Eira Lancharro, plata en categoria júnior a la Swim Roc

 

La nedadora vila-secana Eira Lancharro Ramos, del Club Natació Salou, va aconseguir una destacada actuació a la Swim Roc 3000, la travessia d’aigües obertes celebrada aquest cap de setmana a Roda de Berà.

Lancharro es va proclamar subcampiona en la categoria júnior femenina, assolint la medalla de plata en la prova dels 3.000 metres. A més, la nedadora va completar una excel·lent actuació amb la desena posició de la classificació general femenina, un resultat que posa de manifest el seu bon estat de forma davant d’un destacat nivell de participació.

Aigües obertes

La Swim Roc és una de les travessies d’aigües obertes més consolidades del litoral tarragoní i reuneix cada any nedadors de diferents categories en un recorregut pel litoral del Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà.

El resultat d’Eira Lancharro suposa un nou èxit per a l’esport vila-secà i també per al Club Natació Salou, entitat amb la qual competeix, consolidant la progressió d’una de les joves promeses de la natació en aigües obertes del territori.

Necrològica: Manuel Flores Julián

 

Ens ha deixat Manuel Flores Julián, de 85 anys. 

La cerimònia de comiat se celebrarà demà, dimarts 14 de juliol, a les dotze del migdia a la sala del cementiri de Vila-seca. 

Granados defensa la política de trinxera... sense trepitjar el carrer

 

En una entrevista publicada pel Diario de Madrid, l’alcalde de Salou, Pere Granados, assegura que “els polítics municipals som polítics de trinxera” i afirma que el veí “et para pel carrer” per explicar-te els problemes quotidians del municipi.

És una afirmació que sona bé. Fins i tot podria ser inspiradora si anés acompanyada dels fets. El problema és que, en el cas de Granados, costa reconciliar aquestes paraules amb la imatge que molts veïns tenen del seu alcalde després de més de disset anys al capdavant de l’Ajuntament.

Granados defensa una política de proximitat, però és poc habitual veure’l passejant pels barris sense una agenda institucional, sense càmeres o sense formar part d’una inauguració, una festa o un acte oficial. La seva activitat pública està fortament vinculada als esdeveniments organitzats per l’Ajuntament, on la cobertura propagandística acostuma a tenir un paper destacat.

Si realment la política municipal consisteix a escoltar el ciutadà al carrer, molts es poden preguntar quan va ser l’última vegada que l’alcalde va dedicar un matí a recórrer els barris, parlar espontàniament amb els comerciants, comprovar l’estat de les voreres o interessar-se pels problemes quotidians sense que hi hagués una convocatòria oficial al darrere.

Durant anys, nombroses queixes veïnals sobre l’estat d’alguns carrers, la neteja, el manteniment o la manca d’habitatge assequible han arribat als plens municipals a través de l’oposició i també dels mateixos ciutadans a les xarxes socials. Costa veure, per tant, aquesta “política de trinxera” de què parla Granados.

És legítim reivindicar la proximitat. El que resulta més discutible és presentar-la com una característica pròpia quan la percepció d’una part molt significativa de la ciutadania és precisament la contrària.

En política, les paraules tenen valor. Però també el tenen els gestos. I la proximitat no s’explica: es practica.

L’alcalde defensa l’habitatge turístic de Salou

 

L’Ajuntament de Salou ha difós a través de les seves xarxes socials l’entrevista que el Diario de Madrid va fer a l’alcalde, Pere Granados. Entre les diverses qüestions abordades, la que es destaca en el titular és la relacionada amb la dificultat d’accés a l’habitatge. “La culpa de l'accés a l'habitatge no la té el turista; és l'excusa fàcil”, afirma l’alcalde.

És cert el que diu l’alcalde. Però és una afirmació amb trampa: el turista, per si mateix, no és el responsable de l’encariment dels lloguers ni de la manca d’habitatge assequible. Cap família que visita Salou determina directament el preu dels pisos.

El debat se centra en el model turístic. La proliferació dels allotjaments d’ús turístic redueix l’oferta de lloguer residencial i incrementa la pressió sobre els preus en destinacions amb una elevada demanda turística. Aquest fenomen es produeix perquè molts propietaris obtenen una rendibilitat superior destinant els seus habitatges al lloguer vacacional que no pas al mercat residencial.

