Indepes, però amb Halloween!

 

Quan aquesta època màgica arriba, els meus dimonis i jo —socis inseparables en la misantropia— iniciem la nostra petita i anual batalla filosòfica contra la bajanada aliena.

En un país on la responsabilitat és un plat que sempre se serveix al veí, em veig obligada a seguir el corrent. I ja que a mi no em toca la tasca de pensar, us pregunto: en quin moment i per gràcia de quin il·luminat va començar aquesta pallassada cultural?

A veure, el dol recollit amb un parell d’espelmes a casa, la venerable castanyera, els panellets i les obligades flors revifant els cementiris... tot això ha estat trepitjat per un invent que és molt divertit, sempre que no se t’hagi mort una persona estimada, no hagis de gestionar la seva absència, o simplement si allò macabre no et causa una rialla buida.

En moments de gran controvèrsia identitària, on la religió, la política i els suposats valors s’usen com a convenients armes llancívoles contra l’enemic, la situació a Catalunya és, per descomptat, pitjor (o almenys més irònica).

Aquí, senyores i senyors, es dona un fenomen digne d’estudi antropològic: per una banda, hi ha l’independentisme pregant per la puresa nacional, i per l’altra, estan picant amb la maça de Halloween! La tradició es doblega davant el capitalisme disfressat de carabassa.

La hipocresia identitària és aplicable a Catalunya i al més enllà.

O la identitat és un concepte molt flexible, o només s’invoca quan convé. Probablement el segon.

Voldria, només per una vegada, entrar en un comerç on no em fiquin la bruixa i la carabassa just al camp de visió, obligant-me a reconèixer la seva existència. És estrany, un ritual pagà, sí; però per a quan esperem l’arribada del Hanukkà, l’Any Nou xinès o del Ramadà oficialment instaurats com a part de la nostra cultura?

Amb tant espectre solt, tant oportunista i tant purista de la identitat que ven la seva ànima per un caramel, no hi ha on sentir-se mitjanament normal.

I això, benvolguts, ja és un èxit macabre en si mateix.

Benvinguts doncs a la temporada de La bruixa a la sopa i a tot arreu volant a cavall d’una estelada. Quina manera de fer calaix!

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.