Ens ha deixat Maria del Carme Cabré Losada, de 88 anys.
La Maria del Carme era la dona del Paco Toquero, que a la postguerra va ser carabiner al cap de Salou. La cerimònia de comiat se celebrarà demà, dijous 5 de març, deu del matí a l’església de Sant Esteve de Vila-seca.
El sector turístic de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre ha expressat la seva preocupació per la “inestabilitat” que poden generar els conflictes bèl·lics internacionals, com la guerra a l’Iran, especialment ara que s’acosta el període de Setmana Santa, una de les primeres cites importants de la temporada turística.
La presidenta de la Federació Empresarial d’Hostaleria i Turisme de la demarcació de Tarragona, Berta Cabré, ha assenyalat que el sector esperava “un any de tranquil·litat” i de continuïtat respecte al 2025. Tot i això, ha reconegut que encara és aviat per saber quin impacte tindran els últims esdeveniments internacionals en el comportament dels turistes.
Inestabilitat
Cabré ha remarcat que els conflictes armats “creen inestabilitat al món i, per tant, aquesta inestabilitat sempre té efectes en l’àmbit turístic”, una situació que podria acabar repercutint en el ritme de reserves i en les decisions de viatge dels visitants.
Qui encara no ha dit la seva sobre aquest nou escenari internacional és l’alcalde de Salou, Pere Granados, considerat un expert en geopolítica mundial i un autèntic aiatol·là per la seva manera de governar.
El juny del 2018, l’Ajuntament de Salou va posar en marxa una nova eina de participació ciutadana que, a través d’una aplicació mòbil i de la web municipal, permetia informar de qualsevol mena d’incidència a la via pública adjuntant la geolocalització i una imatge. L’aplicació es va batejar amb el nom de Cuida Salou i tenia com a finalitat facilitar la resolució de les deficiències que els ciutadans detectaven al municipi.
Durant la presentació de Cuida Salou, l’alcalde de Salou, Pere Granados, va afirmar que “el nivell de manteniment de la ciutat és bo, però busquem l’excel·lència”. I va afegir que “el que volem és que els ciutadans utilitzin aquesta eina i que la facin seva, perquè és el veritable canal per comunicar-se de manera eficient i efectiva”.
Però la realitat actual és ben diferent. Cuida Salou no funciona: ni l’aplicació mòbil ni l’accés a través de la web municipal. Aquesta situació ha obligat alguns veïns a buscar altres vies per denunciar problemes de manteniment.
Un d’ells m’ha fet arribar diverses fotografies que mostren l’estat dels arbres de la Via Aurèlia i del carrer Gandesa, que no s’han podat i tenen branques que arriben a tocar dels edificis. A més dels inconvenients que això pot provocar als veïns, la situació transmet una imatge descurada de Salou.
Segur que l’ha sentida. En un cafè, en una reunió de feina, en qualsevol conversa. Algú inclina lleugerament el cap i deixa anar, amb aparent naturalitat: “Quan tu vas, jo ja he tornat”.
Cadascú pot expressar-se com vulgui. Però no tot el que es diu és innocent. Perquè aquesta sentència breu no només descriu una experiència: estableix una posició. Ordena l’escena. Col·loca un a dalt i l’altre a baix. Tu comences; jo ja he superat aquesta etapa. Tu descobreixes; jo ja he après. I així, en poques paraules, es construeix una jerarquia. El problema no és la llibertat d’expressió. El problema és la convicció que hi subjau: la idea que haver passat abans per un lloc —real o simbòlic— atorga una superioritat sobre qui hi transita ara. Aquesta lògica resulta anacrònica. Pressuposa que tots recorrem el mateix camí i que fer-lo abans concedeix autoritat sobre els altres. Però la vida no és un itinerari únic ni una seqüència obligatòria. No tots anem al mateix lloc. I, sobretot, no tots volem anar allà on altres han estat.
