Passeges en un lloc on l’ànsia consumista està en el seu màxim apogeu. Rètols d’ofertes irresistibles. Desenes de mans que remenen entre peces de roba, bosses, bijuteria, sabates. I, tot i que sonen diferents cançons, d’acord amb el gust dels paradistes, n’hi ha una que destaca cristal·linament. El senyor Tormo, pell cremada i aquella cama que clama per una cura exclusiva, sense apel·lar a la llàstima, toca, impassible sota el sol abrasador o el fred. Encara que no sabem el que dura sempre, ell és allà fidel a la seva cita del mercadet.
El senyor Tormo toca d’oïda, mai va aprendre en una escola i això és un mèrit inabastable per a pocs. En un altre país, tindria les seves necessitats cobertes, no seria tractat ni vist com un captaire. Disposaria d’un reconeixement a la seva carrera musical. Quan li deixo unes monedes no són almoina, són agraïment. El seu talent val més que els objectes de tres euros que acumulen quilòmetres i pols de ciutat en ciutat. Estic fins al capdamunt dels talents emergents, i infumables, i de la indiferència envers els artistes de tota una vida. No anomeneu mendicitat, el regal de la música en directe de qui no té res i ho dona tot.
Continuem sent territori de músics grans abandonats, de joves despistats amb un altaveu raquític, que reuneixen els guanys per a un entrepà. Com ho van ser grans ballarines de flamenc encara menors, col·leccionant monedes per portar a la casa plena de parents, i de túnels de metro on s’ha arribat a exigir una certa qualitat per arrencar aquestes monedes al transeünt. El talent és incomparable, no obstant això, allà estan els concursos, siguin televisius o institucionals, per seleccionar els qui mereixen una oportunitat. Alguns la desaprofiten i d’altres mai la tindran.
I mentre aquesta ruleta de la fortuna gira pels carrers, places, platós, estudis i estacions de metro, es troba de cara amb la justícia universal, que diu que d’això no en sap res. Que la vida és una sèrie d’eleccions, encerts i errors que cadascú assumeix. L’acordió ens transporta a altres temps, com el violí del meu veí tan gran, tan fràgil, que encara no ha aconseguit després d’uns mesos de petició, un box d’assaig de la regidoria de Joventut, per enregistrar les que poguessin ser les últimes partitures de la seva vida. Serà per l’edat o per la mandra de la gestió?
Un dia, no hi ha melodia analògica que ens transporti a altres temps, on dir música era una benedicció i no un soroll mecànic fruit del sacrilegi. Que poc importa el valor artístic en un món que mesura per allò que tant tens material, ja que aquest ets. És clar, no soc política, només persona sensible a l’art, a les persones i a la cruesa de sobreviure.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
