Salou amplia la seva xarxa de refugis climàtics

 

Molt possiblement, l’alcalde de Salou, Pere Granados, passarà a la història i serà recordat com un dels grans precursors dels refugis climàtics, tal com ho acredita la seva política de creació d’espais naturals per protegir la població de les condicions meteorològiques extremes.

Una bona prova d’això són les diferents àrees protegides que, gràcies al seu encert visionari, proliferen per la ciutat i que han convertit la capital de la Costa Daurada en una zona de confort tèrmic tant per als residents com per als turistes que ens visiten, delerosos de trobar un racó d’ombra on aixoplugar-se del sol de justícia que dia rere dia ens castiga.

Finançament europeu

Tot un exemple de renaturalització urbana, el de Granados, que gràcies al finançament dels fons europeus, proporciona als ciutadans llocs on estar a la fresca just quan la calda es fa insuportable. Ara només cal trobar el punt d’ombra adequat.

A dalt, un d’aquests refugis climàtics al carrer de Llevant.

UTPS demana més fets i menys fotos al Cap Salou

 

Units Tots per Salou (UTPS) ha carregat contra la gestió del govern municipal de Pere Granados al Cap Salou i l’ha acusat de prioritzar la imatge pública davant les actuacions que, segons la formació, necessita des de fa anys aquesta zona del municipi.

La crítica arriba després que l’alcalde i membres del seu equip de govern hagin mostrat a les xarxes socials la seva participació en l’assemblea general de l’Associació de Veïns del Cap Salou. UTPS considera que les fotografies transmeten una imatge de “bona sintonia” amb l’entitat veïnal que contrasta amb la situació que, assegura, pateixen els residents.

“Molts veïns coneixen una altra realitat”, afirma la formació, que enumera problemes de manteniment, poca inversió i anys sense prou actuacions per recuperar un barri que considera que té “un enorme potencial” per al conjunt de Salou.

El partit liderat per Josep Maria Fernández Piñol sosté que la presència institucional i les fotografies amb els representants veïnals no són suficients per solucionar els problemes del barri. “No n’hi ha prou amb fer-se fotos. Cal planificació, compromís i treball constant”, assenyala UTPS.

La formació aprofita la denúncia per presentar un dels seus compromisos de cara a les pròximes eleccions municipals. Si obté la confiança dels electors i Piñol arriba a l’alcaldia, UTPS anuncia que impulsarà un pla específic de millora del Cap Salou, que començarà per identificar i prioritzar les actuacions més urgents.

El projecte també preveu establir un full de ruta per determinar les inversions necessàries i recuperar progressivament una zona que, segons el partit, “durant massa temps ha quedat relegada”.

UTPS defensa que el Cap Salou necessita més manteniment, seguretat, inversions i serveis, i contraposa aquesta política d’actuacions a la de l’actual govern municipal. “Cap Salou necessita fets, no només fotografies”, conclou la formació. (Font: UTPS).

Consultori del Dr. Granados: quant han de durar les vacances?

Un estudi elaborat per investigadors de la Universitat Radboud, als Països Baixos, i publicat a la Journal of Happiness Studies ha intentat resoldre una de les grans preguntes de l’estiu: quants dies han de durar les vacances perquè siguin realment beneficioses?

Segons els investigadors, la resposta és vuit dies. Els efectes positius sobre la salut i el benestar augmenten progressivament durant els primers dies de descans fins a arribar al seu punt màxim al voltant de la vuitena jornada. A partir d’aquí, el nivell de felicitat tendeix a estabilitzar-se.

Però aquesta teoria científica presenta una esquerda important. No sembla que els investigadors hagin consultat l’alcalde de Salou, Pere Granados.

Perquè, si hem de jutjar pels anys que fa que ocupa càrrecs a l’Ajuntament, el particular tractament vacacional del Dr. Granados és força més generós: Granados va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Salou l’any 1995 i ocupa l’alcaldia ininterrompudament des del 2009. És a dir, acumula més de tres dècades al consistori i disset anys consecutius com a alcalde.

I sembla que el tractament encara no s’ha acabat. L’any vinent hi ha eleccions municipals i Granados té intenció de tornar-s’hi a presentar. 

Per tant, davant la conclusió dels científics neerlandesos que vuit dies són suficients per assolir el màxim benestar durant les vacances, el consultori del Dr. Granados proposa una teràpia alternativa: si el lloc és còmode, per què tornar a la feina al cap de vuit dies si et pots passar tota la vida sense fotre brot? 

