.jpg)
Elisa, soc una de tantes persones que, en un primer moment, es va indignar davant la simple possibilitat de l’abús que tu tenies tot el dret de denunciar, advertir o fer públic en relació amb Íñigo Errejón. És massa habitual sentir frases com “tothom ho sabia” o “era un secret a crits, però ningú feia res”, tant en entorns polítics, laborals, escolars, com en d’altres.
Tanmateix, des de la teva compareixença davant del jutge, el teu relat em va començar a semblar inconsistent. Em va sorgir el terrible dubte —una sospita perspicaç, informada, d’algú que sap de què parla— sobre si realment estaves psicològicament preparada per sostenir la solidesa de la teva història i afrontar un procés tan dur. Sincerament, crec que no vas superar el judici paral·lel que, com a societat, ens vam veure obligats a observar i analitzar. Creu-me: si són certes les gravacions filtrades amb la teva amiga on es detalla una versió que et presenta com una manipuladora del drama, has causat un dany irreparable a totes aquelles dones que no menteixen, que callen per por, per sentir-se desprotegides, sense testimonis, o exposades a represàlies. I t’ho dic amb l’autoritat moral que em dona haver cregut en tu i haver callat durant quaranta anys un veritable assetjament, continuat i amb testimonis. Quan vaig entendre que, si en el judici el teu relat no se sostenia —perquè ningú continua compartint vetllades amb més gent amb un presumpte agressor, i menys encara es trasllada a un espai més íntim—, les gravacions acaben convertint tot això en una vergonya.
No només per a tu, sinó per a tots aquells que et vam veure com una víctima, quan en realitat sembla que ens trobem davant d’una manipuladora amb mala sort, amb una manca d’arguments que evidencia una gran inconsistència, tant moral com intel·lectual.
Per a les pel·lícules, hi ha el cinema. Per a l’assetjament sexual —una cosa molt seriosa—, hi ha la justícia. Amb proves o sense, però sempre amb coherència.
Trobo a faltar un mètode infal·lible per distingir la veritat entre tanta pantomima. Perquè aquest cas no només afecta les persones implicades, sinó que erosiona la credibilitat de qui sí que té dret —i necessitat— de denunciar els seus agressors. I això, Elisa Mouliaá, és un dany que no es repara fàcilment.
El que va ser una trobada no massa romàntica i fins i tot fastigosa, no és assetjament, és simplement poc talent seductor, falta d’elegància o excés de morbo i hormones descompassades i encara no està penalitzat.
El preu de les denúncies fantasioses com la teva, la paguen moltes dones que necessiten suport. Suma i seguim. Qui creurà a les pròximes i desafortunades víctimes tenint el teu exemple present?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
