No
és gaire suposar.
A
la vida he passat per dos incendis en blocs d’habitatges. I no
desitjo a ningú viure una experiència així.
L’olor.
La por. La incertesa. La sensació que una cosa quotidiana pot
convertir-se en una tragèdia en qüestió de minuts.
Potser
per això miro determinades situacions d’una altra manera.
És
públic i notori que existeixen restriccions relacionades amb el foc
durant bona part de l’any, especialment en èpoques de risc i en
zones habitades.
Tanmateix,
en menys de cinc mesos he viscut dues situacions que m’han deixat
perplexa.
La
primera va passar de nit. Una intensa olor de cremat i una important
presència de fum procedents d’un jardí proper van cridar la meva
atenció.
Des
de casa meva es podia apreciar una foguera al terra de la parcel·la.
Per
prudència, vaig alertar la policia local i posteriorment vaig
sol·licitar informació pels canals oficials. A dia d’avui
continuo sense disposar de número d’expedient, registre de la
incidència ni resposta a preguntes tan senzilles com quines mesures
es van adoptar o si aquella actuació era legal.
Cal
afegir un detall important.
Aquell
jardí no és un espai aïllat. Conté arbres que sobrepassen la
línia divisòria de la finca i arriben a una alçada superior a
quatre plantes, situant-se molt a prop del nostre edifici.
Arbres
que, precisament per les seves dimensions i proximitat als
habitatges, haurien de ser objecte de les corresponents tasques de
manteniment i poda preventiva.
Qualsevol
persona que conegui mínimament el comportament del foc sap que la
vegetació pot convertir-se en una via de propagació. Per això
existeixen les distàncies de seguretat, les podes preventives i les
limitacions estacionals per realitzar determinades activitats.
Els
desastres rarament comencen sent desastres.
Comencen
sent una cosa aparentment petita a la qual algú va decidir no
prestar atenció.
La
segona situació ha tingut lloc fa només unes setmanes. Un veí va
encendre una barbacoa de carbó en un balcó envoltat de tendals,
mobiliari i altres habitatges.
Novament,
per prudència, vaig preguntar per la normativa municipal aplicable a
aquest tipus de situacions.
No
vaig obtenir una resposta clara.
La
conversa va derivar cap a la possibilitat que la qüestió quedés
regulada per les normes internes de la comunitat de propietaris, però
en cap moment se’m va indicar de manera expressa si existia o no
alguna prohibició municipal al respecte.
La
resposta que sí recordo va ser aquesta:
—Si
no molesta...
I
després:
—És
molt suposar que s’encengui.
Molt
suposar.
Tanmateix,
la meva consulta no pretenia endevinar el futur. Pretenia conèixer
la norma.
Perquè
quan una ciutadana pregunta què diu una ordenança municipal, espera
una resposta sobre l’ordenança municipal.
No
una valoració sobre les probabilitats que es produeixi un accident.
És
una expressió curiosa.
Perquè
la prudència i la prevenció consisteixen precisament en això:
contemplar escenaris que encara no han succeït per evitar que
arribin a succeir.
Els
cinturons de seguretat parteixen d’una suposició.
Els
detectors de fum parteixen d’una suposició.
Els
extintors parteixen d’una suposició.
Les
normes de seguretat parteixen d’una suposició.
Ningú
instal·la una porta d’emergència perquè l’edifici estigui
cremant. S’instal·la abans.
Ningú
evacua quan ja és massa tard. S’evacua perquè existeix la
possibilitat que alguna cosa passi.
Dit
això, vaig traslladar el primer incident a l’administració de la
comunitat.
La
seva resposta va ser clara i va considerar raonable la preocupació
plantejada.
De
fet, em van comunicar la seva intenció d’adreçar-se a
l’Ajuntament per demanar aclariments, precisament perquè es tracta
d’una qüestió recurrent des de fa anys.
No
tant per un incident concret, sinó per la proximitat entre ambdues
finques en ple nucli urbà i per una situació que fa temps que
genera dubtes en matèria de prevenció i seguretat.
Els
arbres de la parcel·la veïna sobrepassen la línia divisòria,
arriben a una alçada superior a quatre plantes i, durant episodis de
vent considerable, es balancegen de manera visible sobre l’entorn
immediat dels habitatges.
I
potser és aquí on resideix una part de la reflexió.
Quan
una situació es repeteix en el temps, quan genera dubtes de manera
continuada i quan tant veïns com administradors continuen buscant
respostes, sembla lògic pensar que la informació hauria de ser
accessible, clara i coneguda per tothom.
No
deixa de resultar paradoxal que una ciutadana formuli preguntes sobre
prevenció i seguretat i acabi trobant més comprensió en
l’administració de la seva comunitat que respostes concretes sobre
la normativa aplicable.
Per
això em pregunto què s’espera exactament dels ciutadans quan
detecten una situació que consideren potencialment perillosa.
Que
mirin cap a una altra banda?
Que
esperin que passi alguna cosa?
Que
truquin únicament quan les flames ja siguin visibles?
Sempre
se’ns parla de col·laboració ciutadana. D’implicació. De
responsabilitat compartida.
Però
de vegades tinc la impressió que la col·laboració ciutadana només
resulta útil quan confirma allò que algú ja ha decidit fer.
Quan
un ciutadà sol·licita informació, aclariments o respostes sobre
qüestions de seguretat, la col·laboració sembla deixar de ser un
camí d’anada i tornada.
El
que sí que em preocupa és la sensació d’haver rebut respostes
més pròximes a una opinió personal que no pas a un aclariment
sobre la normativa aplicable.
Potser
per això, si torno a trobar-me davant d’una situació semblant,
optaré per consultar directament els serveis de bombers.
No
perquè esperi una resposta diferent, sinó perquè la prevenció
d’incendis forma part del seu àmbit de coneixement i experiència.
Al
cap i a la fi, els qui treballen cada dia amb les conseqüències del
foc saben millor que ningú que la prevenció sempre sembla
exagerada... fins que deixa de semblar-ho.
I
així em quedo.
Pensant
que potser no és gaire suposar que un foc es pugui estendre.
El
que sí que sembla molt suposar és que una consulta raonable
obtingui una resposta raonable.
I
aleshores un comença a preguntar-se si la col·laboració ciutadana
és una realitat o simplement un altre mite urbà.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
.jpg)
.jpg)
