A causa del meu constant anar i venir, sovint em veig obligada a consumir algun refresc per poder continuar el dia. Crec que és una cosa que ens passa a molts. Qui es fixa realment en les portes dels lavabos? Jo sí, precisament perquè solen ser espais petits on la mirada no té gaires més opcions. Esdevenen, així, una constant font d’informació ciutadana.
Un exemple clar el vaig trobar a l’estació d’autobusos de Tarragona, on les pintades són part de la decoració, acompanyant la fortíssima olor de pixum. Resulta curiós que, entre tant de grafiti —fruit d’aquest costum obsessiu i arrelat d’escriure en qualsevol superfície— i la futilitat d’una presència tan passatgera, sorgeixi una reivindicació lingüística: “Tota la porta escrita i res en català”.
En un bar de Cambrils, però, em vaig topar amb una cosa tant reveladora com necessària: un pòster de la Generalitat de Catalunya contra la violència masclista, amb el lema Truca, parla, explica. Sincerament, la gravetat de l’assumpte es fa evident en veure que només queden cinc petits paperets per arrencar, amb el número 900 900 120. Cal parlar més i aturar aquests covards que fan tant de mal.
Entre assumptes irrellevants i altres imprescindibles, existeix un terme mitjà que adquireix un valor inesperat: la comoditat. Un simple penjador on deixar la bossa i la jaqueta a la consulta d’un metge a Reus, per exemple. I no vull ni parlar dels tancaments de les portes que farien les delícies de MacGyver, on la imaginació es debat entre l’enginy i la deixadesa de mecanismes atrotinats per trobar la manera de sortir.
Tampoc m’estendré sobre els lavabos d’hospitals i centres comercials de la zona, especialment si considerem el grau d’higiene recomanat per no endur-nos a casa el tifus, la COVID, o el que sigui, ja sigui a la sola de les sabates o per transmissió directa al tacte o a l’aire.
La falta de paper higiènic és un clàssic; els turcs ho van tenir clar fa dècades: cadascú que es porti el seu, que això no entra ni en el preu ni en l’amabilitat, encara que ja sabeu que molts països amb tendència musulmana fan servir l’aigua per netejar-se. Aquí, sembla que tampoc hi ha paper sempre que ens cal, i una de les principals raons és que el roben. Amb això, crec que està tot dit sobre la manca de serveis i conducta cívica. El paper de vàter és, juntament amb l’aigua, el que més es ven als súpers en cas d’alerta o crisi. Estalvis econòmics, carències en la conducta formal perquè ningú mira, consciència de pobres... no ho tinc gaire clar. Alguna cosa falla o potser és que ja ve en el paquet de ser persona, tot plegat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
