Mario
és un aprenent de cuina acabat de sortir de l’escola d’hostaleria. Atabalat i estufat,
es vol menjar el món. Per això, al seu primer destí xocarà amb el xef, Pere,
qui no tolera que al seu restaurant ningú li remeni les cireres. La tibantor anirà
a més, fins al punt que quan Mario es fa el graciós dient-li “si vols agafar
gana, menja magrana”, Pere li contesti “qui bada boca, es queda sense coca”. O
que quan l’aprenent li deixi anar que “en el pot petit hi ha la bona confitura”
el xef li retregui que “qui menja bo, caga pudent”. La manca d’entesa provocarà
que Pere decideix prescindir de Mario. Els esdeveniments es precipitaran amb
l’arribada d’un nou aprenent de cuiner: Toni. De seguida tots dos trauran faves
d’olla, convençuts que a la taula i al llit, al primer crit. La crítica ha dit d’El desaguisado: “Qui menja sopes se les
pensa totes” (La Bola). “No es pot
dir blat ni encara que sigui al sac i ben lligat” (Noticiari Costa Decreure). Apa, bon profit!
