Conec
tres persones que han estat atropellades, en zones per als vianants, per
transeünts en patí elèctric i amb bicicleta. Una d’elles, anciana, ja no es va
recuperar de les lesions i així va morir. La convivència al carrer, en el
supermercat i fins i tot a les sales del centre de salut, si abans era egoista,
després de la pandèmia —que no ens ha fet millors— és una sense vivència. Cada dia, en qualsevol nucli poblat, es desenvolupa
una sort de repte que no té res de viral. L’objectiu de qualsevol ciutadà que
li té afecte al seu cos i no desitja acabar en urgències, consisteix a no sortir
perjudicat per la falta d’espai vital,
i amb aquest concepte fujo com de la pesta de qualsevol referència a aquell
individu amb bigotet posseïdor d’esvàstiques i grandeses, que proclamava La seva lluita. Aquest espai ideal per a
circular sense fer ni patir cap mal, que abasta la longitud que existeix des
del cos fins a la mà i el peu quan estenem les extremitats en angle de 90°, si
m’amoïnen en hora punta separant les cames i posant els braços en gerres, a
punt de cantar una jota, és envaït contínuament per persones que tenen seriosos
problemes de càlcul de la distància, tant, com de respecte als altres.
Ens
creuem amb andròmines de rodes que van a velocitats inacceptables. Cadires de
rodes; patins; bicicletes; caminadors, carros de la compra, de subministraments
i de nadó que envesteixen, depassant a persones amb problemes de mobilitat,
lents, però molt visibles amb crosses i bastons i gent que, a vegades, no pot
veure i evitar el que li ve damunt. Aquests vehicles i aquestes actituds s’han
convertit en un perill per a un sector més vulnerable. Hem guanyat en accessos
a edificis, mitjans de transport i senyalització, però el vianant està a la
mercè de la imprudència. Com que no s’aconsegueix que es respecti aquest espai
que tots necessitem per a sentir-nos segurs, quan en una vorera amb un arbre
cada tres metres on només cap un vianant i mig ens venen tres de front sense
intenció de cedir el pas o algú distret que abasta molt, ens veiem en la
necessitat de parar i evitar el desastre. Alguns d’aquests que freguen la
nostra zona vital es prenen aquest gest defensiu com una cortesia, que també,
encara que ens mou més la desconfiança.
He
observat tantes vegades aquesta lleugeresa, i fins i tot la fanfarroneria, de
qui circula en superioritat de condicions amb el risc d’impacte, aquest que
implicarà lamentacions, recriminacions i una notòria pèrdua de qualitat de
vida, que davant qualsevol transeünt envaint aquest marge segur he arribat a
detenir-me i exclamar: “Vols passar per sobre de mi?”, o “M’has donat un cop i
has estat a punt de tirar-me!”. A una persona lesionada no li serveixen les
disculpes per un estúpid accident tan previsible.
Hi
ha gent, especialment en la cua del caixer, que té tendència a acostar-se
massa, fins al punt que marcar el número secret és un altre repte de privacitat
i cal la ironia: “Disculpi senyora, si vol pagar la meva compra, jo encantada”.
En aquesta societat insolidària prevalen els drets, però gairebé ningú té en compte, a peu de carrer, els deures. Fins als delinqüents d’antany tenien una certa ètica depenent dels qui eren les seves potencials víctimes, però avui una persona és un cadell de gasela entre lleons proveïts d’auriculars, mòbils, rodes i molta pressa. En qüestió de civisme, i des de fa molts anys, l’estrany és que es progressi adequadament. Llàstima que en l’excel·lència de l’era digital no entren els mínims d’educació i atenció. Són tendència la irresponsabilitat i el desinterès. Com va dir el meu admirat Oscar Wilde: “Doneu-li una màscara a un home i us dirà la veritat”. Doneu-li una crossa, i sabreu com són els seus veïns. El repte consisteix a modificar aquesta desafecció, que sí que és viral, cap als nostres semblants.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