Haver tornat no implica saber-ne més; implica, simplement, haver recorregut un tram. Ni l’edat ni l’experiència individual són una credencial automàtica per dictar la trajectòria vital aliena. L’experiència enriqueix quan es comparteix; empobreix quan s’utilitza com a esglaó.
Per això convé aturar-se un moment. Dir “jo ja he tornat” pot ser una frase massa trillada. Però també pot denotar una cosa menys noble: la necessitat de situar-se per damunt, encara que sigui uns centímetres simbòlics. I potser aquí rau el veritable matís.
La maduresa no consisteix a haver arribat abans, sinó a comprendre que cadascú camina cap a destins diferents, amb temps propis i mapes que no són intercanviables. Acceptar-ho no resta autoritat; la fa més digna.
Perquè, en el fons, no es tracta de qui ha tornat primer. Es tracta d’entendre que ningú no és la referència universal del viatge d’un altre. I aquest recordatori —més que una lliçó— és, potser, un “prou”. No hi ha connexió possible quan els destins no coincideixen. Perquè, sovint, tu no pots —ni vols— anar on jo desitjo arribar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
Ens ha deixat Anton Fabregat Salvador, de 81 anys.
La cerimònia de comiat tindrà lloc avui, dimecres 4 de març, a les dotze del migdia a l’església de Sant Esteve de Vila-seca.
L’alcalde de Salou, Pere Granados, es va desplaçar la setmana passada durant uns dies a Brussel·les per atendre les seves obligacions amb la Diputació de Tarragona, institució de la qual és diputat delegat de Promoció Econòmica i Ocupació.
La seva absència no va passar desapercebuda. Durant aquells dies, a la ciutat va regnar una tranquil·litat absoluta: sense fotografies institucionals, sense frases grandiloqüents però buides de contingut ni discursos reiteratius que té memoritzats i assajats. Un parèntesi inhabitual en el dia a dia comunicatiu del consistori.
Malauradament, la calma només va durar fins diumenge. Aquell dia, Granados va participar en la festa de presentació d’un nou grup de percussió, Salou Destroy Silence. Una posada en escena que exemplifica que l’alcalde viu del soroll.
El PP i Vox han donat suport polític al bombardeig dels Estats Units i Israel sobre l’Iran i l’han presentat com una caiguda legítima d’un “tirà” i del règim dels aiatol·làs.
La direcció del PP ha descrit l’Iran com un país “ancorat a l’Edat Mitjana”, amb persecucions, assassinats massius i una opressió extrema de les dones sota el règim dels aiatol·làs. Els populars han evitat condemnar expressament els bombardejos i els han justificat en clau de “seguretat global” i de defensa de les democràcies liberals, alineant-se amb el missatge general de la UE sobre l’estabilitat a la zona.
Caiguda del tirà
Per la seva banda, Vox ha celebrat obertament la “caiguda del tirà” i la fi del règim teocràtic iranià, que considera l’inici de la “llibertat del poble iranià”.
El seu discurs posa l’èmfasi en el fet que sempre estaran “al costat de l’alliberament” davant règims que qualifiquen d’islamistes i opressius, i eviten entrar en si la intervenció és o no legal des del punt de vista del dret internacional.
En tots dos casos, la culpa del que està passant, per descomptat, és del president del govern espanyol, Pedro Sánchez.
Vivim en l’era de la hiperconnexió tecnològica, atrapats entre pantalles i entorns urbans que ens aïllen del nostre origen natural. No obstant això, paradoxalment, mai hem estat tan obsessionats amb la figura animal. Des dels vídeos virals de mascotes a les quals atribuïm pensaments humans, fins a la subcultura furry i la comunitat therian, l’ésser humà busca desesperadament un pont cap a la salvatgia. Aquesta cerca no és una moda passatgera; és un retorn als nostres mites fundacionals i a les nostres arrels més profundes.
