Sembla que hi ha una intenció a remarcar, a les notícies, el trasllat de psicòlegs quan es tracta de desastres com la recent dana a València. La seva eficiència i compromís. La seva abnegació en la gestió emocional de terratrèmols, volcans en erupció, inundacions i incendis. Accidents massius. Totes les desgràcies comunes ens fan sentir —a qui n’és capaç— empatia, compassió i ajut. Però, en aquest mateix context, existeix una categoria especial dins del sistema de salut de Catalunya per als supervivents del suïcidi d’un familiar: és la tercera. Així es tracta els familiars que no surten a les notícies.
Doncs bé, conec el cas pròxim, el procés d’una persona que quan va acudir al metge de família per exposar el seu estat d’inquietud, bloqueig vital, angoixa, taquicàrdies i plor incontrolat durant dies, va ser derivada a una psicòloga del CAP corresponent. En va sortir amb una senzilla resposta, es veu que oli en un llum en el manual d’atenció al pacient —repeteixo, tipificat com a supervivent del suïcidi d’un familiar—: “Torna si ho necessites”. Com si això fos una confessió en capella o la demanda d’un antiinflamatori i no un crit de socors. Res: ni avaluació, ni seqüeles, ni seguiment, ni res.
És clar que ho necessita, senyora, experta en protocols generals però inepta en solucions particulars. Es veu que el món està tan ple de problemes —amb addiccions, maltractaments, abusos, pèrdues de feina, accidents i desastres, o malalties com el càncer, que ja compta amb oncopsicòlegs—, que els qui han viscut un suïcidi ja no tenen lloc en l’atenció continuada de salut mental.
Per por a l’estigma, per respecte a la dignitat del difunt o perquè no es tenen forces mentals per assumir la pèrdua, per no dramatitzar l’inexplicable, les persones afectades no publiquen res. La persona ha hagut de recórrer a un psicòleg privat, ja que el dol per suïcidi no és el de “ja passarà” o el gastat “el temps ho cura tot” o, ratllant el vulgar, “la llei de vida” —que s’aplica a algú que ni s’estava morint físicament ni era tan vell per a passar a l’altre pla per causes naturals.
El sistema sanitari ha fallat, a qui durant uns mesos ha portat dins de la seva ànima la pèrdua tràgica. Ofegada en la seva dana íntima i particular, sentint com sota les seves cames cedia tota una construcció familiar i el sentit de la vida. Però no importa; no és notícia (per evitar l’efecte crida), no és assumible dins del servei a les persones que necessiten ajuda per superar una cosa que no entenen darrere el xoc.
És una usuària de tercera categoria, en la sanitat catalana.
Aquesta és la Catalunya que es proclama nació i promet un futur. La que fa distinció entre els seus ciutadans, abandonant-los amb casa i menjar propi, sense ferides ni malalties evidents, amb familiars i amics com a únic suport de bona voluntat sense capacitat de gestionar tan complicada situació. Abandonats, sí, trencats per sempre pel dolor d’una devastació que mai serà notícia, ni despertarà simpaties, ni donacions solidàries, ni tractada amb la gravetat que es coneix i s’admet, però sense l’atenció obligatòria i continuada corresponent.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