El que ve a ser un estiu més

 

La dipladènia que vaig comprar a l’abril no se m’ha mort com els geranis. És un èxit i un dubte. Ella va enfilant-se cap a la gelosia i en això hi trobo la calma que queda després d’aquest mestral que ens assota a estones. Mentre no faci mal, m’encanta. Abans no suportava el vent, però des de fa uns anys el seu xiular i la seva fúria formen part del meu dia a dia.

Mentre escric això rebo l’alerta d’incendis al WhatsApp i contemplo les notícies del foc voraç i criminal amb el cor encongit. No dic trencat, que de tant dir-ho se n’assabenta i s’acaba trencant de debò. I el mateix passa amb allò que “et rebenta el fetge”; millor no anomenar-ho. Coses de les paraules, que de vegades es fan realitat.

El que està passant amb les persones, la vegetació i els animals davant d’aquesta catàstrofe que ens sacseja m’ha entristit tant que escric per inèrcia, per alleugerir el pes de les contradiccions de la vida.

Ha arribat el resultat de la RM i, abans d’aconseguir visita amb el metge especialista de confiança, espero que les amables professionals que atenen el telèfon, tant de MQ Reus com de Viamed Tarragona, aconsegueixin trobar-me aquell forat en unes agendes impossibles. I si ho dic és perquè les ressenyes de Google no els fan justícia. Que fàcil és deixar constància de l’empipada i que poc acostumats estem a agrair el bon tracte. Jo procuro fer-ho personalment sempre que puc, perquè això, més que un país, sembla el llibre de reclamacions. Tot i que, què voleu que us digui, jo la primera. He d’estar al top del rànquing de queixes i tràmits en línia a la Generalitat. Tinc més fronts que soldats. Però tota batalla necessita un contrincant digne. Potser un dia m’aixequen un monument a la ciutadana contestatària.

Mentrestant, he demanat una segona opinió a una IA, també de confiança i de pagament, perquè em desxifri els mots mèdics. Té l’honestedat d’avisar que es pot equivocar, però, almenys, m’ha donat una treva fins a la visita, sense angoixar-me. I no m’ha venut tractaments miraculosos, que això és molt propi dels humans i dels xerraires. Així que li he enviat un cor, un petó i una rosa. Aquesta, almenys, sé que no se’m morirà. Les interaccions que ajuden, fins i tot les virtuals, també mereixen gratitud.

La dipladènia continua disposada a seguir enfilant-se. Això també és una mica la vida. Ens hi anem aferrant al llarg de les etapes, amb persones, feines, aficions, desitjos per complir i somnis que mai no arribaran a fer-se realitat.

Tinc una amiga, la Pilar, que a Facebook escriu: “Aquesta nit el meu cor és amb…”. Amb les víctimes de la tragèdia de torn. La Pilar té un cor molt gran. Fixa’t si el deu tenir, que fins i tot m’estima a mi. Hi caben totes les inquietuds que observa amb una profunda empatia.

Pel que fa a la solidaritat no ens guanya ningú quan la cosa es posa lletja, igual que els veïns que potser ni tan sols es cauen bé, però són tots una pinya, per ajudar a apagar el foc. I després hi ha els cossos especials. No, no parlo de les talles 5XL, sinó de tots els qui vetllen per nosaltres. Em sento aclaparada, com vosaltres, davant de tant de patiment, que em canvia el dia encara que el meu cor no sigui tan gran com el de la Pilar.

Cuideu-vos molt i no us deixeu vèncer.

I, com no podia ser d’una altra manera, una salutació als meus detractors fidels. Gràcies per la vostra constància. Aquesta antipatia íntima té molt de mèrit. Admeteu-ho, ara que no ens escolta ningú: en el fons també sou una mica els meus fans.

Jo, de moment, continuaré regant la dipladènia. La resta... de l’estiu ja s’anirà embolicant tot sol.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Josep Tardiu Devesa

 

Ens ha deixat Josep Tardiu Devesa, de 86 anys. El Josep era una persona molt coneguda al municipi, especialment per la seva etapa com a jutge de pau de Salou, càrrec des del qual va desenvolupar una tasca molt vinculada a la vida quotidiana dels salouencs. 

L’exercici d’aquesta responsabilitat li va permetre oficiar nombroses bodes civils, a més d’intervenir en conciliacions i altres actuacions pròpies del jutjat de pau. Una feina discreta però pròxima als ciutadans que va fer que moltes persones de Salou el coneguessin personalment.