Per entendre el present, hem de mirar al passat. Des dels inicis de la civilització, els xamans de les tribus ancestrals ja practicaven aquesta fusió. A través de rituals, danses i màscares, el xaman adoptava la forma i l’esperit d’un animal tòtem per comprendre la vida des d’una altra perspectiva, adquirint la seva saviesa, velocitat o força per guiar la seva comunitat. Aquesta no era una simple representació, sinó una necessitat de diluir la barrera entre l’humà i la bèstia per sobreviure i prosperar.
La mitologia romana ens parla de Ròmul i Rem, alletats per la lloba Luperca. Ells no només van sobreviure gràcies a ella; van heretar la seva ferocitat i els seus instints, convertint-se en els fundadors d’un imperi basat en aquesta naturalesa híbrida. La ficció i l’art han explorat aquesta frontera constantment. El ballet El llac dels cignes, ja al segle XIX, ens proposa un amor indestructible entre els éssers humans i els animals, trencant la barrera de les espècies (us recomano l’excel·lent versió moderna de Matthew Bourne). Igualment, la mitologia grega ens recorda com el mateix Zeus es va presentar en forma de cigne davant Leda, simbolitzant la fusió divina i animal. En aquesta mateixa línia, Mowgli s’identifica com un llop, i Tarzan com un mico superior dins la seva estructura social.
Però aquesta identificació no viu només en la ficció. Figures reals com Dian Fossey van portar aquesta connexió a l’extrem científic i personal, convertint-se en veritables therians integrades amb goril·les. De la mateixa manera, Jane Goodall va revolucionar la primatologia gràcies al seu treball amb els ximpanzés, demostrant que fabriquen eines, tenen estructures socials complexes i experimenten emocions similars a les nostres. També Ric O’Barry, l’entrenador original dels dofins de la sèrie Flipper, exemplifica aquest pont; O’Barry no només va entrenar els animals, sinó que va desenvolupar una empatia tan profunda amb la seva ment que va acabar dedicant la seva vida a alliberar-los, reconeixent que el seu lloc era la llibertat de l'oceà.
El fenomen dels furries o la identificació therian és l’evolució moderna d’aquests mites fundacionals i ritus xamànics. És una resposta a un món que ens ha tornat massa artificials. En adoptar una fursona o en sentir una connexió espiritual profunda amb una espècie, no estem fugint de la nostra humanitat; no estimem o ens identifiquem amb un animal “en lloc de” ser humans, sinó “a més a més” de ser-ho.
D’alguna manera, els propietaris de gossos i gats som therians, i això no és cap frivolitat; és la manifestació més quotidiana del nostre talent per a connectar amb la part més instintiva, genuïna i natural que ens uneix. Al final, continuem sent aquells xamans posseïts, aquells nens criats per llops i aquells investigadors dedicats, buscant en el món animal el refugi i la identitat que la civilització moderna a vegades ens roba.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
Ens ha deixat Julia Villacampa Ramón, de 85 anys.
La cerimònia de comiat se celebrarà avui, dimarts 3 de març, a les dotze del migdia al cementiri de Vila-seca. Vetlla: sala 3 fins a dos quarts de dotze.
Després de fer-se públic que la delinqüència va disminuir un 20% l’any passat a Salou, l’Ajuntament va difondre una nota informativa en què l’alcalde, Pere Granados, es felicitava pels resultats. En el comunicat, el batlle afirmava que “aquest descens és el resultat directe de la feina constant i coordinada que duen a terme els diferents cossos policials que operen al municipi”.
Granados també destacava “la professionalitat, la dedicació i el compromís de tots els efectius, així com la coordinació institucional, que han estat claus per assolir aquests resultats”, i subratllava que “la seguretat és una aposta estratègica del municipi per generar benestar, qualitat de vida i confiança, tant entre els residents com entre els visitants que ens escullen cada any”. (Font: Ajuntament de Salou).
