No
sé si és molt suposar, però em pregunto si només em passa a mi o
si algun de vostès s’ha aturat alguna vegada a escoltar el silenci
per descobrir que, en realitat, no ho és.
Especialment
en les nits més silencioses hi ha un fons sonor que no s’atura
mai. Un murmuri constant que prové dels espais habitats i que acaba
esdevenint tan habitual com indestriable. Hi és, sempre. Fins que
aquelles ments volanderes que alguns portem a la motxilla de la
inquietud decideixen prestar-li atenció i responen a l’estímul
amb cert neguit.
Fa
anys vaig veure un documental sobre un planeta sense nosaltres.
Mostrava què passaria dia rere dia si tot deixés de funcionar de
cop. I, curiosament, allò em porta a pensar en el contrari: en què
succeeix quan som nosaltres els que deixem de funcionar, encara que
només sigui durant uns dies.
És
aleshores quan el so del silenci es fa evident. Apareix barrejat amb
les hores més baixes: les de la incertesa, el dolor o el malson de
passar per una habitació d’hospital. Allà, ja sigui a urgències
o en una planta, quan el tràfec es va alentint i l’activitat
s’apaga a poc a poc, torna a fer-se present.
El
so del silenci.
La
màquina de l’aire condicionat.
I
és també això el que ens arriba des dels balcons veïns a les nits
d’estiu. El que acompanya les hores d’insomni. El que roman quan
les converses s’acaben i la foscor ocupa el seu lloc.
Que
trist em sembla pensar que aquest mateix so acompanya també qui va
perdent el fil de l’esperança al mateix temps que les forces per
continuar. El murmuri de l’aire. La ventilació constant. El
brunzit de les màquines que continuen funcionant.
Això
és el que queda.
I
resulta que convivim amb aquest silenci tota la vida. Ens acompanya
cada vegada que algú se’n va. I continuarà allà, inalterable, el
dia que ens toqui marxar a nosaltres.
En
tot cas, si vostè també se n’ha adonat, ja som dos.
I
aleshores ja no és un pensament.
És
una realitat.
Potser
és per això que, quan escolto aquest silenci que no ho és, sovint
em ve al cap Cold Song, l’ària de Purcell que Klaus Nomi va
convertir en una peça tan inquietant com hipnòtica.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
