Quan la Bandera Blava sí que interessa

 

Hi ha imatges que, sense voler-ho, resumeixen tota una manera de fer política. Veure l’alcalde de Salou, Pere Granados, somrient durant la hissada de la Bandera Blava al Club Nàutic n’és una.

No perquè el Club Nàutic no mereixi aquest reconeixement. Al contrari. És l’única entitat del municipi que manté aquest distintiu i és lògic que el celebri. El que sorprèn és la presència entusiasta de qui, des que Salou va perdre les Banderes Blaves de les seves platges, ha optat per desacreditar aquests guardons.

Quan les platges de Salou lluïen Bandera Blava, el distintiu era motiu d’orgull institucional. Formava part de la promoció turística del municipi i era present en notes de premsa, discursos i campanyes de comunicació. Però quan les platges van perdre aquest reconeixement, el relat va canviar sobtadament. Les Banderes Blaves van deixar de ser importants, es va posar en dubte el seu valor i es va transmetre la idea que aquell distintiu ja no era un indicador fiable de qualitat.

Ara bé, si realment la Bandera Blava és tan poc rellevant, què hi fa l’alcalde presidint o participant en l’acte d’hissada de l’única que conserva Salou?

És difícil no veure-hi una contradicció. O les Banderes Blaves són un reconeixement digne de ser celebrat, o no ho són. El que resulta poc coherent és defensar una cosa o la contrària segons convingui al relat polític del moment.

El més preocupant no és la fotografia en si, sinó el missatge que transmet. Quan un reconeixement afavoreix la imatge del govern, es converteix en un motiu de celebració. Quan el municipi el perd, es qüestiona el seu valor. Aquesta manera d’actuar dona la sensació que els principis són secundaris davant les necessitats de comunicació.

Al capdavall, no és la Bandera Blava la que ha canviat. El que sembla haver canviat és la conveniència de treure pit per una cosa que ja no tens.

Granados visita una coberta que havia d’estar acabada fa dos anys

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va visitar dijous la nova coberta de la pista esportiva de l’Escola Santa Maria del Mar, una actuació que, per fi, ja està acabada i que entrarà en funcionament amb l’inici del pròxim curs escolar.

Segons ha informat l’Ajuntament, les obres s’han finançat a través del pla ImpulsDipta de la Diputació de Tarragona. La nova infraestructura permetrà que els alumnes puguin fer educació física i celebrar actes escolars protegits del sol i de les inclemències meteorològiques.

El consistori també destaca que la pista tindrà un ús compartit. Fora de l’horari lectiu, els clubs esportius del municipi hi podran entrenar, contribuint així a descongestionar la resta de pavellons i instal·lacions esportives de Salou. Aquesta és la primera actuació d’un pla progressiu per cobrir les pistes esportives de la resta de centres educatius del municipi. (Font: Ajuntament de Salou).

Més enllà de la visita institucional, la nova coberta arriba amb un important retard respecte al calendari anunciat inicialment. Els treballs van començar el juliol del 2024 amb la previsió que l’estructura estigués enllestida el febrer del 2025.

Finalment, però, els alumnes no podran utilitzar aquest nou espai fins a l'inici del curs 2026-2027, gairebé dos anys després del moment en què s'havia anunciat que estaria disponible.

Una de les causes del retard hauria estat l’adjudicació de les obres a l’oferta econòmica més baixa, una decisió que va permetre a l’Ajuntament estalviar 95.000 euros, però que no oferia prou garanties de seguretat.

UTPS denuncia que Granados utilitza una foto per simular suport veïnal

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha criticat la manera com l’alcalde Pere Granados ha presentat una trobada amb un grup de persones vinculades a la comunitat cubana del municipi, després que Granados mateix difongués una fotografia de la reunió a les xarxes socials.

En un comunicat, l’entitat considera que resulta “curiós” que es vulgui presentar l’acte com una reunió amb “els veïns”, quan la mateixa imatge mostra un grup reduït de persones en què s’identifiquen membres i persones vinculades a l’associació cubana de Salou i a l’entorn habitual de l’alcalde.

UTPS afirma que reunir-se amb amics o simpatitzants és “totalment legítim”, però qüestiona que aquesta trobada es presenti com si representés un barri o el conjunt de la ciutadania de Salou. El partit defensa que escoltar la ciutadania implica donar veu a totes les sensibilitats i no limitar-se a persones afins. En aquest sentit, sosté que la fotografia projecta una imatge de participació que “no es correspon amb la realitat”.

UTPS reclama una participació ciutadana “autèntica, plural i transparent” i considera que els veïns de Salou “mereixen una participació real, no campanyes d’imatge”. (Font: UTPS).

