Ja
pot ser estrany que, després de tants anys sense parlar amb Déu,
m’assegui en una cafeteria amb el mossèn per demanar-li que
celebri una missa pels meus difunts.
Encarrego
la missa, pago amb Bizum. Amb l’interlocutor celestial directe,
així, sense wifi ni res. I adverteixo: jo no hi seré.
Em
sembla un home piadós. M’escolta. No em qüestiona. Al capdavall,
resar no fa mal a ningú. És una vibració de sanació i d’ajuda.
Les
misses tenen un preu en forma de donatiu. No hi he posat cap
objecció; és més, n’he doblat la xifra.
I
no, no ha estat per aquelles restes de culpa judeocristiana tan ben
inculcades en el si de la família i en aquella escola
postfranquista.
Li
explico que, si algun dia es troba vint-i-cinc llantions encesos, he
estat jo.
Quan
passo per allà per anar a comprar, sempre tinc algú al cap per qui
demanar.
Pel
seu camí, allà dalt o aquí baix. Mai se sap.
Jo
no puc resar pels meus difunts.
Encara
estic enfadada amb ells.
Ja
vaig trencar els objectes de la casa. Ja vaig cridar. Ja vaig plorar
com una desbocada i em vaig deixar portar pel cansament.
Teixir
els dols com una Penèlope digital m’ha consumit un temps que no
tinc i una esperança que no contemplo.
Continuo
amb estrès posttraumàtic i l’hi dic.
No
com a excusa, gairebé com un alliberament.
També
li dic que no crec que la vida em degui res.
Tenint
en compte la quantitat de vegades que podia haver-la perdut, seria
bastant pretensiós per part meva passar-li ara factura.
I
li explico que crec en els àngels.
Per
contaminació directa de la iaia Maria, suposo. Especialment en
l’Àngel de la Guarda, que en el meu cas es diu Damabiah.
En
fi, els nefilim eren àngels o extraterrestres. Ves a saber.
El
mossèn escolta sense fer ni un sol gest delator.
Ni
una cella.
Res.
Em
mira, somriu i em diu:
—Tens
per a tothom menys per a tu. Resarem també per la Carol.
No
sé què contestar-li.
A
vegades penso en aquella espelma que van encendre a la catedral de
Barcelona la meva àvia, la meva mare i la meva tieta quan els van
dir que jo no naixeria.
Elles
no hi són per sostenir aquella fe.
I
jo no la trobo.
A
vegades, en el silenci de la nit, em cau una llàgrima.
Una
sola.
I
no sé si és per ells.
És
pel dubte.
Per
si vaig fer prou.
Per
si vaig ser el que esperaven.
Per
si, realment, les coses no podien haver estat, com en totes les
famílies, una mica millor.
No
m’importa la vida eterna.
M’importa
aquesta.
Deixar
de patir.
I
l’abandonament de la sang de la meva sang d’aquest món —coses
per dir, alegries per compartir, dolor per oblidar— m’ha retornat
al principi
de tot plegat.
Perquè,
entre vostès i jo, en aquest confessionari improvisat, hi ha una
cosa que tinc bastant clara:
el
dolor no ensenya.
Ni
transitar-lo em fa millor.
Tampoc
compro aquesta teoria flower
power que
un va triar aquesta encarnació, o la seva família, o fins i tot les
seves circumstàncies, per aprendre.
Ni
qualsevol altra teoria, pròpia de papallones libadores que
necessiten justificar-ho tot de forma mística.
Hi
ha dolors que no triem.
S’instal·len.
Per
molt que vulguis passar pàgina.
Així
que toca esprémer el que queda.
No
perquè al final hi hagi una recompensa.
Precisament
perquè no vull trobar res.
Em
centro en la vida que encara em queda, i penso en tot allò que ja no
podré fer.
Continuo
posant espelmes per aquells que estimo, però he de deixar anar allò
que ja no em pertany.
Oculto
la meva pròpia llum per poder veure les estrelles.
Al
final, la foscor.
Sense
lliçons ni explicacions.
Sense
faules ni promeses.
I,
per si de cas existeix un cel, el meu únic aferrament: si els meus
gossos no hi poden entrar, jo tampoc hi entraré.
Ells
m’han permès suportar l’absència de tots els altres.
Tinc
moltes probabilitats d’acabar sent una sense sostre espiritual.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
