Hi ha amors que posen de manifest les nostres mancances. Hi busquem allò que no vam tenir i ells tampoc no ens ho donen, però volem creure que sí. És la nostra condició: donar, encara que no s’hagi d’esperar rebre. Així s’esgoten amors que només eren idees d’altres vides: la vida que la teva àvia desitjava per a tu, la que imaginava la teva mare, la que criticava la teva veïna.
Els amors perduts es van anar fent impossibles i es van anar sumant a la llista de tot allò que mai no vam voler. Ningú no volia un maltractador, ni un addicte al joc, ni una persona aferrada a la droga, ni una dona gelosa. I, tanmateix, alguns d’aquells que no volíem van acabar convertint-se en pors presents: ansietat, dolor, fracàs.
Hi va haver qui va creure tenir sort perquè va trobar el primer i l’únic. Jo aplaudeixo qui el va trobar i encara hi continua. Altres vam anar errant pel món i vam trobar, sense buscar, tot allò que no era per a nosaltres. La passió inicial es va convertir en problema, l’interès en indiferència, l’assiduïtat en càrrega, l’adaptació en avorriment i la discussió en ruptura. Alguns van fer tant de mal com van agradar; d’altres ens van arribar per un error de lliurament, sense garantia ni devolució a la fàbrica del romanticisme.
Molts van acabar convertits en nostàlgia: per covardia, per mandra, per falta d’oportunitat i, per què no, per sort. Perquè sabíem que no funcionarien, que una nit no era un contracte de permanència i que un casament tampoc no era el negoci infal·lible de la seguretat.
Després es van encotillar en relacions serioses. “Ja és el tercer amb qui surts, què dirà la gent?”. “És un bon noi, treballador i t’estima”. Consells de mares antigues que no van saber rescatar les seves filles modernes i les van condemnar a l’esclavitud del matrimoni decent a canvi d’una vida apassionant. O com em va dir el meu pare, perquè mai no vaig tenir un xicot formal, quan tenia trenta-vuit anys i va conèixer un tercer amant —amant, que no parella—: “Sembles l’Obregón…”. Bé, més val que es quedés amb la idea que només en van ser tres. Fan falta molts exàmens per obtenir el títol de màster. Tres amants no fan una Obregón. Fan falta crèdits, convocatòries, recuperacions, pràctiques de camp i molts exàmens per arribar a un màster.
També es van convertir en retrets, en pallisses, en fugides i en un infern per als fills que mai no van venir a arreglar allò que ja estava trencat. Van ser prohibits, clandestins i secrets, com si estimar-se fos l’últim pecat, aquell que mai no seria perdonat perquè ningú no el va beneir i que, tanmateix, va destrossar la carn per deixar volar l’ànima.
Uns van passar sense pena i d’altres tenien data de caducitat. Però els no correspostos es van quedar al coixinet d’agulles de l’abnegada cosidora que remata les nostres cicatrius. Com sempre... sense resposta.
També hi ha aquell que dura sempre, que rejoveneix a les fotos més velles i apunta cap a un destí compartit quan s’espera el final. De vegades acaba convertit en una tragèdia solitària, quan totes les passions ja són memòria d’allò que no tornarà a ser. Al final, queden reduïts a làpides, pòlisses d’assegurances, herències i històries que ningú no ens explicarà mai.
Perquè l’amor és poderós, però mal utilitzat ens desarma i, de vegades, ens esgota enduent-se tot allò que encara quedava per estimar: sense temps, sense ganes, sense vida.
Però aquí arriba el que és veritablement mesquí. N’hi ha prou de contemplar l’experiment social de First Dates per comprovar com el més lleig renega de la poca bellesa d’una desconeguda o la més gran critica que l’home amb qui comparteix taula i estovalles es vegi arrugat. Atribuir a un tatuatge o a una excentricitat estètica el poder de l’amor, de la sintonia, allò que diuen: “No ets el meu prototip”... com si fossis el penúltim invent de Werner von Braun.
Ja no és jutjar el llibre per la portada. És jutjar el vàter pel color de la tapa.
Senyors, senyores, mai l’elegància no havia estat tan necessària com per saber dir que no sense destripar la moral de qui va anar a un sopar que va acabar convertit en un judici. Per això, encara que algunes conegudes hagin anat al programa, jo no hi aniria mai, ni al preu de quedar-me sola a l’illa d’un Eros mig mort. Que tot pot ser.
Cada vegada entenc més els solitaris que no necessiten parella, especialment quan qui té panxa exigeix que l’altre no en tingui, quan el cos és façana i no un embolcall que valgui la pena desembolicar. Una persona no és un producte per a un vídeo d’unboxing, aquell famós invent que consisteix, al cap i a la fi, a obrir una caixa, encara que aquella caixa contingui tanta misèria que, curiosament, busca amor.
De debò, això de la sinceritat està sobrevalorat. No he vist mai gent més humiliada pagant un sopar que algunes fins i tot consideren que ha de pagar l’altre... encara que després s’endugui el disgust.
Això de l’amor és un misteri que es resol amb química i afecte, amb una compatibilitat que ningú no garanteix. Es treballa a foc lent i també s’enterra, almenys amb una certa cerimònia, perquè una part de nosaltres hi va creure alguna vegada.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