Això vol dir que la responsabilitat no recau en els visitants, sinó en les decisions urbanístiques i en el model de ciutat impulsat des de l’Ajuntament, que ha afavorit el desenvolupament ràpid d’un parc d’habitatges orientat al turisme per sobre de les necessitats residencials de la població.

Fa temps que l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions dels veïns de Salou, especialment entre els joves i les famílies que busquen un lloguer assequible durant tot l’any sense èxit.

Salou inaugura El Racó Jove, el nou espai juvenil de la Masia Tous

 

L’Ajuntament de Salou ha posat en marxa El Racó Jove, un nou espai de 12 metres quadrats situat a la Masia Tous i concebut íntegrament a partir d’un procés participatiu on els joves del municipi han estat els protagonistes. La sala, que fins ara funcionava com a magatzem, ha estat transformada en un entorn acollidor pensat per a la trobada, la convivència i el desenvolupament d’activitats juvenils. 

Els nois del Casal Jove d’Estiu, principalment d’ESO, han tingut un paper destacat en la transformació física de l’espai. Fins i tot el nom, El Racó Jove, va ser escollit mitjançant un concurs a través de les xarxes socials.

La nova sala disposa de llum natural i servei de bany, i s’ha dissenyat per fomentar la participació i la convivència. Amb aquesta incorporació, la Masia Tous amplia la seva oferta juvenil, que ja inclou una sala polivalent, una aula d’estudi amb ordinadors, una zona d’oci (futbolins, ping-pong, PlayStation), una sala de ball i una sala de música, totes accessibles gratuïtament mitjançant reserva.   

L’alcalde, Pere Granados ha destacat, que El Racó Jove és “el reflex d’una joventut viva, activa i implicada en el present i el futur del municipi”, i ha reafirmat el compromís del govern municipal per escoltar les necessitats dels joves i continuar ampliant els recursos que tenen al seu abast. (Font: Ajuntament de Salou).

Life on Mars

 

Gràcies, Madrid.

Corria l’any 1988 quan Michael Jackson feia un concert a Barcelona. Feia des del 1980 que volia veure’l en directe, o potser fins i tot abans. El cas és que jo era aleshores una ballarina mercenària, al millor ballet modern de music-hall de la ciutat: una actuació aquí i una altra allà, sense contracte, sense Seguretat Social, sense garanties.

Vaig estar temptada de cancel·lar aquella data, però no ho vaig fer per una raó ben senzilla: el compromís. Quan algú diu que es queda i quan algú et dona una oportunitat amb moltes actuacions per davant, sigui per responsabilitat, disciplina o per la paraula donada, és molt difícil trencar aquest pacte silenciós.

Michael Jackson va passar, com passen aquells trens de la vida que creiem no haver perdut, fins que un dia comprenem que sí. Aleshores pensava que la joventut consistia a sacrificar-se, a quedar bé, a mantenir una reputació de cara al futur. Potser per això va pesar més la feina que no pas el plaer.

Van passar els anys. Van arribar més concerts, com el de Tina Turner; més artistes per admirar. I sempre hi havia una feina per fer, unes factures per pagar i una economia per vigilar. I també la por. La por a les multituds d’un estadi.

Als meus 65 anys he assistit al meu primer gran concert i no he sentit por. He cantat, he ballat, he rigut i he plorat d’emoció. I, dins la subjectivitat pròpia de la meva manera de ser —entranyable, diu un amic, per no dir-ne una altra cosa—, he sentit que 50.000 persones, de països, regions i cultures diferents, sense banderes i amb l’únic llenguatge de la música, sota l’influx totalment desmesurat i eufòric de l’energia de Bruno Mars i de la seva magnífica banda i col·laboradors, no podien ser males persones.

Avis, mares, netes, germans, pares, dones que es resisteixen a envellir, joves que no saben on mirar per trobar un euro d’esperança, artistes retirats o en actiu, treballadors... tant se valia. Tots units per una única consigna: ser feliços.

I tant que ho vam aconseguir.

Gràcies, Bruno Mars, Anderson .Paak i The Hooligans, per oferir un espectacle musical d’altíssim nivell, digne de cada cèntim invertit per assolir aquella felicitat que mai no saps quan es pot estroncar.