La polèmica s’afegeix a les crítiques que ja havia suscitat la publicació de la fotografia per part d’altres grups de l’oposició, que també van posar en dubte la representativitat de la trobada presentada pel cap del govern municipal.

Per cert, el lema que llueix Granados a la samarreta és una adaptació d’una consigna política de l’autòcrata dominica Joaquín Balaguer: “Mientras Balaguer respire, que nadie aspire”. 

Klein reactiva l’aparcament soterrat al Parc del Pescador

 

L’alcalde de Cambrils, Oliver Klein, ha reactivat el projecte per construir un aparcament soterrat sota el Parc del Pescador, una infraestructura que el govern municipal vol deixar encaminada abans que acabi l’actual mandat. L’objectiu és tenir enllestida tota la tramitació administrativa i convocar el concurs públic per adjudicar les obres abans de les pròximes eleccions municipals.

Segons les dades de l’avantprojecte, el disseny inicial preveu la construcció d’un aparcament amb aproximadament 375 places. El projecte es desenvoluparà mitjançant una concessió administrativa, de manera que una empresa privada assumirà la construcció de l’equipament a canvi de la seva explotació durant un període determinat i del pagament d’un cànon a l’Ajuntament.

L’any 2022 es va estimar una inversió de 3,5 milions d’euros, dels quals 2,5 milions corresponien a la construcció del pàrquing i un milió a la renaturalització de l’actual zona blava en superfície. Tot i això, el consistori haurà d’actualitzar aquests imports per adaptar-los a l’increment dels costos de construcció.

El futur aparcament presenta importants reptes tècnics per la seva ubicació. El Parc del Pescador es troba pràcticament davant de la línia de platja i del port de Cambrils, en una zona amb un nivell freàtic molt superficial. Això obligarà a executar un sistema d’impermeabilització i d’aïllament hidràulic especialment exigent per evitar filtracions d’aigua.

A aquesta dificultat s’hi afegeix un altre factor de risc. Cambrils acumula un llarg historial d’inundacions provocades pel desbordament de la riera d’Alforja, especialment durant episodis de pluges intenses. Aquesta circumstància obligarà els responsables del projecte a extremar les mesures de seguretat hidràulica en el disseny i l’execució de l’aparcament.

Malgrat aquests condicionants, el govern municipal manté la voluntat de deixar el projecte preparat perquè pugui ser adjudicat abans de la finalització del mandat i convertir-lo en una de les actuacions urbanístiques més rellevants dels pròxims anys a Cambrils. (Font: Diari de Tarragona).

Què farem amb els cadàvers dels molins de vent?

 

Cada vegada que s’exalten els beneficis d’una tecnologia em pregunto quina part de la història no s’està explicant.

Aquesta vegada el dubte em va sorgir durant un viatge en tren entre Tarragona i Saragossa, mentre per la finestreta se succeïen, gairebé sense interrupció, parcs eòlics que semblaven haver-se apoderat del paisatge.

No puc evitar veure-hi enormes moles que han canviat la fesomia de muntanyes i planes. I ara també del mar. Aquella imatge em va portar a fer-me diverses preguntes. Com afecten la fauna? Què passa amb els aerogeneradors marins? Què farem amb aquests gegants quan arribi el final de la seva vida útil?

La curiositat va poder més que jo, així que vaig recórrer al meu particular Consell General d’Intel·ligència Artificial. No buscava que em donés la raó. Buscava preguntes que normalment no apareixen quan se celebren les bondats d’una tecnologia. I, com acostuma a passar, com més aprofundia, menys rotundes em semblaven les respostes.

Vaig descobrir que un aerogenerador acostuma a funcionar entre vint i vint-i-cinc anys. Una gran part de la seva estructura es pot reciclar sense gaires problemes. El veritable repte semblen ser les pales, fabricades amb materials extraordinàriament resistents i, precisament per això, difícils de reciclar.

Durant anys, en alguns llocs, la solució va consistir a tallar-les i enterrar-les. Ben aviat vaig comprendre que no hi ha una resposta senzilla. Hi ha qui sosté que aquests materials són molt estables i no representen un risc comparable al d’altres residus tecnològics. Altres posen l’accent en l’enorme volum que ocupen durant dècades, en l’impacte que suposa enterrar-los o en els riscos que podrien comportar si s’incendiessin. Mentrestant, alguns països ja han decidit que no han d’acabar en abocadors i la indústria busca noves maneres de reciclar-los o reutilitzar-los.

