Jo
vaig tenir un cap diabòlic l’estratègia del qual era tenir-nos a
tots enfrontats.
Venia,
deia, deixava anar el dubte. Anava, sembrava, marxava. Així creia
que ens tenia controlats, però, en realitat, tot era molt més
senzill. Així vam descobrir que feia diferències de 300 pessetes
—que gran em fa comptar els diners així— entre nosaltres. Ni per
categoria ni per conveni. Per caprici seu. I és exactament el mateix
que passa amb els pressupostos, partides, subvencions i impostos:
depèn d’on viu un.
De
sobte, confident. I, de cop, fiscal de la teva vida privada. Ara un
infundi per posar-te nerviosa i després una palmadeta a l’esquena
per guanyar-se una confiança que ja estava perduda. Fins que un dia
vaig dir prou. I allà es va quedar. Després de mi, molts altres que
hi van passar quan començaven van fer el mateix.
Us
explico això perquè observo aquest comportament a escala nacional.
Déu me’n guard de l’exemple moralitzador que porto, ja que no
soc cap santa, però tampoc cap bandida.
Boicotejar
Catalunya sense comprar cava o espetec per la petita contrarietat de
l’independentisme. Boicotejar Astúries i Cantàbria per les
decisions que ara justifiquen l’extracció de llops. Quina paraula
per evitar la criminalització de la vida salvatge.
És
el que es promou a les xarxes incendiades: persones que ja han deixat
de tenir causes pròpies, locals, per sentir-se lliures d’arremetre
contra el veí. Un veí autonòmic que necessita ajuda, com amb la
dana de València, el volcà canari, l’accident dels trens o davant
la pèrdua de llars, bestiar i vegetació de cada estiu.
I
això no pot ser.
No
és possible que, volent ser tan independents tots, precisament ens
dediquem a fer cas al cap que perverteix. Perquè després, quan
passa alguna cosa, som els primers a ajudar aquell que estava
crucificant l’altre. Sobretot a un clic de distància, perquè les
hòsties als perfils no fan mal. Només emprenyen i eleven el nivell
de crispació de ciutadà contra ciutadà.
Ja
no dic això de Ceuta. Això és una altra cosa.
Aquí
algú ho està fent malament.
Algú
ha deixat oberta l’esquerda entre desastres forestals i discussions
infinites sobre qui la té més grossa, fins al punt que s’envaeix
Ceuta. I res de mitges tintes, perquè la vida dels espanyols, amb
totes les seves distincions i els seus fets diferencials, no val el
permís per pescar en aigües alienes ni l’amenaça velada de la
posició estratègica que d’altres, més llestos, sabran aprofitar.
Perquè
nenes violades i gats massacrats en territori espanyol no són més
que un signe de tebiesa. I si cal portar-hi l’exèrcit, que s’hi
instal·li com a mesura dissuasiva. No volem morts, ni ofegats, ni
salvatges solts sembrant el terror per desesperació.
I
totes aquestes situacions em recorden aquell cap, a qui un dia vaig
plantar cara per sempre: marxant.
Però
com que no podem marxar d’aquesta realitat, l’estem estirant més
que un xiclet Bazoka dels d’abans.
Perquè
no he sentit, i seria ridícul, boicotejar les vieires contra el
tràfic de polvets blancs. Ni boicotejar les tapes basques pel que
fessin els del tret al clatell. O el ball de sevillanes perquè es
moren cavalls al Rocío.
Que
no.
Que
nosaltres no som l’enemic.
És
el cap.
I
així tot.
On
uns veuen crispació, jo hi veig manipulació. I la manipulació és
el principi de tot poder.
Per
tant, vostès no em perjudiquen per no comprar cava. Ni tan sols quan
m’insulten per ser catalana.
Es
perjudiquen vostès.
Perquè
jo continuaré ajudant qualsevol espanyol. I no negaré un got
d’aigua a un immigrant. El que no permetré és que, entre uns i
altres, entrin a casa meva, em robin pel carrer i juguin amb el futur
d’aquells que hi seran quan jo ja me n’hagi anat.
S’ha
acabat la moda del bonisme de Barbie Gaza i lady Colau, patrona dels
sense sostre, que avui retornen a la memòria aquelles barraques de
Montjuïc dels 70 i aquell gueto de la Perona. Jo la vaig conèixer.
Era al costat de casa meva. Mai no hi vaig passar de nit, per allà,
on s’amagava la flor i nata de la delinqüència, com a la Mina,
però on també subsistien famílies honrades els vàters de les
quals evacuaven directament a les vies del tren.
Hi
ha gent que necessita coses que no se li donen perquè s’està
confonent la caritat amb l’atracament a mà armada, políticament
correcte.
Vostès
cedeixen a canvi d’uns beneficis que ja s’ha demostrat que els
vots no garanteixen.
Deixin
de dividir-nos. Perquè, efectivament, divideix i venceràs.
Així
ho estan fent, des de dins i des de fora.
I
aquells que es mengin les seves sardines i el seu oli de pitjor
qualitat, i a fer punyetes els acords diplomàtics i comercials,
perquè l’abús d’una frontera té, tant a Ceuta com a la mateixa
Espanya enfrontada, un preu que no podem pagar.
Fem
pinya.
Exigim
un govern decent.
Compte
amb el cap diabòlic.
Carolina
Figueras, coreògrafa i directora artística.
.jpg)
