Granados ja té a qui admirar

 

L’alcalde de Màlaga, Francisco de la Torre (PP), ha anunciat que aspira a repetir en el càrrec després de les pròximes eleccions municipals, que se celebraran el maig de 2027. “La meva resposta és sí”. Tornarà a ser el cap de llista del PP, que governa la ciutat des del 1995, l’any en què l’alcalde de Salou, Pere Granados, va entrar com a regidor.

En les darreres eleccions, De la Torre va recuperar la majoria absoluta que havia perdut el 2019, aconseguint 17 dels 31 regidors del consistori, una fita que Granados mai no ha assolit.

Això sí, si d’alguna cosa no va mancat Granados és de ganes de perpetuar-se al poder, sigui sota les sigles del partit que sigui, tal com ha fet al llarg de la seva trajectòria política.

Quan el debat pressupostari es converteix en un xantatge emocional

 

El debat polític exigeix arguments, no culpables de conveniència. Per això sorprèn que el regidor d’Hisenda i d’Esports, Yeray Moreno (PSC), decidís en el darrer ple respondre a les crítiques de l’oposició sobre la segona modificació de crèdit del pressupost apel·lant a les emocions en lloc d’afrontar el fons de la qüestió: el veto als comptes generals.

Els grups de l’oposició no van votar en contra d’una subvenció de 10.000 euros al Club Patí Salou perquè les seves esportistes puguin participar en el Campionat del Món del Paraguai. Van votar en contra d’un expedient pressupostari complet, que rectifica per segona vegada en pocs mesos el pressupost municipal aprovat a començaments d’any. La discrepància era sobre la gestió econòmica del govern, no sobre les patinadores salouenques.

Tanmateix, Moreno va preferir formular una pregunta tan efectista com tramposa: “Què deuen pensar aquestes noies i aquests nois amb el vot en contra de l’oposició?”. Amb aquesta frase trasllada implícitament la responsabilitat del possible perjudici a l’oposició, quan sap perfectament que aquesta no qüestiona el suport al club, sinó la manera com el govern confecciona i modifica els comptes municipals.

La de Moreno és una estratègia retòrica coneguda en el món de la política: seleccionar la partida més emotiva d’un expedient molt més ampli i presentar qualsevol vot contrari com un atac contra els seus beneficiaris. Així, el debat deixa de ser sobre la planificació pressupostària per convertir-se en una qüestió de sensibilitat. Qui discrepa del conjunt acaba retratat com si estigués en contra de les esportistes.

El problema és que aquesta simplificació desvirtua el funcionament mateix dels plens municipals. Els regidors voten expedients complets, no fragments a la carta. Si el govern decideix incloure en una mateixa modificació de crèdit desenes de partides diferents, també assumeix que el vot de l’oposició serà una valoració global de l’expedient. No es pot convertir després aquest vot en un judici moral sobre una única partida que representa una quantitat molt reduïda del conjunt.

De fet, els 10.000 euros destinats al Club Patí Salou són una xifra molt modesta dins d’una modificació pressupostària molt més ampla. Si el govern considera que aquesta ajuda és tan imprescindible —i probablement molts hi estaran d’acord— sempre ha tingut la capacitat política i administrativa de tramitar-la amb una fórmula específica que evités qualsevol confusió. No ho va fer. Va preferir incorporar-la a un expedient global i, posteriorment, utilitzar-la com a argument polític contra l’oposició.

Les patinadores del Club Patí mereixen tot el reconeixement i el suport institucional possible. Però també mereixen no ser convertides en un argument de confrontació política. El seu esforç esportiu no hauria de servir per desqualificar els qui exerceixen legítimament la seva funció de control sobre la gestió del pressupost municipal.

En democràcia, discrepar d’un pressupost no és anar contra l’esport. És, senzillament, discrepar d’una manera de governar. I confondre deliberadament una cosa amb l’altra és una forma de substituir els arguments per l’emoció. 