Un espectacle de factura nord-americana. Recordeu-ho: no business, no show. Sense aposta, sense pressupost i sense benefici no hi ha espectacle. Davant de l’escenari en brillen uns quants; al darrere hi treballen centenars de persones perquè tot sigui perfecte.

Després de veure, sentir, criticar i treballar durant tants anys en aquesta indústria, tan satisfactòria com cruel, puc dir una cosa que m’honora: el millor espectacle de la meva vida no l’he fet jo. És aquest.

Ha estat la recompensa a dues setmanes de recerca d’entrades de revenda, sospites de frau i càlculs sobre el mapa de l’estadi i la visibilitat de les localitats. Mesos d’espera, inclòs el retard d’una ressonància magnètica amb contrast, perquè no volia córrer el risc que cap contratemps o cap notícia m’impedissin viure aquesta experiència.

Tota una odissea.

Va ser perfecte. El concert de la nostra vida per a aquells que, com nosaltres, no deixem de lluitar ni perdem la resiliència de la qual tan poc es parla: la il·lusió.

Perquè a Madrid només hi he trobat somriures, eficiència i amabilitat. Universalitat, sense bonisme afegit. Gràcies als taxistes, als cambrers, als recepcionistes de l’hotel, al personal de control d’accessos i a totes les persones que, amb un somriure, una indicació o un gest d’amabilitat, van fer de Madrid una ciutat acollidora. Gràcies a tots. Una ciutat és, sobretot, les persones que la fan sentir acollidora i, encara que només sigui per unes hores, teva.

I això em fa preguntar si cada gran esdeveniment a Barcelona s’ha de convertir en una batalla política i en un titular que acabi avergonyint-nos per la manera com es diuen les coses, en lloc de recordar la importància de com es viuen. Sense més discussió.

L’endemà al matí, a l’estació d’Atocha, abans de pujar, com jo, a l’AVE de tornada cap a casa, he conegut una mare i el seu fill. No n’esmentaré els noms per respecte a la seva privacitat, tot i que tinc el seu permís per compartir aquesta fotografia.

Ens hem acomiadat amb una abraçada de debò. Érem uns desconeguts absoluts, però hem connectat gràcies al poder de la música de Bruno Mars.

Un gran espectacle no s’acaba quan s’apaguen els llums. De vegades continua, l’endemà al matí, en una abraçada entre desconeguts que han vibrat junts. I, si sou fans de Bruno Mars, ja tenim alguna cosa més en comú: el principi d’una amistat.

#LifeOnMars #InMarsWeTrust #MarsOnFire

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

El Club Xic’s celebra 15 anys com a espai de referència per a la infància

 

L’espai d’infància Estació del Carrilet de Salou va celebrar ahir una festa amb motiu del seu 15è aniversari, fet que consolida el centre com un dels principals espais municipals per al benestar, el lleure i l’aprenentatge dels més petits del municipi. 

Inaugurat a principis del 2011, aquest centre municipal s’ha convertit en un punt clau del Club Xic’s i ha ofert de manera gratuïta un entorn segur per al joc en família, tallers creatius i activitats culturals.

L’edifici ocupa l’antiga estació del carrilet, un ferrocarril de via estreta inaugurat l’any 1857 que unia Reus i Salou. L’any 2011 es va rehabilitar l’espai, de 418 metres quadrats, així com la plaça contigua, per transformar-lo en una ludoteca pública.

El Club Xic’s ofereix als infants contacontes, projeccions de pel·lícules, jocs lliures i tallers adaptats a les diferents èpoques de l’any. En Rocky, la Confetina i el Pirata Dragut són els seus personatges més carismàtics.

Per commemorar aquesta efemèride, l’Ajuntament va organitzar el Festivalet Xic’s, una gran festa d’aniversari a la plaça del Carrilet. La jornada festiva va comptar amb espectacles gratuïts de titelles, sessions de contacontes i diversos tallers infantils a l’aire lliure adreçats a famílies i infants. (Font: Ajuntament de Salou).

Granados s’atribueix la creació de l’Associació de Municipis Turístics

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha assegurat en una entrevista al Diario de Madrid que l’Aliança de Municipis Turístics de Sol i Platja (AMT) va ser promoguda per ell. La declaració, però, obvia l’origen real de l’entitat, que va ser constituïda l’any 2017 per iniciativa conjunta de vuit dels principals municipis turístics de sol i platja de l’Estat espanyol.