Mentre avançava el viatge em va venir una altra idea al cap. Al llarg de la història hem construït moltes infraestructures convençuts que resolien un problema immediat i només anys després ens hem preguntat què calia fer-ne quan deixaven de ser útils. Va passar amb antigues línies ferroviàries, amb instal·lacions industrials, amb centrals energètiques i amb tantes obres que un dia van simbolitzar el progrés. Potser els aerogeneradors no en seran una excepció.

Hi va haver un temps en què talar un pi semblava poc menys que un assassinat ecològic. Avui acceptem amb força naturalitat enormes estructures industrials perquè produeixen energia o perquè es presenten com una peça imprescindible de la transició energètica. No pretenc establir equivalències. Només em crida l’atenció la rapidesa amb què canvien els arguments... i la manera com acabem mirant el paisatge.

Durant uns segons vaig mirar per la finestreta i vaig tenir l’estranya sensació d’estar travessant un escenari de Dune. Només faltava que un cuc gegant emergís de la terra entre aquells molins, convertits en els gegants de la Manxa del segle XXI. La imatge era tan absurda com inquietant.

Això sí, vaig poder certificar una cosa: arbres, el que es diu arbres... encara n’hi havia. I, si més no, una utilitat inesperada sí que els he trobat: per espantar els coloms de Tarragona, aquests gegants semblen absolutament imbatibles.

Quan el tren va arribar a Saragossa em va venir al cap una altra imatge impossible. Don Quixot i Sanxo Pança caminant al costat de C-3PO i R2-D2, sortits de la mítica La guerra de les galàxies, davant dels gegants de la Manxa del segle XXI.

Potser aquesta vegada Don Quixot no abaixaria la llança.

Potser simplement alçaria la vista... i formularia una pregunta.

Què farem amb els cadàvers dels molins de vent?

De moment, les respostes les deixo a la tecnocràcia.

Jo me’n vaig a caçar cucs a Dune.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

The Police obre el Festiuet de Salou

 

L’Ajuntament de Salou ha activat un ampli dispositiu especial de seguretat, mobilitat, assistència sanitària i neteja amb motiu de la celebració del festival Festiuet, que té lloc aquest cap de setmana al parc dels Emprius. L’esdeveniment preveu reunir més de 30.000 assistents en total (uns 15.000 diaris).

Això comportarà que la Policia Local augmenti la presència als accessos i als voltants del recinte per regular el trànsit. El pla inclou Protecció Civil, serveis d’emergències i equips sanitaris preparats per actuar ràpidament. A més, es recorda la incompatibilitat de l’alcohol amb la conducció i es demana respectar el descans veïnal (suposo que la música la posaran fluixeta).

El cartell d’enguany compta amb divuit propostes musicals: Juan Magán, Els Pets, The Tyets, Figa Flawas, Leire Martínez, La Pegatina, La Fúmiga, Buhos, Doctor Prats, Nena Daconte, Lax’n’Busto, La Gossa Sorda, Ginestà, Teràpia de Shock, En Tol Sarmiento (ETS), Maria Jaume, Malifeta i Abril. A més de The Police, és clar, que és qui ho ha de controlar tot.

Salou ensenya a conduir patinets… amb una foto que patina

 

L’Ajuntament de Salou ha posat en marxa la campanya informativa “Patina segur” amb l’objectiu de recordar als usuaris de Vehicles de Mobilitat Personal (VMP) la normativa vigent davant l’augment del seu ús al municipi.

Segons ha informat el consistori, la Policia Local està duent a terme una primera fase d’accions pedagògiques i informatives abans d’iniciar la imposició de sancions. Les infraccions poden comportar la immobilització del vehicle i multes que oscil·len entre els 80 i els 800 euros.

La sanció més elevada correspon a circular sense l’assegurança obligatòria de responsabilitat civil, mentre que la més baixa, de 80 euros, s’aplica per no portar l’etiqueta identificativa del registre del vehicle.

La normativa estableix que els conductors han de disposar d’una assegurança de responsabilitat civil vigent, portar el patinet registrat amb la seva etiqueta visible, utilitzar casc homologat i circular amb llums, frens, rodes i timbre en perfecte estat. A més, els VMP no poden superar els 25 km/h (aquí es forraran amb les multes).

També queda totalment prohibit circular per les voreres, transportar més d’una persona, utilitzar auriculars o manipular el telèfon mòbil durant la conducció. Igualment, està prohibit conduir sota els efectes de l’alcohol o les drogues. (Font: Ajuntament de Salou).

La campanya, però, ha arribat amb una contradicció. La fotografia que acompanya la notícia difosa per l’Ajuntament mostra un usuari de patinet circulant per un espai prohibit del passeig de Jaume I. A la mateixa imatge també s’hi observen dos ciclistes circulant pel mateix indret, incomplint igualment la normativa vigent.