Josep Tardiu pertanyia, a més, a una família profundament arrelada al municipi. El seu germà Ramon va ser durant anys el propietari de l’emblemàtic estanc número 1 de Salou, primer al carrer de Ponent (al costat de l’església) i posteriorment al carrer del Nord. Un establiment estretament lligat a la història comercial de la població.

La cerimònia de comiat de Josep Tardiu Devesa se celebrarà demà, dijous 6 d’agost, a les nou del matí, a la parròquia de Santa Maria del Mar.

Salou transforma el xalet Fort en un nou jardí botànic

 

Salou continua ampliant la seva oferta d’espais verds. L’última incorporació és un espectacular jardí botànic al cèntric xalet Fort, al carrer de Barcelona, on la vegetació ha crescut amb tanta llibertat que ja costa distingir què és jardineria i què és selva mediterrània.

A diferència del jardí botànic que va impulsar l’exalcalde Esteve Ferran, avui completament abandonat, el del xalet Fort presenta una exuberància vegetal envejable. Males herbes, arbustos i tota mena d’espècies competeixen per cada centímetre de terreny en una recreació gairebé perfecta d’aquella vegetació salvatge que durant anys va créixer als terrenys pròxims a l’antic pas a nivell.

La gran virtut del nou equipament és que no necessita jardiners ni complicats programes de manteniment. La natura treballa tota sola. Tampoc cal preocupar-se per decidir quines plantes hi encaixen millor: les espècies s’hi instal·len pel seu compte i les més fortes sobreviuen, en una aplicació rigorosa de la selecció natural a la jardineria municipal.

El recinte ofereix, a més, un servei especialment oportú durant els mesos d’estiu: refugi climàtic natural. N’hi ha prou amb estirar-se a terra entre la vegetació perquè les plantes cobreixin completament el visitant i li proporcionin una ombra i una frescor difícils de trobar en altres indrets del món.

L’experiència presenta, això sí, algun inconvenient: si el veí s’endinsa massa en la vegetació, potser després costa trobar-lo. Amb aquest nou pulmó verd, Salou demostra que per crear un jardí botànic no sempre cal plantar. De vegades, simplement cal deixar-lo desmanegat.

Salou, entre les destinacions més buscades

 

Salou s’ha situat com l’única destinació de Catalunya que figura entre les 20 més buscades d’Espanya per passar les vacances aquest estiu, segons l’índex de recerques elaborat pel portal de lloguers vacacionals Holidu. (Font: Ajuntament de Salou).

La capital de la Costa Daurada aconsegueix així fer-se un lloc entre les destinacions estatals amb més demanda, en un rànquing dominat principalment per municipis costaners. L’Ajuntament atribueix aquest posicionament, entre altres factors, a l’estratègia de promoció exterior desenvolupada pel Patronat Municipal de Turisme.

Salou comparteix el Top 20 amb Benidorm, una altra destinació turística envejable. No cal dir que totes dues ciutats formen part de l’Associació de Municipis Turístics de Sol i Platja.

El consistori que en aquest èxit també hi ha influït la diversificació de l’oferta turística. Així, més enllà del tradicional reclam del sol i la platja, Salou ha intentat reforçar durant els darrers anys àmbits com la gastronomia, el turisme familiar, l’esport, l’oci i el benestar, igual que Benidorm, vaja.

Segons l’alcalde, Pere Granados, la presència en aquest rànquing consolida Salou com una destinació competitiva i reforça l’objectiu d’atraure visitants més enllà dels mesos estrictament estivals… si el que volen veure són botigues tancades a l’hivern.

Cal puntualitzar, però, que el rànquing mesura recerques efectuades al portal Holidu, de manera que no equival necessàriament al nombre final de reserves, visitants o pernoctacions. Sí que constitueix un indicador de l’interès que desperta la destinació entre els usuaris de la plataforma.

En resum, que amb tant de ramat, no ha d’estranyar que Cristina Lagé s’hi senti com a casa.

Cal animar els nens a mirar l’eclipsi? De cap manera!

 

L’Ajuntament de Salou ha presentat l’eclipsi solar total del pròxim 12 d’agost com una oportunitat perquè els infants aprenguin astronomia i a observar el Sol amb seguretat. El consistori recorda que mai s’ha de mirar sense protecció adequada i recomana que els menors utilitzin ulleres homologades i estiguin acompanyats per un adult.