La documentació fundacional de l’AMT mostra que l’aliança va ser creada conjuntament per Salou, Benidorm, Lloret de Mar, Torremolinos, Calvià, Adeje, Arona i San Bartolomé de Tirajana. L’objectiu era unir esforços per defensar interessos comuns dels grans municipis turístics davant les administracions i compartir estratègies en matèria de sostenibilitat, finançament i competitivitat. 

Un altre element que reforça aquest caràcter compartit és el sistema de governança de l’organització. La presidència de l’AMT és rotatòria entre els municipis integrants. De fet, després que Granados n’hagi exercit la presidència, actualment aquesta responsabilitat correspon a l’alcaldessa d’Arona, Fátima Lemes (PP), mentre que Torremolinos ocupa la vicepresidència.

Per cert, fa uns dies l’AMT es va reunir a Madrid amb motiu de la presentació de Turisme que Suma, i Salou no hi era.

El que sí que és cert és que Salou va impulsar, conjuntament amb Lloret de Mar, l’Aliança de Municipis Turístics Costa Catalana, una plataforma creada el 2020 i que era una còpia de l’AMT però en àmbit català. Tanmateix, aquesta iniciativa no va aconseguir consolidar-se ni tenir una activitat rellevant, fins al punt que ha quedat pràcticament desapareguda de l’escena institucional. En la pràctica, el projecte va acabar esdevenint un fracàs i avui no té cap protagonisme dins del panorama turístic català.

Granados exculpa el turisme de la manca d’habitatge

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, considera que el turisme no és responsable de les dificultats d’accés a l’habitatge. En una entrevista concedida al Diario de Madrid, Granados assegura que el veritable problema és “la falta d’implicació de les administracions públiques” amb competències en aquesta matèria, en referència a les comunitats autònomes i al Govern central.

“Molt fàcil: la culpa de l’accés a l’habitatge no la té el turista. Aquesta és l’excusa fàcil que s’ha buscat per tapar la veritable realitat”, afirma Granados, que sosté que són les administracions superiors les que disposen de les eines necessàries per impulsar habitatge públic i abaratir-ne el preu.

Segons l’alcalde, la solució passa per promoure habitatge públic en sòls on el cost del terreny no repercuteixi en el preu final, amb l’objectiu de garantir lloguers adaptats als ingressos de la població.

Les declaracions arriben en un moment en què el debat sobre l'habitatge és especialment intens a Salou, un municipi on el pes dels apartaments turístics i de les segones residències és molt elevat. Diversos sectors consideren que la pressió turística, l’alta rendibilitat del lloguer vacacional i la reducció del parc d’habitatge residencial expulsen molt veïns cap a altres municipis davant la gran dificultat de trobar un habitatge assequible.

Granados rebutja així vincular el model turístic amb la crisi residencial i atribueix tota la responsabilitat a la manca de polítiques públiques d’habitatge.

Granados acusa Cambrils de tenir el top manta més gran de Catalunya

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha tornat a carregar (per enèsima vegada aquests dies) contra l’Ajuntament de Cambrils pel fenomen del top manta amb una afirmació que no està sustentada per dades objectives. En una publicació a les xarxes socials, assegura que la inacció de l’Ajuntament veí “ha provocat un efecte crida que ha convertit el top manta de Cambrils en el mercat il·legal més gran de la Costa Daurada i, possiblement, de Catalunya”.

Es tracta d’una declaració contundent, però també exagerada, que no va acompanyada de cap informe, estadística ni estudi que l’avali. No existeixen dades oficials que permetin afirmar que el dispositiu de venda ambulant il·legal del Cap de Sant Pere sigui el més gran de la Costa Daurada ni, encara menys, de Catalunya.

Tampoc està acreditada la relació de causa i efecte que estableix Granados entre una suposada “inacció” del consistori cambrilenc i l’aparició d’un “efecte crida”. Aquesta és una interpretació política defensada per l’alcalde de Salou, però no un fet demostrat.

L’alcalde sosté també que els manters preparen els seus punts de venda “amb total impunitat”. Tot i que una imatge pot mostrar els venedors instal·lant-se, no permet concloure, per si sola, que actuïn amb impunitat ni acreditar quina és la resposta policial abans o després del moment en què es va fer la fotografia.