Moreno acusa l’oposició de rebutjar inversions en ocupació i esport

 

El ple de l’Ajuntament de Salou va aprovar a principis de juliol de 2026 la segona modificació de crèdit del pressupost municipal d’enguany. L’oposició, especialment el grup municipal de Vox, va criticar durament el govern local i va denunciar que el pressupost s’hagi hagut de rectificar per segona vegada en pocs mesos (la primera modificació va ser a l’abril).

El regidor d’Hisenda, Yeray Moreno (PSC), va defensar aquesta modificació pressupostària perquè, segons va assegurar, la major part dels canvis responen a circumstàncies sobrevingudes i a decisions que considera beneficioses per al municipi.

Moreno va explicar que els canvis es fonamenten principalment en tres actuacions. La primera és la incorporació de 139.000 euros procedents d’una subvenció del programa Treball i Formació de la Generalitat, destinada a la contractació de treballadors per a l’Ajuntament.

“Espero que ningú s’oposi al fet que, si rebem 139.000 euros per destinar-los als treballadors i treballadores de la casa, no els rebutgem”, va afirmar el regidor.

El segon argument exposat per Moreno va ser la necessitat de finançar el nou vial del passeig del barranc de Barenys. Segons va dir, l’adjudicació de les obres de l’avinguda de Carles Buïgas va generar un romanent que el govern municipal ha decidit destinar a avançar aquesta actuació, tot i que la subvenció del Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya no arribarà fins al 2029.

El responsable d’Hisenda va defensar aquesta decisió assegurant que permetrà descongestionar alguns dels principals accessos al municipi, com els carrers Barcelona, Pau Casals i Ciutat de Reus. “De veritat s’oposen que avancem aquesta obra?”, va preguntar als grups de l’oposició.

Moreno també va destacar una partida de 10.000 euros destinada al Club Patí Salou perquè les seves esportistes puguin participar en el Campionat del Món que se celebrarà al Paraguai.

El regidor va recordar que serà la primera vegada que un equip del municipi competirà en un mundial d’aquesta disciplina i va subratllar que només una vintena de municipis de tot el món hi estaran representats.

“El que es guanya esportivament no s’ha de perdre per motius econòmics”, va afirmar, tot defensant que aquesta ajuda municipal contribuirà a evitar que cap esportista deixi de participar en la competició per motius econòmics.

Finalment, el regidor socialista va retreure a l’oposició el seu vot contrari a la modificació pressupostària i es va preguntar: “Què deuen pensar aquestes noies i aquests nois” davant el rebuig a una proposta que, segons va defensar, incorpora recursos per a l’ocupació, les infraestructures i el suport a l’esport local.

Uns neixen amb estrella… i uns altres amb esquella

 

L’Ajuntament de Salou va difondre aquest dilluns una nota informativa en què assegura que el municipi va celebrar diumenge “la segona estrella de la selecció espanyola en una nit de festa i emoció”, després de la victòria d’Espanya davant l’Argentina a la final del Mundial disputat als Estats Units.

En el futbol internacional, cada estrella brodada sobre l’escut d’una federació representa un Campionat del Món conquerit. La selecció espanyola va lluir la primera estrella després del triomf al Mundial de Sud-àfrica del 2010 i, amb el títol aconseguit diumenge, n’ha incorporat una segona.

La nota de l’Ajuntament, però, no es limita a informar només de la celebració. Com és habitual en moltes de les comunicacions institucionals, la notícia va acompanyada d’un ampli recull de fotografies de l’alcalde, Pere Granados, que apareix exhibint amb entusiasme una bandera espanyola a la plaça de la Pau, on s’havia instal·lat una pantalla gegant per seguir la final. Unes imatges que passen a engruixir la ja extensa galeria fotogràfica de l’alcalde en actes públics cada cop més propagandístics, ja que l’any vinent hi ha eleccions municipals.

I, parlant d’estrelles, la dita popular recorda que “uns neixen amb estrella i d’altres amb esquella”. Aquesta segona opció, la mala fortuna, és la que patim molts salouencs, que veuen que amb Pere Granados al capdavant de l’Ajuntament, ens acompanyarà la mala estrella.

