S’ha
anat. Sabíem que passaria... una pastilla diària per al cor, una
injecció mensual pel dolor d’ossos... la fragilitat en caminar, la
incontinència.
S’ha
anat la meva segona gossa, la Nena, la que va recollir el meu marit
el dia de Sant Esteve, abans de les nevades de 2009. Abandonada per
caçadors, amb les orelletes caigudes, podenca al mig dels camps de
Cambrils.
I,
a mesura que s’apropava el final, no sé si ella n’era conscient,
però hem estat nosaltres qui hem vist la seva vida passar en un
segon... i, amb ella, inevitablement, la nostra.
Imaginava
que la vellesa seria amable amb aquesta companyia... però el gos
se’n va i la imatge idíl·lica desapareix. I aleshores el futur
s’avança: comprenem que allò que importava ja no hi serà quan
més falta faci. Ja se n’han anat dos dels gossos que van arribar a
la nostra vida per consumir la seva existència tot proporcionant-nos
alegria, creixement i saviesa. I no pot ser ni costum ni mesura.
Fins
ara he estat incapaç d’expressar aquesta pèrdua. Vaig trenant
dols com una Penèlope que es resisteix a donar-se per vençuda, que
proposa un retorn metafísic fet de records i d’aquest lent
degoteig de la fragilitat... on la vida curta d’un gos sembla un
frau, una estafa a l’amistat. I no em queixo. Ho integro com una
experiència de com n’és de dolorosa, en realitat, la vida feliç.
Perquè una gossa rescatada del camp, amb tan poques possibilitats de
sobreviure, omple, acompanya, comprèn i ensenya.
Ara
el buit és suportable... però immens.
I,
com va dir algú, és normal estimar més el meu gos que un cosí que
no conec, per molt família que sigui.
No...
no és la vida la que ens fa mal volent. No hi ha cap intenció de
l’univers. És el seu moviment, la seva essència, també en la
destrucció, per molt bell que sigui el naixement.
Llàgrimes
que aquesta gossa s’ha endut...
Ja
està amb en Droopy, amb la mama, perseguint conills i saltant en
algun lloc, sense dolor ni medicines. S’ha anat amb dignitat,
estimada i acompanyada... per sempre recordada, amb l’olor eterna
d’haver travessat els camps de romaní. Amb la mirada serena de qui
reafirma la seva existència i, amb ella, la nostra, en comunió
perfecta.
La
nostra Diana caçadora, que mai no va negar la seva natura i va tenir
la vida que mereixia. Perquè ella, com en Droopy, són l’única
prova de les responsabilitats que vaig adquirir per mi mateixa...
Alumnes,
ballarins, amics... família... van anar i venir amb amor humà. Res
no ha estat més latent que ser el lloc segur, no només d’ells...
sinó d’aquests gossos adoptats quan ningú els buscava ni els
estimava.
Posar
a dormir un gos és un acte dolorós: la frontera d’allò necessari
davant d’allò inevitable. Un acte d’amor. El més difícil, quan
saps que fins a l’últim alè, en entrar a la clínica veterinària,
va confiar en tu.
És
triar entre el seu alleujament i el nostre aferrament... un altre
acte de coherència, quan qui més importa ha de deixar de patir.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