Les declaracions arriben pocs dies després que els Mossos d’Esquadra duguessin a terme un operatiu contra el top manta a la zona. Curiosament, Granados va celebrar aquella actuació policial i va reclamar que no fos un fet aïllat, malgrat que l’any passat havia criticat públicament els dispositius contra el top manta perquè, segons afirmava aleshores, perjudicaven la imatge turística de Salou.

Matar el missatger

 

Hi ha un vell costum que sembla no passar de moda: matar el missatger.

No cal fer-ho literalment.

N’hi ha prou de qüestionar els seus motius, preguntar-li per què parla ara o insinuar que hauria estat més elegant callar.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, el debat deixa de girar entorn dels fets per centrar-se en qui els explica.

Amb la publicació del meu llibre vaig recordar una conversa que no he oblidat mai.

Un lector em va dir:

—Aquella persona no es pot defensar.

Li vaig respondre:

—Jo tampoc vaig poder.

No va ser una ocurrència.

Va ser un fet.

Perquè quan allò va passar, i no una sola vegada, vaig parlar.

I, després de comunicar-ho, vaig rebre una advertència tan senzilla com eficaç: oblidar-ho i continuar treballant, o insistir-hi i assumir-ne les conseqüències.

Vaig triar continuar treballant.

No perquè cregués que el silenci era just, sinó perquè coneixia el preu d’enfrontar-se a determinades mans negres.

Vaig esperar quaranta anys per escriure aquelles pàgines.

Quaranta anys.

En el meu llibre no vaig identificar, precisament, aquells que més mal van fer.

Va ser una decisió conscient.

Si hagués volgut escriure contra persones, hauria donat noms.

Vaig preferir escriure sobre conductes.

No vaig protegir els seus noms per por.

Els vaig protegir per convicció.

No vaig afegir res que no hagués viscut.

No vaig exagerar els fets.

Em vaig limitar a explicar-los.

I, tanmateix, gairebé ningú no em va preguntar què havia passat.

La pregunta va ser una altra.

“Per què ara?”.

És una pregunta curiosa.

Perquè quan vaig denunciar, gairebé ningú no va preguntar per què denunciava.

Quan vaig rebre l’advertència de callar per poder continuar treballant, ningú no va qüestionar per què havia de callar.

Quan vaig guardar silenci durant quaranta anys, gairebé ningú no va preguntar per què callava.

Les preguntes van començar el dia que vaig decidir publicar el meu llibre.

El dia que, finalment, em vaig alliberar.

I aleshores van aparèixer paraules com rancúnia, revenja o ressentiment.

També hi va haver qui va insinuar que, després de quaranta anys, algú pot parlar per aconseguir un minut de notorietat.

Sempre m’ha semblat una idea tan còmoda com poc creïble.

Hi ha una certa mesquinesa a atribuir al desig de protagonisme allò que, en realitat, sol ser el final d’un silenci massa llarg.

Com si algú fos capaç de carregar durant quatre dècades una història així només per gaudir d’uns minuts d’atenció.

Hi ha sospites que retraten molt millor qui les formula que no pas qui les rep.

Potser continuem sentint-nos més còmodes examinant el missatger que mirant de cara el missatge.

És més fàcil posar sota sospita qui destapa una realitat incòmoda que preguntar-se com va ser possible que aquella realitat existís.

Algú comet un abús.

Algú té el valor de comunicar-lo.

Comença el silenci.

Passen els anys.

La persona aconsegueix reconstruir-se, comprendre allò que va viure i explicar-ho, ja no com una ferida oberta, sinó com una vivència.

I aleshores el silenci canvia de forma.

Es converteix en descrèdit.

En sospita.

En escàndol.

Com si resultés més incòmode qui parla que no pas allò que va haver de suportar.

Si algú està vivint avui una situació semblant, m’agradaria dir-li una cosa que a mi ningú no em va dir.

No permetis que ningú et convenci que el silenci converteix allò que ha passat en menys cert.

Si avui pots parlar, parla.

Si avui pots denunciar, denuncia.

I si avui no pots fer-ho, no et culpabilitzis.

Guarda proves.

Escriu el que ha passat.

Explica-ho a algú de confiança.