Paper irrellevant
L’alcalde no fa cap menció al regidor de Seguretat Ciutadana, Sebastià Domínguez, ni al paper del seu departament en l’evolució de les dades. El relat institucional concentra tots els mèrits en la figura de Granados, mentre deixa completament de banda el soci de govern responsable de l’àrea.
Aquesta absència reforça la percepció que ERC té un paper irrellevant dins del govern municipal de Salou. Un soci que, lluny de marcar perfil o liderar polítiques pròpies, queda reduït a validar les decisions de l’alcalde i a mantenir-se en silenci mentre altres capitalitzen els resultats.
Un cop més, el govern local projecta la imatge d’un executiu on uns manen i s’enduen el rèdit polític, i d’altres es limiten a votar i cobrar a final de mes.
L’Ajuntament de Salou ha celebrat públicament que els fets delictius han baixat gairebé un 20% durant el darrer any a la ciutat, segons el balanç oficial de criminalitat publicat pel Ministeri de l’Interior. El consistori assegura que aquestes dades consoliden Salou com “un dels municipis més segurs de la província” i posa l’accent en la reducció de diversos delictes greus.
En concret, el govern municipal destaca la davallada del 60% en els homicidis, la reducció dels robatoris (-18%), dels furts (-6,4%), de la cibercriminalitat (-11,4%) i de les estafes informàtiques (-10%). Unes xifres que, segons l’Ajuntament, evidencien l’eficàcia de les polítiques de seguretat impulsades els darrers anys. (Font: Ajuntament de Salou).
Dades que s’amaguen
Tanmateix, el balanç oficial també conté dades que el comunicat municipal obvia. El tràfic de drogues s’ha incrementat un 13,5% en només un any, una pujada significativa que contrasta amb el relat triomfalista del consistori. A més, els delictes contra la llibertat sexual han augmentat un 12,5% i els ciberdelictes no inclosos en els apartats anteriors s’han disparat un 16,7%.
Aquesta lectura selectiva de les dades torna a posar en qüestió el discurs oficial del govern local. Tal com ja es va apuntar ahir, quan les xifres són favorables, les dades del Ministeri de l’Interior es presenten com a plenament objectives; en canvi, quan el balanç és negatiu, es relativitzen o es passen per alt, fet que erosiona la credibilitat institucional.
La sala Àgora de l’Ajuntament de Cambrils ha inaugurat l’exposició Tovallons d’Art, un projecte de l’Associació Art’s Windows que construeix un relat coral sobre la creativitat del país i el vincle profund entre paisatge, cuina i memòria col·lectiva. La mostra forma part de la Biennal d’Art Contemporani Gastronòmic de Cambrils i es podrà visitar fins al 10 d’abril amb entrada lliure.
Un diàleg entre art i gastronomia
Tovallons d’Art reuneix una cinquantena de peces creades a partir de tovallons de restaurant, transformats en obres originals per artistes vinculats a una quarantena de comarques catalanes i a establiments de referència de la cuina del país. Cada tovalló esdevé una peça única que reflecteix la complicitat entre un restaurant i un creador i que vol reivindicar la taula com a espai de memòria, identitat i experiència compartida.
Un recorregut per Catalunya des de Cambrils
El projecte proposa un recorregut visual i emocional per Catalunya a través d’un mapa de tovallons, que posa en diàleg territoris, productes, paisatges i maneres d’entendre l’art i la gastronomia.
Des de Cambrils, la mostra viatjarà per altres municipis del país i reforça el paper del municipi com a referent de cultura gastronòmica a la Costa Daurada.
S’apropa el 8 de març i torna el guió de sempre: el frenesí del violeta, les batucades i aquelles abraçades i somriures d’Irene Montero de bracet a la primera fila. La farsa que ens va portar el preludi de Covid: El Musical; aquell que, el març del 2020, va destrossar famílies i llocs de treball mentre el món s’aturava.