Necrològica: Joan Lluís Rius Baró

 

Ens ha deixat Joan Lluís Rius Baró, de 73 anys. 

La cerimònia de comiat se celebrarà demà, dimecres 22 de juliol, a les deu del matí al tanatori municipal de Salou. Vetlla: sala 2. Posteriorment serà enterrat al cementiri de Valls.

Necrològica: Núria Escudé Mola

 

Ens ha deixat Núria Escudé Mola, de 89 anys. 

El funeral se celebrarà demà, dimarts 21 de juliol, a les onze del matí a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou.

Emissió radiofònica del partit d’ahir a la ràdio municipal de Salou

 

(Imprescindible la musiqueta.)

¡Españoles! ¡Ha llegado la hora de la gloria, del júbilo y de la inmortal victoria!

Desde el Nuevo Mundo hasta las playas bañadas por el Mediterráneo, la nación entera se funde en un solo clamor. ¡España ha conquistado el Campeonato del Mundo de Fútbol tras doblegar con heroísmo a la aguerrida selección argentina!

¡Victoria incontestable de la raza futbolística!

Mientras la patria contenía el aliento, nuestros valerosos muchachos, ejemplo de disciplina, pundonor y sacrificio, combatían sobre el césped con la determinación de los grandes días de la Historia.

Y cuando el cronómetro parecía desafiar el destino...

¡Llegó el minuto ciento seis!

¡Ferran Torres! ¡Gol! ¡Gol de España!

¡Gol para la eternidad!

Las campanas parecían doblar de alegría y los corazones latían al unísono desde Finisterre hasta Cabo de Gata.

Y en la luminosa villa de Salou, joya del Mediterráneo español, las avenidas se transformaron en un océano de banderas, bocinas y abrazos fraternales.

El paseo Jaume I fue tomado por una multitud exultante.

Los automóviles avanzaban lentamente entre un concierto incesante de cláxones.

Los balcones lucían enseñas nacionales.

Los bares rebosaban entusiasmo.

Y hasta las palmeras, si se nos permite la licencia poética, parecían inclinarse respetuosamente ante la magnitud de la hazaña.

Los visitantes extranjeros, maravillados por el espectáculo, contemplaban cómo un pueblo entero celebraba con entusiasmo el triunfo de su selección.

Los hoteles prolongaban las sobremesas nocturnas.

Las terrazas brindaban sin descanso.

Y los camareros, convertidos por unas horas en comentaristas deportivos, repetían orgullosos:

—¡Ha ganado España!

Desde los balcones municipales se respiraba satisfacción.

Las gaviotas sobrevolaban la costa.

El mar permanecía sereno.

Y la luna, según aseguran los cronistas más entusiastas, decidió sonreír para contemplar gloriosa la fiesta.

Porque cuando España conquista un Mundial...

¡Hasta el Mediterráneo parece aplaudir!

Y mañana...

Mañana volverán los impuestos, la gasolina cara, la alarma del despertador y la jornada laboral.

Pero esta noche...

¡Esta noche nadie podrá arrebatarnos la gloria!

Porque la historia ya está escrita.

¡España, campeona del mundo!

¡Y Salou, una vez más, celebrándolo como si el gol hubiera entrado directamente desde la playa de Llevant!

(I una altra vegada la musiqueta.)

Pere Granados: “Espanya va guanyar el Mundial gràcies al Barça”

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va atribuir ahir la victòria d’Espanya al Mundial de futbol al paper determinant del FC Barcelona, assegurant que “sense el Barça, aquesta Copa del Món encara seria a Buenos Aires”.

En una compareixença improvisada després de la final, Granados va recordar que el club blaugrana va aportar vuit futbolistes a la convocatòria de la selecció espanyola, cinc dels quals van ser titulars a la final: Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Pedri i Ferran Torres.

