‘Stilettos’ per a nenes de deu anys

 

De vegades, els vídeos curts de Facebook es salten l’ordre d’allunyament que tinc interposada contra ells, expressada amb un «NO M’INTERESSA» marcat al feed de l’algoritme. Em refereixo a aquell contingut de procedència asiàtica en què s’ha passat d’infantilitzar la dona adulta —genolls i peus en orientació tancada, actitud de vulnerabilitat, sol·licitant protecció— a convertir les nenes en models de passarel·la en stilettos. Les ensenyen a caminar i posar amb un llenguatge corporal impropi de la seva edat. És una aberració sexualitzar una nena amb un símbol que és objecte d’un culte fosc per part dels fetitxistes.

Una manera infame de promoure l’onanisme més pervers.

I no, no és una opinió llançada a l’atzar: és una convicció basada en el coneixement tant antropològic com educatiu.

Vaja, que els talons —inventats pels antics carnissers egipcis per no tacar-se els peus de sang, que després van passar a eliminar la brutícia dels vestits barrocs, fins a convertir-se en signe d’estatus, a més d’objecte usat per qualsevol noia del desplegable d’una revista per a homes totalment nua i, per descomptat, en el ball, com el famós heels dance— ara són el caprici d’unes nenes els pares de les quals s’han deixat arrossegar pel poc seny amb l’argument de «és el que ella vol»... si se sent bé o està preciosa.

Posades a desitjar alguna cosa que no els correspon, se m’acuden més temes innombrables per la decència d’aquesta publicació. Si ha de ser model adulta, que ho sigui quan li correspongui, doncs aquí estem sempre observant el tracte de la infància arrabassada, com els casaments d’altres cultures. Que les principals xarxes socials permetin aquest ús indiscriminat de vídeos de menors en actituds adultes és molt més que hipersexualització: és pornografia tova per a ments dures.

Com a pares, fracàs. Com a professors, explotació i vergonya. I com a gestors de xarxes, tant que censuren el contingut sexual, doncs aquí el tenen de lliure accés: són necessàries lleis restrictives. L’algoritme hauria de funcionar per ètica i no per clics de degenerats.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.