No permetis que el temps esborri la teva pròpia veritat.

No esperis quaranta anys com vaig haver d’esperar jo.

El silenci també passa factura.

I aquesta factura no sempre arriba al cor.

A vegades arriba al son, a l’ansietat, a les relacions... i també a la butxaca.

Parlar no sempre canvia el passat.

Però pot canviar el teu futur.

I potser evitar que una altra persona hagi de recórrer el mateix camí.

Perquè el problema mai no va ser que algú parlés.

El problema va ser que hi va haver massa gent disposada a donar suport al silenci.

El silenci mai no va protegir la veritat.

Només va protegir aquells que tenien més poder que ella.

No matem el missatger per protegir la veritat.

El matem per no haver-la de mirar.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.

Salou estrena banderes de mar inclusives per a daltònics

 

A falta de banderes blaves, l’Ajuntament de Salou ha incorporat aquest estiu nous distintius a les platges pensats per facilitar la informació sobre l’estat del mar a les persones amb daltonisme. 

La iniciativa adapta els símbols habituals de seguretat amb formes geomètriques que permeten identificar cada situació sense dependre exclusivament del color.

Segons la informació publicada pel consistori, el nou codi visual manté els tres estats tradicionals: bon estat del mar (bany permès), representat amb un cercle; bany permès amb precaució, identificat amb un quadrat, i bany prohibit, marcat amb un triangle.

Aquesta adaptació pretén millorar l’accessibilitat i garantir que totes les persones, independentment de la seva percepció cromàtica, puguin interpretar de manera immediata les condicions de seguretat. L’Ajuntament destaca que la mesura s’emmarca en el compromís de fer les platges del municipi més inclusives i segures.

Granados continua fantasiejant amb la seva estació de trens

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, torna a insistir en un vell anhel ferroviari. En una entrevista amb el Diario de Madrid, defensa la necessitat d’una millor connexió ferroviària i apunta novament a projectes de futur que, avui dia, no tenen cap perspectiva real de materialitzar-se.

Les declaracions xoquen amb els fets dels darrers anys. Va ser el mateix Granados qui va impulsar amb fermesa el tancament de l’antiga estació de tren de Salou, situada al carrer Carles Roig, en ple centre del municipi, per tal de fer realitat el seu projecte urbanístic conegut com a Eix Cívic. Aquella infraestructura, que durant dècades havia connectat directament el cor de la ciutat amb Barcelona i altres destinacions, va desaparèixer per donar pas a una nova estació ubicada als afores, al costat de PortAventura, lluny del nucli urbà i gairebé sense trens.

En el seu moment, Granados va presentar el canvi com una gran oportunitat. Va assegurar que la nova estació es convertiria en una de les més importants de la demarcació, amb l’arribada de trens xàrter, milers i milers de turistes i un important increment dels serveis ferroviaris.

La realitat, però, ha estat molt diferent. La nova estació registra una utilització molt inferior a la prevista i continua disposant d’una oferta ferroviària paupèrrima. Lluny de consolidar-se com un gran node de comunicacions, el servei continua sent escàs i les connexions directes amb Barcelona, previstes en el nou pla ferroviari de la Generalitat, tenen els dies comptats.

De fet, el govern català ha anunciat la desaparició de les poques línies directes que encara uneixen Salou amb la capital catalana, una decisió que suposa un nou revés per a la mobilitat ferroviària del municipi.

En aquest context, les noves reivindicacions de Granados sobre futures connexions ferroviàries desperten escepticisme. Després d’haver defensat una operació que va comportar la pèrdua de l’estació cèntrica i d’haver anunciat una infraestructura que havia de ser un referent territorial, el resultat és una estació perifèrica amb pocs serveis i un futur ferroviari que, lluny de millorar, continua empitjorant.

El discurs de l’alcalde torna a basar-se més en expectatives que en realitats. I el pitjor de tot: els veïns han perdut connexions i un transport abans utilitzat per més de 600.000 d’usuaris anuals.

Dones de Salou: Maria Teresa Bargalló Gendre

 

La història de la Maria Teresa Bargalló Gendre és també la història d’un dels negocis més emblemàtics del Salou de mitjan segle XX. Nascuda el 9 de novembre de 1932 en una casa del carrer Barcelona, va ser una de les protagonistes de la xerrada Dones de Salou: arrels i memòria, impartida pel cronista local Joan Sardiña al Casal de Dones.