La imatge ha generat sorpresa, ja que és el mateix consistori qui utilitza una escena que reflecteix diverses infraccions per il·lustrar una campanya destinada, precisament, a fomentar el compliment de les normes.

Val a dir que, si aquests conductors incompleixen la normativa, és perquè van perduts per culpa de la pèssima xarxa de carrils bici del municipi.

Granados és el Joaquín Balaguer de Salou

 

La portaveu de Vox a l’Ajuntament de Salou, Anabel Rodríguez, ha denunciat la difusió d’una fotografia de l’alcalde, Pere Granados, que considera manipulada digitalment. A la imatge, publicada pel mateix alcalde a les xarxes  socials, Granados apareix envoltat de membres de la comunitat cubana resident al municipi.

“L’alcalde de Salou ha de recórrer a figurants de Photoshop per simular suport”, ha afirmat Rodríguez, que ha acompanyat la seva crítica amb la fotografia compartida pel mateix alcalde.

Efectivament, la imatge presenta diversos indicis d’haver estat modificada mitjançant eines d’intel·ligència artificial, amb anomalies visibles en algunes cares i en la composició de determinades figures, fet que ha alimentat la polèmica sobre la seva autenticitat.

Més enllà de la possible manipulació de la fotografia, el més preocupant és el missatge que apareix imprès a les samarretes que mostren alguns dels assistents. El lema diu: “Mientras Pere Granados respire, que nadie aspire”.

Aquesta frase és una adaptació d’una coneguda consigna política atribuïda a l’expresident de la República Dominicana Joaquín Balaguer o al seu entorn polític: “Mientras Balaguer respire, que nadie aspire”. L’expressió s’associa al seu estil de lideratge personalista i al control absolut que exercia sobre el Partit Reformista Social Cristià, rebutjant qualsevol intent de relleu intern.

Val a dir que el lema és tot un encert, perquè reflecteix fidelment la manera autoritària d’exercir el poder de Pere Granados i la seva voluntat de perpetuar-se al capdavant de l’alcaldia després de gairebé dues dècades de mandat.

UTPS acusa Granados d’arribar tard a la crisi de l’habitatge

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha posat en dubte l’anunci de l’Ajuntament de Salou sobre la construcció de 1.600 habitatges de protecció oficial durant els pròxims anys i es pregunta si aquesta iniciativa respon a una planificació real o bé és una reacció després que UTPS anunciés la seva proposta d’impulsar 1.000 habitatges assequibles si governa el municipi després de les eleccions municipals.

El partit liderat per Josep Maria Fernández Piñol assegura que celebra que el debat sobre l’habitatge hagi passat a ocupar un lloc central en l’agenda política, però considera inevitable preguntar-se “per què aquesta iniciativa arriba ara i no abans”, després de gairebé vint anys de governs encapçalats per l’alcalde Pere Granados.

UTPS sosté que, durant aquestes dues dècades, els joves i moltes famílies de Salou han vist com l’accés a l’habitatge s’ha anat dificultant sense que s’haguessin impulsat mesures com les anunciades ara.

La formació també recorda que no és la primera vegada que el govern municipal presenta grans projectes a les portes d’un cicle electoral. Com a exemple, recorda la ciutat esportiva, una infraestructura que, segons afirma, ha aparegut reiteradament en diversos programes electorals, però que encara no s’ha materialitzat.

Per aquest motiu, UTPS defensa que Salou necessita “menys anuncis d’última hora i més fets” i assegura que el seu compromís és treballar amb planificació, transparència i compliment dels projectes, especialment en una qüestió que considera prioritària com és l’habitatge.

UTPS conclou que els veïns de Salou “mereixen un govern que compleixi el que promet”. (Font: UTPS).

Noelia Castillo va ser violada a Salou

 

La mare de Noelia Castillo Ramos, la jove de 25 anys que el passat 26 de març va rebre la prestació d’ajuda per morir a l’Hospital Residència Sant Camil, a Sant Pere de Ribes, ha presentat una denúncia davant la Fiscalia perquè s’investiguin les agressions sexuals que, segons sosté, la seva filla va patir abans de sol·licitar l’eutanàsia.

L’objectiu de l’acció penal és identificar i depurar responsabilitats pels fets que, segons la denúncia, Noelia va deixar relatats als seus diaris personals. La mare assegura que la seva filla no volia que aquests presumptes delictes quedessin impunes, tot i que el seu deteriorament físic i psicològic li va impedir afrontar una investigació penal en vida.

Segons el relat recollit als seus escrits, Noelia hauria conegut un cambrer a Salou, on va ser drogada, alcoholitzada i posteriorment víctima d’una agressió sexual múltiple per part de tres homes.

