Acabo de llegir En terres baixes, d’Herta Müller, premi Nobel de Literatura 2009. Em quedo amb aquest paràgraf, que m’ha recordat Salou i la seva gent:
“Fa poc va tornar un conegut meu d’un llogaret proper, en el qual volia visitar els seus pares.
Al llogaret hi ha sempre una llum crepuscular, em va dir. Mai és de dia ni de nit. No hi ha crepuscle matutí ni vespertí. El crepuscle és a la cara de la gent.
No va conèixer ningú, malgrat haver viscut molts anys en aquest llogaret. Tota la gent tenia la mateixa cara grisa. Ell lliscava a les palpentes entre aquestes cares. Les saludava i no obtenia resposta […].”
Al llogaret hi ha sempre una llum crepuscular, em va dir. Mai és de dia ni de nit. No hi ha crepuscle matutí ni vespertí. El crepuscle és a la cara de la gent.
No va conèixer ningú, malgrat haver viscut molts anys en aquest llogaret. Tota la gent tenia la mateixa cara grisa. Ell lliscava a les palpentes entre aquestes cares. Les saludava i no obtenia resposta […].”
Trista vida la nostra, la dels salouencs.