Precisament aquest últim va marcar el gol de la victòria al minut 106 de la pròrroga, un fet que, segons l’alcalde, “demostra que la Masia Catalana continua sent el millor ministeri d’Afers Exteriors que té Espanya”.

Granados també va voler destacar una dada que considera definitiva: “El Reial Madrid no va aportar cap jugador a la selecció campiona, ha, ha, ha”.

El moment més sorprenent de la compareixença, però, va arribar quan l’alcalde va ser preguntat sobre la seva celebració patriòtica del triomf: “Jo sempre m’he considerat independentista… però independentista espanyol. ¡Viva España!”, mentre repartia paperetes per a les pròximes eleccions municipals. 

Per afegir tot seguit: “A Espanya, el cap no el fem servir gaire, però a l’hora de pensar amb els peus no hi ha qui ens guanyi. Espanya es mereixia aquest títol. Au, ara ja em podeu votar!”. (Font: Tururut Viola News).

Granados segueix la final del Mundial des de la Casa Blanca

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, va seguir aquest diumenge la final del Mundial de futbol entre Espanya i l’Argentina des de la Casa Blanca, convidat personalment pel president dels Estats Units, Donald Trump.

La trobada hauria estat marcada per la bona sintonia entre tots dos dirigents, que comparteixen un ego descomunal, una gran afició pels focus mediàtics i una passió inqüestionable per la selecció espanyola. 

En el moment del gol que va donar el títol a Espanya, tots dos es van aixecar d’un bot per celebrar-lo amb una efusiva abraçada, tal com es pot veure a la foto de dalt.

Aprofitant la visita, Granados va convidar Trump a passar uns dies a Salou el pròxim mes de setembre per assistir a la Festa al Cel, el festival aeronàutic militar que torna al municipi.

—Vine a veure els avions... i emporta’t els que necessitis a la guerra de l’Iran o a una altra guerra que comencis.

Trump hauria agraït la invitació i hauria respost que els aparells espanyols no serveixen ni com a peces de recanvis, però va celebrar l’oferiment.

La conversa va acabar amb una encaixada de mans i la promesa de tornar-se a veure aviat, aquesta vegada davant del passeig Jaume I, contemplant les exhibicions aèries mentre discutien sobre qui dels dos aconsegueix sortir més vegades a les fotografies oficials. (Font: Tururut Viola News).

Alegria, Espanya, alegria, que avui toca pagar l’IVA!

 

Els carrers de Salou es van omplir anit de milers d’aficionats per celebrar la victòria d’Espanya davant l’Argentina a la final del Mundial de futbol. Després del gol decisiu que va donar a la selecció el seu segon títol mundial, la celebració es va allargar fins ben entrada la matinada amb clàxons, petards, càntics i banderes als carrers. 

La plaça de la Pau, on l’Ajuntament havia instal·lat una pantalla gegant per seguir el partit, es va convertir en l’epicentre de la celebració. Centenars de persones van seguir la final en directe abans de sortir a festejar pels carrers del municipi. 

Entre els càntics més repetits de la nit, però, també hi havia espai per a l’humor i la realitat quotidiana. Si l’afició entonava el clàssic “¡Alegría, España, alegría!”, més d’un hi afegia una estrofa alternativa que resumiria perfectament que l’endemà no tot serien flors i violes: “Alegría, España, alegría, que hoy toca pagar el IVA… i d’aquí a poc els impostos municipals”.

No cal dir que la festa va ser sorollosa. Clàxons sense descans, caravanes improvisades, petards i música a tot volum van convertir la nit en una llarga celebració que es va allargar fins ben entrada la matinada.

L’eufòria esportiva, però, és efímera. Un cop apagats els focs artificials i desades les banderes, tornarà la rutina: declaracions d’impostos avui sí i demà també, omplir el dipòsit amb la gasolina més cara, la ressaca i més d’una carta d’acomiadament per arribar tard a la feina. Això sí, “¡Que viva España!”

