Per
fi algú ho diu: l’exalcalde de Salou Esteve Ferran Ribera no serà jutjat del
presumpte cas de corrupció urbanístic del qual se l’acusa gràcies a l’astúcia del
seu advocat, Tomàs Gilabert. “Estic lluitant contra un càncer de pàncrees”, va confessar Ferran en començar ahir la seva declaració a l’Audiència de Taragona. Una revelació que va deixar anar com qui
no vol la cosa però amb un objectiu molt clar: que el tribunal que l’havia de jutjar juntament amb el seu fill no el jutgi, tret de l’improbable
cas que millori el seu estat de salut. I ho va aconseguir. En canvi, qui sí s’asseurà al banc dels
acusats (però a l’octubre, i ja ho veurem) és el fill de Ferran: Esteve Ferran Gombau, regidor d’Urbanisme amb el
seu pare, per fer front a una petició de quatre anys de presó que el fiscal li demana per les
irregularitats comeses amb la compravenda d’una finca als Montagut. Tot i que
sense Ferran pare a l’estrada, l’acusació del fiscal sens dubte perdrà força. Una acusació que ja va retirar l’equip de govern de l’ajuntament de Salou a canvi que Ferran deixés d’emprenyar Pere Granados i plegués de la política. Fa un any, Esteve Ferran es va presentar a les municipals liderant UTPS i dient
que estava “més viu que mai”. Després del seu estrepitós fracàs als comicis (no
va derrotar Pere Granados, tal com il·lusament pretenia), va anunciar que es retirava
de la política a causa de la seva malaltia. La mateixa malaltia que ara ha esgrimit per lliurar-se de ser jutjat. Bé, més que la meva
disertació, us aconsello que llegiu (fins i tot entre línies) la brillant i
valenta crònica que, sota el títol Sense judici per malaltia, la periodista Azahara Palomares publica avui al diari El Punt. Diu moltes coses...
La política, especialment a les poblacions on ha resultat contaminada de personalismes en relació amb l’explosió urbanística, acostuma a anar acompanyada d’un anar i venir als jutjats constant. Denúncies d’irregularitats, escrits a fiscalia, obertura de procediments... són el rosari habitual que omple titulars i titulars, però que no sol anar més enllà. Per això, resulten especialment significatives les poques ocasions en què la ja tradicional peregrinació a fiscalia acaba amb un judici. Perquè, sense entrar ni de bon tros a valorar la culpabilitat o no dels polítics al banc dels acusats, potser el simple gest de veure’ls allà asseguts és una demostració per a la societat que la justícia és realment igual per a tots, i que la bena als ulls amb què habitualment la representen els artistes no es refereix, en canvi, a una ceguesa cap als poderosos.
A l’Audiència de Tarragona s’havia de produir ahir un d’aquests casos, ja que, sis anys després d’unes denúncies de presumptes irregularitats urbanístiques a l’Ajuntament de Salou, s’iniciava el judici en què s’imputava un presumpte ús d’informació privilegiada a l’exalcalde de Salou Esteve Ferran, i al seu fill i exregidor d’Urbanisme al mateix municipi, Esteve Ferran Gombau. Sobre el paper, la fiscalia demanava quatre anys de presó per a cadascun d’ells per haver-se beneficiat del coneixement sobre la revisió del pla urbanístic del municipi per aconseguir una plusvàlua amb la compravenda d’una finca: la van comprar per poc més de 30.000 euros el 1999 a Marc Montagut (curiosament, avui ell és el regidor d’Urbanisme de Salou) i pocs anys després, amb un altre ús, la van vendre per 500.000 euros.
Aquest era, però, el guió previst. Després de dues interrupcions per deliberació del tribunal, el judici va quedar ahir suspès poc abans de les dues del migdia i després que tot just s’haguessin escrit uns dos paràgrafs en l’acta. En el cas de l’exalcalde, que ja supera els 80 anys, es va decidir que queda alliberat del procediment, ja que pateix una malaltia greu, i tan sols se’l jutjarà si es demostra que es recupera. El fill, per la seva banda, haurà de retornar a la sala a l’octubre per enfrontar-se sol al judici.
Un desenllaç que més d’un ahir vinculava amb l’estratègia de l’advocat defensor dels dos Ferran, Tomàs Gilabert, que a l’entrada a l'Audiència no va voler mostrar les cartes i es va limitar a comentar als periodistes que sol·licitaria l’absolució dels acusats per falta de proves. Però tot just es va posar en marxa la vista, ja va fer el primer intent en un sentit diferent en reclamar la suspensió de la causa per prescripció del delicte, una petició que va obligar a suspendre la sessió durant gairebé dues hores perquè el tribunal acabés declinant-la.
Però seria després quan vindria el veritable cop d’efecte final: en la represa del judici, Esteve Ferran iniciava la seva declaració com a imputat, però d’una manera accidentada. Primer, al·legant que no sentia el magistrat quan li recordava els seus drets. I segon, quan tot just la fiscal li feia la seva segona pregunta genèrica, anunciant que patia tot un seguit de malalties greus que li impedien de contestar-li amb el rigor necessari. Amb aquest anunci, advocats i tribunals es van retirar i van optar per la suspensió, després de consultar l’informe forense sobre l’estat de salut de l’exalcalde.
Per tant, de l’esperat judici contra Esteve Ferran, finalment, tan sols en quedarà una frase per al registre. En resposta a una primera pregunta del fiscal que sí va contestar, l’exalcalde va repassar amb relatiu detall la seva trajectòria política i hi va dir la seva: “Això va ser una estratègia per fer-me desaparèixer del mapa.” Si els tribunals ho creuen així o no és una cosa que, probablement, no sabrem mai.