Davant d’aquesta posada en escena institucional, molt de fem coses i donem visibilitat per comptar cossos en l’estadística, hi som les altres. Les que no necessitem pancartes per exercir la nostra llibertat. Aquí seguim: les que hem lluitat en silenci i sense estar protegides pels sindicats, barrejades però no agitades. Sota els lluentons, les pestanyes postisses i una experiència fins i tot bohèmia en temps d’inseguretat en tots els aspectes —tot això que alguns titllen de frívol—, batiem dones propietàries del nostre present com a canalitzadores del vostre futur. Parlo de les artistes: tant envejades com criticades. Les que mai hem demanat permís per fer la nostra santa voluntat sobre un escenari. I en tot l’altre.
Mentre unes celebren l’eslògan i se cenyeixen al postureig tant de reivindicació per al selfie, nosaltres hem executat l’estratègia, encara que sigui en xiuxiueigs de complicitat. Unint forces i trencant mites. Perquè mai va ser un camí de roses, però va ser el camí.
El dia de la dona treballadora no és una celebració; és un fet quotidià per sostenir la vida, des del paritori fins a la sepultura, en una humanitat que posa etiquetes i menysprea els qui se surten de la norma. Soc de les que pensen que els homes no tenen la culpa de tot, ni cal que tinguin un dia marcat al calendari per demostrar la seva vàlua.
Mentre hi hagi una dona assassinada i un servei d’alerta necessari per a les que estan en perill, no hi ha res a celebrar. Les dones treballadores són totes: la caixera, la netejadora, la científica, l’enginyera, la professora, la mare de família anul·lada per deure’s als seus, i la prostituta de luxe, fins i tot si la paga Ábalos.
Res mostra que estiguem avançant. Ni l’assetjament escolar a milers de nenes, ni la tracta, ni la humiliació econòmica i la manca de cultura bàsica. Sobre el suïcidi: un altre tabú, van ser apartades o desemparades. Resulten incòmodes quan expressen o se sap d’elles més del que la nostra vida digital prioritza i es pot permetre empassar.
No hi haurà justícia mentre es permeti l’ablació del clítoris. No hi ha avenç mentre el color rosa encara simbolitzi el pecat de la carn i el blau dels nens la divinitat religiosa. Ni mentre hi hagi violació de filles menors i dones que tenen por al carrer. I, per sobre de tot, no hi ha germandat quan el silenci de les dones encobreix les denúncies falses, l’assetjament i l’abús laboral.
Hem de despullar-nos de la fantasia de les manifestacions i de la política per dignificar el lloc que ens correspon.
Recorda, dona; la teva vida i els teus legítims desitjos: no és un somni, és un pla.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
L’Ajuntament de Salou va informar dijous passat d’una reducció de gairebé el 20% dels fets delictius registrats durant el 2025 al municipi, segons el balanç oficial publicat pel Ministeri de l’Interior. Segons el consistori, aquesta dada situa Salou entre els municipis amb un descens més destacat de tota la demarcació de Tarragona i reforça la seva posició com “un dels entorns urbans més segurs del territori”.
En el conjunt de les comarques tarragonines, la criminalitat ha baixat un 5,1% respecte a l’any anterior. “En aquest context, el descens de Salou gairebé quadruplica la mitjana territorial. La dada pren encara més rellevància si es té en compte el volum de població flotant que rep el municipi al llarg de l’any, especialment durant la temporada alta turística”. (Font: Ajuntament de Salou).
Hipocresia política
Ens trobem davant d’una nova lectura interessada de les dades policials. Per no parlar d’una nova demostració d’hipocresia política: quan les xifres no han estat favorables —com va passar el 2024, quan Salou va registrar l’índex de criminalitat més alt de la demarcació o es va situar com el tercer municipi català on més va créixer la delinqüència— l’Ajuntament va optar pel silenci o, fins i tot, per convocar juntes de seguretat amb l’objectiu de desmentir dades procedents de fonts oficials.