El queixal ràdio

 

Hi ha històries que, quan te les expliquen per primera vegada, no saps si estàs davant d’una curiositat científica o d’una innocent presa de pèl.

A mi em va passar gràcies al doctor Antonio García G. Quan em va parlar del queixal ràdio, vaig pensar que havia decidit divertir-se a costa meva. Però no. Darrere d’aquella anècdota gairebé inversemblant hi havia un fenomen físic que va alimentar una de les llegendes més singulars del segle XX.

La teoria era tan senzilla com fascinant. Les antigues obturacions metàl·liques podien comportar-se, en circumstàncies molt concretes, com una petita antena. Si s’hi afegien dos metalls diferents, la saliva actuant d’electròlit i la conducció òssia del propi crani, la recepta era perfecta perquè la imaginació fes la resta.

No és estrany que més d’una persona jurés haver sentit música, veus o fins i tot codi Morse sense tenir cap ràdio a prop. Avui sabem que, si el fenomen existia, era extraordinàriament excepcional. Però les bones històries no sempre necessiten estadístiques; sovint els n’hi ha prou amb una possibilitat.

Confesso que jo també hauria anat directa al dentista.

—Doctor, crec que tinc una psicofonia.

—Obri la boca.

—És greu?

—Greu no... avui li entra Catalunya Ràdio pel queixal del seny.

I a partir d’aquí, la imaginació s’embala. Algú buscant el transistor per tota la casa fins a descobrir que el transistor és ell mateix. Un altre convençut que el seu empast només capta tertúlies polítiques. O aquell pacient resignat perquè, entre emissora i emissora, també li entren anuncis.

La història encara va guanyar més volada quan Lucille Ball va explicar que, després d’una intervenció dental, sentia xiulets i codi Morse. Mai no es va poder demostrar del tot. Però és una d’aquelles anècdotes que sobreviuen perquè són massa bones per deixar-les perdre.

Avui els composites moderns són infinitament més eficaços... i també molt més avorrits. Ja no converteixen una dent en un transistor improvisat ni deixen gaire espai perquè la fantasia s’hi escoli.

I potser és millor així.

Vivim envoltats de pantalles, notificacions, auriculars, rellotges intel·ligents i algoritmes que decideixen què escoltem abans fins i tot que nosaltres mateixos. En aquest món hiperconnectat, costa no sentir una certa simpatia per aquella vella llegenda d’un empast capaç de captar una emissora de ràdio.

Perquè hi ha invents que, encara que probablement mai no hagin funcionat tal com ens agrada imaginar-los, expliquen molt millor una època que molts llibres d’història.

I com que ja coneixeu la meva tendència a la imaginació desbocada, si algun dia he d’escoltar alguna cosa dins del cap —sempre que no sigui un motiu per acabar al psiquiatre—, em conformo que sigui la meva llista preferida d’Spotify.

Ara bé, vist el ritme que porta la tecnologia, potser el queixal ràdio només va néixer unes quantes dècades massa aviat.

No m’estranyaria gens que, d’aquí a uns anys, ja no ens venguin auriculars. Potser ens oferiran un xip capaç de reproduir la nostra música preferida sense necessitat de portar res a les orelles.

I aquell dia, més d’un recordarà amb un somriure aquella vella llegenda d’un simple empast capaç de captar una emissora de ràdio.

Això sí...

...espero que també hi hagi l’opció “sense anuncis”.

P. D. Si aquesta història hagués arribat a les mans de James Bond, segurament hauria acabat així:

—Martini?

—Agitat o remenat?

—Tal com cau.

—Q no vol que perdi la cobertura.

I ja sabem què hauria dit 007 abans de sortir per la porta:

“My tooth is my license to tune”.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Nova campanya de seguretat aquàtica per a platges i piscines

 

L’Ajuntament de Salou s’ha fet ressò d'una nova campanya de la Generalitat de prevenció per reduir els accidents en entorns aquàtics, coincidint amb l’inici del període de màxima afluència a les platges i piscines. Sota el lema A l’aigua, fem equip, es recorda que la seguretat és una responsabilitat compartida i que una actitud prudent pot evitar incidents greus.

