Hi ha un moment en què una cançó, un artista, una pel·lícula et toquen i s’instal·len per sempre, no només en la teva memòria, sinó en la manera d’absorbir l’art i d’integrar-lo en la teva vida. Aquestes empremtes es posen de manifest el dia que l’artista mor i et posen davant del descarnat mirall d’aquesta existència que tu creies com a pròpia, però que està composta de fragments d’altres persones.
De sobte, recentment se’ns en van Dolly Parton i Tim Curry. Em costa escriure sobre la Dolly perquè la seva cançó I Will Always Love You sempre em fa plorar, reconnecta totes les històries d’amor, més que possibles.
I, a dir veritat, a Tim Curry hi vaig arribar per tres camins. Jo he trepitjat l’escena, graó a graó i molt des de baix, perquè després de vuit anys dedicats al ballet vaig veure Fame, d’Alan Parker, al cinema Aribau i em va remoure tant que vaig sortir dient: “Jo vull això”. Ballar sense plorar per una disciplina mal aplicada. Ser feliç en la llibertat que l’escenari, malgrat totes les seves regles, et dona, sobretot quan cobres per aprendre’n. Lluny d’aquella moral de veïnat, de quan ser ballarina era sinònim de dona de mala vida.
Així em va arribar, gràcies a aquesta pel·lícula, l’escena de culte de The Rocky Horror Show. I, amb la recerca sobre el film, el fabulós Tim Curry, l’home vestit amb cotilla i lliga més sexy que he conegut. The sweet transvestite from Transylvania.
De fet, la seva mossegada de llavi en aquesta cançó ha estat replicada en moltíssimes il·lustracions: una sola icona per representar la seducció en l’art. Vaig tenir la sort de conèixer dos fantàstics Frank-N-Furter espanyols: l’aragonès Alfonso Nadal —també protagonista de Jesucrist Superstar amb Camilo Sesto— i el talentós Xavier Morán, en la producció del director Ricard Reguant, coreografiada pel meu amic i referent del jazz dance a Catalunya, Máximo Hita.
Tres versions, un aplaudiment unànime.
Són símbols, estrelles d’altres temps… I passa com quan mirem el cel: la brillantor continua viatjant per l’espai, encara que allò que ens arriba ja no sigui la seva llum present. Quina metàfora del que aconsegueix l’art escènic: que recordem una vida i hi posem cares, bandes sonores i escenes en què mai no vam participar, però que són per sempre nostres. Emocions vives que no es perden amb el temps.
Si comencem, cadascú, a fer la retrospectiva dels propis mites, trobem camins d’estima i admiració que es van creuant amb milions de persones. Cadascú manté el seu santuari en aquell racó que fa de l’emoció sentida un motiu de comprensió, lucidesa i rendició total.
Ens dol la mort de persones alienes perquè formen part de les emocions més autèntiques de nosaltres mateixos i, alhora, ens fan partícips d’alguna cosa més important en relació amb els altres.
No se m’acut res més que fer aquest homenatge a aquests dos artistes, amb la frase atribuïda al no menys gran Anthony Hopkins, que resumeix el privilegi d’envellir sent conscient de la bellesa, l’experiència i l’aportació que ens han regalat tots aquells que van fer de l’escena el refugi de la vida menys amable, dels sentiments més exacerbats i de la capacitat d’imaginar i crear un altre futur, un altre horitzó i una altra comprensió de qui som.
“Veuràs que, a mesura que envelleixis, només voldràs plorar. I ni tan sols es tracta de dolor. Es tracta de la glòria de la vida”.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
