Us
en recordeu de la primera injecció? Vau tenir por? I d’aquell os
trencat? O d’aquella sang escandalosa que crida pànic abans que
urgència?
En
observar la relació metge-pacient d’avui, no puc evitar tornar
enrere: la d’una nena d’entre tres i cinc anys, quan el metge
tenia consulta en un pis o venia a casa. Recordo aquells instants com
un encontre amb la fragilitat humana i amb l’autoritat afable de
professionals com el doctor Clemente Cera, als voltants del carrer
Maresme, a Barcelona.
És
un misteri com el temps ha preservat aquests records. Amb el primer
braç trencat, encara puc veure la tapa d’un estoig escolar
convertida en un entablillat provisional abans d’enviar-nos a
l’Hospital Clínic. I allà, l’olor inconfusible del guix
sanitari fresc. Les injeccions a casa, amb xeringues i agulles que es
bullien. Les culleres per mirar la gola. Els palets blancs amb una
pastilla vermella a l’extrem que et deixaven al llit, xuclant,
convençuda que eren caramels. El pas del xarampió, el ritme de les
vacunes, la decisió d’arrencar-me les amígdales.
El
doctor Clemente, com se l’anomenava a casa, sense saber-ho, em va
inocular la curiositat: prou per fer aixecar una cella entre els
facultatius d’avui. M’hi diverteixo: amb l’autoritat, sempre hi
jugo a escacs.
Era
un metge en qui es confiava sense preguntes, en un món on la
infància vivia sempre a la vora del risc, sense pantalles, sense
historials que s’emboliquessin en l’administració.
Costa
d’entendre com hem arribat a la urgència de la consulta
cronometrada, a l’enuig dels pacients pels retards —molts dels
quals tampoc avisen—. Fa temps que no veig serenor a les sales
d’espera: només frustració i, de vegades, una certa submissió al
sistema. I això, malgrat la diligència i el compromís indiscutible
dels professionals sanitaris.
Al
doctor Clemente Cera li dec no haver sentit mai por davant les bates
blanques ni els uniformes de quiròfan. Tot i això, amb cinc anys,
durant unes vacances a Cambrils, vaig posar a prova sis metges i
infermeres de la Monegal de Tarragona —inclòs el seu titular—
amb un sansonisme inesperat. No em podien aturar i em van haver
d’anestesiar per enguixar un altre braç trencat. Així. Potser pel
calci. O ves a saber.
Ahir
vaig buscar referències del doctor Clemente Cera i les vaig trobar.
Internet pot amb gairebé tot. Vaig deixar de veure’l amb tretze
anys. En l’última consulta, enmig d’un episodi d’assetjament
escolar que ell no coneixia, en veure’m abatuda va dir: “Aquesta
nena s’ha d’ajudar a si mateixa”.
Ho
vaig fer, doctor Clemente. Ho vaig fer. I, com en aquell os trencat,
sempre en queda la marca.
Vaig
saber aleshores que continuava sent respectat i admirat pels seus
col·legues. Havia deixat empremta. També alguns llibres.
I
en aquest esdevenir, entens una cosa: que hem arribat fins aquí
també gràcies a ells. Als bons. Als que t’entablillaven amb el
que tenien, aconsellaven la família, treien ferro a l’assumpte i,
sense dir-ho, t’ensenyaven a no tenir por: al que haurem de
travessar tota la vida, amb més o menys sort pròpia, i perícia
aliena.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.