L’exsoldat Francesc Morera i Ponsolat, de qui ja en vam parlar en
l’anterior entrada, va ser testimoni dels afusellaments de sis companys seus el 22 d’abril de 1938 a Salou. L’historiador local Josep Maria
Guinovart m’ha proporcionat aquesta carta inèdita mitjançant la qual aquest excombatent republicà li explicava com era el Salou de l’època i com va trancórrer la seva estada al poble de camí cap al front de l’Ebre, on es va lliurar la darrera gran
batalla de la guerra civil espanyola. Aquests records ens apropen a un Salou molt petit, amb un carrer de Barcelona que n’era la via principal (era on els soldats hi feien instrucció) i que acabava al pas a nivell. La carta també ens descriu un poble que sovint s’havia d’amagar per por als bombarders de la Itàlia de Mussolini, els quals deixaven anar la seva mortal càrrega d’explosius a Reus i Tarragona, i que buidaven les metralladores, ja de tornada, contra tot el que es movia, com el meu pare moltes vegades m’ha narrat. Atesa la importància dels fets històric
que s’hi relaten, reprodueixo íntegrament una carta que, sens dubte, us farà viatjar 75 anys enrere i sentir una mica els que els nostres pares o avis van haver de patir:
Vàreig arribar a Salou la nit del 20 d’abril de 1938, com a soldat de la Lleva del 40, tenia 18 anys. Sortírem al migdia de Barcelona i arribàrem negra nit. Salou era el Centre d’Instrucció i Reclutament de la 11 Divisió de l’EXÈRCIT dit Popular (ara Republicà) sota el Comandament del Tinent Coronel Enrique Líster.
No ens esperava ningú. Feia un temps rúfol i molt de vent, al llarg dels anys he pogut saber que era el “Mestral”.
Varem passar la nit en unes casetes de bany de fusta que no tenien el paviment i el vent entrava per sota.
No hi havia estat mai, no havia passat de Tarragona amb una excursió d’una entitat Cultural de les que es recollien un tant cada setmana tot un any i per 25 Ptes. anàrem amb autocar a Santes Creus-Tarragona i dinar.
Al mati següent varem conèixer el poble. Salou era un poble mort. Les seves cases eren buides, no hi vivia una ànima. Estava evacuat per por dels bombardejos. Era solament paisatge en estat pur. Els xalets modernistes del passeig, el seu únic carrer que anava del port fins al pas nivell i que podria ser el “centre comercial” estaven buits no hi havia ningú. Hom deia que en algun dels xalets havia estat casa de convalescència d’aviadors republicans.
Ens varen allotjar alguns a una casa de la plaça al final del carrer principal i els més a una espècie de pavellons que podien ser dormitoris de colònies d’infants. Tots els locals eren sense amoblar i dormíem a terra.
El temps va ser plujós els vint dies que varem romandre al poble fins que varen portar-nos al front. Amb tot i la tragèdia de l’arribada, amb els afusellaments a la platja, l’ambient entre nosaltres era molt alegre. En un dels pisos varem trobar un piano, jo, mal tocava valsos d’oïda i s’organitzaven parelles de ball.
Havíem perdut la llibertat per molts anys, no teníem més remei que fer “cames” a l’hora de passeig pel carrer fins a la barrera del pas nivell del tren on un soldats armats tenien cura que no passéssim més enllà.
Descobríem el bellíssim passeig de les palmeres prop del mar, molt més curt que ara, la quadricula dels seus carrers, amb les seves torres d’un romanticisme modernista, el petit “parc” que en dèiem d’un pati enreixat on el dia dels afusellaments vàreig veure el primer conyac de la meva vida i sobretot la platja “la més gran del Mediterrà”, escric a casa.
A Salou vàreig començar a madurar com a persona, vàreig tenir la descoberta de la meva autosuficiència, escric a la família cada dia, m’he cosit el primer botó, m’he arreglat el forat dels pantalons, he escombrat la companyia, he connectat amb gent que venen amb carro, he comprat vi a 2 pts. litre, he fet intercanvi de pa per rentar la roba, he visitat un pare amb un fill inútil i un altre al front en un casalot antic fora del poble on hi ha una imatge d’un Sant amb dos lleons i a prop d’una torre que jo en dic romànica, les avellanes les compràvem a sis pessetes el Kg. ens n’afartàvem i fèiem diarrees, vàreig veure per primera vegada calamars, sípies i altre peix bellugant i que el venien a 13 Pts. Kg., vàrem escapolir-nos a Reus a peu, en varem tornar marcant el pas fins a Salou i així varem estar tota la nit pel carrer “principal” que me’l vaig aprendre de memòria, i el dia que va deixar de ploure escric a la família amb la candidesa i “cursileria de la jovenesa”... Ara si que és bonic tot això, es veu des de les finestres del nostre pis les diferents entrades d’aquesta platja la considerada la millor de tot el Llevant espanyol, i allà lluny, molt lluny, les moles immenses que avancen fins deixar que el mar besi plàcidament les seves plantes i que sortint del “Montsech” (sic) (Havia de dir “MONTSANT”) ens envolten com ferradura piramidal, deixant-nos en un mateix pla on tot es verdor, fins que et canses de tant mirar-lo, on abunden els avellaners, les acàcies i les moreres, i encara més lluny, a l’altra banda de les muntanyes sembla sortir al mig del mar com si fos un illot que ens fa suposar que a l’altre vessant hi llisca l’Ebre.
Francesc Morera i Ponsolat. Excombatent de la 11a Divisió, 9a Brigada-2n. Batalló.
Més informació: Els afusellaments de1938 (I), Els afusellaments de 1938 (II), Els afusellaments de 1938 (III),
Els afusellaments de 1938 (IV), Els afusellaments de 1938 (V), Els afusellaments de 1938 (VI), Els afusellaments de 1938 (VII), Els afusellaments de 1938 (IX), Els afusellaments de 1938 (X).
