A ningú li agrada caure malament. És com donar un curs per perdut a mitja temporada: notar com el rebuig es fa visible, sigui per no estar d’acord, per no convergir amb ningú o, simplement, per proposar —massa o massa poc— sense que acabi d’encaixar.
Vivim mesurant. Si ens passem o no arribem. Si és prudent. Si és necessari. Si una frase o una acció tindrà conseqüències.
I això, senyors, esgota.
Aquest article el dedico a aquells estoics —o ben posicionats— que solen dir: “Me la sua o me la bufa”.
Incomodar també és això que els anglosaxons en diuen “pensar fora de la caixa”. O, si ho volem més proper, com diria el Quixot: “Si lladren, és que cavalques”.
Però hi ha una trampa.
Fer el que és correcte quan ningú mira no incomoda. El que incomoda —de debò— és quan es fa visible. Perquè aleshores apareix el judici. I l’entorn té el mal costum de validar segons li convé.
I aquest caprici, massa sovint, no respon a l’excel·lència… sinó a una altra cosa molt més petita.
Incomodar no és cap excés. És, sovint, una forma d’honestedat.
Perquè incomoda qui no s’adapta del tot, qui no arrodoneix el que pensa perquè encaixi millor, qui decideix no rebaixar una idea només per fer-la més digerible.
I no, no és arrogància. És responsabilitat.
Responsabilitat amb el que un veu, amb el que un entén… i amb el que ja no pot fingir no haver entès.
Incomodar té un cost. I no hi ha airbag.
Perquè el que no es mou, no canvia. I el que no incomoda, rarament deixa empremta.
Incomodar és també un acte de responsabilitat envers la cultura i la societat. Obre camins insospitats per a aquells que han quedat atrapats entre el pensament únic i el gest radical.
Podem —i potser hem— d’incomodar també aquí: recordant que ni tots els bons ho són tant, ni els dolents són sempre el pitjor. En aquest espai intermedi apareix qui incomoda en dir, sense filtres, el que molts pensen… però prefereixen callar per assegurar-se aquest termini fix de simpatia que garanteix l’acceptació.
A mi, ho confesso, m’atrau la gent que incomoda. Potser perquè ja he assumit una cosa: una cosa és agradar per treballar… i una altra de ben diferent, treballar només per agradar.
I el mateix passa en escriure o en prendre decisions quan ningú més vol fer-ho.
A vegades, un assoliment important és precisament aquest: haver trencat les regles no escrites que ens mantenen dins de la caixa i continuar amb la convicció que, mentre no fem mal, cadascú és un candidat perfecte per incomodar i fer que passin coses necessàries.
No es tracta de molestar per molestar. Es tracta de no trair-se.
I això, a vegades, implica acceptar que no sempre agradarem.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