Ara, en canvi, aquestes mateixes fonts oficials són utilitzades per destacar que Salou és un municipi segur. Un canvi de criteri que posa en qüestió la coherència del discurs municipal i que evidencia que, a Salou, les estadístiques són bones o dolentes no pel que diuen, sinó per a qui resulten convenients.
Aquesta setmana s’ha celebrat la reunió bilateral de la comissió de seguiment del conveni de col·laboració entre l’Associació per l’Impuls de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona i la Diputació de Tarragona, un espai de treball que dona continuïtat al marc de cooperació institucional establert entre ambdues entitats per impulsar el projecte metropolità.
La trobada ha comptat amb la participació del president de l’associació, Roc Muñoz, i del vocal i alcalde de Cambrils, Oliver Klein, en representació del món municipal. Per part de la Diputació hi han assistit el diputat Vale Pino, alcalde de Torredembarra, i el diputat delegat i alcalde dels Garidells, Marc Bigordà.
Bla, bla, bla
Un dels punts centrals de la reunió ha estat l’exposició del model organitzatiu de l’associació, basat en set ponències sectorials que actuen com a espais tècnics de treball i que permeten estructurar les accions del pla anual. Aquestes ponències aborden àmbits com la mobilitat, la infraestructura verda, el desenvolupament econòmic i la innovació, la cohesió social, la cultura, els serveis bàsics o l’urbanisme i l’habitatge, amb l’objectiu de generar propostes i projectes amb una clara vocació metropolitana.
La reunió també ha servit per abordar el pla d’actuacions 2026, que recull les primeres línies de treball conjuntes entre ambdues institucions. El document preveu accions vinculades a la posada en marxa efectiva de l’associació, l’impuls d’estudis i treballs tècnics, el desenvolupament de projectes metropolitans i el reforç de l’estratègia de comunicació i projecció pública. (Font: Ràdio Cambrils).
En definitiva, una nova passa endavant en la construcció de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, un projecte que avança a base de reunions, reunions i més reunions que, pel que expliquen, omplen l’ego i, com ja va advertir l’alcalde de Vila-seca, Pere Segura, encara no se sap ben bé per a què ha de servir.
Més enllà del fàstic que ens pugui produir tot allò relacionat amb aquest tema, potser el que a mi personalment em provoca és sorpresa. M’explico. Sorpresa davant la sorpresa que provoca.
Imagineu una cacera de reis i potentats de fa 400, 500 o 1.000 anys. Després d’un dur dia sobre la muntura perseguint preses, els senyors es reuneixen al voltant d’una taula ben assortida i ben parada. Imagineu que, després del vaivé del vi, als senyors els ve de gust una mica de carn viva, fresca. És llavors quan entren les noies de la comarca a satisfer els desitjos del poder.
Pensar que els segles han mitigat les ànsies dels homes poderosos és viure en mons de fantasia. Aquesta és la realitat de l’ésser humà quan no hi ha frens al poder. El poder només és important si es pot exercir. I s’exerceix. I es continua exercint.
El món es constitueix per allò que Theodore Kaczynski, més conegut com l’Unabomber, qualificava de “grups autopropagadors”. Kaczynski, en el seu darrer llibre Anti-Tech Revolution, How and Why (Revolució antitecnològica, com i per què), defineix aquests grups com a entitats de poder que de vegades s’alien, d’altres vegades s’enfronten i que, a poc a poc, en un procés darwinià, van eliminant els febles mentre es fan més forts. És, bàsicament, una lògica del poder.