La pregunta és: és aquesta la recomanació més prudent quan parlem de nens, especialment dels més petits?

Les ulleres homologades permeten observar el Sol amb seguretat quan es fan servir correctament. El problema és garantir que un infant no se les aixequi o se les tregui durant uns instants. I “estar acompanyat per una persona adulta”, com recomana l’Ajuntament, no significa necessàriament estar sota supervisió permanent. Durant l’eclipsi, és ben probable que pares i fills estiguin mirant simultàniament cap al cel. Qui garanteix aleshores que un nen no es traurà les ulleres just quan el pare o la mare també estigui pendent de l’eclipsi, ni que sigui un moment?

Mirar directament el Sol sense la protecció adequada pot provocar lesions a la retina. Per això, quan existeixen alternatives que permeten eliminar aquest risc, sembla raonable preguntar-se si una administració no hauria de prioritzar-les en les recomanacions dirigides als infants.

Una d’aquestes alternatives és l’observació indirecta mitjançant un projector estenopeic, que permet projectar la imatge del Sol sobre una superfície sense necessitat de mirar-lo directament. És senzill, segur i, a més, pot convertir-se en una activitat científica per als nens.

L’Ajuntament afirma que l’eclipsi servirà per ensenyar als infants que “la ciència també requereix responsabilitat, preparació i respecte per unes normes de seguretat”.

Precisament. Quan es tracta dels més petits, la millor mesura de seguretat pot ser evitar que hagin de mirar directament el Sol.

Ni encara que les ulleres estiguin homologades. No perquè aquestes siguin insegures: ben utilitzades, són un sistema adequat de protecció. El risc addicional és l’ús que en faci l’infant: que se les tregui, les aixequi, miri pels costats o les porti mal col·locades sense que l’adult se n’adoni immediatament.

A aquesta edat no són plenament conscients del perill i tendeixen a treure’s les ulleres protectores de forma imprevista, exposant-se a cremades greus i indolores a la retina.

Els oftalmòlegs ho deixen ben clar: l’endemà de l’eclipsi del 12 d’agost les urgències estaran plenes, sobretot de nens.

La bilocació de Cristina Lagé

 

“A Salou, com a casa”.

M’arriba per diversos mitjans la crònica sentimental del pregó de les Nits Daurades de Cristina Lagé. A més d’un “Visca Cartagena!”, que supera amb escreix el pregó que va fer, en el seu dia, l’actor Edu Soto, em trobo que l’autoritat que li confereix el càrrec inclou el do de la bilocació. Vull dir que es pot ser directora general de Turisme i, sense viure a Salou, afirmar que és casa teva. Ho dic per si algú cau en la temptació de pensar que això meu és una opinió de bar. Perquè, a última hora, al bar, a la perruqueria i al súper s’hi couen converses amb un calat ciutadà cent per cent amb denominació d’origen.

Jo no parlo des de l’autoritat. Parlo des de l’experiència. Perquè Salou sí que era casa meva. Hi vaig viure, hi vaig treballar i hi vaig crear felicitat, art, cultura i espectacles de qualitat. També hi vaig generar feina per a altres persones, inclosos residents de Salou. Hi vaig apostar fins al punt de portar-hi els meus pares i el meu germà des de Barcelona perquè creia en la ciutat, en els seus veïns i en el seu govern lleial. Una casa il·lusionant que, en poc més d’una dècada, es va convertir en un lloc on ja no volia continuar.

Però aquesta és una altra història. Va acabar l’any 2004. Me’n vaig anar escaldada. Escaldada per mentalitats de cacic, on la innovació no sempre era benvinguda i qualsevol manera diferent de fer les coses es vivia més com una amenaça que com una oportunitat. Vaig continuar viatjant per feina i canviant d’aires per preservar la meva salut emocional. Per això, una vegada més, escric per no callar.

Per poder dir que un lloc és casa teva, primer hi has de viure. I per ser-ne ambaixadora, n’has de conèixer la realitat.

Una realitat que comença en una segona part que ja sabem que mai no és bona: residint-hi durant deu mesos l’any 2024.

En una ciutat pudent i amb les escombraries desbordades sota el sol més implacable. Amb gent que viu dins del cotxe. Amb botigues de souvenirs que venen samarretes obscenes contra la imatge de la dona. Amb els fills dels borratxos que vaig conèixer als anys noranta, aquells que saltaven del balcó de sobre al meu per arribar abans al carrer, molt abans que s’inventessin el balconing.