Normes a les platges

S’insisteix en la importància de seguir les indicacions dels socorristes i respectar la senyalització, especialment el sistema de banderes que regula el bany. També s’alerta sobre els riscos dels dies de vent —quan els matalassos inflables i els flotadors poden ser arrossegats mar endins— i es demana vigilar els infants en tot moment. A més, es remarca la necessitat de mantenir-se fora de les zones reservades als esports nàutics, on circulen embarcacions i motos aquàtiques.

Normes a les piscines

Les indicacions també afecten les piscines, tant públiques com privades. Es recomana entrar a l’aigua de manera gradual, evitar el bany si es té malestar o cansament i extremar la vigilància dels infants, que han d’utilitzar materials de flotació adequats a la seva edat. També s’adverteix del perill dels jocs bruscos —com les empentes o els salts per sobre d’altres persones— i es recorda que les piscines particulars han de disposar de tanques protectores per prevenir caigudes accidentals.

Dones de Salou: Cinta Sanz Marro

 

La figura de Cinta Sanz Marro va ser una altra de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou: arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña que va servir per reivindicar el paper de les dones que van contribuir a construir la història del municipi.

Nascuda entre 1897 i 1898 a la caserna de carrabiners Maria Cristina, a Mont-roig del Camp (Miami Platja), Cinta era filla de Cinta Marro, natural dels Reguers, i de Carlos Sanz, originari de Mas de Barberans. Quan només tenia cinc mesos, el seu pare va ser destinat a Salou com a carrabiner, motiu pel qual la família es va establir al municipi, on va obrir una botiga d’ultramarins al carrer de l’Església.

Els inicis de cal Sisquet

Amb els anys, Cinta va conèixer Francesc Germà Gené, conegut popularment com a Sisquet, natural de Sant Cugat del Vallès. La parella es va casar i va tenir sis fills, entre els quals hi havia Francesc Germà Sanz.

Junts van adquirir el local d’un edifici situat a la cantonada dels carrers Barcelona i Llevant, on van obrir un bar que amb el temps es convertiria en el popular Hotel Germà, espai que actualment ocupa la perfumeria Druni.

L’establiment, conegut per tothom com cal Sisquet, es va convertir en un dels punts de trobada més emblemàtics del Salou de l’època. Inicialment, funcionava com a bar i, posteriorment, com a fonda, on s’oferien menjars econòmics i per encàrrec. També s’hi venia tabac i diversos objectes de regal.

Un espai de convivència durant la Guerra Civil

Durant els anys de la Guerra Civil, cal Sisquet va continuar essent un lloc de reunió per als veïns i els soldats destinats a la zona. El local acollia balls que ajudaven a alleujar les dificultats del moment.

Segons diversos testimonis, músics procedents de Vila-seca hi baixaven regularment per formar una petita orquestra. Entre ells, hi havia alguns professionals vinculats al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dirigits pel pare del reconegut pianista Tete Montoliu.

Acabada la guerra, el negoci va continuar creixent. Es van habilitar habitacions a la planta superior i Cinta Sanz va assumir la direcció de l’Hotel Germà, que també acollia banquets de casament i trobades populars.

El veí Quim Aragonés Forés va deixar escrit en els seus manuscrits un record d’aquells anys: “A les festes, per les tardes i nits, tothom es trobava al ball familiar de cal Sisquet, gran cafeter i bona persona. Es ballava amb gralles, després amb gramola i més endavant amb pianola”.

Posteriorment, el negoci va passar a mans del seu fill Francesc Germà Sanz, conegut com a Paquito Sisquet, i de la seva esposa, Josefina Solé Cardona, que van modernitzar l’establiment ampliant les habitacions.

A més, la pista de ball situada darrere de l’edifici es va reconvertir en un cinema a l’aire lliure, un dels espais d’oci més recordats pels salouencs durant dècades.