Hi ha un llibre, publicat ja fa uns quants anys, en dos volums, de Whitney Webb, que es diu One Nation Under Blackmail (Una nació xantatjada), que fa un seguiment d’un d’aquests “grups autopropagadors”, en el qual s’explica tota l’evolució de la col·lusió entre poders financers, serveis d’intel·ligència, màfia i estat, concretament als Estats Units, però no només. Hi apareixen figures com els germans Dulles, tòtems de la CIA, Sam Giancana i les seves connexions amb els Kennedy. Sam Giancana era el cap de la màfia a Chicago. Es parla del frau en l’elecció de Kennedy, de les maniobres tèrboles del seu pare. Al llibre hi apareix la figura de Roy Cohn, un personatge que a Espanya no diu res, però que als Estats Units tothom coneix per la seva trajectòria a la Comissió d’Activitats Antiamericanes, més coneguda pel senador McCarthy. També s’hi explica la seva relació amb el criptogai J. Edgar Hoover, director de l’FBI durant seixanta anys. Mítiques eren les seves festes amb transvestisme i homosexualitat. Una cosa que ara, la veritat, no importa a ningú, però que aleshores era un gran problema. Aquest personatge, Roy Cohn, va ser un dels mentors de Donald Trump abans de morir de sida.
La qüestió a la qual volia arribar és que tot el focus mediàtic se centra en les perversions sexuals d’aquests magnats i es passen per alt les veritables implicacions d’aquest assumpte: una xarxa densament teixida d’interessos entre crim organitzat, economia, serveis d’intel·ligència i parts de l’estat. Això dona una imatge clara de la realitat del que alguns idiotes pomposos anomenen DEMOCRÀCIA. Sí, en majúscules. La democràcia fa molts anys que ha estat segrestada. Només hi creuen els babaus i els beates, i aquells que creuen que l’ésser humà és un ens separat de la natura i del seu entorn, i aliè als seus esdevenirs. Aquesta fal·làcia bàsica contamina qualsevol capacitat d’anàlisi rigorosa de la realitat i dels mecanismes que regeixen les relacions entre els éssers vius, siguin de la naturalesa que siguin. D’aquí ve la sorpresa generalitzada davant els actes dels infames que manegen les polítiques mundials. Jo considero que conec la naturalesa humana, per la qual cosa a mi no em sorprenen. Em produeixen ira i fàstic, però no sorpresa.
Seria tasca nostra destruir tot aquest entramat de grups de poder. No per alliberar la democràcia del seu jou, sinó per restaurar l’ordre natural de l’ésser humà: la seva connexió amb la terra, la seva mirada cap a la volta celeste, el seu desig d’anar més enllà, la seva entrega al grup, la seva necessitat de perpetuar-se a través del temps. La seva necessitat de ser profundament humà.
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
Ens ha deixat Peter Charles Burden, de 83 anys.
Les exèquies tindran lloc demà, dilluns 2 de febrer, a les onze del matí, a la sala de cerimònies del tanatori municipal de Salou. Sense vetlla. Posteriorment serà incinerat al crematori de Reus.
El regidor de Vox a l’Ajuntament de Salou, Paul Daniel Axinte, s’ha afaitat la barba —poc peluda, tot s’ha de dir— i ha optat per deixar-se un bigoti d’estètica clarament franquista. El canvi d’imatge respon a la voluntat de retre homenatge a l’extinent coronel Antonio Tejero, patètic protagonista del 23-F, mort el mateix dia que el govern espanyol desclassificava la documentació del cop.
Amb aquest gest, Axinte pretén reivindicar-se com a hereu patriòtic de Tejero, una identificació que ell mateix ja havia verbalitzat en un ple municipal, quan va admetre sentir-se pròxim al “modus operandi” del seu mentor, afegint tot seguit: “Al suelo todo el mundo”. Aquella declaració, de la qual en teniu més detalls aquí, li va valer, dins i fora del consistori, el sobrenom de Tejero de Salou, etiqueta que ara sembla assumir també en l’àmbit estètic.
Nou look
El nou look del regidor no ha passat desapercebut ni a les xarxes socials ni als passadissos de l’Ajuntament, ja que, a més del mostatxo, també llueix amb orgull un tricorni de la Guàrdia Civil.
