Us recordeu del fantasma que vaig veure a la platja l'estiu passat?
Perquè sembla que hi ha hagut un nou senyal des del més enllà… o des d’aquest altre costat que no es veu, però s’intueix, com els preus justos o les bones intencions. Aquesta vegada, gens de sorra ni de mar romàntica: se’m va aparèixer darrere del cristall entelat d’una nevera de Coca-Cola, en un restaurant de Cambrils. Perquè no, ja sabem que les coincidències no existeixen. I aquí estava: la vida que no vaig viure, aquest tipus de reunions que m’esgoten (més de quatre persones i començo a levitar a la fugida), i aquell que mai va ser el meu nuvi… convertit ara en avi!
Quaranta-vuit anys donen per a molt. Per a callar el que no mereix explicació, per a guardar dolors embolicats en paper de cuina, i per a deixar anar sense necessitat de focs artificials. Però ja sabeu com va això: el Gran Bromista de l’Univers sempre es guarda una fitxa per a treure-la si més no et ve de gust jugar. I aquí seguim, en aquesta partida on l’única forma de no participar… és morir-se. Quin remei.
Una aprèn, amb el temps, a girar full amb la mateixa calma amb la qual s’arxiven els rebuts del gas. A cremar ponts amb discreció, com qui esborra converses incòmodes del Whatsapp. A allunyar-se no perquè no li importi, sinó perquè explicar segons quines coses és esgotador… i perquè a vegades, simplement, no compensa. Una accepta, ja de jove, que serà la rara: massa intensa, massa distinta, massa tot. I potser, a l’altre costat, amb menys —amb la vostra elegant resignació davant les mancances— us vau sentir millor. Més còmodes. Sense tant d’escàndol emocional. I sent, està bé. Perquè en aquest camí, tard o d'hora, una acaba ensopegant amb la incomprensió… dels qui, sincerament, mai van fer falta.
Serà que jo vaig venir amb un altre pla. Amb una vareta màgica incorporada —de sèrie— amb la qual he complert més somnis dels que em vaig atrevir a tenir. I fins vaig regalar algun pel camí. Glinda, la fada del Nord, una principiant al meu costat. Que no és per presumir, però fer creure en miracles quotidians també té el seu mèrit. Pregunteu-li a Dorothy i els seus escarpins vermells.
Aquest cor no va venir per a regalar-se en qualsevol aparador. Està dissenyat per a ser celebrat, amb copa de cava i llums romàntiques, si pot ser. I aquest cos, que encara em porta i em porta pel nivell 64 de l’existència —que no del Candy Crush— resisteix. Amb estil, amb dignitat, sense delirar però sense demanar perdó. Amb menopausa, corbes i pesos variables i emocions en dansa lliure. Coses de la creativitat i aquesta ànima bohèmia.
Aquesta soc jo. Travessant dols intensos amb la mateixa freqüència que faig gires per la Seguretat Social. Amb dues pròtesis de maluc i una vesícula menys, però encara rodant. Com el riu, com Mary, l’orgullosa, la que cantava Tina Turner sense perdre l’alè ni el compàs, i complint anys.
I sabeu què? Tot està bé. Que cadascú trobi la seva manera de ser feliç. Que cadascun celebri les seves pròpies victòries, en parella, només o en pijama.
— El meu germà (D.E.P.), amb les seves fotos, els seus insectes, la seva geologia, la méteo, els seus fantàstics núvols, la seva exploració de la vida desapercebuda a través de la cambra i aquest amor tan honest pel que feia.
— El meu marit, amb els seus llibres, les seves inquietuds que no li caben i els seus debats de sobretaula, tan profunds.
— El senyor Asensio, que es perd als Pirineus buscant respostes… en l’intermedi de les incerteses quotidianes.
— Tu, fantasma volgut, tan entranyable, que passes de llarg amb el teu somriure educat. Et desitjo que hagi valgut la pena qualsevol elecció.
— I les meves amigues, totes tan diferents, tan valentes, amb les seves separacions, les seves teories del nou ordre mundial, les seves ocupacions i aquest coratge de sostenir famílies sense oblidar-se del tot de si mateixes.
M’alegra, de veritat, que la vida no us hagi tractat tan malament. I que, al final, pugueu dir —amb ironia o sense— que vàreu jugar bé.
Dedicatòries:
Això va per tu, Maria Àfrica. Amiga heretada, joia inesperada. Ens mereixem mútuament. Tu, amb el teu art d’acollir, de mirar, d’escoltar.
Va també per les Lolas —la cantant, la dels ventalls, la coreògrafa i la meva cosina—, que estan encara que no les cridi. Per Mercè, Mayte, Claudia, les Elenas, Cristina, Lourdes, Vivianne, Caterina, Petra, Esther, Nuria, Yolanda, Cristina M., Pilar el meu guru. Pepi. María José. Marian. Quin goig de dones a les qui respectar, recolzar i estimar!
I pels de sempre, els meus còmplices mestres entre candeletes i bastidors: Máximo Hita i Mel Castán.
Estimar és urgent.
Ser feliç, una obligació.
Beneeixo a tots. Als qui no importo i als qui ja no m’importen. Gràcies per ensenyar-me a triar, a entendre on no quedar-me. Gràcies per ajudar-me —sense voler— a construir un lloc propi, a la meva mesura, on sentir sense por. I a la vida, que em fa l’ullet des del cristall… de la nevera de Coca-Cola.
Hi ha qui interpreta runes, boles de cristall o reflexos incerts del cafè en una tassa.
Jo interpreto senyals. I aquesta em diu:
Ho vas fer bé. Vas triar bé.
Seguir el teu camí. Dir basta.
I beneir, també, el que no va ser.
Ja us avanço el judici al qual em sotmetreu, per interpretar el que jo escric i que és el que vosaltres penseu: Ni bona ni dolenta, cabrona selectiva amb causa. I a més, amb un puntet de MILF.
Això de la «Llorona» li ho deixem a Chavela Vargas.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