Un llegat que perdura

La història de Cinta Sanz Marro és també la història dels inicis de l’hostaleria moderna a Salou. El seu esperit emprenedor, compartit amb el seu marit, va contribuir a convertir cal Sisquet en un establiment de referència i en un dels centres de la vida social del municipi durant bona part del segle XX.

Avui, aquest llegat continua viu a través dels seus descendents, que regenten el restaurant La Gaviota, mantenint el vincle familiar amb la restauració i la història de Salou.

Fotos: la Cinta Sanz Marro, a l’antic bar, al Salou dels anys 40 (autor desconegut), i l’Hotel Germà, el 1965, feta pels fotògrafs Segú-Chinchilla.

Falta d’aigua i llargues cues en plena onada de calor al Festiuet

 

Nombrosos assistents al Festiuet, celebrat divendres i dissabte al Parc dels Emprius de Salou, de Salou han denunciat la manca de punts d’aigua potable dins del recinte del festival, una situació que, segons afirmen, s’ha repetit per segon any consecutiu malgrat les altes temperatures registrades.

Les queixes s’han difós a través de les xarxes socials i també s’han adreçat als Mossos d’Esquadra, a l’Ajuntament de Salou, els organitzadors del festival i a diferents mitjans de comunicació. Els assistents asseguren que dins del recinte només hi havia una única font d’aigua gratuïta, que, segons indiquen, correspon a una font destinada inicialment als gossos.

Diversos usuaris denuncien que aquesta única font havia de donar servei als prop de 30.000 assistents previstos durant el festival, fet que provocava cues inacabables. Segons aquestes queixes, aquesta circumstància convertia l’accés a l’aigua en “pràcticament inaccessible”, especialment en els moments de molta calor.

“La normativa exigeix aigua potable gratuïta accessible, però a la pràctica les cues la fan inaccessible. És un risc clar per a la salut”, assenyala un dels missatges adreçats als Mossos.

Un altre assistent interpel·lava directament l’Ajuntament de Salou afirmant que “una única font, a més per a gossos, per a 30.000 persones representa un risc evident per a la salut”.

Entre els testimonis recollits també hi ha el de diferents joves que asseguren que van desistir d’intentar arribar fins a la font.

“No vaig arribar a la font perquè la cua era infinita. Estava marejat de la set, tota la roba xopa de suor per la calor i vaig preferir marxar a casa abans de desmaiar-me”.

Altres participants expliquen que van intentar introduir ampolles d’aigua amagades perquè, segons afirmen, als controls d’accés se’ls impedia entrar begudes de l’exterior.

“Nosaltres vam passar ampolles d’aigua com si fossin entrepans, embolicades amb paper d’alumini. A altres persones els van obligar a llençar-les”.

Les crítiques no s’han limitat a la manca d’aigua. Diversos assistents també han qüestionat la distribució dels serveis del recinte.

Una usuària denuncia que una amiga amb discapacitat va tornar a sol·licitar sense èxit poder accedir amb un tamboret, mentre observava que altres persones entraven amb cadires de càmping.

També hi ha hagut queixes perquè els lavabos estaven concentrats en un únic punt del recinte, cosa que provocava grans aglomeracions i núvols de pols quan coincidien els desplaçaments entre concerts.

Les queixes sobre la disponibilitat d’aigua no són noves. Durant la primera edició del Festiuet celebrada a Salou, l’any passat, diversos assistents ja van denunciar la insuficiència de punts d’aigua gratuïta i les dificultats per hidratar-se en un context de temperatures elevades.

Aquest any, alguns participants reconeixen que el preu de l’aigua embotellada s’ha reduït de 3 a 2 euros, però consideren que aquesta rebaixa no resol el problema principal: la disponibilitat d’aigua potable gratuïta i fàcilment accessible.

Malgrat aquestes incidències, molts assistents també destaquen el bon ambient del festival.

“La gent va amb molt bon rotllo i pràcticament no hi va haver incidents”, assenyala un dels comentaris compartits a les xarxes.