D’aquesta manera, Salou suma un nou episodi a la seva particular crònica política, on el folklore, la simbologia ultra i l’esperit carnavalesc continuen tenint un paper omnipresent i destacat. (Font: Tururut Viola News).
Amb només quinze anys, el jove mag de Salou Harry Merlin Piper ha conquerit el públic nord-americà després de proclamar-se campió júnior i subcampió absolut del concurs televisiu de talents Star Search de Netflix, gravat a Los Angeles (Estats Units) i que en el seu moment va impulsar artistes com Beyoncé, Britney Spears, Christina Aguilera, Justin Timberlake o Adam Sandler.
El jove es va imposar durant cinc programes consecutius i es va classificar per a la gran final, en la qual va captivar el jurat i el públic amb els seus números d’il·lusionisme, seguits en directe per milions d’espectadors per televisió.
“Aquesta ha estat l’experiència de la meva vida. Actuar per a audiències de tot el món i conèixer tantes persones increïbles ho ha significat tot per a mi. Estic molt agraït pel suport rebut i entusiasmat pel que vindrà”, assegura Harry Merlin Piper.
Sis setmanes a Los Angeles
Piper, que també és ventríloc i presentador, ha passat sis setmanes a Los Angeles per participar en aquest concurs, que constava d’un episodi setmanal. “Anar a Hollywood ha estat una oportunitat per ensenyar la meva màgia al món”, afirma.
Els responsables del programa, emès a la plataforma Netflix, hi van contactar i, després de moltes reunions, va decidir fer el pas. “Em van proposar anar-hi a provar i estic molt content”, diu.
El jove ha mostrat a Star Search propostes d’il·lusionisme, mentalisme i trucs més petits, amb actuacions marcades per la seva precisió tècnica i una gran seguretat escènica.
El jurat estava format pel músic de country i rock Jelly Roll, l’actriu Sarah Michelle Gellar i la presentadora i autora de llibres de cuina Chrissy Teigen, que van valorar artistes de dansa, música, humor o varietats.
Fill de mag
Piper s’ha criat en el món de l’espectacle. El seu bressol és el House of Illusion, un local emblemàtic de Salou que regenta el seu pare, Rodney James Piper, mag també des de petit.
“He vist actuar el meu pare des que vaig néixer. Sempre m’ha encantat com ho feia i vaig tenir clar que volia ser com ell. Ara fem màgia junts i, tot i que jo també estic creant un estil propi, ell m’ha ensenyat moltes coses i per a mi és el millor pare del món”, explica el jove.
Els Piper, originaris del Regne Unit, estan acostumats a sortir a l’escenari davant de persones de diverses nacionalitats. “Ser a Salou ens permet fer màgia en anglès, espanyol o català. És molt útil per practicar diferents estils”.
De vegades, fins i tot, tenen un teatre ple d’espanyols i anglesos i han de fer bromes en els dos idiomes. “És un repte que tothom ho entengui, però és molt divertit”, subratlla.
Del local familiar a Hollywood
El jove mag se sent afortunat de poder mostrar la seva màgia al local familiar. “Hi ha molts mags joves que no tenen cap lloc on actuar. Aquí he pogut treballar amb altres mags i crear perquè les persones puguin gaudir i passar-s’ho bé”, explica.
Amb un estil propi que fusiona la màgia clàssica amb una presentació teatral moderna i una forta connexió amb el públic, Harry Merlin Piper es va convertir en el més precoç a guanyar el premi al millor mag jove de l’any de la societat britànica de màgia The Magic Circle, amb seu a Londres.
També ha participat en el programa de televisió Got Talent España i en el britànic Tonight with Sarah Jane Mee, i ha ofert espectacles a l’aire lliure per a 3.000 espectadors.
Ara confia que el seu pas per Star Search li serveixi per expandir la seva carrera internacionalment, amb “noves aparicions televisives, actuacions en directe i projectes creatius actualment en desenvolupament”. (Javier Díaz/EFE).