Això
deia un amic meu. La seva mare era més alta que el seu pare i, quan
algú comentava la diferència d’alçada, ell tancava la qüestió
amb aquesta frase. Van tenir un bon matrimoni i van ser feliços.
També
tenia una altra frase per a gairebé tot: “Ay, Dios, cuándo
seremos dos”. L’aplico sovint, sobretot en aquelles situacions
domèstiques on alguna cosa es complica sense motiu i només queda
riure.
Sempre
em va fer gràcia.
A
mi, en canvi, m’ha resultat molt difícil sentir-me atreta per un
home més baix que jo. No és una mania; simplement és un fet.
Potser
és un tret profundament arrelat en la nostra espècie, aquella
antiga percepció del mascle protector de què parlen l’antropologia
i la psicologia evolutiva.
Ara,
a First Dates se sent constantment allò de “és el meu prototip”.
La paraula em sembla horrible per definir el gust estètic per una
persona, tot i que descriu prou bé aquella imatge, més o menys
inconscient, d’allò que ens atrau abans fins i tot de conèixer
algú. Per això tampoc em fixaria, pel carrer o en un club, en un
home més baix que jo, encara que fos el tipus més encantador del
món. Com a amic, és clar; com a parella, no em naixeria.
És
clar que allò important no és la mida, sinó la persona. L’atracció
obre una porta; l’amor decideix si val la pena travessar-la.
Fa
molts anys vaig conèixer un home que no era petit per la seva
estatura, sinó per dins. Un home acomplexat que va voler fer-me
petita a mi per sentir-se gran.
Però
jo era més gran. Físicament, sí, però també perquè el meu
caràcter mai no ha inclòs la submissió.
Allò
no va ser amor. Va ser un autèntic crim de confiança.
Un
dia em va posar la mà a sobre.
Hi
ha línies que, un cop travessades, ja no admeten retorn. Després
només queda una possible reincidència, amb perdó o sense.
I
encara hi va haver una altra història.
De
jove en vaig conèixer un altre. Quaranta anys després el vaig
tornar a trobar. Continuava sent el mateix homenet. El que
justificava una infidelitat dient que “tenia les seves
necessitats”.
I
aleshores vaig comprendre que m’havia salvat.
No
per la infidelitat.
Em
vaig salvar de la necessitat convertida en excusa.
Amb
els anys vaig comprendre una altra cosa.
El
desig és capriciós. Va i ve. De vegades sorprèn, de vegades
desapareix i d’altres truca a una porta inesperada.
Però
l’amor té una altra responsabilitat: conservar la dignitat, fins i
tot en aquestes circumstàncies.
Si
una relació canvia, se’n parla. Si es trenca, es trenca. O es
pacta com viure-la, sense que a ningú més li incumbeixi.
L’engany
pertany a qui enganya.
No
a qui, des de la llibertat, coneix la situació i decideix
acceptar-la, negociar-la o viure-la d’una altra manera dins dels
acords de la seva pròpia relació.
Cada
parella estableix els seus propis límits.
Allò
que converteix una conducta en una traïció no és el desig, sinó
la ruptura de la confiança i de la paraula donada.
Els
senyals gairebé sempre hi són.
El
difícil és voler veure’ls.
I,
és clar, no apareixen en un clau frenètic.
Apareixen
després: en el respecte, en la manera d’afrontar els conflictes,
en la llibertat que l’altre et concedeix per continuar sent qui
ets, en com viu els teus èxits o en la necessitat d’empetitir-te
per sentir-se més gran.
Aquí
és on una persona mostra realment la seva mida.
He
conegut tants homes dominants que, gairebé sense adonar-me’n, vaig
aprendre una lliçó valuosa: tenir cura de la meva pròpia vida i
del meu propi espai. No per afany de controlar ningú, sinó pel dret
—i la responsabilitat— de ser mestressa de mi mateixa.
Potser,
al final, el meu amic tenia raó: el pegote
funciona
quan allò que no lliga és superficial, com l’alçada.
Però
per a mi, si cal un pegote
de
debò —el que intenta forçar allò que no lliga per dins—, ja no
lliga. És impossible forçar-ho.
Hi
ha fugida.
Cap
a la pròpia sobirania.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.