Filla de Josep Maria Bargalló Casadó i Josepa Gendre Bargalló, la Maria Teresa (a dalt, en una foto de 1952, amb només vint anys) va créixer entre les parets del Forn de Salou, situat al número 2 del carrer de l’Església. Els seus pares en van assumir la propietat l’any 1934 i aviat el negoci es va convertir en un referent gràcies a l’elaboració de pa de Viena, pa integral, coques i un servei de repartiment a domicili, poc habitual en aquella època.

La seva infància, però, va quedar profundament marcada per la Guerra Civil. El seu pare va ser mobilitzat i acabà fet presoner, mentre que el forn va ser requisat per les tropes republicanes per elaborar pa destinat tant als soldats destinats a Salou com als veïns del poble.

Amb el final del conflicte, les dificultats no es van acabar. La fam i l’escassetat van colpejar bona part del país i les botigues de Salou gairebé no disposaven de productes. Tot i que la presència de l’agricultura i la pesca va fer més suportable la situació que en altres indrets, les necessitats continuaven sent enormes. Després de l’ocupació franquista de Tarragona, el gener de 1939, el règim va distribuir aliments a través de l’Auxilio Social. Mentre Tarragona va rebre 111.500 racions, Reus 32.700 i Vila-seca 15.200, a Salou només n’hi van arribar 600, en una operació que també perseguia consolidar el suport de la població al nou règim.

Ja als anys seixanta, el negoci familiar va experimentar una transformació important. Les reformes efectuades als baixos de l’edifici van traslladar l’accés del forn del carrer de l’Església al carrer Barcelona, on va passar a funcionar com a Pastisseria-Cafeteria Bargalló (foto del 1964), mantenint també la venda de pa.

La Maria Teresa va continuar al capdavant del negoci juntament amb el seu marit, Antoni Pino, natural d’Almoster i venedor de farina, amb qui es va conèixer precisament gràcies a la seva professió. El matrimoni va tenir tres fills: Helena, Carles i Ester.

L’any 1966 es va tancar una etapa històrica. La família Bargalló va vendre el forn a Santiago Barceló i Rogeli Alemany, que en van assumir la gestió i li van donar un nou nom: Forn de Sant Jordi, iniciant així una nova etapa per a un establiment que havia estat durant dècades un dels símbols del comerç tradicional de Salou.

El testimoni de Maria Teresa Bargalló permet recuperar la memòria d’una família estretament vinculada a la història del municipi i recordar com, darrere d’un forn de pa, s’amaguen episodis de guerra, supervivència, esforç i emprenedoria que formen part del patrimoni col·lectiu de Salou.

Granados passa de criticar a aplaudir les batudes contra el top manta

 

L’alcalde de Salou, Pere Granados, ha celebrat l’operatiu que els Mossos d’Esquadra i la Policia Local van dur a terme dimarts passat contra el top manta a la zona del Cap de Sant Pere de Cambrils, a tocar del terme municipal de Salou. L’alcalde espera que aquesta actuació “no sigui un fet aïllat” i reclama una reunió multilateral entre l’Ajuntament de Cambrils i la resta d’administracions per coordinar una resposta conjunta contra la venda ambulant il·legal. (Font: TAC 12).

La petició contrasta amb la posició que Granados havia mantingut fins ara respecte a aquesta problemàtica. Quan l’Ajuntament de Cambrils havia reclamat una actuació coordinada per combatre el fenomen del top manta, l’alcalde de Salou havia defensat que es tractava d’un problema que afectava el municipi veí i no pas Salou, rebutjant assumir una estratègia compartida.

A més, fa un any Granados va qüestionar públicament les batudes dels Mossos d’Esquadra contra els manters. Aleshores, considerava que aquests operatius perjudicaven la imatge turística de Salou, en plena temporada d’estiu.

Ara, en canvi, el mateix alcalde reclama més contundència policial i demana que els dispositius es repeteixin amb regularitat. Aquest gir en el posicionament reobre el debat sobre la coherència i els canvis de camisa d’un alcalde que sembla governar a batzegades, sense criteri propi, adaptant el seu discurs segons les circumstàncies del moment.