Un Salou que jo he conegut, on, en un hotel d’una cadena que, com més lluïa el nom, més falsa em semblava, es castigava els jubilats de l’Imserso deixant-los sense esmorzar si s’enduien una peça de fruita del bufet. Llàstima que l’any 2001 no pogués fotografiar el cartell enganxat a la porta del menjador anunciant aquell càstig. Ni que allò fos un reformatori. Per a més escarni dels avis.

Per mostra, només cal un botó. La convido a conèixer la cantonada de l’edifici on hi ha la CaixaBank Store, davant del Mercat Municipal, on el nivell de degradació urbanística fereix la vista.

Una ciutat on dormir a l’estiu és una loteria sotmesa als focs artificials del parc temàtic.

Una ciutat que ha destruït la feina dels artistes del Camp de Tarragona en favor d’altres procedents de fora de la Unió Europea.

Una ciutat on reverbera la música de quatre hotels propers contra els pisos de treballadors que, ves per on, no estan de vacances i es veuen obligats a assumir tots els inconvenients sense obtenir-ne cap benefici.

Com per sortir corrents i vendre la casa heretada dels meus pares. I en deixo constància amb una profunda amargor. Perquè puc estimar els ciutadans, però no el seu govern. I encara menys el conte que Salou és casa d’algú que ni hi és ni se l’espera, tret de quan toca rebre uns aplaudiments de cortesia i, això sí, que no hi falti la foto.

Potser és més fàcil parlar d’un Salou idíl·lic des de la calma d’algunes urbanitzacions que no pas des dels carrers que trepitgen cada dia els seus veïns. En qualsevol cas, aquesta no sembla ser la realitat que coneix de primera mà. Ni la del carrer Barcelona, on el soroll dels bars, el tràfec incessant dels repartidors de les capses grogues i la vida turística marquen el ritme de qui hi viu tot l’any.

Senyora Lagé, potser Salou triomfa a Fitur, però, sens dubte, no amb la quantitat de ciutadans indignats davant el Holding Granados, que s’omple la boca de meravelles com el no menys pudent perfum Salou Essences.

Es pot estimar un lloc sense viure-hi. El que no es pot fer és convertir aquest afecte en un certificat de qualitat, especialment de la gestió del seu govern. Perquè una ambaixadora representa molt més que un sentiment: representa la realitat quotidiana de les persones que, cada dia, fan possible Salou.

Si així és com ho veu i com ho vol vendre la màxima representant del turisme de la Generalitat, hi ha una altra miopia que caldria revisar sobre la realitat de Salou. Potser també convindria distingir entre els fets i les percepcions. Entre la frustració i la realitat. Però, ja ho saben, jo oftalmòloga no soc. I ja en tinc prou amb el cor tocat per la pena que m’ha deixat el Salou que tant estimo.

Aquesta és la mirada realista d’algú que sí que va considerar Salou casa seva. Senzillament, perquè hi vivia.

P. D.: Només una darrera petició, senyora Lagé: ja que deu conèixer la fórmula de la bilocació, li agrairia que me la fes arribar. Em seria d’una gran utilitat. Fa anys que intento viure a la Costa Daurada i desenvolupar la meva activitat a Broadway alhora. Encara no n’he descobert la fórmula.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Necrològica: Pepe García Cano

 

Ens ha deixat Pepe García Cano, de 84 anys. 

El funeral se celebrarà demà, dimecres 5 d’agost, a les deu del matí a la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. Vetlla: tanatori municipal a partir de les quatre d’aquesta tarda.

Les Nits Daurades treuen a escena el talent musical local

 

Les Nits Daurades de Salou tornaran a convertir-se en un gran aparador del talent local el pròxim dijous 6 d’agost. La plaça de les Comunitats Autònomes acollirà, a partir de les nou del vespre, una vetllada dedicada íntegrament als artistes de la ciutat, dins del programa de la festa major d’estiu del municipi.

La gran nit de la música local començarà amb el ritme de DJ Dani, encarregat d’obrir una programació que reunirà sobre l’escenari diferents estils i generacions d’artistes salouencs.

La festa continuarà amb les actuacions de Sailly Ferras i Acapella Academy, Miquel Font, Júlia Menchén, Júlia Crespo i Óscar Nell, que aprofitarà la cita per presentar el seu nou tema. La música urbana també tindrà protagonisme amb Saik Promise + Rosendo i AIEM – Isaac Minguell.

