Poques coses hi ha més màgiques a la vida que contemplar un ésser estimat mentre dorm. La seva vulnerabilitat i, al mateix temps, la seva absoluta confiança formen part d’alguna cosa profundament humana. De com entenem l’amor i la protecció. La seguretat, el refugi i la companyia, comuns no només a les persones.
La cadència de la respiració. Aquella petita convulsió del REM. Tot plegat és una mostra de pura vida encapsulada en el descans i, alhora, una promesa de continuïtat.
Succeeix contemplant el son d’algú a qui estimes com quan marxes i, en girar-te, descobreixes que qui acaba d’acomiadar-se continua observant la teva partida. Són moments suspesos. Connexions automàtiques. Percepcions que ens porten a qüestionar l’estupidesa de la complicació, el malbaratament de l’energia mal aplicada i la bellesa de la senzillesa.
Perquè, quan allò important és real, ja no depèn del que es fa ni del que es diu, sinó únicament d’allò que roman: aquella perfecta corretja de transmissió invisible que uneix dos éssers que ja no necessiten dir-se res per saber que es pertanyen.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
