Us heu aturat a pensar en aquella cançó que ens fa de ressort? Ens posem a moure el cos fins i tot en moments compromesos, en què seria millor no tenir testimonis. Com diu aquella frase: “balla com si ningú t’estigués mirant” o “si arriba la fi del món, que et trobi ballant”.
Entonem aquella melodia que se’ns queda, insistència pura, al cervell. Quina és la vostra? Aquell fetitxe musical que fa anys que és record d’emocions, persones i situacions. Però, sobretot, per a molts és la representació més fidel del concepte d’edat. La que vam tenir, la que potser enyorem, o fins i tot un himne íntim que resumeix tot plegat.
I és llavors quan apareixen aquelles cançons que misteriosament arrosseguen multituds enardides, que les coregen amb el mòbil enlaire, il·luminant amb aquelles metàfores incandescents d’altres temps. Les llàgrimes silencioses que llisquen galta avall —perdoneu-me, no és cursileria— em delaten: fa uns dies vaig entrar a la República de la Nostàlgia, i m’han retingut el passaport. No em deixen sortir. A mi, que sempre vaig jurar que mai em comportaria com una glòria passada.
Què té aquella cançó Forever Young de Alphaville? A més de ser un recurs fàcil per a DJs en moments baixos, útil per omplir els buits de ball a les festes, planteja un desig inquietant: ser jove per sempre. Si ho pensem bé, cansa. Com un etern “Dia de la Marmota”. Segurament, inútil en termes de trajecte vital. Perquè cadascun de nosaltres som molts, al llarg del camí. Res no roman com creiem o volem recordar. Aquella passió s’ha esvaït. Aquella aventura ha deixat d’interessar-nos. Aquell somni tan lluitat, tan defensat, potser només era un desig propi... o robat a algú altre. Sí, els somnis dels altres també semblen nostres.
Les promeses, els projectes, els futurs desitjats que no van sortir bé… tot això cau al mateix sac juntament amb el que sí vam aconseguir. És la vida. És la història de tots els qui vam creure que ballàvem la cançó de ser joves per sempre. I a mesura que els amics emmalalteixen, o se’n van —com la família, com un mateix amb les seves circumstàncies—, no sé vosaltres, però a mi aquella desassossec m’envaeix. Ens fa repensar allò que hem fet, allò que hem dit… i també tot el contrari.
Alguns estem en aquell moment en què no sabem si sempre vam ser un viejoven en evolució, o una ànima vella debatent-se a l’aire com una papallona. O una criatura perenne amagada darrere les faldilles d’una figura maternal que ja no hi és.
I sempre hi ha una cançó que ens recorda alguna cosa d’això:
La persona que vam estimar. La que ja no hi és. El somni que no vam viure. I tots aquells que sí vam gaudir, desafiant cada dia el simple fet que, en qualsevol moment, podem deixar d’estar aquí.
Potser em trobareu ballant I Will Survive de Gloria Gaynor, Felicitá ta ta de Raffaella Carrà o Being Boring de The Pet Shop Boys. Estimat fantasma dels estius jovenils a les platges de Vilafortuny… Michelle, de Gérard Lenorman, no és la meva cançó. És la teva.
No hi ha res com alimentar els fetitxes emocionals.
I tanmateix, quan aconsegueixi fugir de la República de la Nostàlgia, potser serà per convertir-me en una nova glòria, lleugera d’una memòria pesada, sent una dona gran tan viscuda com fresca per continuar endavant.
Sigueu feliços i balleu la vostra cançó. Porta amb ella el regal de la millor vida que mereixeu.
Visquem-la ara que entenem alguns perquès, i deixem de patir pel que no comprendrem mai. Fàcil de dir… complicat de complir.
Sento que això que escric li està succeint a moltes més persones, i sense cap pudor ho comparteixo, perquè no volem ser joves per sempre… i necessitem més d’una vida per portar a terme tot el que volíem i voldrem fer.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
