Us en recordeu de la primera vegada que vau rebre una invitació per unir-vos a Facebook? Jo sí. Aquella sensació de “que bé, algú s’ha recordat de mi!”. En realitat, eren diverses invitacions. L’eufòria de la moda. Érem una comunitat creixent que es donava suport, se saludava i es tirava floretes amb qualsevol gràcia, perquè darrere d’un teclat, tots ens tornem més ocurrents.
Però, sabeu? Ara ja no “me parece bonito”. Ni tan sols si m’ho canten els de Jarabe de Palo. Per mantenir el contacte amb algunes persones i grups que realment valen la pena, continuo atrapada en aquesta xarxa que s’ha convertit en el clavegueram de tota la brossa de vídeos curts, o reels / shorts, com els anomenen, tot i que no ens faltin paraules en el nostre propi idioma.
Aquest clavegueram, ple de suposats creadors digitals, afavoreix escenes francament pertorbadores. Les més odiades, a parer meu, són les d’animals divertits que evidentment pateixen o són drogats per tenir comportaments estranys, i les de les orques en captivitat. Aquestes últimes, que es moren per divertir-te en els parcs, ens recorden el seu nom en anglès, killer whales, cosa que ja ens dona una pista. No és que siguin assassines, simplement cacen per sobreviure, com qualsevol depredador. No són culpables de ferir aquestes entrenadores que en una pirueta desafortunada cauen a les seves mandíbules, ho són els humans. L’únic interès dels quals és l’explotació animal, que cruament és una altra forma de matar i de menjar.
Com a guerrera de causes perdudes, idealista i solitària, m’he cansat de denunciar el maltractament animal, com el d’aquell gos al qual fan saltar amb quatre sabates de taló de dona. També m’he cansat d’intentar cancel·lar els vídeos d’aquestes orques que m’assalten, tan dolentes elles però econòmicament tan substancioses, i de les seves entrenadores ferides o mortes. Fins i tot he hagut d’empassar-me per sorpresa un vídeo on la filla d’una d’elles li pregunta a l’orca per què va matar la seva mare. No vull veure això, pornografia emocional, però l’algoritme creu que m’interessa.
Aquest conflicte entre la meva integritat moral i la pertinença a un grup em porta a desitjar abandonar Facebook i a dubtar si alguna vegada va ser una bona idea unir-m’hi. Vaig estar exiliada dos anys i em vaig sentir bé, perquè les meves persones interessants eren a una trucada de telèfon o un correu electrònic. Siguem sincers: ni llegim totes les publicacions dels nostres contactes ni tenim el temps per fer-ho. Vaig tornar per promocionar el meu llibre i reconnectar amb gent extraordinària que no puc veure sovint, però val la pena el malestar de suportar la quantitat de ximpleries que ens atabalen amb un sol clic? Crec que no.
He amenaçat tant d’anar-me’n que el Pere, el del conte Que ve el llop, m’ha posat una demanda per plagi. El que passa és que un dia me n’aniré de veritat, no com tants difunts que es van quedar sense temps de dir adeu, com si la xarxa funcionés a escala mediúmica paranormal. Hi ha qui els felicita l’aniversari. És morbos i extravagant, com anar a posar targetes de felicitació i pastissos amb espelmes a les tombes. La pròxima vegada, sense avisar, com tota desaparició inquietant, serà de debò, marxaré. Vostès, com jo, saben que no passarà absolutament res, perquè som totalment prescindibles i efímers en aquestes mogudes socials, on de vegades el millor per a la salut mental és no ser-hi. Recordeu l’apagada recent. Ningú va necessitar publicar més misèries mundanes. Les estrelles van ser la ràdio, l’aigua, el paper de vàter i les piles.
Quan em sento una bona persona, allibero un parell de bloquejats de la meva llista de més de trenta. Però la treva dura poc. El dit lleuger elimina qualsevol contacte, però la xarxa no deixa de ser una arma d’incomunicació massiva. Ens enfronta, ens enemista i ens manipula.
Espero més seny d’aquesta societat extraviada en el gran experiment digital pel qual no estaven preparats. Jo soc aquesta que denuncia cada vídeo horrorós davant la legió de retardats mentals que afavoreixen la viralitat. Em passa com al que anuncia que dormirà despullat a l’agost: “Cent mosquits li donen al m’agrada a Facebook”. La mitja neurona sembla ser més útil que els valors personals.
I, perdoneu, vostès saben que això no és llibertat d’expressió. És la masturbació pública de l’ego de qualsevol inútil darrere d’una pantalla, necessitat d’atenció. Pensar que vaig fer i recuperar amics, però també he hagut de denegar el meu contacte als non grats... i posar terra virtual pel mig... S’ha tornat obligatori elevar el criteri de què és important per continuar-hi dins sense sentir-se un imbècil per seguir i no perdre’s absolutament res. Perquè res, és el que passa.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