La denúncia sosté que aquests fets van desencadenar una greu crisi emocional. Tres dies després de la presumpta agressió, Noelia va intentar suïcidar-se llançant-se des d’un cinquè pis, fet que li va provocar una paraplegia i dolors crònics. Aquesta situació va acabar portant-la a sol·licitar l’eutanàsia.

El cas de Noelia Castillo va tenir una gran repercussió mediàtica en convertir-se en el primer procediment relacionat amb la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia que va derivar en una llarga batalla judicial abans que es pogués executar la prestació d’ajuda per morir. (Font: El País).

Les tribus

 

Ho vaig aprendre als catorze anys. El dia que vaig dir que volia ser ballarina, les meves pròpies companyes de barra es van riure de mi. La professora de ballet també. Al col·legi Montseny, de Barcelona, alguns nens van ser més directes. “Puta”. La mateixa lliçó. Eren centres educatius… o fàbriques de renúncies? 

Encara no ho sabia, però acabava d’entendre el veritable poder de la tribu: vol que no siguis diferent.

I, per cert, hi havia les puntes. Aquell fosc objecte de desig de tantes nenes. Unes sabatilles de ras capaces d’obrir nafres i tenyir de sang les gases. Es lluïen amb patiment. Ens elevaven per damunt del terra per semblar etèries mentre els peus aprenien el veritable significat de l’esforç.

El públic veia un cigne. La ballarina coneixia la sang. I, tot i així, somreia.

Tenien un peatge. I l’assumíem encantades. Perquè cada ferida ens acostava una mica més al somni. També deien que allò no servia per a res. Anys més tard vaig canviar aquelles puntes per uns talons de nou centímetres. I tant que va servir.

Em van ensenyar a trepitjar amb determinació. A guanyar-me un lloc sense el permís de ningú. Primer damunt d’un escenari. Després a la vida.

Em van ensenyar tenacitat. Convicció. I la certesa que cap somni important no s’assoleix sense acceptar el peatge que exigeix. Era un pla, no una idealització romàntica.

Des d’aleshores ho he viscut en primera persona i ho vaig veure repetir-se una vegada i una altra com a professora de dansa. Canviaven els noms, les generacions i les modes. El mecanisme era exactament el mateix.

És un fet: ser gregari té un cost. La necessitat de pertànyer exerceix una pressió immensa. Tot comença molt aviat, quan neixen les vocacions i els futurs s’estavellen contra l’aprovació dels altres.

Una nena vol ser artista. “Sí, però…”.

Aquest “sí, però” és un botó vermell nuclear. N’hi ha prou de prémer-lo perquè comencin a esclatar els dubtes, les pors i les renúncies.

“Fes-ho com una afició”, diuen alguns pares. Una activitat que compartirà amb altres nens que, al seu torn, bloquejaran qualsevol forma de destacar, d’aspirar a ser més que una peça uniforme i grisa del grup. Per molts selfies d’èxit compartit.

Un nen vol ballar ballet. Aleshores el botó canvia de lloc i apareix el judici del gènere. “Marieta”.

Una paraula massa habitual no fa pas tants anys. Molt abans que Ángel Corella o Nacho Duato demostressin que l’excel·lència artística exigeix una convicció capaç de suportar el menyspreu, la incomprensió i fins i tot l’exili.

“Fes música. Millor canta en una coral. Això està ben vist”.

És igual que cinquanta menors acabin convertits en clons d’un professor l’únic objectiu del qual sigui acabar el curs sense baixes i fent exactament el mateix que tothom. No fos cas que la seva pròpia tribu el desacredités per sortir del carril.

La necessitat de validació arriba a extrems curiosos. A moltes escoles ja gairebé no s’assaja: ara s’entrena. Perquè “entrenar” sona més esportiu, més competitiu i, per tant, socialment més prestigiós.

La tribu sempre apareix. El líder que decideix què mereix un aplaudiment i què mereix una burla. I, per aquesta por ancestral a l’expulsió del grup, molts joves amaguen allò que realment desitgen fer.

La tribu té por de la diferència.

Els artistes solitaris, els diferents, els incompresos acaben marcint-se dins el gerro putrefacte de la mediocritat.

Com a professora vaig veure moltes vegades la brillantor als ulls dels qui volien més. També vaig veure com aquella llum s’anava apagant.

“Que estudiï anglès. Això de l’art no serveix per a res”.

Fins que un dia aquell mateix jove treballa com a animador turístic, monitor infantil o, simplement, constata que allò que “no servia per a res” era, precisament, una de les habilitats que ara li permet desenvolupar-se amb naturalitat.