Així va viure Salou l’inici de la Guerra Civil

 

Aquest 18 de juliol ha fet 90 anys del cop d’estat militar protagonitzat pel general Francisco Franco contra el govern legítim de la Segona República, una insurrecció que va desencadenar una Guerra Civil de gairebé tres anys i una dictadura que es va prolongar durant prop de quatre dècades.

Tot i ser aleshores un petit nucli costaner integrat dins del municipi de Vila-seca, Salou no va quedar al marge dels esdeveniments. L’esclat del conflicte va transformar profundament una població que començava a fer els primers passos com a destinació turística en un punt estratègic de la rereguarda republicana.

L’estiu de 1936, Salou ja rebia nombroses famílies, principalment procedents de Barcelona, que hi passaven les vacances. L’aixecament militar, però, va provocar una situació d’incertesa que va precipitar el retorn dels estiuejants als seus llocs d’origen.

El buit de poder generat durant les primeres setmanes del conflicte va donar lloc a un episodi singular de la història local. L’agost de 1936 es va constituir el Comitè Antifeixista de Salou, integrat per milícies i organitzacions locals que van declarar la independència municipal i van assumir el control de la seguretat i l’ordre públic.

Amb seu a l’antic edifici de la Duana, aquest organisme va actuar de manera pràcticament autònoma respecte de Vila-seca i va gestionar durant uns mesos els afers municipals com si es tractés d’un ajuntament propi. A més de mantenir l’ordre, el comitè va organitzar el repartiment dels subministraments bàsics, va requisar propietats considerades vinculades a sectors de dretes i va coordinar les primeres tasques defensives.

El retorn a la legalitat republicana

Al setembre de 1936, la Generalitat va ordenar la dissolució dels comitès revolucionaris per restablir el funcionament ordinari de les institucions republicanes. El de Salou es va transformar en una junta veïnal amb funcions municipals, situació que es va mantenir fins a l’abril de 1937, quan el territori va tornar formalment a dependre de l’Ajuntament de Vila-seca.

L’any 1937, davant el temor d’un possible desembarcament de les tropes franquistes a la costa catalana, la Generalitat i les juntes de defensa van impulsar un ampli sistema de fortificacions al litoral.

A Salou es van construir búnquers, trinxeres, refugis subterranis, polvorins i posicions d’artilleria, aixecats amb la participació tant d’obrers locals com de treballadors desplaçats d’altres indrets, fins i tot de Barcelona.

Entre les construccions més destacades hi ha els nius de metralladores de la Punta del Cavall, edificat sobre roca viva amb tres troneres orientades al mar, i els de la Punta del Porroig.

Al voltant del far de Salou també es van habilitar dues importants línies defensives, conegudes com la Glorieta i la Talaia, connectades entre si mitjançant refugis i galeries subterrànies.

Els bombardejos i el final de la guerra

La relativa tranquil·litat de la rereguarda es va trencar amb l’inici de l’ofensiva franquista sobre Catalunya a finals de 1938.

Segons la documentació històrica, el terme de Salou va patir almenys nou bombardejos aeris, efectuats principalment per l’Aviazione Legionaria italiana establerta a Mallorca. Els atacs buscaven destruir la infraestructura ferroviària i les comunicacions entre Tarragona i la resta del litoral.

Després de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre, l’avanç de les tropes franquistes des de l’interior va deixar sense utilitat les defenses costaneres, concebudes exclusivament per rebutjar un hipotètic atac per mar.

Salou va ser ocupat per les tropes franquistes a mitjan gener de 1939, pocs dies abans de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, i de l’èxode massiu de civils i militars republicans cap a la frontera francesa.

Nou dècades després de l’inici del conflicte, les fortificacions construïdes durant la Guerra Civil formen part del patrimoni històric de la Costa Daurada i estan protegides com a béns culturals d’interès local, constituint un testimoni material d’un dels episodis més dramàtics de la història contemporània de Salou.