Hi
ha amors que posen de manifest les nostres mancances. Hi busquem allò
que no vam tenir i ells tampoc no ens ho donen, però volem creure
que sí. És la nostra condició: donar, encara que no s’hagi
d’esperar rebre. Així s’esgoten amors que només eren idees
d’altres vides: la vida que la teva àvia desitjava per a tu, la
que imaginava la teva mare, la que criticava la teva veïna.
Els
amors perduts es van anar fent impossibles i es van anar sumant a la
llista de tot allò que mai no vam voler. Ningú no volia un
maltractador, ni un addicte al joc, ni una persona aferrada a la
droga, ni una dona gelosa. I, tanmateix, alguns d’aquells que no
volíem van acabar convertint-se en pors presents: ansietat, dolor,
fracàs.
Hi
va haver qui va creure tenir sort perquè va trobar el primer i
l’únic. Jo aplaudeixo qui el va trobar i encara hi continua.
Altres vam anar errant pel món i vam trobar, sense buscar, tot allò
que no era per a nosaltres. La passió inicial es va convertir en
problema, l’interès en indiferència, l’assiduïtat en càrrega,
l’adaptació en avorriment i la discussió en ruptura. Alguns van
fer tant de mal com van agradar; d’altres ens van arribar per un
error de lliurament, sense garantia ni devolució a la fàbrica del
romanticisme.
Molts
van acabar convertits en nostàlgia: per covardia, per mandra, per
falta d’oportunitat i, per què no, per sort. Perquè sabíem que
no funcionarien, que una nit no era un contracte de permanència i
que un casament tampoc no era el negoci infal·lible de la seguretat.
Després
es van encotillar en relacions serioses. “Ja és el tercer amb qui
surts, què dirà la gent?”. “És un bon noi, treballador i
t’estima”. Consells de mares antigues que no van saber rescatar
les seves filles modernes i les van condemnar a l’esclavitud del
matrimoni decent a canvi d’una vida apassionant. O com em va dir el
meu pare, perquè mai no vaig tenir un xicot formal, quan tenia
trenta-vuit anys i va conèixer un tercer amant —amant, que no
parella—: “Sembles l’Obregón…”. Bé, més val que es
quedés amb la idea que només en van ser tres. Fan falta molts
exàmens per obtenir el títol de màster. Tres amants no fan una
Obregón. Fan falta crèdits, convocatòries, recuperacions,
pràctiques de camp i molts exàmens per arribar a un màster.
També
es van convertir en retrets, en pallisses, en fugides i en un infern
per als fills que mai no van venir a arreglar allò que ja estava
trencat. Van ser prohibits, clandestins i secrets, com si estimar-se
fos l’últim pecat, aquell que mai no seria perdonat perquè ningú
no el va beneir i que, tanmateix, va destrossar la carn per deixar
volar l’ànima.
Uns
van passar sense pena i d’altres tenien data de caducitat. Però
els no correspostos es van quedar al coixinet d’agulles de
l’abnegada cosidora que remata les nostres cicatrius. Com sempre...
sense resposta.
També
hi ha aquell que dura sempre, que rejoveneix a les fotos més velles
i apunta cap a un destí compartit quan s’espera el final. De
vegades acaba convertit en una tragèdia solitària, quan totes les
passions ja són memòria d’allò que no tornarà a ser. Al final,
queden reduïts a làpides, pòlisses d’assegurances, herències i
històries que ningú no ens explicarà mai.
Perquè
l’amor és poderós, però mal utilitzat ens desarma i, de vegades,
ens esgota enduent-se tot allò que encara quedava per estimar: sense
temps, sense ganes, sense vida.
Però
aquí arriba el que és veritablement mesquí. N’hi ha prou de
contemplar l’experiment social de First
Dates
per
comprovar com el més lleig renega de la poca bellesa d’una
desconeguda o la més gran critica que l’home amb qui comparteix
taula i estovalles es vegi arrugat. Atribuir a un tatuatge o a una
excentricitat estètica el poder de l’amor, de la sintonia, allò
que diuen: “No ets el meu prototip”... com si fossis el penúltim
invent de Werner von Braun.
Ja
no és jutjar el llibre per la portada. És jutjar el vàter pel
color de la tapa.
Senyors,
senyores, mai l’elegància no havia estat tan necessària com per
saber dir que no sense destripar la moral de qui va anar a un sopar
que va acabar convertit en un judici. Per això, encara que algunes
conegudes hagin anat al programa, jo no hi aniria mai, ni al preu de
quedar-me sola a l’illa d’un Eros mig mort. Que tot pot ser.
Cada
vegada entenc més els solitaris que no necessiten parella,
especialment quan qui té panxa exigeix que l’altre no en tingui,
quan el cos és façana i no un embolcall que valgui la pena
desembolicar. Una persona no és un producte per a un vídeo
d’unboxing, aquell famós invent que consisteix, al cap i a la fi,
a obrir una caixa, encara que aquella caixa contingui tanta misèria
que, curiosament, busca amor.
De
debò, això de la sinceritat està sobrevalorat. No he vist mai gent
més humiliada pagant un sopar que algunes fins i tot consideren que
ha de pagar l’altre... encara que després s’endugui el disgust.
Això
de l’amor és un misteri que es resol amb química i afecte, amb
una compatibilitat que ningú no garanteix. Es treballa a foc lent i
també s’enterra, almenys amb una certa cerimònia, perquè una
part de nosaltres hi va creure alguna vegada.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.