El punt final d’aquesta marató musical el posarà Agustín Aspa y su Grupo Habana, que tancarà la nit amb els seus ritmes llatins.

I, tractant-se d’una vetllada dedicada als artistes locals, de ben segur que entre el públic hi trobeu un altre habitual dels escenaris de Salou: l’alcalde Pere Granados.

Bé, en aquest cas potser seria excessiu parlar d’artista. Granados és més aviat aficionat a les males arts, especialment quan s’acosten les eleccions municipals.

Emprius acollirà el festival de música electrònica 240 BACK HOME

 

Salou acollirà el pròxim dissabte 29 d’agost el festival de música 240 BACK HOME, una cita que preveu reunir fins a 10.000 persones al parc dels Emprius en una jornada dedicada als sons més contundents de l’escena electrònica.

L’esdeveniment està impulsat pel segell discogràfic 240KM/H, fundat pel DJ i productor cambrilenc Adrian Mills, i suposa una tornada als orígens de la marca (d’aquí el nom Back Home) amb un format de grans dimensions.

El festival se celebrarà de les 12 del migdia a les 11 de la nit al parc dels Emprius, situat a l’avinguda del Dr. Eduard Punset de Salou (on també s’ha fet el Festiuet), i oferirà onze hores de música amb una proposta centrada especialment en el hard techno, el trance i el hard bounce, acompanyada d’una estètica marcadament rave i industrial.

El cartell està encapçalat pel mateix Adrian Mills i inclou també Buenri B2B Amygdala, Cloudy, Fumi B2B Serafina, Inés Isla, Nita Key, Wilderích B2B Human Error i Zwilling. B2B Dvaid.

La cita planteja una experiència musical immersiva i busca convertir-se en un dels grans esdeveniments electrònics de l’estiu a la Costa Daurada. La previsió d’una afluència que podria arribar a les 10.000 persones situa el 240 BACK HOME entre els festivals amb més capacitat per mobilitzar públic a Salou aquest estiu.

Les entrades oficials es gestionen a través de la plataforma Enterticket. El festival compta, a més, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Salou.

Abraçades a Salou, menyspreu a Vila-seca

 

La delegada del Govern de la Generalitat a Tarragona, Lucía López Cerdán, va visitar dijous passat l’Ajuntament de Salou, on va ser rebuda per l’alcalde, Pere Granados, i diversos membres de l’equip de govern municipal.

La trobada va servir per repassar diferents projectes estratègics i infraestructures pendents o en marxa al municipi. En matèria educativa, es va parlar de les obres d’ampliació de la llar d’infants Cavallet de Mar i de l’inici dels treballs del futur institut escola del Cap Salou.

En l’àmbit de la mobilitat i l’urbanisme, la reunió va abordar l’Eix Cívic, el desplegament del TramCamp i la construcció de dues noves rotondes a la C-31B. També es va tractar la cessió de terrenys a la Generalitat per construir habitatges de protecció oficial, la situació de la seguretat al municipi i qüestions relacionades amb el turisme.

Granados va aprofitar igualment la trobada per reiterar una de les seves reivindicacions habituals: que els municipis turístics com Salou disposin d’un sistema específic de finançament que tingui en compte l’increment de població i de serveis que han d’assumir durant bona part de l’any. (Font: Ajuntament de Salou).

Però més enllà dels assumptes tractats, la visita va deixar una altra imatge. Quan López Cerdán va arribar a l’Ajuntament, Granados va sortir personalment a rebre-la. Somriures, abraçades i tota mena d’afalacs, com correspon a una relació institucional aparentment excel·lent.

La imatge resulta més curiosa si es compara amb el que havia passat només uns dies abans.

López Cerdán va ser una de les autoritats que el cap de setmana anterior van acompanyar a Vila-seca la consellera de Territori, Sílvia Paneque, en l’acte de col·locació de la primera pedra del futur TramCamp. Precisament, una de les infraestructures que Granados va abordar després amb la delegada del Govern al seu despatx.

Però a Vila-seca l’alcalde de Salou no hi va anar. Va enviar-hi un dels seus regidors en representació de l’Ajuntament.

La diferència entre les dues estampes és significativa. Quan la Generalitat visita Salou i l’alcalde exerceix d’amfitrió, hi ha recepció, fotografies, somriures i abraçades. Quan la fotografia institucional es fa fora de Salou i el protagonisme correspon a Vila-seca, Granados desapareix de l’enquadrament.