Aleshores comprèn que ballar mai no va ser només ballar. També era aprendre a ocupar un espai propi. A mirar de cara. I a no ser qui es queda arraconat en un casament mentre els altres gaudeixen de la música.

Però hi va haver un dia que mai no oblidaré. A finals dels noranta, una alumna de dansa va rebre un missatge al seu Nokia. Una sola paraula: “Grassa”.

La setmana següent vaig perdre catorze alumnes. Les tres més populars es van quedar. Una d’elles, líder a l’Escola Elisabeth de Salou, l’emissora del missatge. Les altres van abandonar el curs per solidaritat amb qui havia estat assenyalada.

A qui va castigar realment la tribu?

No només aquella nena. També va castigar qui defensava que qualsevol menor tenia dret a ser respectat sense importar el seu físic. Em va castigar a mi.  A pagar el meu lloguer. I al meu compromís moral.

Allò no em va fer canviar d’idea. Ben al contrari. Em va confirmar una cosa que ja intuïa des dels catorze anys: la tribu no sempre protegeix. Massa sovint vigila. Jutja. Premia la uniformitat. I castiga la singularitat.

Les tribus canvien de nom amb els anys: Institut. Universitat. Feina. Professió. Xarxes socials.

Però la por de pensar diferent continua sent la mateixa.

Si vostè és pare o mare i el seu fill li diu que vol ser artista, científic, ballarí, fuster, músic o qualsevol altra professió que li faci brillar els ulls, escolti’l abans de respondre amb un “sí, però…”.

Perquè potser entre els seus amics ja hi ha algú disposat a prémer aquell botó vermell nuclear. Algú disposat a desactivar un futur brillant simplement perquè mai no va trobar comprensió per al seu.

No faci vostè el mateix. Doni suport al seu fill.

Potser per això, quan trobo algú diferent, l’entenc. Perquè sé que, moltes vegades, només necessita una petita empenta. Li toco suaument l’esquena, just allà on neixen aquelles ales que avui es compren per quatre rals a l’actual Ruta de la Seda digital.

És allà on comença a construir-se la seva veritable fortalesa. L’esquena i el centre, el motor d’una combustió de fe. L’estructura emocional des de la qual aprendrà a sostenir-se per ell mateix i a afrontar amb determinació l’etern dilema de l’heroica i anònima batalla quotidiana.

Aleshores sempre apareix la mateixa pregunta.

—Vola!

—I si caic?

I jo sempre dic: 

—I si ho aconsegueixes?

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Domi Palau Gavaldà

 

Ens ha deixat Domi Palau Gavaldà, de 103 anys. 

La Domi era la mare del Ramon Sagarra, un home molt conegut a Salou, com la seva dona, la Maria del Carme del Álamo Gendre, una de les primeres infermeres de l’hospital Joan XXIII de Tarragona i filla de la Teresina Gendre Bargalló, una altra família també molt arrelada al poble. La Domi també era l’àvia del doctor Ramon Sagarra Palau, reconegut metge de família de l’Institut Català de la Salut. 

El funeral se celebrarà demà, divendres 17 de juliol, a les quatre de la tarda a la parròquia de Santa Maria del Mar. Vetlla: sala 2, fins a les nou del vespre.

Granados: enyorar el passat després d’haver-lo destruït

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha compartit a les xarxes socials una fotografia històrica de la platja dels Capellans acompanyada d’un missatge carregat de nostàlgia. “L’arena, la duna i els pins dibuixaven un paisatge gairebé salvatge”, escriu, convidant a recordar “el passat d’un racó emblemàtic del nostre litoral”.

La imatge transmet una idea clara: reivindicar el Salou d’abans, el dels espais naturals, les dunes i els pins que definien el paisatge costaner abans de la gran explosió urbanística derivada del boom turístic.

Tanmateix, aquesta apel·lació al passat contrasta amb moltes de les polítiques impulsades durant els anys per Granados. Només cal recordar les crítiques veïnals per la tala indiscriminada d’arbres en determinats punts del municipi. Arbres eliminats que han estat substituïts per exemplars joves que necessitaran anys per proporcionar una ombra equivalent. 

Per no parlar dels anomenats refugis climàtics impulsats per l’Ajuntament, de dubtosa utilitat immediata precisament perquè la vegetació encara és incipient.

El debat sobre la defensa de la natura també inclou el bosc del Quec. La transformació d’una part d’aquest espai per desenvolupar el projecte del Pla de Maset, que ha comportat la substitució d’una part significativa del pinar per vinyes, ha estat igualment objecte de controvèrsia i ha alimentat el debat sobre el model ambiental que propicia l’alcalde.

