament a portar el cas al
Síndic de Greuges.
No
perquè vulgui convertir això en una epopeia administrativa, sinó
perquè m’apassiona la idea que existeixi alguna dimensió en què
una administració tingui l’obligació de respondre.
Al
principi pensava que tot allò es podia resoldre parlant.
Ara
només sé una cosa:
Em
queieu bé.
I
el que és pitjor…
confiava
en vosaltres.
Calla,
altre llagrimeta.
Iker,
prepara la comissió.
Segur
que ens apareix una psicofonia en què se sent:
“Aquesta
pesada… aquesta pesada…”.
Després
de dos anys, tres preguntes i tot l’Expedient X:
per
fi algú respon.
Encara
que sigui des del més enllà.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