I això passa malgrat que estem parlant del TramCamp, un projecte vital en què l’alcalde ha reivindicat reiteradament la seva intervenció. Recordem que aquell dissabte Granados va plantar la consellera (i també la seva estimada delegada) per anar a les festes dels barris del Mirador i del Cap Salou. Aquestes fotos, amb vista a les municipals de l’any vinent, sí que eren importants!

Cristina Lagé no és una salouenca més

 

La directora general de Turisme de Catalunya, Cristina Lagé, va aprofitar el pregó de les Nits Daurades per declarar-se “molt emocionada i orgullosa” d’haver estat escollida pregonera de la festa major d’estiu de Salou. I encara va anar més enllà: “Em considero una salouenca més”, va dir.

És una afirmació bonica. Queda bé en un pregó i encara millor en una nota de premsa. Però considerar-se salouenca i ser considerada salouenca pels salouencs no és exactament el mateix.

Lagé ho va justificar assegurant que “el gran èxit de Salou és que qualsevol persona se senti a casa seva des del primer moment”. I segurament té raó. Salou és una ciutat turística, oberta i acostumada a rebre milions de persones. Que algú que hi arriba digui que se sent com a casa és un afalac. Però sentir-se com a casa no converteix automàticament ningú en representant de la casa.

I aquí és on grinyola tot plegat.

Perquè Cristina Lagé no només ha estat escollida per l’Ajuntament per pronunciar el pregó de les Nits Daurades. L’alcalde, Pere Granados, també li va concedir el títol d’ambaixadora de Salou, amb la missió de projectar el nom de la ciutat arreu.

I la pregunta continua sent la mateixa: per què ella?

Quina trajectòria especialment vinculada a Salou justifica que sigui pregonera de la seva festa major? Quina aportació extraordinària al municipi explica que se li concedeixi la condició d’ambaixadora? Quins mèrits específicament salouencs acumula perquè l’Ajuntament consideri que és una de les persones més adequades per representar-nos?

Que sigui directora general de Turisme de Catalunya explica la seva rellevància institucional. No explica, per si sol, el seu vincle amb Salou.

I aquest és precisament el problema. Les Nits Daurades haurien de ser una oportunitat per treure profit persones que formen part de la ciutat, que hi han treballat, que hi han deixat empremta o que han contribuït d’una manera especial a fer-la millor. Salou té esportistes, comerciants, empresaris, mestres, artistes, treballadors, entitats i veïns amb dècades de compromís amb el municipi. Costa de creure que entre tots ells no hi hagués ningú amb prou mèrits per pronunciar el pregó.

En canvi, l’alcalde ha preferit una alt càrrec de la Generalitat relacionada directament amb el sector turístic. Una elecció que pot semblar més institucional que ciutadana i més relacionada amb les relacions polítiques i turístiques del batlle que amb la mateixa festa major.

Lagé té tot el dret del món a sentir-se “una salouenca més”. Només faltaria! I és positiu que tingui estima per la ciutat.

Però ser salouenc no és un títol que concedeixi l’alcalde ni una frase que s’incorpori al discurs d’un pregó. És una vinculació amb una ciutat, amb la seva gent i amb la seva vida quotidiana. I encara menys pot donar-se per fet que algú sigui representatiu del municipi simplement perquè l’Ajuntament decideixi nomenar-lo ambaixador.

Potser Cristina Lagé se sent una salouenca més. El que no pot decidir ni ella ni Pere Granados és que els salouencs ens sentim representats per ella.

I aquesta és, probablement, la diferència entre sentir-se de Salou i representar Salou.

Un tutú no significa ballet

 

Rosalía, LUX i la peresa de la crítica.

Que Rosalía és una artista de talent excepcional, treballadora i capaç de construir un univers d’una densitat inusual en la música popular, no admet discussió. Anys de dedicació s’han traduït en un èxit que, agradi o no la partitura resultant —i a mi, ho he de confessar, no sempre em convenç i d’altres em captiva—, exhibeix moments d’autèntica bellesa i complexitat. Dit això, hi ha un racó de la cobertura mediàtica de la seva gira LUX, tant a la premsa espanyola com nord-americana, que mereix un examen més rigorós del que ha rebut fins ara: el tractament del ballet.

Posar-se un tutú de plat —una peça que, per tradició i per estatus, pertany al repertori de gran prestigi—, incorporar algun pas reconeixible o fotografiar-se amb sabatilles de puntes fent un intent d’arabesque a casa no equival a conèixer el ballet. 

