Estimada Elena,
He llegit atentament tant les teves declaracions sobre “la russa que parla català” com els recents i vergonyosos assumptes dels perfils falsos.
Jo, com tu, estimo Salou, però des de la distància. Perquè, per a mi, Salou sou les persones i deu anys de la meva vida: el Galas, la meva escola de dansa, els hotels, els amics dels comerços i tot el que vaig viure fins que vaig marxar. No pas la institució municipal, amb la qual tant em vaig comprometre, a més a més gratuïtament, en tants actes i esdeveniments, precisament pels seus ciutadans.
Vull dir-te que t’entenc. Quan vaig arribar a Salou, que forma part de Catalunya, que jo sàpiga, vaig tenir dues benvingudes ben diferents. He de dir que les famílies fundacionals i els empresaris em van tractar molt bé, igual que, en general, les famílies vingudes de fora. I quan dic de fora, em refereixo, per exemple, a Reus, Jaén o Barcelona, d’on també procedia jo.
Però també vaig haver de lluitar contra les suspicàcies d’un determinat sector de la població, que em veia poc menys que com una estrangera, fins i tot com una intrusa.
No és una qüestió de nacionalitat, sinó de provincianisme, propi de pobles petits, on la vida dels altres és motiu de xafarderia. I no pas d’una ciutat que, com molt bé deia Pablo Otal, és cosmopolita.
I et seré molt sincera, a tu i a tothom: per part meva, i encara que ja no hi visqui, he retirat la confiança a l’alcaldia després de diverses situacions relacionades tant amb el padró com amb les meves crítiques en premsa, que no eren constructives, sinó urgents. Quan dic “he retirat”, vull dir que el meu escrit va entrar al registre per deixar-ne constància, com es diu en castellà: “Caiga quien caiga”.
Segurament, qui llegeixi això dirà: “D’acord, doncs molt bé”. Però resulta que aquesta decisió té una conseqüència cultural. Una proposta que primer vaig fer a l’Ajuntament i que, a la vista del que sé —i no m’invento res—, vaig decidir canviar.
Em refereixo al fons de més de 7.000 fotografies digitals, a més dels àlbums de negatius i les fotografies en paper del meu germà Quim, traspassat recentment. Allò que havia de quedar-se per a tothom, per mèrit propi, ara estarà tutelat exclusivament pel Centre d’Estudis Salouencs.
I el mateix passarà amb el fons dels vuit anys de l’Escola Carol Dansa, on 300 famílies van trobar un lloc on veure créixer les seves filles i els seus fills en un ambient sa, no competitiu i artísticament molt ric.
Més de 90 vídeos, centenars de fotografies, premsa i programes aniran igualment al Centre, com a part del meu llegat cultural. Perquè aquest material és per a ells, per a les famílies. Aleshores no teníem una càmera al mòbil.
Si destaques, malament; i si no fas res, encara pitjor. És una llei no escrita: qui ve de fora o té iniciatives fa por o molesta. Gairebé sempre.
L’estat de Salou el 2024, quan hi vaig viure durant deu mesos després d’haver marxat el 2004, em va semblar lamentable. Efectivament, darrere de la postal hi ha moltes necessitats per cobrir.
Però tornant al que deia abans, he tingut la sort de treballar i conviure amb russos, turcs, búlgars, romanesos, brasilers, argentins, ucraïnesos, anglesos, italians i francesos. Si entre tots no ens haguéssim ajudat, no sé què hauria passat... Potser el que cal és una invasió alienígena per entendre que això és molt més gran que el patriotisme de bandera, sobretot quan hi ha guerres: és una qüestió humana que va més enllà de qualsevol territori. I et diré una cosa: cal tenir la ment molt petita per no entendre que les fronteres s’han anat diluint com a conseqüència de la globalització.
I, malgrat tot, una és d’on viu, treballa, estudia, aporta, menja... i respira.
Així doncs, els espanyols nouvinguts, els xinesos, senegalesos i magribins que també parlen o aprenen català es troben, com tu, assenyalats. Poca broma! En lloc d’entendre que la llengua està feta per comunicar-se i no per crear encara més diferències.
Et dono tot el meu suport, Elena, en el teu afany per construir un Salou molt millor que el que teniu ara. Tant de bo trobis els aliats necessaris per fer-ho possible.
Les persones de Salou estan immerses en problemàtiques prou importants com per haver de suportar el grau esperpèntic dels perfils falsos i tantes altres coses pròpies del conte del vestit nou de l’emperador, a qui ningú no s’atrevia a dir que anava nu.
Perquè un govern sobre el qual pesa la sospita de crear perfils falsos per difamar i desinformar no és digne de continuar al capdavant d’una institució pública.
Per últim, sé per experiència que aquí, en general, no hauria de ser així, però hi ha una tendència a matar el missatger de les males notícies en lloc d’acceptar que cal un canvi.
I no explicaré res més del que sé pel que fa a aquest any, en què he portat el Padró davant la GAIP perquè em va lliurar la meva documentació personal amb parts ocultes amb tinta.
No vull comprometre persones que no en tenen cap culpa.
Però aquí, l’única llibertat d’expressió que conec és la de Carrer del Mar, bromes càustiques i sarcasmes a banda, amb en Jordi Blasi.
Bona sort i acabeu amb el Holding G. i tot allò que signifiqui una vergonya i un malbaratament per als vostres veïns!
Una abraçada.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
