Fa
uns anys vaig anar al concert d’una cantant local. En acabar, i
sabent a què em dedico, em va preguntar què m’havia semblat. I
com sempre he cregut que una crítica honesta —quan es demana— és
un acte de respecte, vaig ser sincera.
“El
concert molt bé”, li vaig dir. “Però és una llàstima que sent
el primer a entrar a escena, el teu pianista no miri el públic i
s’assegui directament a tocar. La teva entrada queda completament
freda”.
Ella
em va respondre alguna cosa molt habitual: “És que és tímid”.
I
vaig respondre: “Llavors, si anteposa la timidesa a no destruir
l’inici del teu espectacle, potser no és el pianista que
necessites”.
Pot
semblar una frase dura. Però en realitat no parlava de caràcter.
Parlava d’escenari.
Perquè
el primer que entra a escena inaugura l’univers emocional de
l’espectacle. Encara que només camini cap a un piano. La manera
d’entrar, de sostenir el silenci, de reconèixer el públic o
d’ocupar l’espai ja està narrant alguna cosa abans de tocar una
sola nota.
I,
tot i això, passa alguna cosa estranya en molts escenaris espanyols:
demanes a un músic que segueixi el ritme visual del conjunt, que
acompanyi una dinàmica física o que participi de l’energia
escènica… i alguns s’ofenen.
Com
si l’escenari acabés a la vora del seu instrument.
I
no deixa de sorprendre’m.
Perquè
l’escenari mai no ha estat únicament so. Mai. L’escenari és
presència, tensió, magnetisme, intenció i diàleg amb el públic.
Sempre ho ha estat.
Tanmateix,
en algun punt del camí, certs músics van confondre rigor amb
immobilitat. Es va instal·lar la idea que com més seriós és un
músic, menys ha d’implicar-se en el llenguatge escènic. Com si el
cos molestés. Com si l’espectacle fos automàticament superficial.
I
no parlo de convertir ningú en ballarí ni de produir artifici buit.
Parlo de comprendre alguna cosa essencial: quan un puja a un escenari
deixa d’interpretar només música. Interpreta una experiència.
El
públic no recorda únicament qui va executar perfectament una peça.
Recorda qui va sostenir l’atmosfera. Qui tenia presència. Qui
entenia el pols col·lectiu i feia que tot semblés viu.
La
ironia és que Espanya sí que ha tingut tradició d’espectacle.
Moltíssima. Des de la copla al flamenc, des de les revistes a les
orquestres de ball, hi havia consciència de conjunt: l’artista
entenia que la seva actitud era part essencial de l’obra.
Avui,
en certs sectors, sembla que això incomoda.
Potser
perquè durant anys molts músics van haver de defensar la seva
legitimitat en un entorn precari i van acabar associant qualsevol
proposta escènica amb una amenaça a la seva serietat artística.
Com si connectar amb el públic rebaixés el talent. Com si la
teatralitat fos incompatible amb la qualitat.
Però
el gran escenari internacional mai no ho ha pensat així.
Els
artistes que romanen en la memòria no són únicament els més
virtuosos. Són els que comprenen l’escenari com un llenguatge
complet. Presència. Ritme. Energia. Carisma. Intenció. Experiència.
Perquè
el talent, per si sol, no se sustenta en un escenari.
La
presència, sí.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.