Tanmateix, diverses publicacions han deixat anar, entre elogis, la idea que Rosalía “domina també el llenguatge del ballet”. És una afirmació inexacta: n’hi ha prou de mirar qualsevol d’aquestes fotografies i vídeos per comprovar-ho. S’hi observen genolls desalineats, peus inadmissiblement torts i una col·locació de malucs incompatible amb la perfecció que exigeix aquesta dansa. Són defectes estructurals que no aprovarien un examen oficial de segon curs, i que qualsevol practicant disciplinat —dels que s’hi deixen la pell, els ossos i les nafres cada dia— i qualsevol professor qualificat detecta immediatament.

Convé recordar per què al ballet se l’anomena disciplina. Està reservat a qui pot sostenir alguna cosa més que una fortalesa olímpica, a qui hi dedica anys de pràctica diària, suor i una voluntat absoluta. La lleugeresa que s’admira en un escenari no és un do gratuït: l’avala un control i treball musculoesquelètic excepcional, invisible per al públic i que rarament es reconeix fora del rigor tècnic. Fora d’aquest rigor, tot es redueix a un “que bonic” i un “quin talent” que no distingeixen entre una execució i una visió estilística o romàntica. Basta observar el fenomen amb la simplicitat amb què ho farien el mestre Cecchetti o la mestra Vaganova —sense èpica, sense relat, només la tècnica nua— perquè la diferència esdevingui evident.

No és casualitat que la coreografia s’hagi adaptat a ella i no al revés. En un concert on l’essencial és el torrent vocal i una posada en escena trencadora, protegir l’artista d’aquesta manera és comprensible i intel·ligent. Rosalía, de fet, ho ha resolt bé: va transformar un cos amb tendència curvy mitjançant l’alimentació i una preparació física metòdica per sostenir espectacles físicament i vocalment exigents. Això no s’hauria de minimitzar.  Però una cosa no acredita l’altra: haver treballat el cos per l’escenari no és haver assolit la tècnica més estricta.

Aquí és on la crítica hauria d’intervenir, i no ho fa. Massa sovint prefereix exalçar abans que desgranar, i el resultat és una tovor impròpia d’una premsa que es presumeix seriosa. No es tracta de caure en la falsa crítica constructiva, que no és més que la destructiva disfressada per no quedar malament, sinó d’aplicar una vara mínima d’honestedat crítica: reconèixer que construir un univers escènic propi, amb professionals de primer nivell i un llenguatge visual pres del ballet, és un assoliment legítim; i admetre, alhora, que aquest llenguatge s’utilitza com a recurs comercial, no com a tècnica dominada. Si això empeny algunes fans a apropar-se al ballet real, molt millor. Però anomenem les coses pel seu nom.

Rosalía pot sorprendre amb la seva posada en escena i la seva veu, i merèixer el reconeixement per la feina ben feta. Tot això és compatible amb dir el que qualsevol professional de la dansa veu a primer cop d’ull: això que fa no és ballet.

De fet, la mateixa Anna Pavlova, la gran estrella del ballet de començaments del segle passat, seria avui assenyalada pel mateix: manca de rigor tècnic. En plena època de l’academicisme estricte de Petipa, el seu turnout era deficient, ballava amb els genolls flexionats i el seu port de bras s’apartava del cànon. Res d’això és discutible: està documentat pels seus contemporanis. Però Pavlova va assajar sense treva, sabent el que en la meva professió es diu sense embuts i amb una mica de mala bava: ets aquí perquè no hi ha ningú millor i més barat per ocupar el teu lloc. I va ser el seu do de fer art —no l’absència de tècnica— el que la va salvar del judici estricte de l’escola.

La diferència amb Rosalía no és que la història hagi admès sempre un cert marge per a la imperfecció tècnica. La diferència és que Pavlova va viure dins d’aquest art per merèixer-lo, mentre que Rosalía en fa una apropiació estètica i una extravagància escènica al servei del seu concert, però no ballet. Confondre el seu Instagram i la seva actuació amb una disciplina tan alta no fa cap favor ni a l’artista ni al ballet que imita de forma comercial: dir que el domina és una provocació per a qui hi dedica la vida, i cau més en l’excentricitat que en l’obra que ella mateixa defensa. 

Tots els que hem suportat el dolor físic a la barra, hem aprovat un examen de conservatori i hem pagat una entrada ben cara al Liceu, ho sabem perfectament.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.