Aquesta setmana he tingut el plaer —nivell d’ironia màxim— de rebre un missatge al Messenger de Facebook, d’un senyor que no conec de res. Un d’aquests valents moderns que, en comptes de salvar princeses o escalar muntanyes, es dedica a la conquesta digital des del sofà.
Li responc amb el meu millor to d’atenció al client, per si de cas ve del blog, de la premsa digital on col·laboro, o vol el llibre (que encara està a la venda, per cert):
—Hola, en què et puc ajudar?
I ell, tot un poeta del segle XXI, em diu:
—És que m’ha agradat la teva foto...
Oh, vaja! Quina profunditat. Quina connexió. Quin nivell d’anàlisi estètic. Gairebé m’emociono.
Li contesto, intentant que no se’m noti massa la serietat i la desconfiança:
—Jo no em moc per fotos. Només per amics, coneguts d’amics o persones amb interessos comuns.
I ell respon:
—Noia, que seca que ets.
Ai, beneït.
—Doncs si et semblo seca, millor que no continuem parlant —li dic—. No et vull molestar. Estic feliçment casada, i aquest Messenger el pot llegir el meu marit quan vulgui. Aquí, no hi ha secrets. Ni ganes.
I aleshores, es produeix la gran retirada del soldat del flirteig improvisat, l’explorador de dones misterioses per foto de perfil. Tot un Indiana Jones de les xarxes, versió barateta.
—Ah, d’acord, disculpa —diu, amb la mateixa passió que una torrada de pa blanc.
I jo em quedo amb cara de: “però això què és?”.
Perquè, atenció, no és la primera vegada.
La setmana passada vaig comentar, en la xarxa, una foto dels ballarins de West Side Story fent barra al carrer en un descans del rodatge (sí, barra de dansa, no barra de bar). Hi sortia en Nick Navarro, el meu primer coreògraf de jazz, quan treballava als gloriosos anys de Scala Barcelona, 1976-77.
Doncs res, un altre il·luminat que decideix que això és prou motiu per afegir-me. Perquè clar, si comentes una foto, és que vols alguna cosa. Segur.
A veure si ho deixem clar:
Per foto, el que es diu per foto... jo no contacto ningú.
Aquesta xarxa “viejuna” (segons un nebot) no és Tinder Deluxe. Ni una app de cites esotèriques amb monòlegs interiors profunds del tipus “hola guapa, com estàs?”.
Ja ho deia l’amic Carlos Izquierdo quan comentava un resum del meu llibre, a propòsit de la poesia de bragueta que tant abunda en alguns cercles professionals.
I entre això, i els missatges no desitjats dels desconeguts, arrogants, fans i stalkers tipus:
—Hauries de somriure més.
—Potser tens càrrecs de consciència.
—Estàs trista?
...o directament els clàssics com:
“T’envio això” (un penis flàccid que penja sobre uns peus bruts, amb ungles com les mans d’en Eduardo Manostijeras), sense que m’ho demanis i sense filtre, ni mental ni de càmera...
doncs mira, una se’n cansa.
Una mica.
O molt.
A veure si feu servir el Messenger, per proposar-me el contracte de la meva vida... de fet l’any 2015 em va succeir… amb l'amic Pino d’Angió, i va ser extraordinari. Que sí, que estic en “el mercat”, l’únic que m’interessa és el professional i llavors, no resulto tan seca.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
