Sota
el titular Van anar pel meu pare i per mi,
el Diari de Tarragona publica avui
una entrevista amb l’exregidor d’Urbanisme Esteve Ferran Gombau, fill de l’exalcalde
de Salou Esteve Ferran Ribera. Ferran ha estat absolt d’un delicte d’ús d’informació
privilegiada en la compravenda d’un terreny als germans Montagut, amb la qual va
guanyar mig milió d’euros. L’exregidor assegura que el judici que li han fet a l’Audiència
de Tarragona ha estat el resultat d’una conspiració. I en dóna noms: els
promotors de la Duana, el líder dels afectats per les expropiacions per les
obres del barranc de Barenys i l’aliança del tripartit, que el 2007 va impedir
que el seu pare tornés a ser alcalde. Durant l’entrevista Ferran defensa la
integritat del seu pare, mort el passat 10 de novembre, i afirma que es penedeix d’haver entrat en política. Reprodueixo tot
seguit l’entrevista amb el periodista Eduard Castaño (foto de dalt: Lluís
Milián):
—Absolució. La notícia va ser avançada ahir pel Diari i es dóna a conèixer una setmana després de la mort d’Esteve Ferran Ribera, el seu pare i exalcalde de Salou, contra qui també pesava l’acusació. Quines sensacions té després que hagi sentència?
—La veritat és que no tinc gran quantitat de sensacions. Ni fred ni calor. Suposo que encara no sóc realment conscient de tot el que ha passat en els darrers dies. La mort del meu pare va ser un impacte molt gran. A partir d’aquí, vaig pensar que ja no m’importava si, injustament, era declarat culpable. Ja no m’importava res.
—Però aquesta sentència hauria suposat molt per a ell.
—Efectivament, sens dubte. Va morir mentre durava el judici i creient que el jutge ens havia absolt. Estant a l’hospital em preguntava com anava tot. Se’m va acudir dir-li una mentida piadosa [Ferran fill li va dir al seu pare moribund: «“Això del jutjats ja està solucionat”. Va assentir amb el cap i li van caure les últimes llàgrimes»]. Per uns dies, no vaig poder dir-li a veritat. Però, sincerament, m’alegro per sobre de tot que s’hagi fet justícia i que la seva imatge sigui per la qual sempre va lluitar: la d’un home com cal i honest. Tant de bo hagués pogut veure aquesta absolució.
—Els regidors d’urbanisme i alcaldes sempre han estat objecte d’alguns promotors...
—Tinc la consciència molt tranquil·la. Li asseguro que sobre la meva taula a l’ajuntament van passar tota mena de peticions, moltes d’elles amb agraïments per endavant. Mai va acceptar la corrupció. Sento desil·lusionar a alguns, però tenint oportunitats en aquells temps, no en vaig treure profit. Igual que el meu pare. Era molt recte. Ho era tant que, en lloc de donar la cartera d’Urbanisme a una altra persona de l’equip de govern, es va estimar que la portés jo per tenir-me controlat i perquè no tingués temptacions de promotors i constructors.
—Entén que les acusacions contra vostès van ser premeditades i interessades?
—Sí. L’inici de tot va estar a la Duana. Els nous propietaris del solar van anar a veure el meu pare i li van demanar que canviés el pla d’usos de la finca, que en aquests moments era d’ús hoteler. El meu pare els va respondre: «Quan vostès van comprar la finca ja sabien el que hi havia, ara no es queixin». Pretenien requalificar el sòl, obtenint una plusvàlua milionària. Podria donar noms i cognoms de qui estaven en aquesta operació.
—Algú més estava interessat a fer campanya en contra.
—A aquesta iniciativa es va sumar el líder dels afectats de les expropiacions del barranc de Barenys. I, per rematar la feina, el canvi de govern auspiciat pel pacte del Caspel (subscrit per Antoni Banyeres, Pablo Otal i Salvador Pellicé) va acabar de confluir en una sèrie d’acusacions falses. Entenc que tot va ser un muntatge. I que, a més, va necessitar del suport d’un gran mitjà d’informació nacional per donar-li un major ressò, tacant el nom de Salou.
—Es penedeix d’haver entrat en política?
—Sí. Ningú em podrà pagar aquests últims sis anys i dos mesos de la meva vida, en què he hagut de viure gairebé amagat.
—Què vol dir amb això?
—Que tot just feia vida pública. No tenia ganes de sortir a cap lloc pel fet de poder ser assenyalat amb el dit. Des de llavors, la meva vida ha canviat. Ara prefereixo passar desapercebut allà on vagi, que em vegin com un ciutadà més. Viure amb total discreció, encara que sabem que Salou no deixa de ser un poble.
—Que ha viscut molt polititzat durant molts anys i que busca una normalització en la vida política...
—Així és. Hauríem de viure a Salou una vida política normalitzada, sense sectarismes ni interessos partidistes.
—Finalment, com veu el FUPS que va fundar el seu pare?
—FUPS ja no és el partit que va fundar. Ell parlava de pactar amb CiU després d’unes eleccions. Ara, per contra, FUPS i CiU vénen a ser el mateix.