A aquestes actuacions s’hi afegeixen les crítiques pel suport municipal a projectes desenvolupats entorn d’Infinitum (La Caixa), que han implicat transformacions del territori vinculades a l’ampliació de camps de golf i a noves promocions residencials de luxe entre pinedes que han estat arrasades. 

És cert que Pere Granados no és responsable de la desaparició del Salou que mostra la fotografia antiga. La major part d’aquella transformació urbanística es va produir molt abans que arribés al consistori. Però també és cert que, des que porta la batuta municipal, ha defensat un model de creixement desmesurat del turisme, la construcció de nous equipaments i l’expansió urbanística desaforada.

Per això, la referència nostàlgica a la platja dels Capellans d’abans i de com és ara suposa una contradicció entre el que diu que pensa i el que ha fet en els últims disset anys de mandat. En resum: tot plegat, hipocresia.

Granados parla del seu relleu... mentre prepara una nova candidatura

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha mostrat novament el seu cinisme amb una resposta sobre el seu possible relleu polític a l’Ajuntament en una entrevista concedida al Diario de Madrid. Preguntat sobre què li agradaria haver aconseguit quan acabi la seva etapa, l’alcalde afirma que només espera “que els veïns encertin en la seva elecció perquè hi hagi continuïtat en aquest Salou sostenible, pròsper i, sobretot, amb molta pau social”.

La declaració, però, contrasta amb la realitat política actual. Granados no es troba en la recta final de la seva carrera institucional, sinó que ja ha anunciat la seva intenció de tornar a optar a l’alcaldia a les eleccions municipals en el 2027. Per tant, quan parla del final del seu mandat no es refereix a un relleu imminent, sinó a un escenari que ell mateix intenta ajornar presentant-se novament als comicis.

Pere Granados forma part de la política municipal des de l’any 1995, quan va entrar a l’Ajuntament de Salou com a regidor d’Esteve Ferran. Des del 2009 ocupa de manera ininterrompuda l’alcaldia gràcies a una moció de censura, presentada a l’esquena de Ferran.

La referència a la “pau social” també ha generat sorpresa, ja que durant els seus anys de govern no han faltat els conflictes polítics (amb acusacions, fins i tot, de compra de vots), les tensions amb els seus detractors, les discrepàncies amb col·lectius veïnals i diverses polèmiques relacionades amb projectes urbanístics, la gestió municipal o les relacions laborals dins de l’Ajuntament.

A més, malgrat apel·lar a la continuïtat del seu model de ciutat, Granados ha necessitat en els seus mandats el suport desesperat de diferents forces polítiques per conservar l’alcaldia, després que FUPS deixés enrere les àmplies majories absolutes dels primers anys del municipi.

La resposta al Diario de Madrid deixa una paradoxa evident: l’alcalde parla del moment en què deixi el càrrec com si fos una realitat imminent, però alhora treballa per continuar ocupant-lo, com a mínim, quatre anys més. 

I sí, la pau social arribarà, però quan no hi sigui.

De professió, malcarat

 

Hi ha persones que sembla que hagin convertit el mal humor en una professió. Tant se val si treballen darrere una finestreta, responen un telèfon o atenen una recepció. És igual l’hora del dia. Elles ja estaven enfadades abans que tu arribessis.

Com a bona coneixedora d’aquesta província, els anys m’han donat prou dades per dibuixar el perfil típic de moltes recepcionistes, administratius i funcionaris. Afortunadament, alguns han estat aquella grata sorpresa que trenca la norma. Però la norma continua sent aquella presència ignominiosa de qui no aixeca la vista del teclat, et parla des de la condescendència com si tinguessis l’obligació de conèixer la normativa municipal, la sanitària i, de passada, el Codi Civil.

Perquè, senyores i senyors, si davant de l’excel·lència digital va aparèixer aquell ciutadà que va dir: “Soc gran, no soc ruc”, per poder gestionar els seus estalvis i resoldre els tràmits més quotidians, ara jo elevo la frase a un altre nivell: “Sigui amable; vostè no sap què està passant cadascú”.

Em refereixo a no deixar una persona en una finestreta explicant un problema privat, amb llàgrimes als ulls o a punt de perdre la paciència, davant d’una cua sencera de desconeguts. Hi ha assumptes que mereixen una porta tancada, una cadira i cinc minuts d’humanitat.

Si ja ens han tractat com si fóssim bestiar per fer una simple cua en ziga-zaga; si “falta aquest document” s’ha convertit en el nou “error 404” de les nostres vides; si fem tres còpies de seguretat de cada notificació per si l’Administració decideix que l’anterior no existeix... què més volen?

