M’arriba per diverses fonts la notícia que la platja situada al final de la urbanització Jardins El Paradís ha de ser rehabilitada. I em fa fins i tot gràcia que a la fotografia hi aparegui el “presi de la urba”, com diu una exveïna maña i amiga meva.
Jo hi vaig viure des del 2017 fins al 2023. I recordo perfectament la primera vegada que vaig veure aquella platja.
“Maleïts! Maleïts siguin tots!”, vaig exclamar, posseïda per l’esperit de Charlton Heston a l’escena final de El planeta dels simis, davant les restes de l’estàtua de la Llibertat.
Perquè això és el que faltava: la pel·lícula. Que, de pel·liculera, ja n’hi havia prou amb mi.
Ja saben, associació d’idees.
Jo sempre li vaig dir la platja del planeta dels simis. I és que aquell lloc tenia alguna cosa d’escenari després de la fi del món. Molt a prop d’allà, el mar també es va endur El Glaoui, una petita construcció on molts nuvis anaven a fer-se fotografies a la vora del mar.
El que em resulta curiós és que hi vam viure sense aigua potable. L’aigua estava contaminada pels fosfats dels camps i, quina frivolitat, fins i tot els meus gossos bevien aigua mineral. També em sembla rellevant que la urbanització no tingui clavegueram i que cada parcel·la necessiti una fossa sèptica. Tot i que, des de fa un temps, ja s’hi va canalitzar aigua de la bona.
En aquella platja, però, hi passaven altres coses.
El mar era públic, naturalment, però allà s’hi accedia sabent que existia i coneixent, més o menys, els seus particulars usos i costums. Hi havia gent que feia nudisme i gent que no. Ni un sol problema. Als antics terrenys del càmping, algunes persones practicaven cruising. I també hi havia gent despistada, com un familiar meu a qui, pel simple fet d’anar passejant sol, algú va proposar embolicar-se sota una olivera.
Ja ho veuen vostès.
Jo també hi passejava amb els meus tres gossos. I, entre tantes oliveres i després que m’apareguessin alguns homes amagats, portava una navalla tàctica militar que m’havia regalat el meu marit.
No és que jo tingués cap intenció d’utilitzar-la. Déu me’n guardi, de la violència. Però una, si l’ataquen, també haurà de desempallegar-se’n per si Déu no apareix. O com Josefina Wilson, la víctima de Pedro Navaja, amb la seva Smith & Wesson “pa que la libre de tooodo mal”.
El meu cap resolia la situació com podia. En lloc de pensar en termes policials, pensava com una de les protagonistes assassines del musical Chicago: “Ell va córrer cap al meu ganivet deu vegades”.
Jo no faria res, oblida’t de l’esprai de pebre. I no va passar res més, tot i que vaig informar la comunitat que hi havia individus rondant i que espantaven.
Em sembla excel·lent que la meva platja de la fi del món torni a un estat natural. Fins i tot que amb això s’esvaeixi la meva mitomania cinematogràfica. Però no puc evitar pensar en allò que desapareixerà amb la rehabilitació. Perquè aquell racó, amb les seves ruïnes perilloses, la seva vegetació libidinosa, els seus pescadors, els seus nudistes i els seus personatges ocults, tenia una vida pròpia.
I aquí apareix una altra qüestió que em resulta més curiosa.
La família Trias construeix el ressort Les Ars i s’hi habilita una entrada directa des de la N-340. I jo ja no hi veig casualitat, sinó coincidència. Perquè, dic jo, qui va a un ressort també pot voler conèixer la seva costa. Una costa que fins aleshores utilitzàvem quatre intrèpids a la recerca de la solitud i algun pescador, i que quedarà més llargada en una idíl·lica zona de passeig.
Algú, del ressort proper o de pas, fugint de la massificació de la costa, no els en quedi cap dubte, hi passejarà i pensarà: que bonic.
Perquè quedarà bé.
Les famílies musulmanes ja no hi acudiran. Aquell racó era per a elles un lloc més recollit. Els peixos tampoc, tret que els agradi l’aeròbic, la zumba, la música nocturna i la megafonia típica de luxe.
I per Pasqua, els veïns d’altres zones tampoc hi acudiran ja amb els seus pícnics. Almenys. Perquè una altra cosa que espero que desaparegui amb tants arranjaments serà tota la brossa que quedava després d’aquells dies de camp amb plomes de la mona incloses.
Per últim, algunes de les raons per deixar el lloguer d’aquella casa, a més de la lògica anticipació d’aquella reverberació de tot el soroll i trànsit que hi haurà, van ser precisament insòlites anècdotes que cap ordenança de l’Ajuntament de Mont-roig tindria en compte.
Un veí que es va construir una rampa de skate per al seu fill i els seus amics i que foradava els xalets del voltant. No va quedar aquí la cosa: el següent va ser col·locar un castell inflable enmig de l’única via de pas.
O la festa anual d’una família que atreia més de vint cotxes que, aparcats, impossibilitaven l’accés, ja que no hi havia una calçada de dos carrils.
Però això és una altra història… una de coloms abatuts amb perdigons, indiscriminadament, no fos cas que la cagada embrutés la piscina. Una de rates fent funambulisme pels cables telefònics i colant-se pel meu tub extractor de fums.
I això que el segon dia d’instal·lar-m’hi, després d’haver tingut una desagradable benvinguda per part d’una propietària esquerpa i totalment fora de lloc, el meu gos va aparèixer amb un sobre de mata-rates a la boca. Li vam salvar la vida de miracle i aquell dia, jo que no sabia què era l’odi, el vaig experimentar sense saber cap a on dirigir-lo.
Ara l’important és que la platja quedi de postal. Llei de Costes, per damunt de tot.
Faltaria més.
Quan llogues no tens privilegis de colon. Ells són més iguals. Es guisen les barbacoes i ells se les mengen.
No obstant això, salutacions al presi, a Chus, a Rosa… a Jossette, als kumbayàs i okupes de l’última casa amb el seu magatzem de carregaments diversos, als mossos que ens preguntaven on anàvem a les tres de la matinada en ple confinament preapocalíptic del 2020, tornant d’urgències per còlic biliar vint vegades, i al mal parit que va deixar el mata-rates per donar-me la benvinguda.
Jo hi vaig ser.
Charlton Heston no.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