Darrere de cada estoic hi ha un impacient que va comprendre que la vida era alguna cosa més que néixer per omplir formularis, perseguir certificats impossibles i discutir amb un contestador automàtic que no para de repetir: “Premi el coixinet. Premi l’u. Premi el dos. Si vol tornar al menú principal, premi el nou”. Quan, després de vint minuts de musiqueta en bucle, finalment respon un ésser humà... resulta que no és el departament. I és aleshores quan un acaba recordant-se de la mare que va parir l’inventor de les esperes telefòniques automatitzades.

La paciència no neix; es fabrica a base de cues, finestretes i esperes telefòniques interminables.

Perquè la calor és insuportable i, exceptuant (Love Is Like a) Heat Wave, ningú no li troba la gràcia. D’acord que l’agost ens fongui les neurones i ens deixi la paciència en números vermells. Però una cosa és la irritabilitat i una altra, ben diferent, el mal humor convertit en manera de viure. La calor apreta; la mala educació és una elecció. L’agost ja té fama de ser el mes dels assassinats. No donem idees. Ja en tenim prou sobrevivint acabar a les finestretes, als contestadors automàtics i al “torni demà” sense acabar sortint emmanillats.

Siguem amables.

Ningú no arribarà més tard per cedir el pas a la vorera. Ningú no canviarà el seu destí per deixar passar una persona amb un sol producte al supermercat. Ningú no morirà per somriure, sigui en persona o per telèfon. I no, no cal tractar ningú de senyor o senyora. És que el somriure canvia la veu.

Amb això de les estrelletes de les ressenyes de Google, empleats i empreses tenen una petita espasa de Dàmocles penjant sobre els seus qüestionaris de qualitat. Potser no és el sistema perfecte, però almenys recorda que atendre bé també forma part de la feina.

Jo tinc un costum. Quan algú m’atén amb professionalitat, amb educació o, senzillament, amb humanitat, li dic: “Et posaré més estrelletes a l’enquesta de les que hi caben”. Riuen. Jo també. Però després procuro complir-ho. Perquè si exigim que es faci visible allò que es fa malament, també hauríem de reconèixer qui fa bé la seva feina. L’amabilitat també mereix un excel·lent.

Siguem amables.

Perquè l’àvia continua a l’hospital. O el teu marit. Perquè la quimioteràpia amb prou feines et regala uns mesos més. Perquè el nadó fa tres nits que no et deixa dormir. Perquè t’estàs separant. Perquè acabes de perdre la feina. Perquè fan mal els ossos, el ronyó, els ovaris, les hèrnies... i també l’ànima. Perquè l’estrès mata. I l’antipatia alimenta la desconfiança en aquest país de la desatenció al client que ben poques empreses aconsegueixen superar.

Deixem les cançons del mòbil per als auriculars. També les converses privades a crits. A l’autobús i a l’AVE ja ho adverteixen; ara només falta que alguns passatgers s’hi donin per al·ludits.

Siguem amables amb qui cedeix un seient. Amb la incertesa de qui està a l’atur. Amb la gana a casa aliena. Amb qui entra en una oficina sense saber ni tan sols com explicar el problema que porta al damunt.

I les institucions... que siguin representants i no botxins guiats exclusivament per protocols, tipificacions i codis interns. Les normes són necessàries. L’empatia també.

Collons! Som persones amb circumstàncies. Prou feina tenim carregant les nostres pròpies misèries per anar descarregant-les sobre el cap del primer que es creua pel nostre camí.

Diguem: “Que maca et veig avui!”. O simplement: “Et trobava a faltar”. “Com estàs?”. “Necessites res?”. Un missatge. Un emoji. Una trucada. De vegades cal ben poca cosa per canviar-li el dia a algú.

Comprenguem que tots som al mateix sac, suportant la ineficàcia d’uns i agraint la comprensió dels altres. Perquè, al final, només importa acabar un dia més amb les necessitats cobertes i sense un altre ensurt després d’un diagnòstic. Sense una altra trucada que et canviï la vida. Sense una altra notícia que et capgiri el món.

Així que provem de ser amables. És gratis. No requereix cap màster. No necessita cap protocol. I, fins avui, ningú no ha hagut d’anar a Urgències per somriure.

La gent acostuma a tornar-te el somriure. I saps quan és de debò, perquè et mira als ulls.

I si algun dia no entens per què algú sembla absent, irritable o cansat, recorda que potser està lliurant una batalla de la qual tu no en saps absolutament res.

Això sí... tampoc fem servir la vida com a excusa permanent per ser un malcarat.

Perquè una cosa és tenir un mal dia.

I una altra de ben diferent... ser de professió, malcarat.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.